Josep Nualart: “El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar” (Vilaweb, 21.03.26)

Entrevista al cap de redacció de VilaWeb, que ha publicat 'El monstre judicial', en què, a partir de nombroses veus de juristes, fa una anatomia del sistema judicial espanyol per mostrar-ne les febleses i la cara més fosca

Albert Salamé

21.03.2026 

Conèixer l’anatomia de la bèstia per saber on atacar-la. La repressió de què ha estat objecte l’independentisme aquests darrers anys ha posat de manifest que el sistema judicial espanyol és capaç d’anar molt més lluny que no esperava la majoria. Entendre’l en profunditat, saber-ne les debilitats, pot servir per a respondre-hi, però segurament això demana una perspectiva que fins no fa gaire era difícil de tenir. Josep Nualart Casulleras va començar a endinsar-s’hi fa anys gràcies a interlocutòries críptiques, converses llargues amb jutges, acadèmics i advocats, i hores i hores de sessions judicials. Tot ho ha anat deixant escrit, perquè no es pugui dir mai que allò no va passar.

Ara el cap de redacció de VilaWeb ha editat El monstre judicial, en què, a partir d’una vintena d’entrevistes a juristes de primer nivell, retrata una cúpula judicial embogida que ha fet miques l’estat de dret i que, amb una lògica d’estat dual, té reservades unes normes a part per als independentistes. El volum, amb pròleg de Gonzalo Boye, aplega veus com les de Joaquim Bosch, José Antonio Martín Pallín, Wolfgang Schomburg, Olga Tubau, Josep Casadevall, Aamer Anwar i Neus Torbisco. Parlem amb ell sobre aquest nou llibre, el primer títol de la col·lecció del 2026 dels Llibres de VilaWeb. A l’acte de presentació hi participaran també Boye i l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i es farà el dilluns, 23 de març, a les 19.00 a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Per a assistir-hi, heu d’enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat tot indicant quantes places voleu reservar.

—Al llibre es fa referència al fenomen dels advocats famosos i al concepte de “advocat heroi”. Fa anys que parleu amb juristes, que tenen el seu llenguatge i diverses maneres de fer. Què n’heu après, d’aquest acostament a ells i al món del dret?

—M’hi vaig començar a endinsar el 2017-2018, amb les interlocutòries de Llarena i Lamela. Van decapitar el lideratge de l’independentisme i hi havia desemparament i desconcert. Com que la batalla judicial, sobretot a l’exili, va començar a demostrar que la repressió es podia frenar, aquests advocats es van erigir en figures gairebé heroiques que substituïen la manca de lideratges. Vam tenir advocats estrella producte d’aquell moment i he anat veient com, involuntàriament, els seus egos s’inflaven. Hi va haver moments en què alguns van tenir mig milió de persones aclamant-los –per la Diada, per exemple– perquè feien una feina primordial, contenir l’onada repressiva de l’estat. Aquests egos, de vegades, han dificultat l’entesa entre alguns d’ells. La meva primera aproximació al món jurídic és en aquesta situació extrema, d’excepció.

—Tot i ser una situació d’excepció, Gonzalo Boye diu al pròleg que la impunitat, a Espanya, no és cap accident: és una estructura.

—Els jutges, els tribunals de més poder i la cúpula judicial anterior a la mort de Franco són els mateixos que després de la seva mort. Les dinàmiques de funcionament s’arrosseguen des de llavors i el sistema judicial té una idiosincràsia reaccionària que fa que, quan es troba amb fenòmens que considera perillosos, activi el patriotisme i prengui decisions des d’una de les dues cares d’aquest estat dual que és l’estat espanyol.

—El concepte d’estat dual l’explica molt bé Josep M. Vilajosana. En què consisteix, exactament?

—L’entrevista a Vilajosana és una de les més importants del llibre. Va publicar un article acadèmic importantíssim en què explicava que, sobretot durant el 155, es va aplicar l’esquema d’estat dual. És un concepte d’Ernst Fraenkel, que va desenvolupar la teoria a partir d’allò que va veure durant el nazisme. L’estat tenia dues cares. Un estat normatiu que funcionava bé, amb normes i garanties, i un de completament diferent per als considerats enemics, l’estat arbitrari. Això els poders de l’estat i una part molt important de la societat ho veien acceptable: “Com que són els enemics, no passa res”, “Si ha patit tortures, com que és un terrorista, li està bé”. Com diu Boye, l’activació, quan convé, de l’estat arbitrari, no és excepcional, ve de lluny: la repressió contra independentistes als noranta, contra anarquistes, al País Basc… Tothom sap que la justícia es comporta arbitràriament amb els considerats enemics, però és consentit i fins i tot benvist. Això permet d’entendre la lawfare, el desplegament de tots els poders de l’estat contra un enemic comú.

“Tothom sap que la justícia es comporta arbitràriament amb els considerats enemics, però és consentit i fins i tot benvist”

—L’arbitrarietat és la gran característica de la repressió? Si són aleatòries les víctimes, les penes, els processos, encara és més efectiu l’efecte dissuasiu. Demà pots ser tu i no saps exactament què et passarà.

—Sí, tot és molt calculat. Per exemple, per a reprimir el referèndum creant por, la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien de triar a quins col·legis anaven, no podien anar a tots… Van seleccionar, per una banda, els simbòlics –el de Forcadell, Puigdemont…– i, per una altra, d’aleatoris, per transmetre la sensació que podien aparèixer en qualsevol lloc i moment. És el mateix modus operandi per a reprimir l’independentisme durant anys. Escollir molt bé un colla de dirigents o activistes –gent representativa i amb força dins el moviment– i alhora triar víctimes aleatòriament per crear la sensació que podria ser qualsevol, com ha passat amb els CDR.

—També hi ha aleatorietat en les conseqüències: causes similars que tenen peticions de pena o sentències molt diferents.

—Que un sistema judicial no pugui ser previsible és una anomalia. El principi de legalitat marca que, en cas d’un comportament determinat, tu pots rebre’n unes conseqüències determinades. És una de les bases d’un estat de dret, però amb l’independentisme això s’ha fet miques. Al llibre, Guillem Soler ho explica molt bé: el llistó perquè una cosa sigui punible en el cas dels independentistes és molt baix, molt més que en els qui no ho són.

—Heu recollit converses del 2018 fins ara. Com ens poden orientar per al present i el futur immediat?

—Aquests darrers anys l’independentisme ha dedicat moltes energies a combatre la repressió i ha deixat més de banda el projecte polític. Això Aamer Anwar ho advertia el 2018, deia que la repressió era una distracció per a allunyar l’independentisme dels seus objectius. Però lluitar contra el monstre té l’avantatge de conèixer-lo millor. La batalla judicial contra la justícia espanyola ha servit per a veure’n els límits, quina capacitat de confrontació hi ha… I per posar-ne en evidència les mancances democràtiques, amb el mirall europeu al davant. Hem fet una anatomia del monstre que pot servir per a entendre com reaccionarà i de què és capaç quan s’hi hagi de tornar. Posar en contradicció la seva estratègia repressiva també ha servit per a inocular un virus al cor de l’estat, que ara es descompon.

—Aquell “ara es maten entre ells” de Gonyalo Boye.

—Aquesta batalla ha tibat les costures dels poders dins l’estat espanyol fins al punt de causar gairebé un cisma a Madrid. La dreta judicial més reaccionària i l’estat profund lliura una batalla brutal contra Pedro Sánchez i el seu entorn per l’amnistia. Com que l’independentisme ha assenyalat i combatut contradiccions de la repressió, ha forçat alguns poders de l’estat a frenar.

“Hem fet una anatomia del monstre que pot servir per a saber com reaccionarà i de què és capaç quan s'hi hagi de tornar”

—El PSOE pensava que podria domesticar el monstre i el monstre se l’acabarà menjant?

