Sixena i la destrucció de la catalanitat a Aragó (i aviat a la resta de la Nació), per Lluís Buscató (Estat)

NOTA: Un article antic, però de plena actualitat (J.Sort)

3 de juny de 2025

Per Lluis Buscato

La confirmació per part del Tribunal Suprem espanyol que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha de retornar les pintures murals que s’hi conserven procedents monestir de Sixena, d’on foren extretes l’any 1936 per evitar-ne la desaparició, és un nou cop -i malauradament em temo que no serà el darrer- contra la cultura catalana en el seu conjunt. A la pràctica, si una cosa queda clara en tot el procés de reivindicació fet per les autoritats aragoneses, amb l’ajut descarat de les institucions espanyoles, és que el tema patrimonial i la conservació d’aquests béns no té la més mínima importància. En cas contrari seria impossible entendre per quins set sous s’han malbaratat una ingent quantitat de diners públics perquè uns béns històrics, que eren de propietat pública i es trobaven custodiats en unes instal·lacions perfectament adequades per a la seva conservació, retornin a mans privades (la pràcticament desapareguda a Espanya branca femenina de l’orde de Sant Joan). I, alhora, passin a ubicar-se en un edifici encara en procés de restauració i, en conseqüència, amb evidents mancances. I, per a més Inri, el citat propietari simplement ha actuat a insistència de les autoritats aragoneses, atès que s’ha limitat a delegar en elles tot l’afer, aneu a saber a canvi de què…

A més, també sorprèn que únicament s’hagi actuat així amb les obres conservades en museus catalans, sense que s’hagi mogut ni un dit per recuperar les que es troben repartides per d’altres museus i col·leccions espanyoles o estrangeres. És a dir, la situació i destí de les citades obres no té la més mínima importància per aquests suposats defensors del patrimoni, l’únic que els hi dol és que aquestes es trobin conservades a institucions catalanes. Sens dubte una veritable bogeria o potser no?

A la pràctica tot aquest afer s’ha d’emmarcar dins d’una veritable guerra cultural que pretén no només menystenir i sotmetre les institucions catalanes, sinó fins i tot destruir el record de qualsevol comunitat cultural catalana que depassi les reixes imposades per les actuals comunitats autònomes. I per aconseguir-ho, si cal, estan disposats a falsejar la història amb una voluntat clarament política. És a dir, tot aquest afer només té com a objectiu aïllar les comarques de la Franja del seu tradicional marc cultural i econòmic i, alhora, eliminar-ne qualsevol rastre de catalanitat (no de catalanisme, que és molt diferent). Certament, aquesta manera d’actuar té una llarga tradició (grosso modo d’ençà de la Guerra de Successió), però s’ha potenciat enormement al llarg dels darrers anys, quan s’ha fet caure un veritable teló d’acer entre aquestes comarques i la resta de l’àmbit cultural català.

