A CATALUNYA HI HA UNA REVOLUCIÓ!*

A Catalunya, des de fa uns quants anys ja, hi ha una revolució. Davant d'una revolució, hi ha qui hi participa i hi ha qui s'hi oposa. Naturalment, també hi ha qui s'apunta al wait and see. I també qui s'amaga i qui juga a amagar el cap sota l'ala o es fa l'estruç. Totes aquestes possibles actituds, podem dir que les trobem en qualsevol escenari de transformació política, social, econòmica, cultural, etc. Cal dir, però, que els manuals ortodoxos, les teories pures, sobre el fenomen revolucionari, no tenen gaire utilitat quan s'analitza un cas concret. O en tot cas, han de restar en segon terme, davant el coneixement concret, la realitat empírica del procés revolucionari en concret. I sobretot, de l'anàlisi del subjecte revolucionari i de l'escenari en el qual es porta a terme.

En el cas nostre, subjecte i escenari, estan més que clars. El subjecte és el poble català. I l'escenari, és la Catalunya-Principat, sense que això pressuposi que els efectes també s'estenguin a la resta de territoris històrics que, n'estic convençut, en rebran les conseqüències, per descomptat, positives.

Naturalment, quan es parla de poble català, de seguida n'hi ha que qüestionen el concepte, per la seva transversalitat. I certament, el concepte de poble a seques, pot ser equívoc. Però des d'un plantejament revolucinari, no ho és pas: poble són aquells sectors que es mobilitzen a favor del canvi, de la revolució. Seria l'equivalent al concepte de nació que Sieyès va emprar en la revolució francesa. La nació, el poble, és qui participa, en primera línia, en el procés. Qui no hi participa, i per descomptat, qui s'hi oposa, obstaculitza, boicoteja, alenteix, no forma part del poble, representa la contrarevolució. Qui es fa pregar, qui no comprèn o no vol comprendre que, la revolució tira endavant malgrat que ell o ella no estigui al capdavant, desenvolupa objectivament, també, un paper de contrarevolucionari, malgrat que es presenti com un revolucionari de pedra picada.

Un escull que ha d'evitar la revolució catalana que estem protagonitzant és que ens perdi l'estètica. Vull dir amb això, que és un risc haver de subordinar el ritme del procés revolucionari, que té una fita ineludible a finals de setembre, a si aquells que pressumeixen de ser molts revolucionaris, s'hi apunten o no. El revolucionari no se'n diu, el revolucionari ho demostra, amb fets. I qui no ho demostra, no ho és, per molt que se'n digui.

La conclusió lògica de tot plegat és que polítics com Mas o Puigdemont, per exemple, són molt més revolucionaris, ara i aquí, que Coscubiela o Franco Rabell, per posar-ne uns referents obvis. Comprenc que això pot trencar alguns esquemes de manual ortodox. Però és que els processos històrics no són ciència exacta, i qui vulgui jugar a determinismes històrics, que llegeixi Althusser i tota la colla, si el tranquil·litza, però sobretot que es fixi on ha quedat l'esquerra francesa, avui en dia.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 67, Maig 2017)