—Exacte. Jorge Cagiao diu que, quan l’estat veu que la unitat d’Espanya perilla, tothom fa pinya, també el PSOE; però quan hi ha un moment en què, per necessitat, el PSOE es despenja de la llopada, llavors van contra ell. Se’n va acabar despenjant quan des del Consell d’Europa es deia que no era tolerable tenir presos polítics. Va ser una de les pressions que va tenir Sánchez per a aprovar els indults. També va tenir necessitats internes, per a ser investit. Hi ha un moment en què la seva supervivència política el fa desmarcar de la versió més radical de la repressió, i el monstre es llança contra ell. El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar. Un monstre que ell ha alimentat. Va dir que la sentència del Suprem era exemplar, va lloar Marchena i va reprimir les protestes. A banda les infiltracions de la policia i el cas més gran d’espionatge en massa documentat a Europa. Sánchez ha alimentat el monstre fins a fer-lo enorme.

—Què podem esperar d’Europa?

—Com que l’independentisme ha estat ineficaç políticament durant els anys de repressió i la batalla judicial va donar fruits a Alemanya, Bèlgica, Escòcia o Itàlia, es van posar les esperances aquí per resoldre qüestions que s’han de resoldre políticament. L’independentisme ha tingut unes expectatives excessives sobre la justícia europea. Hem de diferenciar entre el Tribunal d’Estrasburg (TEDH) i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), dos àmbits molt diferents.

—La darrera sentència d’Estrasburg que responia a les demandes sobre la presó preventiva de Sànchez, Turull i Junqueras, va ser sorprenent.

—Pel to i sobretot pel relat que es feia sobre els fets de l’1-O, que no apareixia ni tan sols a les interlocutòries més dures de Llarena. Hi ha una magistrada espanyola que té una capacitat d’influència molt gran, María Elósegui, i és evident que ha estat capaç d’introduir el seu relat. Sembla evident que Estrasburg és permeable a les pressions espanyoles. Ja veurem en què es tradueix això en la sentència important, però aquesta en vaticina una altra de dolenta.

“Sembla evident que Estrasburg és permeable a les pressions espanyoles”

—Però hi ha més escletxes…

—Poden considerar que el judici no es va fer de manera imparcial o que es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei. Si això darrer es constatés, implicaria la nul·litat no tan sols del judici, sinó de totes les actuacions, hauria de fer caure també la causa dels exiliats. D’una altra banda, el TJUE sí que ha donat eines per a aturar la repressió i ha fet impossible les extradicions. Però no pot anar més lluny. Hi ha gent que pensa que es pot pronunciar sobre el dret d’autodeterminació, i no, simplement diu si hi ha decisions que són compatibles amb el dret de la Unió. Va avantposar drets fonamentals i va introduir el concepte del GOIP, el Grup Objectivament Identificable de Persones sobre qui no s’havia d’aplicar aquest estat arbitrari. Quant a l’amnistia, dirà si és compatible amb el dret de la Unió, però poca cosa més.

—A l’epíleg dieu que aquesta resposta repressiva té el vent a favor de l’onada reaccionària mundial. Hi ha un contrast clar entre la resposta judicial espanyola i la d’alguns altres països, però també és veritat que a Europa veiem derives preocupants, com la de la normativa europea antiterrorista, que és ambigua, i reaccions autoritàries d’alguns països. Com creieu que pot complicar encara més tot això, aquesta onada?

—Ens havíem construït expectatives sobre el fet que Europa ens salvaria, i és matisable. A sobre el context europeu ha canviat. Els vents cada vegada més autoritaris a tot el món poden explicar, en part, aquesta posició sorprenent d’Estrasburg. El TEDH existeix perquè els estats del Consell d’Europa volen que existeixi i el financen, en modulen les normes. El dilema està entre donar més protecció als drets dels estats o als drets dels ciutadans. Amb aquest context internacional tan complex, s’han anat blindant cada vegada més els drets dels estats. Cada vegada és més complicat que s’admetin demandes contra estats al TEDH i, si a sobre posen en qüestió els fonaments de l’estat, se les miren molt. En canvi, el TJUE sembla que encara hi ha un cert espai de protecció dels drets dels ciutadans, una mica més impermeable a ingerències.

—A partir de les converses amb juristes, creieu que es pot concloure o vaticinar res sobre l’amnistia?

—No és l’amnistia que volia l’independentisme, que anava vinculada a l’exercici del dret d’autodeterminació i a un reconeixement per part de l’estat de les vulneracions dels drets humans. Com que l’amnistia no diu això en l’exposició de motius, per aquesta raó concreta no podran caure les demandes a Estrasburg, perquè no hi ha un reconeixement explícit de vulneracions de drets i molt menys una voluntat de reparació. Hi ha, això sí, un pacte “per la convivència”. Així i tot, l’amnistia aconsegueix portar tensió al cor de l’estat i crear contradiccions interessants, com explica August Gil Matamala, que la defensa. Però com que l’aplicació depèn dels jutges, hem vist com s’amnistiaven ràpidament policies mentre molta gent tenia moltes dificultats. Això demostra que el poder judicial s’ha rebel·lat i és antidemocràtic. Per això jo no veig clara l’amnistia de Puigdemont, Puig i Comín ni a curt termini ni a mitjà termini.

“No veig clara una amnistia de Puigdemont, Puig i Comín ni a curt termini ni a mitjà termini”

—Ni a partir del pronunciament del TJUE?

—El Tribunal Constitucional (TC) haurà de prendre una decisió sobre els recursos dels exiliats, i hauria de ser molt i molt taxatiu amb el Suprem per forçar-lo a arxivar la causa. Ja veurem si passa. El TC és segurament l’eina més poderosa que té el PSOE en les seves relacions amb els independentistes; el controla la Moncloa, és Cándido Conde-Pumpido. Ara com ara, només ens podem guiar per les al·legacions del fiscal del TC, i, si la cosa va per aquí, no anirà gaire bé. Reconeix que s’han vulnerat drets, però diu a Llarena que ha de retrotraure les actuacions al dia abans de dir que no els amnistiava i prendre una decisió respectuosa amb la tutela judicial efectiva. Això dóna un marge de maniobra al Suprem molt gran per a fonamentar-ho millor, però igualment no amnistiar-los. El fiscal no diu “els has d’amnistiar, fes-ho així”, simplement que tirin enrere i prenguin la decisió ben presa.

—Molta gent es demana com és que els jutges poden continuar incomplint la llei sense conseqüències…

—Pensar que els jutges podran ser condemnats per prevaricació és somniar truites. La fiscalia hauria de procedir contra ells i només això ja seria una declaració de guerra. Ja hem vist quines conseqüències ha tingut el fiscal general per haver declarat la guerra als jutges i fiscals del Suprem. La seva inhabilitació va ser una operació judicial per una pràctica que segurament és molt irregular –no sé si justifica una sanció penal o una inhabilitació–, però li va passar just un any després d’enfrontar-se al Suprem imposant-li l’acceptació de l’amnistia. Hi va haver un cisma dins la fiscalia. Més enllà d’això, si s’activés un procediment contra un jutge, l’haurien de resoldre els mateixos jutges del Suprem, i hi ha un acord sobre com rebregar el dret contra els independentistes. Jorge Cagiao diu que el delicte de prevaricació requereix que el jutge ho hagi fet amb intencionalitat clara de prevaricar i que ells no en són conscients. Són uns jutges-Déu que renoven els principis legals segons les necessitats per salvar l’estat.

—Llavors potser sí que saben que prevariquen.

