DESBORDAMENT DEMOCRÀTIC PER BLOQUEJAR LES CORTS ESPANYOLES, Comunicat del Govern del Consell de la República sobre el 23J

 

El Govern del Consell davant les pròximes eleccions a les Corts Espanyoles del 23-J vol expressar el següent posicionament:

1. És imperatiu que les forces independentistes que es presenten a les eleccions del 23 de juliol del 2023 assumeixin el compromís explícit de no garantir l'estabilitat política de cap govern espanyol que no es comprometi inequívocament amb una solució política del conflicte, basada en l'amnistia i el respecte del dret a l'autodeterminació, que el poble català va exercir l'1-O del 2017. L'estabilitat d'Espanya s'ha utilitzat com una eina per sotmetre i reprimir els anhels de llibertat i d'autodeterminació del poble català. El compromís explícit per no contribuir a l'estabilitat ha de comportar, alhora, l'assumpció d'una agenda independentista clara i compromesa amb el camí cap a la República Catalana.

2. L'estratègia de no donar estabilitat política exigeix que els partits polítics independentistes que es presenten a les eleccions 23 de juliol i que hagin assumit el compromís exigit en el punt anterior tinguin el màxim pes parlamentari possible, de tal manera que esdevinguin un actor prou nombrós per poder bloquejar la investidura.

3. El Consell de la República treballa, des de la seva creació, per promoure el desbordament democràtic de l'Estat espanyol per part de la societat catalana. Aquest desbordament –tal com s'explica en la proposta estratègica del Consell- s'ha de donar en tots els escenaris possibles: per mitjà de la mobilització ciutadana als carrers, de la desobediència civil no violenta, però també en el si de les diferents institucions. Per la mateixa raó que cap partit unionista mai no demanaria l'abstenció entre els seus electors com una manera de combatre l'independentisme, el Consell fa una crida a la participació massiva de l'independentisme en aquestes eleccions espanyoles.

4. Una vegada més remarquem la importància d'assolir la unitat estratègica entre les forces independentistes, que els permeti confrontar-se de manera eficaç amb un unionisme que està sempre preparat per a la seva unitat estratègica quan es tracta de combatre l'independentisme

-tal com s'ha comprovat amb el pacte recent de l'Ajuntament de Barcelona, on els partits que s'autoproclamen d'esquerres han sumat els seus vots a la dreta hereva del franquisme-.

5. Des del Govern del Consell som conscients de la desafecció que s'estén entre una part important de les bases independentistes, molt particularment vers les forces polítiques que aspiren a representar-les, i comprenem les raons del seu malestar. Per això, instem totes les forces independentistes a rectificar les estratègies de la desunió i de la negociació estèril amb Espanya. I les instem a treballar conjuntament per assolir els objectius de llibertat, justícia i autodeterminació per al poble de Catalunya.

NO EM DIGUIS TERRORISTA QUAN NO HO SOC. EL MAL ÚS DE LES LLEIS ANTITERRORISTES A LA REGIÓ EUROMEDITERRÀNIA

 

Terrorism Novact Cat. No em diguis terrorista quan no ho soc. El mal ús de les lleis antiterroristes a la regió Euromediterrània

Leer más publicaciones en Calaméo

EL MILLOR VÍDEO PER UN DIA COM AVUI: SECESSIONIST MOVEMENTS AND INTERNAZIONALIZATION STRATEGIES: A COMPARATIVE STUDY per CATALONIA GLOBAL INSTITUTE

LA MILLOR LECTURA PER UN DIA COM AVUI: INFRAESTRUCTURA DUAL de POL MOLAS

Infraestructura dual

Cal prendre consciència de les infraestructures civils que poden tenir una capacitat militar.

Any 4 Núm. 85

diumenge, 18 de juny de 2023

El sistema de carreteres de l’imperi romà és ben conegut; amb calçades pavimentades, tot sovint amb una amplada per a fer-hi passar dos carros, permetia tant el comerç com el moviment ràpid de tropes allà on fossin requerides. El que no ho és tant són el seguit de dipòsits de gra i farratges que es situaven al costat de les vies. Així doncs, en cas d’alguna crisi als «limes», les legions trobaven abastiment sense necessitat d’aturar-se a les ciutats. No és que això fos quelcom fora de l’abast dels bàrbars tecnològicament parlant, però, tanmateix, pensar a situar d’avançada material per operacions militars quedava més enllà de la seva imaginació.

