dissabte, 7 de febrer del 2026

Aliança Catalana s’estructura internament a la primera Convenció Municipalista

 La formació nacionalista apunta a les municipals de 2027 en una jornada de treball intern


07/02/2026



El Teatre Comtal de Ripoll ha estat aquest dissabte l’escenari d’un acte que consolida una realitat política cada cop més evident: Aliança Catalana (AC) ha deixat de ser una experiència local per convertir-se en un projecte nacional en fase d’estructuració de govern. Prop de 300 càrrecs i militants territorials s’han aplegat a la primera Convenció Municipalista del partit, una cita que marca formalment el tret de sortida cap a les eleccions municipals del 2027.

No ha estat una reunió orgànica més. Ha estat una operació de construcció política. Reglaments interns, arquitectura territorial i de partit i un programa marc municipal amb un objectiu explícit: exportar el model Ripoll —identitat, ordre, prioritat nacional i gestió eficient— als 947 municipis del país.

Tal com XCatalunya ha analitzat en peces prèvies —des del “Pacte de la Vergonya” que va intentar asfixiar AC al Parlament fins al balanç del 2025 com l’any de l’esfondrament del dic de contenció mediàtic i institucional—, el partit de Sílvia Orriols ha transformat la marginalitat imposada en contrahegemonia emergent. A Ripoll, aquesta evolució s’ha materialitzat en normes, fulls de ruta i una crida clara a la mobilització territorial que situa AC com l’únic projecte polític amb voluntat de reconstrucció nacional des de la base municipal.


La jornada ha estat conduïda per Eduard Berraondo, cap de premsa del partit, que ha donat pas a Aurora Fornos, responsable de Política Institucional. Fornos ha obert l’acte amb un missatge inequívoc: “Avui fem el tret de sortida de les municipals”.

Ha anunciat la modificació dels estatuts per crear agrupacions locals sota el Reglament Orgànic Territorial (ROT), un instrument clau per estructurar candidatures sòlides arreu del territori en un context dominat pel clientelisme del “país oficial” —PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP.

Jordi Coma ha situat l’horitzó estratègic del moment: “Som aquí per reconstruir el país i fer un pas més”

En aquesta línia, ha presentat el Reglament del Consell Nacional, un òrgan de decisió que es reunirà cada tres mesos, i que actuarà com a centre de gravetat política del partit. Jordi Aragonès ha exposat el programa marc municipal i el pla de formacions previst, mentre que Oriol Gès ha aportat les dades d’arrelament territorial i els presents a la jornada: 204 persones actives procedents de 34 comarques diferents.

Aquesta és la trinxera que sosté el territori”, ha afirmat Gès, destacant les parades actives a Blanes, Vic, Manresa, Vilafranca i altres municipis, amb una nova convocatòria prevista dimarts 10 a Santpedor, amb la incorporació d’un nou regidor al projecte. En un país amb una realitat municipal diversa i recursos limitats, el secretari d’organització d’AC ha defensat la necessitat de maximitzar l’impacte amb responsabilitat i sentit comú. “No amagarem les sigles”, ha advertit, descartant qualsevol estratègia de dilució identitària.

El procés de selecció de candidats ha estat un dels punts clau de la Convenció. Als municipis de menys de 30.000 habitants, les candidatures seran proposades pels comitès locals o comarcals; als municipis de més població, pel comitè de govern.

“Busquem bones candidatures”, ha insistit Gès, reiterant que AC és “l’únic projecte polític capaç de salvar Catalunya de l’extinció cultural i demogràfica”. També ha posat sobre la taula un repte intern: dels 2.500 militants al corrent de pagament, només el 19% són dones, un desequilibri que el partit assumeix com a objectiu a revertir.

Abans de la cloenda, Lluís Areny ha recordat que “el 2023 Ripoll és una lliçó que cal replicar a tots els municipis de Catalunya”. “Avui som una resposta. Som els de la batllessa de Ripoll”, ha afirmat, reclamant implicació constant, coherència política i capacitat de resistència davant un ecosistema mediàtic hostil.

La cloenda ha anat a càrrec de Sílvia Orriols, que ha elevat el to polític i simbòlic de l’acte amb un discurs de caràcter fundacional. “Som a Ripoll, bressol de Catalunya”, ha afirmat, situant la Convenció en una dimensió nacional. Orriols ha interpel·lat directament militants i simpatitzants: “Tots som cridats a canviar el destí que volen imposar-nos, a assegurar la continuïtat nacional del nostre poble i la prosperitat de les futures generacions”.

La presidenta d’AC ha subratllat el caràcter col·lectiu del projecte: “Aliança som tots. És tota Catalunya aixecant-se amb valentia i determinació per salvar el nostre llegat i garantir el futur”. Mirant ja explícitament al calendari electoral, ha fixat l’horitzó amb claredat: “El maig de l’any vinent, Catalunya es tenyirà de blau i posarem els catalans al centre”.

Orriols ha concretat un dels eixos centrals del programa municipalista: “Aturarem l’efecte crida immigratori i recuperarem el control del país des dels ajuntaments”. I ha rebutjat el marc imposat pels adversaris polítics i mediàtics: “Defensar el que som no és radicalisme. És normalitat”.

Ha tancat la intervenció amb una apel·lació directa a l’orgull i a la legitimitat històrica del projecte: “Amb el cap ben alt: visca Ripoll i visca Catalunya”.

