LAURA BORRÀS EXPLICA LA SENTÈNCIA DEL TSJC

ENTRETIEN AVEC LAURA BORRÀS À FRANCE 3 TV

Laura Borràs: “El problema, si de cas, el té Pedro Sánchez si vol ser president”

Entrevista a la presidenta de JxCat avui que fa un any que va ser suspesa com a diputada i presidenta del parlament

Odei A.-Etxearte

27.07.2023 - 21:40

Avui fa un any que la mesa del Parlament de Catalunya va suspendre Laura Borràs com a diputada, en aplicació de l’article 25.4 del reglament. Després, va ser condemnada a presó i inhabilitació pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per prevaricació i falsedat en document públic per la gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes i va ser definitivament rellevada com a presidenta del parlament. En aquesta entrevista, la presidenta de Junts insisteix que no hauria estat condemnada si no fos qui és. Mira enrere i, sobretot, endavant: avisa que és Pedro Sánchez qui ha de moure fitxa si vol negociar de debò, el situa com a responsable últim del que passi, i argumenta que Junts no ha de tenir por d’una repetició electoral si és coherent amb els fets.

—En una entrevista a VilaWeb, vau dir que el foc amic és el que fa més mal. Les ferides del 25.4 encara són obertes?

—És difícil de pair el que va passar ara fa un any i el que ha passat després. Si em preguntes si ho he digerit, és que és indigerible, i de fet és insostenible i estèril en termes de moviment polític, liquidar-nos entre nosaltres. És aprofitar dreceres que l’estat obre per a transitar un camí que ens divideix en lloc de fer-nos més forts. La lawfare ha estat la principal arma que ha utilitzat l’estat dins la seva política repressiva contra l’independentisme català. Amb el que va passar fa un any, la lawfare no ens la fan, ens la fem. Això és dolorós en termes de moviment i, naturalment, quan t’afecta personalment, això hi és. El foc amic és el que fa més mal, certament, i hi ha ferides que, perquè afecten qüestions molt importants de cadascun de nosaltres com a persona, és complicat que es puguin curar. Molta gent diu: ERC ha fet el que ha fet. I és veritat. Com deia la Maria Aurèlia Capmany –i jo ho vaig dir en el meu al·legat final– la veritat necessita ser dita perquè, si no es diu, no existeix. Però el que cal és treballar per aconseguir l’objectiu col·lectiu. Per tant, quan he de treballar en favor del moviment independentista, les ferides queden a un costat.

—Us heu sentit acompanyada per Junts? Hi va haver declaracions, per exemple, de Magda Oranich, qüestionant que el vostre cas fos lawfare.

—Les declaracions de tots els representants de JxCat, del president Puigdemont fins al secretari general, el president del consell nacional, el portaveu del partit, la portaveu del grup parlamentari, el president del grup parlamentari, les vice-presidències del partit, la candidata a Madrid… En tots els àmbits de representació de JxCat on s’ha parlat de la qüestió en relació amb el judici i la sentència, el missatge ha estat inequívoc i unànime. I és que és un cas de lawfare.

—El TSJC us va condemnar a quatre anys i mig de presó, tretze d’inhabilitació i més de 36.000 euros de multa. Ara esteu pendents del recurs al Suprem. Penseu en la presó?

—La condemna de presó ja s’ha fet, per inversemblant que sigui, i confirma la direcció en què l’estat ha volgut anar sempre, que és fer servir aquell auguri que va fer Soraya Sáenz de Santamaría: escapçar el moviment independentista. És una sentència de presó que el mateix tribunal considera desproporcionada. Si és tan desproporcionada, potser l’haurien haguda de proporcionar, però, és clar, és feta amb un interès determinat: un vot particular ho diu molt clar, que és que hi hagi penes de presó. Demanen un indult. És a dir, que si algú podia dubtar del caràcter polític de la sentència, la mateixa sentència els dóna tots els arguments. La presó és l’escenari on l’estat espanyol vol molts independentistes. S’acaba d’acabar també un judici on es demanen penes desmesurades de presó per a joves activistes. Si jo no fos qui sóc, tothom sap que no hauria tingut el judici ni la sentència que he tingut. La presó és l’escenari on em vol l’estat espanyol. Vol tancar-me, però jo em sento lliure. I mentre jo em senti lliure, dins o fora de la presó, voldrà dir que no m’han vinclat. Aquesta és la meva força, és la força de la indignació, és la força de la veritat i la d’aspirar que un tribunal superior i just, on la prioritat no sigui política sinó jurídica, tingui en compte totes les proves que aquest tribunal va deixar fora perquè hi havia un interès a condemnar-me.

—Confieu en la justícia europea?

—Dins l’estat espanyol costa d’imaginar que hi hagi cap instància judicial que no sigui al servei de la unitat d’Espanya.

—Veieu l’indult viable políticament?

—L’indult no és una opció que jo hagi previst mai. Perquè implica reconèixer uns delictes que jo no he comès.

—Però el demana el tribunal mateix: un indult parcial.

—Això és surrealista si no fos que passa en el context polític que passa, en què es fa política des dels tribunals de justícia i que s’utilitza la lawfare com a eina per a intentar d’eliminar el conflicte polític.

—Ara que Junts afronta una negociació amb el PSOE, el vostre indult hauria de ser sobre la taula?

—Si jo hagués volgut una solució personal, hauria pactat amb la fiscalia. Em sembla que hem estat extraordinàriament clars, tant jo mateixa com el president Puigdemont: treballem per solucions polítiques globals, col·lectives. La nostra feina és al servei del moviment i de totes les persones que són en processos judicials, que són extraordinàriament lesius també per a tots els seus entorns, les seves famílies. Parlem de xifres esfereïdores: són més de 4.000 persones. L’amnistia ha de ser per al conjunt dels represaliats per l’estat.

—Si entreu a la presó, continuareu fent política com a presidenta de Junts?

—L’estat té la capacitat de condemnar-me i d’empresonar-me: la té, perquè té força. Si jo em mantinc internament lliure i forta, no aconsegueixen el seu objectiu. I jo no col·laboraré mai amb la repressió, justament perquè he criticat tant que uns altres ho fessin. Em sembla tan lesiu per al conjunt del moviment independentista, que no ho faré en primera persona.

—Per què creieu que ERC, Junts i la CUP heu perdut uns 700.000 vots el 23-J?

—En les eleccions municipals hi va haver un gruix de pèrdua de vots que s’ha vist incrementat també en les eleccions del 23-J. Que a nosaltres ens afecti considerablement menys que a unes altres formacions polítiques independentistes, com Esquerra o la CUP, no fa que no ens preocupi. La força del moviment independentista català ha estat la seva gent, el fet d’anar de baix cap a dalt tots units. Hem d’atendre aquests missatges, analitzar-los i treballar per corregir-ho i poder obtenir la màxima força de la gent, que és la força de la democràcia, que és d’on l’independentisme català ha tret tota la seva legitimitat.

—Què castiga, l’electorat? La falta d’unitat, el fet de no haver culminat el procés, la incapacitat de tenir un projecte conjunt?

—És una anàlisi que ens hem encarregat de fer amb profunditat. És complexa. Però hi ha una primera impressió que és molt clara. Si el 2019 l’independentisme català a Madrid tenia 23 diputats i ara en té 14, és evident que no és una bona notícia. També és cert que no importa el nombre, sinó la capacitat que aquesta xifra tingui per a incidir. Ara 7 diputats poden ser decisius, com ho haurien pogut ser 23 el 2019 amb unitat, al servei d’un projecte col·lectiu que és avançar cap a la independència del nostre país. El missatge que s’emet de desafecció, desànim, de desmobilització, és fruit de moltes circumstàncies. Si som en una legislatura en què la nit electoral havia guanyat les eleccions el PSC, i intentem d’articular una majoria, que és psicològicament rellevant perquè superem el 50% dels vots, i els compromisos que adquirim es veuen decebuts en una acció política amb què no s’avança cap a la independència… Era l’objectiu del president de la Generalitat: em presento per culminar la independència de Catalunya. La falta de credibilitat del moviment independentista per a fer efectiu allò que diu, quan demana el vot a la gent, és un dels motius de l’abstenció. També el fet que no siguem capaços de posar per damunt allò que ens uneix i ens centrem molt en allò que ens separa, perquè llavors no avancem. No hi ha una direcció estratègica, no hi ha una manera de treballar conjunta.

—Dieu que els 7 diputats de Junts són decisius a Madrid. Pere Aragonès remarcava dimecres que són 14.

—Si llegeixes els mitjans de comunicació, donen 7 vots descomptats cap a un determinat cantó i, en canvi, n’hi ha uns altres que no els poden donar per descomptats. Entenc que la capacitat de decisió és quan uns altres no poden donar per descomptat els teus vots.

—Té sentit, aleshores, cercar una unitat amb ERC per a fer palanca al congrés?

—Hi ha tanta gent que diu: “Però com podeu anar amb Esquerra amb el que us han fet? Escolta, ara mira les diputacions. Com és possible, si en la campanya del 2019 tot era la Diputació de Barcelona? I ara resulta que en campanya diuen que no faran un pacte, i l’endemà entren al govern de la Diputació de Barcelona, quan tothom sap que això no es va negociar l’endemà de la campanya”. Evidentment, això no ajuda a la credibilitat ni de qui pren la decisió, ni al conjunt del moviment independentista. Però fins on jo sé, la independència la farem amb els independentistes, no la farem amb els unionistes. Per tant, faria malament de no pensar sempre que hi ha d’haver l’oportunitat de refer una direcció estratègica independentista. La nostra voluntat en aquest sentit ha estat sempre inequívoca.

—Pedro Sánchez envia el missatge que està molt tranquil amb la seva investidura, confiat que se’n sortirà.

—Visca la tranquil·litat de Pedro Sánchez! Més tranquils estem nosaltres. Qui aspiri a ser president del govern espanyol serà qui haurà d’estar nerviós. Si ell està tranquil, nosaltres encara ho estem més.

—Heu tingut algun contacte amb el PSOE?

—Tothom parla d’aquests contactes com si hi hagués negociacions. Tothom va enviant coloms missatgers i se sent la remor que podríem parlar. Però nosaltres som gent seriosa, que treballa d’una manera rigorosa. Si la vol tenir, Pedro Sánchez té una responsabilitat i sabrà perfectament com ha d’exercir-la, no amb coloms missatgers o amb missatges als marges o d’una manera informal. Nosaltres ens prenem molt seriosament el concepte de negociació. Justament, parlàvem que hi havia d’haver una taula de negociació, no de diàleg, perquè donem molt de valor a la paraula negociació. Això s’ha de fer pels conductes rigorosos, al més alt nivell i de manera molt seriosa.

—Carles Puigdemont també ha de participar en aquesta negociació? La presidenta de Junts sou vós.

—Jo sóc la presidenta de Junts, però el president Puigdemont és el president legítim de Catalunya. Va molt més enllà de Junts per Catalunya. És el president que les maneres poc democràtiques de l’estat espanyol van foragitar del lloc on els ciutadans l’havien ubicat amb les urnes. A la premsa li donen aquest paper, sobretot perquè l’han volgut menystenir d’una manera que està per sobre de les seves possibilitats, dient fins i tot que era una anècdota. I, en aquests moments, d’anècdota res, perquè hi ha un paper fonamental de qui se’n va anar a l’exili per mantenir aquesta legitimitat democràtica que l’estat espanyol va arrabassar-nos amb l’aplicació de l’article 155, i tot el que hi ha hagut després. La lluita de l’estat espanyol contra el president Puigdemont no s’ha acabat. És una lluita per terra, mar i aire.

—Estaríeu oberts a parlar de més coses, a banda de l’amnistia i l’autodeterminació?

—No delimitem cap marc de les negociacions. Hi ha un resultat electoral. Hi ha algú que vol aspirar a la presidència de l’estat espanyol, d’un estat que manté un conflicte polític amb Catalunya. Un estat que, el governi qui el governi –sigui el PSOE amb Podem o el PP–, amb Catalunya es comporten d’una manera molt similar. Per tant, caldrà veure i analitzar si hi ha la voluntat de resoldre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Fins ara negaven el conflicte, deien que ja s’havia girat full, que ja érem en un altre escenari. Meritxell Batet deia, encara en campanya: Catalunya ja no és un problema. Ara l’estat espanyol veu que el fet de no deixar-nos fer el que el poble de Catalunya vota també incideix en allò que el poble espanyol vol que es faci quan vota. Aquest és el canvi de rasant que tenim. És important: els que volen governar l’estat hauran d’entendre’s amb l’independentisme català i, de manera decisiva, amb JxCat. En l’esfera internacional també és molt important perquè es negava un problema, l’existència d’un conflicte. El conflicte no s’ha acabat. És ben viu, perquè el mantenen viu amb tota aquesta repressió.

—Si la proposta que fes el PSOE fos, per exemple, el traspàs de Rodalia i una millora del sistema de finançament, Junts s’asseuria en una taula a parlar-ne?

