dijous, 31 de juliol de 2014

MASSACRE, PERIODÍSTICA, A MADRID


Madrid és una ciutat acostumada a les massacres. I ahir en va viure una altra. Aquesta, afortunadament, només va ser periodística. He deixat passar unes hores abans d'escriure aquestes línies. Volia fer-ho amb el cap fred. 

I és que la intervenció, o si voleu, l'actuació, d'ahir del President Artur Mas, més President que mai, va ser per emmarcar. Va arribar, en alguns moments, amb algunes frases, els mèdia ja les han reproduïdes, a l'excel.lència, a la perfecció, a la sublimitat. Quan un polític et fa orgullós de ser d'un país, vol dir que l'encerta. I ahir, Artur Mas em va fer sentir orgullós de ser català. 

Només amb dues altres persones m´ha passat el mateix, cadascuna al seu nivell. Joan Laporta, com a President del Barça, i només com a President del Barça. I en Joan Carretero, com a President de Reagrupament, és a dir, com a guionista, de tot el que passa en aquest país... amb dos o tres anys d'anticipació. En tots tres casos, m´he sentit orgullós: com a català, com a culé i com a patriota.

Sembla paradoxal, però aquests darrers dies, i malgrat les circumstàncies que estem vivint, o potser a causa d'elles, s'està produint una autèntica revolució republicana entre la societat catalana, en el sentit que ha quedat palès que ningú, que cap persona, està per damunt del poble,  i que no es pot practicar el culte a la personalitat, cosa pròpia de règims no democràtics.
Ahir, i també el dimarts, en les dues rodes de premsa, Mas això ho va dir ben clar. I ho va dir, en el cas de Madrid, davant una audiència de periodistes freakis, em refereixo a molts que preguntaven en espanyol, que a mesura que passaven els minuts anaven degenerant en la seva qualitat periodística. 

Les intervencions de Mas van anar guanyant en qualitat, i fins i tot va tenir els pebrots, cosa que no he escoltat a ningú més, de fer una referència al cas Urdangarín, a tall d'avís a navegants. Un dels moments cabdals va ser quan va afirmar que aquest proper 11 de Setembre serà espectacular.

(I ho serà, naturalment, tot i que segur que ja n´hi hauran que pel sol fet d´haver-ho dit en Mas, són  capaços de no anar-hi, perquè es pensen que només ells són els predestinats a la glòria, però vaja, és el país que tenim).

En definitiva, una massacre, periodística. Una lliçó de política.

De fet, posats a trobar algun passiu, penso que s'han d'acabar aquestes rodes de premsa interminables, bilingües, on no hi ha cap control de qui pregunta, on no s'identifica el mitjà al qual pertany. Jo mai he vist rodes de premsa tan llargues i esgotadores com les que es fan ara. Aquesta mania de voler ser exquisitament oberts i transparents, sobretot en referència a uns mitjans de comunicació com els espanyols, que no només no ho agraeixen, sinó que ho interpreten com una feblesa, acostumats com ho estan a que els seus líders els tractin a hòsties, em sembla, en el fons com una mena de complex. No senyor, Una roda de premsa ha de tenir un temps taxat, 15, 30 o 45 minuts, com a molt, i qui l´ha de dirigir no són els periodistes, sinó els de l'Oficina de Premsa, o com es digui, en plena complicitat amb el President, és clar. Però la veritat, voler semblar tan atent, amb gent que no està acostumada a ser atesa com cal, és una veritable pèrdua de temps. Ni t´ho agrairan, repeteixo, i a més et diran el nom del porc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada