dimecres, 30 de desembre del 2020
dilluns, 28 de desembre del 2020
LA REPÚBLICA DE CATALUNYA COMPRARÀ 100 TANCS MERKAVA IV A ISRAEL
Una de les primeres decisions que prendrà la nova República de Catalunya, un cop proclamada de nou, en base a la votació del 27 d'octubre del 2017, serà la creació de la Força de Defensa de Catalunya (FDC).
Avui s'ha sabut que, pel que fa al seu component de Terra, comptarà amb 100 tancs israelians Merkava IV, de gran potència i que estan perfectament adaptats a un terreny desèrtic o semi-desèrtic, com són els Monegros.
L'adquisició d'aquest tanc formarà part d'una acord militar secret que a hores d'ara ja s'estaria negociant entre Israel i l'autoritat nacional catalana en formació i que també inclouria sistemes d'armament aeris, navals, digitals i d'intel·ligència.
Amb aquest acord, el nou exèrcit català es convertiria en una força de xoc de les més avançades en els propers anys. També posarà les bases per una potent indústria de defensa catalana.
dijous, 24 de desembre del 2020
dissabte, 19 de desembre del 2020
divendres, 18 de desembre del 2020
FER HISTÒRIA, AMB LA LAURA*
Quan es llegeixin aquestes línies, probablement ja sabrem si hem fet història. Espero i desitjo que sí. Perquè això voldrà dir que la Laura Borràs haurà guanyat les primàries per ser la candidata efectiva a a Presidència de la Generalitat per part de Junts per Catalunya. Lògicament, encara caldrà imposar-se a les eleccions del 14 de febrer, bé mitjançant una majoria absoluta, bé mitjançant una nova coalició independentista. Llavors sí que haurem fet història, perquè entre altres esdeveniments, significarà que tindrem, per primera vegada, «una» presidenta de la Generalitat, després de 131 presidents.¿I no seria especial que fos, precisament, amb una dona presidenta que assolíssim definitivament la Independència?
Aquestes darreres setmanes hem assistit a unes primàries en el sí de Junts per Catalunya que han estat exemplars i que marcaran un abans i un després. Diguem-ho clar i sense embuts. Reagrupament ha fet públic el seu suport a Laura Borràs. Perquè considerem que és una persona eficient, intel·ligent, patriota, compromesa. Amb una enorme capacitat de feina i de raonament. Amb una retòrica excel·lent. Perquè amb ella es poden sentir molt identificades moltes persones, homes i dones. I perquè pot assolir un triomf rotund enfront els partits espanyolistes i ètnics, que pretenen acabar amb Catalunya com a nació.
La victòria de Junts per Catalunya serà definitiva, també, per que compta amb el President legítim, Carles Puigdemont, que cada cop està assumint un protagonisme en la política europea, en el Parlament Europeu, flanquejat de forma convincent per la Clara Ponsatí i el Toni Comin.
Tot plegat dibuixa un escenari d’optimisme i de victòria, en un context de repressió espanyola, de catalanofòbia extrem, cada cop més desaforat. I malgrat això, no fem més que avançar. Però cal tenir en compte que mai no n’hi ha prou. Les eleccions del 14F poden esdevenir claus per al futur immediat del nostre poble i no podem deixar-nos ensarronar. Hem de guanyar i hem de guanyar de forma convincent, sense discussió, de forma abassagadora i que ens permeti afirmar que no necessitem el permís de ningú altre per la independència que el del poble català. De nosaltres mateixos, de nosaltres sols, per emprar una expressió ben coneguda.
Amb el Carles, amb la Laura, amb la Clara, amb el Toni i amb centenars, milers i milions de catalans podem guanyar i restablir la República Catalana. Hem de parar els peus als espanyols que no deixen de reprimir-nos i hem de fer que els europeus, i el món sencer, ens reconegui com un poble lliure i amant de la pau. Perquè ni ens aturarem, ni ens aturaran. Volem la victòria i l’obtindrem. Per això cal treballar i treballar sense pausa. No hi ha marxa enrera. És una crida pel triomf i la República, per obtenir tots els recursos que ens permetin fer front a fenomen com la pandèmia sanitària, la crisi econòmica i social, per millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes i no caure mai més en els ridículs que provoca l’autonomia. Ja han mort 15.000 compatriotes, i tothom sap que haurien estat molts menys si haguéssim tingut a les nostres mans els recursos que generem amb el nostre esforç. I no puc deixar de recordar la figura del President Quim Torra que va trencar-se el pit per evitar-ho i que tant el trobem a faltar unes poques setmanes després de la seva inhabilitació vergonyant.
En definitiva, fem una crida a seguir endavant, sempre endavant. Per Catalunya, per tots nosaltres, per fer, junts història, és a dir, República!
*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 105, Desembre 2020)
dijous, 17 de desembre del 2020
dimecres, 16 de desembre del 2020
dimarts, 8 de desembre del 2020
Agreements with the State and magical pactism[1]
Carles Puigdemont
Experience shows us that the important thing about agreements reached with the State in relation to Catalonia is not their signature and the details that accompany them, but rather their respect and compliance, so that verifying compliance with previous agreements is a necessary condition to resolve the convenience of signing new ones.
