UN ALTRE ARTICLE EXCEL·LENT!

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un article excel·lent d'en Fèlix Rabassa, que em sembla que no tinc el gust de conèixer. Doncs bé, avui en penjo un altre d'igualment excel·lent d'un columnista de Vilaweb, en Josep Sala i Cullell, que he llegit aquesta matinada. Brutal, repeteixo. I, atès que no és el primer que m'agrada de les seves col·laboracions, preveig que a Can Partal, durarà poc. M'hi jugo un pèsol. Per cert, al seu autor. em sembla que tampoc el conec. 

Llegiu-lo i ja direu! 

També he emfatitzat frases clau del text, sempre segons el meu parer, és clar. (Ah, per cert, una de les fotos que apareix en el post, l'he triada jo, a veure si l'endevineu....

Dos minuts de TV3 expliquen el terratrèmol electoral que viurem

El ‘Telenotícies Comarques’ mostra el cas d’una família sense permís de residència i condemnada per ocupar un habitatge destinat a estudiants, i tria presentar-la com una víctima del sistema

Josep Sala i Cullell

6.11.2025

La peça es va emetre al Telenotícies Comarques del 29 d’octubre. La presentadora, Núria Solé, introdueix així la notícia: “A Salt, al Gironès, desnonament d’una família amb quatre fills menors que ocupa un pis municipal des de fa un any. Tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers i l’ajuntament ha optat per la via penal per fer-los fora i donar el pis a una altra família de la Borsa Municipal d’Habitatge.”

Josep Sala i Cullell

La crònica, signada per Eva Rodríguez i Judit Fernández, comença amb imatges de la família, i la veu en off ens explica això: “Van venir del Marroc buscant atenció mèdica per al pare de família que pateix diverses malalties, però davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar i avui els desnonen. L’ajuntament tenia destinat aquest pis a lloguer per a estudiants i en comprovar que estava ocupat, segons expliquen des del consistori i assessorats pels serveis jurídics, van optar per la via penal per intentar fer-ne fora la família i recuperar-lo. A més del desnonament, la sentència també preveu una multa de gairebé 1.000 euros i els dificultarà poder obtenir papers.” L’informatiu ens ofereix les declaracions de Tarek Cheriba, del Sindicat de l’Habitatge de Salt: “Hauran de pagar la multa econòmica i a partir d’aquí esperar un temps fins a cancel·lar els antecedents penals i poder regularitzar la seva situació. I per tant no podran entrar en el sistema per a accedir a habitatge de protecció oficial i un seguit de drets.” Finalment les periodistes ens expliquen que “des de l’ajuntament argumenten que al juny ja es va aturar el desnonament perquè la família es va comprometre a marxar i que en no fer-ho el procediment ha tirat endavant”.

D’aquesta peça informativa no sé què m’impacta més, si la història que presenta o el tractament informatiu que se’n fa. Que consti que dic que m’impacta i no que em sorprèn, perquè ja n’he vist de tots colors i sé que quan a Catalunya es parla d’immigració el punt de vista oficial sol situar-se a l’extremíssima esquerra. Vaig preguntar als pares si havien vist la crònica en directe i em van dir que sí, i que van apagar el televisor per a evitar que se’ls ennuegués el dinar.

Anem a pams. Com he explicat diverses vegades en aquesta columna, hi ha dos tipus d’immigrants no europeus: els refugiats, que fugen d’una persecució o d’un conflicte i demanen asil per l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans; i la resta, que no té el dret automàtic d’anar-se’n a viure a un altre país. Com que al Marroc no hi ha cap guerra, és evident que aquesta família correspon al segon grup, i per tant qualsevol discurs sobre els refugiats és totalment aliè a aquesta notícia.

Si m’hagués de jugar un pèsol sobre com la majoria dels ciutadans rep la història, diria una cosa així: una família marroquina de sis persones agafa el cotxe, es planta a Salt, ocupa un habitatge (amb ajuda de no sabem qui), i automàticament rep una targeta sanitària, atenció mèdica i escolaritza els fills. Tot plegat sense que cap membre hagi treballat mai al nostre país ni hagi aportat un sol euro al nostre estat del benestar. Això és possible per una norma legal espanyola que ve del 1985 i és una anomalia a Europa: el dret d’empadronar-se malgrat no tenir un permís de residència. De fet, a Espanya fins i tot està permès d’empadronar-se en una adreça fictícia que indiqui l’ajuntament, en una caravana o en un habitatge ocupat. És a partir de l’empadronament que s’obtenen drets com l’assistència sanitària pública o les ajudes d’urgència social.

Evidentment, no tinc res en contra d’aquesta família concreta, però a la majoria de països europeus no hauria pogut accedir a cap dels serveis socials, de la mateixa manera que nosaltres no podem plantar-nos a Alemanya, el Japó o el Canadà i exigir una atenció mèdica continuada o rebre ajuts municipals. La conseqüència inevitable en cas de no abandonar el país és una ordre d’expulsió. Totes les nacions occidentals saben que l’estat del benestar és limitat i no es pot regalar al primer que passa.

Ara analitzem el tractament que en fa TV3, que clarament presenta la família com a víctima d’una injustícia. La presentadora ens diu que “tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers”, com si la pobresa hagués de ser un motiu suficient i automàtic per a obtenir el permís de residència a Catalunya. També sentim que “davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar”, una frase que implica que cometre un delicte (recordem que han estat condemnats per la via penal) estava justificat per la poca generositat de la nostra societat. Tota la resta de la peça està enfocada a parlar de les dificultats que tindran per a aconseguir l’arrelament social, una altra figura totalment anòmala a Europa i que permet obtenir papers al cap de només dos anys (la majoria d’estats prefereixen aprovar regularitzacions puntuals i no crear un mecanisme automàtic). I què n’hem de dir, de l’únic testimoni “expert” que recullen, el d’un fals sindicat que no representa gairebé ningú?

El context de la notícia, allò que les periodistes no ens diuen però que explica el sentit de la crònica, és la posició ideològica que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin tenen el dret de venir a viure al nostre país, i que quan arriben han de ser capaços d’accedir automàticament al nostre estat del benestar. Sembla com si els catalans, imbuïts d’un sentit elevat de la moral, tinguéssim l’obligació de salvar amb els nostres impostos tots els pobres del món. Això sí, vist l’estat actual de la sanitat pública catalana la notícia de TV3 sembla dissenyada per a enviar les classes mitjanes cap a les mútues privades.

Les periodistes tenen la llibertat de presentar la notícia com vulguin, però em sembla que la majoria de catalans –fora de la petita bombolla ideològica barcelonina– no compateix la seva visió. Molta gent tindrà present aquestes històries a l’hora de votar a les properes eleccions al Parlament, i cridar “que ve l’extrema dreta!” no servirà de res davant de la percepció que hi ha un abús del sistema fomentat per les lleis i justificat pels mitjans públics. I no és només pel cas que explica el Telenotícies Comarques, sinó també l’escàndol de la DGAIA, les famílies estrangeres que simulen l’abandonament dels fills menors per a cobrar ajuts, el frau del padró o les dificultats per a expulsar els immigrants que delinqueixen.

Al final, els grans oblidats de tota aquesta història són els estudiants que havien d’accedir al pis amb un lloguer assequible, i que van haver d’espavilar-se sols. Per a TV3 la seva situació és irrellevant.

VilaWeb amaga que l’independentista Parti Québécois és antiimmigració (21.10.2025) per Fèlix Rabassa

L’auge recent del Parti Québécois (PQ), encapçalat pel seu líder Paul St.-Pierre Plamondon, ha estat motiu de sorpresa i debat al Québec i fora d’ell. Un partit que semblava condemnat a la marginalitat política ha tornat a ser rellevant, especialment entre els joves. A Catalunya, el portal VilaWeb li ha dedicat un article signat per Xavier Solano que intenta explicar les claus d’aquest ressorgiment. Però en fer-ho, el mitjà ha passat per alt —o ha volgut amagar— una part fonamental d’aquesta història: el gir antiimmigració del PQ, que s’ha convertit en un dels pilars centrals del seu discurs actual.

L’article de VilaWeb descriu el nou impuls del partit sobiranista com el resultat d’una modernització: un lideratge més fresc, una comunicació més eficaç i una connexió emocional renovada amb la idea de nació quebequesa. Tot això és cert, però l’anàlisi és incompleta.

El text no aborda el que, objectivament, ha estat un dels motors del creixement del PQ: una agenda nacionalista que vincula la preservació de la identitat i de la llengua francesa amb la reducció dràstica de la immigració.

Aquesta omissió no és menor. En un moment en què molts mitjans internacionals assenyalen que el partit de Paul St.-Pierre Plamondon ha fet un gir clar cap a posicions molt restrictives sobre la immigració, sorprèn (o no) que un digital català com VilaWeb prefereixi no entrar-hi.

D’ençà del 2023, el PQ ha construït un discurs segons el qual el nivell actual d’immigració “posa en perill” la cohesió social, la llengua i el model quebequès. En el seu document Un Québec libre de ses choix, el partit proposa:

-Reduir dràsticament la immigració temporal, limitant-la a la meitat en quatre anys.

-Rebaixar el nombre d’immigrants permanents a uns 35.000 anuals, molt per sota de les xifres federals.

-Seleccionar preferentment immigrants francòfons o provinents d’estades temporals al Québec.

-I fins i tot, en declaracions públiques, substituir mà d’obra immigrant per robots i automatització.

Relacionat amb l’agenda antiimmigracionista del partit, cal afegir que el PQ no s’amaga de defensar la laïcitat del Québec, però no ho fa contra l’Església Catòlica sinó contra l’islamisme que s’ha introduït les darreres dècades en aquesta nació francòfona de l’Amèrica del Nord a través de la immigració. Sense anar més lluny, el líder del PQ fa retuits de publicacions a X de l’antropòloga francesa Florence Bergeaud-Blackler, coneguda per posar al descobert els plans dels Germans Musulmans per islamitzar Occident.

Aquesta agenda no és una anècdota. És el nucli del nou missatge del PQ, que presenta la immigració com una amenaça al “model nacional quebequès” i justifica la seva reducció com una mesura “de supervivència lingüística”. El discurs, doncs, no és simplement cultural: és identitari i restrictiu, en la línia de la nova dreta europea i occidental. Que el principal partit indepedentista quebequès adopti aquest discurs és una alenada d’aire fresc que serveix per renovar les idees dels partits independentistes occidentals.

Per què VilaWeb ho amaga?

Hi ha diverses possibles explicacions per aquest silenci calculat:

1. VilaWeb ha estat històricament un mitjà alineat amb l’independentisme d’esquerres. Exposar que un dels principals partits independentistes del món occidental -que a més està demostrant ser exitós- ha girat radicalment cap a la dreta i ha abraçat una línia dura antiimmigració seria reconèixer una contradicció incòmoda dins el mateix marc ideològic.

2. Tal com hem dit abans, explicar que el PQ ha crescut gràcies a un discurs antiimigració trencaria aquest relat romàntic i obligaria a fer una lectura més autocrítica del propi independentisme.

3. VilaWeb, com altres mitjans d’esquerra, ha criticat l’auge de la dreta identitària a Europa. Reconèixer que un partit sobiranista pot compartir elements d’aquest discurs posaria en risc el seu relat de “progrés i obertura” vinculat a la causa nacional.

El discurs del PQ ja no és el del Québec “progre” dels anys noranta. Ara parla de “protegir el francès”, de “reduir la pressió demogràfica” i de “restituir el control sobre qui entra”. És un canvi de paradigma molt important. Ara el multiculturalisme naíf del passat ha estat substituït per un discurs de reducció dràstica de la immigració i de tancament de fronteres.

En el ressorgiment del Parti Québécois hi ha diversos factors en joc. Però ignorar-ne un d’essencial i clau —el seu radical gir contra la immigració massiva— és enganyar el lector. VilaWeb, en el seu afany per presentar el PQ com un exemple d’èxit independentista, ha optat per silenciar el nítid antiimigracionisme del seu discurs.

NOTA: Primer publicat aquí.

"ELS NOIS DE RIPOLL", L'ANÀLISI MALÈVOLA

Les darreres setmanes d'aquest estiu, vaig fer una marató de lectures sobre els recents canvis en la política catalama i, concretament, en l'aparició de nous partits polítics. En un dels quals, declaro obertament que milito, per tal que tot quedi clar des del principi d'aquest text. Concretament, vaig llegir els llibres del politòleg Xavier Torrens, Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català (2024) i el del periodista Xavier Rius i Sant, Aliança Catalana: els nostres ultres (2025).

Abans de continuar aquest post, també he de declarar que a en Xavier Torrens el conec de la nostra etapa com a estudiants de ciència política a la UAB, on vam competir en les eleccions d'estudiants, ell en una candidatura del que avui diríem que són de l'univers dels comuns i jo, lògicament, com a membre del Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), del qual, mal m'està el dir-ho, vaig ser fundador i president. Més endavant, també vam coincidir ambdós com a professors en el Departament de Ciència Política de la UB. 

Per contra, amb el Xavier Rius i Sant, no hi he parlat mai, i l'única referència que tinc d'ell són els seus articles periodístics, que llegeixo si em vaga, i les seves repetides entrevistes que li fan a la TV, concretament a TV 155 (abans TV3), on sempre se'l presenta com a especialista en l'anàlisi de la política ultra.

