L'FNC històric, la primera oposició 'indepe' contra Franco, surt de l'oblit institucional *

La Fundació Reeixida organitza nous actes per a visibilitzar els primers independentistes antifranquistes

Mayte Piulachs

Barcelona. Diumenge, 21 de setembre de 2025

L'FNC històric, la primera oposició 'indepe' contra Franco, surt de l'oblit institucional

L’històric partit antifranquista i independentista Front Nacional de Catalunya (FNC) surt de l’oblit institucional. La Fundació Reeixida, centrada a difondre la història del país i els seus protagonistes, havia expressat el seu malestar perquè considera que els militants de l'FNC han tornat a ser “invisibilitzats” a Catalunya, aquest cop en els actes de commemoració dels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Al llit. Ara, s’han fet els primers passos per revertir-ho. El Govern va encarregar a un grup de treball – liderat pel Memorial Democràtic i format per diferents departaments- actes per commemorar aquesta data i “com a punt d’inflexió en el camí de recuperació de drets i llibertats democràtiques a Catalunya”. Una de les fites principals serà el pròxim 15 d’octubre, amb un acte de desgreuge al president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista fa 85 anys, homenatge que es farà extensible a les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura franquista.

El primer desgreuge per a l’FNC serà recordar la figura de Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), cap de la secció militar del Front Nacional de Catalunya i dofí del líder separatista Daniel Cardona. Aquest divendres es va fer el primer acte a la colònia Güell, on visqué, amb familiars d’altres militants que van tornar a la Catalunya arrasada per Franco per formar la resistència. També es farà la presentació de la reedició del llibre de Martínez Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) (Tigre de Paper), a la llibreria Ona de Barcelona, el 14 d’octubre. Hi participaran el director del Memorial Democràtic, Jordi Font; el president de la Fundació Reeixida, Oriol Falguera, que insisteix a reivindicar que "els integrants de l’FNC són els primers antifranquistes organitzats i els menys recordats“; Clàudia Pujol (Sàpiens) i en Robert Surroca, responsable de l’aparell clandestí de l’històric FNC i protagonista de plantar cara al dictador en les seves visites a Barcelona.

Les rutes de la llibertat, a punt

L’FNC es va fundar el 1940 com a partit independentista i progressista, aglutinant l'estima pel país català, i que es va dissoldre el 1990, i algun dels seus integrants es van incorporar a altres partits catalanistes. I cal recordar que res té a veure amb el partit polític català d’extrema dreta i identitari, que es va presentar públicament el 2013, amb el mateix nom que l’històric: Front Nacional de Catalunya (FNC).

El president de Reeixida recorda que sis mesos després d’entrar els feixistes per l’avinguda Diagonal de Barcelona i molts catalans fer el camí de l’exili, el 26 de juliol de 1939, Jaume Martínez, Francesc Vilà, Gregori Font i Ramon Pallares, militants de Nosaltres Sols!, que s’havien escapat del camp de concentració d’Agde (Occitània), tornen al Principat per engegar la resistència. “Molt temps abans que els militants anarquistes, comunistes, maquis...”, remarca Falguera.

Amb la seva determinació, també es van engegar els passos de frontera, de fugida a l’exili, i batejades com les Rutes de la Llibertat, que la Fundació Reeixida des de l’any 2022 vol treure de l’oblit, amb la complicitat dels ajuntaments i signants del manifest de Vilamaniscle. Precisament, els Ajuntaments de Colera i Llançà han estat dels primers a demanar subvencions a la Generalitat per poder senyalitzar aquestes rutes i per fer-ho realitat.

Ramon Pallarès, de peus, el segon per l'esquerra

Consultat per aquesta convocatòria, fonts del Departament de Justícia han informat ElNacional.cat que les subvencions del Memorial Democràtic corresponents a l’any 2025 es resoldran aquest octubre. S’hi afegeix que aquestes ajudes aniran destinades, principalment, a municipis que instal·laran senyalitzacions de memòria, algunes de les quals es desenvoluparan en col·laboració amb la Fundació Reeixida, especialment en passos fronterers de l’Alt Empordà. "Amb les Rutes de la Llibertat senyalitzades serà realment el moment que l'FNC sortirà de l'oblit institucional", afirma Falguera amb gaubança.

A través de les comarques del Rosselló a l’Alt Empordà, del Vallespir a la Garrotxa, Cerdanya i Andorra, seria on "aquests herois", farien els seus passos col·laborant amb la resistència francesa a través de la xarxa Maurice-Alibi, els serveis aliats i amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, explica un apassionat Falguera. Amb les senyalitzacions, tothom podrà reviure aquests camins cap a la llibertat de dissidents perseguits.

Recorregut antifranquista

I qui vulgui reviure el tragi de Martínez i els seus col·legues, la Fundació Reeixida i l’editorial Tigre de Paper han organitzat un recorregut, batejat amb el nom Caminant per la Resistència: De l’albada independentista al Front Nacional de Catalunya, que arrenca a la Fira del llibre en català (Arc de Triomf), fins als consolats britànics (carrer Jonqueres, 16) i polonesos (carrer Fontanella,10), on arribaven amb documentació falsa feta per membres del FNC els qui escapaven del feixisme. També hi haurà parada a la Prefectura Superior de la policia espanyola de Via Laietana,43, on eren interrogats i torturats els militants antifranquistes, també en democràcia. Aquest edifici policial encara està actiu i entitats catalanes -com ara la Comissió de la Dignitat, en concentracions cada primer i tercer dimarts de cada mes-, reclamen que sigui un espai de memòria de la repressió. Hi haurà més parades històriques. Les explicacions aniran a càrrec de Falguera, seguint documents oficials. Serà dilluns, 22 de setembre, a les 5 de la tarda.

*NOTA: Publicat a El Nacional, 21.09.2025

MARCUS RASHFORD, AGAIN

UN DIA DE PARTIT: NEWCASTLE 1 - BARÇA 2!

LES MUNICIPALS DEL 2027, SALVAR CATALUNYA!

Deu anys després de la Declaració Unilateral d'Independència, aprovada pel Parlament de Catalunya, però congelada vuit segons després, les eleccions municipals del 2027, es presenten com una oportunitat inigualable per reprendre el camí iniciat llavors.

