SENTIT D'ESTAT, D'ESTAT CATALÀ, NATURALMENT

En anteriors posts ja he escrit que en les darreres setmanes, estem perdent moltes oportunitats de marcar a porteria buida. Sembla com si ens tremolessin les cames davant la perspectiva de la victòria. Com si no ens ho acabéssim de creure que sí, que és possible guanyar, i sobretot, fer-ho de forma relativament fàcil. Acostumats al martirològic dels darrers 300 anys, ni se'ns passa pel cap que derrotar els espanyols és relativament fàcil, si més no en les circumstàncies actuals. 

Ho dic sense cap dubte: guanyar la Independència, no només és urgent, que ho és, i molt, sinó que també és sorprenentment fàcil i senzill. La Independència la guanyarem de carrer. Quasi sense baixar de l'autobús.

Només hi ha dos obstacles, que només depenen de nosaltres, de ningú més que de nosaltres: el primer és que anem a per ella sense cap dubte o hesitació, i que això ho tinguin clar la resta de nacions del món. Això, òbviament, és clau, sobretot per al procés immediatament posterior a la Declaració de la Independència, que és el del seu reconeixement internacional. És obvi que si fem el pas, tindrem un reconeixement internacional massiu. Qui serà l'imbècil que no ens reconeixerà? Ningú. Entre d'altres raons perquè a escala mundial no som una merda, ni tan sols mitja merda. La nostra economia és igual o superior a la de Portugal, Grècia, Finlàndia, Irlanda, o fins i tot a la de països extraeuropeus com Filipines o Egipte. A veure, hi haurà, literalment, corredisses per reconèixer-nos. Perquè el primer tindrà premi i el darrer... pobre del darrer....

El segon és el de tenir sentit d'estat. Les nacions que tenen estat, naturalment, desenvolupen un sentit d'estat de caràcter transversal que els immunitza contra determinades animalades. Allà on hi ha estats forts i amb una cultura democràtica arrelada, no us preocupeu que la sang mai arribarà al riu. En canvi, allà on no hi ha sentit d'estat, on no hi ha cultura transversal, pot passar qualsevol bestiesa. I a Catalunya, ja estem avesats a determinades bestieses al llarg de les darreres dècades, que no tenen paral.lelisme amb la cultura democràtica europea, si més no contemporània. 

El sentit d'estat arrelat, faria que en un moment que el President del país ha pres la decisió de fer el pas cap a la Transició a la Independència, tots els partits catalans independentistes, i fins i tot els que no ho són explícitament, però sí que ho són de l'autodeterminació, s'hi posessin darrere d'ell com un sol home -o dona-, sense que això signifiqués cap mena de renúncia ideològica, sinó, ben al contrari, impediria que el President fos víctima de cap tipus de vacil.lació o de segons pensaments, que li comportessin un benefici electoral.

Qui no entengui que per als espanyols l'enemic número 1 a abatre és el President de Catalunya que vol fer lliure el seu poble, independentment de qui sigui la persona física que ocupa el càrrec, és que no entèn res. 

Diguem-ho de forma molt planera, que després em titllen de ser massa intel.lectual, Espanya es vol carregar el President Artur Mas, no perquè sigui l'Artur Mas, convergent, liberal, pro-business friendly, i un cursi de mil dimonis (amb les seves camises de màniga llarga en ple mes d'agost, i el seu tupé esperpèntic), no. No li volen la pell per això. Espanya es vol carregar l'Artur Mas, perquè és el President de Catalunya que ha decidit que el poble català ha de ser qui decideixi el seu futur polític, i perquè a més, s'ha declarat partidari de la Independència. Punt.

Qui no diferenciï aquestes dues perspectives és que no hi veu tres en un burro. I qui normalment ho fa, peca d'un superideologisme que tradueix tot en la perspectiva de l'enfrontament entre dretes i esquerres, un enfrontament que es porta al límit, molt més al límit que en qualsevol democràcia del nostre entorn. I la raó és ben senzilla: la inexistència, encara, d'un estat propi que actuï com a free fàctic a aquestes actituds extremistes totalment desaforades.

Un exemple d'aquest radicalisme desaforat, el tenim per una banda, en el pols suïcida entre ERC, ICV-EUiA i, la CUP. Totes tres, però sobretot les dues primeres, estan exhibint una manca de sentit d'estat, d'estat català, naturalment, sense cap mena de pudor, prioritzant els seus interessos de partit, als interessos de Catalunya, fins a protagonitzar episodis literalment ridículs. La deslleialtat enver el President Mas com a figura institucional, no com a polític de partit, és enorme, i afebleix objectivament la causa. En comptes de reforçar-lo, i de retruc, reforçar la causa, es prefereix afeblir-lo, i de retop, afeblir la causa. Ho intentar afeblir-la, perquè per sort, i això és el realment important, la causa no depèn exclusivament del President, sinó del conjunt dels catalans i les catalanes.

Un altre exemple de radicalisme desaforat, són les animalades i els excessos que darrerament està protagonitzant aquest personatge en ple declivi polític que respon al nom de Duran i Lleida. A hores d'ara ja és un individu en retirada, fracassat, que intenta donar les darreres fuetades polítiques abans de definitivament estirar la pota. Els seus discursos quasi incendiaris contra ERC, alimentant la psicosi del juliol del 36, són totalment exagerats i impropis d'un polític del segle XXI. Només cal veure com a Alemanya, la Merkel pacta amb els socialdemòcrates i no passa res. Però en el cas de Duran se suma el seu odi immens, de nou, a la figura d'Artur Mas, que és qui li va treure el seu lloc en la glòria. I així, novament, s'avantposa el tema polític, o fins i tot el tema personal, al sentit d'estat.

N'aprendrem, algun dia, a actuar amb mentalitat d'Estat? Jo penso que sí, però no ens queda massa temps.