Pel que fa al llibre d'en Torrens, resulta interessant sobretot per la bibliografia que aporta, i per les preguntes que planteja, però hi trobo un detall preocupant. Malgrat ser un politòleg reconegut, penso que parteix d'un error metodològic sorprenent. Qualsevol treball acadèmic solvent, comença amb la definició exacta del fenomen que estudia. I en aquesta cas, aquest fenomen és el concepte "nacionalpopulisme" i, feta la definició se l'aplica al cas estudiat, en aquest llibre al partit Aliança Catalana. Doncs bé, en aquest llibre, no se segueix aquest esquema, no hi ha un capítol dedicat a la definició exacta del concepte en qüestió, sinó que es va definint de tastet en tastet al llarg de l'obra, i fins i tot sovint es dona per obvi moltes qüestions, com si ja es donessin per sabudes. Certament no es tracta d'un llibre estrictament acadèmic, de ciència política, sinó més aviat, com reconeix el propi autor és un llibre de "periodisme d'investigació" (pàg, 196), atès que bàsicament parteix d'entrevistes als dirigents del partit en qüestió. Dit això, reconec que incorpora una bibliografia politològica considerable, si bé en algun cas, de caràcter woke, en el pitjor sentit del concepte. Hi ha però, vull destacar, dos punts que m'han cridat l'atenció particularment, Un en sentit positiu i un altre en sentit molt negatiu.

El positiu és que Torrens, reconeix sense cap mena de dubte, que Aliança Catalana no és un partit neofeixista, sinó més aviat nacionalpopulista, si bé aquesta etiqueta no acaba d'estar ben definida en el llibre, com ja he dit anteriorment. Però el posicionament de Torrens es ben clar, així que contradiu totes les acusacions de neofeixisme que es llancen des de l'acadèmia, els partits del règim de Vichy, i sobretot des dels mass mèdia, començant, naturalment per TV155 (abans TV3). És claríssim, penso jo, que Aliança Catalana no fa un ús de la violència política, com sí que fan els partits neofeixistes, ni compta amb forces de xoc i d'assalt, com feien els nazis alemanys, els feixistes italians i els falangistes espanyols, entre molts d'altres. Més aviat és el contrari. N'és la víctima dels atacs de les esquadres cupaires en ple carrer, en un intent desesperat d'evitar el naufragi electoral que estan a punt de patir i de la seva desaparició parlamentària i municipal, afegeixo jo. En aquest sentit, cal reconèixer que Torrens no cau en el maniqueisme demagògic, tot i que en algunes frases, sovint s'hi acosta molt.

En el negatiu, i això m'ha sorprès molt, venint d'un politòleg consolidat, és la part dedicada a la figura, sempre polèmica, de Carl Schmitt (pgs.133 i ss). Sincerament, és una falta de delicadesa, per dir-ho suaument, no fer cap referència a l'impacte que el nazi Schmitt ha tingut en la "politologia" espanyola franquista, des dels anys quaranta, sobretot en base al paper de l'Instituto de Estudios Políticos, creat el 1939, en plena etapa totalitària i pro-nazi i pro-feixista, i que es va anar desenvolupant al llarg de la dictadura franquista, i que va comptar entre els seus directors, al propi Manuel Fraga Iribarne, que al seu torn va tenir un gran protagonisme en la transició postfranquista, com a autor principal d'una de les Leyes Fundamentales del règim dictatorial, concretament, la Ley Orgànica del Estado, de l'any 1967, i que va tenir un impacte en l'elaboració de la Constitució de 1978, alguns articles de la qual són pràcticament calcats a l'anterior. Com per exemple, la que es refereix a l'Exèrcit espanyol com a garant de la unitat de l'Estat. En aquest sentit, la ditxosa Constitució espanyola té més de neonazi, però, molt més, diria que unes 250 vegades més, per entendre'ns, que la pròpia Aliança Catalana, que no en té gens.

Pel que fa al llibre de Xavier Rius Sant, és tota una altra història. És un exemple claríssim d'Old School, és a dir de la vella escola periodística que ha crescut en els diaris del règim de les darreres dècades. Certament, és un treball periodístic, amb molta informació detallada, producte d'un periodista de raça, però com tots els de la seva classe, amb una mala llet que tomba d'esquena, i sobretot, escrita des de l'odi a l'independentisme, de la mateixa manera que també passa amb la historiografia, on persones com Enric Ucelay da Cal ha dedicat tota la seva obra a malparlar-ne i a sobredimensionar la importància d'una felació rebuda per uns dels capdavanters independentistes en els anys 30.

És un llibre que traspua odi, i no s'està de titllar Aliança Catalana de neonazi, des del començament fins al final. Per acabar-ho d'adobar, barreja AC amb altres formacions polítiques com Plataforma par Catalunya, CEDADE, VOX, o fins i tot amb plataformes esquifides com el MIC, i fins i tot amb els Boixos Nois més polèmics. Un calaix de sastre considerable. En definitiva, no es pot esperar d'aquest llibre la més mínima rigorositat acadèmica. I és que no la vol tenir pas. Vol malparlar d'Aliança Catalana i ho fa sense embuts.

Per acabar-ho d'adobar, Rius Sant incorpora una anàlisi malèvola, en referència a un fet cabdal que va condicionar la dinàmica política i social catalana dels darrers anys. Em refereixo, és clar, als atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils del mes d'agost del 2017, pocs dies abans del Referèndum d'Autodeterminació de l'1 d'octubre que va ser àmpliament guanyat per l'independentisme, malgrat la repressió espanyola que va donar la volta al món mediàtic. Doncs, bé, en el context d'aquests atemptats, crida l'atenció que Rius Sant es refereix, sistemàticament, als seus autors, amb el qualificatiu tendre i fins i tot un pèl paternalista, dels "nois de Ripoll" (pàg. 147, entre moltes d'altres)... Us imagineu un analista de les SS, i dels camises negres feixistes, definint-los com a "nois de les SS", o "nois de camises negres"? Oi que no? Doncs es veu que en Rius Sant, sent com un tendresa pels individus que van fer una carnisseria en aquells atemptats, tu! De fet, és la típica anàlisi que els considera com una mena de gent, bona gent, però una mica passada de voltes, però bona gent... Em sembla que analitzar aquest episodi des d'aquesta perspectiva, ja ho diu tot del seu autor, que per altra banda, no perd ocasió de defensar els partits del règim i fins i tot, en la darrera frase del llibre, dedicar un calbot a la figura benemèrita de Daniel Cardona, patriota exemplar i gran referent de la pròpia Sílvia Orriols....

"Operació d’Estat per silenciar Sílvia Orriols i Aliança Catalana", per Rubèn Novoa (24.10.2025)

El Parlament de Catalunya, monolit de la censura ideològica colonial

La crisi d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya —polèmica pel vídeo generat amb intel·ligència artificial, interrupcions constants del president Josep Rull, investigació oberta per les declaracions sobre el vel islàmic i possibles multes per “infraccions” del codi de conducta— no és un fet aïllat. És una ofensiva política i mediàtica coordinada per Junts, PSC, ERC, CUP i Comuns per intentar destruir Aliança Catalana (AC), l’únic partit que s’atreveix a dir el que ningú més gosa sobre immigració descontrolada, islamisme i la traïció del processisme.

