dilluns, 30 de novembre de 2015

L'ONU I CATALUNYA*

Unes declaracions recents del Secretari General de l'ONU, el senyor Ban-Ki Moon sobre Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació, van aixecar una tirallonga de reaccions positives, algunes, crítiques d'altres, que convé aclarim per desfer malentesos.
Abans, però, contextualitzar el cas. Les esmentades declaracions les va fer a Madrid, en ocasió del 60è aniversari de l'ingrés d'Espanya a l'ONU... I, sí, no m´he equivocat, era el 60è aniversari i no el 70è aniversari com correspondria... si Espanya n'hagués estat membre fundadora.
Però Espanya, el 1945, i això és molt important tenir-ho present, i no deixar de remarcar-ho mai, no en va ser de membre fundador, perquè en va quedar explícitament exclosa, atesa que la seva consideració d'estat filofeixista, és a dir, clarament favorable a les potències feixistes que estaven a punt de ser definitivment derrotades en la Guerra Mundial. Espanya era un estat pària, i ho va continuar sent fins que l'adveniment de la Guerra Freda li va permetre fer el salt del feixisme a proclamar-se avantguarda de l'anticomunisme. D'aquesta manera va posar-se sota l'ala protectora d'uns Estats Units en plena paranoia respecte el perill roig, sobretot a partir del moment que els soviètics van desenvolupar la seva pròpia bomba atòmica i els comunistes xinesos van proclamar la República Popular de la Xina, tots dos esdeveniments produïts el 1949. De fet, Espanya no va ser admesa a l'ONU fins a l'any 1955, és a dir, deu anys després de la seva fundació. Hi va entrar a l'hora que la resta d'estats que durant la guerra havien col.laborat amb el nazisme, d'alguna manera o una altra: Albània, Àustria, Bulgària, Hongria, Romania, Itàlia, Finlàndia, Portugal. En definitiva, que el silenciament d'aquests deu anys de vagar per l'espai sideral, que diria aquell, és altament significatiu.
Respecte, ara sí, les paraules del Secretari General de l'ONU, concretament, va afirmar que Catalunya no figura en la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms susceptibles d'exercir el dret a l'autodeterminació. I és cert. Cal dir que el Dret a l'Autodeterminació ja s'havia inclòs com un dels punts de la Carta de l'Atlàntic, aprovada el mes d'agost de 1941 i que va ser el precedent de la creació de l'ONU. En el seu punt 3, efectivament, es reconeixia que “tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació”. Quan finalment es va constituir l'ONU, quatre anys més tard, una de les primeres decisions que es va prendre va ser elaborar una llista de territoris no autogovernats o tutel.lats. Aquesta llista la van fer els territoris administradors, és a dir, els que n'exercien el control. I, naturalment, en ella no figurava Catalunya. Ara bé, el fet que no figurés Catalunya, en cap cas no vol dir que no tingui el dret a l'Autodeterminació, atès que aquest dret, com es deia en la Declaració de l'Atlàntic, es predica a “tots els pobles”, i no només als que figuren en la llista de l'ONU. I de fet, molts pobles han assolit la independència per la via de l'autodeterminació, sense figurar-hi. Per exemple, el cas d'Algèria, que no era pas considerada una colònia, sinó un territori metropolità i per això tampoc va figurar mai en la llista.
La conclusió és que, en la seva desesperació posterior a la seva humiliant derrota en les eleccions del 27S, els espanyols van intentar manipular les paraules del Secretari General de l'ONU, convertint-les en una arma llancívola contra la Catalunya victoriosa. Una mostra més del seu patetisme, i del seu mal perdre.
Però el més bo del tema, és que el Secretari General de l'ONU, va apostar clarment pel diàleg i l'entesa entre “les parts”. Això és, va fer el que diplomàticament s'entén com una calbotada en tota regla a l'actitud tancada per part de Madrid, del govern espanyol, de negociar res amb Catalunya, d'igual a igual, és a dir, sense imposar condicions i molt menys des de posicions de força preconcebudes. En definitiva, una nova i humiliant derrota diplomàtica d'Espanya, al qual Ban-Ki Moon li va marcar un gol per tota l'esquadra, i el que encara és més divertit, a domicili i amb el senyor Rajoy mirant-lo amb cara de beneit. És a dir, amb la que té.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 52, Novembre 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada