JA S'ENSUMAVA, I HA PASSAT.

NOTA PRÈVIA DE JOSEP SORT: Publico l'article de comiat de Joan Ramon Resina a Vilaweb. Es veia venir de feia temps. I ja ha passat. Precisament, en l'anterior post d'aquest bloc, reproduïa l'excel·lent article de Josep Sala i Cullell, i ja llavors vaig estar temptat d'escriure que a en Sala i a en Resina, els quedava dos TN dins de Vilaweb. Finalment, vaig esborrar l'esment al Resina, i mira per on, pocs dies després s'esdevé que Resina plega de Vilaweb en protesta per una crítica a la seva col·laboració a Vilaweb.... Vés per on. Res més, ara podeu llegir, si encara no ho heu fet, la carta de comiat de Resina a Vilaweb. Gaudiu-ne, paga la pena. Per cert, com acostumo a fer, he emfatitzat algunes de les afirmacions més genials de Resina, segurament me'n deixo alguna... Les il·lustracions, tret de la primera, són meves.

"Senyor director,

Confesso que estava temptat d’escriure “Monsieur le directeur” a l’adreça, perquè m’ha vingut al cap el vostre emmirallament en Albert Camus i la influència que en el vostre diari té l’exemple de Combat. Sols que aquesta volta us trobeu en la posició de Jean-Paul Sartre com a fundador i ànima de la publicació que dirigiu. No cal dir que el paral·lelisme és estrictament formal. No tinc ni la vanitat de comparar-me amb l’autor de L’home revoltat ni la ingenuïtat de comparar-vos amb l’editor de Les Temps Modernes. Tanmateix, amb la resposta que m’heu fet arribar mitjançant l’editora de VilaWeb, m’heu recordat el gest de Sartre cap al seu vell amic, quan Camus va cometre la indiscreció de publicar un assaig que impugnava la variant marxista de l’existencialisme propagada per la revista. Amb la vostra resposta heu fet aflorar, i m’obligueu a fer-ho a mi també, la manca de sintonia que alguns lectors ja havien observat, però que restava tàcita amb bon criteri d’una banda i de l’altra. Però, havent decidit de fer-vos solidari d’un ultratge, m’aboqueu a dir, com Martí Luter en l’ocasió que recordàveu fa poc: “No puc fer cap altra cosa; ¡aquesta és la meva postura!”

Hauria pogut començar aquesta carta amb els mots de Camus: “Prendré pretext de l’article que sota un títol irònic m’ha consagrat la vostra revista per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud de què és testimoni aquest article.” Camus es referia a la recensió hostil que un membre de l’equip editorial de Les Temps Modernes, Francis Jeanson, havia fet del seu llibre. Darrere d’aquest escriptor de segona fila s’amagava Sartre, i Camus, obviant l’intermediari, responia directament al responsable. Permeteu-me doncs que jo també bandegi les formalitats i ignori la comunicació de l’editora del vostre diari informant-me que la decisió de validar el dicteri d’un lector l’havia presa tot l’equip directiu. Si jo prenc pretext d’aquest fet per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud que revela aquesta comunicació, és perquè vós heu pres pretext de l’exabrupte d’un lector per fer-me saber quin és l’encaix de la meva col·laboració en el diari.

Al vostre decàleg editorial hi ha una norma de decòrum per als comentaris amb l’obligació de basar la crítica, qualsevol crítica, en arguments. La setmana passada vaig alertar-vos d’un “comentari” que em titllava d’islamòfob sense cap aparença d’argumentació. Per poc objectiu que sigui, qualsevol lector convindrà que la intenció del comentari no és interpretable. Ni obria cap espai de debat ni tenia cap més voluntat que desacreditar la persona. Perquè sí, gratuïtament. Vós heu determinat que el comentari s’ajustava a la deontologia del diari i d’aquesta manera us poseu al nivell de l’infamador.

