ESTUDIAR LA GUERRA per POL MOLAS*

Les conseqüències que té la guerra obliga tant a civils com militars a estudiar-les per prendre decisions.

Any 3 Núm. 61

diumenge, 12 de juny de 2022

Napoleó observava l’evolució dels combats a Leipzig. Malgrat la contundència dels atacs francesos contra les línies prussianes, no havien aconseguit provocar caos i pànic com set anys abans a Jena. Aquell 16 d’octubre de 1813 —primer dels tres dies de la batalla— l’Emperador acabaria exclamant-se: «Aquests animals han après alguna cosa!». Tenia raó. La pràctica totalitat dels comandaments prussians —especialment aquells en posicions d’estat major— provenien de la Militärische Gesellschaft (Societat Militar). Aquesta organització privada s’havia dedicat a estudiar i debatre els canvis en la guerra des del 1801, tot mirant de cercar una alternativa a l’encarcarament de l’aristocràcia militar prussiana. La derrota de Jena-Auerstädt el 1806 obriria la porta a què comencessin les reformes que calia sota el lideratge de Scharnhorst.

El cas de les reformes prussianes és potser un dels més il·lustratius de com l’estudi de la guerra és cabdal per assolir la victòria. Com hem dit anteriorment, s’ha de procurar exercir una dissuasió efectiva per tal d’estalviar-se conflictes. Això, però, no és llicència per no preparar-se per lluitar i guanyar quan no hi hagi cap altra opció.

Assumit, doncs, la importància d’estudiar la guerra, hem de preguntar-nos en primer lloc: qui l’ha d’estudiar? Si observem la majoria de països occidentals, la resposta és evident: tant civils com militars. Un dels fonaments de qualsevol estat que es concebi com a democràtic és la subordinació de la institució militar al poder civil. Ara bé, tant el legislatiu com l’executiu —així com els servidors públics i aquelles associacions amb incidència institucional— han de tenir un coneixement profund de què és la guerra i la seva conducció per tal de prendre decisions fonamentades.

Si ens fixem en la literatura institucional europea i nord-americana (Canadà inclòs), hi trobem les estratègies de seguretat nacional i defensa que proveeixen unes línies mestres a partir de les quals se’n deriva la política de defensa. D’aquí en sortiran els programes d’adquisició de material, els dimensionaments de les forces i els criteris de selecció i retenció del personal. Un dels problemes habituals —més o menys greu en funció del país— és la competició entre les diferents branques militars pels recursos. L’exèrcit tendirà a voler més efectius mentre que la marina i la força aèria mai no tindran prou vaixells o avions. La tria mai és fàcil, i és per això que els decisors institucionals han de tenir un coneixement profund dels conflictes presents i potencials per trobar l’equilibri més escaient. Tal com exposava Colin S. Gray a Strategy and Defence Planning aquesta tasca sempre té un bon marge d’incertesa, però cap estadista la pot eludir.

L’estudi de la guerra entre els professionals de la milícia pot semblar un imperatiu, però no sempre ho han trobat evident. Davant les exigències físiques i morals del fenomen bèl·lic, la necessitat de cultivar l’intel·lecte sovint ha quedat en un segon pla —i a voltes s’ha topat amb actituds hostils. Però qualsevol força mínimament competent valora i nodreix l’educació del seu personal. Tal com diu el general —i ex-Secretari de Defensa dels EUA— Jim Mattis, «Si no has llegit centenars de llibres, ets un analfabet funcional i seràs un incompetent, perquè les teves experiències personals no són prou àmplies per sostenir-te».

L’estudi de la guerra dins de la institució militar té àmbits i nivells. Mentre els sotsoficials i oficials júnior (tinents i capitans) es centraran en el lideratge, tàctiques i la literatura més tècnica, els comandaments intermedis (majors, tinents coronels i coronels) abordaran l’estratègia i les operacions. Els alts comandaments (generals), en tant que node entre la direcció política i les forces militars, estudien la naturalesa i el caràcter de la guerra per tal de formular els cursos d’actuació més escaients en cada cas. Per la seva visió panoràmica de la guerra, acostumen a treballar conjuntament amb els corresponents ministeris de defensa per elaborar les propostes de disseny de força sobre les quals han de decidir el legislatiu i l’executiu.

Exposat qui ha d’estudiar la guerra, passem, doncs, al com. La via principal és la institucional —universitats i acadèmies militars— però en cap cas es pot negligir la via informal —de la mateixa manera que no s’ha de confondre títols amb formació. En totes i cadascuna de les democràcies occidentals en les quals Catalunya ha buscat referents es disposen de centres de formació acadèmica. En la majoria dels casos es troben a les facultats de ciències polítiques, però la pròpia complexitat de l’estudi de la guerra requereix combinar disciplines. De fet, el King’s College de Londres va ser pioner, tot fundant el War Studies Department sota el lideratge de l’historiador —i veterà de la II GM— Sir Michael Howard. De fet, tot i ser centres civils, també hi acostuma a haver-hi alumnes d’uniforme, cosa que alhora evita la generació de compartiments estancs entre la institució militar i la seva societat. Això en cap cas va en detriment dels centres de formació específicament militar —sigui per la formació d’aspirants a oficial, estat major, etc. Senzillament són vies que es complementen.

L’altra vessant —aquella que no és reglada— tot sovint ha fet aportacions cabdals en l’estudi de la guerra i el servei d’armes. El cas de la Militärische Gesellschaft n’és un. Però en podem trobar més, com ara el Naval Institute als Estats Units, fundat el 1873 per un seguit d’oficials preocupats pel declivi de la US Navy després de la Guerra Civil. Aquesta mena d’espais són imprescindibles per l’intercanvi intel·lectual —no confondre amb aplecs de divagadors—, tot situant-se al marge de les cadenes de comandament o la possible ossificació acadèmica.

Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar com es pot estudiar la guerra des del nostre país. D’una banda vam quedar privats de les institucions militars pròpies —així com la noblesa d’espasa— després del 1714. Hi ha hagut algunes excepcions, però la realitat és la que és. Tanmateix, l’absència d’aquests estudis en les nostres universitats és quelcom —com a mínim— sospitós. Hom ho pot comparar amb la ubiqüitat de departaments d’estudis per la pau. Que des dels successius governs proclamats independentistes no s’hagi abordat aquesta qüestió també és més que simptomàtic. La manca de cap «llibre blanc» sobre política de defensa per part del Govern, també. Sols ens resta —de moment— iniciatives no reglades com la Societat d’Estudis Militars actual, o bé formar-se a l’estranger. Sigui com sigui, estudiar la guerra és un deure indefugible de qualsevol societat adulta. Passat el nostre Jena particular l’octubre 2017, ara toca preparar-nos assolir Leipzig. Com diu en Frederic Porta, tenim un marge de temps per preparar-nos.

*NOTA: Publicat a Esperit, núm. 61, 12.06.2022

SIMPLY THE BEST

 

Una nova i molt important victòria de l’exili per Jaume Alonso-Cuevillas*

"Com més segueixi Espanya reclosa en la seva autarquia, més dura serà la caiguda"

20/05/2023 

El darrer dictamen aprovat pel Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, amb data del 15 de maig, és una fita particularment rellevant en la batalla jurídica de l’exili català, tant pel moment en què arriba com per la contundència dels seus arguments.

És destacable que només un d’entre els 15 membres del comitè, el portuguès José Manuel Santos País, emet un vot particular alineat amb les tesis defensades per l’estat espanyol. Contundent unanimitat entre la resta condemnant la violació dels drets polítics del president Puigdemont.

Aquesta setmana hem sabut també que diverses jurisdiccions internacionals (Suïssa, Canadà, Estats Units i Països Baixos) s’han negat a col·laborar amb la justícia espanyola en la investigació de la causa Tsunami Democràtic, entenent que es tracta d’una persecució política.

Recordo quan vam haver de defensar la primera de les euroordres belgues, el novembre del 2017, la feinada que vam tenir per desmuntar la percepció que els nostres col·legues flamencs tenien sobre la justícia espanyola (i la democràcia espanyola en general). Sobre el paper, Espanya era (i és) un estat de dret, amb separació de poders i unes normes processals penals prou garantistes (més que, per exemple, les belgues). Afortunadament, vam comptar amb l’ajut inesperat de la jutgessa Lamela, que va intentar enganyar els tribunals belgues marcant la casella de corrupció que, en el sistema europeu d’euroordres, comportaria l’entrega immediata dels reclamats.

Posat de manifest l’intent de frau, la jutgessa Lamela, primer, i el magistrat Llarena, després, van insistir que la malversació sempre havia estat considerada corrupció a Espanya (cosa certa fins a la reforma del Codi Penal feta pel PP el 2015, en què tota malversació ho era per apropiació indeguda, però no a partir de la introducció de la nova modalitat comissiva de malversació per administració deslleial).

Aquest intent d’engany dels tribunals espanyols va comportar una transcendental triple conseqüència: primer, els nostres advocats van començar a entendre més clarament que estàvem davant una persecució política; segon, els jutges belgues (després els alemanys i la resta) van començar a mirar-se amb lupa qualsevol nova petició relacionada amb la causa i, tercer, l’equip de defensa vam tenir molt clar que, més enllà dels aspectes materials de la doble incriminació, havíem de donar un pes destacat als aspectes processals, al·legats com a clàusula d’exclusió de l’entrega.

L’equip que llavors lideràvem el lletrat Paul Bekaert i jo mateix amb els nostres respectius col·laboradors (Simon Bekaert, Miriam Izquierdo, Anna Viladevall i altres que prefereixen no ser mencionats) vam centrar-nos en les diferents vulneracions fonamentals de caràcter processal que s’estaven cometent (dret a un procés just amb totes les garanties, dret al jutge natural, dret a disposar de temps suficient per exercir el dret de defensa, imparcialitat del tribunal, garanties del dret de defensa, dret a la presumpció d’innocència i una llarga llista de vulneracions).

Les al·legacions exclusivament processals van ocupar prop de dos centenars de pàgines en el primer dossier que vam presentar davant la justícia belga. L’objectiu era òbviament demostrar el caràcter polític de la persecució, posant de manifest que Espanya actua com un estat dual, amb unes lleis publicades homologables als sistemes democràtics però que poden ser fàcilment tergiversades per procedir a l’aplicació de l’anomenat dret penal de l’enemic. El dret processal i el penal ordinaris es tergiversen a connivència amb l’objectiu de reprimir la dissidència política.

Durant aquests anys, Espanya sempre ha fet valdre l’aspecte formal: no es persegueix ningú per la seva ideologia, sinó pels seus actes, tipificats al Codi Penal i enjudiciats pels més alts tribunals en aplicació de la legislació vigent.

Però, gràcies a la lluita jurídica de l’exili, ara capitanejada pel Gonzalo Boye i un gran nombre de col·laboradors tant interns (Pep Costa, Neus Torbisco i d’altres) com internacionals (Ben Emmerson, artífex principal d’aquesta darrera victòria, Nico Kirsch, i tants d’altres) aquest relat oficialista ha anat esmicolant-se amb el pas dels temps. Els diversos pronunciaments del Grup de Detencions Arbitràries de Nacions Unides, l’Informe Cilevičs del Consell d’Europa, diverses resolucions del TJUE, o el Dictamen del Comitè de Dret Humans de Nacions Unides del passat 31 d’agost de 2022, són fites que, unides a aquest darrer dictamen de 15 de maig, permeten afirmar que a la comunitat jurídica internacional constitueix avui una communis opinio segons la qual existeix una persecució política contra l’independentisme català, que encaixa perfectament en el concepte de minoria nacional de Nacions Unides o en el terme encunyat recentment de Grup Objectivament Identificable de Persones a què s’ha referit el TJUE.

Com recentment ha demostrat magistralment el professor Damià del Clot, a Espanya segueix operant un deep state d’arrels sociològiques franquistes que, a voltes amb connivència amb el poder formal, a voltes amb la seva tolerància i molt sovint actuant al marge dels mecanismes de l’estat de dret, prioritza una suposada raó d’estat (la unitat d’Espanya en què es fonamenta l’statu quo) per sobre del més elemental respecte als drets fonamentals dels ciutadans. La legalitat vigent manté també certes normes d’excepcionalitat que no respecten els mínims estàndards internacionals.