Cal ser molt clar i diàfan: les eleccions municipals del 2027 seran claus per Salvar Catalunya d'Espanya, del wokisme, del cayetanisme i de tot quisqui que ens vol mal. A través d'un ampli suport local a les candidatures d'Aliança Catalana i a la seva dirigent, Sílvia Orriols, podem controlar tot el país i executar sense cap mania la DUI del 2017, i així recollir el testimoni d'aquells que ho van deixar córrer en benefici dels seus interessos personals o polítics per continuar enganxats en la mamella espanyola. 

Salvem Catalunya i votem en massa Aliança Catalana, destrossem el tristpartidisme i la gran coalició espanyola que tard o d'hora es formarà quan ho vegin ja perdut. I fem que la Sílvia Orriols proclami la independència i l'executi el més aviat possible! La necessitem com l'aire que respirem!

DE QUI I DE QUÈ PARLARAN EN PUIGDEMONT I EL PRESIDENTET DEL 155?

 M'hi jugo un pèsol que parlaran molt d'ella i d'Aliança Catalana!

ISRAEL PROHIBEIX L'ENTRADA AL SOCIATA COLLBONI.... BEN FET!

Hi ha dies que et fan més felic. I avui és un d'ells. L'estat d'Israel ha prohibit l'entrada del sociata Collboni per les seves decisions de tallar tota relació entre Barcelona i Jerusalem i Israel en general.

Quina hòstia tan ben donada! I quina lliçó per l'independentisme català per tal que tracti els sociates com es mereixen. Aprenguem a fer i treballar com un estat, cony. Qui la fa, la paga. I que es prepari ara el presidentet del 155 i també el seu amo de Madrid. Seran els següents a rebre.

Jo francament, veig que aquesta gentussa tenen els dies comptats. Els queden dos telenotícies, i quan Aliança Catalana guanyi, millor que s'amaguin perquè anirem a per ells i els seus sequaços corruptes. Avui és un dia feliç i Catalunya és més a prop de la seva Independència.

NOU CAP DE PREMSA D'ALIANÇA CATALANA: EDUARD BERRAONDO, ENDAVANT!

GRANDIÓS ARTICLE QUE DIU LES COSES PEL SEU NOM: "Carles Puigdemont emblanquina l’anticatalana República Espanyola", escrit per Fèlix Rabassa*

20 d'agost de 2025

Per Felix Rabassa

Les declaracions recents de Carles Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu, en què afirmava que si no hagués estat per la victòria de Franco el català avui seria llengua oficial a la Unió Europea gràcies a la política de la Generalitat Republicana mereixen una reflexió.

Puigdemont ha dit exactament això: “No tinc cap dubte que de no haver estat per la victòria de Franco i de no haver-se estroncat la política empresa per la Generalitat Republicana, el català s’hauria introduït com a llengua oficial de ple dret des de la incorporació de l’estat espanyol a la Unió Europea. Impedir que el català recuperi la normalitat de què hauria de gaudir és, per tant, perpetuar la victòria de Franco sobre la nostra llengua.”

Aquestes declaracions serveixen per emblanquinar la República Espanyola, de la mateixa manera que ho faria l’esquerra lerrouxista anticatalana del PSUC, ICV i ara Podemos i Sumar. Puigdemont idealitza la Segona República Espanyola com si hagués estat un règim plenament respectuós amb la llengua i la nació catalanes. Res més lluny de la realitat. La mateixa República que Puigdemont enalteix va ser, també, un règim profundament anticatalà en molts aspectes. I si no que llegeixi les memòries de Josep Benet (Memòries. De l’esperança a la desfeta 1920-1936, Edicions 62, 2008).

Cal recordar que la Constitució republicana de 1931 establia de manera taxativa la supremacia del castellà com a llengua de l’Estat, i només permetia tímides concessions a les llengües “regionals”. L’Estatut de Núria, aprovat pel poble de Catalunya, fou retallat i desnaturalitzat a Madrid, limitant severament les competències de la Generalitat. I no oblidem que la República també va enviar l’exèrcit contra Catalunya el 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Per molt que la Generalitat hagués maldat per defensar el català no se n’hauria sortit pas sota la bota castellana de la República Espanyola.

Puigdemont dóna per fet, en les seves declaracions, primer de tot, que sense la victòria de Franco i en una Espanya republicana, amb l’entrada de l’estat espanyol a la UE el català hagués estat acceptat automàticament en tant que llengua espanyola a Europa. Com pot ser que un polític que es diu a ell mateix independentista sigui capaç de pronunciar tal reguitzell de disbarats?

És cert que el franquisme va suposar la repressió més ferotge contra la llengua i la cultura catalanes, però això no eximeix la República dels seus propis pecats contra Catalunya. Presentar-la com un paradís perdut on el català hauria assolit la plenitud institucional és falsejar la història i perpetuar una dependència mental: la de pensar que la nostra llibertat i la nostra llengua només poden sobreviure sota la benevolència d’Espanya, sigui monàrquica, republicana o dictatorial. Aquesta és la dependència mental que Puigdemont perpetua amb aquestes declaracions. Cosa que, d’altra banda, tampoc és tant estrany, després de la rendició de 2017 i el pacte incondicinal del seu partit, beneït per ell mateix, amb els anticatalans del PSOE.

Catalunya no necessita falses esperances ni comparacions que ens releguin sempre a l’ombra d’un Estat espanyol que, sota totes les seves formes, ha tingut com a objectiu destruir-nos. El que necessita és creure en les pròpies forces, trencar definitivament amb aquesta mirada espanyolitzadora i assumir que la normalitat del català només vindrà amb la independència i l’exercici ple de la sobirania.

Puigdemont, amb les seves paraules, contribueix a reforçar la idea que el futur del català depèn del bon cor d’Espanya, quan la història ens ensenya justament el contrari.

NOTA: Publicat a Estat, 20.8.2025.

NOTA 2: Les negretes són meves" (J.S.)

Cop d'efecte d'Aliança Catalana amb una campanya per salvar la llengua*

La campanya en qüestió es focalitzarà a Barcelona

per Joan Grimal

18/08/2025 22:30:00h

Aliança Catalana ha decidit passar a l'acció davant la inacció institucional. Davant la constant vulneració dels drets lingüístics dels catalans, actua. Aquesta setmana ha posat en marxa una iniciativa sense precedents. Una campanya de denúncia directa contra els establiments que menyspreen el català.