Personalment, vaig poder comprovar aquest fet fa només uns anys, quan després d’haver llegit el llibre que el gran Josep Maria Espinàs dedicà a la comarca del Matarranya, on descrivia uns territoris políticament aragonesos, però amb una catalanitat popular ben viva (a mitjans de la dècada dels noranta del segle XX), vaig decidir visitar-la. Certament, el viatge no em va decebre. Les poblacions de Nonasp i Maella (aquestes de la comarca històrica no de l’actual), Calaceit, Vall-de-roures, Beseit, La Feixneda, Queretes, Valljunquera i Lledó, per citar-ne només unes quantes, em sorprengueren per l’enorme patrimoni històric i monumental que conservaven. Alhora hi vaig trobar un paisatge d’una bellesa mediterrània meravellosa. El Salt de la Portella, els rius Tastavins i Matarranya, els Ports de Beseit, també per citar només uns quants, eren llocs meravellosos. Malauradament, en l’aspecte humà i cultural –tot i que sempre vaig ser ben tractat– ja foren figues d’un altre paner. La toponímia i nomenclatura de les poblacions, tot i ser de clara arrel catalana (fins i tot en poblacions castellanoparlants de fa temps com Valdealgorfa i Alcanyís), estava totalment castellanitzada i costava trobar cap text informatiu escrit en català. Els pocs que vaig tenir a les mans havien estat redactats per entitats culturals locals. Tampoc hi busquéssiu cartells de negocis o cartes de restaurant en el nostre idioma, però això ja m’ho esperava. Tanmateix, allò que no m’esperava era comprovar com en pocs anys l’idioma, veritable pal de paller de la nostra cultura, havia experimentat un terrible retrocés. Compte, no em vaig trobar amb ningú que reacciones violentament pel fet de dirigir-m’hi en català, però sí força gent que clarament no m’entenia (sobretot entre els joves). I si m’entenien se sorprenien que insistís a parlar en català quan ells em responien en castellà. De fet, l’única persona que em va dir clarament que el chapurriau i el català eren idiomes diferents era també un turista, però de Castella endins, el do de llengües del qual es limitava a la de Cervantes; i justet, tot sigui dit.

En preguntar a alguns dels meus interlocutors sobre el perquè d’aquesta situació se’m van aclarir força els motius. En primer lloc, l’escola aplicava una veritable immersió lingüística, no com aquí. Allí totes les assignatures eren en castellà i les escasses classes que es feien en català eren voluntàries (tots sabem què vol dir això). Certament, no era una situació nova, havia estat així d’ençà que s’instaurà l’ensenyament obligatori, però una cosa havia canviat. Abans els nens, tots, arribaven monolingües de casa i, en conseqüència, conservaven l’idioma en les seves interrelacions. Ara molts d’ells eren fills d’immigrants, de manera que la llengua de la classe era la del pati i, en conseqüència, serà aquella amb què es relacionaran entre ells la resta de la vida. A més, en l’àmbit institucional (menys alguna meritòria excepció) tot era posar traves a qualsevol mena de comunicació en català. De fet, l’idioma era vist com una nosa, com quelcom que els podria provocar problemes amb les institucions autonòmiques. No oblidem que es tracta de municipis petits i amb escassos recursos, la qual cosa fa dependre les seves economies de la bona voluntat de les institucions amb seu a Saragossa o les altres capitals provincials, les quals són clarament combatives contra les llengües no castellanes. Finalment, un darrer cop de gràcia venia del seu propi particularisme. La gent amb qui vaig relacionar-me se sentia totalment aragonesa, tot i ser de parla catalana. Aquesta doble vinculació no havia estat un problema fins que les institucions del país desfermaren la seva particular croada contra Catalunya. Ara qualsevol indici de catalanitat, per lleu que sigui, és assenyalat quasi com un pecat mortal i esdevé motiu d’ostracisme públic i social.

En definitiva una situació ben galdosa, on el patrimoni i la llengua són el menys important. De fet, en relació amb això, em va sorprendre la mala conservació de molts dels monuments que vaig visitar com: el santuari de Montserrat a Fórnols de Matarranya, el de la Mare de Déu de Gràcia a la Freixneda o nombroses capelles rurals, veritables joies de l’arquitectura religiosa. Aquests, suposo, no cal preservar-los ni restaurar-los perquè ja són plenament aragonesos i és innecessari protegir-los dels malvats catalans. En definitiva, anem amb compte, perquè això que passa al Matarranya, sens dubte, aviat passarà a d’altres territoris de parla catalana. Les malalties terminals sempre comencen per les extremitats i el nostre enemic, Espanya, incapaç d’assolir la nostra alçada està decidit a rebaixar-nos políticament i culturalment a la seva.