Albert Camus i Jean Paul Sartre

Em vau proposar magnànimament, és cert, de discutir sobre el significat de la paraula “islamòfob”. Senyor director, em perdonareu que no accepti de discutir sobre el sexe dels àngels. Sartre també volgué fer jocs de mans semàntics per acusar Camus de terrorista, precisament quan aquest acabava de condemnar la violència que Sartre defensava en nom de la dialèctica de la història. Terrorista, islamòfob… La terminologia importa menys que la intenció d’aclaparar per guanyar el debat. Cada època delimita el terreny de lliça d’acord amb la cultura dominant, i Sartre jugava, com ara vós, la carta progressista quan acusava Camus d’escorar-se a la dreta. El pecat, mortal a l’ambient parisenc dels anys cinquanta, era haver-se distanciat del marxisme, cosa que convertia Camus en un pària als cenacles de l’esquerra benpensant. Avui el marxisme ha estat rellevat per la correcció política. Aquest catecisme farcit de generalitats és la cobertura ideològica d’una esquerra òrfena de doctrina i sumida en contradiccions.

Camus retreia a Sartre que el seu home de palla era incapaç de veure la frontera entre una persona de dreta i un crític del marxisme dogmàtic. Ara la incapacitat de distingir entre la crítica de la teocràcia i la política de l’extrema dreta ha esdevingut un tret del progressisme que es creu legitimat per a llançar excomunions democràtiques. Sartre, en la seva croada contra el burgès, es comprometia defensant la Unió Soviètica quan ja era impossible d’ignorar el Gulag. A vegades, llegint els vostres editorials m’he preguntat si no patiu una fixació similar fent de la batllessa de Ripoll una dona del sac mentre acluqueu els ulls davant la càrrega política d’una religió que aspira a imposar les seves jerarquies (especialment la de gènere) i els seus costums, si cal amb violència.

Així com Camus recordava a Sartre que ell no compartia el llit amb la dreta francesa, em veig obligat a cridar-vos l’atenció sobre l’error de dedicar-me el qualificatiu d’islamòfob avui associat a l’extrema dreta i el neofeixisme. Per pulcritud intel·lectual i joc net democràtic, em sembla inexcusable recordar-vos que el tret més identificador i condició necessària del feixisme és el recurs a la violència. Si la distància física i la migradesa d’informació directa no m’indueixen a engany, jo diria que fins ara Aliança Catalana ha estat més objecte de violència que no pas subjecte. Passa que l’actitud anti és el revers de la moneda. Tesi i antítesi són la cara i la creu de la polarització.

Que la religió islàmica entri a les institucions i reorganitzi la vida de la col·lectivitat hauria de preocupar qui ha viscut sota el nacionalcatolicisme, una síntesi relativament innòcua comparada amb la dels països on ha triomfat la revolució islàmica. L’aprensió pot semblar exagerada, perquè les societats generalment es transformen a un ritme més lent que el de la vida humana. Però, com ja és evident amb l’escalfament del planeta, negar el canvi no aconsegueix res més que augmentar el risc. Aviat farà vint anys que Walter Laqueur, un dels historiadors més eminents sobre l’Europa de postguerra, va advertir del futur musulmà d’Europa a The Last Days of Europe. Epitaph for an Old Continent. D’ençà de la publicació del llibre s’han islamitzat barris sencers de les principals ciutats d’Europa i com un subproducte d’aquesta transformació s’han perpetrat assassinats i atemptats, alguns tan espectaculars com els de París, Madrid, Barcelona o Brussel·les. No hi ha cap dubte, i és fal·laç pretendre el contrari, que la gran majoria dels residents musulmans a Europa viuen pacíficament, però també és veritat que molts hi viuen sense voluntat d’integrar-se. L’afluència continuada i la natalitat superior a la dels autòctons transforma el paisatge urbà i també el rural d’àrees cada vegada més extenses. August Compte, el pare de la sociologia moderna, va dir que la demografia és el destí. Ignorar aquesta obvietat en un país amb un dels índexs de natalitat més baixos del món i on els habitants d’arrel autòctona ja són minoria és una inconsciència que sols s’explica pel doctrinarisme.