La formació liderada per Sílvia Orriols considera que la situació és insostenible. A molts barris de Barcelona, el català ha estat expulsat del comerç. Rètols només en castellà o anglès, cartes sense opció en català, i dependents que ni l’entenen. Això passa a la capital del país. Això passa cada dia.

Una eina al servei del ciutadà per defensar la llengua

Aliança Catalana fa una crida a tota la ciutadania compromesa amb el català. Convida tothom qui ho vulgui a enviar proves clares d’incompliments. Fotografies, vídeos, captures o qualsevol evidència útil per fer una denúncia formal. També cal facilitar les dades de l’establiment en qüestió.

Sílvia Orriols intervenint al Parlament de Catalunya | Parlament

El partit ha habilitat un correu específic per recollir totes aquestes denúncies. A partir d’aquí, ells s'encarregaran del procés administratiu. Tramitaran cada cas davant de les instàncies competents. Però no només això: també ho faran públic a les xarxes. Un per un. Amb noms i cognoms. Sense filtres.

El català no és una opció: és un dret. I és també un deure moral per qui viu i treballa a Catalunya. “Amb el català no s’hi juga”, diu el vídeo promocional de la campanya. Mostra un sentiment de ràbia, però també d’orgull. Ràbia per la indiferència institucional. Orgull de veure que hi ha qui encara planta cara. Que no ho dona tot per perdut.

El comerç, clau per la supervivència de la llengua

El català no només es defensa a l’escola o als plens municipals. Es defensa també quan compres el pa, demanes un cafè o et canvies les sabates. Si el català desapareix del carrer, desapareixerà de la vida. I això, Aliança Catalana no ho permetrà.

La iniciativa busca canviar la dinàmica a peu de carrer. Denunciar per revertir. Exposar per corregir. Que cap establiment pensi que pot fer negocis a Catalunya menyspreant la seva llengua. Sense respecte pel català, no hi ha convivència possible. Sense català, no hi ha Catalunya.

Una acció que cap altre partit ha volgut fer

Cap partit amb representació institucional ha gosat fer aquest pas. Ni ERC, ni Junts, ni la CUP, ni molt menys el PSC. Tots parlen del català, però cap no actua amb fermesa. Aliança Catalana sí. Per això cada cop més gent s’hi acosta. Per això cada cop més gent diu prou.

No es tracta de dividir, sinó de defensar allò que és nostre. No és supremacisme, és supervivència. Si el català no és present als comerços, aviat no ho serà enlloc. Si no exigim respecte, ningú ens en tindrà.

L’objectiu: fer tremolar els que menyspreen la nostra llengua

Aquesta campanya vol generar un efecte dissuasiu real i immediat. Els comerços han d’entendre que el català no és opcional. És legalment obligatori i moralment imprescindible. Quan el menyspreu tingui conseqüències, el respecte tornarà a imposar-se.

Sílvia Orriols ha afirmat que no hi haurà cap mena de treva. Cada denúncia serà seguida fins al final. I si l’administració no actua, ells ho faran públic. El poble català té dret a saber qui el menysprea. I també a saber qui el defensa.

Salvem el català. Salvem Barcelona. Salvem Catalunya

Aquest és el crit que ressona al final del vídeo d’Aliança Catalana. Un crit que no és simbòlic, sinó urgent. Perquè el català està en perill, i ja no n’hi ha prou amb lamentar-se.

https://x.com/Barcelona_ACat/status/1957421551839535269

*NOTA: Penjat a XCatalunya.cat, 18.08.2025

JUNTS PEL NO

Davant l'ascens meteòric d'Aliança Catalana en les darreres enquestes i la certesa que encara creixerà més, és ben probable que s'acabi constituint una coalició opositora, espanyolista, que porti per nom Junts pel No. Serà una ironia de la història, però molts dels que van formar part de la candidatura del Junts pel Sí de fa uns anys, ara es trobaran en aquesta nova coalició l'objectiu de la qual és evitar de totes totes la victòria del partit liderat per la batllessa de Ripoll i diputada al Parlament. No cal dir que qui formaran el nucli dur d'aquesta coalició nova seran el PSOE (dir-ne PSC és una enganyifa), Junts pel Cash (dir-ne JxCAT és una presa de pèl), ER (la C ja fa temps que l'han perduda) i formacions en via de desaparició o liquidació (tipus Comuns i CUP). 

Fins i tot, i per acabar-ho d'embolicar, si els espanyols ho veuen magre, i ho veuran, us ho prometo, és possible que també entri a Junts pel No el PPC (no confondre amb la Pesta Porcina Clàssica, tot i que s'hi assembla força). En el cas que entri la cosa agafarà més volada encara, perquè serà presentada com un acord entre els dos grans partits espanyols i llavors i comptarà no només amb la cobertura dels mèdia processistes catalans, sinó també dels big brothers mediàtics madrilenys i dels corresponsals internacionals instal·lats a Madrit. En aquesta situació, potser sí que el lideratge de Puigdemont trontollarà, tot i que la jugada clau de l'espanyolisme serà el seu retorn en olor de multituds, que això no obstant, serà un retorn en clau Tarradellas, per entendre'ns, amb visita obligada prèvia al cap de l'Estat, i pactar amb el govern espanyol (probablement ja llavors en mans del PP i de VOX). 

Tot això passarà si Junts pel No acaba imposant-se en les properes eleccions catalanes, és clar. Però, si per contra, ho fa Aliança Catalana, l'escenari serà força diferent. Per una banda, és evident que no es poden repetir els errors del 2017, i no convertir el Parlament de Catalunya, en l'arena on es debatrà la independència, perquè ja sabem com acaba aquesta història, en mans de jutges i magistrats espanyols. No, aquest cop la crida "Els carrers seran sempre nostres" es convertirà en la clau del procés, amb concentracions multitudinàries que no hi haurà Guàrdia Civil o exèrcit que l'aturi. Ni jutge, per descomptat.

L'aixecament de l'independentisme no durarà 8 segons. Aquest serà, sense cap de mena de dubte, el primer missatge que llançarem al món. Tampoc haurem de fregir-nos quatre hores anxovats a la Plaça Sant Jaume per veure, debades, baixar la bandera estanquera en senyal de victòria. Tot això queda descartat. 

Ben al contrari, la primera ordre del nou govern aliancista serà  la baixada de totes les estanqueres i de totes les fotos borbòniques dels edifics oficials a Catalunya, incloses, naturalment, comissaries dels Mossos d'Esquadra. I pobre de qui no ho faci, que ho pagarà ben car. 