Sic transit gloria mundi

LE LABORATOIRE CATALAN DE LA DROITE IDENTITAIRE

 29 mars 2026

Dans ses pages internationales, « Le Monde » décrit l’irruption d’Alliance catalane comme celle d’un petit parti séparatiste devenu, en quelques mois, un véritable aiguillon islamophobe pour toute la scène politique catalane. Le quotidien parisien souligne comment cette formation, présidée par la députée Silvia Orriols, a fait de la dénonciation de « l’immigration » son unique carburant électoral, transformant chaque séance parlementaire en procès permanent de la gauche indépendantiste accusée de « trahir » la nation catalane.

Un discours d’exclusion assumé

Selon « Le Monde », la rhétorique d’Alliance catalane coche toutes les cases du national‑populisme européen: obsession migratoire, vocabulaire de la « menace » civilisationnelle, désignation des musulmans comme boucs émissaires commodes d’un malaise social profond. Silvia Orriols cible tour à tour la Gauche républicaine de Catalogne, accusée « d’encourager l’importation de semi‑esclaves », et le gouvernement espagnol, soupçonné d’organiser l’« invasion » de travailleurs étrangers. Cette radicalité verbale lui vaut une attention médiatique disproportionnée par rapport à son poids parlementaire, mais c’est précisément ce déséquilibre qui lui permet d’imposer ses thèmes à l’agenda.

Le politologue Xavier Torrens, cité par « Le Monde », résume la situation d’une phrase glaçante: aujourd’hui, ce qui rapporte le plus de voix, c’est « le vote anti‑immigration ». Pour lui, Alliance catalane offre un débouché politique à des militants déçus par l’indépendantisme classique, fatigués des querelles de stratégie mais sensibles à la promesse d’un retour à l’ordre identitaire. Ce déplacement du centre de gravité, du projet d’État propre vers la chasse à l’« étranger », illustre la mutation d’une partie du séparatisme en nationalisme ethnique.

Une sociologie électorale révélatrice

Le reportage du Monde montre qu’Alliance catalane prospère surtout dans des territoires périphériques, petites villes et zones rurales où l’arrivée récente de travailleurs immigrés bouscule un tissu social déjà fragilisé par la désindustrialisation et la crise du logement. Loin de Barcelone, la formation de Silvia Orriols apparaît comme la voix de ceux qui se sentent oubliés par la métropole, méprisés par les partis traditionnels et noyés dans un récit indépendantiste qui ne parle plus de leurs factures mais d’idéaux abstraits.

Le parti joue habilement sur ce sentiment de déclassement: il oppose les « Catalans de souche » à une figure fantasmée de l’« envahisseur » musulman, tout en dénonçant l’« élite » indépendantiste accusée de pactiser avec Madrid et Bruxelles. Dans ce schéma, les migrants deviennent l’écran sur lequel se projettent frustrations sociales, colère économique et ressentiment territorial, ce qui permet à Alliance catalane d’agréger un électorat composite, du petit entrepreneur aux salariés précaires, sous la bannière d’un même ressentiment.

Le tournant identitaire du séparatisme

Pour « Le Monde », la progression d’Alliance catalane marque un tournant: l’indépendantisme catalan, jadis porté par un discours civique et inclusif, se voit concurrencé par une offre politique qui assume la hiérarchie des appartenances et la fermeture culturelle. Cette droitisation s’inscrit dans un contexte plus large, où la fatigue du « procès » de 2017, la répression judiciaire et les compromis institutionnels ont laissé un goût amer chez de nombreux militants.

Au lieu d’un projet collectif centré sur les droits et les institutions, Alliance catalane propose une revanche sociale et identitaire, avec un ennemi clairement désigné: le musulman, l’immigré, l’« autre ». Le risque, souligne le quotidien français, est que les grands partis indépendantistes, obsédés par la peur de perdre encore du terrain, se laissent aspirer par cette spirale xénophobe en durcissant leur propre discours migratoire.