—És una discussió sobre si pensen que vulneren els principis del dret o si els porten al màxim compliment. Aquesta cúpula judicial es creu l’últim bastió de la unitat d’Espanya. Com si fossin empesos a la missió històrica a què els cridava Carlos Lesmes, l’anterior president del Consell General del Poder Judicial, que deia que s’havia d’avantposar la unitat d’Espanya a la defensa dels drets fonamentals. També encoratjats per Felipe VI el 3 d’octubre…

“Pensar que els jutges podran ser condemnats per prevaricació és somniar truites”

—Dieu que el monstre judicial tornarà a envestir. Cal tenir consciència que ho va fer fa dècades –amb casos com el de Núria Cadenes– i que ho ha fet fa poc, per no prendre aquesta consciència de continuïtat, aquesta idea que no és un fet aïllat?

—És la voluntat del llibre, connectar diverses experiències amb una constant de funcionament anòmal de la justícia. La raó d’estat ho justifica tot: els GAL, l’operació Garzón, Intxaurrondo, Urquinaona… Hi ha un fil conductor i el llibre vol ser un advertiment que això es projecta en el futur. Els ressorts de l’estat de dret no han funcionat per als ciutadans del Grup Objectivament Identificable dels independentistes, i hi ha el perill que això s’intensifiqui.

SALVADOR ILLA, EL IANUKÒVITX CATALÀ

Salvador Illa no és res més que el Ianukòvitx català. Com aquest a Ucraïna, Illa acabarà foragitat pel poble català, i ben probablement es refugirà en algun lloc de les espanyes, Madrid amb molta seguretat. 

Hem de fer tot el possible perquè aquest individu deixi vacant el Palau de la Generalitat i que el poble, liderat per la Sílvia Orriols declari unilateralment la independència per a garantir el benestar de Catalunya i la fi del seu procés, a hores d'ara imparable, de tercermondialització. I amb ell, tota la morralla processista, espanyolista, la del 155 i la del 250. No podem perdre més temps.

Som-hi!

SÍLVIA ORRIOLS DESTROSSA USTRELL A CATALUNYA RÀDIO (10.3.2026)

FOT-LI!

 

LA TERCERMUNDIALITZACIÓ DE LA CATALUNYA AUTONÒMICA, BORBÒNICA, SOCIATA,......

Processista, erky, comuna, cuparra, en definitiva, bruta, pobra, criminal, marginal, desgraciada, tot el pitjor que ens podem imaginar. 

Només amb la Sílvia Orriols com a Presidenta podrem capgirar aquest drama. Endavant!

Le PQ reprend Chicoutimi avec Marie-Karlynn Laflamme (Le Devoir, 23.2.2026)

Les électeurs de la circonscription envoient un nouveau message de «changement», a soutenu Paul St-Pierre Plamondon.

Paul St-Pierre Plamondon et Marie-Karlynn Laflamme célèbrent leur victoire lors de l’élection partielle dans Chicoutimi, le lundi 23 février 2026.

François Carabin

Sept ans après la rupture, le Parti québécois (PQ) a regagné le cœur des électeurs de Chicoutimi. Ceux-ci ont choisi, lundi, la candidate péquiste Marie-Karlynn Laflamme pour les représenter à l’Assemblée nationale jusqu’au prochain scrutin, accordant à la formation souverainiste une quatrième victoire d’affilée dans une élection partielle.

Ancienne vice-rectrice intérimaire aux affaires administratives et aux ressources de l’Université du Québec à Chicoutimi (UQAC), Mme Laflamme est ainsi devenue la septième députée du PQ. Environ sept mois avant l’élection générale, le choix des gens de Chicoutimi envoie un nouveau message de « changement », a soutenu son chef, Paul St-Pierre Plamondon, dans un discours livré peu après 21 h.

« [Le] message est tellement limpide : “il faut que ça bouge” », a-t-il lancé. « Il faut qu’on tourne la page sur ce gouvernement usé et très brouillon de la CAQ [Coalition avenir Québec]. »

De passage dans la circonscription pour dresser un bilan de l’élection partielle, jeudi, le chef du PQ avait émis le souhait de refaire du PQ « le parti du Saguenay ». Le parti politique indépendantiste a détenu la circonscription de Chicoutimi pendant environ 45 ans, de 1973 — avec l’élection de celui qui allait devenir ministre de la Justice, Marc-André Bédard — à 2018.

Depuis 2018, c’est la caquiste Andrée Laforest qui avait occupé ce siège. Elle l’a quitté en septembre afin de tenter sa chance à la mairie de Saguenay, sans succès.

Chicoutimi revient au PQ

« En 1973, Chicoutimi avait fait le choix audacieux d’élire l’un des premiers députés du Parti québécois et de prendre part à un cycle politique qui définirait notre avenir. Ce soir, 53 ans plus tard, huit ans de caquisme plus tard, après une longue campagne auprès des gens de Chicoutimi, voilà : notre circonscription revient dans la grande famille du Parti québécois », s’est réjouie Marie-Karlynn Laflamme lundi soir, devant des partisans de la formation politique.

Aux dernières élections générales, la ministre Andrée Laforest avait été réélue avec un taux d’appuis de 62,3 %, la plus importante majorité pour une candidate caquiste. Le PQ s’était classé au deuxième rang, mais avec 14 930 voix en moins.

Dans son discours, Paul St-Pierre Plamondon s’est félicité d’avoir opéré « un renversement complet de la situation ».

De gauche à droite: les députés du Parti québécois Joël Arseneau, Alex Boissonneault, Pascal Bérube, Catherine Gentilcore, Pascal Paradis et la porte-parole nationale Megan Perry Mélançon

Pour y parvenir, Marie-Karlynn Laflamme a battu la candidate conservatrice, Catherine Morissette, propriétaire d’un salon de coiffure et ancienne mairesse de Saint-David-de-Falardeau. À 21h35, celle-ci détenait 26,2 % des voix, contre 45,2 % pour la candidate du PQ. Le taux de participation s’élevait à 35 %.

« On a triplé le chiffre qu’on avait eu en 2022 », s’est réjouie la candidate du Parti conservateur du Québec (PCQ), sur les ondes de TVA Nouvelles, lundi soir. C’est signe, d’après elle, que « les idées conservatrices commencent à bien entrer dans la tête des gens ».

Pour le chef du PCQ, Éric Duhaime, cette deuxième position, ainsi que celle obtenue dans la dernière élection complémentaire, dans Arthabaska-l’Érable, solidifient la place de la formation politique en vue du scrutin du 5 octobre 2026. « Quand est-ce que vous avez vu ça, un parti qui n’a aucun député […] qui bat le gouvernement et l’opposition officielle à plate couture ? » a-t-il demandé.

La CAQ effacée de la carte

La Coalition avenir Québec (CAQ) subit d’ailleurs une dégringolade dans Chicoutimi.

Le candidat de la CAQ à cette élection partielle, Francis Tremblay, n’a pas pu répéter les exploits de sa prédécesseure. Il obtenait, au moment où ces lignes étaient écrites, 12 % des voix.

Il subit à peu près le même sort que le candidat caquiste au dernier scrutin complémentaire, celui d’Arthabaska-L’Érable, l’été dernier. Keven Brasseur s’était alors arrogé 7,2 % des votes, soit presque 45 points de pourcentage de moins que le candidat caquiste à l’élection générale, Eric Lefebvre.

Il reste environ sept mois avant les prochaines élections générales, mais le gouvernement de François Legault avait l’obligation, de par la loi, de déclencher cette élection partielle.

CAL COMPRAR-LO I LLEGIR-LO!

 

L’histoire militaire est de retour dans les universités québécoises

Un groupe de chercheurs veut restaurer l’étude du fait militaire dans les universités québécoises.

Domaine public La capture du roi François 1er à la bataille de Pavie de 1525 par l’artiste Bernard anv Orley 

Dave Noël

21.2.2026

L’histoire militaire est de retour dans les universités québécoises sous forme de balados, de ciné-clubs et même de wargames. Les activités du Groupe de recherche en histoire de la guerre (GRHG), dont le quartier général est établi à l’Université du Québec à Montréal, témoignent de la vivacité de ce champ d’études qui a longtemps fait l’objet de mépris, voire de suspicion de la part du milieu universitaire.