I per descomptat, els nostres interlocutors no seran els espanyols ans la comunitat internacional d'estats i institucions globals, començant per l'ONU i no pas per la Unió Europea, que ja sabem com les gasten, aquests. Sense que això impliqui excloure-la, és clar, però en la seva justa mesura.

No cal dir que Junts pel No serà una veritable olla de grills. I això, precisament, és el que ens beneficiarà davant l'electoral patriota i ho haurem d'aprofitar. En conseqüència, Aliança Catalana ha de ser un formació disciplinada, ferma, robusta i que ha de tenir clar el lideratge de la seva presidenta i el compromís de les seves assemblees comarcals amb les prioritats de cada territori i en esdevenir un referent en cap cas esquitxat per la corrupció, pels i per les trepes i els xoriços, que d'aquesta mena ja els hem patit molt dins l'espanyolisme més tronat (casos del PP i del PSOE), i del processisme fracassat (Junts, ER, CUP i els Comuns).

Tenim endavant un repte: guanyar les properes eleccions i com aquell qui diu, a partir del dia següent deixar en punt mort les institucions estatutàries, o mantenir-les en estat paraplègic i passar la iniciativa al carrer, des d'on estirem tots perquè l'estaca caigui. I redéu que caurà, fins que puguem dir, com a l'obra de teatre "Hem mort el llop". I redéu que serà morta, la bèstia. I ben morta, que no s'aixecarà cap, no.

Independència i resistència digital: el paper del Bitcoin per assolir la independència de Catalunya*

6 d'agost de 2025

Per Ricard Buscarons

Imaginem-nos un escenari: som l’any 2030 i Catalunya declara la independència de manera efectiva, no pas simbòlica com aquella de vuit segons del 2017, que tots recordem amb amargor.

Quines podrien ser les conseqüències econòmiques immediates?

És probable que l’Estat espanyol respongués amb un bloqueig econòmic sever, especialment en els primers moments de la ruptura. Aquest bloqueig podria incloure el tall de l’accés al sistema bancari, la congelació de comptes, l’aïllament del sistema europeu de pagaments i l’exclusió del mercat internacional de deute. També podrien aparèixer restriccions comercials, aranzels i obstacles logístics que afectessin greument les importacions i exportacions. Tot plegat, una pressió econòmica i social màxima.

Com podríem resistir al bloqueig econòmic per part de l’estat Espanyol?

Els primers dies serien crucials per demostrar al món que anem de debò, fins que arribessin els primers reconeixements internacionals. En aquest context, caldria una resposta innovadora, sòlida i independent. És aquí on proposo el Bitcoin com a eina de resistència i construcció nacional.

Què és el Bitcoin i per què podria ser rellevant per a una Catalunya independent?

Creat el 2009, el Bitcoin és una criptomoneda amb una característica clau: només n’existiran 21 milions d’unitats, l’última de les quals es minarà l’any 2140. Aquesta limitació impedeix la creació il·limitada de diners i el converteix en un actiu no inflacionari. A diferència de l’euro o el dòlar, el Bitcoin no pot ser manipulat per bancs centrals amb polítiques expansives que, al llarg dels anys, han erosionat el poder adquisitiu de la població. A qui no li grinyola sentir que “l’economia va com un coet” mentre cada dia podem comprar menys coses?

A més, el Bitcoin és descentralitzat, inconfiscable i transparent: no està ni pot estar controlat per cap govern ni institució. Les transaccions es registren a la blockchain, una xarxa global oberta i immutable, cosa que el fa extremadament resistent a la censura i la confiscació. Aquesta arquitectura no només impedeix que cap estat pugui bloquejar o congelar fons, sinó que també permet verificar públicament i en temps real totes les transaccions. Aquesta transparència radical pot esdevenir una eina de confiança i control ciutadà, especialment en un escenari de construcció d’un nou estat, on la gestió dels recursos hauria de ser tan oberta com eficient. Per tant, en un escenari de bloqueig econòmic, el Bitcoin ofereix una via paral·lela per fer transaccions, protegir estalvis i operar fora de les estructures financeres tradicionals. L’Estat espanyol no podria congelar fons en Bitcoin ni impedir-ne l’ús per part del govern o la població catalana.

Alguns casos reals que demostren el potencial de Bitcoin:

Nigèria: malgrat la prohibició del banc central, la població ha adoptat massivament el Bitcoin com a forma d’estalvi i transferència de diners. Ni la repressió ni la censura tecnològica n’han aturat l’ús.

Ucraïna: el 2022, durant la invasió russa, el govern va rebre més de 100 milions de dòlars en donacions en criptomonedes en poques setmanes.

El Salvador i Bhutan: han incorporat el Bitcoin com a part de les seves estratègies econòmiques sobiranes.

Quin és el potencial estratègic per a Catalunya?

El rendiment històric del Bitcoin parla per si sol: de menys d’un cèntim el 2009 a uns 120.000 dòlars al juliol del 2025. Durant la darrera dècada, ha mostrat una rendibilitat mitjana anual estimada d’entre el 113 % i el 176 %, segons fonts com UpMyInterest i Visual Capitalist; és l’actiu més rendible del segle XXI. Alguns experts (Cathie Wood, Tom Lee, Kiyosaki, Novogratz, Saylor, Cantor Fitzgerald) preveuen que podria arribar a valdre milions d’euros en el futur. Per a una Catalunya independent, això significaria accés directe a liquiditat global, sense dependència dels bancs o reguladors espanyols. A més, permetria rebre donacions internacionals de manera ràpida i directa, com en el cas d’Ucraïna. Establir reserves estratègiques en BTC per estabilitzar l’economia. Crear un ecosistema innovador de pagaments, finançament i emprenedoria local.

Quins riscos podria tenir crear aquesta reserva estratègica?

Tot i que aquesta possibilitat és molt encoratjadora, cal tenir present que no tot és perfecte. La volatilitat del Bitcoin pot generar incerteses si no es gestiona amb criteri. També hi pot haver barreres tècniques i educatives per a l’adopció massiva entre la població. A més, algunes regulacions internacionals podrien limitar-ne l’ús institucional.Tot i això, amb una estratègia nacional ben dissenyada, formació ciutadana i infraestructures digitals adequades, aquests reptes es poden superar. El Bitcoin pot ser una palanca de sobirania econòmica en un moment crític.

