LA RÀDIO DEL SÍ (10)

NOTA: Senyor/a guionista de La Ràdio del Sí, qualificar de dignes, les actuals pensions espanyoles, és una mentida. No ens fotem auto-gols, please.

EL BENESTAR INDEPENDENTISTA*

Un dels reptes pendents en l’argumentari independentista que és necessari desenvolupar i reforçar, malgrat que sembla superflu fer-ho, atesa l’enorme diferència de suport que tenim respecte els contraris a la llibertat, és el d’explicar quin impacte tindrà la independència en el benestar dels catalans. En d’altres paraules, com serà el benestar independentista.

Precisament els espanyolistes, utilitzen el discurs social, aquell que es refereix a “allò-que-realment-preocupa-a-la gent” , és a dir la crisi, l’atur, l’exclusió social, l’habitatge, l’educació, la salut, per ofegar el discurs nacional, com si fos un joc de suma zero, és a dir, allò que guanya un ho perd l’altre. I és clar, això és absolutament ridícul, El discurs social i el nacional, el nacional i el social, van íntimament lligats. Són indestriables. Com deien els clàssics, es camina amb dues cames, no amb una de sola.

Per això la independència de Catalunya és també una política de benestar, Això s’explica molt fàcilment, atès que la independència permetrà disposar de tot el que avui perdem en concepte d’espoli fiscal, uns 16 miliards d’euros, per destinar-los en una gran mesura, de fet, en la màxima mesura possible, a promoure el benestar dels catalans i les catalanes, Per això, quan escolteu proclames socials sense una sola referència a l’espoli fiscal, malfieu-vos-en. No són bona gent.

Però és obvi que aixugar l’espoli fiscal, és només un primer pas. La independència també afavorirà el benestar social dels catalans perquè permetrà desplegar polítiques econòmiques molt més properes als interessos concrets dels sectors productius catalans, al teixit empresarial, que beneficiaran tan a les empreses com als treballadors. Se suprimiran duplicitats administratives, en desaparèixer el nivell espanyol. I sobretot, es portaran a terme sense retard les infrastructures necessàries que sempre han estat boicotejades pels espanyols.

Tot plegat farà que l’economia catalana passi a unes taxes de creixement positives i significatives, la qual cosa tindrà com a conseqüència la creació neta d’ocupació i la correlativa disminució de l’atur.

Així s’ha calculat que el creixement de l’economia catalana pot arribar a ser d’un 10% en pocs anys, producte de l’efecte sinergia que generarà la independència. L’atur en poc temps, també es pot situar entorn el 15 o el 12% i preparat per retornar a situar-se per sota del fatídic double digit.

Altres mesura que poden reforçar el benestar independentista serien les següents: un increment de les pensions mínimes que en cap cas seran inferiors als 1.000 euros. També cap a aquesta xifra s’establirà el Salari Mínim Interprofessional, allunyant-se molt del nivell espanyol. Fins i tot es podria exercir un cert lideratge mundial en el sentit d’establir algun tipus de renda universal ciutadana.

En definitiva, com si és tractés d’una fusió nuclear, l’energia despresa per la independència, generarà tot un seguit de recursos que es podran aplicar a minvar el dolor i el patiment que Espanya ha infringit a milers, potser milions de catalans que han vist com bilions dels seus recursos se n’anaven a Madrid i ja no tornaven.

No podem deixar que el discurs del benestar, se l’apropïin els espanyolistes. Hem de difondre arreu que Independència és Benestar, i que Benestar és Independència, i ho hem de fer sense cap complex i denunciar amb la boca ben grossa que si es vol viure millor, la independència és el camí.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 08.01.2014)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Rajoy colla els pensionistes

Rajoy retalla les pensions per segona vegada

Rajoy es posa chulo amb les pensions

Rajoy:"La decisió de les pensions l'imposa la realitat, no Brussel·les"

Rajoy castiga els pensionistes

(Per cert, què ha de dir ara l'esgarriacries de la Camacho? I la Sorayita? I el Rivera i el "Tapas"? I la Chacón i el Navarro? I el Duran?)

PENSIÓ, SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL, RENDA BÀSICA

Avui té lloc l'enèssima vaga general. Jo no faré vaga, perquè els dimecres no treballo, bàsicament. Tanmateix és un bon dia, de fet, un dia com qualsevol altre, per reflexionar sobre aquesta falsa dicotomia entre els afers socials -que per a determinada gent són els que realment importen, i els afers nacionals, que per a la mateixa determinada gent, són qüestions identitàries menors que serveixen per distreure el personal.

Deixem-ho clar des d'un bon començament. A Catalunya, i tret que no es proposi una revolució socialista soviètica de forma immediata, la política social més ambiciosa, la que pot aportar més recursos per a fer front a la crisi actual, és la Independència. Punt.

Només la independència, amb la fi de l'espoli fiscal (entre 16 i 18 miliards segons les fonts), i amb les noves inèrcies que generaria, i les expectatives, es podria disposar d'un enorme volum de recursos per, depenent de les diferents opcions, invertir en educació, sanitat, R+D+I, infrastructures, defensa i seguretat, etc., o bé en disminuir la càrrega fiscal i ser més business friendly, ara, d'unes empreses innovadores i creadores de lloc de treball de qualitat -amb valor afegit.

En el vessant social, clarament, una Catalunya independent oferirà unes condicions infinitament superiors a les existents actualment sota el govern espanyol. Vegem-ne alguns exemples:

• La pensió mínima podria pujar a 1.000 euros mensuals
• El Salari Mínim Interprofessional a 1.100 euros mensuals pel nombre màxim d'hores treballades
• Es podria implementar una Renda bàsica de ciutadania d'uns 125 euros inicials, a la qual accedirien tots els ciutadans individualment, intransferible (amb els corresponents ajustos en el cas dels menors de 14 anys). La RBC podria ser vehiculada a través d'una xarxa de caixes populars, autogestionades pels seus impositors, i en cap cas per la banca comercial. La RBC es podria perdre per condemna judicial o emprar-se per fer front als deutes a l'administració (multes, sancions, etc.).

Les dues primeres mesures podrien ser de caràcter immediat. La tercera caldria fer-ne un estudi, però sembla bastant evident que la seva implementació no només seria factible, sinó que permetria resoldre molts problemes individuals i fins i tot actuaria com a dinamitzador social i cohesionador nacional. Com es pot veure, les oportunitats que dóna la independència són inimaginables en el cas de continuar sotmesos a l'estat espanyol. És per això, que els que sempre intenten arraconar la Indepèndencia de la primera línia política, probablement són gent que totes aquestes xifres econòmiques no li diuen res, perquè tenen les espatlles ben cobertes, i les butxaques ben plenes.

Una cosa és ben certa. El paper dels dos sindicats més representatius (sic), és encara de col.laboració total amb l'estat espanyol, de manera que difícilment poden aportar res a la independència. Ha de quedar molt clar que en la Catalunya independent, moltes de les seves prerrogatives i privilegis quedarien automàticament rescindits. Per contra, unes forces sindicals més properes als treballadors, amb un èmfasi posat en la formació i l'auto-organització (en contraposició al burocratisme jeràrquic), i en la generació de recursos per als propis assalariats (cooperatives, mútues, etc.) serien molt més útils i eficients.

Post penjat inicialment el 14.11.2012