—Jo intentaria no insultar la intel·ligència de la gent. El que ha passat estructuralment de l’estat cap a nosaltres és conegudíssim. No farem un Turó de l’Home permanent. Quan et donen allò que et correspon, no t’estan donant res. Pretenen que seiem a negociar perquè ens donin alguna cosa que ja ens correspon? Llavors vol dir que no entenen què significa la negociació. El que ha passat en aquest país d’ençà de l’octubre del 2017 és molt important. Hi ha gent que ha anat a la presó, hi ha gent que ha anat a l’exili, hi ha una repressió absoluta. De debò? Nosaltres parlem d’independència i ens poden posar Rodalia al costat? És un insult en la mateixa formulació dels conceptes. Nosaltres no volem ser insultats, i no insultem perquè no ens insultin.

—Parleu de cobrar per avançat. Com es concretaria, això?

—No hi ha cap govern espanyol que tingui cap credibilitat respecte de Catalunya, i als fets ens remetem. El pressupost general de l’estat és un compromís que l’estat adquireix amb tot el seu territori nacional i ja en saben, de complir-lo, però segons on i amb segons qui. Amb Catalunya, és inequívoc que no es compleix mai. Un govern de Podemos amb el PSOE o, naturalment, un govern del PP, no té cap credibilitat. Aquest pagar per avançat és una manera de dir que hi ha d’haver mecanismes que garanteixin que tot allò que normalment queda com a paper mullat no ho pugui ser.

—Voleu que el govern en funcions faci alguna cosa abans de la investidura?

—Serà Pedro Sánchez qui mourà fitxa quan vulgui moure fitxa. Perquè el problema, si de cas, el té Pedro Sánchez si vol ser president de l’estat. Nosaltres no en tenim cap, de problema. Som on érem, tothom sap on som i el que hem fet, el que hem dit, i el que hem dit és el que ja hem fet. I, per tant, és el millor auguri a l’hora de pensar què és el que farem.

—El fet que el PSOE us facilités de tenir grup propi al congrés dels diputats seria un primer acostament?

—De debò, és com quan parlàvem de Rodalia i la independència. “Hola! Grup propi, i amnistia i autodeterminació!” És que, de debò, siguem seriosos. No hi ha negociacions en aquest àmbit. No treballarem a aquest nivell en aquest moment. Qui vulgui negociar sap com fer-ho, en quins termes, per quins canals i a quin nivell. És evident que disposar de grup propi és una anècdota en aquest escenari que es pot albirar. Un escenari en el qual Catalunya pugui ser escoltada i respectada, que la força dels vots que ens ha donat la ciutadania pugui ser decisiva al nivell d’aquesta estabilitat que el govern de l’estat busca.

—Us fa por una repetició de les eleccions?

—A nosaltres no ens fa por res. Sempre parlem amb màxim respecte i amb màxima prudència per a tothom. L’escenari és el que és. Qui estigui en disposició de voler res, s’haurà de començar a moure i haurà de plantejar els termes d’aquesta hipotètica negociació. Per l’escenari d’una repetició electoral ja hi hem transitat. Pot passar? Sí. I depèn de qui s’hi jugui alguna cosa. I qui s’hi juga alguna cosa, si vol ser president de l’estat espanyol, és Pedro Sánchez.

—Hi ha qui pensa que us pot convenir una repetició electoral si bloqueu el congrés.

—És molt important ubicar el marc mental en què mirem les coses. El que volem és desblocar el conflicte polític a Catalunya, resoldre’l, i això vol dir respectar el que voten els ciutadans i aconseguir la independència d’aquest país. Per tant, el blocatge o no el decidirà qui està en la disposició de fer-ho. A nosaltres, anar a eleccions mantenint-nos amb el nostre discurs, i amb els fets que reforcen el nostre discurs, no ens ha de fer por, naturalment. Si anem a una repetició electoral, serà perquè qui té les regnes de la situació ens hi mena. No vols una repetició electoral? Doncs ja saps perfectament en quins termes, com i de quina manera, s’ha de negociar. No mourem la nostra posició, la fermesa que sempre hem volgut fer valer en les conteses electorals. Qui decideix és qui té alguna cosa a perdre-hi, aquí. No és el nostre cas.

—Si hi ha eleccions, la culpa serà de Pedro Sánchez?

—No es tracta de culpa, es tracta de qui té la responsabilitat. En volem dir culpa? Diguem-ne culpa. Pedro Sánchez va voler repetir eleccions i ho va fer. Ara hem de veure si hi voldrà tornar. La responsabilitat és de qui té la capacitat d’oferir i ser mòbil, flexible o inflexible, sabent què passa si no vols entrar a aconseguir, per la via de la negociació política, allò que vols.

—Es parla molt de la divisió amb què Junts afronta aquesta negociació. Veieu aquesta divisió a l’executiva?

—No afrontem aquesta negociació amb cap divisió, perquè les persones que han de formar part del nucli de decisió estem completament alineades. Males notícies per als que busquin divisió dins de Junts. Hem mantingut una campanya electoral amb un marc discursiu que no s’ha mogut en absolut del que havíem fet el 2019.

—Si sou coherents, en campanya vau dir que no investiríeu Pedro Sánchez.

—Vam dir-hi “a canvi de res”. Veníem d’una situació en què sí que s’havia permès la investidura de Pedro Sánchez sense obtenir cap mena de benefici col·lectiu per al conjunt del país, que és el que nosaltres sempre procurem. Per tant, això és un fet, efectivament: no investirem Pedro Sánchez a canvi de res.

—Qui prendrà la decisió sobre la investidura, a Junts? Quan dieu que el nucli de decisió està alineat, us referiu a vós, Jordi Turull i Carles Puigdemont? Ho ha de decidir l’executiva? S’ha de consultar els militants?

—És evident que el secretari general i la presidenta han de tenir una capacitat directiva del partit. I, naturalment, en un afer d’aquestes característiques, el president tothom l’ubica al centre, i només faltaria que no hi fos. També la nostra candidata a Madrid, que és qui ha estat defensant la posició. Nosaltres estem alineats. En qualsevol cas, sempre treballem buscant el màxim consens. I això passa per l’executiva i, eventualment, quan hem pres decisions que han hagut de ser consultades amb la militància (penso en l’entrada del govern perquè hi havia un determinat acord, o en la sortida perquè no es complia) també hi ha participat.

—Però s’hauria de consultar la militància en aquest cas?

—Avancem unes situacions que en aquest moment són absolutament hipotètiques. És inútil d’avançar una hipotètica consulta davant uns fets que encara no s’han esdevingut. Veurem com van els esdeveniments i com hem d’arribar a la presa de decisions.

—Es parla d’una possible entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.

