dimecres, 24 de setembre de 2014

NO ACONSEGUIREU QUE EM SOLIDARITZI AMB EN PUJOL*

Hi estic més que temptat. Hi ha dies que dic, cony doncs si és un evasor fiscal, segurament és per que ho pot fer. Quants que ho poden fer, ho fan, al capdavall? Suposo que si volessin, com els altres, no veuríem mai el sol…
Em refereixo, és clar, a la campanya d’odi desfermada contra Jordi Pujol i la seva família. Una campanya que l’agafa com a excusa. Però que va  molt més allà. Amb l’excusa del tema Pujol es passen tres, quatre o mitja dotzena de pobles… Però tranquils. No aconseguiran que em solidaritzi amb Pujol. Ni de conya. Pujol ja no és Catalunya. Pujol ara és, i em temo que ho serà per sempre més, Espanya. Mal que el pesi. Pujol és l’exemple fefaent que Espanya perdona la corrupció, el frau i la delinqüència. Però el que no perdona, mai, és la traïció. I Pujol els ha traït. O ells ho veuen així. I l’odi els surt per tot arreu. Com va dir el seu cunyat, en Cabana, el destrossaran.

Pujol és Espanya. És l’Espanya del Borbó. La de Suárez, la de González, i la d’Aznar, pel cap baix. Amb tots ells va pactar. Amb tots ells se’n va anar al llit, i s´ho va passar pipa. Ara, però, quan de forma inesperada ha canviat de tren, o així ho deixava entreveure, els espanyols han tirat de la manta. És així com es funciona en els estats colonials: si el capo indígena fa el milhomes i vol anar  més enllà, l’autoritat colonial li llegeix la cartilla i si s’escau ventila els seus drapets bruts, que, amb el pas dels anys ha anat acumulant en compensació pels seus serveis a l’Imperi. “Tu”, diuen els  espanyols, “mentre tinguis el galliner tranquil, tira milles, que nosaltres no en volem saber res”. Però és clar, els espanyols no són babaus i, per si de cas,van acumulant dossiers, perquè en el fons saben que el galliner s’acabarà descontrolant.

Fa un parell de dies, es va arribar a comparar Pujol amb Gaddafi i Mubàrak. Exacte: la mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil. Ho va fer un periodista que va de progre i que respon al nom d’Ignacio Escolar. Jo pensava que després de la frase del Pedro Sanchez comparant l’independentisme amb la violència de gènere, cap altra manifestació  dels progres espanyols (perquè van de progres) la podia superar. Però vet aquí que el tal Escolar va i la supera.

Molt bé, nens, ja podeu dir totes les bajanades que vulgueu. Però penseu que, per molt que us esforceu, no aconseguireu que em solidaritzi amb en Pujol. Entre d’altres raons perquè ha estat el nou escenari polític el que n’ha motivat l’esclat del cas. I a aquest nou escenari molts hi hem contribuït, en major o menor mesura. I solidaritzar-se amb ell, encara  que a vegades em vinguin temptacions, fóra com llançar pedres a la teva pròpia teulada o, com es diu darrerament, fer-se un Froilan. I ja som massa grandets per fer aquests errors de passerell.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 16.09.2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada