He escollit un mal moment per començar a redactar aquest article. Tot just em poso a picar-lo i m'arriba la notícia que el CEO fa públic la segona onada del Baròmetre d'Opinió Pública del 2015, que assenyala que el "sí" a la independència recull el suport del 50% dels enquestats, contra el 42% que voten a favor. Moment tens. La reacció en calent pot ser nefasta. Cal evitar caure-hi. Passa com amb altres situacions puntuals que poden determinar el comportament. Com quan vas a comprar al supermercat poc abans de l'hora de menjar i amb l'estómac buit. O quan veus la Camacho per la televisió amb l'estómac ple. Ja m'enteneu.
La primera reacció en calent seria engegar a tots aquells responsables de la pèrdua del "momentum" que vam assolir sobretot a partir de l'acord del desembre del 2013. A aquells que no van gosar plantar cara el govern espanyol, i van buscar dreceres. A aquells que no tenen sentit d'estat, d'estat català, i que només veu en el seu titular actual, el de la presidència de la Generalitat, un adversari al qual derrotar al preu que sigui, costi el que costi, encara que això suposi convidar hostes que ens treguin de casa, o es pixin enmig del carrer. A aquells que no van tenir, quan tocava, el coratge de defensar, contra els cafres, la causa independentista durant la seva campanya electoral, arribant fins i tot a amagar el líder del seu propi partit, per després ser humiliantment derrotats quan tot ho tenien a favor per guanyar. A aquells que, finalment, prefereixen no mullar-se i mantenir còmodament un càrrec de societat civil, molt llaminer, quan precisament, ara, el que tocava era fer de reforç, de contrafort als polítics independentistes, i no fer-se el suec...
Aquesta seria la primera reacció en calent, a fer. Però no la farem pas. I no la farem pas perquè en el fons, i malgrat les aparences, tot està per fer i tot és possible.
Vull recordar, encara que sigui en referència a un entorn civilitzat, i no on abunden els cafres, com en el nostre cas, que al Quebec, en els dos referèndums que s'han donat fins ara, els sobiranistes van iniciar sengles campanyes referendàries amb un desavantatge brutal en les expectatives de vot: l'any 1980, era d'un 30%, que finalment es va convertir en un 40% el dia de la votació; l'any 1995, es va passar d'un 35% inicial al 49,4% final. Això vol dir que la campanya referendària sempre, sempre ha beneficiat als independentistes, si més no en l'augment de la intenció de vot.
En el cas català, tot i que el format és el de unes eleccions plebiscitàries, penso que també passarà el mateix, però hem de fer el possible per evitar la percepció que som nosaltres els qui juguem contra el rellotge, els que ens arrisquem la pell. Cal tenir present que en una societat tan poc madura democràticament com la nostra, la por és un element clau a l'hora de decidir el vot, si més no d'una part significativa de la població. És aquella que vol córrer amb el cavall guanyador. És aquella que peti qui peti, vol menjar calent cada dia de l'any... i fa tot el possible per aconseguir-ho. Aquesta part de la població sempre votarà a aquella opció que es percep com la guanyadora. I naturalment aquesta percepció pot ser directa, en el cas que es visualitzi amb una mobilització massiva al carrer, arreu, de fet. O de les converses amb l'entorn immediat (família, feina, amics, veïns, etc.). O indirecta, a través principalment, dels mitjans de comunicació, que fan mans i mànigues per influir -és a dir, no només informar- en la dinàmica electoral, assenyalant quins són els que van endavant i quins són els que perden posicions...
En aquest sentit, atenent que els mitjans de comunicació que es veuen a Catalunya són abassegadorament contraris a la independència, és obvi que la resposta tranquil.la, ferma, contundent i decisiva ha de ser, per una banda, la mobilització general, com un toc a sometent, de manera que s'imposa fins i tot una estratègia quasi d'atenció personal per fer que cap excusa sigui vàlida per evitar que un possible vot a favor de la independència es quedi a casa.
Cal una unitat de les forces independentistes per aconseguir establir aquesta percepció directa de victòria. Una necessitat que es farà més peremptòria a mesura que s'acosti el dia de les eleccions. Jo no tinc cap dubte que la unitat al final s'imposarà perquè els catalans podem ser molt cabuts, però, com deia Joan Sales, en algun moment determinat, haurem de deixar de ser imbècils.
Vull recordar, encara que sigui en referència a un entorn civilitzat, i no on abunden els cafres, com en el nostre cas, que al Quebec, en els dos referèndums que s'han donat fins ara, els sobiranistes van iniciar sengles campanyes referendàries amb un desavantatge brutal en les expectatives de vot: l'any 1980, era d'un 30%, que finalment es va convertir en un 40% el dia de la votació; l'any 1995, es va passar d'un 35% inicial al 49,4% final. Això vol dir que la campanya referendària sempre, sempre ha beneficiat als independentistes, si més no en l'augment de la intenció de vot.
En el cas català, tot i que el format és el de unes eleccions plebiscitàries, penso que també passarà el mateix, però hem de fer el possible per evitar la percepció que som nosaltres els qui juguem contra el rellotge, els que ens arrisquem la pell. Cal tenir present que en una societat tan poc madura democràticament com la nostra, la por és un element clau a l'hora de decidir el vot, si més no d'una part significativa de la població. És aquella que vol córrer amb el cavall guanyador. És aquella que peti qui peti, vol menjar calent cada dia de l'any... i fa tot el possible per aconseguir-ho. Aquesta part de la població sempre votarà a aquella opció que es percep com la guanyadora. I naturalment aquesta percepció pot ser directa, en el cas que es visualitzi amb una mobilització massiva al carrer, arreu, de fet. O de les converses amb l'entorn immediat (família, feina, amics, veïns, etc.). O indirecta, a través principalment, dels mitjans de comunicació, que fan mans i mànigues per influir -és a dir, no només informar- en la dinàmica electoral, assenyalant quins són els que van endavant i quins són els que perden posicions...
En aquest sentit, atenent que els mitjans de comunicació que es veuen a Catalunya són abassegadorament contraris a la independència, és obvi que la resposta tranquil.la, ferma, contundent i decisiva ha de ser, per una banda, la mobilització general, com un toc a sometent, de manera que s'imposa fins i tot una estratègia quasi d'atenció personal per fer que cap excusa sigui vàlida per evitar que un possible vot a favor de la independència es quedi a casa.
Cal una unitat de les forces independentistes per aconseguir establir aquesta percepció directa de victòria. Una necessitat que es farà més peremptòria a mesura que s'acosti el dia de les eleccions. Jo no tinc cap dubte que la unitat al final s'imposarà perquè els catalans podem ser molt cabuts, però, com deia Joan Sales, en algun moment determinat, haurem de deixar de ser imbècils.
*(NOTA: Post penjat al ND, el 06.07.2015)