Aquest n'és només un exemple, però d'infraestructures duals —civils i militars— en trobem al llarg de la història. El ferrocarril n’és una de les més conegudes, i la seva qualitat o deficiència es va posar de relleu a la I Guerra Mundial. Mentre que els alemanys van arribar al pic d'un tren cada cinc minuts sobre els ponts del Rin l'agost de 1914, la magra xarxa ferroviària russa obligava a escollir entre fer passar municions o bé pinso pels cavalls alternativament, tot minvant el potencial ofensiu. Un altre exemple en són els ports. L'estrateg naval nord-americà Alfred Thayer Mahan comptava el nombre de ports de cada país —sense distinció entre si eren per naus mercants o de guerra— com un dels sis factors a tenir en compte a l'hora d'analitzar-lo. Un exemple més recent és el de la línia de continuïtat entre el desplegament de la xarxa de cable de telègraf submarí amb la fibra òptica actual, essent una pura formalitat intentar classificar-la com a militar o civil.

Tots aquests elements són al nostre entorn quotidià i, com passa amb la geografia, no en som gaire conscients. Anem doncs per parts. El primer que cal fer és veure les diferents categories d’infraestructures. Molt genèricament, aquestes es classifiquen entre (a) energètiques, (b) de transport/logístiques i (c) de telecomunicacions. El combustible i el plàstic que produeix la petroquímica de Tarragona, per exemple, pot ser igualment útil per a l'activitat civil com per a les forces militars. La xarxa viària i ferroviària, els ports i aeroports en són exemples fàcils de comprendre. Menys coneguts són però, els ports de cable submarí, com ara els de Barcelona, Sagunt i València. De tot això se’n desprèn que podrien ser també objectius militars en cas de conflicte. Només cal recordar l’Ofensiva Combinada de Bombardeig (1943-45), on britànics i nord-americans van atacar —amb resultats desiguals— la indústria i la producció i distribució energètica del III Reich. A l’actual guerra Russo-ucraïnesa hem vist quelcom similar contra les centrals energètiques ucraïneses —sense menystenir els casos en què s’ha apuntat deliberadament contra població civil.

Amb aquesta breu panoràmica hem de preguntar-nos doncs: quines potencialitats i vulnerabilitats té la nostra infraestructura dual? En primer lloc, tenim la xarxa viària i ferroviària, que ens permetria moure amb relativa rapidesa les nostres forces d’una situació de crisi. Justament per garantir la dissuasió en cas de remor de sabres des de l’oest, poder mobilitzar i desplegar les formacions de reservistes a Ponent de forma ràpida és cabdal. Aquesta mobilització ràpida prèvia és en el que va fallar Israel el 1973 —el Pla Shovach Yonim— on entre altres coses, s’havien desmuntat les línies de ferrocarril existents al Sinaí abans del 1967. Malgrat que tinguem línies de ferrocarril, aquestes haurien de ser millorades substancialment per generar redundàncies. Hem de donar per fet que en cas de conflicte aquestes seran danyades, destruïdes o col·lapsades per l’evacuació de civils. En aquest aspecte hem de tenir preparats equips de reparació ràpida, amb la corresponent formació i material en estoc. Un cas extrem d’especialització en són les tropes ferroviàries russes, però Suècia també ens pot aportar exemples exitosos de col·laboració estructurada entre civils i militars per situacions de guerra i emergències.

En el cas de les carreteres i autopistes, malgrat ser necessari disposar d’equips de reparació, l’aspecte de la planificació és imprescindible. L’evacuació de civils de les zones de combat pot deixar aquestes vies inutilitzables i cal saber compaginar aquesta tasca amb el moviment de tropes i material cap a les àrees de desplegament avançat. Un altre element a tenir a punt són els espais aprofitables per les forces aèries. D’una banda, les àrees de servei i polígons logístics són terrenys ideals per emplaçar heliports improvisats. La recàrrega d’armes i combustible, així com l’extracció ràpida de ferits serien algunes de les potencialitats. Un aspecte més complicat és el d’habilitar pistes d’envol i aterratge per l’aviació d’ala fixa. Un dels clàssics de la Guerra Freda a Alemanya i els Països Nòrdics era emprar les rectes llargues per aquesta funció, donant per descomptat que molts aeròdroms quedarien inutilitzats per la potència de foc terrestre i aèria dels soviètics. No farem esment dels ports i aeroports, ja que trobem que són infraestructures duals prou evidents.

Respecte a la infraestructura energètica, cal reconèixer-ho, som extremadament vulnerables. A banda de la dependència energètica de l’exterior —prop de tres quartes parts de la producció d’energia primària— la poca producció elèctrica pròpia prové de la nuclear d’Ascó. Eliminar les principals estacions transformadores que en depenen seria suficient per deixar-nos sense energia elèctrica. Així doncs, a banda dels equips de reparació del material elèctric és imprescindible el desplegament d’una xarxa multinodal on la producció i el consum energètic siguin tan propers com sigui possible. Això passa, tant sí com no, per les renovables i, per descomptat, per liquidar el nimby nostrat. En el moment que entenguem que aquest perfil de gent —sumats a la incompetència de la Generalitat— no són només egoistes i il·luminats, sinó una amenaça per a la nostra seguretat nacional, anirem més per feina.

L’aspecte de les telecomunicacions, afortunadament és el que ens dona més opcions. La principal vulnerabilitat la trobem en l’atròfia creativa que ens han generat quinze anys de telèfons intel·ligents. En aquest camp, per exemple, radioaficionats i hackers podrien anar de bracet, talment com ho fan a les Forces de Defensa de Suècia. Aquest perfil d’especialistes alhora, són especialment indicats per «alfabetitzar» la població en l’aspecte de telecomunicacions d’emergència. Certament, però, el sistema de cables submarins de fibra òptica que ens connecten amb la resta del món són vulnerables. Això requerirà inversió en la vigilància i protecció aquests però, tanmateix, la tecnologia per fer-ho ja existeix. Més de dues dècades de desenvolupament en vehicles submarins no tripulats arreu del planeta ens permeten proveir-nos de solucions a preus raonables.

En aquest article hem procurat generar una presa de consciència de la infraestructura dual. Potenciar-la i protegir-la és imprescindible, ja que el futur no és previsible, i creure que més enllà de l’horitzó tot serà estable i civilitzat és una il·lusió perillosa —sinó, recordem que des de la fi de l'URSS fins a la invasió de Geòrgia amb prou feines van passar disset anys. Oimés quan, tal com assenyala en Frederic Porta, el conflicte entre Catalunya i Castella va més enllà de la independència. Les solucions esmentades requereixen en bona mesura la col·laboració entre la població civil i les forces de defensa, però aquest aspecte no és en absolut inassolible tenint present el grau de voluntarisme existent i la nostra tradició d’autoorganització, que ens connecta des del present fins a l’edat mitjana. Així doncs, la resta es resumeix en planificació, voluntat i constància.

Pol Molas és cofundador i president de la Societat d'Estudis Militars (SEM) i coautor de "Política de Defensa i Estat propi" (Editorial Base, 2017). La seva principal àrea d'estudi és la guerra naval.

JOSEP ANDREU, BATLLE DE MONTBLANC

JORDI PORTA, EN EL RECORD

JORDI PORTA i RIBALTA (1936-2023)

Sempre en el record

Clara Ponsatí: “L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat d’organitzacions polítiques noves” Clara PONSATÍ*

Entrevista a l'eurodiputada, que valora els resultats electorals i les conseqüències de l'abstenció, que repetirà a les eleccions espanyoles

ANDREU BARNILS

09.06.2023

Clara Ponsatí (1957), eurodiputada per Junts, ha estat una de les personalitats que van posicionar-se a favor de l’abstenció a les darreres eleccions municipals. I ara diu que a les eleccions espanyoles, segurament tornarà a abstenir-se. En aquesta entrevista feta dijous, Ponsatí defensa el valor de l’abstenció, que veu no com a mostra de menfotisme, sinó com a indicador que calen noves organitzacions polítiques independentistes, i que molts votants estan orfes. Segons Ponsatí, la llista cívica de l’ANC no és la solució, perquè calen polítics i partits professionals. Ponsatí va rebre VilaWeb animada i vital al centre de Barcelona, just aterrada, i aquest n’és el resultat.

—Els resultats de les municipals, com els ha vist Clara Ponsatí?

—Ja vèiem que aquestes municipals eren una disputa en què no es dirimiria tot allò que el país realment necessita discutir. El PSC ha mantingut els seus feus. N’ha recuperat algun que semblava que havia perdut temporalment. Però sobretot s’ha enfonsat Esquerra. Junts sembla que aguanta el tipus. Poden intentar-ho maquillar tant com vulguin, però segons quines lliçons treguin del fet que han perdut menys vots, potser encara tenen més problemes que els que ja tenien. Crec que la candidatura de Trias a Barcelona a curt termini ha ajudat a parar el cop. Potser la notícia més significativa per a l’independentisme és el volum de l’abstenció en el vot en blanc i el vot nul. Ja veurem si això indica una tendència. Crec que indica un buit d’oferta política, però s’haurà de veure com s’acaba expressant en unes altres formes, a més de l’abstenció.

—Hi ha una paradoxa en aquestes eleccions: la gran patacada de l’independentisme ha estat tapada per la victòria de Trias. És paradoxal.

—És evident que Trias ha fet una campanya d’oblidar-nos del combat per la independència. Ara discutirem coses de la ciutat de Barcelona, ha dit, però tampoc és que hagin fet una campanya especialment creativa en termes de polítiques de ciutat. Han fet una gran aposta per ser els que acumulaven el vot del descontentament contra la Colau, i ha sortit bé. Però basar el futur del partit que acull Trias i Puigdemont en aquest resultat, ja ho veurem. En tot cas, no sembla que sigui una gran aposta independentista.

—Vau dir que us abstindríeu a Barcelona. I a les espanyoles, què fareu?

—Ara també m’abstindré. La gent que s’absté, s’absté per diversos motius. Perquè no interessa prou, perquè està avorrida, perquè està fastiguejada, perquè l’oferta electoral que li ofereixen no li sembla interessant. Crec que l’abstencionisme independentista és un abstencionisme actiu arran de la manca d’oferta política. I en el cas de les municipals, això ho veia molt clar a la ciutat de Barcelona, perquè era clar que no hi havia una oferta. En el cas de les generals, encara no s’han constituït les candidatures, i potser m’avanço als esdeveniments. Però és poc probable que canviï d’opinió. Em sembla que ja fa massa temps que els arguments que es donen a la gent per discutir-li l’abstenció són: “No ho facis, perquè, si no, l’altre és pitjor.” Això que ens hàgim de fer responsables que vindrà una cosa pitjor i que, per tant, ens conformem amb qualsevol cosa perquè n’hi haurà una de pitjor, arriba un punt en què no pot ser un argument polític. I, per una altra banda, crec que hem de reconèixer el valor polític que té en aquest cas l’abstenció. No és una actitud d’inhibició. Crec que a la gent que ha estat molt implicada en el procés d’independència, i que voldria continuar, costa molt de prendre la decisió de deixar de votar els partits que fins ara representaven políticament l’independentisme. Ha estat una cosa que ha sortit de la insatisfacció de les bases independentistes. No he parlat abans de la CUP, però crec que també els toca una part, en tot això. I crec que l’abstenció és una opció política molt respectable. Quan sento arguments com ara: “Jo sempre voto perquè he estat massa anys sense poder votar”, em sembla demagògic. Que estiguéssim molts anys sense poder votar no vol dir que ens hàgim de conformar amb el que tenim. L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat de noves ofertes i de noves organitzacions polítiques.

—Heu dit dues vegades que l’abstenció pot ser un reflex que hi ha un buit electoral i que hi ha ganes d’un partit nou.

—És evident que l’abstenció independentista reclama ofertes polítiques.

—La pregunta surt sola. Us agradaria que es creés un partit nou? Una oferta independentista nova?

—A qui no li agradaria que hi hagués un partit per la independència? En principi els partits existents podrien reformular l’oferta. Però és evident que perquè es reformulin amb credibilitat han de passar moltes coses que no han passat. Per exemple, això que ha passat després del resultat d’Esquerra, que és que no ha plegat ningú, fa poc creïble que, si ara canvien una mica les narratives, el que ofereixin sigui gaire diferent. O que després de mostrar gran satisfacció per la victòria de l’independentisme, via Trias, a Barcelona, ara ens arribi un missatge aparentment molt rupturista de Junts. No sé fins a quin punt és creïble. Per tant, hi ha un problema de credibilitat. Hi ha un problema de credibilitat molt seriós.

—Si jo us dic que acabareu fundant un partit amb gent jove, què em responeu?

—Crec que la gent jove, i no tan jove, no siguem edatistes, ha de ser més activa en política i que això, entre més qüestions, implica crear noves organitzacions, sí.

—I com hauria de ser, aquesta nova organització? Què creieu que no tenen les actuals que hauria de tenir la nova?

—S’ha de reconèixer que encara tenen un electorat. Però han tingut una majoria del 52% i l’han malbaratada. I això difícilment s’arregla. A més, tenim tota la història de com es va gestionar el resultat del referèndum. No puc posar-me a donar lliçons sobre què hauria de ser un partit polític. Sí que es pot veure quins són els problemes que tenen els partits d’ara. Fruit del sistema electoral, i tal com hem viscut la política aquests darrers anys, és evident que la gent que encara hi és, amb excepcions, no destaca per la seva brillantor. Han aconseguit de convertir-se en un imant de gent que no té alternatives professionals. Això és molt problemàtic. El que premien les organitzacions polítiques és la fidelitat, l’obediència, no l’originalitat i l’atreviment. Els originals i atrevits es dediquen a unes altres activitats. En aquest moment, és evident que rellançar el combat per la independència requereix més atreviment i menys obediència que no pas el que veiem en les organitzacions que ara ens ofereixen llistes electorals.

—Quan vau tornar i vau fer aquella conferència de premsa, vau dir que s’havia de donar espai a gent nova. I està bé donar pas a la gent nova, però la gent voldrà Clara Ponsatí.

—Jo puc ajudar. El que no faré ara és un projecte personalista construït al voltant del prestigi que hagi pogut acumular, fruit de l’exili i de la meva presència al Parlament Europeu. Això té un valor i vull posar-ho a servei d’una cosa més gran.

—Legalment, podríeu ser candidata?

—De moment, sí.

—Què vol dir, de moment?

—Que un dia d’aquests potser em jutjaran per desobediència i m’inhabilitaran per un temps.

—Parlàvem que el sistema actual premia fidelitats. Però Primàries, que va voler fer un nou mètode, també s’ha demostrat que té els seus contrapunts.

—De l’experiència de Primàries crec que hi ha unes quantes lliçons, però no em sembla que la més positiva sigui l’exercici de democràcia directa per a seleccionar les llistes, perquè al final el problema és qui són els que hi participen.

—Els noms són importants.

—Els noms són importants.

—Un altre partit, doncs?

—Però qui et diu que un altre? Potser en necessitem tres o potser no és ben bé un partit el que necessitem.

—Ho deia perquè potser anem més coixos per unes altres bandes: els sindicats, la premsa, les cambres, els sindicats, i no tant els partits.

—Coixegem per moltes bandes, però és evident que la política també necessita renovació. Em sembla evident, i de moment els partits que hi són no donen cap símptoma que faran l’exercici de renovació que seria necessari. I després també hi ha una qüestió de responsabilitat. Quant de temps pots inhibir-te i dir “això que ens ofereixen no ens agrada, fem una altra cosa”? Tampoc no és una proposta política. Ho és temporalment, però hi ha un moment en què si el combat per la independència s’ha de reprendre, necessita fer ofertes polítiques, i crec que no sorgiran d’això que hi ha ara. I després hi ha un altre problema.

—Quin?