The Spanish State is above all a machinery of power that acts as an expert system; the concrete ideology or power of the people who fleetingly represent it doesn't matter. It is a large interactive repository of knowledge about power and administration, enriched by each regime and each generation of politicians and senior civil servants of the three powers, which provides the necessary respònses to each situation in which any particular person in charge may find himself. That is to say: in the negotiation with the Spanish Government on Catalan issues, one is not only or chiefly negotiating with the minister or prime minister, but with all those who have preceded them and have poured their knowledge and experience into this expert system. With regard to Catalonia, the red lines that the Spanish interlocutor is well aware of are not those set by its government programme, nor are they the ideological framework of its political formation – usually more generous than the electoral programme –, but rather those drawn by all their predecessors who have had the responsibility to deal with it. In the debate on the national condition of Catalonia, the weight of the legacies of the Count-Duke of Olivares, king Felipe V, Primo de Rivera and Franco - to put some names under which there is a whole host of ministers and civil servants, judges and servants of the State, laws and decrees - determines even the position of political spaces that are placed ideologically at the antipodes.
For us, this is catalanphobia. For them, that is patriotism. It is the duty that they feel they have as servants of the State, over and above their ideologies that have catapulted them to power. When a judge issues a judgment, he does not do so only by making use of a legal protection, forced or otherwise; he does so with the endorsement of a complete system that has refined the persecution of a minority nation to make this persecution fit within the standards required of a liberal democracy.
Under these conditions, it is extremely risky and dangerous to enter the area of agreements with the Spanish State without taking due precautions. The probability that the power machinery will engulf you before you realise is very high.
This is where Catalanism, as a whole, has always failed. We have gone to all the negotiations with Spain, ignoring the fact that, in the culture of Spanish power, conjunctural opportunities do not open the door to structural reforms. A given government's loss of an outright majority does not prejudge that the power of the State has lost a single shred of its strength or that it feels compelled to review its position.
Attempting to resolve structural, fundamental issues taking advantage of the parliamentary weakness of a government is dangerously naive, which ignores the true power of the State. It is an exercise in self-deception that may allow one to move forward peacefully from one election to the next, but it contributes to the chronification of the conflict, which is the scenario where the strong side always wins.
By being rigourous and self-demanding, and with a large dose of realism, we reach the conclusion that the few improvements that may be obtained will never mean weakening the power of the State, so that any devolution of self-government is jeopardised and subject to the permanent vigilance and suspicion of the three powers of the State. This is what has happened hitherto.
Catalanism has too lightly neglected the construction of its own expert system. After more than 100 years of political confrontation with the State, this system should hhave been very robust by now. Perhaps this is the real difference with the Basque system, and not whether one party here more or less resembles the successful party over there. All our experience and knowledge accumulated over time have not been taken advantage of by the political leaders of the moment, who have tried to invent or innovate in relations with the State in the ingenuous hope of being the ones who can solve the grievances for a generation or more. By not feeling part of this secular chain, by not believing themselves to be the heirs of the various traditions of Catalanism that have had the opportunity to deal with the State, an extraordinary potential has been wasted that would have saved us mistakes. One of the reasons for foregoing feeling thesmelves to be the heirs to those who have preceded us is the Cainite struggle that tends to take place within oppressed and persecuted peoples, often expressed by partisan mistrust that has developed to paroxysmal levels.
Part of the Catalanists felt the obsessive need to kill Jordi Pujol's political and government work legacy because they believed that this would help them win the elections, instead of understanding that on that legacy, becoming its logical heirs, they could add their own bases of the relationship with the State, and they would thus have delivered to the subsequent generation an even more solid foundation than it had received. Instead, even today enormous efforts are devoted to deconstructing and stigmatizing the “convergents”, and it is felt necessary to tear down the stones of their legacy in order to achieve electoral hegemony. And this happens every time. It also happened with the legacy of Pasqual Maragall, which the other Catalanists tried to stigmatize simply because they had not been protagonists.
On the other side, the same interlocutor has always waited for us. The person in charge of saying "No" has change, and will change in the future. But it is always the same "No", a "No" that comes from way back and that is conceived of and designed to go far. On the other hand, at each change of era, whether due to a change of government or of the regime, we change our interlocutors, we change the language and sometimes also the objectives, with the foolish caution of erasing the merits of our predecessors to prevent their political heirs from obtaining part of the hypothetical benefits of a future agreement with the State.
The logic with which we have hitherto faced relations with the State condemns us to permanent defeat. In this field, shortcuts can be a mirage and a trap, and whoever sees in the agreements with the State a shortcut to make the effective achievement of independence easier to tread, and painless, is not telling the truth.
Paradoxically, the critics of "we're in a hurry" - some of whom are directly responsible for this line of reasoning when it came to discrediting the traditional Catalan "pactism" - are right now in an exaggerated hurry to reach an agreement with the State, as if everything relied on this tactical action.
Paradoxically, the critics of the so-called "magical independence movement" - some of whom are also directly responsible for this line of reasoning when it came to contesting the hegemony of autonomist Catalanism - are now fervent defenders of "magical pactism". A pactism that is far from demonstrating, in comparative terms, the efficacy of its predecessors, but that is advertised as a remedy that predisposes the cure of almost all our ills. Nobody explains the why and wherefore of this cure. But the product has already been enthusiastically received ... by the Spanish expert system.
We have to put into practice the strategy for the achievement of our own State. A strategy that is not linked to the temporary majorities in the Spanish Congress, nor to its correlation of ideological forces. Neither the survival of a left-wing government in Spain nor the fight against the extreme right justify any strategic postponement. It is the political milestones that it lays down as a political movement, always endorsed by large and growing electoral majorities, that have to guide the independence movement towards the attainment of its objectives.
Every organization, and every country too, has to keep in mind what preceded, the experience, the lessons learned. Learning from past and recent experience is key to preparing the political confrontation with the State, and to consolidate victories like those of October 1. Because it was not mourning, it was a flood of hope that changed the country and its relations with the Spanish state.
