Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera per Quim Torra

Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.

Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya.

Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.

El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.

M’agradaria que el país homenatgés el president Barrera. I ho fes, més enllà d’un acte públic que volem organitzar pel dia 9 de setembre a l’Auditori Irla de Girona –del qual anunciarem més detalls els dies vinents–, actualitzant avui el seu missatge.

No em sembla agosarat pensar que, com a independentistes que volem culminar la creació d’una República Catalana independent i democràtica, som molts, la majoria, els que defensem que:

1. No hi ha cap raó objectiva per a esperar en el procés de concretar allò que la ciutadania va votar el primer d’octubre de 2017 en un referèndum convocat pel govern de la Generalitat d’acord amb les lleis aprovades legítimament pel Parlament de Catalunya.

2. El futur de la nació catalana és una qüestió que pertany exclusivament a la sobirania del poble català. La causa justa de la seva llibertat és la mateixa que ha portat els darrers segles a la majoria d’independències que avui el món reconeix.

3. El diàleg i la negociació s’han de produir per a garantir la minimització de danys en el procés de creació de l’estat independent i de separació de l’estat espanyol. Avui no hi ha les condicions per cap taula de diàleg, que ens afebleix i distorsiona el missatge d’una Catalunya constituent. Ni el dret d’autodeterminació ni la legitimitat del Primer d’Octubre no poden ser negociats amb cap govern aliè.

4. La força democràtica del poble català s’ha demostrat al llarg dels anys amb les més grans mobilitzacions de la història europea i amb la defensa obstinada i valenta de les urnes contra la violència d’estat en el referèndum d’octubre del 2017.

5. La repressió cerca d’afeblir les files de l’independentisme, les conviccions pròpies i instal·lar una por més o menys conscient entre els defensors de la democràcia. Per tant, l’única resposta que fa inútil la repressió és continuar avançant sobiranament per crear l’estat independent per a Catalunya.

6. No es pot esperar un any i mig més a tenir un programa d’acció que expliqui als catalans, als espanyols i a la comunitat internacional la causa justa de la independència de Catalunya, com també l’estratègia, basada en la voluntat democràtica i legalitat catalanes, per a fer-la efectiva. El precedent de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia sobre el referèndum de Kossove és la via a seguir. No podem perdre més temps en un estat repressor, incomplidor, antidemocràtic i que perverteix el sentit de la justícia recaragolant les lleis amb motivació ideològica. Catalunya perd oportunitats i s’empobreix cada dia i cada hora que passa al regne d’Espanya.

7. La vida, la salut i el benestar dels catalans són els principals béns a protegir. Per això, cal disposar de tots els recursos que generem i de tota la sobirania que ens pertoca com a nació. Així mateix, hem de preservar el nostre entorn, el medi i el patrimoni natural que volem llegar en més bones condicions a les generacions pròximes.

8. La llengua, la cultura, la riquesa i la diversitat social, el dinamisme econòmic i la vitalitat del poble de Catalunya no mereixen la resignació ni la desídia. Cal fer amb urgència una nova casa democràtica i lliure que les protegeixi.

Perquè tenim molta pressa.

Gràcies, president Barrera.

https://www.vilaweb.cat/noticies/vuit-punts-projecte-president-barrera-article-quim-torra/

ENTREVISTA A RAMON GROSFOGUEL

 

EL CINQUANTENARI DE L'ENCICLOPÈDIA CATALANA per AGUSTÍ BARRERA

Dijous 3 de desembre, amb un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom, el Grup Enciclopèdia Catalana va conmemorar els 50 anys de l’inici de l’obra de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Al pati de butaques dos expresidents del Govern de la Generalitat, Jordi Pujol i José Montilla, i el President en funcions, Artur Mas, els tres separats físicament pels rengles de cadires. L’acte durà 90 minuts Antoni Bassas féu de presentador, Jordi Porta President de la Fundació Enciclopèdia Catalana, en el seu parlament destacà com, de la matriu de la GEC en naixeren tot un seguit d’obres sobre llengua, art, història, diccionaris. Ramon Folch amb la seva oratòria florida, gairebé jocfloralesca, ens parlà de l’esforç col·lectiu que representà l’obra.

Pensem que potser l’acte fou massa formal, un pèl encotillat per una litúrgia amb regust de naftalina, apte per a enyoradissos. En els dos parlaments vam trobar a faltar una reflexió sobre la història i les vicissituds de la GEC des del seu inici, el 1963, de la mà de Max Cahner i Enric Lluch, amb la constitució, el 1965, d’Enciclopèdia Catalana SA, (ECSA) fins al 15è volum de la primera edició completa, que sobrepassava els 140.000 articles redactats per més de 1.500 col·laboradors. I pensem que hauria estat interessant aquest trànsit en el temps, perquè ens hauria permès entendre l’època i les condicions socials i polítiques en les quals fou redactada la GEC i, per tant, els seus conflictes, contradiccions, i èxits.