El dictamen ha tingut per objecte l’art. 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal que va permetre suspendre els electes llavors imputats per rebel·lió. El Tribunal Suprem va desatendre tant els recursos que hi vaig formular com la qüestió prejudicial europea que, atesa l’expressa petició continguda en el recurs, estava obligat a plantejar com a darrera instància jurisdiccional. Com recentment ha demanat al Congrés el diputat Josep Pagès, l’art. 384 LEcCrim hauria de ser immediatament derogat. Igual que, hi afegeixo, els articles 6.2 i 6.4 de la LOREG que regulen la inelegibilitat sobrevinguda, o l’art. 25.4 del reglament del Parlament de Catalunya. Un càrrec electe no pot ser apartat sense sentència ferma per un desproporcionat automatisme legal.

El dictamen de 15 de maig és també transcendental pel moment en què arriba. Just quan el TJUE ha de dictar diverses resolucions sobre la situació dels eurodiputats i quan, ben aviat, arribaran les causes dels condemnats pel procés al TEDH d’Estrasburg.

L’independentisme català configura una minoria nacional perseguida políticament, en clara vulneració, per tant, dels principals drets fonamentals polítics internacionalment reconeguts.

A Espanya, el dictamen ha estat escandalosament menystingut tant per la classe política com per la immensa majoria d’acrítics mitjans de comunicació. No els distraguem. Com més segueixin reclosos en la seva autarquia, més dura serà la caiguda.

*Publicat a El Món, 20.05.2023

CLARA PONSATÍ (VÍDEO)

Clara Ponsatí: “Si volem ser catalans, no tenim més remei que ser independents”*

 Vídeo de la primera presentació del llibre de Clara Ponsatí a Arenys de Mar

Assumpció Maresma Matas

19.05.2023 - 21:50

Molta expectació, butaques del Teatre Principal d’Arenys de Mar totes plenes i gent sense poder-hi entrar. Clara Ponsatí, un any després d’haver publicat el llibre Molts i ningú, finalment, el pot presentar en directe, sense pantalles intermèdies. Sense que Llarena ho pugui impedir, malgrat les ganes de fer-ho. Les circumstàncies han fet triar Arenys de Mar, el poble on passava els estius quan era petita, per a fer-hi la presentació. Quan, fa un any, la vaig entrevistar per la publicació del llibre vam parlar dels estius, d’aquella infantesa amb molt de mar. I també de rierades, de personatges pintorescs, com el pescador Montserrat o l’Amàlia Tineo, amiga d’Espriu, de paraules que transcendien el seu sentit, com “eixida” o “quillat”. Arenys també era el meu poble i ella en parlava en el llibre amb una nitidesa lluminosa. Un dia el podríem presentar en directe, vam dir totes dues.

Tal dit, tal fet. Ponsatí no és dona d’entretenir res i de seguida que hi va haver senyals que el vent bufava de cara em va dir: ja pots preparar la presentació. I així ho vam fer, amb l’ajuda de l’ANC i el Consell de la República local. Dissabte, 13 de maig, es feia realitat aquell desig. L’acte es convertia en una metàfora d’una batalla guanyada.

En el vídeo gravat per Joan Gorro, que podeu veure íntegrament, es palpa la força i singularitat de l’acte. Res sobrer. Vam parlar del llibre. Vam parlar d’Arenys, del país, de la família i de política. Què es va fer malament? Què podem fer ara? La conversa va començar amb la pregunta que era a l’aire: Llarena ha entès, finalment, que la justícia europea existeix? Ponsatí la va encaixar amb humor i contundència: “Home, que existeix, crec que ja ho sap. Que l’ha de respectar, crec que no. Però vaja, s’ha trobat en una situació en què les coses no eren tan simples com ell hauria volgut… Hi ha gent que aprèn les coses amb experiència.”

Per què és un llibre tan diferent del dels altres polítics: “Vaig fer un llibre que a mi em deixés mínimament satisfeta. Podria ser millor, eh? Però jo no volia fer un llibre perquè la gent que fa col·lecció de llibres del procés també tingués el meu. Ho hauria pogut fer de pressa i s’hauria venut. Això és el que em demanaven els editors, però jo m’hi vaig resistir. Va venir la pandèmia i l’aïllament corresponent i vaig arribar a la conclusió que jo volia fer un llibre que expliqués la meva experiència, però que també expliqués qui era jo. I a l’hora d’explicar qui era jo, vaig dir-me: sóc jo, però sóc el país en què he crescut, el país en què he viscut, i el país en què, per una carambola de l’existència, m’he trobat estant amb el govern de manera totalment inesperada. Em va semblar que, a part d’explicar qui era jo estrictament, volia explicar el meu context familiar i històric. Vaig anar estirant el fil i al final vaig escriure uns quants capítols més històrics, que són els que a mi m’agraden del llibre. Va molt bé, pensar en la nostra història, perquè ens ajuda a reconèixer-nos, ens ajuda a entendre com és que, malgrat totes les patacades, encara som tan resistents, i ens dóna unes quantes pistes de veure per on hem de tornar a posar-nos. Aquest moment de fa cent anys és un moment que em sembla molt il·luminador.”´

Entrant en la part més política, la conversa s’atura en el capítol “Jo no anava de catxa”. “Sí, no n’era conscient, quan ho vaig dir. M’havien convidat a participar en una videoconferència, que sempre dóna una noció del que passa molt distorsionada, especialment al principi. Jo era a casa meva, això em sembla que devia ser la primavera del 2018, a Escòcia, sopant. Em van dir, farem una trobada amb la gent de l’ANC de Londres, si et pots connectar, i vaig dir, bé, ja em connectaré. I em vaig connectar, i jo anava parlant amb aquesta gent, que alguns els coneixia, altres no, amb molta sensació que era a casa. I jo vaig parlar amb la franquesa que parlo quan sóc a casa sopant, que és veritat, que no és gaire diferent de la franquesa amb què us parlo ara. No vaig dir catxa, vaig dir farol, perdoneu pel barbarisme. I vaig dir, el que passa és que volien anar a negociar. Si voleu, avui es pot veure d’una manera més fina. Tots els moviments que es portaven a terme, fins i tot el referèndum, eren una eina per a negociar, per a negociar què? No ho sé ben bé. Però no vam jugar la partida. Es va fer molt famosa, la frase.”