Aquesta primera Convenció Municipalista certifica el pas definitiu d’Aliança Catalana de la resistència a la governança. Mentre l’elit política persevera en el cordó sanitari per blindar privilegis, AC construeix des de la base. El 2027 no serà anecdòtic. Serà municipal. I Ripoll, un cop més, n’és el laboratori.


dimecres, 4 de febrer del 2026

Si no volen pactar amb Aliança per fer la independència és que no volen fer la independència per Fèlix Rabassa



1 de febrer de 2026



He volgut escriure aquest article després de llegir l’enèsim tuit d’independentistes (o suposats independentistes) d’esquerres que afirmen que Aliança Catalana trenca l’independentisme i és un escull molt important per a arribar a la independència perquè, és clar, com que és “ultradreta” i tal els altres partits (suposadament) independentistes no hi voldran pactar. El tuit en qüestió deia: “Aquí hi ha tot de gent celebrant uns 71 escons suposadament independentistes, quan la realitat és que la majoria independentista operativa és de 52. AC és un escull CONTRA l’independentisme. La seva existència condemna el nostre moviment a la minoria parlamentària”.

Durant anys, una part important de l’independentisme institucional ha repetit una idea fins a convertir-la en un dogma: la independència de Catalunya només es pot fer amb uns partits que tinguin uns límits ideològics molt concrets, amb uns actors polítics determinats i amb uns vetos previs que, curiosament, sempre acaben paralitzant qualsevol pas real. La negativa de Junts, ERC i la CUP a pactar amb Aliança Catalana per mor del “cordó sanitari” a qui beneficia és a Espanya. Cal dir-ho sense embuts: aquesta negativa és l’excusa perfecta per no fer la independència perquè, senzillament, no la volen fer.

Si l’objectiu fos realment assolir l’Estat català, la pregunta clau seria una de molt simple: tenim majoria per fer-ho i voluntat de fer-ho? Tota la resta —sigles, etiquetes morals, cordons sanitaris i escenificacions— és secundari. La història de tots els processos d’alliberament nacional demostra que els fronts amplis són imprescindibles i que les diferències ideològiques es deixen aparcades quan l’objectiu nacional, la independència, es troba per damunt de qualsevol altra consideració. A Catalunya, en canvi, passa just el contrari: es fa servir les diferències ideològiques i l’espantall infantil de la “ultradreta” com a coartada per a no avançar.

La pregunta que ens hauríem de fer és: Com és que Aliança Catalana estaria disposada a pactar amb Junts, ERC i CUP per assolir la independència i aquests tres partits processistes no estan disposats a pactar amb Aliança Catalana per aconseguir aquest anhelat objectiu?

El 2017 és el millor exemple de fins on arriba aquesta contradicció. Aquell any, Junts i ERC van demanar confiança, unitat i sacrificis a la població. Van apel·lar a la transversalitat, a la suma de sensibilitats i a la legitimitat democràtica del mandat de l’1 d’Octubre. Però quan va arribar l’hora decisiva, van demostrar que no estaven disposats a assumir el conflicte amb Espanya fins al final. La declaració simbòlica, la renúncia a defensar el mandat popular i la fugida cap al tacticisme autonòmic van definir aquella traïció. I els artífexs d’aquella traïció són els que ara tenen els sants pebrots de no voler fer la independència perquè són uns senyorets i no es volen arremangar i embrutar-se les mans per restituir l’Estat català.

D’aleshores ençà, el relat ha canviat, però el fons és el mateix. ERC ha optat obertament per la gestió autonòmica i pels pactes amb el PSOE, a Madrid i a Barcelona, a canvi de quotes de poder i promeses sempre ajornades. Junts, tot i tenir un discurs més dur, ha acabat seguint un camí semblant: negociacions amb el PSOE i estabilitat del règim del 78 a canvi de càrrecs per als militants. I la CUP,els que havien d’anar a poc a poc per arribar lluny, han quedat avariats al marge de la carretera, han diluït l’independentisme i s’han amagat darrere l’omnipresent bandera palestina i la seva malaltissa islamofília.

Aliança Catalana és el nen que veu que el rei passeja nu i ens fa veure que si hi ha una majoria independentista possible i no s’articula perquè alguns es neguen a construir-la, el problema no és la ideologia d’un partit, sinó la voluntat de fer la independència. Dir que no es pot pactar amb Aliança Catalana és, en realitat, dir que no es vol assumir un procés d’independència. És una rebequeria infantil.

Curiosament, els mateixos partits que no tenen cap problema a pactar amb el PSOE —un partit que ha avalat el 155, la repressió judicial i la persecució de l’independentisme— es mostren escandalitzats davant la possibilitat de pactar amb Aliança, una força independentista catalana. Aquesta doble vara de mesurar és surrealista: amb el PSOE s’hi pot pactar perquè no qüestiona l’Estat espanyol; amb Aliança Catalana no, perquè sí que el posa en qüestió.

En fi, si Junts, ERC i la CUP no volen pactar amb Aliança Catalana per fer la independència, és que no volen fer la independència. Tot el que ve després són excuses que maquillen la inacció, la por i la renúncia. L’independentisme no necessita més relats ni més terminis indeterminats i tampoc necessita la superioritat moral dels covards. Necessita coratge, coherència i voluntat real de poder. I això, avui, brilla per la seva absència en els tres partits processistes.