L’historien du fait militaire est souvent perçu comme un amateur de « soldats de plomb » et un passionné d’uniformes, déplore Benjamin Deruelle, le fondateur du GRHG. « C’est un objet sale qui est moins bien vu que les thématiques en vogue », constate le spécialiste de l’idéal chevaleresque du XVIe siècle.

S’il est boudé par une partie du milieu universitaire, le fait militaire suscite l’intérêt des étudiants québécois, comme l’a constaté l’historien français à son arrivée à Montréal, en 2016. « J’ai tout de suite eu des étudiants à la maîtrise et au doctorat », dit-il. C’était bien avant l’invasion russe de l’Ukraine, le bombardement de Gaza et le retour en force de l’expansionnisme américain. « L’actualité a entraîné des interrogations nouvelles, malheureusement… »

Benjamin Deruelle a fondé le GRHG en 2018 pour fédérer les chercheurs isolés. « C’est un champ d’études qui est encore très émietté au Québec », constate l’historien. Les deux tiers de ses membres sont concentrés au Québec et au Canada, le tiers restant étant éparpillé dans le reste des Amériques, en Europe et en Afrique.

En plus des colloques formels, le groupe a lancé le mois dernier ses Actualités des guerres du passé, où un spécialiste répond aux questions d’un étudiant en journalisme. « Toutes nos activités sont ouvertes au public », rappelle Benjamin Deruelle.

Le Groupe de recherche en histoire de la guerre organise notamment des «wargames», ces jeux de table développés par l'état-major prussien dans les années 1820 pour exercer les jeunes officiers de l'armée.

Les préjugés entourant l’histoire militaire n’ont pas empêché le GRHG d’organiser des wargames, ces jeux de table développés dans les années 1820 par l’état-major prussien pour que les jeunes officiers de l’armée puissent s’exercer. Le Kriegsspiel consiste à faire manœuvrer des troupes à coups de dés sur une grille d’octogones représentant des plaines, des forêts ou des cours d’eau.

« Leur objet est de faire comprendre aux étudiants ce que sont le commandement et l’action sur le terrain dans les conditions de l’époque, explique Benjamin Deruelle. Il s’agit de les faire réfléchir sur les biais des sources, la valeur des témoignages et la nécessité d’embrasser l’analyse de la guerre comme fait social global. »

Le dernier wargame, tenu en novembre, a ainsi revisité les paramètres tactiques et logistiques de la bataille de Pavie de 1525, au terme de laquelle le roi François 1er a été capturé par les troupes impériales de Charles Quint, à une trentaine de kilomètres de Milan.

Glissement sémantique

Benjamin Deruelle veut dépoussiérer les perceptions entourant l’histoire militaire, que l’on associe encore au culte des généraux. Le spécialiste préfère d’ailleurs parler d’histoire de la guerre, un glissement sémantique offrant une perspective élargie.

Le GRHG s’inscrit dans le sillage des travaux de l’historien français André Corvisier, qui a renouvelé l’étude du fait militaire en l’abordant à travers le prisme de l’histoire sociale dès le tournant des années 1960. L’étude du profil sociodémographique des soldats par les pionniers de ce renouveau a fait place ces dernières années aux questions du genre et à l’expérience sensorielle des combattants. En témoigne le premier numéro de la revue numérique du GRHG, Bellica (décembre 2024), portant sur le tabou de la honte.

« On touche désormais à des choses très sensibles, ce qui peut créer des tensions avec d’anciens militaires qui ne comprennent pas qu’on puisse, par exemple, introduire l’histoire du genre dans celle de la guerre, constate Benjamin Deruelle. Certains de mes étudiants se sont d’ailleurs fait interpeller lorsqu’ils utilisaient des notions comme l’intersectionnalité dans des colloques. »

En dépit de son évolution, l’écosystème militaire est demeuré hanté par les stéréotypes machistes. « S’investir dans l’histoire de la guerre en tant qu’universitaire, c’est aussi lutter contre ça. »

Pour certains vétérans, il faut être allé au front pour parler de la guerre en connaissance de cause. « Je l’ai moins ressenti au Canada qu’en Europe, mais il y a des militaires qui considèrent que ce qu’on écrit n’a aucune valeur. »

Benjamin Deruelle appartient à la première cohorte de Français qui n’a pas eu à faire son service militaire. La seule arme à feu qu’il a eue entre les mains est une reproduction d’arquebuse du XVIe siècle tirant à la poudre noire. « Nous avions fait des relevés d’intensité sonore pour comprendre la perception et les émotions qui étaient rapportées dans les sources », dit-il en évoquant cette application pratique du renouveau de l’histoire de la guerre.

HRISTO STOITXKOV, L'INDOMABLE (EL MILLOR, SEGONS EL MEU PARER)

‘La taca d’oli’: El futur d’Ucraïna, quatre anys després, amb Abel Riu (18.02.2026)

NEF AMB LA SÍLVIA ORRIOLS (17.02.2026)

 

POT UN FLAMENC CAPGIRAR LA GUERRA A UCRAÏNA?

Lògicament no em refereixo a l'au coneguda com a flamenc, tal i com apareix en la foto adjunta. No, el flamenc que hipotèticament podria capgirar la guerra a Ucraïna, és un altre flamenc, però en aquest cas, no és un animal, ans una arma que fa uns mesos, concretament, el passat mes d'agost, Ucraïna, va fer parcialment pública. Es tracta concretament d'un míssil creuer que, segons sembla, ha entrat en periode de plena producció entre el passat mes de gener i l'actual mes de febrer.

Aquesta nova arma, té unes característiques que la fan molt perillosa per Rússia. Concretament porta una càrrega explosiva convencional de 1.150 kg, òbviament, força potent i que pot fer molt de mal a les infrastructures estratègiques civils i militars russes. Però probablement, el detall més rellevant és el seu abast. Aquest nou míssil creuer té un abast de 3.000 kms, que el fa capaç d'atacar ben endins de Rússia i lluny del propi front de guerra. Una amenaça, no cal dir, letal, i que pot colpejar teòricament, sense cap problema, la pròpia capital russa, és a dir, Moscou, i doncs, també on tots els edificis suprems civils o militars del país que hi tenen la seva seu. Això sí, si les defenses antiaèries locals, no aconsegueixen abatre'l.

I per què ens referim a un flamenc? Doncs perquè com es pot veure en la foto inferior, el seu color és el rosa, i per això se'l coneix com a Flamingo. La seva entrada en acció, sembla ser que serà immediata, si no ho ha estat ja. Val a dir que visualment aquest Flamingo recorda molt a les V-1 alemanyes de les darreries de la Segona Guerra Mundial, que van intentar, sense èxit, evitar la derrota final de Hitler i el nazisme, bombardejant ciutats britàniques, particularment, Londres.

Com se'ns informa darrerament cada dia, Ucraïna està patint ara mateix centenars d'atacs de míssils creuers i drons, sobretot contra edificis civils i infrastructures elèctriques que deixen els ucraïnesos sense calefacció i llum en ple hivern. Una situació doncs, ben complicada. Però la veritat és que Ucraïna respon també amb l'enviament corresponent de drons i míssils creuers cap a l'estat invasor. Entre els objectius atacats pels ucraïnesos destaquen bases de la flota aèria estratègica russa, destruint uns quants avions claus per a Rússia, o la flota naval russa al Mar Negre, que ja ha perdut, aproximadament una 34% dels seus efectius, i fins i tot ha renunciat a navegar per no perdre'n més, i prefereix no sortir dels seus ports en territori rus. Per altra banda, cal dir que les rodalies de la pròpia capital, Moscou, ha sofert atacs aeris, concretament, a un centenar de quilòmetres, amb armes d'abast menor del Flamingo. Ara, però, això pot canviar. La nova arma pot tocar-la de ple, amb unes consequències brutals, no només per als moscovites, ans també per al propi Putin, el suport al qual pot disminuir sobretot pels efectes de, segons algunes fonts, els prop d'1,2 milions de morts i ferits que han sofert els russos en les seves ofensives.

