CARN PER CARN

L'acord assolit la setmana passada no és, no tinc cap recança a dir-ho, el que jo hauria triat. Ja m'havia posicionat clarament, en aquest mateix bloc, per unes eleccions al març, que servirien per a) tornar a derrotar els espanyols i b) desempallegar-nos d'aquesta CUP que jo no reconec, ni de la qual no em sento proper, ans ben al contrari. I si he de dir la veritat, m'ha catapultat cap a espais polítics que jo no hauria pensat mai trepitjar. Fins i tot m´havia fet el propòsit de no esmentar-la mai més en aquest bloc.

Ja vaig escriure, també que construir una República en base a l'exclusió de ... republicans, és un mal començament, des de tots els punts de vista. Éticament i moral, per descomptat.

L'acord assolit, naturalment, l'accepto... per sentit d'Estat, i perquè el propi President Mas l'ha acceptat, no sé si de grat o per força. Certament, és per treure´s el barret, qui l'hagi rumiat i proposat.

Només vull fer unes breus consideracions al respecte:

Carn per carn

Un dels crits de guerra dels almogàvers era "A carn!", que era quan carregaven contra l'enemic. Doncs bé, no sé si inspirats per ell, però el resultat de l'acord ha estat que tant els uns com els altres hem rebut  ferides profundes. Potser era necessari per fer passar l'acord. No podia donar-se la imatge d'uns vencedors i d'uns perdedors. Aquest és, probablement, la clau de tot plegat. Sense això, l'acord hauria estat impossible. 

Comptador a zero

Sí, però no. Una cosa és tirar endavant. Una altra és oblidar, i no tenir en compte els errors que hem comès. I per la meva banda, tinc molt clar que mai més, repeteixo, mai més, tornaré a mostrar cap actitud contemplativa i bonista cap a determinats posicionaments. És una lliçó que he après als 51 anys, quasi 52. Millor tard, que mai. Això no vol dir que no s'hagin d'acomplir els acords. S'acompliran. Però res més que els acords.

El nou President

Un altre encert ha estat trobar un nou President que no aixeca dubtes. Més aviat al contrari. Una persona que ha dedicat una part molt important de la seva vida a la internacionalització de Catalunya. No sé si tindrà un mandat gaire llarg, ni tampoc si els gripaus grossos que s'ha hagut d'empassar en el govern, en la formació del qual ell no ha dit ni ase ni bèstia, li donaran marge per a fer la seva. Però la veritat és que ha començat amb bon peu. Li desitjo tota la sort, i sobretot, tot l'encert possible.

La DUI i el 48%

Com a membre de Reagrupament, sóc un decidit partidari de la Declaració Unilateral d'Independència. Tenim un Parlament amb una important majoria absoluta independentista. Es podria fer una DUI com una casa de pagès. Per altra banda, la caverna mediàtica ha reeixit en imposar en l'opinió pública que amb un 48% dels vots a favor de la Independència, no es pot fer. És fals. En primer lloc, el 48% és una simple estadística derivada d'unes eleccions parlamentàries, no d'un referèndum, on cal tenir en compte el nivell de participació i molts altres elements. La veritat és que no sabem quin és el percentatge de vot popular a favor de la Independència. Sí que sabem el percentatge de diputats independentistes. Tota DUI la fa un parlament, no els ciutadans. Primer es fa la DUI i després se sanciona, si s'escau, a través d'un referèndum... sota legislació catalana. També és cert que RCAT tenim el pes que tenim, per això no podem implementar aquest full de ruta. Però, no consentirem de cap de les maneres que es rebutgi de pla el recurs a la DUI, sobretot si el govern espanyol trenca la baralla i vol anul.lar l'autogovern català o recorre a la repressió. La DUI ha de ser una pòlissa d'assegurança, i ha d'estar sempre present en els instruments que tindrem al nostre abast en aquests propers mesos. Ha de quedar molt clar. I nosaltres ens obliguem a recordar-ho allà on sigui necessari.

El President Artur Mas

Mai he estat convergent. I tampoc mai he estat masista. Però no puc deixar de reconèixer que el President Artur Mas ha donat una lliçó de patriotisme i ha sabut escoltar el poble, i lluny d'apartar-se'n, s'ha situat al capdavant de la reivindicació nacional. També la tasca d'internacionalització ha estat enorme. El President Mas no ha acabat la seva carrera política. Ara s'ha imposat renovar CDC. Ja fa molts posts que una servidora va dir que calia una solució mallorquina al partit. Em referia, és clar a la dissolució, per la via ràpida d'Unió Mallorquina, ara fa uns anys, esquitxada per la corrupció. CDC ha de desaparèixer, és el que penso. I cal crear una nova organització transversal que vagi del centre-esquerra al centre-dreta, un partit transparent, modern, desacomplexat, i al servei de la construcció d'una República catalana que doni seguretat, progrés i cohesió. Amb una Barcelona, Capital Nacional, orgullosa de ser-ho. En, definitiva, Mas té corda per temps.

Elles

Catalunya ha de deixar de ser una de les zones on les organitzacions anti-sistemes campen al seu aire. On les pedres, entorpeixin el camí. Fins ara, això era possible perquè formava part de l'estratègia policial espanyola. Sempre que l'independentisme s'ha desenvolupat, Espanya ha donat peixet als anti-sistemes, que amb la seva total manca de sentit d'estat, feien la feina bruta al carrer, amb un ultra-hiper-radicalisme que no es propi del context europeu. Cal acabar amb això, i també cal acabar amb la xarxa d'associacions pretesament solidàries, que no són més que veritables menjadores d'activistes polítics que, amb el suport d'una premsa espanyolista, obtenen una visibilitat mediàtica que es pot transformar, després en plataformes electorals populistes. Cal anar al fons i aplicar polítiques de Seguretat Nacional que evitin una República Catalana que pugui ser titllada de freaky o menyspreada a nivell internacional. Ens ha costat massa arribar aquí per a que ara tot se'n vagi en orris.

Bé, aquestes són alguns dels pensaments que volia compartir. D'altres ja els aniré penjant en propers posts.