Des del 22 d’octubre, la seqüència d’esdeveniments és clara: la polèmica del vídeo IA es converteix en pretext per criminalitzar AC; el dia següent, la Comissió de l’Estatut del Diputat aprova una investigació contra la seva portaveu, Sílvia Orriols per qualificar el vel com a símbol “misogin i fonamentalista”; i, al ple, Rull interromp de manera sistemàtica qualsevol intervenció que qüestioni el dogma multicultural, mentre permet insults com “nazi” o “feixista” sense ni tan sols advertir els qui els profereixen.

Tot plegat configura un patró que dura més d’un any: vuit interrupcions, censures selectives i un doble raser escandalós que viola la llibertat d’expressió i la inviolabilitat parlamentària, drets fonamentals reconeguts tant per la Constitució com per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Una “operació coordinada”

El cordó sanitari contra Aliança Catalana ja no és tàctic: és estructural. Els cinc partits majoritaris actuen com una sola màquina de control, sincronitzant com una piconadora la pressió política, mediàtica i institucional.

L’objectiu és clar: neutralitzar la veu incòmoda que denuncia la substitució demogràfica catalana l i la decadència d’un règim que ha canviat els ideals d’independència per quotes de poder i subvencions que els faciliten els seus acords amb La Moncloa.

Junts intenta tapar la seva pròpia descomposició interna i la pèrdua d’hegemonia davant AC. ERC i PSC busquen preservar el relat multicultural i globalista. I els Comuns i la CUP, que es proclamen antirepressius, aplaudeixen la censura quan el discurs qüestiona el feminisme dogmàtic o l’islamisme. El resultat és un front inquisitorial disfressat de democràcia parlamentària.

El trist paper del president Rull: De pres polític a censor ideològic

Josep Rull ha convertit la presidència del Parlament en una arma política. En lloc d’actuar com àrbitre neutral, es comporta com un comissari ideològic. Interromp, talla micròfons i es permet donar lliçons de “decòrum” a qui no comparteix la seva visió dogmàtica.

L’irònic és que l’antic pres polític avui exerceix de censor ideològic: ha passat de la presó a la poltrona inquisitorial, garantint que només s’escolti la veu del règim. Aquesta actitud no és un excés puntual, sinó un mètode. Les interrupcions es repeteixen amb exactitud quirúrgica sempre que AC parla de delinqüència immigrant, islamisme o hipocresia processista. Però quan els altres partits insulten o calumnien, el president calla.

El Parlament convertit en “Tribunal d’Ortodoxia”

La investigació per les declaracions sobre el vel és un precedent perillós: per primera vegada, una diputada és perseguida per una opinió política plenament emparada per la inviolabilitat parlamentària. Segons el dret constitucional, cap parlament pot sancionar una opinió política emesa en sessió plenària. La llibertat d’expressió (article 20 CE) i la inviolabilitat (article 71 CE, article 57 EAC) són absolutes en aquest context. La Mesa i la Comissió de l’Estatut estan, per tant, vulnerant els fonaments mateixos de la democràcia catalana que diuen representar.

La mesa del Parlament | Parlament

Però aquesta no és només una qüestió jurídica: és una guerra cultural. L’“inquisició wokel” vol imposar un relat únic on qualsevol crítica a l’islamisme, al feminisme radical o al procés fallit es consideri odi o extremisme. La veritat catalana —aquella que defensa identitat, llibertat i seguretat— ha estat declarada delicte.

Efecte Boomerang: El cordó sanitari com a altaveu

L’operació de censura està tenint l’efecte contrari al desitjat. A les xarxes socials, el suport a Aliança Catalana es dispara: més del 75% de les interaccions sobre el tema defensen el dret a parlar sense por. L’etiqueta #SalvemCatalunya acumula desenes de milers de visualitzacions.

Cada atac del sistema reforça la percepció que AC és l’únic partit valent, lliure i insubornable, mentre la resta actuen com una secta extractiva de recursos públics amb amistats perilloses que castiga la dissidència i tot el poble català.

A les enquestes, el creixement és notable: d’una força testimonial a prop de 19 diputats potencials. I al territori, la resposta és palpable: el “Superdissabte” d’aquest 25 d’octubre, amb 42 parades arreu de Catalunya, serà la demostració més gran de poder territorial d’AC atès que el poble català vol escoltar la veu que el Parlament intenta silenciar.

Sílvia Orriols | Parlament

La guerra mediàtica

Els mitjans del règim han actuat en bloc: han amplificat les versions oficials de Junts i han criminalitzat Orriols sense contrast. En canvi, la presència d’Aliança Catalana als grans canals continua pràcticament vetada: menys d’un 0,05% del temps d’antena. Només alguns mitjans digitals independents han gosat trencar el silenci i denunciar el doble raser que impera a la cambra. Mentrestant, les xarxes —X especialment— s’han convertit en el gran terreny de batalla, on la censura institucional es converteix en visibilitat popular.

Una estratègia de resistència

L’estratègia d’Aliança Catalana és clara: convertir la persecució en força, el silenci imposat en veu col·lectiva. No hi ha millor altaveu que un cordó sanitari injust. A curt termini, el partit prepara accions legals per defensar la inviolabilitat parlamentària i denunciar l’abús de poder. A mitjà termini, la resposta és política i territorial: consolidar la xarxa local, reforçar presència a comarques i multiplicar l’impacte digital amb missatges breus, contundents i verificables.

El Parlament ja no és el temple de la democràcia: és el teatre d’una inquisició ideològica que tem la veritat. Però la història és cíclica: tots els règims que han intentat silenciar la dissidència han acabat derrotats. Avui, la veu d’Aliança Catalana és la veu d’una Catalunya cansada de la mentida, la covardia i el silenci imposat. I aquesta veu, per més que la tallin, no s’apagarà mai.

NOTA: Publicat primer a  XCatalunya.cat.

Paul St-Pierre Plamondon, l’home que en cinc anys pot portar el Quebec a la independència*

Amb un discurs renovat, un estil directe i el compromís de fer el referèndum abans del 2030, les enquestes auguren una majoria absoluta per al Partit Quebequès.

Alexandre Solano

18.10.2025

L’independentisme quebequès ha viscut tres dècades de letargia i desmobilització, d’ençà de la derrota ajustadíssima del 1995, quan el referèndum d’autodeterminació es va perdre amb un 49,42% de vots a favor del sí. Durant anys, molts observadors, tant partidaris com detractors, donaven per extingida la causa independentista, com una rèmora del passat. Tanmateix, en pocs anys, tot ha canviat. La hipòtesi més plausible ara és que hi hagi un nou referèndum abans del 2030, amb el convenciment que, aquesta vegada, pot ser la definitiva. Tothom esmenta, com a principal responsable d’aquest tomb, un nom: Paul St-Pierre Plamondon, cap del Partit Quebequès (PQ). Però, què ha fet i com s’ha arribat fins aquí?

La reconstrucció del Partit Quebequès

St-Pierre Plamondon (Trois-Rivières, 17 de febrer de 1977), conegut sovint per les seves inicials, PSPP, té un perfil molt diferent del dels antics dirigents del partit. Advocat i columnista, ha impulsat un discurs que posa l’accent a donar contingut polític i econòmic a la independència, més que no pas a reduir-la a una qüestió identitària.

La trajectòria de Paul St-Pierre Plamondon ja apuntava en aquesta direcció. Va ser fiscal voluntari de l’Assemblea Permanent dels Drets Humans a Bolívia i, més endavant, va treballar en afers legals de l’OTAN a Bèlgica. De retorn al Quebec, el 2007 va cofundar Generació d’Idees, un moviment destinat a fomentar el debat públic i la participació dels joves en la vida política i econòmica del país. Després d’una formació sòlida –amb estudis de dret a la Universitat McGill, un certificat en dret internacional a la Universitat de Lund i un MBA a Oxford–, va començar la seva carrera al despatx Stikeman Elliott i, posteriorment, va esdevenir vice-president i copropietari del despatx Delegatus, especialitzat en litigis. El 2009 va ser reconegut com a advocat de l’any en la categoria pro bono pel Jove Col·legi d’Advocats de Mont-real, en reconeixement de la seva tasca social.

Durant la vaga estudiantil del 2012, va exercir d’advocat dels estudiants de la Universitat de Mont-real, i va denunciar l’augment de preu de les matrícules i la desigualtat que comportava. Dos anys més tard, el 2014, va publicar Els orfes polítics. Un manifest per a la renovació del panorama polític quebequès, un llibre que criticava la distància entre els partits tradicionals i els ciutadans i reclamava una política més honesta i participativa. Aquells anys també va esdevenir una veu habitual als mitjans, cosa que el va situar com una de les figures més representatives de la seva generació dins el debat públic quebequès.

No es pot dir que en aquell moment fos un polític totalment alineat amb el PQ d’aleshores, ni de bon tros. No obstant això, el 2016, amb trenta-nou anys, es va presentar a les primàries del PQ per donar un tomb a l’independentisme institucional. Defensava una renovació socialdemòcrata del partit, oposada a l’austeritat, amb l’objectiu de reconnectar amb la societat. Deixava el referèndum, en aquell moment, com una qüestió llunyana.

El resultat a les primàries va ser modest –un 6,84% dels vots–, però el seu enfocament innovador li va valer de ser nomenat assessor especial del nou cap del partit, Jean-François Lisée. En aquesta etapa va dirigir una àmplia consulta sobre la renovació del PQ: va fer 162 trobades amb 3.600 persones i va presentar un informe amb 156 recomanacions, bona part de les quals van ser adoptades pel partit.

També va mostrar un suport explícit a l’independentisme català, tant abans com després d’haver assumit el lideratge del partit:

L’ascens al capdavant del Partit Quebequès

Però el partit continuava enfonsat. A les eleccions del 2018 va rebre una derrota històrica i va quedar amb tan sols deu escons d’un total de 125. El gran beneficiat d’aquella desbandada va ser la Coalició Avenir Québec (CAQ), de François Legault, un ex-ministre del PQ que havia abandonat la via sobiranista i havia optat per un nacionalisme autonomista. St-Pierre Plamondon, que s’hi presentava per primera vegada, no va obtenir escó, però ja va mostrar un tarannà diferent en la campanya, en què va prioritzar el medi i la qualitat dels serveis públics.

El 9 d’octubre de 2020, St-Pierre Plamondon va guanyar les primàries i es va convertir en el nou cap del partit. L’independentisme semblava aleshores un moviment residual, sense capacitat d’influir en l’agenda política. Amb un discurs serè però ferm, va prometre que, si arribava al govern, convocaria, ara sí, un referèndum durant el primer mandat.

En segon lloc, ha sabut reconnectar amb la gent jove, que havia crescut en un context de desencís. Ha emprat un llenguatge planer i ha parlat de crisi climàtica, d’habitatge i de precarietat, tot vinculant aquests problemes amb la manca d’autonomia política del Quebec dins el Canadà. El sobiranisme ha deixat de ser percebut com una causa de gent gran per tornar a ser un debat viu als campus universitaris i als moviments socials. I, finalment, ha restituït al PQ la credibilitat com a vehicle polític de la independència. Després d’anys d’enfonsament, el partit ha recuperat impuls i les enquestes actuals li donen la majoria absoluta en les eleccions previstes l’octubre de l’any vinent.

Aquest avenç, l’han confirmat les eleccions parcials d’enguany. El 17 de març, Catherine Gentilcore va guanyar la circumscripció de Terrebonne amb el 52,74% dels vots i va capgirar un feu de la CAQ. I l’11 d’agost, Alex Boissonneault va imposar-se a Arthabaska amb el 46,37%, també en un districte fins aleshores governat pel CAQ. Aquestes dues victòries consecutives han consolidat el partit com un revulsiu dins la política quebequesa.

Un discurs modern i una nova manera de comunicar

Com a cap del PQ, Plamondon ha modernitzat el partit i ha reforçat la participació de les generacions més joves. Ha portat el debat sobiranista a escenaris nous, també fora del Quebec. Durant una visita enguany a Alberta, va subratllar que, més enllà de les diferències culturals i lingüístiques, hi havia un malestar compartit envers el centralisme d’Ottawa. Va dir que Alberta sovint se sentia maltractada pel federalisme canadenc i que aquesta frustració era comparable, en un altre registre, a la del Quebec. Amb això, vol demostrar que la seva proposta és, més enllà d’una qüestió d’identitat, una resposta política a un desequilibri estructural dins el Canadà.

En el pla polític, ha vinculat la sobirania a qüestions concretes de governança. Argumenta que un Quebec independent podria controlar millor els seus recursos naturals i fiscals per invertir-los en serveis públics i en transició ecològica. Ha proposat de reduir les subvencions a grans empreses –que qualifica de “dependència estructural del capital exterior”– i ha defensat una política lingüística més ferma. En matèria d’immigració, reclama que el Quebec recuperi la plena competència sobre les quotes i que la selecció respongui a una capacitat real d’acollida i d’integració lingüística dels nouvinguts.

També ha provat de fer del PQ un partit més transparent i menys burocràtic. Vol limitar el nombre de mandats polítics consecutius i reduir els sous dels alts càrrecs, i ha obert el debat sobre el finançament dels partits per allunyar-los dels lobbies. En l’àmbit social, defensa una renda mínima garantida i un pla d’habitatge assequible per a retenir joves i equilibrar el territori.