Ce que cela dit de l’Europe – et de nous

Vu depuis la Suisse romande, le cas catalan résonne étrangement familier. La mécanique décrite par « Le Monde » – sentiment de trahison des élites, colère périphérique, obsession identitaire – est la même qui alimente, chez nous aussi, les succès électoraux des formations qui vivent de la peur de l’« autre ». La Catalogne joue ici le rôle de laboratoire: ce qui s’expérimente aujourd’hui dans les vallées pyrénéennes ou les petites villes industrielles pourrait très bien se décliner demain dans les vallées alpines ou les périphéries lémaniques, avec un vocabulaire légèrement adapté mais la même architecture de ressentiment.

L’enjeu, pour les forces progressistes comme pour les indépendantistes sincèrement démocrates, est de ne pas laisser le terrain social et sécuritaire aux entrepreneurs de haine. Tant que la précarité, la crise du logement et les services publics en berne resteront gérés par des éléments de langage plutôt que par des politiques concrètes, les Silvia Orriols d’Europe auront beau jeu de désigner des coupables et de gagner des voix sur le dos des plus vulnérables – migrants compris.

En Catalogne, Alliance catalane, une formation séparatiste et islamophobe, bouscule le jeu politique (Le Monde, 28.03.2026)

. https://www.lemonde.fr/international/article/2026/03/28/en-catalogne-alliance-catalane-une-formation-separatiste-et-islamophobe-bouscule-le-jeu-politique_6674994_3210.html

Sílvia Orriols i Ramon Abad, 

Portée par sa dirigeante Silvia Orriols, la petite formation indépendantiste a imposé en deux ans ses thèmes, immigration et insécurité, au cœur du débat catalan. Dans un contexte de reflux de l’élan séparatiste, son ascension rapide redessine les équilibres politiques, de Barcelone à Madrid.

Par Isabelle Piquer (Barcelone, envoyée spéciale)

Per llegir l'article sencer, cal estar abonat a Le Monde (JS)

DEMÀ LA PETAREM AL VENDRELL!!!!

 

NO HI POTS FALTAR!

 

Josep Nualart: “El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar” (Vilaweb, 21.03.26)

Entrevista al cap de redacció de VilaWeb, que ha publicat 'El monstre judicial', en què, a partir de nombroses veus de juristes, fa una anatomia del sistema judicial espanyol per mostrar-ne les febleses i la cara més fosca

Albert Salamé

21.03.2026 

Conèixer l’anatomia de la bèstia per saber on atacar-la. La repressió de què ha estat objecte l’independentisme aquests darrers anys ha posat de manifest que el sistema judicial espanyol és capaç d’anar molt més lluny que no esperava la majoria. Entendre’l en profunditat, saber-ne les debilitats, pot servir per a respondre-hi, però segurament això demana una perspectiva que fins no fa gaire era difícil de tenir. Josep Nualart Casulleras va començar a endinsar-s’hi fa anys gràcies a interlocutòries críptiques, converses llargues amb jutges, acadèmics i advocats, i hores i hores de sessions judicials. Tot ho ha anat deixant escrit, perquè no es pugui dir mai que allò no va passar.

Ara el cap de redacció de VilaWeb ha editat El monstre judicial, en què, a partir d’una vintena d’entrevistes a juristes de primer nivell, retrata una cúpula judicial embogida que ha fet miques l’estat de dret i que, amb una lògica d’estat dual, té reservades unes normes a part per als independentistes. El volum, amb pròleg de Gonzalo Boye, aplega veus com les de Joaquim Bosch, José Antonio Martín Pallín, Wolfgang Schomburg, Olga Tubau, Josep Casadevall, Aamer Anwar i Neus Torbisco. Parlem amb ell sobre aquest nou llibre, el primer títol de la col·lecció del 2026 dels Llibres de VilaWeb. A l’acte de presentació hi participaran també Boye i l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i es farà el dilluns, 23 de març, a les 19.00 a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Per a assistir-hi, heu d’enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat tot indicant quantes places voleu reservar.