[1] In Catalan, "pactisme" refers to the pragmatic negotiating strategy traditionally attributed to the Catalan people, as a means of solving disputes and problems.
AVUI, A LES 13 HORES, CONVERSA VIRTUAL DE JAUME ALONSO CUEVILLAS I JOSEP SORT
08/12/2020
13.00h
Zoom: us02web.zoom.us/j/84504293147 pic.twitter.com/1jn676Z10A
Us hi espero!
dissabte, 5 de desembre del 2020
divendres, 4 de desembre del 2020
dimecres, 11 de novembre del 2020
dimarts, 3 de novembre del 2020
ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ESTÚPIDS!*
Sí, d’acord, el títol no és molt original, però és la veritat, no fotem. La falsa dicotomia que alguns pretenen imposar entre Independència versus Gestió, és més falsa que un duro sevillanu. La Independència és la millor manera de gestionar el país. La que ens permetrà disposar de tots els recursos que generem per fer front a totes les adversitats, a totes les calamitats, així com generar tots els recursos per garantir els benestar de la nostra gent. Punt. No hi ha res més a discutir. Independència i mil vegades independència. I quant abans millor. Si pot ser el 15 de febrer. No el 16. Des de Junts per Catalunya hem de ser claríssims al respecte. Cap dubte, cap matisació. Només així ho farem possible, només així obtindrem una victòria aclaparadora que evitarà qualsevol alternativa que només serà espanyolista. I és que a més, serà la Independència la que portarà a la unitat, seguint un efecte arrossegament. De manera que, repetim-ho, cap dubte.
Llavors em preguntareu, què farem, després de la victòria. I jo contesto, què farem abans. I abans avisarem el món sencer que la victòria portarà inevitablement a la Independència. I ho direm a viva veu a tot el món mundial. Que ho sàpiga tothom, des de Brussel·les, Washington, Beijing, Moscou o Ougandodou. Des de tots els mèdia globals fins al mitjà més modest de l’Àfrica.
I ho direm en totes les llengües del món mundial. Que ningú no pugui al·legar desconeixement, al respecte. Som un país que això ho pot fer perfectament. No som una petita potència, que no tingui mitjans. Prou d’auto-flagel·lar-nos amb el mantra de ser un país petit. El «petitisme» és quelcom patètic i d’ell n’estic fins al capdamunt.
Naturalment no serem tan babaus com per anunciar quines mesures concretes portarem a terme després d’una victòria definitiva sobre Espanya. Ja els agradaria. Alguna cosa hem après en els darrers anys, oi? Ara som molt més savis, després de viatjar tants anys cap a Ítaca. Molt més savis i sabem de què són capaços els espanyols.
Ara, en plena crisi mundial, Espanya és una desgràcia. Es troba a pocs centímetres de caure i d’esclatar, ja no en tenim cap dubte. Només sospira per rebre els fons europeus que els necessita com l’aire que respira. Són la seva esperança. Però és obvi que, si els rep, només els repartirà entre els seus acòlits, i mai amb un criteri de racionalitat, ben al contrari. Una Catalunya independent i membre a la UE, en rebria, segons algunes fonts, 30 milards, moltíssims més que una Catalunya autonòmica i espanyola. Però és que moltíssims més. De manera que no hi ha color. Amb aquests recursos sí que es podria fer front les demandes socials, econòmiques, d’infrastructures. I si sumem la fi de l’espoli fiscal que representarà la Independència, uns altres 16 miliards, encara en tindrem per construir un exèrcit modern, augmentar el nombre de funcionaris (jutges, policies, sanitat, servei diplomàtic, etc.) que ens faria augmentar la qualitat de vida, la seguretat pública i privada, l’ensenyament). També per reorganitzar el sistema financer i convertir Barcelona en una plaça fintech, canviant les experiències fracassades (Bancaixa, Sabadell) i acabar amb el monocultiu del turisme en moltes comarques, a favor de l’economia digital, la intel·ligència artificial, la universitat d’excel·lència, inspirant-nos en models capdavanters com els escandinaus, centre-europa o Israel. També serà el moment de determinar el sistema electoral propi, que reforci la cohesió nacional, la planificació territorial, amb l’impuls de les vegueries i la desaparició de les províncies i les diputacions.
I naturalment, un impuls de la presència internacional: a Europa, al Mediterrani i al món. Amb uns thinks tanks que sempre tinguin Catalunya com a referència, no com ara. I unes empreses globals, unes 10, 20 o fins i tot 30, que portin la marca Catalunya arreu del món, sense peatges reials de cap mena.
Last but not least, un element clau serà l’elaboració de la Constitució de la República, on quedarà ben palès la defensa dels Drets i Llibertats de tots els catalans i catalanes, la persecució de tota mostra de catalanofòbia i la defensa i promoció de la llengua catalana.
Tenim tantes coses per fer que quant abans les comencem, molt millor.
*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 104. Octubre 2020)
diumenge, 1 de novembre del 2020
dissabte, 10 d’octubre del 2020
divendres, 9 d’octubre del 2020
dijous, 8 d’octubre del 2020
Quim Torra: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia’ (Vilaweb, 26.09.2020)
Assumpció Maresma i Vicent Partal
Entrevistem el president de la Generalitat, Quim Torra, sabent que possiblement són les últimes hores del seu mandat. La tensió al món polític és tan alta, que fins i tot les ombres dels tarongers semblen més dures a la paret de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. És migdia. El carilló i les campanes de la catedral sonen al mateix temps mentre la broca d’un fuster, que adoba una finestra, intenta sobresortir amb aquell soroll estrident. El vent deixa el cel d’un blau net i radiant. Sabem que durant l’entrevista pot arribar la decisió del jurat inhabilitant el president. Mirem els mòbils fins a l’últim moment. No arriba.
