L'HOME QUE TREBALLA FENT D'ESPANYOL

Escoltava la magnífica cançó dels Amics de les Arts a l’hora que repassava l’actualitat política del país i no he pogut resistir la temptació de fer-ne un arranjament. De fet entre una cosa i l’altra no hi ha gaire diferència, i que em perdonin els de la protectora.

Naturalment, em refereixo a en Josep Antoni Duran i Lleida. El xaval va i diu que optar per la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ens posa al mateix nivell que Kosovo. I per acabar-ho de reblar diu que els catalanets, no tenim padrins, o altrament dit Primos de Zumosol, com sí que van tenir els kosovars, en referència naturalment, als Estats Units. De manera que la DUI, ja ens la podem dibuixar en pintura…

Anem a pams. En primer lloc, no deixa de ser positiu que un tros d’espanyol com el Duran malparli de la DUI. Això implica que, com a mínim ja ha entrat en el debat de com accedir a la Independència, i ha abandonat el debat entorn la conveniència o no de la Independència. Pressuposa, doncs, que ja veu clar que hi arribarem, però, fidel al seu ADN unionista, intenta posar-ho difícil. En definitiva, que anem pel bon camí. L’efecte arrossegament que fem els independentistes, funciona a tota màquina. Felicitem-nos-en.

Dos, l’home que treballa fent d’espanyol, empra l’estratègia de comparar una Catalunya Independent amb Kosovo. La mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil, que diuen a casa. Hi ha una tendència que voreja l’auto-odi, propi de pobles esclaus i subordinats, d’empetitir-se i de considerar-se una mitja merda. Aquest és el cas, encara, de molts catalans i catalanes, que encara es pensen que som la darrera merdeta del món. No tan sols accepten que tenim l’equip de futbol millor del món, i això que és fàcilment constatable. No, som catalans, ergo, som uns dats perquè així ens ho han inculcat els nostres amos, els espanyols. I no podem ni anar sols pel carrer ni a la cantonada per anar a comprar unes llaminadures. Necessitem de la mà protectora espanyola, encara que de tant en tant ens clavi alguna plantufada. Però ja se sap que les plantufades del papa, a nosaltres i a la mama, és a fi de bé, perquè en el fons papa-Espanya ens estima amb tot el seu cor…

Aquest auto-odi, aquesta necessitat de cercar la protecció del teu maltractador, es combina amb una altra expressió que no accepto de cap de les maneres: la de ser un país petit… Petit de què?

Només la CAC, amb un PIB de més de 215 miliards d’euros, té una potència econòmica similar o superior a països com Grècia, Portugal, Finlàndia, Dinamarca, Israel, Xile, Irlanda. No tinc cap dubte que un com independents, sense el llast de l’espoli fiscal i amb l’efecte multiplicador que generarà, la nostra economia faria un salt endavant espectacular. Si hi afegíssim la resta de la nació, com sens dubte passarà més d’hora que tard,la nostra potència econòmica seria propera a la d’Àustria, Argentina o Noruega. I el que és més important, seria tota ella nostra -encara que segurament desigualment distribuïda, però aquesta és una altra història.

En definitiva, molts catalans patiu de l’efecte de la minusvaloració. I us penseu que som un zero a l’esquerra. Un cas especial que necessita algú adult que ens guiï i ens cuidi, perquè nosaltres no podem anar sols pel món.

L’home que treballa fent d’espanyol, conscient d’aquesta deficiència mental, i fidel a les ordres que rep de Madrid, o, potser, del Vaticà més integrista i doncs, més espanyolista, no fa més que intentar incidir-hi, i fer-ne més sang. I perquè no comparar Catalunya amb Bangladesh, o amb algun altres dels 25 less developed countries (LDC) del món, que segons l’ONU són els que han de ser més protegits? Vinga! Home que treballes fent l’espanyol, atreveix-t’hi! Ja no ve d’aquí, facis el que facis o diguis el que diguis La Vanguardia et beneïrà, i el teu soci dirà amèn, i els sociates et demanaran més… I el poble català, petitonet, es fixarà en l’elegància dels teus trajos i en l’espectacular brillantor de la teva calba, que fins i tot alguns diuen que li treus brillo en les teves nits hoteleres mileuristes a Madrid.

Més d’hora que tard, el Poble Català deixarà d’empassar-se aquesta camama, i llavors despatxarà de forma procedent l’home que treballava fent d’espanyol, sense indemnització i sense romanços. Tot i que segur, que al dia següent, apareixerà disfressat d’home que treballa fent de català, i pretendrà que el contractem de nou. Però d’aquesta decisió ja en parlarem més endavant.

“Mitjons, petons i americanes,

i un ós i flors i un dinosaure”

(NOTA: Post penjat al DGS,, 17.04.2013)