—Al llibre es fa referència al fenomen dels advocats famosos i al concepte de “advocat heroi”. Fa anys que parleu amb juristes, que tenen el seu llenguatge i diverses maneres de fer. Què n’heu après, d’aquest acostament a ells i al món del dret?

—M’hi vaig començar a endinsar el 2017-2018, amb les interlocutòries de Llarena i Lamela. Van decapitar el lideratge de l’independentisme i hi havia desemparament i desconcert. Com que la batalla judicial, sobretot a l’exili, va començar a demostrar que la repressió es podia frenar, aquests advocats es van erigir en figures gairebé heroiques que substituïen la manca de lideratges. Vam tenir advocats estrella producte d’aquell moment i he anat veient com, involuntàriament, els seus egos s’inflaven. Hi va haver moments en què alguns van tenir mig milió de persones aclamant-los –per la Diada, per exemple– perquè feien una feina primordial, contenir l’onada repressiva de l’estat. Aquests egos, de vegades, han dificultat l’entesa entre alguns d’ells. La meva primera aproximació al món jurídic és en aquesta situació extrema, d’excepció.

—Tot i ser una situació d’excepció, Gonzalo Boye diu al pròleg que la impunitat, a Espanya, no és cap accident: és una estructura.

—Els jutges, els tribunals de més poder i la cúpula judicial anterior a la mort de Franco són els mateixos que després de la seva mort. Les dinàmiques de funcionament s’arrosseguen des de llavors i el sistema judicial té una idiosincràsia reaccionària que fa que, quan es troba amb fenòmens que considera perillosos, activi el patriotisme i prengui decisions des d’una de les dues cares d’aquest estat dual que és l’estat espanyol.

—El concepte d’estat dual l’explica molt bé Josep M. Vilajosana. En què consisteix, exactament?

—L’entrevista a Vilajosana és una de les més importants del llibre. Va publicar un article acadèmic importantíssim en què explicava que, sobretot durant el 155, es va aplicar l’esquema d’estat dual. És un concepte d’Ernst Fraenkel, que va desenvolupar la teoria a partir d’allò que va veure durant el nazisme. L’estat tenia dues cares. Un estat normatiu que funcionava bé, amb normes i garanties, i un de completament diferent per als considerats enemics, l’estat arbitrari. Això els poders de l’estat i una part molt important de la societat ho veien acceptable: “Com que són els enemics, no passa res”, “Si ha patit tortures, com que és un terrorista, li està bé”. Com diu Boye, l’activació, quan convé, de l’estat arbitrari, no és excepcional, ve de lluny: la repressió contra independentistes als noranta, contra anarquistes, al País Basc… Tothom sap que la justícia es comporta arbitràriament amb els considerats enemics, però és consentit i fins i tot benvist. Això permet d’entendre la lawfare, el desplegament de tots els poders de l’estat contra un enemic comú.

“Tothom sap que la justícia es comporta arbitràriament amb els considerats enemics, però és consentit i fins i tot benvist”

—L’arbitrarietat és la gran característica de la repressió? Si són aleatòries les víctimes, les penes, els processos, encara és més efectiu l’efecte dissuasiu. Demà pots ser tu i no saps exactament què et passarà.

—Sí, tot és molt calculat. Per exemple, per a reprimir el referèndum creant por, la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien de triar a quins col·legis anaven, no podien anar a tots… Van seleccionar, per una banda, els simbòlics –el de Forcadell, Puigdemont…– i, per una altra, d’aleatoris, per transmetre la sensació que podien aparèixer en qualsevol lloc i moment. És el mateix modus operandi per a reprimir l’independentisme durant anys. Escollir molt bé un colla de dirigents o activistes –gent representativa i amb força dins el moviment– i alhora triar víctimes aleatòriament per crear la sensació que podria ser qualsevol, com ha passat amb els CDR.

—També hi ha aleatorietat en les conseqüències: causes similars que tenen peticions de pena o sentències molt diferents.