En conclusió, el Bitcoin no és només una tecnologia disruptiva: és una eina de llibertat econòmica, transparència i resistència nacional. En un escenari de repressió econòmica o bloqueig financer, el seu ús podria marcar la diferència entre quedar ofegats i sucumbir de nou a l’Estat espanyol o mantenir l’esperança i tirar endavant amb la tant desitjada Catalunya independent.

Una nació sense control de la seva economia mai serà plenament sobirana. Amb el Bitcoin, podríem començar a construir aquesta sobirania avui mateix.

*NOTA: Penjat a Estat, 6 agost 2025.

LA FEBLESA DEL GOVERNET DEL 155

A hores d'ara, ja salta a la vista la feblesa del governet del 155, encapçalat pel sòmines del Salvador Illa. Vegem-ne, així, els seus punts més febles, que fan trontollar tot plegat.

Sílvia Paneque, consellera de Territori. Habitatge i Transició Ecolòigica, és la co-responsable del desastre de Rodalies, i ja ha estat reprovada pel Parlament de Catalunya, per la qual cosa, si encara continua en el càrrec és per voluntat expressa del seu president. Per altra banda, les seves compareixences com a portaveu són ensopides i fins i tot ens fan enyorar les de la seva antecessora, que eren, diguem-ne, una mica més alegres (de fet era l'ùnica que alegrava el governet del presidentet.... aix! com es deia?).

Olga Pané, consellera de Salut, la seva escandalosa actitud sobretot respecte la catalanofòbia creixent envers els ciutadans per part de determinats sectors del personal sanitari, de cap manera la seva majoria, el seu silenci al respecte i la manca d'una polìtica de personal que talli de socarrel la fugida de persomal qualificat format a Catalunya i l'arribada massiva de personal foraster amb una qualificació més que qüestionable, amb les excepcions oportunes, és tot un escàndol.

Mònica Martínez, consellera de Drets Socials i Inclusió, ha gestionat de forma barroera i sense cap encert tot l'escàndol de la DGAIA, amb el suport permanent d'altres partits que també hi estan implicats, com és el cas d'ER i els Comuns, i una certa complicitat tant de Junts i de la CUP. Un desastre total.

Esther Niubó, consellera d'Educació i de Formació Professional, ha protagonitzat el darrer escàndol del govern amb el tema de les adjudicacions de les llistes dels interins. Un error que posa en perill uns dels elements centrals de la societat catalana, com és l'Ensenyament i la Joventut. Amb ella, l'eslògan publicitari que cada dia passa per TV155(abans TV3), que diu que "Catalunya lidera", no és més que un acudit dolent, moooolt dolent.

Jaume Duch, conseller d'Unió Europea i Acció Exterior, aquest tipus, que pertany a la vella escola, no deixa de passar cap oportunitat per espifiar-la i per oferir "noves glòries a Espanya" i a la monarquia borbònica. En definitiva una desgràcia amb potes, si bé cal dir que es limita a fer el que la gent esperava d'ell, cap sorpresa, doncs.

Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística, el fet que continuï en el càrrec i cobrant la pagueta, després de l'escàndol teatral dels darrers dies i sense els cessaments obligats dels responsables municipals, sobretot del batlle de Barcelona, l'han desautoritzat totalment i li han fet perdre el prestigi que tenia inicialment, La mamelleta és el primer i el darrer que es deixa de xumar.

I bé, perquè volem consellers i conselleres estrelles si ja tenim el 155è President, en Salvador Illa, que ell solet, ja protagonitza tots els escàndols possibles. El darrer està a punt de costar-li el cap per la seva relació, que tard o d'hora sortirà a la superfície amb la corrupció del PSOE. Això sí, en un acte teatral, serà capaç de caure abans que caigui el seu estimat president espanyol, que el va nomenar ministre i pel qual s'acabarà fent un hara-kiri com déu mana.

Tot plegat, un governet de merda, que no fa més que preparar el terreny per l'arribada més d'hora que tard del govern liderat per Sílvia Orriols que, no tinc cap dubte, capgirarà aquest escenari terrorrífic, sobretot si compta amb el suport creixent dels catalans i catalanes. Que així sia!

PD. No he esmentat la consellera d'Economia i Finances, Alícia Romero, no per la seva eficiència, sinó senzillament, per que és un zero a l'esquerra, ni compta, ni pinta, ni talla res i el tema del finançament és quelcom que no produirà cap resultat important. M'hi jugo un pèsol. 

PD2. I de la Núria Parlon, què voleu que us digui, continua les classes de fonètica catalana per a pronunciar correctament Paüls.... amb això està tot dit. Una quinqui!

El tsunami Orriols enfonsa Puigdemont*

Muntatge en què apareix el Parlament, Sílvia Orriols i Carles Puigdemont |

La batllessa de Ripoll pot multiplicar per cinc els resultats segons les enquestes

per Joan Grimal

07/07/2025 

La política catalana ha viscut, en els darrers anys, una mena d’apatia emocional. Massa promeses incomplertes, massa retòrica buida i un excés de gesticulació simbòlica. En aquest context, l’aparició de Sílvia Orriols com a figura destacada no és pas una extravagància, sinó una resposta natural d’una part creixent de la societat que busca autenticitat, coherència i fermesa.

La seva irrupció —amb un discurs directe, sense embuts ni mitges tintes— trenca amb el llenguatge calculat i massa sovint previsible dels partits tradicionals. I això, ens agradi o no, té una força que ressona entre moltes famílies, empresaris i ciutadans de peu que fins fa poc s’havien resignat a abstenir-se o a votar amb el nas tapat.

La memòria incòmoda del confinament

Un dels moments més contundents del darrer ple al Parlament ha estat el recordatori que Orriols va fer a Junts: mentre els catalans perdíem familiars durant la pandèmia, el govern apujava l’impost de successions. És difícil trobar una acusació més punyent, i a la vegada més real.

Sílvia Orriols al Parlament 

En política, la memòria és selectiva. Però quan algú té el coratge de posar damunt la taula fets com aquest, el silenci de la resta de diputats esdevé eloqüent. No es tracta d’ideologia, sinó d’una qüestió moral: on era la sensibilitat social en aquell moment tan tràgic?