De fet, des del 2022, any de l'inici de la invasió russa, aquest conflicte ha revolucionat l'art (si se'm permet) de fer la guerra, i ha permès a Ucraïna resistir l'avanç rus, malgrat perdre a hores d'ara, el 20% del seu territori nacional.

Les pèrdues russes, ja esmentades, són difícilment reemplaçables per noves lleves pròpies, fins al punt que es recorren a combatents estrangers, com els nord-coreans, enviats pel seu propi govern, o a voluntaris d'arreu. 

El Flamingo és, el míssil creuer de més llarg abast construït, en principi, en la seva totalitat per una empresa ucraïnesa, creada precisament el 2022, poc després de l'inici de la invasió russa. Es tracta de Fire Point, fundada per un conjunt d'enginyers, arquitectes i dissenyadors de jocs, i que en els anys següents ja havia creat míssils creuers de menys abast que el Flamingo i que ja han estat utilitzats en moltes ocasions en el conflicte, sobretot contra objectius militars russos.

L'ús dels Flamingo pot fer molt de mal a Rússia, i sobretot a Moscou, i fins i tot, podria capgirar el conflicte, si la capital passa a ser un objectiu preferencial. Val a dir, que degut a les pressions dels aliats europeus, Ucraïna no centra els seus objectius en les centrals i infrastructures nuclears per motius obvis, ja que les consequències podrien expandir-se més enllà de les fronteres russes i afectar els estats veïns, però tot i això, si els Flamingo fan mal, serien potser decisius per fer que Rússia i, principalment, Putin, decidissin aturar els atacs i començar les negociacions de pau.

Moscou

L'episodi dels Flamingo, més enllà de la seva eficàcia, si la tenen, ens mostra com un estat amenaçat per una potència, en principi, molt superior en recursos humans i materials, pot resistir-la i fins i tot reeixir si recorre a la indústria militar com a política de reindustrialització. Val a dir, que si la pròpia capital de l'estat agressor pateix el conflicte directament, la dinàmica bèl·lica pot variar després d'anys de guerra i sofriment als fronts de guerra i a la reraguarda de l'estat agredit.

I, sense oblidar, naturalment, el suport dels aliats estratègics d'aquesta darrera, atès que cal tenir clar que una derrota d'Ucraïna, generaria un efecte dominó en estats com Moldàvia, Lituània, i ben probablement, Polònia, on ja va començar la Segona Guerra Mundial.

És una lliçó que altres nacions sotmesos a pressions constants per part de veïns indesitjables, haurien de prendre nota.

Hispanoamericanitzar Espanya per Joan Rovira

NOTA:

Navegant pel web de l'Institut Nova Història he trobat aquest article de Joan Rovira i m'ha semblat força interessant i ple d'actualitat, per això el reprodueixo íntegrament. És del passat mes d'octubre, concretament del 14.10.2025. Però plenament vigent. [JS]

Joan Rovira

"Va essent hora de mediterranejar, europeïtzar i blindar Catalunya amb urgència o de fer testament. En castellà, clar".

El 12 d’octubre sempre recarrega les piles del nacionalisme madrileny, amo i senyor de totes les espanyes, siguin assimilades o rebels. El dia de la Hispanidad o de la Raza, disfressat de Fiesta Nacional, (que en teoria són els toros, però sense majúscules), és una celebració racista, supremacista, militarista i imperialista. I, posats a fer, li afegirem també l’etiqueta masclista.

Llàstima que l’exèrcit espanyol sigui molt mascle però més aviat modest, per dir-ho sense ofendre, i més aviat pensat per controlar i reprimir els de casa que els de fora, perquè la deslluïda desfilada desmereix força en relació amb el fet universal, únic, espaterrant que se celebra: la cristianització i civilització dels salvatges indígenes americans. Un fet de la transcendència còsmica del tan glorificat descubrimiento mereixeria una parada militar com les de Moscou o Beijing. O les de Berlín i les del pare polític de l’actual monarquia, en aquells bons i vells temps…

Però prou fan intentant evitar, al preu que sigui, que s’acabi consolidant la idea que Colom era català i que la colonització d’Amèrica no va ser tan castellana com fa segles que ens volen fer creure. La confirmació de l’empremta catalana sobre el mite fundacional de l’Espanya imperial seria pitjor que el desastre de 1898: sense “la seva” Amèrica, l’Espanya no és res, ni hispanitat, ni raça, ni punyetes.

I en aquestes estàvem, resant perquè Trump s’obsessioni amb quedar-se Groenlàndia i no pensi en l’Amèrica del Sud, quan resulta que una riuada de sud-americans es va instal·lant a la madre patria, durant anys de forma força discreta, i cada dia més amb tots els honors i els braços oberts.

L’Espanya imperial necessita altra vegada els seus “panchitos”. Els rics, perquè aportin pasta al turbocapitalisme madrileny i de passada posin alguns calerons per finançar el gran canvi de règim que vol la ultradreta de sempre. Els més pobres, en tota la seva diversitat, perquè cobreixin forats al mercat laboral i consolidin el sistema general de sous de merda, a més d’escampar-se per les costes mediterrànies, sempre fotudament rebels i sedicioses, i anar canviant la seva demografia…

El 12 d’octubre és folklore patriòtic, sí, però ull amb riure més del compte, perquè l’estratègia d’ofegament està ben encaminada, no només envers els Països Catalans, sinó també envers qualsevol sensibilitat o temptació progressista o d’esquerres.

L’onada sud-americana és més espanyolització i més dretanització, que els descendents dels criollos (és a dir, dels espanyols d’ultramar, no dels indígenes massacrats) impulsaran amb entusiasme fins a la victòria final.

Si fa dècades l’estratègia es podia simplificar en un “antes roja que rota”, aviat no serà possible ni roja ni trencada. Un èxit històric que tenen a l’abast de la mà, a pocs anys vista, si tot continua com fins ara.

Per això, quan fem conya amb tota l’escenografia imperialista i la sempre sublim cabra de la Legió, que aquest any s’ha convertit en xai, faríem bé de seguir el rastre del nom de la bestiola. Baraka. Paraula àrab que més o menys significa bona sort, fortuna miraculosa, protecció divina… De què ens hauria de sonar Baraka? Res, anecdòtic si voleu: era el que tenia el comandant Franco, segons els seus legionaris, a la guerra del Marroc. Baraka. Deien que això el feia immortal…

Poca broma, doncs, amb la hispanoamericanització d’Espanya, que tindrà un accent claríssim de submissió a Trump i d’allunyament d’Europa, el dia que aconsegueixin fer fora Sánchez (que també té la seva baraka o una flor al cul) i imposar l’imperi de sempre. El vell/nou règim dels suposats hereus dels hidalgos conqueridors de les Amèriques tindrà aquests eixos: testosterona a dojo, trumpisme, militarisme, espanyolisme, autoritarisme i anticatalanisme.

Sense posar-nos nerviosos, però sense perdre ni un minut: va essent hora de mediterranejar, europeïtzar i blindar Catalunya amb urgència o de fer testament. En castellà, clar.

Joan Rovira

El Confidencial revela un pacte secret PSC-Junts per frenar Sílvia Orriols (E-notícies, 12.2.2026)

Un nou sistema electoral de circumscripció única perjudicaria les expectatives d'Aliança Catalana

12/02/2026 

Els partits de l'establishment polític a Catalunya fa dos anys que ho intenten tot desesperadament per frenar el creixement imparable d'Aliança Catalana. El PSC i Junts se les tenen cada dos per tres al Parlament, però s'entenen per anar contra el partit antiimmigració. Segons revela El Confidencial, socialistes i juntaires estarien negociant una reforma electoral per tallar les ales a Sílvia Orriols.