A principi del segle, Xavier Rubert de Ventós criticava que algú volgués la força de treball dels immigrants però no el seu ADN. Cap país no està obligat a acceptar immigrants, però per coherència si importa treballadors no pot rebutjar-ne l’herència biològica. El racisme no és mai admissible, car la humanitat és comuna a tothom. Però enlloc no és escrit que amb la força de treball també s’hagin d’assumir els costums, la idiosincràsia i els prejudicis dels qui canvien de país per voluntat pròpia.

Una lectura honesta del meu article podria donar peu a titllar-me d’ateu o de racionalista, és a dir, d’antireligiós, cosa que no sóc en el sentit literal del prefix. Hi criticava l’agressivitat històrica del cristianisme amb igual vehemència que la de l’islam. Si no esmentava el judaisme és perquè no és una fe proselitista, però es pot incloure en la crítica en la mesura que en l’antiguitat i també actualment religió i estat conflueixen en la política d’Israel. Això mateix val per a altres creences, com el budisme, l’hinduisme o el sikhisme. En aquest punt paga la pena de llegir el llibre de Mark Juergensmeyer Terror in the Mind of God. Al meu article deia que si els musulmans d’Occident es comportessin amb la mateixa indiferència que els catòlics envers les prescripcions canòniques i els dogmes de fe, no hi hauria cap motiu per a inquietar-se. Pel que fa a la doctrina agressiva que s’imparteix a moltes mesquites, trobo el vostre diari força deficitari en informació. A VilaWeb, més que el raonament inductiu a partir de la informació disponible, sovinteja el procediment deductiu amb cites i opinions triades per a autoritzar la tesi beneïda d’antuvi. Hi trobo a faltar, per exemple, una reflexió sobre l’avís d’Amin Maalouf sobre el perill d’un islam ressentit pel triomf històric d’Occident, o les conclusions de l’historiador de l’Orient Mitjà Bernard Lewis. I en un pla més personal, les reflexions d’Irshad Manji per una reforma de l’islam que ara com ara no sembla que hagin fet gaire camí. O les denúncies d’Ayaan Hirsi Ali, refugiada somali i ex-diputada al parlament neerlandès, d’on hagué de fugir amenaçada de mort per haver col·laborat en el documentari Submissió amb Theo van Gogh, qui fou assassinat en represàlia per la pel·lícula. Traslladada als Estats Units, hi creà la Fundació AHA per a donar suport als apòstates de l’islam i combatre la mutilació genital, que va patir en la seva persona, els matrimonis forçats i en general per defensar les llibertats occidentals de l’extremisme islàmic. No cal dir que ha estat titllada d’islamòfoba.

Aquesta foto no hi pinta res, en el post... però fa de bon veure, sempre

No voldria pas abusar de la vostra paciència ni de la dels lectors. M’acomiado recordant amb agraïment que la primera vegada que em vau publicar un article vau dir-me que era un honor per a vós. En justa correspondència, us asseguro que per a mi ha estat un honor col·laborar amb el vostre diari, no tant per allò que he pogut dir amb més o menys encert seguint el fil dels esdeveniments, car la rellevància dels temes periodístics és extremament efímera, com per haver pogut dir-ho procurant no abusar de la prolixitat acadèmica però sense descurar l’exigència formal. Acabo confiant que, fent honor a la condescendència que heu tingut no censurant els meus articles, tal com em recordàveu adés, tampoc no tindreu cap inconvenient a publicar aquesta carta.

‘Sine ira et studio’ de Joan Ramon Resina, publicat a Vilaweb (on li queden 2 TN)

Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes

D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.

És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà  preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.

Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.

Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.

Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.

En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.

De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.

A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals.  Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”,  Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.

Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.

Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.