Un cordó sanitari com a resposta feble

Quan els partits tradicionals només saben reaccionar amb cordons sanitaris, reglamentacions ad hoc i silencis incòmodes, vol dir que han deixat de confiar en la força de les seves idees. Intentar frenar una nova força política amb estratègies reglamentàries és, en el fons, un símptoma de desconcert.

L’electorat no premia tant les sigles com la coherència. I si Orriols creix en popularitat, no és perquè la gent hagi canviat de valors, sinó perquè detecta una manca de convicció en aquells que pretenen representar-los. Quan els partits que havien estat referents comencen a vacil·lar, d’altres ocupen l’espai amb determinació.

Sílvia Orriols al Parlament 

Una dada que incomoda el sistema

Segons l’últim baròmetre del CIS, Sílvia Orriols ja és la segona política més ben valorada de Catalunya, només superada per Salvador Illa. Per darrere queden figures tan conegudes com Puigdemont i Junqueras, fet que no és menor. Aquesta dada, provinent d’un organisme poc sospitós de simpatia envers Aliança Catalana, demostra que alguna cosa està canviant de manera profunda.

Que una política que fins fa poc era ignorada pels grans mitjans, amb una estructura modesta i un discurs aliè al consens institucional, superi en valoració líders amb dècades d’exposició pública, hauria de fer reflexionar més d’un. No és només una qüestió de noms, sinó de credibilitat.

Temps de preguntes, no de dogmes

Catalunya viu un moment d’inflexió. La popularitat de Sílvia Orriols no és cap accident, ni tampoc una anècdota passatgera. És l’indicador d’un canvi de cicle, d’un desig de recuperar la política amb majúscules: la que no té por d’incomodar, la que no viu pendent dels aplaudiments fàcils.

Sílvia Orriols al Parlament

*NOTA: Publicat a XCatalunya, 7 de juliol 2025

El complot independentista per a enderrocar Companys i el règim de terror anarquista*

Havien ordit reemplaçar el president i exterminar els gàngsters que dirigien l’anarquisme i controlaven el país

Marc Pons

Barcelona. Diumenge, 6 de juliol de 2025. 

Barcelona, 20 d’octubre de 1936, fa 89 anys, el Govern de la Generalitat, presidit per Companys (ERC), donava un quart de volta més a la maniobra de liquidació del poder anarquista, que controlava el país des que les forces lleials a la Generalitat havien derrotat —per les armes— el cop d’estat del 19 i 20 de juliol de 1936. Joan Garcia Oliver, l’home fort de la CNT-FAI catalana i de la seguretat interior del país, ja era a Madrid per a assumir la cartera ministerial de Justícia, però la figura consensuada per a restaurar i exercir el càrrec de comissari general d’ordre públic, el dirigent anarquista Dionís Eroles, que tenia la missió de depurar les sinistres Patrulles de Control i retornar el control de la Seguretat Interna a Mossos d’Esquadra i Guàrdies d’Assalt, no comptava amb la confiança del nucli del poder del país.

Garcia Oliver, Fernández i Escorza / Font: Arxiu Nacional de Polònia, Arxiu d'ElNacional i revista Juventud Libre

El desafiament d’ERC i del PSUC als anarquistes

Companys i els consellers d’Interior, Artemi Aiguader (ERC), i d’Economia i Proveïments, Joan Comorera (fundador del PSUC i pes pesant en la política catalana del moment), van pactar el nomenament d’Andreu Revertés, dirigent de la formació independentista Estat Català. Aquell nomenament era, en aquell moment, políticament difícil d’explicar. Estat Català, partit cofundador d’ERC, s’havia desvinculat de la plataforma de Companys després del tèrbol assassinat del dirigent independentista Miquel Badia (abril de 1936), però, aquella diabòlica estratègia s’explicava perquè Estat Català era, històricament, la bèstia negra de l’anarquisme, fins al punt que Garcia Oliver hauria forçat la seva exclusió en la composició del Comitè de Milícies Antifeixistes, el govern de facto del país controlat per la CNT-FAI (juliol-setembre de 1936).

Companys, Comorera i Aiguader 

Per què un dirigent d’Estat Català?

Aquest element —el conflicte permanent entre l’independentisme i l’anarquisme que remuntava a l’època del sospitós desembarcament de la FAI, que va coincidir amb la restauració de l’autogovern català (abril de 1931)— explica l’estratègia de Companys, Argemí i Comorera, i la confiança en Revertés per a arraconar i liquidar el poder anarquista. Dionís Eroles —l’home de consens proposat per Garcia Oliver i que ja complia, oficiosament, aquesta funció des de principis d’octubre— va ser ressituat com a “cap de servei de la Comissaria General d’Ordre Públic”, subordinat a Revertés, i, tot i la decepció va declarar a la premsa (El Diluvio, 20/10/1936): “Aquí me tienen ustedes, cargado de buena voluntad para hacer una obra provechosa en relación con el orden público y de acuerdo con las circunstancias actuales”.

Andreu Revertés 

La reacció d’Eroles

Els fets que es van produir immediatament després demostrarien que la decisió de marginar Eroles no era equivocada. L’anarquista Eroles —des de la seva talaia de poder— crearia un grup delictiu, conegut com els nanos d’Eroles, que es dedicaria a l’extorsió, l’assalt i l’assassinat selectius (vegeu el reportatge “Els nanos d’Eroles, els gàngsters de la rereguarda republicana”). Però, en canvi, tot feia pensar que amb Revertés al capdavant de la Comissaria General s’aconseguiria l’objectiu buscat. La gran sorpresa va saltar poques setmanes després (novembre de 1936). Mentre els nanos d’Eroles delinquien impunement, Revertés era detingut, torturat i assassinat. Què va passar amb Revertés i per què només va ser trenta-quatre dies al càrrec?

Els nanos d'Eroles / Font: Mi revista (1936)

La detenció i tortura de Revertés

El 24 de novembre, a les tres de la tarda, elements de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya (organisme encarregat de la supervisió de l’ordre públic i que estava coordinat pel dirigent anarquista Aurelio Fernández, àlies el Coix) detenien Revertés i el conduïen a una masmorra del castell de Montjuïc. Revertés va ser inicialment interrogat amb relació a una falsa acusació, l’assassinat de la seva sogra, però de seguida va aparèixer el veritable motiu d’aquell interrogatori. Els sequaços del Coix van torturar brutalment Revertés i van obtenir la seva confessió. El complot tenia l’objectiu d’executar una vintena de dirigents anarquistes, massacrar les sinistres Patrulles de Control, prendre el poder i rellevar Companys. En canvi, no va quedar clar quin destí havien previst per al president: l’execució o l’exili forçat a França.