Totes les alarmes van saltar el mes de novembre passat amb una enquesta de La Vanguardia que deixava Sílvia Orriols a només dos escons de Junts. Altres sondejos han confirmat després l'acostament i fins i tot el sorpasso d'Aliança Catalana al partit de Carles Puigdemont.

Tot i que el creixement d'Aliança Catalana afecta sobretot Junts, la preocupació és compartida per la resta de l'esquerra i el processisme, des del PSC i els Comuns fins a ERC i la CUP. Aprofitant aquesta unió de forces, i que Catalunya és l'única regió d'Espanya sense una llei electoral pròpia, els socialistes haurien temptat Junts amb un sistema electoral de circumscripció única.

Per què el PSC vol canviar el sistema electoral

Les eleccions a Catalunya es regeixen pel sistema electoral espanyol, basat en la província com a circumscripció i la correcció proporcional. És a dir, que el vot a les províncies menys poblades té un pes més gran que el vot a les zones amb més densitat. El cas més significatiu és el de Lleida, que rep set diputats més dels que li correspondrien en un sistema de circumscripció única.

Girona rep tres diputats més que el seu pes real, i Tarragona també tres més. Són en total tretze diputats, gairebé un 10% del Parlament, que reben de més les zones menys poblades de Catalunya. Tot i que demogràficament Barcelona creix més ràpid que Lleida, un 9% davant d'un 6% l'últim any, un diputat a Barcelona costa 27.000 vots mentre que a Lleida en necessita només 11.200.

Una nova llei que instaurés el sistema de circumscripció única faria que tots els vots valgessin el mateix. Això perjudicaria les expectatives de vot d'Aliança Catalana, que té més dificultats per créixer a les zones més poblades.

Dels 20 escons que li dona l'últim CEO, almenys cinc, els tres de Lleida i els dos de Girona, es beneficiarien del sistema proporcional actual. És clar que el nou sistema perjudicaria Aliança Catalana. Però no és tan clar que interessi també Junts.

Junts no ho té tan clar

El PSC necessita dos terços de la cambra, 90 diputats, per aprovar la circumscripció electoral única. A la majoria de 68 diputats amb ERC i Comuns hauria de sumar altres 22 diputats. La qual cosa requereix comptar amb el suport de Junts, o sumar els suports de PP i Vox.

El problema és que si bé el sistema de circumscripció única frenaria el creixement de Vox al Parlament, també perjudicaria Junts. Els convergents s'han beneficiat tradicionalment d'aquest sistema perquè han tingut molt vot a la Catalunya interior. Just al contrari que PSC, ERC o Comuns, que en tenir molt vot a Barcelona s'han vist perjudicats.

Junts sempre ha recelat de la circumscripció única perquè equilibraria la balança amb ERC, el seu competidor natural. Però l'amenaça nova que representa l'orriolisme canvia les coses. D'aquí que el PSC hagi intensificat la seva ofensiva per convèncer Waterloo.

Sense drets lingüístics: La democràcia aragonesa ha impedit oficialitzar el català a la Franja (20.1.26)

El topònim de Tamarit de Llitera, acastellanat en una de les entrades a la població

 Quim Gibert i Font

20 de gener de 2026

Lo Reportatge

A Finlàndia, Suïssa o Bèlgica hi ha més d’una llengua d’Estat. A Espanya, l’única llengua estatal és el castellà. I a l’Aragó, també. La “llengua pròpia de l’àrea oriental” va ser un eufemisme per evitar dir que el català és la llengua de la Franja de Ponent

Un fenomen perifèric que es repeteix en la majoria d’estats és la presència de minories lingüístiques. Solen ser habitants d’uns confins, que hi resideixen des de fa generacions, també coneguts com a “franges”. Es tracta de traçats fronterers, fruit de disputes bèl·liques, accidents geogràfics, ànsies de posseir i altres arbitrarietats. Un pic els estats nació del XIX van decidir quina seria l’única llengua institucional (a Espanya, el castellà; als Estats Units, l’anglès; a Àustria, l’alemany; al Brasil, el portuguès…), les llengües vernacles restants van esdevenir un no tema: foren encriptades, inferioritzades. L’excepció europea és Islàndia (i els microestats), on només hi ha una llengua insular, l’islandès.

L’estat uniformitzador

La lingüista Yásnaya E. Aguilar Gil detalla que els estats monolingües actuen en contra de l’existència de més llengües: “Per l’estat nació la imposició de la llengua és important. El cor de la construcció de l’estat és la identitat homogènia i el nacionalisme, el qual converteix la ideologia en sentiments, de manera que quan els qüestiones, la gent se sent atacada”.

Mons possibles

En el tractament de la diversitat lingüística hi ha precedents interessants, que coincideixen amb polítiques capdavanteres. A Bèlgica hi ha una discreta franja de parla alemanya, incorporada després de la Primera Guerra Mundial, on l’única llengua oficial és l’alemany. Els 79.500 germanòfons només són un 1%. I resideixen en nou municipis dels cantons d’Eupen i de Sankt-Vith, a l’est de Lieja, on és possible viure en alemany. La majoria dels belgues són d’expressió flamenca i francesa, llengües que gaudeixen d’exclusivitat a Flandes i a Valònia respectivament. No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat de vida. Les tres llengües d’estat de Bèlgica són l’alemany, el flamenc i el francès.

Per un 8% d’habitants

El 8% dels suïssos italianoparlants, uns 353.000, resideixen al Ticino, un cantó confederal sense la fisonomia de franja, on fer vida en italià és viable. Dels 24 cantons només el Ticino és d’expressió italiana. L’italià en el Ticino és l’única llengua oficial. Més de la meitat dels cantons helvètics són de parla alemanya. També n’hi ha de francesos i un altre de romanx. L’italià, el romanx, el francès i l’alemany, que conformen el trencaclosques lingüístic, són les quatre llengües d’estat de Suïssa.

La Finlàndia sueca

Les 80 illes poblades del Bàltic, que conformen les Aländ, tampoc s’assemellen a cap franja. Es tracta d’un arxipèlag finès de parla sueca, que ronda els 30.000 veïns, on l’única llengua oficial insular és el suec. El suec i el finès són les dues llengües d’estat de Finlàndia.

Un estatut inconstitucional?

Els esmentats models, de caràcter paritari, pareixen d’impossible aplicació a la Franja de Ponent, a la Terra Eo-Navia (Astúries), al Carxe (Múrcia) i altres indrets peninsulars. I és que hi ha governs autonòmics negligents: no segueixen l’ordenament estatutari de cara a preservar les llengües autòctones. També fan cas omís de les normatives, en matèria lingüística, de la Constitució espanyola de 1978 i de la Unió Europea.

L’expressió llengua catalana no consta ni en l’Estatut d’Aragó (2007) ni en la Llei de Llengües d’Aragó (2013). El castellà hi apareix a la primera de canvi

La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que va ratificar l’Estat espanyol el 2001, disposa d’un comitè d’experts. En l’informe públic de 2024, el comitè copsa una degradació de la nostra llengua entre els 68.000 habitants de la Franja. Òscar Palau, periodista d’‘El Punt Avui’, diu que el text recomana que s’inclogui la denominació de català a l’Estatut d’Aragó, “regió on reclama moltes més accions per al seu impuls i protecció, ja que denuncia que s’hi han paralitzat tots els programes públics i s’han reduït dràsticament els fons per a la seua promoció”. La Plataforma per la Llengua ha denunciat els incompliments, que es podrien “interpretar com a inconstitucionals”.