Ponsatí continua explicant-se, amb un auditori atent que a vegades aplaudeix i a vegades riu per les respostes sempre afilades: “Hi ha gent que li va agradar interpretar-la d’una manera i gent que la va fer servir també com una manera de menystenir el que s’havia fet en aquell moment. Per tant, té múltiples interpretacions, però jo crec que potser va fer una mica de desembussador. A vegades jo em trobo que dic coses que fan aquesta funció una mica de salfumant. I a vegades potser ets inconscient de què fas. Desgraciadament, crec que jo ja he perdut una mica d’espontaneïtat, perquè com que m’he convertit en un personatge tan públic, he d’anar amb el fre de mà posat. I és una llàstima, però què voleu que hi faci? Sigui com sigui, això va ajudar al fet que es comencés a obrir un debat. Va molestar molta gent, però segurament és allò que quan pica, cura. I, després, ja s’ha anat estenent el diagnòstic sobre què va passar. Una part del gran problema que té l’independentisme és que encara no hem acabat de fer net de diagnosticar què va passar. Si vaig contribuir que això anés progressant, doncs benvingut sigui.

Per concentrar els grans temes, fem les dues preguntes que fa anys que reboten en el cervell de molts independentistes. Què es va fer malament? “Es van fer malament moltes coses, i algunes coses es van fer bé. Siguem positius, per començar. Hi va haver tota una part del govern i de la societat civil que van preparar el referèndum, i el van preparar excel·lentment. Sí, perquè totes les urnes eren al seu lloc, la gent era als col·legis, la policia no se’n va sortir, o sigui, tot això va sortir molt bé. No es va fer la tasca de com portaríem a terme l’execució del resultat. Podem pensar que no es va fer perquè hi havia la previsió que el referèndum no es faria, perquè la policia ho impediria i la gent no resistiria o perquè les ordres no arribarien, no sé amb quines hipòtesis treballaven, de veritat. Jo no tenia ni punyetera idea de res, de res! A mi ningú m’explicava res. I com que estàvem ocupats, tampoc vaig donar gaire batalla perquè m’expliquessin res, i hi havia aquesta mena de mística que això no ho hem de saber perquè hi ha qui se’n cuida i confiem-hi.

I en aquest punt de la conversa Ponsatí diu que la confiança no pot ser cega: “Una confiança pot ser molt intensa, però no ha de ser cega. Hi havia els lideratges polítics, hi havia els lideratges de les associacions civils, i quan aquests lideratges no van respondre al resultat del referèndum, la societat civil, la gent, es va quedar sense mecanismes de reacció. Aquesta és una de les lliçons del que va anar malament. I, sobretot, ha anat malament allò que ha vingut després. La política des del dia 28 d’octubre en endavant ha anat molt malament. Hi ha moments en què dius que això no ens ho esperàvem. D’acord, no ens ho esperàvem, i per tant es pot ser més o menys comprensiu amb la dificultat de reaccionar davant de coses que no ens esperàvem. Però un cop es proclama la independència i no penses fer res més, quin pla tens?” Aquí el to de veu es torna més agre i més enèrgic: “I llavors, els uns se’n van a l’exili, els altres al Tribunal Suprem, estem atrapats mesos i mesos de dol perquè hi ha nou presos. No n’hi ha per a tant, perdoneu, no n’hi ha per a tant! I això va xuclar les energies del país durant mesos i mesos. Les ha xuclades tant, les ha vampiritzades absolutament, i ara necessitem tornar-ho a engegar, i és complicat. Hem de tenir paciència i esperança, totes dues coses.”

I ara què? És l’altre gran interrogant sobre el qual tothom dóna voltes. La pregunta més fàcil, la resposta més difícil. Ponsatí no ve amb receptes màgiques sota el braç i li agrada deixar-ho clar, ve amb constatacions que vol que es mirin de cara. Però la gent no es desenganya, ans al contrari. Posa paraules a allò que la gent mira de reüll. “Si insistim que volem ser catalans, no ens queda més remei que insistir que volem ser independents.” Molts aplaudiments. Ho remata amb un “bé, agraeixo els aplaudiments, però no és un pensament gaire elevat”, perquè el públic torni a aterrar.

La pregunta final abans de passar el micròfon al públic és què pensa fer ara: “Jo disposo d’eines que crec que he de posar al servei de la represa. Les eines són que jo sóc eurodiputada, que sóc una persona coneguda, que sóc una persona que desperta un cert respecte i, per tant, el meu compromís és ajudar amb aquests recursos dels quals disposo ara perquè el combat per la independència remunti. No serà cosa de tres dies, però vaja, com que tampoc pot ser cosa de tres segles, ens hi hem de posar amb les eines que tinguem. Jo ara tinc unes eines que intentaré aprofitar de la millor manera. El que em preocupa ara mateix és construir equips, persones que deixin de banda la tristesa i la confusió i s’hi tornin a posar. Si puc contribuir d’una manera més o menys organitzada a reforçar la formació de les noves generacions de dirigents del nostre país, crec que aquesta és una tasca a la qual probablement puc contribuir. Per tant, s’ha de fer. Ara encara no és el moment de pensar com tallarem segons quines vies de comunicació o com ocuparem segons quins punts importants de la geografia, etcètera. És una cosa en què, evidentment, s’ha de pensar. I aquí ho deixo, perquè segur que hi ha molta gent que hi pot pensar. Hi ha una cosa que és molt rellevant, i és que això de la independència ho podem fer perquè nosaltres juguem a casa. Nosaltres coneixem els rials, nosaltres coneixem les senyes. I, per tant, hi ha molta part de política, però hi ha una part d’autoconfiança i realment tornar-nos-hi a posar.”

