Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes
D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.
És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.
Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.
Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.
Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.
En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.
De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.
A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals. Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”, Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.
Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.
Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.