La GEC va patir dos problemes d’origen: 

1.- Una manca de planificació sobre l’extensió de l’obra ja que, es va passar de la idea inicial dels 3 volums, als 8 volums, fins al 15è del redactat final.  

2.- Una dificultat de diàleg entre els responsables i finançadors de l’edició, primer edicions 62, i des del 1969 Banca Catalana, i els treballadors de la GEC.  

Jordi Pujol a les seves Memòries (1930-1980), editorial Proa, Barcelona 2009, a la página 249, explica: "La radicalitat i utopisme que de tant en tant ens afecten van florir amb molta ufana. Semblava que hi havia gent que preferien que la Gran Enciclopèdia Catalana naufragués engolida per la inviabilitat inicial, que no pas que tingués continuïtat d’una manera racional i assenyada". No crec que cap dels treballadors de la GEC volgués el que diu J.Pujol, entre d’altres raons perquè els hi anava el sou, la feina. Calia només establir canals de diàleg àgils entre els dos sectors, no es va voler fer per qui ho podía fer, resultava més còmode la condemna fácil centrada en la radicalitat i l’esquerranisme malaltís dels treballadors. Cal dir que el nucli inicial de la GEC estava format per Max Cahner, Josep Ferrer, Ramon Folch, Núria Aramon, Enric Lluch; després vingué Jordi Carbonell, Joan Carreras. 

La GEC fou una gran i reixida obra d’infraestructura cultural. Obeïa a la idea pujolista de “ Fer País”, i en aquest aspecte cal reconèixer en la història del pujolisme l’encert i l’èxit de la seva idea, i no només culturalment, sinó fins i tot econòmicament, d’una primera aproximació sobre els subscriptors que es podrien aconseguir uns 10.000, es passà als 62.000 reals, es recuperà amb escreix la inversió inicial. 

L’esforç de la GEC amb els seus equips de redactors, lexicògrafs, correctors, maquetistes, il·lustradors, va fer possible realitzar una eina cabdal per a l’elaboració d’una cultura autocentrada en la nostra realitat nacional de Països Catalans, la construcció d’una història nacional, una ciència nacional, una llengua nacional, i com aquestes àrees de la nostra cultura, esdevenien aportacions a la cultura universal. 

En l’elaboració de neologismes, en la tasca de depuració de l’idioma, recuperàvem el significat d’antics mots oblidats pel procés de substitució cultural. El meu amic i insigne químic, Salvador Alegret, redactà l’acepcció bugada, quan vaig llegir el text vaig recordar la meva àvia Quima fent la bugada, ara, pels carrers veiem rètols amb el nom de bugaderia, salvant els mots, que digué el poeta sinerenc, construïm cultura nacional. 

Dels treballadors de la GEC recordo amb estima el professor Heribert Barrera, d’ERC, els bessons Carles i Rafel Castellanos, les germanes Eva i Blanca Serra, aleshores, anys 1974-1979, militants del PSAN provisional, en Feliu Formosa, proper al PSUC, Raimon Obiols, encara als rengles del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el meu amic, en Jaume Costa, provinent del FNC i aleshores com jo al PSANp, un nucli molt actiu de Bandera Roja, el nucli anarcoindependentista de l’OLLA, un aiguabarreig de sigles, utopies, projectes, idees i lluita política. 

Desconec quants treballadors de la GEC coneixien l’obra de Frantz Fanon (1925-1961), el psiquiatre martiniquès teòric de la lluita anticolonial, en el seu llibre de referència Els damnats de la Terra, escriu: "Sense un Estat que li doni suport , la llengua nacional, la cultura nacional es decandeix, només amb la independència la cultura nacional podrá desplegar totes les seves potencialitats". La GEC fou una estructura cultural de resistència i suplència d’un Estat Català que no teníem, tingué també la funció d’actuar com a baula de connexió, de recuperació, entre el model cultural del període de la Generalitat Republicana i el procés d’espanyolització franquista de després del 1939. 

En el camí cap a la construcció de la República catalana, la GEC seguirà essent un referent valuós en el procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans. Ara, els antics treballadors de la GEC podem explicar que nosaltres hi érem, que estimàrem l’obra perquè ens permeté anar refent les estructures culturals de la nació.

LAURA BORRÀS I QUIM TORRA A LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU