divendres, 1 de gener de 2016

EL SECRETARIAT

El Secretariat Nacional de la Cup està format per 15 persones. La seva darrera renovació va ser al mes de juliol, en l'Assemblea Nacional que es va celebrar a Castelló de la Plana. Això vol dir que va ser amb posterioritat a les eleccions municipals, en les quals, com és ben conegut, la CUP va obtenir uns resultats notables, amb 372 batllesses i regidores (al Principat). 
Paradoxalment, però, en l'Assemblea de Castelló, la votació per a escollir les membres del Secretariat va registrar una participació baixa, si més no, si ens guiem pels vots que reberen les militants electes. La que en va tenir més, n'aconseguí 233 i la que menys, 84. Unes xifres que disten molt de les que es van donar tant en l'ANO de Manresa com en l'ANE de Sabadell, i que resulten altament significatives.

El dilema de la CUP
La CUP, l'origen de la qual cal situar en la formació de l'AMEI, ara acaba de fer 29 anys, ni més ni menys. La seva història, però, canvia sobtadament al 2012, que és quan obté representació parlamentària. Per definició, la CUP havia madurat com una organització que es fonamentava en la força de les seves assemblees locals, cadascuna de les quals funcionava al seu aire, i on els lideratges locals tenien una força determinant en la orientació ideològica (comunistes, anarquistes, internacionalistes, socialistes revolucionaris, etc) i en el seu funcionament quotidià. Salvant les distàncies, aquest tret, recordava els comitès locals sorgits el 1936, on cadascú anava a la seva i on, de nou, els tarannà dels seus dirigents tenia una gran influència.

Aquest pluralitat constituent de la CUP, dificultava precisament l'existència d'un programa nacional consensuat, i es trobava a la base dels debats interns que van tenir entre si s'apostava per continuar fidels al compromís local i municipal, i els partidaris de fer el salt a la política nacional, va ser intens, i fins i tot agitat. A l'Assemblea Nacional de Reus del mes de març del 2012, recordo, el resultat va ser de 166 a 165. La història, com es veu, quasi es repeteix.
Mesos després, en l'Assemblea de Molins de Rei, la decisió de participar en les eleccions del mes de novembre, va ser presa per una majoria abassagadora del 77%. És a partir d'aquest moment que la CUP comença a patir una contradicció intrínseca. La seva dinàmica eminentment local i municipalista, que permetia en la pràctica una escassa concreció ideològica, es comença a veure cada cop més condicionada per la necessitat de cohesionar-se a nivell nacional. El sorgiment de referents nacionals, personificats en les 3 diputades de la legislatura 2012-2015, i de forma molt destacada, en el cas d'en David Fernàndez -un independent, de fet, en va ser una conseqüència. També el prèssing -per utilitzar unla paraula de moda, darrerament- mediàtic, es va incrementar de forma exponencial. La CUP va atraure l'atenció dels mitjans supralocals, supracomarcals, arribant als d'àmbit nacional i fins i tot a l'internacional. Paral.lelament, la CUP es va convertir en l'objecte del desig de determinades organitzacions de l'extrema esquerra anti-capitalista, que mancades de suport popular, però potents en discurs i, lògicament, amb uns quadres altament preparats, s'hi van arrapar com a sangoneres. És a partir d'aquest moment que el pols entre el discurs fins llavors dominants de l'esquerra independentista, existent des dels temps de l'AMEI, i que derivava dels plantejaments de l'independentisme revolucionari teoritzat per l'MDT dels anys vuitanta i noranta, comença a veure´s qüestionat per uns plantejaments prioritàriament anti-capitalistes, altermundialistes, feministes, la principal del qual és que la lluita independentista passa a ser un front "més" de lluita, i en conseqüència, perd el seu caràcter estratègic que fins llavors havia tingut.
Val a dir, però, que aquesta pèrdua de rellevància de la lluita independentista en el discurs de la CUP no és, ni de bon tros, compartit pel conjunt de la militància, sobretot de les comarques. On més forat fa és allà on ha de fer front al sorgiment d'una nova oferta ideològica com és la que representa el moviment dels indignats, que, val a dir, compta amb una enorme cobertura mediàtica. L'impacte dels indignats i d'altres iniciatives socials tals com la PAH, que amb la figura ascendent de Ada Colau, representa per a la CUP un repte, i de seguida s'estableix una cursa envers qui és més radicalment d'esquerres. Tanmateix, també es plantejaran opcions favorables a una fusió o acord, tals com el Procés Constituent, encapçalats per Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Els nous moviments anti-capitalistes, però, no aposten per la independència, i no es mouen de l'ortodòxia clàssica del suport al Dret a l'Autodeterminació, és a dir, al dret a decidir, però en cap cas cap a un plantejament explícitament independentista.
Paral·lelament, en l'àmbit independentista, l'aparició de nous actors tals com Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, i sobretot, la formació de l'Assemblea Nacional Catalana, a la qual tan Esquerra Republicana de Catalunya, com Convergència Democràtica de Catalunya, acabaran de donar suport, provocaran una expansió sociològica de l'independentisme, convertint-lo en un fenomen transversal, i quantitativament rellevant, com mai abans s'havia donat. D'aquesta manera, la visibilitat independentista de la CUP era menor, en el sentit no que deixés de ser-ho, sinó que era un actor més dins l'oferta existent, un actor que certament es diferenciava de la resta pels seus plantejaments anti-UE, cosa que l'allunyava clarament del gruix de la transversalitat social independentista.