Hores després s’especula que Carlos Lesmes havia preparat una mena de festa de la venjança aquest divendres de setembre: volien servir el cap de Torra al rei mentre era a Barcelona. Aliens a tanta perversitat, però condicionats pel moment, enfoquem l’entrevista cap a les zones més inèdites del president. Ens agradaria entrar en tot allò que sempre diu que explicarà en les seves memòries. Tenim poc temps i decidim de no perdre’n. No fem balanç. Parlem del llegat polític, sense que surtin ni PDECat, ni Junts, ni ERC, ni la CUP; parlem de la pandèmia, parlem de la família i mirem de parlar d’ell.
—Falta poc perquè us inhabilitin com a president de Catalunya. Què n’heu de dir?
—Tot això que ha passat aquests mesos i anys mostra els límits de l’autonomia. Tenim un parlament que no pot aprovar les resolucions que pren, tenim 2.850 represaliats i és possible que ens trobem amb un president inhabilitat per haver defensat la llibertat d’expressió… El país ha de ser conscient que això no pot continuar així. No podem anar topant contra les costures de l’autonomia i quedar-nos dins aquests límits. Hem d’adonar-nos que això tard o d’hora implica aquest salt col·lectiu de la nació. Això requereix un tall en sec, requereix la ruptura democràtica i la defensa de la independència. Aquest és el missatge més important que voldria enviar. Hem arribat a un punt en què realment ens juguem si l’autonomia ens acaba consumint o si realment tots plegats fem allò que s’ha de fer. I això només pot ser una ruptura democràtica.
—Vau acceptar la presidència amb la idea de fer-ho, però no s’ha fet.
—Jo em vull adreçar a la gent que hi ha estat sempre, que continua treballant de manera anònima per la independència, que m’ha donat suport i que es pugui sentir decebuda perquè no hem arribat més enllà. Entenc que hi hagi aquesta decepció. Per un independentista no haver aconseguit la independència sempre té un punt de decepció. Però alhora el nostre combat és un combat per l’esperança, com ja va dir Josep Benet. Hem de tenir la perspectiva de les dates clau i saber que un procés d’independència exigeix una línia recta, que com acabo de dir passa per la ruptura democràtica.
—Per què no ha passat?
—Ens hem trobat una situació d’una complexitat enorme. A mi em fa gràcia quan pretenen separar el poder judicial de l’executiu. Tots els poders de l’estat de manera sistemàtica i coordinada s’han dedicat a la persecució de l’independentisme català, i això ha tingut efecte. Hem de reconèixer que la repressió ha tingut efecte i que molts esforços els hem hagut de dedicar a defensar-nos d’aquesta repressió. Això explica que en bona part no hàgim pogut avançar. Penso també que per a poder fer aquest salt col·lectiu necessites una voluntat col·lectiva majoritària al parlament i potser aquesta voluntat no hi ha estat. I per tant en això les futures eleccions catalanes tenen una importància cabdal.
—Per què?
—Perquè necessitem una majoria determinada, decidida, conscient del moment històric. No podem continuar amb una autonomia intervinguda i amb aquestes persecucions. Hem de recuperar l’esperit guanyador del Primer d’Octubre, que és de plantejar el desafiament de la ruptura amb l’estat i la desobediència col·lectivament. Les desobediències personals i individuals no són la solució. A la independència hi arribem amb un salt col·lectiu o no hi arribem.
—En el moment de la sentència, l’octubre del 2019, podíem haver estat a punt.
—Va ser un moment decebedor perquè va demostrar la impotència dels partits per a posar-se d’acord, per a respondre en aquell punt tan important. Jo vaig fer al parlament una proposta de referèndum o referèndum, no va ser una proposta gaire acceptada, en general. Però no veig cap més via que el referèndum o eleccions plebiscitàries. I en tots dos casos, una vegada guanyades aquestes solucions, revalides el Primer d’Octubre. És evident que el Primer d’Octubre va fallar la defensa en qüestions de desobediència civil i democràtica d’aquell resultat. Aquí és on penso que caldrà treballar perquè això sigui possible.
—Quan l’altre dia vàreu dir al jutge que no pensàveu perdre ni un minut amb ell vam veure un canvi d’actitud en la línia de la ‘descortesia imperativa’ que deia Malcolm X. A vegades fa la sensació que us heu trobat atrapat entre el pacte de govern i l’obsessió del govern efectiu i que el Quim Torra president ha hagut de fer coses que com a ciutadà normal no hauria fet.
—És possible. Aquests mesos han estat d’una complexitat enorme. Primer hi havia un judici amb unes estratègies de defensa diferents. Per respecte, no he opinat mai sobre aquestes defenses, tothom té el dret d’escollir la seva. Tant si hi estàs d’acord com si no, el judici marca molt el ritme de la legislatura. Ens obliga tots a uns certs equilibris. Malgrat tot, vam votar que no al pressupost de Pedro Sánchez i ho vull recordar perquè és molt important. Ens mantenim sempre en la defensa de dues banderes que no hem abandonat mai. Això sí que era una línia vermella per a mi: la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya i l’amnistia com a solució de la repressió. Aquests són dos mínims comuns denominadors que l’independentisme ha pogut aguantar. Jo hauria volgut anar més enllà i no hi he pogut anar, tothom ho sap. Jo sí que tinc aquesta sensació que potser d’una altra manera s’haurien fet més coses.
—Del Quim Torra postpresident, en podem esperar un lideratge diferent?
