Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un article excel·lent d'en Fèlix Rabassa, que em sembla que no tinc el gust de conèixer. Doncs bé, avui en penjo un altre d'igualment excel·lent d'un columnista de Vilaweb, en Josep Sala i Cullell, que he llegit aquesta matinada. Brutal, repeteixo. I, atès que no és el primer que m'agrada de les seves col·laboracions, preveig que a Can Partal, durarà poc. M'hi jugo un pèsol. Per cert, al seu autor. em sembla que tampoc el conec.
Llegiu-lo i ja direu!
També he emfatitzat frases clau del text, sempre segons el meu parer, és clar. (Ah, per cert, una de les fotos que apareix en el post, l'he triada jo, a veure si l'endevineu....
Dos minuts de TV3 expliquen el terratrèmol electoral que viurem
El ‘Telenotícies Comarques’ mostra el cas d’una família sense permís de residència i condemnada per ocupar un habitatge destinat a estudiants, i tria presentar-la com una víctima del sistema
Josep Sala i Cullell
6.11.2025
La crònica, signada per Eva Rodríguez i Judit Fernández, comença amb imatges de la família, i la veu en off ens explica això: “Van venir del Marroc buscant atenció mèdica per al pare de família que pateix diverses malalties, però davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar i avui els desnonen. L’ajuntament tenia destinat aquest pis a lloguer per a estudiants i en comprovar que estava ocupat, segons expliquen des del consistori i assessorats pels serveis jurídics, van optar per la via penal per intentar fer-ne fora la família i recuperar-lo. A més del desnonament, la sentència també preveu una multa de gairebé 1.000 euros i els dificultarà poder obtenir papers.” L’informatiu ens ofereix les declaracions de Tarek Cheriba, del Sindicat de l’Habitatge de Salt: “Hauran de pagar la multa econòmica i a partir d’aquí esperar un temps fins a cancel·lar els antecedents penals i poder regularitzar la seva situació. I per tant no podran entrar en el sistema per a accedir a habitatge de protecció oficial i un seguit de drets.” Finalment les periodistes ens expliquen que “des de l’ajuntament argumenten que al juny ja es va aturar el desnonament perquè la família es va comprometre a marxar i que en no fer-ho el procediment ha tirat endavant”.
La peça es va emetre al Telenotícies Comarques del 29 d’octubre. La presentadora, Núria Solé, introdueix així la notícia: “A Salt, al Gironès, desnonament d’una família amb quatre fills menors que ocupa un pis municipal des de fa un any. Tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers i l’ajuntament ha optat per la via penal per fer-los fora i donar el pis a una altra família de la Borsa Municipal d’Habitatge.”
Josep Sala i Cullell
La crònica, signada per Eva Rodríguez i Judit Fernández, comença amb imatges de la família, i la veu en off ens explica això: “Van venir del Marroc buscant atenció mèdica per al pare de família que pateix diverses malalties, però davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar i avui els desnonen. L’ajuntament tenia destinat aquest pis a lloguer per a estudiants i en comprovar que estava ocupat, segons expliquen des del consistori i assessorats pels serveis jurídics, van optar per la via penal per intentar fer-ne fora la família i recuperar-lo. A més del desnonament, la sentència també preveu una multa de gairebé 1.000 euros i els dificultarà poder obtenir papers.” L’informatiu ens ofereix les declaracions de Tarek Cheriba, del Sindicat de l’Habitatge de Salt: “Hauran de pagar la multa econòmica i a partir d’aquí esperar un temps fins a cancel·lar els antecedents penals i poder regularitzar la seva situació. I per tant no podran entrar en el sistema per a accedir a habitatge de protecció oficial i un seguit de drets.” Finalment les periodistes ens expliquen que “des de l’ajuntament argumenten que al juny ja es va aturar el desnonament perquè la família es va comprometre a marxar i que en no fer-ho el procediment ha tirat endavant”.
D’aquesta peça informativa no sé què m’impacta més, si la història que presenta o el tractament informatiu que se’n fa. Que consti que dic que m’impacta i no que em sorprèn, perquè ja n’he vist de tots colors i sé que quan a Catalunya es parla d’immigració el punt de vista oficial sol situar-se a l’extremíssima esquerra. Vaig preguntar als pares si havien vist la crònica en directe i em van dir que sí, i que van apagar el televisor per a evitar que se’ls ennuegués el dinar.