Com havien tingut coneixement d’aquell complot?

La investigació historiogràfica sosté que, en la fabricació d’aquell complot, els dirigents d’Estat Català no van prendre les mesures de seguretat necessàries. Unes setmanes abans de la detenció de Revertés, Estat Català havia celebrat un acte públic a la sala Price (01/11/1936), on es va insistir que, amb relació al desgovern i la criminalitat en què estava immers el país, “calia fer alguna cosa”. En aquell acte hi era present Joan Casanovas (Estat Català), president del Parlament i exprimer conseller de la Generalitat, que va fer una petita intervenció —no prevista en el programa—, però prou significativa per aixecar sospites a les secretaries d’Ordre Públic controlades pel gangsterisme anarquista. Els historiadors també apunten una possible indiscreció per part d’algú molt pròxim, a la vegada, a Revertés i a Eroles.

Quan i com es comença a desmuntar el complot?

El complot es comença a desmuntar hores abans de la detenció de Revertés. A primera hora del matí del 24 de novembre, agents de paisà dels Mossos d’Esquadra es desplaçaven a l’aeròdrom de Can Tunis i detenien Josep Muxí, aviador i home de confiança de Revertés, que estava esperant un passatger per a volar a París i que mai no apareixeria. Aquest passatger havia de ser, possiblement, el president Companys, obligat a exiliar-se després del triomf del complot independentista. Muxí va ser interrogat. Però Companys no confirmaria l’abast d’aquella operació fins que va tenir al davant Joan Torres Picart (Estat Català), el veritable arquitecte de la trama. Mentre falsos policies torturaven Revertés a Montjuïc, Torres confessaria davant Companys i el president —que no donava crèdit a allò sentia— patiria una greu crisi nerviosa.

Quin era l’objectiu final dels independentistes?

Torres, Revertés i Casanovas havien mantingut converses secretes amb la cancelleria del primer ministre francès Léon Blum (Partit Socialista) i haurien pactat la proclamació i el reconeixement de la independència de Catalunya i l’exclusió del territori català del conflicte civil espanyol. Alguns investigadors apunten que la font de la delació del complot estaria localitzada en aquest escenari negociador. L’executiu de Blum era un govern de concentració (Matignon, 1936) que reunia socialistes (PSF), comunistes (PCF) i anarquistes (CGT), i algun dels negociadors francesos hauria pogut filtrar el contingut d’aquell acord, per exemple, a Garcia Oliver (CNT-FAI), a Tarradellas (ERC) o a Comorera (PSUC, estalinista com el PCF), i que havia proclamat que la prioritat absoluta era guanyar la guerra espanyola.

El govern de coalició d'esquerres franceses que hauria pactat amb Estat Català 

Com va acabar aquell complot?

Algú va facilitar la ràpida sortida de Torres i de Casanovas de l’escenari del conflicte i els va situar a l’exili de França. Un altre dirigent independentista implicat en aquell complot, Josep Maria Xammar (amic personal del difunt Miquel Badia), també es va exiliar a França, i Artemi Aiguader va continuar en el càrrec, i, passats els mesos, el seu balanç al capdavant d’Interior presentaria més ombres que llums. Però, en canvi, Revertés va ser abandonat per tothom i va ser convertit en el blanc de l’odi de Companys i dels anarquistes Fernández, Eroles i Escorza. El 30 de novembre —després de sis dies de tortures incessants—, la guàrdia de corps del president (una colla de gàngsters amb vestit i corbata) l’excarceraven amb l’ordre de conduir-lo a Andorra, però es van detenir a mig camí —a Calaf— el van treure del cotxe i el van rematar a trets.

Casanovas i Xammar 

NOTA: Publicat a El Nacional, 6.7.2025

US PRESENTO ELS MEUS TRES AMICS EN POLÍTICA: EL MUT, EL CEC I EL SORD

 

ATENCIÓ!!!!!: Les politiques d’expulsion de Trump poussent les Latino-Américains vers l’Espagne*

Romain Chauvetà Madrid

Collaboration spéciale

Publié à 0h00

• EuropeLe durcissement des politiques migratoires et l’offensive menée par Donald Trump contre les Latino-Américains aux États-Unis ont des conséquences de l’autre côté de l’Atlantique. Depuis plusieurs mois, l’Espagne enregistre une augmentation significative d’arrivées de Latino-Américains, laissant derrière eux leur rêve américain.

Le Devoir, 2.07,2025

Romain Chauvet (des de Madrid, compte!)

Le durcissement des politiques migratoires et l’offensive menée par Donald Trump contre les Latino-Américains aux États-Unis ont des conséquences de l’autre côté de l’Atlantique. Depuis plusieurs mois, l’Espagne enregistre une augmentation significative d’arrivées de Latino-Américains, laissant derrière eux leur rêve américain.

César David vivait à Long Island jusqu’au mois de mars. Muni d’un permis de travail, ce camionneur parcourait les routes américaines et canadiennes pour livrer des matériaux de construction. Mais tout a basculé avec le retour de Trump à la Maison-Blanche.

« Un jour, ma compagnie m’a dit : “On doit te licencier, car on a moins de clients en raison des tensions avec le Canada et parce que tu es Latino, les risques sont trop grands” », raconte ce Colombien de 26 ans, encore sous le coup de l’émotion. « Même si j’étais en règle, je devenais un problème pour eux, simplement en étant Latino. »

La multiplication des arrestations et des déportations de Latinos a peu à peu provoqué un climat de crainte au sein de la communauté, même pour ceux ayant un statut officiel. « J’avais peur, très peur. Tu peux juste sortir à l’épicerie et tu ne sais pas ce qui peut arriver », explique le jeune homme, dont de nombreux amis mexicains ont fui les grandes métropoles états-uniennes vers des endroits reculés, par peur des autorités.