L’egoisme dels precursors

Napoleó ambicionava fer un Grand Midi, un nou sud francès, a Catalunya. En l’Alta Catalunya hi va quedar englobat al departament del Ter, amb capital a Girona, i el del Segre, amb capital a Puigcerdà. En la Baixa Catalunya, el departament de Montserrat, amb capital a Barcelona, i el de Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. En aquest darrer departament van quedar absorbides les viles que s’estenen de Fraga fins a Favara del Matarranya. Una hora en cotxe separa actualment Fraga de Favara. Tant el Baix Cinca com el Baix Matarranya van deixar de ser aragoneses i espanyoles per passar a ser catalanes i franceses.

Amb l’esmentat canvi de fronteres el fet diferencial que explica la Franja va assolir, de patac, un inesperat protagonisme. Allò que defineix la Franja, que Madrid i Saragossa històricament han ignorat, a París ho van tenir en compte. Tant és així que ha esdevingut l’embrió del que més tard s’ha conegut com a Franja de Ponent. L’objectiu dels gavatxos, en el fons, era sumar aliats i augmentar la llista d’afrancesats. Ben mirat, els de la Grande Armée van ser els pioners a reconèixer la singularitat d’aquesta franja, quan encara estava per inventar.

La incorporació del Principat català i gran part de la Franja a França fou un procediment “de facto”, de fet. Però no “de iure”: no de dret i, per tant, sense empara jurídica legal, atès que Napoleó va témer tenir discrepàncies serioses amb el rei espanyol Josep, el seu germà.

Fraga és a l’”Alto Aragón”

A hores d’ara la llengua és el patrimoni més important de la Franja de Ponent (Marques de Ponent i la Ratlla d’Aragó han estat altres denominacions), després de les persones. Ras i curt, és una franja sense la més mínima unitat lingüística. El Baix Cinca, posem per cas, és només una continuació dels límits de la Catalunya autonòmica fins als Monegres, la frontera medieval. I és que, a la pràctica, qui exerceix de capital natural de Fraga, Tamarit de Llitera, Benavarri… és Lleida. Però a efectes politicoadministratius, Osca és la referència provincial. Aleshores, Fraga és l’Alto Aragón. Com si fos una ciutat del Pirineu, serralada a dues hores en cotxe aproximadament (és la mateixa distància que hi ha de Fraga a Barcelona).

José Luis Soler, vinculat culturalment al Matarranya, constata que després dels 40 anys de la Declaració de Mequinensa i de més de 20 de la Llei de Llengües d’Aragó, la utilització del català és en un clar retrocés: “Llengua i política comparteixen un espai de tensions, que ha erosionat encara més el català i ha comportat que polítics aragonesos l’utilitzin amb objectius partidistes”. Afegeix Soler que existeix el dret d’ús de la llengua pròpia, reconegut a la Constitució espanyola.

Dir-ne català és inconcebible

La Carta Magna espanyola, en l’article 3.2., explicita que les altres llengües espanyoles, a banda del castellà, seran també oficials en les respectives comunitats autònomes, d’acord amb els seus estatuts. Alhora, el nou Estatut aragonès apunta, en l’article 7, que hi ha llengües pròpies, a part de la castellana. I en el punt 7.2. esmenta que es regularà el règim jurídic de les llengües d’Aragó. Així com l’ensenyament i els drets d’ús dels parlants en els respectius territoris.

La contaminació acústica infantil i les espècies invasores tenen preferència davant d’un patrimoni humà autòcton: la llengua catalana

L’expressió llengua catalana no consta ni en l’Estatut d’Aragó (2007) ni en la Llei de Llengües d’Aragó (2013). El castellà hi apareix a la primera de canvi. A fi i efecte d’esquivar el català, la inconcreció és absoluta en el primer document: “llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”. I en el segon, prossegueix la indefinició amb l’eufemisme: “la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma”.

El sí dels reials acadèmics

Dámaso Alonso, Camilo J. Cela, Miguel Delibes i altres especialistes en llengua i literatura, van signar el 1975, que “el valencià és una variant dialectal del català. És a dir un idioma parlat a les Illes Balears, a la Catalunya francesa i espanyola, en una franja d’Aragó, en la major part del País Valencià, en el Principat d’Andorra i en la ciutat sarda de l’Alguer”. El document fou ratificat per la Real Academia Española (RAE) i per la Real Academia de la Historia (RAH) el 1980.

Ombres fantasmals

L’esmentada indeterminació onomàstica (no reconèixer el català) i la consegüent indeterminació jurídica (manca de drets lingüístics), converteix els catalanoparlants de la Franja en una mena d’espectres. Gran part de la societat del Baix Cinca, Matarranya, la Llitera i Ribargorça Occidental és analfabeta en la llengua autòctona. A més, bona part dels ensenyants i del personal de la funció pública, des de fa anys i panys, són de Saragossa i d’Espanya endins. La majoria mostren indiferència envers la realitat lingüística. I, sovint, una hostilitat desacomplexada. Per postres, gairebé totes les regidories de cultura són, de fet, de cultura castellana.

És admirable que la regidoria de festes de Fraga, a ran de la festa major de 2025, promogue “‘ferietas sin ruido’, para hacerlas accesibles a todos aquellos niños con sensibilidad a los estímulos sonoros”. És encara més admirable que l’executiu de Saragossa habiliti estacions fluvials de desinfecció, a Mequinensa (Baix Cinca) i Faió (Matarranya), en la “lucha contra la invasión del mejillón cebra”. La contaminació acústica infantil i les espècies invasores tenen preferència davant d’un patrimoni humà autòcton: la llengua catalana.

Un centre de gravetat tòxic

Els estralls lingüístics no s’han fet esperar. Mercè Gimeno Giner, de la llibreria De bat a bat de Calaceit, al Matarranya, s’adona d’un abandonament la llengua en la transmissió familiar: “Conec jóvens catalanoparlants, que es parlen entre ells en castellà. Només parlen en català en adreçar-se als pares i a la gent gran”. “Hi hem treballat molts anys, en favor de la llengua. Al principi ho vam aconseguir”, afegeix la llibretera. El que descriu Gimeno no és un fet puntual.

Haver orbitat vers Aragó, durant mig segle de postfranquisme, ha estat lingüísticament devastador en “una franja d’Aragó”.

Peça 1: Carlemany

L’imperi napoleònic (1804-1814) va convertir en departaments francesos territoris de l’actual Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Croàcia, Holanda, Itàlia… Catalunya i bona part de la Franja també foren annexionats a França (1812-13) amb el pretext d’haver estat una marca carolíngia. Tant l’Espanya de Josep I (sense part de la Franja ni de la Catalunya estricte) com la Confederació del Rin, la República Helvètica, Dalmàcia… van esdevenir estats vassalls de França.

Peça 2: De malfiar

El mariscal Argereau va oficialitzar el català i el francès en els departaments catalans. L’oficialitat del castellà fou suprimida, el Decret de Nova Planta derogat i la bandera espanyola prohibida, a favor de la quadribarrada i de la francesa. Es va crear la primera gramàtica catalana, el ‘Diari de Barcelona’ es va editar en català i francès. I es va encunyar moneda pròpia. Van ser gestos interessats. La França contemporània gairebé ha extingit el català del Rosselló.

ORRIOLS SOBRE LA NOVA LLEI DE CULTURA CATALANA (BRUTAAAL)

 

Sílvia Orriols culpa al govern per la regularització d'immigrants

SÍLVIA ORRIOLS I LA CRISI DE L'ASCENSOR SOCIAL (BRUTAAAAAL)

 

Prou! (article d'Imma Tubella a El Punt-Avui), 7.2.2026

Imma Tubella - Escriptora

Avui és un bon dia per recor­dar la defi­nició de colònia. N’hi ha per donar i per ven­dre, començant per la d’Adam Smith al seu lli­bre La riquesa de les naci­ons, publi­cat l’any 1776, on defi­neix les colònies com ter­ri­to­ris extrac­tius sub­or­di­nats als interes­sos del cen­tre. És a dir, que un ter­ri­tori pot estar ple­na­ment inte­grat en un estat i, alhora, ser trac­tat com una colònia si la relació és d’extracció i sub­or­di­nació. Aquest és clara­ment el cas de Cata­lu­nya, i qui ho dubti, que no es perdi la con­ferència de l’eco­no­mista David Ros orga­nit­zada pel Con­sell de la República el dia 12 de febrer a l’Ate­neu Bar­ce­lonès sobre el preu que paguem els cata­lans per con­ti­nuar al Regne d’Espa­nya i els efec­tes sobre la nos­tra qua­li­tat de vida. Les dades són esgar­ri­fo­ses i indig­nants.