Anem a pams. Com he explicat diverses vegades en aquesta columna, hi ha dos tipus d’immigrants no europeus: els refugiats, que fugen d’una persecució o d’un conflicte i demanen asil per l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans; i la resta, que no té el dret automàtic d’anar-se’n a viure a un altre país. Com que al Marroc no hi ha cap guerra, és evident que aquesta família correspon al segon grup, i per tant qualsevol discurs sobre els refugiats és totalment aliè a aquesta notícia.
Si m’hagués de jugar un pèsol sobre com la majoria dels ciutadans rep la història, diria una cosa així: una família marroquina de sis persones agafa el cotxe, es planta a Salt, ocupa un habitatge (amb ajuda de no sabem qui), i automàticament rep una targeta sanitària, atenció mèdica i escolaritza els fills. Tot plegat sense que cap membre hagi treballat mai al nostre país ni hagi aportat un sol euro al nostre estat del benestar. Això és possible per una norma legal espanyola que ve del 1985 i és una anomalia a Europa: el dret d’empadronar-se malgrat no tenir un permís de residència. De fet, a Espanya fins i tot està permès d’empadronar-se en una adreça fictícia que indiqui l’ajuntament, en una caravana o en un habitatge ocupat. És a partir de l’empadronament que s’obtenen drets com l’assistència sanitària pública o les ajudes d’urgència social.
Evidentment, no tinc res en contra d’aquesta família concreta, però a la majoria de països europeus no hauria pogut accedir a cap dels serveis socials, de la mateixa manera que nosaltres no podem plantar-nos a Alemanya, el Japó o el Canadà i exigir una atenció mèdica continuada o rebre ajuts municipals. La conseqüència inevitable en cas de no abandonar el país és una ordre d’expulsió. Totes les nacions occidentals saben que l’estat del benestar és limitat i no es pot regalar al primer que passa.
Ara analitzem el tractament que en fa TV3, que clarament presenta la família com a víctima d’una injustícia. La presentadora ens diu que “tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers”, com si la pobresa hagués de ser un motiu suficient i automàtic per a obtenir el permís de residència a Catalunya. També sentim que “davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar”, una frase que implica que cometre un delicte (recordem que han estat condemnats per la via penal) estava justificat per la poca generositat de la nostra societat. Tota la resta de la peça està enfocada a parlar de les dificultats que tindran per a aconseguir l’arrelament social, una altra figura totalment anòmala a Europa i que permet obtenir papers al cap de només dos anys (la majoria d’estats prefereixen aprovar regularitzacions puntuals i no crear un mecanisme automàtic). I què n’hem de dir, de l’únic testimoni “expert” que recullen, el d’un fals sindicat que no representa gairebé ningú?
El context de la notícia, allò que les periodistes no ens diuen però que explica el sentit de la crònica, és la posició ideològica que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin tenen el dret de venir a viure al nostre país, i que quan arriben han de ser capaços d’accedir automàticament al nostre estat del benestar. Sembla com si els catalans, imbuïts d’un sentit elevat de la moral, tinguéssim l’obligació de salvar amb els nostres impostos tots els pobres del món. Això sí, vist l’estat actual de la sanitat pública catalana la notícia de TV3 sembla dissenyada per a enviar les classes mitjanes cap a les mútues privades.
Les periodistes tenen la llibertat de presentar la notícia com vulguin, però em sembla que la majoria de catalans –fora de la petita bombolla ideològica barcelonina– no compateix la seva visió. Molta gent tindrà present aquestes històries a l’hora de votar a les properes eleccions al Parlament, i cridar “que ve l’extrema dreta!” no servirà de res davant de la percepció que hi ha un abús del sistema fomentat per les lleis i justificat pels mitjans públics. I no és només pel cas que explica el Telenotícies Comarques, sinó també l’escàndol de la DGAIA, les famílies estrangeres que simulen l’abandonament dels fills menors per a cobrar ajuts, el frau del padró o les dificultats per a expulsar els immigrants que delinqueixen.
Al final, els grans oblidats de tota aquesta història són els estudiants que havien d’accedir al pis amb un lloguer assequible, i que van haver d’espavilar-se sols. Per a TV3 la seva situació és irrellevant.