Ne trouvant pas d’autre emploi, il a pris la décision de venir en Espagne il y a deux mois. « Il n’y a plus de rêve américain, tout le monde veut partir maintenant. » À son arrivée à Madrid, César a déposé une demande d’asile. Sans papiers pour travailler, il a quand même réussi à trouver un petit boulot dans un centre d’appels. « Ce n’est pas l’idéal, ça ne paye pas beaucoup comme aux États-Unis, mais en attendant, je n’ai pas trop le choix. Mais j’ai hâte de retrouver une certaine liberté. »

De plus en plus de Latinos en Espagne

L’Espagne a déjà enregistré une augmentation du nombre de Vénézuéliens demandant l’asile au premier trimestre de 2025, avec 23 724 demandes. Une augmentation de 54 % par rapport à la même période l’an dernier.

« Ce n’est que le début », prévient Ana María Diez, cofondatrice et présidente de la Coalición por Venezuela, une fédération internationale d’ONG vénézuéliennes de migrants et de réfugiés. « Beaucoup ont maintenant peur d’aller aux États-Unis, avec les discours xénophobes et la campagne de haine menée par Trump. Ils abandonnent leur rêve américain pour essayer de poursuivre maintenant le rêve européen, et évidemment, la porte d’entrée est l’Espagne. »

Le pays est une destination de choix pour les Latino-Américains, qui parlent la même langue et connaissent aussi déjà la culture. De plus, la majorité d’entre eux n’ont pas besoin de visa pour venir en tant que touriste pendant moins de 90 jours. La récente décision de la Cour suprême d’autoriser le gouvernement Trump à mettre fin aux protections contre l’expulsion de quelque 350 000 Vénézuéliens pourrait aussi en pousser d’autres à rejoindre l’Espagne.

Gonzalo (nom d’emprunt) est arrivé il y a seulement quelques semaines à Madrid. Ce Vénézuélien de 40 ans préfère rester anonyme par peur de représailles dans son pays en raison de ses engagements politiques. Le retour de Trump a aussi bousculé ses plans, lui qui envisageait de traverser la frontière illégalement depuis le Mexique.

« Sous Biden, c’était déjà difficile, mais c’était possible d’y parvenir. Mais maintenant, avec Trump, c’est presque impossible », explique-t-il, ajoutant qu’un de ses amis est mort noyé en tentant de faire la traversée. « Tous mes amis aux États-Unis m’ont déconseillé de venir, c’est devenu trop dangereux. »

Gonzalo espère bénéficier de la loi espagnole qui permet aux enfants et petits-enfants de migrants d’origine espagnole de demander la citoyenneté. En cas de refus, il demandera l’asile. Il se dit prêt à tout pour obtenir une meilleure vie et pour faire venir sa femme et ses deux enfants avec lui en Espagne. « On doit faire des sacrifices, on n’a pas le choix. Mais c’est difficile, je ne sais pas où je vais dormir dans les prochaines semaines. J’espère qu’avec la saison touristique, je trouverai un petit boulot au noir. »

Système saturé

Neyvi Tolentino, avocate en immigration dans la capitale espagnole, croule sous les demandes d’information depuis le retour de Trump. « L’Espagne offre la possibilité de se régulariser après deux ans de séjour sans papiers sur le territoire. C’est quelque chose d’assez unique dans l’Union européenne (UE) et qui n’existe pas aux États-Unis. Ça attire beaucoup », explique l’avocate.

Elle dit recevoir tous types de demandes, allant du visa de travail au visa de nomade numérique, ou encore des demandes d’asile. Mais les délais de traitement pour cette dernière procédure explosent. Le système est saturé et serait au bord de l’effondrement, selon des employés. L’Espagne doit récemment faire face à une vague inédite de migrants qui cherchent à entrer en Europe par les îles Canaries, en raison des contrôles plus stricts en Italie et en Grèce, rapportait en janvier l’Agence France-Presse.

Romain Chauvet Le Devoir« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol », explique Neyvi Tolentino, une avocate de Madrid spécialisée en immigration.

« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol. Cela peut prendre des années, parfois trois, voire quatre ans », explique Neyvi Tolentino. « Compte tenu de ces délais, de nombreuses personnes abandonnent souvent le processus et cherchent d’autres solutions de rechange. » De plus, avec l’un des taux d’approbation d’asile les plus bas de l’UE, 18,5 % en 2024 contre une moyenne européenne de 42 %, l’obtention de l’asile n’est pas garantie.

Pour tenter d’accélérer le traitement des demandes, le gouvernement espagnol de gauche a récemment modifié la Loi sur l’immigration, mais il est encore difficile d’en connaître les effets. S’ajoute à cela le risque de voir tomber le gouvernement minoritaire de Pedro Sánchez, empêtré dans plusieurs scandales de corruption. Des élections anticipées pourraient porter la droite au pouvoir, et amener à un durcissement des politiques d’immigration, à l’image d’autres pays européens.

Vie en suspens

Pour Eliezer José Contreras Velásquez, la vie s’est arrêtée depuis le retour de Donald Trump à la Maison-Blanche. Ce Vénézuélien de 30 ans, qui avait quitté son pays en raison de la situation politique et de son orientation sexuelle pour s’établir au Pérou, avait été sélectionné par un programme de réinstallation des Nations unies pour les États-Unis.

« J’avais franchi toutes les étapes avec succès, et j’attendais simplement une date pour mon vol quand j’ai appris sur les réseaux sociaux que le programme était suspendu. » Lui qui avait déjà vendu ses effets personnels et quitté son emploi s’est retrouvé pris de court.

Eliezer José Contreras Velásquez

« J’en ressens encore les impacts psychologiques », explique le jeune homme. « Je peux comprendre qu’un pays modifie ses politiques d’immigration, mais si abruptement et sans offrir de plan B, c’est très difficile à vivre. » Eliezer songe maintenant à rejoindre l’Espagne.

« L’Espagne devrait travailler avec les autorités américaines pour aider ces gens-là qui ont déjà franchi toutes les étapes », pense Ana María Diez, la présidente de Coalición por Venezuela. Le gouvernement espagnol a annoncé travailler sur un plan pour accueillir la majorité des Latino-Américains partis des États-Unis, mais aucun détail n’a encore été dévoilé.

Selon elle, les mesures prises par le 47e président des États-Unis auraient aussi des répercussions sur les politiques migratoires en Amérique du Sud. « Nous avons vu d’autres pays essayer de copier ce que Trump met en place, comme l’Argentine, qui était historiquement un refuge pour les gens du monde entier », explique-t-elle. « Ça pourrait aussi pousser encore plus de gens à l’exil. »

*NOTA: Article publicat a Le Devoir de Montréal, 2 de juliol 2025