—Que un sistema judicial no pugui ser previsible és una anomalia. El principi de legalitat marca que, en cas d’un comportament determinat, tu pots rebre’n unes conseqüències determinades. És una de les bases d’un estat de dret, però amb l’independentisme això s’ha fet miques. Al llibre, Guillem Soler ho explica molt bé: el llistó perquè una cosa sigui punible en el cas dels independentistes és molt baix, molt més que en els qui no ho són.

—Heu recollit converses del 2018 fins ara. Com ens poden orientar per al present i el futur immediat?

—Aquests darrers anys l’independentisme ha dedicat moltes energies a combatre la repressió i ha deixat més de banda el projecte polític. Això Aamer Anwar ho advertia el 2018, deia que la repressió era una distracció per a allunyar l’independentisme dels seus objectius. Però lluitar contra el monstre té l’avantatge de conèixer-lo millor. La batalla judicial contra la justícia espanyola ha servit per a veure’n els límits, quina capacitat de confrontació hi ha… I per posar-ne en evidència les mancances democràtiques, amb el mirall europeu al davant. Hem fet una anatomia del monstre que pot servir per a entendre com reaccionarà i de què és capaç quan s’hi hagi de tornar. Posar en contradicció la seva estratègia repressiva també ha servit per a inocular un virus al cor de l’estat, que ara es descompon.

—Aquell “ara es maten entre ells” de Gonyalo Boye.

—Aquesta batalla ha tibat les costures dels poders dins l’estat espanyol fins al punt de causar gairebé un cisma a Madrid. La dreta judicial més reaccionària i l’estat profund lliura una batalla brutal contra Pedro Sánchez i el seu entorn per l’amnistia. Com que l’independentisme ha assenyalat i combatut contradiccions de la repressió, ha forçat alguns poders de l’estat a frenar.

“Hem fet una anatomia del monstre que pot servir per a saber com reaccionarà i de què és capaç quan s'hi hagi de tornar”

—El PSOE pensava que podria domesticar el monstre i el monstre se l’acabarà menjant?

—Exacte. Jorge Cagiao diu que, quan l’estat veu que la unitat d’Espanya perilla, tothom fa pinya, també el PSOE; però quan hi ha un moment en què, per necessitat, el PSOE es despenja de la llopada, llavors van contra ell. Se’n va acabar despenjant quan des del Consell d’Europa es deia que no era tolerable tenir presos polítics. Va ser una de les pressions que va tenir Sánchez per a aprovar els indults. També va tenir necessitats internes, per a ser investit. Hi ha un moment en què la seva supervivència política el fa desmarcar de la versió més radical de la repressió, i el monstre es llança contra ell. El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar. Un monstre que ell ha alimentat. Va dir que la sentència del Suprem era exemplar, va lloar Marchena i va reprimir les protestes. A banda les infiltracions de la policia i el cas més gran d’espionatge en massa documentat a Europa. Sánchez ha alimentat el monstre fins a fer-lo enorme.

—Què podem esperar d’Europa?

—Com que l’independentisme ha estat ineficaç políticament durant els anys de repressió i la batalla judicial va donar fruits a Alemanya, Bèlgica, Escòcia o Itàlia, es van posar les esperances aquí per resoldre qüestions que s’han de resoldre políticament. L’independentisme ha tingut unes expectatives excessives sobre la justícia europea. Hem de diferenciar entre el Tribunal d’Estrasburg (TEDH) i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), dos àmbits molt diferents.

—La darrera sentència d’Estrasburg que responia a les demandes sobre la presó preventiva de Sànchez, Turull i Junqueras, va ser sorprenent.

—Pel to i sobretot pel relat que es feia sobre els fets de l’1-O, que no apareixia ni tan sols a les interlocutòries més dures de Llarena. Hi ha una magistrada espanyola que té una capacitat d’influència molt gran, María Elósegui, i és evident que ha estat capaç d’introduir el seu relat. Sembla evident que Estrasburg és permeable a les pressions espanyoles. Ja veurem en què es tradueix això en la sentència important, però aquesta en vaticina una altra de dolenta.