“Hem de reconèixer que vam ser a punt de posar-nos en una situació per a lliurar la batalla, i no es va lliurar. I avui no passaré comptes amb ningú, però això és un fet. I per tornar-nos-hi a posar necessitem una onada que té moltes components. Té un component de mobilització civil, de mobilització ideològica, d’esperança, de convenciment, de producció cultural i artística, etcètera. I també té un component de política. Necessitem tornar a tenir un Parlament de Catalunya que faci el que havia de fer el Parlament de Catalunya, que va fer moltes coses, però després no va… Però, vaja, per construir tot això necessitem pensar, necessitem formar, necessitem resistir i necessitem explicar-ho. Per tant, si em demanes què he vingut a fer jo, he vingut a fer aquestes quatre coses.”

Els aplaudiments tornen a omplir la sala… “El que ens fa més mal de tot no és la rendició, és el cinisme. Hem d’acabar. No podem continuar permetent que s’estengui el cinisme, perquè el cinisme és corrosiu, és una malaltia. Acabaríem el país. Si el cinisme es continua escampant i no el contrarestem amb l’esperança intel·ligent, deixarem d’existir.”

*NOTA: Publicat a Vilaweb (19.05.2023)

La Tertúlia Proscrita, Núm. 9 (18.05.2023): què ha de fer l'independentisme ara que l'ONU ha donat la raó a Puigdemont?

The UN Human Rights has just ruled that Spain violated my political rights (VIDEO)

 

THE UNITED NATIONS CONDEMNS SPAIN FOR VIOLATING THE POLITICAL RIGHTS OF EXILED CATALAN PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

 

L’ONU condemna Espanya per haver violat els drets polítics del president Puigdemont (VÍDEO)

 

L’ONU condemna Espanya per haver violat els drets polítics del president Puigdemont 18-05-2023

En la primera resolució del Comitè de Drets Humans relativa a un membre de l’exili català, Nacions Unides confirma que Espanya ha violat el dret a la participació política, que és “l’essència del govern democràtic”.

En la seva decisió, el Comitè assenyala que “l’Estat té l’obligació d’adoptar totes les mesures que siguin necessàries per evitar que es cometin violacions semblants en el futur”.

La decisió del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides feta pública aquesta setmana arriba mes de cinc anys després que l’advocat britànic Ben Emmerson presentés la queixa en nom del President Puigdemont. La decisió confirma la violació dels drets polítics del president català a l’exili d’una manera que compromet la reputació democràtica de l’estat espanyol.

La decisió estima la demanda interposada per la suspensió del president Puigdemont com a diputat al Parlament de Catalunya, en entendre que una aplicació del dret intern que provoqui la suspensió automàtica dels càrrecs electes “per presumptes delictes sobre la base de fets públics i pacífics” no pot considerar-se “que compleixi amb els requisits de raonabilitat i objectivitat exigits”. A més, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides dóna un termini de 180 dies a Espanya perquè l’informi de les mesures que hagi adoptat per aplicar el seu dictamen i demana a l’Estat “que publiqui el dictamen del Comitè i li doni àmplia difusió”. Alhora, demana que adopti totes les mesures que siguin necessàries “per evitar que es cometin violacions semblants en el futur”.

Segons el dictamen, en el cas del president a l’exili Espanya ha violat l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i posa molt d’èmfasi en que aquest article “és l’essència del govern democràtic”. L’article 25 garanteix, entre altres coses, que “tots els ciutadans gaudeixen del dret a participar en la direcció dels assumptes polítics directament o per mitjà de representants elegits lliurement”. En conseqüència, no s’han violat només els drets polítics del president Puigdemont sinó els drets dels seus electors; és a dir, de tots els ciutadans que el van votar.

És la primera vegada que Nacions Unides defensa els drets d’un exiliat; fins ara havia resolt en favor dels drets polítics dels presos polítics catalans que van ser escollits diputats, però no s’havia pronunciat encara sobre la violació de drets polítics en el cas dels exiliats. D’altra banda, per bé que el dictamen no considera que l’exigència de la presència física per a la investidura constitueixi una violació de l’article 25, sí que pren nota de l’argumentació segons la qual “el retorn a l’Estat espanyol hauria derivat inevitablement en la seva presó preventiva i que l’únic mode de prevenir la violació dels seus drets era mantenint-se fora del territori de l’Estat”.

Aquesta decisió es produeix pocs mesos després que la justícia europea es pronunciés d’una manera clara sobre la demanda d’extradició que pesa damunt dels exiliats catalans, on conclou que una petició d’extradició es pot rebutjar si la persona requerida pertany a un “grup objectivament identificable de persones” i, en tant que membre d’aquest grup, corre el risc d’una vulneració dels seus drets humans. En aquest sentit, el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU reforça encara més la denúncia de la persecució política de què són víctimes els líders polítics independentistes catalans. També confirma la naturalesa política de les decisions judicials a Espanya, adoptades amb l’objectiu de privar el president Puigdemont d’exercir els seus drets polítics.

El president Puigdemont va decidir, en ser suspès de manera antidemocràtica de l’activitat política per part de l’estat espanyol, presentar-se a les eleccions europees per tal de continuar la lluita democràtica pel dret a l’autodeterminació de Catalunya des d’una posició on Espanya no pugues exercir el seu poder de manera arbitrària i abusiva per tal de vulnerar els seus drets polítics i els dels seus representats. En aquest sentit, el President sempre ha remarcat que la defensa dels seus drets polítics individuals comporta la defensa dels drets col·lectius dels catalans. Per tant, exigeix a l’estat espanyol que acati immediatament el dictamen, que deixi de violar els seus drets polítics i adopti les mesures necessàries per prevenir la recurrència d’aquestes vulneracions.

Els drets humans que garanteix el Pacte Internacional de drets civils i polítics, un dels tractats fonamentals de les Nacions Unides d’àmbit universal, també són aplicables en el marc de la Unió Europea. En conseqüència, el president Puigdemont exigeix que Espanya retiri tots els obstacles que li impedeixen exercir plenament els seus drets a la participació política com a diputat al Parlament Europeu.