—Em costa molt de parlar de mi. La gent veu diverses imatges com si fos diferent, però jo crec que sempre he estat el mateix. És cert que la presidència també pesa en aquest aspecte. Encara recordo el primer aniversari del 27 d’octubre, quan faig una declaració institucional reivindicant la independència i la faig tot sol. He procurat salvar com fos el prestigi de la presidència i la dignitat de la institució. Hem perdut moltes coses i penso que no ens podíem permetre el luxe de perdre aquesta. Allò que representa aquesta institució per a molts catalans i que jo noto visitant pobles i ciutats d’arreu de Catalunya, algú que marca el camí de la llibertat havia de ser-hi present. Si arriba el postpresident, que tard o d’hora ha d’arribar, jo em mantindré al costat de tothom qui es proposi aconseguir la independència del país, sigui qui sigui.
—La soledat s’ha anat fent més gran cada vegada.
—Aquest palau ja significa una certa soledat, la soledat de prendre decisions en moments extremadament difícils, més que no m’hauria imaginat. Totes les catàstrofes naturals que hem tingut: aiguats, incendis a petroquímiques i després una pandèmia. La soledat màxima que va ser a Canonges, en aquest edifici, havent de prendre unes decisions i en un moment d’una complexitat enorme. En el meu cas, m’havia preparat per anar a totes i això volia dir que m’havia preparat per si calia anar a la presó. I sí que m’ha faltat que tots anéssim preparats per al mateix objectiu. Però d’això no en vull fer cap disputa ni cap retret. Tot és d’una complexitat immensa. No puc retreure res a ningú. Tothom ha de saber estar al lloc que li pertoca i jo ho he intentat com a president de la Generalitat.
—No poder-ho aconseguir, a part de ser decebedor què us ha ensenyat?
—Ens ensenya l’enorme dificultat que té aquest país a l’hora de trobar la manera d’assolir aquests esforços polítics col·lectius. A vegades han funcionat a cop d’impuls, com el 14 d’abril de 1931. No s’havia preparat gaire i va funcionar. El Primer d’Octubre està molt més pensat i també funciona. En tots dos casos funciona per la gent.
—Us pensàveu que seria més fàcil?
—Potser es pot considerar naïf, però jo sí que venia amb la meva idea que ser independent potser faria més fàcil d’aconseguir aquest acord entre tots. I quan ens passem hores i hores, reunions i reunions, per donar una resposta a la sentència, i vam aconseguir que la majoria independentista arribéssim a un acord nacional per a l’exercici de l’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió, vaig pensar: ‘Home, és tard però hem trobat això.’ Però després hem estat incapaços de desenvolupar-ho. La gent hi és i hem estat incapaços de dur-ho endavant. Jo he patit més per no fallar a la gent. Veient els esforços que ha fet la ciutadania, m’angoixa un punt –potser perquè no sóc un polític gaire professional– fallar la gent en un moment com aquest amb la repressió que hi ha. I potser per això, en els moments més difícils, quan el cor i la sang bullen i et porten a trencar-ho tot, he intentat de no ensorrar l’últim pont. Per a mi també ha estat important. Els retrets entre nosaltres no els entén ningú. Mantenir aquest fil també ha estat important. Potser això m’ha desgastat, però tant se me’n dóna, perquè jo aquí no hi he vingut a fer amics ni enemics. Venia a fer la independència. Com que sempre he pensat que ho fem junts o és impossible, he procurat –amb una paciència que a vegades m’ha costat exercicis d’interiorització– que no podíem trencar per la gent…
—El moment més extrem que heu viscut quin és?
—Un moment que personalment em sap molt de greu és quan em retiren l’acta de diputat. Em sap molt de greu per tot allò que havia passat fins aquell moment. Havíem fet un acte aquí amb tot el govern, després es van fer unes votacions al parlament donant-me suport i, de sobte, plaf! Desaparec com a diputat. Sincerament, no ho vaig entendre. Personalment, aquell moment em dol per aquesta successió d’esdeveniments. Si fem un seguit de coses, hem de ser conseqüents fins al final. Com podem explicar als ciutadans que ens hem reunit al Palau de la Generalitat, que hem votat al parlament i ara de sobte ho acceptem? En aquest moment sí que vaig pensar quina resposta hi donava.
—I què vau pensar?
—Què ho havia de fer amb responsabilitat perquè necessitàvem aprovar aquell pressupost. I vaig pensar que era probable que en un país amb un funcionament més normal un acte com aquest hauria dut a una convocatòria d’eleccions. Però vaig creure que no, que encara hi havia un pont i que havíem d’arribar al pressupost. I llavors aquell no recorregut polític del gener passa a ser un recorregut de màxima concentració en la pandèmia. I ja no ens podem desviar ni un mil·límetre de la catàstrofe que gestionem. La covid ho canvia tot. Això també s’ha de saber, d’aquesta legislatura tan complicada.
—Sense controlar els partits polítics i el sottogoverno, és possible d’anar endavant?
—La gent als partits polítics, els ha de demanar claredat. L’altre dia el vice-president del parlament, Josep Costa, deia: no ens demaneu unitat, demaneu-nos que fem la independència. La frase em va agradar. S’ha d’exigir que senzillament siguem clars. Com ho farem, quines seran les maneres d’arribar-hi i jo penso que la ciutadania es mereix aquest punt de respecte. He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia. Els límits de l’autonomia que ha posat al descobert aquesta legislatura també són els límits de què significa una autonomia com aquesta: amb interventors, amb Mossos, amb qualsevol col·lectiu que ens puguem imaginar. Això ho hem de tenir molt present a l’hora de plantejar-nos aquest salt col·lectiu.
—Abans dèiem que vós no us n’havíeu sortit. Sabent això, com s’ha de fer?