—Això ho haurà d’explicar ERC: per què diu una cosa en campanya electoral i després diu la contrària, que, a més a més, és la que ens perjudica a nosaltres. Ho hauran de decidir els que prenen aquestes decisions dins d’ERC i suposo que ho hauran d’explicar també a les seves bases, que darrerament s’han fet sentir respecte de l’entrada a la Diputació de Barcelona. Nosaltres mantenim el mateix que hem dit sempre, que és buscar aquesta unitat independentista perquè els fets ens demostren que quan hem anat junts és quan hem avançat més en relació amb la independència. Unitat per a aconseguir la independència, no perquè ens agradi més anar amb els uns o amb els altres. Quan és possible s’ha de materialitzar en totes les instàncies, especialment a les de més alt nivell. Podent pactar amb JxCat a les diputacions de Tarragona i Lleida, han preferit de pactar amb el PSC. Podent-nos fer forts a la Diputació de Barcelona, on l’aritmètica ho feia possible a l’expectativa del que decidís fer el PP, no ho ha estat. I ara sí que entren en aquest govern. Voler fer mal a JxCat és fer mal al conjunt de l’independentisme, perquè ens necessitem tots i ens necessitem forts. Sempre és una mala notícia que l’independentisme s’afebleixi.

—El malestar de batlles i regidors a Junts per haver-vos quedat fora de la Diputació de Barcelona és un mal menor?

—No m’agrada gaire parlar de mal menor. També em deien que Pedro Sánchez era un mal menor, i jo he llegit Hannah Arendt i el mal menor és mal, al cap i a la fi. Puc entendre perfectament que la força i la legitimitat que et donen els teus vots per a exercir la teva influència i transformar, la vulguis exercir, perquè jo participo d’aquesta lògica. Puc entendre perfectament que hi hagi gent que volgués ser-hi per damunt de tot, però nosaltres posem sempre els interessos del país per damunt dels interessos d’alguns alcaldes o d’alguns municipis.

—ERC diu que teníeu dotze diputats i de seguida us vau quedar amb deu.

—Nosaltres teníem dotze diputats i negociàvem amb dotze diputats. Quan tu negocies amb algú i et diu “voleu dir que sou dotze? Perquè sou deu”, els dius: “Negociem com si fóssim dotze perquè som dotze, i serem dotze. I més onze, vint-i-tres; i més un, vint-i-quatre”. Les xifres són les que són. Cadascú ha de respondre de les decisions que pren. Nosaltres vam prioritzar pactes amb ERC abans que amb el PSC. Esquerra ha prioritzat pactes amb el PSC abans que amb JxCat.

—Veieu viable un acostament amb ERC que a mitjà termini permeti que Junts doni suport, des de fora, a Pere Aragonès? O fins i tot tornar a entrar al govern?

—Vam sortir del govern amb uns arguments sòlids i no ha canviat res perquè es pugui plantejar una situació com la que es descriu, d’una entrada hipotètica al govern. La coherència també implica ser responsable dels teus actes. Els vots que ha obtingut ERC demostren que la seva estratègia no ha estat positiva ni per a ERC ni per al conjunt del país. Nosaltres apostem per una estratègia de país. En aquests moments no n’hi ha. El 2017 hi va ser per a aconseguir el referèndum. Nosaltres el que hem dit sempre –i ho vam posar sobre la taula de l’acord per a entrar a govern– era: direcció estratègica de l’independentisme, front unitari a Madrid, taula de negociació on hi hagués respecte del dret d’autodeterminació que ja hem exercit i amnistia. Perquè l’amnistia és gairebé com un pas previ: és aturar les hostilitats quan seus de tu a tu a dialogar amb l’estat. Tots els processos de resolució de conflictes, tots els processos de pau que coneixem, participen d’aquesta lògica.

—A Catalunya li convindrien unes eleccions anticipades?

—El que li convindria és que fóssim conscients de quin és el procés que vam iniciar l’octubre del 2017, com hem de treballar per culminar el que vam endegar, fer-ho tots amb la màxima ambició, amb la màxima capacitat, amb tots els talents que puguin ajudar, en lloc d’anar-nos matant entre nosaltres.

—No heu demanat eleccions anticipades malgrat que Aragonès se sustenta en una minoria de trenta-tres diputats.

—Una minoria escarransidíssima i que va perdent suports i credibilitat, que genera aquest desconcert i desafecció, i que, naturalment, no convida a ser optimistes amb el futur nacional. Mentre competim entre nosaltres, serà molt difícil que es puguin posar els objectius col·lectius, amb generositat, davant els individuals. Jo això ho visualitzo amb una anècdota. Quan vaig entrar en política el 2017 em vaig imaginar el vot independentista com una bústia. Cada vot que va a parar-hi la recull una única saca: la saca dels vots per la independència. N’estava absolutament convençuda. Amb tot el que he vist i he viscut al llarg d’aquest temps, ja no ho puc dir. No tots els vots que van a partits independentistes després s’acaben traduint amb força per a avançar cap a la independència. I per això és molt important mantenir aquesta fermesa, aquesta credibilitat, aquesta confiança amb la gent. Perquè si la perdem tots, serà molt difícil que ens puguem tornar a activar com a país. Des de la tardor del 2017, hi ha moltes converses pendents en el si de l’independentisme. Com més aviat les abordem, més aviat estarem en disposició d’afrontar amb força i unitat el camí que ens ha d’acabar portant a la independència.

—Esteu inhabilitada. Creieu que Josep Rull seria un bon candidat de Junts per a les pròximes eleccions catalanes?

—Si el Suprem ens ofereix una sorpresa in extremis, i fa cas de la barbaritat de sentència que tenim, en circumstàncies normals no hi hauria d’haver inhabilitacions polítiques per a cap demòcrata que no ha comès cap delicte. En el principi de realitat espanyola, tots nosaltres estem inhabilitats. Ara en Josep Rull no ho està, cosa que és una magnífica notícia. Algú com el conseller Josep Rull és un actiu de primera. En el nostre partit, qui decideix qui fa política i qui no en fa no són les togues, sinó els vots de la militància en un exercici de radicalitat democràtica com ho són les primàries.

Laura Borràs explica la sentència del TSJC

 

AVUI, ATENCIÓ! NO HI FALTEU!

 

ATENCIÓ! NO HI FALTEU!

 

ATENCIÓ! NO HI FALTEU!