Fermí Rubiralta: “Francesc Macià seria la branca política, i Cardona la militar”

Entrevista a l’autor de ‘Daniel Cardona i Civit, una biografia política’, que va presentar la segona edició a Perpinyà al costat del conseller Lluís Puig

14.05.2023 - 21:40

Daniel Cardona (1890-1943) és un dels primers líders de l’independentisme català, l’home que va restar emmirallat per l’alçament armat de Dilluns de Pasqua a Irlanda, model que va voler aplicar a Catalunya. Enguany, quan fa vuitanta anys de la seva mort, la Fundació Reeixida organitza l’Any Cardona, que inclou conferències i presentacions divulgatives sobre aquest batlle de Sant Just Desvern, partidari de la via armada per a arribar a la independència. Divendres, 12 de maig, el conseller Lluís Puig i el president de la fundació Reeixida, Oriol Falguera, van parlar amb Fermí Rubiralta, l’autor de Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política (Editorial Afers), l’obra de referència sobre Cardona, de la qual aquests dies es presenta la segona edició. VilaWeb ha entrevistat el senyor Rubiralta, estudiós de l’alliberament nacional català, per parlar d’un dels homes més importants, i desconeguts, del primer independentisme.

—Per algú que no conegui de res Daniel Cardona, com el resumiríeu?

—Probablement és el personatge més important després Francesc Macià de l’independentisme històric català. És el cofundador de les dues organitzacions independentistes més rellevants, Estat Català i Front Nacional de Catalunya.

—Llegint la vostra biografia també es veu que és un dels grans partidaris de la via insurreccional catalana.

—Si em permets que et corregeixi una mica, jo més que via insurreccional catalana, diria via irlandesa. L’insurreccionalisme era una manera de fer política molt arrelada amb els polítics de dretes i d’esquerres. Francès Macià és un líder insurreccional, i fa els fets de Prats de Molló. Lluís Companys és un líder insurreccional, i fa el 6 d’octubre de 1934. Cardona el que fa és tirar endavant una via insurreccional politicomilitar que copia el que va fer el Sinn Féin, a Irlanda. És l’aparell militar, per una banda, amb els grups armats, i per l’altra l’activitat política. Francesc Macià, seria la branca política, i Daniel Cardona la militar, de l’estratègia irlandesa.

—Cardona comença de molt jove a fer accions. Amb quinze anys, durant els fets del Cucut

—El 25 de novembre de 1905, una sèrie de militars a Barcelona, emprenyats per una portada de la revista Cucut, assalten el local. A la tornada, pujant pel carrer Ferran, ell i alguns companys de feina, que treballaven en una merceria, veuen els militars des del primer pis, i els van tirar serradures. Emprenyats, els militars van voler botar foc a la merceria i l’amo de la merceria el va acomiadar. Coneixedors de l’acció d’en Cardona, altres amos el van contractar ràpidament.

—I de molt jove s’involucra políticament.

—El 1903 arriba a ser president de la Unió Catalanista el doctor Martí Julià que donarà una empenta característica a la Unió Catalanista i a tots aquests grups de joves. Aquests grups de joves són els que desenvoluparan l’independentisme, molt incipient encara, com a alternativa a la Lliga. En Daniel Cardona és un d’aquests joves i esdevindrà d’alguna manera el cap natural. Hi ha un capítol que és molt poc conegut i és la repressió sobre tots aquests grups, que entren a la clandestinitat. El 1907 ja se sap les primeres relacions d’aquests grups amb les pistoles, quan van a València i tenen un enfrontament amb la gent més espanyolista. I els primers escamots com a tal apareixen el 1916-1917

—I les accions dels escamots, què eren?

—Eren de curta volada. Però hi ha un enfrontament amb els grups espanyolistes de l’any 1918, quan van matar el Manel Miralpeix. Són els anys de la majoria d’edat de l’independentisme. Hi ha alguns factors que l’ajuden a explicar, aquesta majoria d’edat: La primera és la Primera Guerra Mundial, i els 14 punts de Wilson. El segon és el tema d’Irlanda, amb l’aixecament de Pasqua del 1916 que emmirallarà a tots aquests grups. I quan el Martí Julià mor, Daniel Cardona, d’alguna manera, ha de fer un pas endavant. I és quan adopta l’estratègia irlandesa. Pensa, també, que és el moment on apareix l’estelada.

—La següent gran acció de l’independentisme català militar, seria el complot de Garraf.

—Sí, s’organitza i es prepara l’atemptat de Garraf contra el rei espanyol Alfons XIII. Però fracassa.

—Després, Prats de Molló.

—Cardona no va participar a Prats de Molló perquè s’havia barallat molt amb Macià.

—Següent gran moment: a la República del 31, Cardona vol crear una força armada republicana que defensi la República Catalana.

—El 1931 hi ha una reconciliació entre tots dos dirigents de l’independentisme, per intentar mantenir aquesta proclamació de la República, i tots els capitostos, en Batista i Roca i altres, proposen a Macià crear una Guàrdia Republicana que defensi si és necessari amb les armes aquesta República Catalana. Però tres dies després, Macià es tira enrere i transforma la República Catalana en una via autonomista, que serà l’estatut de Núria.

—Arribem al 6 d’octubre de 1934.

—Un cop Macià agafa la via autonomista, el moviment separatista es trenca, amb quatre estratègies. Una és la de Nosaltres Sols, el grup fundat per Cardona, que és la via irlandesa; l’altra és el Partit Nacionalista català, que és un intent de fer independentisme per la via electoral; hi ha també el Partit Català Proletari de Jaume Compte; i la quarta estratègia és la de la branca de Macià –mort feia poc– dins ERC. Arribem al 6 d’octubre que es torna a produir una insurrecció, però aquesta insurrecció té dos projectes polítics al darrere. L’un és la insurrecció que tira endavant en Lluís Companys i pràcticament tot el govern d’Esquerra Republicana, que és intentar tornar al 14 d’abril, és a dir, que la República sigui de caràcter progressista com ho havia estat fins a les eleccions del novembre del 33. En canvi, Josep Dencàs i tots els independentistes intenten proclamar la República Catalana, és a dir, seguir la via independentista que no es va seguir el 1931. El 1934 Cardona i tots els altres líders secunden l’aixecament liderat per Josep Dencàs, tot i que Cardona veu que anirà al fracàs perquè ha estat mal preparat, no tenen armes i Companys no vol un afrontament armat directe. Però Daniel Cardona hi participa amb tota la seva organització perquè ell no pot oposar-se a un aixecament a favor de la República Catalana i en contra de la dominació espanyola.

—Arriba la guerra del 1936 i Cardona intenta catalanitzar el conflicte.

—La guerra és una guerra de caràcter espanyol, i ells volen pactar, per exemple, una separació del conflicte i que fos la Generalitat o un govern català el que tirés endavant la lluita contra el feixisme.

—Després dels Fets de Maig del 37, Cardona s’exilia. Per què?

—Els anarquistes volen liquidar Estat Català. I l’única manera que troba Estat Català per subsistir és amb el nomenament de Joan Cornudella com a secretari general, perquè Cornudella tenia una especial relació amb els dirigents anarquistes. I ha de treure’s de sobre tota la gent malvista per la FAI. I un d’aquests és Daniel Cardona, de manera que el gener del 1937 Daniel Cardona i els seus seguidors són expulsats d’Estat Català. Ell ja estava mig exiliat.

—És paradoxal que un partidari de la lluita armada durant la guerra no hi participi.

—Sí que hi participa, perquè Daniel Cardona, i tots els seus seguidors, és la gent que té les patrulles de muntanya, els Pirineus, tota la gent del Regiment Pirineu. És a dir, directament, no hi participen com a tals, però sí en determinats llocs de combat com aquests. És una força pròpia.

—Però ell a la guerra hi va participar mai?

—Ell directament, no. Ell és la persona que organitza totes les qüestions, sense aparèixer-hi mai, però té molts seguidors fidels que haurien lliurat –i de fet molts ho han fet– la vida per seguir a ulls clucs el seu lideratge.

—També és paradoxal que, per una banda, va ser un dels partidaris de votar en blanc i votar no en segons quines eleccions, i alhora entrés de regidor i al final de batlle de Sant Just Desvern als anys trenta.

—No sols això, sinó que Daniel Cardona és l’únic dirigent catalanista que l’any 1931 derrota electoralment a Sant Just Desvern les dues forces més importants del catalanisme, la Lliga i Esquerra Republicana. I el gener del 1934 dobla el nombre de vots que ha rebut el 1931 i derrota electoralment Esquerra Republicana.

—Ell formava part d’una família una mica benestant de Sant Just.

—Una mica benestant, no. Molt benestant.

—En poques paraules, el seu pas per la batllia de Sant Just com la resumiríeu?

—Hi ha una mitificació del seu pas per l’alcaldia, perquè va fer una gestió honrada, va posar a treballar els aturats del poble.

—I durant el 36 va posar patrulles al poble per frenar la revolució.

—Sí, va sortir per evitar que el desgavell de l’ordre públic s’implantés al seu municipi, a la seva vila.

—Llegint-vos, he entès una mica Antoni Malaret, que anys després també va ser batlle del Front Nacional de Sant Just. I que va finançar el grup armat Època.

—Això mateix. Malaret és un d’aquests grans seguidors de Daniel Cardona.

—Cardona és un dels impulsors del Front Nacional de Catalunya.

—Tot i que Cornudella i Cardona estan totalment enemistats, arriben a la conclusió que han de posar-se d’acord. Cardona veia i va constatar que, malgrat l’ocupació militar de Catalunya per part de Franco, hi havia una resistència que es podia tornar a reorganitzar. I ho fan. El 4 de maig de 1940 van arribar a un acord, que és l’acord de creació del Front Nacional, que unia tots els catalans armats contra l’ocupació militar de Franco, amb una estratègia político-militar.

—I molts, molts, molts anys després, això és la llavor d’Època, organització armada independentista.

—I de tantes altres coses.

—Com es va morir, Cardona?

—L’any 42 torna, de manera clandestina, a morir el seu mas de can Cardona. La gent del poble ho sap i ningú no el delata. El 7 de març, apareixia la seva tomba amb un ram de flors.

—I ara a can Cardona qui hi ha?

—Hi viu el seu nét gran, que també es diu Daniel Cardona.

—Llegint la biografia que heu escrit, veus que Cardona es baralla amb Macià, amb Cornudella i amb tants altres.

—Era un tipus molt íntegre. Sí, crec que era molt ferreny, que es diria, i que tenia molt clar que no entraria en negociacions de tipus de polítiques de la restauració. Va ser un individu que va renunciar a entrar al Partit Nacionalista Català perquè no veia gaire clar això de participar obertament en el joc electoral.

—Mirant-ho ara, quines lliçons en podem treure, de Cardona?

—Se’n poden treure com a mínim dues o tres experiències molt importants. La primera, veure que l’independentisme de començament del segle rep molta influència del federalisme. Hi ha molts separatistes que, una vegada reconeguda la sobirania, podrien acceptar plantejaments de tipus federal, o confederal. Arran d’aquests plantejaments, Daniel Cardona sempre va defensar que, havent assolit per la via de les armes aquesta sobirania, s’havia de tirar endavant per la via de la independència. Jo crec que Daniel Cardona ara s’adonaria que l’estratègia del primer d’octubre del 2017 és la via, i que la via armada ara no tindria sentit.

—Per acabar, comenteu la frase: “Daniel Cardona, feixista.”

—Això és una acció interessada dels plantejaments. L’únic text on ell fa doctrina política és un llibre que es diu Per la Pàtria i per la Llibertat. El vam publicar l’any passat. I ell blasma directament els moviments feixistes. Se n’aparta clarament. Ell és fonamentalment un liberal. Les organitzacions que ell va tirar endavant van lluitar clarament contra el feixisme, com el Front Nacional de Catalunya.

—Per què li diuen feixista?

—Jo crec que es basen en la forma militar de les seves propostes. Daniel Cardona volia arribar, com van fer els irlandesos, a la independència per la via de les armes. Es basen fonamentalment en aquest punt. Hi ha una política interessada en aquest sentit.

—Voleu afegir res o subratllar cap idea expressada?