—Sabent que tindràs molts obstacles del funcionariat d’aquesta autonomia. Això ho has d’acceptar. En un moment de desobediència, has d’acceptar que la repressió pot venir dels àmbits de la mateixa autonomia. Tot això és la màxima complicació del nostre moment.
—I això no es pot desmuntar de cap manera?
—Jo no faré servir la paraula ‘desmuntar’. Tot això cal desbordar-ho i això ho desbordarà la gent votant. Si una majoria vol la independència, serem independents. És així. Això requereix un seguit de decisions sobre com organitzar-nos i orientar el moviment independentista cap a allò que és: un moviment de regeneració i ruptura. Ara mateix a tot l’estat espanyol l’únic moviment que realment trenca amb el règim del 1978 és el moviment independentista. Curiosament, som nosaltres. Això té un gran valor. La gent que vol canviar les coses, que s’enfronta a l’status quo som nosaltres. Ja hem vist què se n’ha fet, dels altres moviments. Han estat digerits per a aquest poderós estómac que és l’estat espanyol i contra això el gran valor que hem de preservar en el sentit de ruptura és l’independentisme.
—Preservar?
—A mi em preocupa que convertim l’independentisme en un catalanisme 2.0. El catalanisme era un moviment magnífic perquè no sabies on començava ni on acabava. Tu podies ser un catalanista tant si demanaves quatre coses com si en demanaves moltes. Tothom podia ser catalanista. Però l’independentisme no és una evolució del catalanisme. L’independentisme és ruptura. L’independentisme persegueix una finalitat que és la república catalana i per tant no li serveixen els mètodes del catalanisme. Ha de seguir una altra estratègia, que és diferent. Tot allò que era habitual quan al país hi havia una majoria catalanista no serveix ara que hi ha una majoria independentista. És diferent. Hi ha una societat que et demana que actuïs diferentment.
—Pot passar que ser independentista acabi no volen dir res?
—Aquest és un gran risc. I això em preocupa. L’independentisme no pot perdre el sentit de ruptura ni de regeneració. Si fem perdre valor a les paraules, serà molt preocupant.
—Hi ha gent que es demana si heu tingut prou poder com a president?
—Jo arribo a la política perquè el meu president a l’exili em crida per si vull anar a la seva llista electoral. Hi vaig de número onze. Després de tres investidures fallides es proposa el meu nom. No és que jo fos gaire partidari d’elegir un president de la Generalitat i em torno a trobar dient que sí a una petició que em fa el president. Dic que sí com a deure cívic en un moment molt difícil. I això no pot passar. Els presidents de la Generalitat els ha de votar la gent perquè això dóna força. Els vots donen una força molt important. Quan arribes d’aquesta manera a la presidència lògicament no tens la mateixa força que si has passat per unes eleccions. Dit això, totes les decisions que he pres les he preses sota la meva responsabilitat. He parlat amb molta gent, no necessàriament polítics, amb molta gent de la societat civil. I per tant, sí. Aquest era un govern de coalició amb moltes dificultats, processos judicials, requeriments… Tot això ho ha fet extremadament difícil. No perquè jo no m’hagi sentit amb autoritat.
—A l’octubre volíeu destituir al conseller Buch, però no heu fet el canvi fins ara… Us ha preocupat que, per una banda, demanéssiu la pressió dels CDR sobre el govern i, per una altra, veiéssiu com els Mossos feien determinades actuacions molt polèmiques?
—Sí, m’ha preocupat però insisteixo que això forma part dels límits de l’autonomia que tenim. Sempre un mosso obeirà els requeriments i mandats judicials que li arribin. Però, més enllà dels mandats judicials que els hagin pogut arribar, hi ha hagut imatges d’actuacions dels Mossos que a mi no m’han agradat. I això ho he dit també al parlament. La policia nacional catalana ha de tenir com a regla bàsica el respecte dels drets fonamentals de la ciutadania i ha de saber combinar seguretat amb drets humans. Aquest és el joc que ha de fer la policia. Jo he conegut mossos en moltes comissaries que m’han semblat uns professionals fabulosos i de sobte hi ha una colla d’imatges en què passa això, tot i tenir aquesta gent fabulosa. Hem d’exigir un pas més perquè la nostra policia nacional respecti els drets fonamentals.
—En la pandèmia s’han vist tots els límits de l’autonomia. En aquell moment del començament tot tenia un punt com irreal. Com si tota l’estructura institucional s’hagués fet miques pel caprici d’una persona. No hi havia màscares perquè un senyor de Madrid no sabia on comprar-les…
—És cert que quan mires enrere veus aquest punt irreal. També és un moment que se’t fa present amb tota la cruesa com és la gent. Veus qui s’arromanga, qui pren decisions i qui està pendent de la situació o qui se’n desentén. Per a mi en aquell moment el president Sánchez va ser una enorme decepció. Recordo que aquells quinze dies que Catalunya vivia una situació molt perillosa, com també Madrid, i demanàvem el confinament total. Cosa que va acabar passant quinze dies després. En aquesta època jo enviava un missatge cada dia a Sánchez. Vaig arribar a fer allò que no ha fet potser ningú. Vaig implorar al president Sánchez que decretés aquest confinament, que ens hi jugàvem la vida de molta gent, i les seves respostes em van decebre molt. Fins i tot li vaig dir: Oblideu que ho he proposat jo, però feu-ho; ens hi va la vida de les persones. I allà vaig veure un president que en aquells moments se sentia pressionat per uns altres condicionants que no eren aquests. Vaig tenir la sensació que en aquell moment coneixia el vertader Sánchez.
—I com és el president Sánchez de debò?
—És un president que vol ser president, que no té cap problema a aliar-se amb qui sigui, a canviar les polítiques que siguin, a fer desaparèixer una taula de negociació per aquí o una reforma de sedició per allà per continuar essent president. Potser és per aquella teoria de la resistència, però jo que sóc de la teoria que tens uns ideals, els defenses i vas en línia recta no m’he trobat amb persones amb més revolts que el president Sánchez. Ha estat brutal, durant aquests dos anys, veure’l com si fos un prestidigitador que fa aparèixer petits jocs de mans davant nostre per poder continuar essent president.
—Però en aquest moment que descriviu es parla de morts, de persones que poden viure o morir.
—Sí, era un moment terrible, quan hi havia un caos monumental. A Catalunya havíem de continuar gestionant els hospitals sense poder comprar el material que feia falta o comprant com podíem bates i EPI i màscares… Perdem uns dies i unes hores vitals. I jo, de debò, m’enfilava per les parets de pensar que perdíem una hora, una altra hora, tres hores. Tot anava d’hores. I que costés tant prendre les decisions i que no es posés la vida de les persones davant de les altres coses, no ho vaig entendre, ni del president Sánchez i de molta altra gent. Algun dia haurem de parlar de totes les trucades que jo feia i de les respostes que tenia.
—Hi ha una paradoxa. Arribeu per fer la independència i no la gestió i en canvi segurament la vostra presidència passarà a la història per la gestió que heu fet de la pandèmia. Durant aquests anys heu estat sotmès a una ridiculització molt gran…
—El procés de ridiculització al qual he estat sotmès, no diria que m’honora, però els presidents que han tingut per guia la llibertat de Catalunya tots han estat titllats de bojos en un moment o altre. I em remeto al president Macià, claríssimament. Si tu vas cap a la independència ataques l’status quo i llavors el sistema es defensa. La millor manera de defensar-se és ridiculitzar-te. Això no m’ha preocupat perquè quan he anat pels pobles de Catalunya no m’he trobat que em tractessin així. No he trobat ni gent xiulant ni apedregant-me. Sempre he estat molt ben rebut. Només tinc paraules d’agraïment a la ciutadania catalana. Sobre això que dieu de la pandèmia, jo creia que en la gestió d’aquesta catàstrofe mundial probablement ens hi jugàvem la independència de Catalunya. Ens la hi jugàvem perquè depenia del nostre capteniment, de la nostra capacitat de lideratge, de la gestió de tot això. Des de Canonges, jo tenia un HotPoint i m’havia de connectar a TV3, i en aquest moment t’adones de la importància de la presidència. I torno al començament. Això ho haurà de jutjar la gent, però he intentat que no abaixéssim la guàrdia, que parléssim amb la gent amb honestedat, i penso que he fet això, amb aquests discursos des de Canonges.
—Us fa patir anar-vos-en en aquest moment de la pandèmia?
—Sí. Em sap greu. Sé que vindran moments difícils i hi tinc un punt d’experiència. Ara tenim 17.000 joves confinats a les escoles, que és un percentatge ínfim respecte del milió i mig d’alumnes. Ara només tanquem escoles, a partir de la setmana que ve ja n’obrirem perquè hauran passat la quarantena. Quan veus què passa en alguns països d’Europa o què passa a Madrid, veus que també ens pot passar a nosaltres. M’agradaria continuar treballant per la salut, per la vida. En tot cas, passi el que passi, el govern sap que em té a la seva disposició per a qualsevol envit.
—La mortalitat aquí ha estat altíssima, com a Espanya…
—Sí, però un punt menys que a Espanya perquè aquí donem les xifres de veritat. Les xifres no lliguen mai, però la Generalitat dóna les xifres finals. Anem a les funeràries per raportar allò que ha passat a tot el país. No donem tan sols les xifres dels hospitals i això fa que les xifres d’Espanya no reflecteixen la terrible tragèdia que hi ha hagut. Recordo el dia que teníem les xifres preparades i jo havia de sortir a dir als ciutadans de Catalunya que de sobte teníem el doble de morts. El dia abans pensava: com dius que en comptes de 3.000 morts són 6000? Però fer-ho per a mi era un exercici de responsabilitat. La pitjor decisió que pots prendre és no explicar el punt de gravetat perquè acabarà sortint. N’és una prova això que passa a Madrid aquests dies. Aquesta pandèmia no la pots amagar darrere una paret. És bestial, té una manera d’expandir-se brutal, per això és tan important de prendre les decisions en el moment oportú. En general ho hem fet sempre, però també hem fallat…
—A on?
—A Lleida. Allò que va passar a Lleida no hauria passat si haguéssim fet el que havíem d’haver fet. Allò va fer que haguéssim de prendre unes decisions molt difícils. Recordo la gent de Lleida i el Segrià molt enfadada amb les decisions que vam prendre. Ara és la millor comarca del país. Arribem tard i ho reconec. Lleida fa que de sobte ens posem en tensió i, paradoxalment, ens permet d’actuar durant tot el mes d’agost amb totes les mesures i els cribratges, que fan que avui siguem en una situació millor que Madrid. D’una mala gestió n’hem tret un aprenentatge, hem sabut corregir-ho i activar uns altres mecanismes. Això és fàcil de dir ara, però quan passa és diferent.
—Aquests dies dieu que passaran coses molt greus. Què voleu dir?
—Serà difícil. Per exemple, a les escoles ens en podem anar a un nombre més alt de confinaments. Aniran fluctuant perquè unes tanquen i n’obren unes altres. Ens mantenim en unes xifres elevades però estables. En la reobertura de les escoles, en l’educació, tenim una situació correcta. … El fet és que has de saber què has de fer en cada moment. Ara a Barcelona tenim una situació de risc de rebrot molt alt. Et trobes que a Manlleu hi ha un rebrot, o a la Cerdanya, o ara mateix em comentaven que a les Terres de l’Ebre hi ha un nombre de positius alt. Podem trobar que tot això se’ns dispari. No som al març, als hospitals tenim una situació de calma. Ara tots els esforços titànics s’aboquen a la primària. No sé per què cada dia no sortim a aplaudir-los. Fan una feina extraordinària, ara mateix són a primera línia.
—El vostre projecte havia estat més ambiciós?
—Nosaltres havíem fet un pla de desconfinament.
—Què no s’ha aplicat?
—Una part, les proves en massa les vam començar a fer quan va arribar el doctor Argimon… Sempre penses: tant de bo ho haguéssim pogut anticipar. En els moments culminants tot venia d’una hora. Si he pogut ajudar el meu país en un moment com aquest em puc sentir content.
—No n’heu fet propaganda, de tot això. No us heu retratat amb els avions de material, no….
—Crec que és la manera catalana d’actuar. Aquest caràcter més fred, en què incloc la ironia, ens porta a actuar d’una determinada manera. En aquesta conversa que han sortit qüestions personals em sento fatal. A mi no m’agrada parlar de mi.
—Però sou president i la gent ho vol saber.
—Sí, però també sóc jo. Jo preferiria trucar a la gent que feia els respiradors, a Hong Kong, o a les delegacions… Em vaig passar tot un dia buscant bates pel món. També vaig trucar a les autoritats religioses: als bisbes, als rabins… per una qüestió que em preocupava molt, que era el de les morts solitàries, la gent que havia fet un donatiu… No tenia ni temps, ni la televisió podia venir. Era més útil que hagués fet la meva feina.
—Què espereu que faci el parlament?
—El parlament ha demostrat ser una de les institucions més limitades.
— Però què n’espereu?
—Espero el seu suport, que estigui com sempre al costat de la democràcia. Però tots sabem en quina situació vivim. En aquests moments de tanta dificultat jo miraria cap a aquest futur pròxim que tenim i veure l’independentisme com un motor de canvi social. Aquí tenim un referèndum o unes eleccions davant que han de marcar un punt d’inflexió cap a un salt col·lectiu.
—Quines lliçons més n’heu tret d’aquests anys?
—Les lliçons d’aquests anys? De tot, de la plaça d’Urquinaona, de la pandèmia, dels judicis… És que tenim la força per a guanyar, la tenim ara. No sé quan, però hi hem d’anar tots.
—Què us n’emporteu d’aquest mandat?
—He pogut conèixer la part millor del meu poble. El coneixia, però he tingut la sort de parlar amb gent extraordinària.
—I dels indults, què en penseu?
—Tot això dels indults que apareix ara! Fixeu-vos tots aquests anys, han anat apareixent pastanagues. Totes han fracassat i estem com estàvem. Si vam votar que no al pressupost de Pedro Sánchez, què ens ha de fer canviar i votar que sí? Si tenim els mateixos presos a la presó, tenim els mateixos exiliats, tenim més represaliats…
—Els presos estan pitjor.
—Ara tramitaran uns indults que estan obligats a tramitar? I això què soluciona? Res. L’única cosa que soluciona és una llei d’amnistia. I que jo sàpiga hi ha una majoria al congrés que amb voluntat política pot resoldre el conflicte català. Presentar una llei d’amnistia sí que seria un gest, tramitar un indult no ho és. És un pur acte administratiu sense gens de valor. Que no ens venguin més històries.
—S’hi acarnissen, amb els presos?
—Jo diria coses que serien una barbaritat. Aquesta setmana vaig anar a donar el condol al Jordi Turull; també es va morir el pare del president Puigdemont. Assistim a unes escenes de crueltat, d’inhumanitat que no em pensava que les pogués viure. Els conec de fa poc, però hi ha gent que es coneixen de fa anys i anys i s’ho miren com si no els afectés. Però de debò? Com és possible això? Quan es va morir el pare de Carrizosa li vaig trucar. Hi ha un punt d’humanitat, de mínims. Algú es pensa que podem continuar així mentre als presos i els exiliats se’ls hi moren els familiars. No em pregunteu més per això que diria bestieses.
—Abans d’acabar podem parlar de la Carola, la vostra esposa?
—Això són punts més sensibles que no haurien de sortir… Si he aguantat aquests mesos ha estat per la meva família. No tan sols per la Carola sinó pels meus fills. He retrobat els meus fills. Si ho porto cap a la broma, deixaré d’emocionar-me. Recordo la primera setmana de president en què representava que jo era com una espècie de salvatge i arribava a casa pensant si seria capaç de resistir-ho. S’havien ficat amb la meva filla, que té una discapacitat. I arribava a casa esgotat. Anàvem al llit amb la meva dona i pensàvem: ‘Això no pot ser.’ Després venia la meva filla gran i la petita i s’asseien al llit. El meu fill em truca i em pregunta com estic! He aguantat gràcies a ells.
—Una pregunta final. Si us fan fora així és perquè els molesteu?
—Crec que els he emprenyat molt. Hi ha hagut una idea que jo era com una pedra a la sabata i se m’havien de treure de sobre. Tinc una certa satisfacció d’haver-los emprenyat tant. Sincerament. El meu admirat Carrasco i Formiguera, al parlament espanyol, li deien és que vostè és un nacionalista radical i responia: això és una de les millors coses que m’han dit mai. Doncs una mica és això, també.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)