RABELL, EL LOUIS DE FUNÈS DEL 27S

L'entrada en escena en la política catalana de Lluís Rabell, el cap de llista de la candidatura espanyolista CSQ(n)P, no ha pogut ser més accidentada. Procedent de la FAVB, tradicional planter del sociatisme més desacomplexat i fatxenda, el seu penúltim servei a la causa va ser co-organitzar aquell infumable debat de candidats a les eleccions locals de Barcelona transmès per BTV. La seva televisió amiga, segons sembla. Va ser una trampa amb totes les de les llei per al sòmines d'en Trias, que hi va caure de quatre potes. Els suposats ciutadans  que des del públic van fer preguntes als candidats eren, tots ells, destacats membres de la Junta de la FAVB o companys de viatge. Va ser un veritable escàndol, amb la connivència del director nou de trinca de l'esmentat canal, en Sergi Vicente, tot just retornat de la corresponsalia de TV3 a la Xina. I és que, sempre, alguna cosa queda, i el xaval va acomplir la feina amb una precisió oriental.

Un cop nomenat cap de llista, desplaçant elements tan preocupants com la nena Ubasart, el fenomenu del Fachin, i sobretot, a la monja Forcades, en Rabell no ha perdut cap oportunitat de fer el ridícul, quan no el patètic. Perquè s'ha de ser patètic per intentar justificar amb arguments pretesament d'esquerres, la continuïtat de la submissió de Catalunya a Espanya, que té com a conseqüència més evident, la impossibilitat de fer polítiques socials i econòmiques eficients i adreçades a les necessitats més peremptòries per als Catalans i les Catalanes que en tenen menester. 

Per mi, en Rabell, cada cop que bada la boca, i fa el ridícul amb aquella contundència i sense cap tipus d'acomplexament.... què voleu que us digui, em recorda al Louis de Funès de la meva infantesa i adolescència! Sí senyor, un Louis de Funès amb tots els ets i els uts, un tio que no es tallava, convençut que té tota la raó del món i totalment al marge de la resta de la societat, excepte d'aquells que li riuen les gràcies.

I per acabar-ho d'adobar no puc més que traçar un total paral.lelisme entre la seva obsessió contra l'Artur Mas, amb la de Funès contra el dolent de les seves pel.lícules, que no era un altre que el temut Phantomàs. 

Hòstia de déu, si les coincidències no enganyen, avui això ho petem...