 

La cacera de la MHP Laura Borràs per Ramon Cotarelo*

"Odien amb tota la força de llurs ànimes fosques la presidenta Borràs perquè és la depositària de la confiança d’un poble i el far que mostra el camí del seu alliberament"

Ramon Cotarelo

06/04/2023 19:53

Tot el vergonyós episodi de la persecució política disfressada de farsa judicial de la MHP Laura Borràs recorda l’argument de La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne, maldestrament traduïda al català per Prat de la Riba com a La lletra vermella. Un poble sencer de Massachusetts, Nova Anglaterra, que, al segle XVII, a l’època criminal de les caceres de bruixes, assetja una dona que va mantenir la seva dignitat al llarg d’una persecució sense pietat. Totes les persones del poble, mogudes per la més profunda hipocresia, van mostrar llurs caràcters cruels, inhumans, fanàtics i miserables.

És una història vella com la humanitat, la de l’individu contra la col·lectivitat, la de la persona aïllada que defensa els seus principis contra la gegantina maquinària de l’estat, les institucions, els mitjans i els seus sicaris, còmplices de tota mena. L’aliança dels botxins i llurs lacais, els dignataris, els polítics, els periodistes, els militants i fins i tot els companys de partit, que no poden suportar la idea que la integritat d’una persona palesi llur degradació, corrupció i immoralitat i necessiten atacar la seva coherència, tacar com sigui la seva personalitat. Sí, una molt llarga història que va des de Sòcrates fins a Julian Assange, avui, passant per un munt casos més, com el d’Antonio Gramsci, processat pels feixistes italians malgrat la seva immunitat i del qual el fiscal feixista que l’acusava va dir: “Hem d’impedir que aquest cap pugui pensar els pròxims vint-i-cinc anys”.

Com els espanyols i llurs sipais catalans: hem d’impedir que aquesta dona pugui parlar els pròxims tretze anys, i per això ens esquincem les vestidures en una mostra de la nostra misèria moral i demanem que sigui inhabilitada i, si pot ser, empresonada. Hem de tancar-la si volem continuar enganyant la gent, fer-la combregar amb rodes de molí i robar-li el seu futur per engrossir les nostres butxaques i gaudir com serfs de la benevolència de l’amo espanyol.

Odien amb tota la força de llurs ànimes fosques la presidenta Borràs perquè és la dipositària de la confiança d’un poble i el far que mostra el camí del seu alliberament, cosa que aquesta colla de col·laboracionistes d’ERC, CUP, Comuns i PSC tracten d’impedir com sigui.

Encapçala la gossada el president Aragonès, el que s’agafa el ditet a totes les compareixences públiques, com un bon escolanet de l’Opus. El que dona exemple de baixesa moral quan troba “anormal” que encara no s’hagi produït el relleu a la presidència del Parlament, però no haver incomplert tots, tots, absolutament tots els seus compromisos, i el fet de desgovernar aquest infeliç país amb 33 diputats de 135, violant totes les regles de democràcia parlamentària, al mateix temps que silencia la corrupció franquista de la seva família.

Continua la tercera autoritat del partit, la gòtica portaveu Marta Vilalta, que té la facilitat de paraula d’un còdol, quan lamenta (sempre “lamenta”, com els fariseus) que la MHP Borràs anteposi els seus interessos personals als de les institucions amb el fastigós sofisma que defensar la presidència del Parlament és un objectiu personal, precisament en el moment en què el càrrec està usurpat per una republicana, Alba Vergés, que no el mereix.

Venen després les tribus més marginals d’una esquerra tacada d’un feixisme de nova planta cosmopolita, la CUP, que demana que la presidenta Borràs faci un pas al costat, com va obligar a fer al president Mas fa anys sota amenaça de tancar la via a la independència. Com els seus imitadors dels Comuns, la líder dels quals, Jéssica Albiach, no va tenir cap escrúpol a trencar el secret del vot per tal de possibilitar a l’estat la persecució dels independentistes de debò i de salvar el seu cul personal, com diuen a les pel·lícules de Hollywood.

L’ofensiva del camp pseudoindependentista i d’esquerra falangista es curulla amb unes declaracions de Magda Oranich, presidenta de la Comissió de Garanties de JxC, demanant la dimissió de la MHP Borràs per coherència, quelcom que ella no coneix pas. Imagineu quines garanties tindria la presidenta Borràs si caigués sota les urpes d’aquesta senyora només moguda per l’odi i el desig immoderat de fer diners a les tertúlies.

Els socialistes, al seu torn, presenten un projecte de llei per despullar la presidenta del seu càrrec, forçant tota aquesta colla pseudoindependentista, encapçalada per ERC, a triar el camp de la submissió a Espanya. El cercle es tanca i el camí cap a la independència quedarà expedit sota el lideratge d’una dona que, per la seva integritat, s’ha guanyat la lleialtat d’un poble.

*Publicat a El Món, 06.04.2023

Laura Borràs haurà de ser finalment absolta per Xoán-Antón Pérez Lema*

4.4.2023

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat a la Molt Honorable Presidenta Laura Borràs a la pena de 4 anys, 6 mesos i 1 dia de presó, 36.080€ de multa i 4 anys i 1 dia d'inhabilitació especial per a tota ocupació o càrrec públic, sigui o no electiu, en qualsevol administració pública com a autora d'un delicte continuat de falsedat en document oficial (que consumiria la seva qualitat d'inductora d'un delicte continuat de falsedat en document mercantil) i 9 anys de la mateixa classe d'inhabilitació especial per un únic delicte de prevaricació administrativa. En principi, la Fiscalia havia acusat la presidenta Borràs pels delictes continuats de falsedat en document públic en concurs medial amb un altre delicte continuat de prevaricació administrativa.

Intentarem, per tant, fer una anàlisi jurídica de la citada sentència conforme al dret penal espanyol, en relació amb la normativa de drets fonamentals i llibertats públiques europea i internacional.

No hi ha malversació, enriquiment personal o aliè ni cap altre tipus de corrupció

El primer que cal destacar és l'absència absoluta d'acusació —i, per això, de cap condemna— per delicte de corrupció. Després d'una amplíssima i prospectiva recerca, la Fiscalia, única acusació en el judici, va acordar no acusar per malversació (ni per l'agreujada apropiativa ni per l'atenuada per falta d'enriquiment personal o de tercer) ni per frau administratiu. En els termes de l'acusació de la Fiscalia no se li va reclamar cap indemnització ni a Laura Borràs ni a cap dels altres dos acusats. Això vol dir que ningú s'ha enriquit a conseqüència de la signatura i execució dels 18 contractes de serveis informàtics subscrits objecte d'enjudiciament. I això es fa patent en el relat de fets provats de la sentència, que reconeix que els treballs es van dur a terme regularment i per un preu que no consta que fos superior al de mercat (de fet, algun perit, funcionari policial, va manifestar que els preus contractuals percebuts per l'informàtic van ser notòriament inferiors als de mercat).

Una vegada més hem de referir-nos a la Convenció internacional sobre delictes de corrupció aprovada per l'ONU el 2003 per reiterar que els delictes basats en l'adopció de resolucions administratives il·legals només constitueixen delictes de corrupció si el subjecte actiu o qualsevol tercer obtenen de la referida adopció beneficis econòmics. En aquest cas, és clar que no existeixen des del mateix coneixement de l'acte d'obertura del judici oral, la qual cosa determina la nul·litat de ple dret dels acords de la Mesa del Parlament que van acordar la suspensió temporal de la presidenta en les seves funcions, ja que l'art. 25.4 del Reglament del Parlament de Catalunya només li permet adoptar aquest tipus de mesures cautelars a la Mesa quan s'hagués dictat acte d'obertura de judici oral contra el diputat o diputada corresponent per un delicte de corrupció. Vam dir el juliol de 2022, com moltes d’altres persones de rellevant prestigi jurídic, que aquell acord de la Mesa era arbitrari. I continuem pensant el mateix.

Ningú s'ha enriquit a conseqüència de la signatura i execució dels 18 contractes de serveis informàtics subscrits objecte d'enjudiciament

Doncs bé, ha desaparegut del context el dany patrimonial a la hisenda pública catalana. No sols perquè ha caigut de l'acusació (i, per això, de la sentència) el frau administratiu i la malversació de cabals públics, sinó perquè de la prova practicada durant la instrucció i en l'acte del judici oral ha quedat demostrat que Isaías Herrero va prestar els seus serveis professionals d'acord amb paràmetres de molt alta qualitat i a preus fins i tot inferiors a mercat.

En aquest context, les contínues apel·lacions de “corrupció” que fan determinades persones només s'entenen des de l'absoluta ignorància respecte d'aquesta normativa internacional i aquest conjunt fàctic, si no des de la mala fe.

Il·legalitat de les proves obtingudes mitjançant l'escorcoll de l'habitatge d'Isaías Herrero

Els Mossos d’Esquadra van practicar el 27 de novembre del 2018 un escorcoll judicial (autoritzat pel jutjat d'instrucció n. 9 de Barcelona) a l'habitatge amb accés a elements informàtics i ofimàtics del Sr. Herrero, en el transcurs del qual van obtenir un conjunt de correus electrònics suposadament pertanyents a diàlegs entre Isaías Herrero i Laura Borràs, que van ser incorporats com a prova documental en el present judici, malgrat les fundades protestes de la defensa de la presidenta Borràs.

En l'obtenció d'aquesta prova van existir dues causes de nul·litat. La primera és la incompetència del jutjat d'instrucció que va autoritzar l'escorcoll per investigar penalment la presidenta Borràs, ja que des de gener del 2018, bastant abans de l'obertura de la recerca per aquest jutjat barceloní, era diputada al Parlament i, per tant, estava aforada al TSJC. D'aquesta manera, l'ús de l'ordre de registre com a títol habilitant per realitzar aquesta recerca és il·legal i el material probatori obtingut no pot ser valorat en sentència. Però encara existeix una segona causa de nul·litat, a més de la incompetència manifesta del jutjat que va acordar l'escorcoll. Es va obrir la investigació en el jutjat d'instrucció 9 de Barcelona a conseqüència de la intervenció telefònica que patia Isaías Herrero per investigar delictes de falsificació de moneda i tràfic de drogues, dels quals finalment Herrero es va declarar culpable a finals del 2019. En el transcurs d'aquesta intervenció es van obtenir vagues indicis de l'existència de serveis informàtics prestats per Herrero a la ILC que dirigia Laura Borràs. De la recerca d'un supòsit fet delictiu poden obtenir-se evidències, segons la jurisprudència del Tribunal Suprem (TS) espanyol d'un segon fet delictiu sempre que la troballa sigui casual i s'obtingui durant el desenvolupament proporcional d'aquest. Però en el supòsit que ens ocupa, els correus es van obtenir després d'una recerca prospectiva, orientada segons criteris de cerca a partir de termes com “Borràs” o “Laura Borràs”, la qual cosa invalida jurídicament els resultats obtinguts.

Però, a més, es va vulnerar la cadena de custòdia, la qual cosa fa racionalment possible que el material incorporat com a prova (o almenys part d'aquest) no sigui l'efectivament enviat i rebut pels subjectes intervinents.

La nul·litat d'aquesta prova documental, bé per l'obtenció il·legal, bé per la vulneració de la cadena de custòdia, fa inviable que la declaració com a coacusat d'Isaías Herrero sigui prova suficient per condemnar la presidenta Borràs, ja que la declaració d'un o diversos coacusats requereix jurisprudencialment el concurs d'altres proves per fonamentar una sentència penal condemnatòria. Sobretot quan el coacusat, Isaías Herrero, ha obtingut per la seva col·laboració de la Fiscalia ni més ni menys que dos terços de rebaixa en la petició de pena de presó, en baixar aquesta de 6 a 2 anys. Petició que ha estat confirmada en sentència per la conformitat del propi coacusat.

Les greus vulneracions de garanties constitucionals i legals donaran lloc a l'absolució de Laura Borràs

La nul·litat de la prova documental dels correus electrònics i la falta d'imparcialitat manifestada pel magistrat-president Barrientos en les seves actituds prèvia i simultània a la celebració del judici constitueixen vicis constitucionals (i també legals, fins i tot per vulneració de la Directiva europea 2016/343, reguladora de la presumpció d'innocència) de prou entitat per fonamentar una sentència penal absolutòria. No obstant això, tant el TSJC com el TS han demostrat que en la dinàmica actual de lawfare són probables les sentències condemnatòries tenint en compte la provisió de les respectives places de magistratura que els integren.

No obstant això, el règim de lawfare no regeix al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Fins i tot és molt probable que el Tribunal Constitucional (TC), competent per conèixer l'eventual recurs d'empara que es pot presentar contra una eventual sentència condemnatòria del TS, decideixi intentar restaurar el seu prestigi estatal, europeu i internacional i aproximar la seva decisió a la consolidada jurisprudència del TEDH.

La nul·litat de la prova documental dels correus electrònics i la falta d'imparcialitat manifestada pel magistrat-president Barrientos constitueixen vicis constitucionals de prou entitat per fonamentar una sentència penal absolutòria

En quin lloc deixaria el TSJC i TS una eventual estimació del TC a un recurs d'empara de Laura Borràs? Quines conseqüències polítiques tindria aquesta mena de pronunciament?

No hi ha prevaricació administrativa

Entrant ja en l'examen concret de les conductes jutjades, la sentència condemna per un únic delicte de prevaricació administrativa, consistent en una única resolució adjudicatària d'un únic contracte administratiu suposadament fraccionat (il·legalment, segons la sentència) en 18 aparents contractes, segons la mateixa sentència.

Entenc que no es dona en aquest cas la prevaricació administrativa. Aquest delicte requereix un element subjectiu en la conducta —la consciència d'estar actuant indegudament i que l'arbitrarietat sigui palmària i evident—. D'altra banda, la injustícia o oposició a la norma jurídica establerta ha de descartar tota justificació raonable des de qualsevol angle o possibilitat d'interpretació de la norma de què es tracti. L'arbitrarietat pot manifestar-se per la total absència de fonament, si s'ha dictat per òrgan incompetent; si s'ometen tràmits essencials del procediment; si de manera palesa i manifesta es desborda la legalitat; si existeix una contradicció patent i oberta amb l'ordenament jurídic i menyspreu dels interessos generals.

És a dir, no n'hi ha prou amb la il·legalitat administrativa de la resolució o, fins i tot, l'existència en l'autoritat pública que dicta la resolució de dubtes de dret sobre l'eventual legalitat administrativa, sinó que es requereix el coneixement de la il·legalitat de la resolució patent i manifesta.

Com que l'autoritat que va dictar les resolucions administratives jutjades (la direcció de la ILC) és plenament competent, cal analitzar l'eventual existència de dubtes sobre la legalitat juridicoadministrativa de les contractacions.

En primer lloc va resultar provat judicialment que els serveis es van prestar satisfactòriament amb paràmetres alts de qualitat sense que es danyés la hisenda pública catalana.

En segon lloc, el fraccionament contractual no constitueix una il·legalitat administrativa si respon a la substantivitat i autonomia de totes i cadascuna de les contractacions (18 en aquest cas). Laura Borràs va manifestar en el judici la seva absoluta convicció que tots i cadascun dels serveis informàtics encarregats a Isaías Herrero eren diferents, tenien una substantivitat pròpia i constituïen diversos contractes d'obra (que perseguien un resultat) més que un, dos o tres contractes de mitjans o serveis de manteniment informàtic. La qüestió ha de ser analitzada a consciència, però en cas de dubte racional, en cas d'existència d'una possibilitat real d'interpretació a favor d'aquesta substantivitat i autonomia de tots i cadascun dels contractes, no pot existir delicte de prevaricació i només dubtes en seu de legalitat administrativa, irrellevants penalment.

En tercer lloc, l'aparença d'autonomia i substantivitat de cada contracte va ser tan important que va motivar que fossin abonats a Isaías Herrero els respectius preus contractuals sense cap advertiment per part de l'òrgan d'intervenció de la ILC (funcionalment dependent de la Conselleria d'Economia i no de la de Cultura) ni per part de l'assessoria jurídica ni de la mateixa ILC ni del Departament de Cultura ni dels successius consellers. Davant aquesta falta d'objeccions, com podia conèixer una persona sense formació jurídica —i encara amb ella— l'existència d'una il·legalitat palesa i manifesta?

En quart lloc, si existien indicis racionals de prevaricació administrativa, per què no van ser investigats ni acusats la persona responsable de l'administració-gerència de la ILC ni la que exercia la funció interventora de la Generalitat que va autoritzar el pagament?

A Isaías Herrero li van ser abonats els preus contractuals sense cap advertiment per part de l'òrgan d'intervenció de la ILC, ni per part de l'assessoria jurídica ni de la mateixa ILC ni del Departament de Cultura ni dels successius consellers

I, finalment, el Tribunal va impedir la pràctica d'una prova pericial orientada a demostrar la substantivitat i autonomia de tots i cadascun d'aquests 18 contractes. Una prova que coordinava la defensa d'Isaías Herrero, que van pagar els tres coacusats i que no es va arribar a presentar pel pacte aconseguit abans del judici per aquest coacusat amb la Fiscalia. La defensa de Laura Borràs va demanar que es practiqués aquesta prova fonamental o, almenys, que deposessin com a testimonis els tècnics que van rebre l'encàrrec de fer-la. El Tribunal va rebutjar aquesta prova essencial, la qual cosa no sols afegeix una nova causa de nul·litat per vulneració del dret a la tutela judicial efectiva de Laura Borràs (en el seu vessant de proposar prova rellevant i pertinent als seus interessos de defensa), sinó que projecta un dubte raonable respecte del judici de grollera i manifesta il·legalitat realitzat sobre la contractació decidida per la presidenta Borràs.

Tampoc existeix delicte de falsedat

La sentència va condemnar Laura Borràs per un delicte continuat de falsedat en document oficial que constituiria el mitjà perquè Laura Borràs pogués adjudicar la contractació global de tots els contractes a Isaías Herrero. Segons la sentència, la resolució prevaricadora és única, però es possibilita mitjançant 18 resolucions d'adjudicació contractual falses. Però, alhora, la presidenta Borràs també seria inductora d'un delicte continuat de falsedat en document mercantil en instar dels altres coacusats l'aportació de pressupostos contractuals falsos, si bé el càstig més gran de la falsedat en document públic consumiria la resposta penal al delicte de falsedat en document mercantil.

Primerament, haurem d'insistir que si existeixen dubtes racionals sobre la il·legalitat manifesta i patent de la resolució adjudicadora i sobre el coneixement que tenia Laura Borràs d'aquesta suposada palesa il·legalitat, si existeixen dubtes sobre l'autonomia i substantivitat de les 18 prestacions de serveis, de cap manera podria ser considerada punible la conducta consistent a dictar aquestes 18 resolucions.

Però encara en el cas que hipotèticament existís un delicte de prevaricació, no es podria punir independentment la suposada falsedat ideològica de les resolucions que constituirien el mitjà per executar-la, perquè constitueixen el mitjà per poder contractar i queden absorbides en la pròpia il·legalitat manifesta de la resolució. Així ho defensa el vot particular de la magistrada Manzano Meseguer emparant-se en la pròpia jurisprudència del TS, manifestant que castigar independentment la suposada falsedat documental és inconstitucional perquè vulnera la prohibició de no castigar dues vegades el mateix fet (non bis in idem).

Tampoc considera l’esmentada magistrada que existeixi l'altra falsedat documental, la falsedat en document mercantil per l'aportació de pressupostos falsos a la contractació. La legislació de contractació administrativa vigent durant el mandat a la ILC de Laura Borràs era el text de la llei de contractes de les administracions públiques del 2011, que no exigia per als contractes menors les tres ofertes de diferents empreses o professionals perquè en fos seleccionada una, sinó només la factura del professional o empresari i l'acreditació de la realització de l'obra, subministrament o servei. Per això, l'aportació d'aquests pressupostos no va produir en veritat una alteració substancial en el tràfic jurídic, requisit essencial perquè hi hagi falsedat documental.

