TOTES LES ÀNIMES DE TESEU*

per Raül Romeva, Marta Rovira i Josep Rull

Punt i final. El període autonòmic ha rebentat costures. A Catalunya ja fa temps que creix la percepció que no només no tenim un Estat a favor, sinó que el que tenim ens va a la contra. El govern espanyol, que sempre s’havia negat a considerar Catalunya de manera diferenciada de la resta de Comunitats Autònomes, ens tracta, ara sí, com un cas especial (i no per bé). Ens trobem, novament, atrapats a l’interior d’un laberint dins del qual ens espera el govern de l’Estat, un ésser institucionalment implacable, una mena de Minotaure que combat un clam legítim, però sobretot pacífic i democràtic, amb coces i esbufegant amenaces.

Els darrers gestos de l’executiu central posen de manifest la seva decisió que qui exerceixi de President, a Catalunya, ja no sigui, de facto, aquell que decideixen les urnes catalanes, sinó aquell qui administra la clau de la caixa comuna (estatal).

El 27 de setembre (avui fa dos mesos) les urnes van atorgar 72 diputats i diputades a Junts pel Sí i la CUP, i així van dir, alt i clar, que havia arribat l’hora d’alliberar-se del laberint dedalià. Junts pel Sí i la CUP serien com Teseu, encarregat de fer front al Minotaure-Estat. Tanmateix, igual com a la CUP conviuen moltes ànimes, el mateix succeeix a Junts pel Sí, on trobem des de socialcristians fins a ecosocialistes, passant per liberals, republicans, socialistes i, també, independents diversos. Lluny de ser un problema, aquesta diversitat esdevé la veritable força de Teseu. La nostra força col·lectiva.

És precisament aquesta ànima múltiple la que ens ha permès superar els primers obstacles: constitució d’un Parlament -i d’una mesa- clarament independentista, i adopció d’una declaració solemne a favor de l’inici del procés -annex inclòs- que deixa clara la voluntat manifesta de caminar cap a la condició d’estat al servei de les necessitats més urgents i inexcusables. Per això hi parlem, entre d’altres, de la necessitat de lluitar contra la pobresa energètica, o de garantir l’accés universal a l’habitatge, la sanitat i l’educació. Perquè, diguem-ho un cop més, un Estat que posa en perill la salut i la vida de la gent amb arguments de caràcter legalista i centralista és, des del punt de vista social, un Estat clarament fallit. Així mateix, altres qüestions igualment urgents, tant des de la perspectiva social com pel què fa al disseny d’un veritable procés constituent, continuen vives en les taules de negociació actualment vigents, i estem segurs que enriquiran encara més el compromís compartit.

No ens hem aturat. Continuem avançant, conscients tanmateix que el fil (això és, la paciència i la confiança) que ens guia, subjectat per una Ariadna-ciutadania, no és infinit.

Però tot plegat, per què, o més ben dit, per a què? Doncs fonamentalment per a tres coses. Primer, per construir una nova legalitat (incloses les estructures necessàries) que ens permeti, arribat el moment acordat, substituir l’actualment obsolet marc autonòmic. Segon, per posar en marxa el procés constituent que ha de garantir que, un cop més, el procés el pilota l’Ariadna-ciutadania. No oblidem que el procés no quedarà mai complert si no es ratifica, via sufragi popular, una proposta de text constituent, per la qual cosa hem de ser molt conscients que allò que ens ha de preocupar, sobre tot, és com eixamplem l’espectre i els suports (dins i fora), sense perdre’n pel camí. I tercer, tot plegat ho hem de fer sense oblidar les urgències socials.

La nostra condició de ni-autonomia-ni-Estat, però també l’absència d’un govern constituït i estable, ho fa tot molt més difícil. Heus aquí la pressa, però sobretot la transcendència, d’allò que estem fent.

El proper repte sabem quin és: dotar-nos d’un govern adequat al moment (no serà, per tant, un govern autonòmic), però prou fort per fer front amb garanties a les embestides minotàuriques. En això estem treballant, conjuntament, les diferents ànimes d’aquest Teseu modern.

El primer debat -fallit- d’investidura, va concloure amb una proposta de la part de Junts pel Sí. En primer lloc, es va proposar dotar-nos d’una presidència que respongui a un govern d’ampli espectre, en què funcions governamentals rellevants es repartirien entre tres àrees de responsabilitat posant d’aquesta manera èmfasi en les prioritats a les quals cal fer front de manera urgent. Per això parlem de tres Comissions de Govern (una econòmica, una centrada en l’Estat del Benestar i una que s’ocupi dels afers institucionals i d’exteriors). Bàsicament es tractava que el govern de transició trobés l’equilibri entre la gestió del dia a dia, i al mateix temps pogués donar compliment al mandat ciutadà de posar en marxa aquelles iniciatives, tan legislatives com estructurals, que necessitem per encarar el canvi de legalitat que reclamem. Des de llavors, la proposta ha seguit evolucionant. Així, en les reunions subsegüents hem proposat establir diversos mecanismes de coordinació entre la Presidència de la Generalitat, la Vicepresidència i les presidències de Comissió Governamentals amb el mandat de gestionar la desconnexió/transició nacional. Finalment, donada l’excepcionalitat del moment, al cap de 10 mesos se sotmetran la Presidència i l’acció de Govern a ratificació parlamentària, a través d’una qüestió de confiança, amb l’objectiu d’avaluar conjuntament l’evolució dels compromisos acordats.

La virtut d’aquesta proposta, pensem, és que, igual com succeeix amb la Declaració d’inici del procés, o amb els resultats sorgits de les taules de negociació sectorials (blindatge de drets fonamentals, pla de xoc social, i procés constituent), són el resultat d’un diàleg i d’un aprenentatge compartit. No és el relat ni la proposta de ningú en particular, sinó que és la síntesis de totes elles. Ningú hi perd i tothom hi guanya molt. Entenem que això és el què emana del mandat democràtic rebut el 27S. Aquesta és la gènesi de tot bon acord. Que no deixi vencedors ni vençuts. En altres paraules, que venci la democràcia i, conseqüentment, les persones, en plural.

*(NOTA: Article apregut al web de Junts pel Sí, 27.07.2015)