Una altra de les seves marques és la manera com s’adreça a la premsa i als ciutadans. Té un estil obert, dialogant i sense filtres. Respon directament als periodistes, entra en debat a les xarxes i no defuig cap pregunta, per molt polèmiques que siguin, amb respostes enraonades que transmeten la sensació que tracta els electors com a adults. Vegeu, per exemple, un fil a la xarxa social X on tracta una qüestió espinosa com la de la laïcitat:

En els debats televisats, adopta un to serè i racional, i evita l’èpica per recórrer a comparacions amb petits estats com Islàndia, Dinamarca o Estònia. Sovint utilitza la ironia i fa referències culturals, cosa que humanitza el seu perfil i el presenta més com un ciutadà actiu que no pas com un polític distant.

El referèndum a l’horitzó

Durant el consell nacional del PQ, els dies 13 i 14 d’abril de 2024, Plamondon va afirmar: “D’aquí a uns anys, segurament a final de la dècada, viurem un tercer referèndum sobre la independència del Quebec.” Va reiterar que, si arribava al poder, el convocaria durant el primer mandat. Alguns antics dirigents, com Lucien Bouchard, li han recomanat prudència, i l’han advertit que la promesa d’un referèndum podia espantar votants moderats, però Plamondon s’hi manté ferm. 

Defensa que la coherència política exigeix donar la paraula a la gent.

El novembre de l’any passat, en una trobada amb la premsa, va dir que no temia perdre un tercer referèndum i que estava “preparat per a fer-ne un de guanyador”, malgrat que les enquestes continuen donant avantatge al no. Va recordar que el 1995 el suport inicial al “sí” era del 40% i que la campanya va fer créixer aquell impuls fins a gairebé la meitat. Per ell, la independència és l’única via per a garantir el futur del francès, defensar els interessos econòmics i recuperar el control de la política migratòria, atès que és del parer que les decisions federals es prenen sense el consentiment del Quebec.

Aquesta visió el diferencia de polítics –com el primer ministre del Quebec, François Legault– que es van presentar com a gestors de “les qüestions reals” però, segons Plamondon, han fracassat precisament perquè Ottawa continua interferint en competències pròpies. Per ell, la sobirania no és una idea abstracta, sinó la condició per a governar amb eficàcia i dignitat. El debat ha revifat l’entusiasme de molts votants sobiranistes que s’havien refugiat a la CAQ o que havien deixat de votar. I Plamondon hi ha sabut afegir serenitat: no presenta el referèndum com una confrontació, sinó com un exercici democràtic normal en una nació madura.

En definitiva, Paul St-Pierre Plamondon ha aconseguit que la independència del Quebec torni a ser una proposta viva, concreta i creïble –una idea de futur, no pas un record del passat. Trenta anys després del darrer referèndum, el Quebec torna a tenir la independència a tocar.

SUPERDISSABTE D'ALIANÇA CATALANA!

Aquest dissabte viurem una jornada molt especial: el primer Superdissabte d’Aliança Catalana! Arreu del país, omplirem places i carrers amb 42 parades informatives entre divendres, dissabte i diumenge per fer arribar el nostre missatge de dignitat, identitat i determinació a cada racó de Catalunya, a continuació us adjuntem el cartell amb tots els detalls.

L'organització d’aquesta jornada ha estat un repte majúscul i ho hem aconseguit gràcies a la feina incansable dels equips comarcals del partit. I ara, més que mai, et necessitem al nostre costat.

Vine, dona un cop de mà a la parada que tinguis més a prop de casa. Cada conversa és una llavor del canvi i cada gest compta.

Fem d'aquest Superdissabte un punt d’inflexió, una demostració de força col·lectiva que ens permeti encarar amb determinació el repte de les eleccions municipals i continuar fent créixer el projecte imparable d’Aliança Catalana.

Ens veiem dissabte defensant Catalunya al peu del canó!

Atentament,

Oriol Gès 

Barcelona Betrayed Israel — Orriols Fights Back*

Last week, ‘Junts per Catalunya’—the same movement that once admired Israel as the model of a small, embattled nation fighting for survival—voted in Spain’s Congress for a total arms embargo on the Jewish state.

The betrayal took place on October 7th, 2025 (a tragic date for Israelis), and ‘Junts’ stood side by side with the communists, socialists, and radical leftist separatists. The vote was only postponed to the 8th because ‘Podemos’, Spain’s most extreme far-left party, initially refused to back the measure—claiming they were not going to support it because it was “not harsh enough on Israel” (after public pressure from other leftist parties hit, they endorsed the anti-Israel measure). The symbolism could not have been darker: on the anniversary of Hamas’s massacre, Catalonia’s once-Zionist right joined hands with the same ideological current that excuses such barbarism.

For decades, right-wing Catalan nationalists saw in Zionism a reflection of their own struggle for nationhood. Now their heirs stand with those who chant “from the river to the sea.”

In the 1980s, the right-wing founding father of modern Catalan nationalism, President Jordi Pujol, looked to Israel as an example for Catalonia’s rebirth. His 1987 visit to Jerusalem symbolized that bond—two small nations defying history, defending language and identity against overwhelming odds. Even former Catalan President Artur Mas once called Israel a “strategic partner.”

But the Gaza War radically changed the political climate. Under relentless street pressure, drowned in anti-Israel propaganda and campus-style moral theater, Junts caved. It voted with Madrid to criminalize arms sales to the very democracy it once revered. Pilar Rahola, Catalonia’s fearless journalist and lifelong defender of Israel, saw this coming. She called the pro-independence Catalan anti-Zionism “the new, elegant antisemitism.” She was right. The same activists who cry “freedom for Palestine” trample Catalonia’s own claim to self-determination. Hypocrisy has rarely been so loud—or so shameless.

Some Junts officials now claim Israel “betrayed” Catalonia by refusing to recognize the 2017 referendum. That is fiction. Israel’s stance was pragmatic neutrality: avoiding alienating Spain without condemning Catalonia. Only one Israeli MP, Sharren Haskel, ever urged recognition—and she spoke for herself, not the Israeli government. Expecting Israel, a nation constantly defending its own legitimacy, to recognize a separatist region of a European state was naïve at best and reckless at worst.

Meanwhile, a new force is seizing the moral ground Junts abandoned. Sílvia Orriols, the iron-willed mayor of Ripoll—the very town where the terrorists who carried out the 2017 Barcelona Rambla massacre were radicalized—has built her career on confronting the Islamist networks that others preferred to ignore.