“Sembla evident que Estrasburg és permeable a les pressions espanyoles”

—Però hi ha més escletxes…

—Poden considerar que el judici no es va fer de manera imparcial o que es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei. Si això darrer es constatés, implicaria la nul·litat no tan sols del judici, sinó de totes les actuacions, hauria de fer caure també la causa dels exiliats. D’una altra banda, el TJUE sí que ha donat eines per a aturar la repressió i ha fet impossible les extradicions. Però no pot anar més lluny. Hi ha gent que pensa que es pot pronunciar sobre el dret d’autodeterminació, i no, simplement diu si hi ha decisions que són compatibles amb el dret de la Unió. Va avantposar drets fonamentals i va introduir el concepte del GOIP, el Grup Objectivament Identificable de Persones sobre qui no s’havia d’aplicar aquest estat arbitrari. Quant a l’amnistia, dirà si és compatible amb el dret de la Unió, però poca cosa més.

—A l’epíleg dieu que aquesta resposta repressiva té el vent a favor de l’onada reaccionària mundial. Hi ha un contrast clar entre la resposta judicial espanyola i la d’alguns altres països, però també és veritat que a Europa veiem derives preocupants, com la de la normativa europea antiterrorista, que és ambigua, i reaccions autoritàries d’alguns països. Com creieu que pot complicar encara més tot això, aquesta onada?

—Ens havíem construït expectatives sobre el fet que Europa ens salvaria, i és matisable. A sobre el context europeu ha canviat. Els vents cada vegada més autoritaris a tot el món poden explicar, en part, aquesta posició sorprenent d’Estrasburg. El TEDH existeix perquè els estats del Consell d’Europa volen que existeixi i el financen, en modulen les normes. El dilema està entre donar més protecció als drets dels estats o als drets dels ciutadans. Amb aquest context internacional tan complex, s’han anat blindant cada vegada més els drets dels estats. Cada vegada és més complicat que s’admetin demandes contra estats al TEDH i, si a sobre posen en qüestió els fonaments de l’estat, se les miren molt. En canvi, el TJUE sembla que encara hi ha un cert espai de protecció dels drets dels ciutadans, una mica més impermeable a ingerències.

—A partir de les converses amb juristes, creieu que es pot concloure o vaticinar res sobre l’amnistia?

—No és l’amnistia que volia l’independentisme, que anava vinculada a l’exercici del dret d’autodeterminació i a un reconeixement per part de l’estat de les vulneracions dels drets humans. Com que l’amnistia no diu això en l’exposició de motius, per aquesta raó concreta no podran caure les demandes a Estrasburg, perquè no hi ha un reconeixement explícit de vulneracions de drets i molt menys una voluntat de reparació. Hi ha, això sí, un pacte “per la convivència”. Així i tot, l’amnistia aconsegueix portar tensió al cor de l’estat i crear contradiccions interessants, com explica August Gil Matamala, que la defensa. Però com que l’aplicació depèn dels jutges, hem vist com s’amnistiaven ràpidament policies mentre molta gent tenia moltes dificultats. Això demostra que el poder judicial s’ha rebel·lat i és antidemocràtic. Per això jo no veig clara l’amnistia de Puigdemont, Puig i Comín ni a curt termini ni a mitjà termini.

“No veig clara una amnistia de Puigdemont, Puig i Comín ni a curt termini ni a mitjà termini”

—Ni a partir del pronunciament del TJUE?