“Si una colònia és un territori que paga però no decideix i que contribueix però no controla, Catalunya és una colònia sens cap mena de dubte."

Una colònia no es defi­neix només per ban­de­res o exèrcits. Es defi­neix per rela­ci­ons de poder. Cata­lu­nya té capa­ci­tat real de decisió sobre qüesti­ons estratègiques que l’afec­ten? No. Cata­lu­nya aporta més recur­sos dels que rep? Sí. On es pre­nen les grans deci­si­ons que ens afec­ten? A Madrid. I a Madrid neguen la con­dició colo­nial i ho pre­sen­ten com una qüestió de soli­da­ri­tat i d’equi­li­bri ter­ri­to­rial? Sí. Doncs si una colònia és un ter­ri­tori que paga però no deci­deix i que con­tri­bu­eix però no con­trola, Cata­lu­nya és una colònia sens cap mena de dubte. A més a més, Cata­lu­nya està sub­or­di­nada a un estat per dret de con­questa. No ho obli­dem. Al segle XXI, una colònia no neces­sita vir­reis, no neces­sita sol­dats, no neces­sita una admi­nis­tració sepa­rada. N’hi ha prou amb pres­su­pos­tos no exe­cu­tats, com­petències tute­la­des, capa­ci­tat fis­cal sense sobi­ra­nia i un cen­tre que deci­deix sense patir les con­seqüències.

Una colònia del Tercer Món? No, Catalunya, ara mateix (J.S.)

El col·lapse per­ma­nent de Roda­lies, la satu­ració estruc­tu­ral de la sani­tat pública i la nor­ma­lit­zació de les esco­les bar­racó no són acci­dents ni errors de gestió. Són el fun­ci­o­na­ment ordi­nari d’una relació colo­nial.

“El problema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que permet que Madrid competeixi fiscalment a la baixa mentre utilitza Catalunya com a base recaptatòria"

Cata­lu­nya no només paga. Paga més que ningú. És la comu­ni­tat autònoma amb el tipus mar­gi­nal d’IRPF més alt de l’Estat, molt per sobre de la mit­jana i en l’extrem opo­sat del model madri­leny. Men­tre aquí es demana esforç fis­cal en nom dels ser­veis públics, a Madrid la pre­si­denta Ayuso anun­cia noves rebai­xes de l’IRPF i es pre­senta com a paradís de la “lli­ber­tat fis­cal”. El con­trast, doncs, no és anecdòtic, és estruc­tu­ral. Perquè men­tre Madrid pot abai­xar impos­tos sense que se li col·lapsin els trens, Cata­lu­nya, que recapta més, no pot garan­tir ser­veis bàsics en con­di­ci­ons. No perquè no vul­gui, sinó perquè no deci­deix. El resul­tat és per­vers. El ter­ri­tori amb més pressió fis­cal és també el que pateix més dèficit crònic d’inver­si­ons esta­tals. Paguem més, però rebem menys. Només a tall d’exem­ple, el que Cata­lu­nya envia a Espa­nya i no torna se situa entre 70 i 86 mili­ons d’euros al dia, o entre 3 i 3,6 mili­ons cada hora.

El tren que no arriba no és només una molèstia quo­ti­di­ana. És temps expro­piat, mobi­li­tat limi­tada, vides con­di­ci­o­na­des. Una sani­tat ten­si­o­nada no és només una llista d’espera. És retard diagnòstic, desi­gual­tat social i angoixa vital. Les esco­les en bar­ra­cons no són una solució tem­po­ral. Són la prova que el futur d’un país pot que­dar inde­fi­ni­da­ment ajor­nat sense con­seqüències polítiques per a qui deci­deix des de lluny.

Revolució i Independència dels Estats Units (JS)

A mit­jan segle XVIII, les 13 colònies nord-ame­ri­ca­nes no es van revol­tar con­tra Angla­terra perquè els impos­tos fos­sin exces­sius, sinó perquè eren impos­tos impo­sats per un par­la­ment aliè. No era una queixa econòmica, sinó una denúncia de domini colo­nial. Paga­ven, però no gover­na­ven. Con­tribuïen, però no deci­dien. Exac­ta­ment el mateix esquema que avui regeix la relació entre Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol

Qui no agafa Roda­lies no en pateix el caos. Qui no depèn del CAP no veu la urgència. Qui no porta els fills a bar­ra­cons esco­lars no veu la neces­si­tat d’inver­tir en esco­les dig­nes.

El pro­blema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que per­met que Madrid com­pe­teixi fis­cal­ment a la baixa men­tre uti­litza Cata­lu­nya com a base recap­tatòria. Un ter­ri­tori útil per finançar el sis­tema, però pres­cin­di­ble a l’hora d’inver­tir-hi. I, això, tant ho defen­sen les esquer­res com les dre­tes espa­nyo­les i espa­nyo­lis­tes. 

Quan el dete­ri­o­ra­ment és cons­tant, no estem davant una negligència, estem davant un model colo­nial ple­na­ment vigent. I la història és clara. Cap colònia accepta inde­fi­ni­da­ment pagar com una metròpoli i viure com una perifèria. La inde­pendència, tard o d’hora, arriba. Per dig­ni­tat.

"AVUI EM PASSA PEL CAP....", GRAN ARTICLE DE TERESA CASALS, REAGRUPADA I CREU DE SANT JORDI, PUBLICAT AL SEU COMPTE DE FACEBOOK (8.2.2026)

Avui em passa pel cap comentar les dues manifestacions convocades per avui, una al matí i l'altra a la tarda. La del matí l'han qualificada com "la dels independentistes" i la de la tarda com "la dels usuaris" Es veu que "els independentistes" NO som usuaris del transport públic, potser tots som milionaris i ens acompanya el xofer a la feina o som tant ecològics que anem a peu o en bicicleta de pedals per arribar "en forma" a les tasques diàries.

Amb la Teresa, a l'Ateneu Barcelonès

Aquesta vegada no he pogut participar de la manifestació, la del matí, per descomptat perquè jo sóc usuària del transport públic i, independentista. Me'n faig creus de les justificacions d'aquells que es consideren, només usuaris quan proclamen que ells no volen confrontacions, ells, i elles, només volen SOLUCIONS.. Els independentistes fa més de 50 anys que sortim al carrer per defensar les llibertats i demanar solucions.... Malauradament una gran tragèdia ha permès actualitzar l' espoli continuat que patim any rere any els catalans. Inversions milionàries que es projecten però no s'executen , inspeccions que no es feien.... Com pot ser que, en el segle de la tecnologia, de la intelligència artificial del coneixement exhaustiu de les característiques d'altres planetes , quan , els treballadors d'Adif, vigilats pels maquinistes dels trens, analitzen els terrenys de la xarxa ferroviària troben més de 100 punts que suposen un perill real de descarrilament?

El desastre de RENFE, la tercermundialització de Catalunya

Usuaris, estem tutelats, espoliats i menystinguts per un estat en fallida. Catalunya ha estat un referent en molts aspectes : ensenyament, Sanitat, Recerca, intercanvis de talent. I mentre esperem "solucions" ens veiem arrossegats per un estat que cau i penja.

NOTA: Les fotos les he col·locades jo (JS)