As Ripoll’s mayor, she expelled extremist imams, demanded the closure of radical mosques, and restored law and civic pride to a town once paralyzed by fear. Her party, Aliança Catalana (AC), entered the Catalan Parliament waving both the ‘senyera’ and the Israeli flag. Fiercely nationalist, unapologetically anti-Islamist, and openly pro-Israel, Orriols declares that Catalonia does not need another referendum—it already voted in 2017 and should declare independence unilaterally.

Orriols embodies the moral clarity Junts lost. She understands that the enemies of Israel and the enemies of Catalonia are cut from the same cloth: they despise freedom, sovereignty, and identity. Her record in Ripoll proves she is trustworthy for Israel—a leader who acts, not postures; who defends her people without apologizing to her critics. As she puts it, “Israel acts. Spain stalls.”

If Orriols comes to power, Israel’s reaction will be guided by realism, not rhetoric. Jerusalem will likely remain officially neutral at first, unwilling to alienate Madrid. But quiet cooperation would emerge swiftly—in cybersecurity, water technology, and defense innovation, areas where Catalonia could become a strategic partner rather than a diplomatic liability.

A pro-Israel, security-oriented Catalan government would find sympathy among Israel’s conservative leaders, who understand the value of small nations standing firm in hostile environments.

Junts traded Pujol’s Zionism for applause from the mob. It chose moral surrender over strategic solidarity—and now it is bleeding both electorally and politically. Aliança Catalana now carries the pro-Israel mantle—and, with it, the integrity of Catalonia’s independence cause.

In the end, history remembers who stood with truth when it was unpopular. And today, that truth still speaks Hebrew.

*NOTA: Publicat a The Times of Israel, 13.05,2025, escrit per José Lev Álvarez Gómez

EL CORDÓ SANITARI CONTRA ALIANÇA CATALANA FUNCIONA AL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL*.... VERGONYA!!!!

 

Totes les formacions polítiques del @parlamentcat presents en el debat de política general, inclosos @JuntsXCat  i@Esquerra_ERC van votar en contra de totes les propostes de resolució anunciades per la Sílvia @orriolsderipoll durant la seva intervenció, d'entre altres: 

1.- Que els @mossos tinguessin presencia pròpia davant l'Europol i la Interpol; 

2.- Crear un fons de Sobirania Alimentària per donar suport directe als pagesos i ramaders; 

3.- Revisar els criteris d'adjudicació d'habitatge públic primant els anys de residència, la participació a la vida social del poble o la contribució econòmica local; 

4.- Eliminar les assignacions pressupostàries als grups parlamentaris i partits polítics de la cambra; 

5.- Eliminar el llenguatge "inclusiu" i el desdoblament lingüístic seguint els criteris gramaticals de l'IEC; 

6.- Aturar les implementacions de noves zones de baixes emissions i instar als ajuntaments a retornar les sancions imposades; 

7.- Exigir el traspàs en la gestió de tots els Ports i Aeroports catalans; 

8.- Decretar una moratoria en politiques d'immigració i asil, i retornar els menors no acompanyats a les famílies d'origen; 

9.- Millorar les condicions laborals del personal docent, reduïnt ratios a les aules, millores retributives i reconèixer la càrrega emocional i pedagògica que suporten i crear un pla de carrera professional basat en els seus mèrits; 

10.- Rebaixar el tram autonòmic de l'IRPF i eliminar l'impost de successions i donacions a Catalunya; 

Quan fan un cordó sanitari a @CatalunyaAC no ens perjudiquen a nosaltres; perjudiquen a tots els catalans

*NOTA: Text de Jordi Coma i Pujol, assessor d'Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, publicat a Twitter. Fotos triades per J.S.

"QUAN EL PSOE TÉ MAJORIA ABSOLUTA, SE'N VA CORRENTS A L'ADROGUERIA A COMPRAR CALÇ VIVA!", SÍLVIA ORRIOLS DIXIT

Quin discurs més gloriós, el de la Sílvia Orriols al Debat de Política General al Parlament del Parc! La frase, genial, que destaco és només una de les moltes que va pronunciar en aquest discurs. N'hi ha moltes d'altres! 

Per exemple, aquella que diu "Quants quilòmetres de túnels construirà Hamàs amb els 2 milions d'euros (que el presidentet del 155, Salvador Illa) ha promès destinar a Gaza", aproximadament va dir (no tinc el text del discurs ara mateix al davant). I moltes altres, mooooltes més, va dir. 

Les més dures, potser, les referides a l'increment de les violacions amb penetració que s'ha donat a Catalunya en els darrers mesos... O, tal vegada quan critica al wokisme quan diu que la pobresa no té res a veure amb l'increment de la delinqüència, perquè de pobres, a Catalunya, n'hi ha hagut sempre, per contra que centenars de milers d'individus socialitzats en entorns culturals que consideren les dones com a éssers inferiors o simples objectes d'explotació sexual, no n´hi havien hagut mai tants com ara, a Catalunya! Sobretot d'ençà les importants revolucions sexuals dels anys 60 i 70 del segle XX, que es donaren a Occident, particularment, i doncs, també a Catalunya.

En definitiva és per mi un orgull i un honor penjar aquest vídeo, on cada segon és un crit a la Llibertat de l'ésser humà i sobretot a favor del ja ben conegut Salvar Catalunya! 

Merci, Sílvia, per les teves paraules!

AVUI DOS PATRIOTES ....

 

.... de pedra picada hem Salvat Catalunya, en un bar de Vic estant. Us confirmo que hem avançat molt. 😎. Ecspanya, tremola!

L'FNC històric, la primera oposició 'indepe' contra Franco, surt de l'oblit institucional *

La Fundació Reeixida organitza nous actes per a visibilitzar els primers independentistes antifranquistes

Mayte Piulachs

Barcelona. Diumenge, 21 de setembre de 2025

L'FNC històric, la primera oposició 'indepe' contra Franco, surt de l'oblit institucional

L’històric partit antifranquista i independentista Front Nacional de Catalunya (FNC) surt de l’oblit institucional. La Fundació Reeixida, centrada a difondre la història del país i els seus protagonistes, havia expressat el seu malestar perquè considera que els militants de l'FNC han tornat a ser “invisibilitzats” a Catalunya, aquest cop en els actes de commemoració dels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Al llit. Ara, s’han fet els primers passos per revertir-ho. El Govern va encarregar a un grup de treball – liderat pel Memorial Democràtic i format per diferents departaments- actes per commemorar aquesta data i “com a punt d’inflexió en el camí de recuperació de drets i llibertats democràtiques a Catalunya”. Una de les fites principals serà el pròxim 15 d’octubre, amb un acte de desgreuge al president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista fa 85 anys, homenatge que es farà extensible a les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura franquista.

El primer desgreuge per a l’FNC serà recordar la figura de Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), cap de la secció militar del Front Nacional de Catalunya i dofí del líder separatista Daniel Cardona. Aquest divendres es va fer el primer acte a la colònia Güell, on visqué, amb familiars d’altres militants que van tornar a la Catalunya arrasada per Franco per formar la resistència. També es farà la presentació de la reedició del llibre de Martínez Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) (Tigre de Paper), a la llibreria Ona de Barcelona, el 14 d’octubre. Hi participaran el director del Memorial Democràtic, Jordi Font; el president de la Fundació Reeixida, Oriol Falguera, que insisteix a reivindicar que "els integrants de l’FNC són els primers antifranquistes organitzats i els menys recordats“; Clàudia Pujol (Sàpiens) i en Robert Surroca, responsable de l’aparell clandestí de l’històric FNC i protagonista de plantar cara al dictador en les seves visites a Barcelona.

Les rutes de la llibertat, a punt

L’FNC es va fundar el 1940 com a partit independentista i progressista, aglutinant l'estima pel país català, i que es va dissoldre el 1990, i algun dels seus integrants es van incorporar a altres partits catalanistes. I cal recordar que res té a veure amb el partit polític català d’extrema dreta i identitari, que es va presentar públicament el 2013, amb el mateix nom que l’històric: Front Nacional de Catalunya (FNC).

El president de Reeixida recorda que sis mesos després d’entrar els feixistes per l’avinguda Diagonal de Barcelona i molts catalans fer el camí de l’exili, el 26 de juliol de 1939, Jaume Martínez, Francesc Vilà, Gregori Font i Ramon Pallares, militants de Nosaltres Sols!, que s’havien escapat del camp de concentració d’Agde (Occitània), tornen al Principat per engegar la resistència. “Molt temps abans que els militants anarquistes, comunistes, maquis...”, remarca Falguera.

Amb la seva determinació, també es van engegar els passos de frontera, de fugida a l’exili, i batejades com les Rutes de la Llibertat, que la Fundació Reeixida des de l’any 2022 vol treure de l’oblit, amb la complicitat dels ajuntaments i signants del manifest de Vilamaniscle. Precisament, els Ajuntaments de Colera i Llançà han estat dels primers a demanar subvencions a la Generalitat per poder senyalitzar aquestes rutes i per fer-ho realitat.

Ramon Pallarès, de peus, el segon per l'esquerra

Consultat per aquesta convocatòria, fonts del Departament de Justícia han informat ElNacional.cat que les subvencions del Memorial Democràtic corresponents a l’any 2025 es resoldran aquest octubre. S’hi afegeix que aquestes ajudes aniran destinades, principalment, a municipis que instal·laran senyalitzacions de memòria, algunes de les quals es desenvoluparan en col·laboració amb la Fundació Reeixida, especialment en passos fronterers de l’Alt Empordà. "Amb les Rutes de la Llibertat senyalitzades serà realment el moment que l'FNC sortirà de l'oblit institucional", afirma Falguera amb gaubança.

A través de les comarques del Rosselló a l’Alt Empordà, del Vallespir a la Garrotxa, Cerdanya i Andorra, seria on "aquests herois", farien els seus passos col·laborant amb la resistència francesa a través de la xarxa Maurice-Alibi, els serveis aliats i amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, explica un apassionat Falguera. Amb les senyalitzacions, tothom podrà reviure aquests camins cap a la llibertat de dissidents perseguits.

Recorregut antifranquista

I qui vulgui reviure el tragi de Martínez i els seus col·legues, la Fundació Reeixida i l’editorial Tigre de Paper han organitzat un recorregut, batejat amb el nom Caminant per la Resistència: De l’albada independentista al Front Nacional de Catalunya, que arrenca a la Fira del llibre en català (Arc de Triomf), fins als consolats britànics (carrer Jonqueres, 16) i polonesos (carrer Fontanella,10), on arribaven amb documentació falsa feta per membres del FNC els qui escapaven del feixisme. També hi haurà parada a la Prefectura Superior de la policia espanyola de Via Laietana,43, on eren interrogats i torturats els militants antifranquistes, també en democràcia. Aquest edifici policial encara està actiu i entitats catalanes -com ara la Comissió de la Dignitat, en concentracions cada primer i tercer dimarts de cada mes-, reclamen que sigui un espai de memòria de la repressió. Hi haurà més parades històriques. Les explicacions aniran a càrrec de Falguera, seguint documents oficials. Serà dilluns, 22 de setembre, a les 5 de la tarda.

*NOTA: Publicat a El Nacional, 21.09.2025

MARCUS RASHFORD, AGAIN

UN DIA DE PARTIT: NEWCASTLE 1 - BARÇA 2!

LES MUNICIPALS DEL 2027, SALVAR CATALUNYA!

Deu anys després de la Declaració Unilateral d'Independència, aprovada pel Parlament de Catalunya, però congelada vuit segons després, les eleccions municipals del 2027, es presenten com una oportunitat inigualable per reprendre el camí iniciat llavors.

Cal ser molt clar i diàfan: les eleccions municipals del 2027 seran claus per Salvar Catalunya d'Espanya, del wokisme, del cayetanisme i de tot quisqui que ens vol mal. A través d'un ampli suport local a les candidatures d'Aliança Catalana i a la seva dirigent, Sílvia Orriols, podem controlar tot el país i executar sense cap mania la DUI del 2017, i així recollir el testimoni d'aquells que ho van deixar córrer en benefici dels seus interessos personals o polítics per continuar enganxats en la mamella espanyola. 

Salvem Catalunya i votem en massa Aliança Catalana, destrossem el tristpartidisme i la gran coalició espanyola que tard o d'hora es formarà quan ho vegin ja perdut. I fem que la Sílvia Orriols proclami la independència i l'executi el més aviat possible! La necessitem com l'aire que respirem!

DE QUI I DE QUÈ PARLARAN EN PUIGDEMONT I EL PRESIDENTET DEL 155?

 M'hi jugo un pèsol que parlaran molt d'ella i d'Aliança Catalana!

ISRAEL PROHIBEIX L'ENTRADA AL SOCIATA COLLBONI.... BEN FET!

Hi ha dies que et fan més felic. I avui és un d'ells. L'estat d'Israel ha prohibit l'entrada del sociata Collboni per les seves decisions de tallar tota relació entre Barcelona i Jerusalem i Israel en general.

Quina hòstia tan ben donada! I quina lliçó per l'independentisme català per tal que tracti els sociates com es mereixen. Aprenguem a fer i treballar com un estat, cony. Qui la fa, la paga. I que es prepari ara el presidentet del 155 i també el seu amo de Madrid. Seran els següents a rebre.

Jo francament, veig que aquesta gentussa tenen els dies comptats. Els queden dos telenotícies, i quan Aliança Catalana guanyi, millor que s'amaguin perquè anirem a per ells i els seus sequaços corruptes. Avui és un dia feliç i Catalunya és més a prop de la seva Independència.

NOU CAP DE PREMSA D'ALIANÇA CATALANA: EDUARD BERRAONDO, ENDAVANT!