Així, doncs, l'entrada en la política nacional de la CUP ha topat amb el seu caràcter genèticament local, municipalista i molt arrelat a les lluites populars concretes. La necessitat d'oferir una coherència, un discurs homogeni, a nivell nacional crea contradiccions internes. A mesura que la CUP ha anat guanyant poder polític, les lluites internes dins de l'organització es fan més evidents, i la influència de grupuscles de l'extrema esquerra espanyola també. L'antagonisme a l'independentisme transversal que exhibeix la CUP, sorprèn, fins i tot a l'esquerra abertzale basca, la qual, sembla que ha deixat de ser un referent, com sí que ho havia estat en les dècades anteriors. Cal recordar que els abertzales, per molt menys del que ara representa Junts pel Sí, van donar suport parlamentari al Pla Ibarretxe, que no deixava de ser una oferta de caràcter confederal, no estrictament independentista.
Podem doncs, considerar que hi ha una tensió cada cop més evident entre la militància de base territorial de la CUP, la major part de la qual es declara esquerra independentista, i de l'altra, per aquells grups organitzats -en llenguatge històric en diríem les específiques- que s'han emparat de les estructures nacionals, i que compten amb el suport de grupuscles de l'extrema esquerra espanyola, que emfatitzen el discurs anti-capitalista i fins i tot arriben a mostrar simpatia per participar en una dinàmica de transformació social a escala de tot l'estat -una dinàmica, dit sigui de passada, que no té cap possibilitat de reeixir.
Resulta també significatiu, que la guerra informació espanyola portada a terme pels principals medias, cada cop s'inclini més per titllar la CUP com d'organització anti-capitalista, i no tant pel seu component independentista. D'aquesta manera s'aconsegueix un doble objectiu: una polarització ideològica que eviti l'acord per la independència, per una banda. I de l'altra llançar un missatge d'alarma a escala europea i internacional, amb l'objectiu d'associar l'independentisme català en general, amb posicionaments extremistes, anti-europeus, i revolucionaris.

Què fer?
Des del meu punt de vista, la CUP ha de formar part sense complexos del bloc capdavanter, del bloc que encapçala el procés independentista. Això vol dir, fer possible de forma immediata la ruptura amb la dependència espanyola, encara que això impliqui lluitar colze amb colze amb sectors ideològicament allunyats. La independència obre la porta a trencar amb les deixalles del franquisme, institucionalitzades en referents com la Monarquia, el Poder Judicial (l'Audiència Nacional), la Conferència Episcopal Espanyola, etc, i a construir una República de ciutadans lliures, que no només recuperi la memòria històrica, acabat amb la impunitat, encara vigent, del franquisme, sinó que formi ciutadans i ciutadanes lliures, amb una economia rica i una justícia social molt superior a l'actual.

2 comentaris:

  1. Dels candidats sobrevinguts de Crida constituent o de les municipals a Barcelona, hi ha possibilitat de saber quants estan relacionats amb el món de les fundacions d'arrel catòlica ? Intermon-Oxfam, Justícia i Pau, centre Delàs, federació catalana d'organitzacions per a la cooperació ? Tant parlar de trosquistes, potser sortiria alguna sorpresa de sota les oliveres de l'arcàdia espanyolista

    http://www.racocatala.cat/forums/fil/198328/ningu-cerca-arrels-problema-clero

    ResponElimina