—El Tribunal Constitucional (TC) haurà de prendre una decisió sobre els recursos dels exiliats, i hauria de ser molt i molt taxatiu amb el Suprem per forçar-lo a arxivar la causa. Ja veurem si passa. El TC és segurament l’eina més poderosa que té el PSOE en les seves relacions amb els independentistes; el controla la Moncloa, és Cándido Conde-Pumpido. Ara com ara, només ens podem guiar per les al·legacions del fiscal del TC, i, si la cosa va per aquí, no anirà gaire bé. Reconeix que s’han vulnerat drets, però diu a Llarena que ha de retrotraure les actuacions al dia abans de dir que no els amnistiava i prendre una decisió respectuosa amb la tutela judicial efectiva. Això dóna un marge de maniobra al Suprem molt gran per a fonamentar-ho millor, però igualment no amnistiar-los. El fiscal no diu “els has d’amnistiar, fes-ho així”, simplement que tirin enrere i prenguin la decisió ben presa.

—Molta gent es demana com és que els jutges poden continuar incomplint la llei sense conseqüències…

—Pensar que els jutges podran ser condemnats per prevaricació és somniar truites. La fiscalia hauria de procedir contra ells i només això ja seria una declaració de guerra. Ja hem vist quines conseqüències ha tingut el fiscal general per haver declarat la guerra als jutges i fiscals del Suprem. La seva inhabilitació va ser una operació judicial per una pràctica que segurament és molt irregular –no sé si justifica una sanció penal o una inhabilitació–, però li va passar just un any després d’enfrontar-se al Suprem imposant-li l’acceptació de l’amnistia. Hi va haver un cisma dins la fiscalia. Més enllà d’això, si s’activés un procediment contra un jutge, l’haurien de resoldre els mateixos jutges del Suprem, i hi ha un acord sobre com rebregar el dret contra els independentistes. Jorge Cagiao diu que el delicte de prevaricació requereix que el jutge ho hagi fet amb intencionalitat clara de prevaricar i que ells no en són conscients. Són uns jutges-Déu que renoven els principis legals segons les necessitats per salvar l’estat.

—Llavors potser sí que saben que prevariquen.

—És una discussió sobre si pensen que vulneren els principis del dret o si els porten al màxim compliment. Aquesta cúpula judicial es creu l’últim bastió de la unitat d’Espanya. Com si fossin empesos a la missió històrica a què els cridava Carlos Lesmes, l’anterior president del Consell General del Poder Judicial, que deia que s’havia d’avantposar la unitat d’Espanya a la defensa dels drets fonamentals. També encoratjats per Felipe VI el 3 d’octubre…

“Pensar que els jutges podran ser condemnats per prevaricació és somniar truites”

—Dieu que el monstre judicial tornarà a envestir. Cal tenir consciència que ho va fer fa dècades –amb casos com el de Núria Cadenes– i que ho ha fet fa poc, per no prendre aquesta consciència de continuïtat, aquesta idea que no és un fet aïllat?

—És la voluntat del llibre, connectar diverses experiències amb una constant de funcionament anòmal de la justícia. La raó d’estat ho justifica tot: els GAL, l’operació Garzón, Intxaurrondo, Urquinaona… Hi ha un fil conductor i el llibre vol ser un advertiment que això es projecta en el futur. Els ressorts de l’estat de dret no han funcionat per als ciutadans del Grup Objectivament Identificable dels independentistes, i hi ha el perill que això s’intensifiqui.

SALVADOR ILLA, EL IANUKÒVITX CATALÀ

Salvador Illa no és res més que el Ianukòvitx català. Com aquest a Ucraïna, Illa acabarà foragitat pel poble català, i ben probablement es refugirà en algun lloc de les espanyes, Madrid amb molta seguretat. 

Hem de fer tot el possible perquè aquest individu deixi vacant el Palau de la Generalitat i que el poble, liderat per la Sílvia Orriols declari unilateralment la independència per a garantir el benestar de Catalunya i la fi del seu procés, a hores d'ara imparable, de tercermondialització. I amb ell, tota la morralla processista, espanyolista, la del 155 i la del 250. No podem perdre més temps.

Som-hi!

SÍLVIA ORRIOLS DESTROSSA USTRELL A CATALUNYA RÀDIO (10.3.2026)

FOT-LI!