Laura Borràs com a integrant d'un grup objectivament identificable del qual la tutela judicial efectiva pel sistema judicial de l'estat espanyol presenta deficiències

La sentència de 31 de gener de 2023 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que va resoldre les qüestions prejudicials formulades pel TS respecte de la denegació per la justícia belga de l'euroordre d'extradició del conseller Lluís Puig formulada per aquest Tribunal, va introduir el concepte de grup objectivament identificable. Segons el TJUE, l'autoritat judicial d'un estat membre de la UE pot rebutjar una ordre de detenció europea si disposa d'elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que revelin l'existència de deficiències que afectin la tutela judicial d'un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi la persona interessada.

És a dir, no sols serà rellevant l'existència de deficiències sistèmiques i generals en el funcionament judicial de l'estat espanyol per rebutjar una euroordre emesa per una autoritat judicial de l'Estat, sinó que serà suficient amb l'existència de deficiències que afectin la tutela judicial efectiva de les persones integrants d'aquest grup objectivament identificable.

D'entre les diferents opinions expressades en una recent anàlisi a ElNacional.cat em quedo amb la de l'advocat Benet Salellas quan i) manifesta que cal que el grup sigui objectivament identificable des del seu exterior, és a dir, pel conjunt de la societat on s'insereix i ii) davant el concepte de pertinença a la ciutadania catalana o a la minoria nacional catalana, més aviat considera que el que identifica objectivament el grup és la seva posició activa i pública favorable a la independència o, almenys, al dret a decidir de Catalunya i les restriccions que els seus drets fonamentals han patit per l'actuació de determinats òrgans judicials en raó a aquesta posició activa i pública.

La posició activa i pública de Laura Borràs a favor del dret a decidir de Catalunya és evident i coneguda. Pot ser considerada objectivament dins d'aquest grup encara que estigui sent jutjada per fets anteriors a l'1-O del 2017 i no vinculables amb el procés? Al meu parer, és clar que sí.

Està connectada la posició política, activa i pública de Borràs amb l'absurda desproporció de les penes demanades pel fiscal?

Potser llegeixen aquest article diversos actuals i passats alcaldes i alcaldesses, catalans i gallecs. També antics i actuals alts càrrecs de les administracions autonòmiques de tots dos països i encara d'altres territoris. A quants els han expressat objeccions les assessories jurídiques i intervencions sota pretext de fraccionament contractual? Segur que a diversos, però a Laura Borràs mai. A quants els han jutjat per prevaricació administrativa? Per què mai s'ha jutjat les persones responsables de la funció gerencial o d'administració general de la ILC i/o a la responsable de la funció interventora?

Tenia a veure la posició pública i activa en favor de la independència de Laura Borràs en el moment de l'escorcoll de l'habitatge d'Isaías Herrero per determinar la recerca prospectiva i il·legal que van verificar els Mossos en els comptes de correu d'Herrero? Hi tenia a veure en la negativa a l'abstenció per parcialitat del magistrat Barrientos? I en la seva manifesta parcialitat en la direcció del judici oral, contrària a la jurisprudència del TEDH, que exigeix la més rigorosa neutralitat i absència d'apriorismes en gestos i comentaris? Està connectada aquesta posició política, activa i pública amb l'absurda desproporció de les penes demanades pel fiscal o les seves artificiositats en la construcció dels relats de la falsedat documental i la prevaricació?

S'imaginen Josep Borrell, Tito Berni, Salvador Illa, Fernández Díaz, Jorge Moragas, Núñez Feijóo o Ada Colau en el lloc de Laura Borràs? No, és clar que no. Perquè no pertanyen al grup objectivament identificable de partidaris actius i públics de la independència o del dret a decidir de Catalunya al qual es va referir el TJUE en la seva sentència de 31.01.2023. I, per tant, no són susceptibles d'estar patint vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva, com ho és la presidenta Borràs.

Ho ha dit l'advocat i professor de la UB Alonso-Cuevillas en un recentíssim article: “Lawfare de manual”.

La petició d'indult

El Tribunal, per majoria, ha imposat una pena de presó de 4 anys, 6 mesos i 1 dia en considerar que és la pena mínima en el cas del delicte continuat de falsedat en document oficial. Per això ha demanat al Govern de l'Estat que activi les seves facultats d'indult per rebaixar la pena a 2 anys de presó i evitar així l'efectiu ingrés de la presidenta Borràs.

És evident que la proposta d'indult sorgeix de l'efectiva constatació de la desproporcionalitat i inhumanitat de la pena imposada, la qual cosa constata (com ha observat la jurista Dolors Feliu, presidenta de l'ANC) la intrínseca injustícia de la sentència. Però la veritat és que els termes del propi vot particular demostren que existien altres camins per a una atenuació de la severitat de la sentència, des de l'aplicació del citat non bis in idem fins a la consideració de l'atenuant de dilacions indegudes. En realitat, sap perfectament la majoria condemnant del tribunal que aquesta decisió d'indult és objectivament complexa en el context de la competició unionista que mantenen els partits de l'esquerra i dreta espanyoles, per la qual cosa la suposada pulsió humanitarista d'aquesta proposta d'indult és pur “postureig judicial”.

És possible que al final Laura Borràs sigui absolta?

No obstant això, el que toca en aquest moment és analitzar si és procedent finalment una absolució de Laura Borràs, que seria veritablement la sentència reparadora no només en estrictes termes personals, sinó sobretot polítics. Crec que és molt probable la confirmació d'aquesta sentència condemnatòria pel TS, però també altíssimament probable que el TC o el TEDH declarin la nul·litat de ple dret d'aquesta causa judicial i, per això, que hagi de ser declarada absolta o hagi de repetir-se el judici amb una altra composició del Tribunal.

En termes polítics, la batalla de la reparació no excessivament diferida serà, doncs, al TC.

*Publicat a El Nacional, 4.4.2023

Conversa amb Laura Borràs: “no em doblegaran mai”

 

Laura Borràs: "La meva innocència o culpabilitat no la determina un tribunal espanyol polititzat"

Borràs exigeix a Esquerra que la restitueixi com a presidenta del Parlament amb "totes les funcions"

PER LA CATALUNYA DELS TRES PRESIDENTS!

Vota a les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República!

 

LAURA BORRÀS I QUIM TORRA A LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU