A aquestes alçades de la pel.lícula, patir un tall de 36 hores d'internet domèstica, sembla una tortura xinesa. Ho sento, no queda gaire intel.lectual dir-ho, atès que el políticament correcte és dir-ne pestes de les TIC... Si ets un intel.lectual, és clar.
Anyway, aquest lapse de temps m'ha impedit anunciar amb més temps que avui, divendres, cap al vespre, faré de moderador d'un acte en record del 75è Aniversari de la Batalla de l'Ebre, que se celebrarà a Can Palauet, al centre de Mataró. Hi parlaran l'Agustí Barrera, en Josep Xaubet i l'Anna Martí. No cal dir que esteu convidats a assistir-hi!
No només el cartell va patxoca. L'ocasió s'ho mereix. La Batalla de l'Ebre va ser lluitada amb sang catalana que es va vessar per milers de litres. El jovent català hi va deixar la pell, la dona, els fills, la Pàtria, la Mare. Nois, o nens de 16, 17 anys molts dels quals era la primera vegada que sortien del poble, els seus no els van tornar a veure mai més i encara a hores d'ara ignoren on van caure. És una situació que afecta milers de famílies, i que bull a l'interior del cor d'aquells que els van veure marxar.
Naturalment, el proper dia 25, els actes oficials de l'esquerra pijoprogre, embolicadets amb banderes tricolors com a llufes, escopiran la versió frontpopulista: els caiguts eren comunistes conscients que lluitaven per una Espanya federal (segur, segur que ho diran, no tenen sentiments ni vergonya) i per la gran fraternitat dels pobles d'Espanya i tota la parafernàlia. Però la veritat és que els milers de xavals, de joves, d'homes madurs del país, sabien del cert que lluitaven per la supervivència de Catalunya, contra un enemic que feia de la catalanofòbia les seves senyes d'identitat. Ells van vessar la seva sang, i els testimonis que sobreviviren, encara ara, no poden aguantar les llàgrimes recordant el seu amic de colla com va caure al seu costat, i es maleeixen els ossos per no haver pogut fer-hi res.
La inutil.litat dels espanyols, però, ens ha donat una nova oportunitat. Van estar a punt de liquidar-nos, i fins i tot diuen que hi va haver plans del propi Franco, que va demanar a Hitler de fer una deportació massiva de catalans al Marroc, un cop aquest estigués sota el control nazi, combinat amb el trasllat forçós de gent d'Andalusia cap a Catalunya.
Per sort, la primera part del pla, no es va portar a terme. I ara, quan ja porten més de cinquanta anys sense bombardejar-nos, l'Au Fènix Català reneix de les seves cendres, més fort i més convençut que mai.
No, no ens podran derrotar mai. I si hem resistit 300 anys, l'únic sentit que té, i permeteu-me el recurs religiós, és que estem predestinats a la Llibertat i a la Independència. Si no res no tindria sentit.
I aquesta victòria se la devem a tots els Joans, Peres, Antonis, Jaumes, Francescs, Lluïsos, etc que van caure aquells mesos del 38 en aquesta Catalunya de terra endins, dura, que t'atrapa i et sedueix com el seu vi.
Glòria i Honor als Caiguts per Catalunya!