—Que hem perdut discurs, hem perdut orgull. Ho dic en primera persona, però ja no me’n sento partícip. El país, si més no les institucions, han fet tant l’exercici de la submissió que ha desaparegut tota la narrativa nacionalista i d’alliberament nacional. No existeix. I si existeix, és marginal, i és fora dels mitjans de comunicació públics. Necessitem aquesta discussió sobre com ens alliberem i com reconstruïm l’orgull de ser catalans i el projecte de futur que tenim davant. Això té un component polític i uns altres components: culturals, artístics, etc. Per exemple, que el Teatre Nacional de Catalunya faci tan poc teatre nacional de Catalunya és un problema. I no sembla que causi gaire angoixa el problema que tenim amb el retrocés de la llengua, perquè tenim davant una ofensiva nacionalista espanyola de l’alçada d’un campanar i les reaccions són molt limitades. Com si caigués una tempesta que no podem evitar. I no és veritat. Tot el país necessita reforçar-se i enfortir-se. I una de les coses principals que hem de fer és deixar de preguntar-nos què hem fet malament. La pregunta sempre és què hem fet malament. Preguntem-nos què hem fet bé a la vida i com podem fer-ho millor. I tornem a aixecar la bandera del combat, perquè, si no, desapareixerem.

—No crec que ho solucionem amb una entrevista, però davant la violència, no vam saber què fer. A més, no era una violència d’exèrcit, era una violència de policia. Davant d’això, no vam saber fer res.

—La responsabilitat va ser dels lideratges polítics, que van preferir lliurar-se o intentar de negociar, potser perquè tenien l’esperança que en traurien alguna cosa, o perquè sempre havien plantejat el procés per a aquesta negociació que després no hi va ser. I després, sobre la violència, ja ho he dit unes quantes vegades, però torno a insistir: nou persones a la presó, deu persones a la presó, vint persones a la presó. Evidentment que és antidemocràtic, autocràtic, és violència, però aturar moviment només amb això… Home, ja em trec el barret davant d’Espanya. Hi ha consciència que hi ha hagut un moment de desconcert i tota una etapa de xantatge polític, però crec que aquesta etapa ja s’ha acabat. “Voteu-nos perquè hem estat a la presó.” Això ja s’ha acabat.

—“Aneu a casa”, ens van dir. Sí, però nosaltres vam anar-hi…

—Abans he criticat tothom i no les organitzacions civils. Clarament, eren al servei, no se sap ben bé de què… Necessitem un altre partit? Home, necessitem organitzacions polítiques, perquè les organitzacions civils, per la manera com són construïdes, per les seves missions fundacionals, no són eines d’acció política. En alguns moments han tingut un paper molt important, ara ho és menys, i per a la construcció no faran propostes polítiques. Per tant, els ciutadans ens hem d’organitzar per fer-ne, i quan els ciutadans s’organitzen per fer-ne, fan partits polítics.

—Com veieu això de la llista cívica?

—Bé, és que el país no necessita una llista cívica, necessita política. I això de la llista cívica suposo que és fruit de l’interès de gent que és fora dels partits. Si tenen propostes, que s’organitzin políticament. Però necessitem polítics, no gent que no són polítics, i per això ho faran més bé que els polítics. Necessitem polítics seriosos i gent compromesa i valenta. En el món de l’associació civil n’hi ha, però aleshores la gent ha de fer el pas a la política. Això de la llista cívica suposo que té a veure amb el fet que l’ANC té uns reglaments que impedeixen de fer una proposta política i aleshores han de fer propostes indirectes. Al final ens perdem amb les propostes indirectes i no acabem de saber de què parlem.

—Segur que a fora algú us ha dit alguna idea, o heu llegit un llibre, que heu dit: “Ens ha calat.” Un bon consell que us hagin donat?

—La gent de fora té la gràcia de veure les coses simples molt directament. No es pot negociar sense posició de força. Però això ja ho sabíem. A fora, la narrativa espanyola va calar durant la temporada. Ara ja no. Però no hi ha una narrativa catalana.

—A mi em va agradar Matt Qvortrup: “Si el govern espanyol reacciona amb violència, teniu una sola carta. Us heu d’aliar amb un país més fort que Espanya: els Estats Units.”

—Ho diu. Però com es fa? I per què als Estats Units els ha d’interessar? Quan siguem independents i tinguem govern, encara. Però després.

—Ell deia que els necessitem abans, els EUA, perquè frenin els espanyols.

—Els espanyols els hem de frenar nosaltres. Em sap greu, però els somnis que hi haurà una situació geopolítica externa que ens traurà les castanyes del foc de moment són molt exagerats. No ho veig.

*NOTA: Publicat a Vilaweb

(Subratllats meus, pel seu interès per reflexionar, JS)