—El sobiranisme actual no cau del cel. No és un suflé, com deia Mariano Rajoy, però tampoc no neix el 2010 amb la sentència famosa del Tribunal Constitucional. Té una trajectòria. El catalanisme ha obert els ulls a una cosa que ja fa molt de temps que denunciava o que posava sobre la taula l’independentisme. L’únic problema que tenia aquest independentisme és que, per la repressió que ha sofert durant molt de temps, aquest independentisme no va tenir temps de fer pedagogia de la independència. És a dir, que la independència és una alternativa que no tan sols es pot defensar amb el cor, sinó també amb el cervell.

LA DRETA, ES DIGUI COM ES DIGUI, ÉS AIXÒ!

Els Comuns i Podem, tenen molt clar què és la dreta, es digui com es digui. La dreta és això. I si cal la petonegen per evitar que la Capital Nacional de Catalunya participi en la Independència. Són espanyols, abans que comunistes, com el Ramon Tamames ara amb els nazis.

 

Laura Borràs explica la sentència del TSJC

 

Crits d'independència en l'inici de l'acte de presentació del documental 'Autodeterminació'

OCTUVRE davant El Periódico, La Vanguardia i el CNI.

 

El Consell es posa a disposició dels alcaldes de la Catalunya Nord per coordinar les accions jurídiques i polítiques necessàries per defensar el català (9.05.2023)

 

No es pot oblidar que la nació catalana pateix la repressió no només d’Espanya, sinó també de França

Aquest dimarts s’ha conegut la decisió de la justícia francesa (el Tribunal Administratiu Montpeller) que prohibeix l’ús del català als plens municipals de la Catalunya Nord. El Govern del Consell de la República Catalana considera que és una clara violació de drets fonamentals i expressa tot el suport als alcaldes afectats.

El Consell recorda que no es pot oblidar que la nació catalana pateix la repressió no només d’Espanya, sinó també de França, com constata aquesta notícia. La nació catalana viu sota el setge de dues grans potències, fet que evidencia les mancances de ser una Nació sense estat, o com recentment ha reanomenat el TJUE, un Grup Objectivament Identificable que no gaudeix de les garanties necessàries davant la justícia, ja que no es defensen els seus drets.

La salut del català a la Catalunya del Nord és delicada fruit del centralisme jacobí francès, que durant segles i encara avui dia tracta la nostra llengua com de segona, que ha intentat menystenir titllant-la de “pautès”.

Amb tot aquest context, l’executiu republicà assegura que només la independència de la nostra terra podrà garantir la supervivència de la llengua catalana. Avui dia, la manca d’eines per no tenir un Estat dificulta a l’extrem la defensa del català.

El Govern del Consell fa una crida a donar suport als alcaldes de la Catalunya Nord que es mantenen ferms davant d’aquesta resolució judicial i es posa a disposició per coordinar accions jurídiques i polítiques per portar el cas a les diferents instàncies europees. Asseguren que calen tots els esforços perquè el català no desaparegui de les institucions locals que formen part del territori catalanoparlant.

RULE OF LAW.CAT

LA TERTÚLIA PROSCRITA, NÚM. 8 (4.05.2023)

Clara Ponsatí: "El comportament dels Mossos no ha estat l'adient com es requereix en un estat de dret"

 

Manifest del Govern del Consell de la República amb motiu de l’1 de maig, dia Internacional del Treball

30.4.2023

Estem convençuts que només a través de la República Catalana podrem construir un país socialment just i econòmicament avançat.

L’independentisme català treballa per assolir un Estat en forma de República per raons històriques, culturals, però, principalment ho fa per assolir el benestar de tota la ciutadania.

Tot i l’esforç que realitzen diàriament els treballadors, les treballadores i les empreses, ens trobem amb unes dades d’ocupació i d’atur molt allunyades de la mitjana de la Unió Europea; com també ho estan els salaris, les pensions i la major part dels serveis socials com la sanitat o l’habitatge entre els més rellevants.

La pujada de preus i de tipus d’interès agreuja la situació de les famílies i també la de moltes empreses, especialment en el sector agrari, on la nostra pagesia, a més, ha de fer front a una sequera persistent que posa en risc la seva supervivència.

En el conjunt dels Països Catalans ens cal treballar, des de tots els fronts, per a aconseguir salaris i pensions dignes, igualtat d’oportunitats, plena ocupació, flexibilitat en el temps de treball, conciliació de la vida personal i laboral i racionalització dels horaris, però també per poder disposar d’habitatges assequibles, un sistema sanitari que funcioni, amb els serveis i els professionals necessaris, sense llistes d’espera, i una xarxa autèntica de protecció social.

En l’àmbit més estrictament laboral necessitem un marc propi de relacions laborals, basat en el diàleg, l’acord i la resolució extrajudicial dels conflictes, però també en una normativa que vetlli per les condicions de treball i la salut laboral i garanteixi l’efectiva responsabilitat social de les empreses i la seva productivitat.

A un nivell més macroeconòmic, ens cal poder disposar d’un model més diversificat, on la indústria recuperi protagonisme i les activitats agràries i ramaderes se sentin protegides a l’hora que contribueixen a combatre el despoblament de moltes comarques, el risc d’incendis i potencien el consum de proximitat. Un país d’emprenedors i emprenedores, que fomentin l’economia del coneixement i la social.

La situació actual no és la desitjada i, a més, ens cal afrontar reptes nous en l’àmbit del desenvolupament sostenible, com ara combatre els efectes del canvi climàtic i impulsar la digitalització evitant bretxes en la ciutadania.

Volem una República catalana que aposti per totes les formes de democràcia en el treball: des de la participació dels treballadors en les empreses i les diferents formes de cogestió a l’economia social. Volem que la Catalunya independent avanci i aprofundeixi per aquest camí, que les societats més prosperes i alhora cohesionades d’Europa han seguit durant dècades i que ha estat la clau del seu progrés econòmic i del seu nivell superior d’igualtat social.

Per assolir tots aquests objectius ens és del tot imprescindible donar compliment al mandat de l’1-O, per disposar d’un Estat independent que prioritzi el benestar de tota la ciutadania i consideri immoral la riquesa material obtinguda a costa de la dignitat de les persones i de la sostenibilitat del medi ambient.

Estem convençuts que només a través de la República Catalana podrem construir un país socialment just i econòmicament avançat.