La política catalana ha viscut, en els darrers anys, una mena d’apatia emocional. Massa promeses incomplertes, massa retòrica buida i un excés de gesticulació simbòlica. En aquest context, l’aparició de Sílvia Orriols com a figura destacada no és pas una extravagància, sinó una resposta natural d’una part creixent de la societat que busca autenticitat, coherència i fermesa.
La seva irrupció —amb un discurs directe, sense embuts ni mitges tintes— trenca amb el llenguatge calculat i massa sovint previsible dels partits tradicionals. I això, ens agradi o no, té una força que ressona entre moltes famílies, empresaris i ciutadans de peu que fins fa poc s’havien resignat a abstenir-se o a votar amb el nas tapat.
La memòria incòmoda del confinament
Un dels moments més contundents del darrer ple al Parlament ha estat el recordatori que Orriols va fer a Junts: mentre els catalans perdíem familiars durant la pandèmia, el govern apujava l’impost de successions. És difícil trobar una acusació més punyent, i a la vegada més real.
Sílvia Orriols al Parlament
En política, la memòria és selectiva. Però quan algú té el coratge de posar damunt la taula fets com aquest, el silenci de la resta de diputats esdevé eloqüent. No es tracta d’ideologia, sinó d’una qüestió moral: on era la sensibilitat social en aquell moment tan tràgic?
Un cordó sanitari com a resposta feble
Quan els partits tradicionals només saben reaccionar amb cordons sanitaris, reglamentacions ad hoc i silencis incòmodes, vol dir que han deixat de confiar en la força de les seves idees. Intentar frenar una nova força política amb estratègies reglamentàries és, en el fons, un símptoma de desconcert.
L’electorat no premia tant les sigles com la coherència. I si Orriols creix en popularitat, no és perquè la gent hagi canviat de valors, sinó perquè detecta una manca de convicció en aquells que pretenen representar-los. Quan els partits que havien estat referents comencen a vacil·lar, d’altres ocupen l’espai amb determinació.
Sílvia Orriols al Parlament
Una dada que incomoda el sistema
Segons l’últim baròmetre del CIS, Sílvia Orriols ja és la segona política més ben valorada de Catalunya, només superada per Salvador Illa. Per darrere queden figures tan conegudes com Puigdemont i Junqueras, fet que no és menor. Aquesta dada, provinent d’un organisme poc sospitós de simpatia envers Aliança Catalana, demostra que alguna cosa està canviant de manera profunda.
Que una política que fins fa poc era ignorada pels grans mitjans, amb una estructura modesta i un discurs aliè al consens institucional, superi en valoració líders amb dècades d’exposició pública, hauria de fer reflexionar més d’un. No és només una qüestió de noms, sinó de credibilitat.
Temps de preguntes, no de dogmes
Catalunya viu un moment d’inflexió. La popularitat de Sílvia Orriols no és cap accident, ni tampoc una anècdota passatgera. És l’indicador d’un canvi de cicle, d’un desig de recuperar la política amb majúscules: la que no té por d’incomodar, la que no viu pendent dels aplaudiments fàcils.
Barcelona, 20 d’octubre de 1936, fa 89 anys, el Govern de la Generalitat, presidit per Companys (ERC), donava un quart de volta més a la maniobra de liquidació del poder anarquista, que controlava el país des que les forces lleials a la Generalitat havien derrotat —per les armes— el cop d’estat del 19 i 20 de juliol de 1936. Joan Garcia Oliver, l’home fort de la CNT-FAI catalana i de la seguretat interior del país, ja era a Madrid per a assumir la cartera ministerial de Justícia, però la figura consensuada per a restaurar i exercir el càrrec de comissari general d’ordre públic, el dirigent anarquista Dionís Eroles, que tenia la missió de depurar les sinistres Patrulles de Control i retornar el control de la Seguretat Interna a Mossos d’Esquadra i Guàrdies d’Assalt, no comptava amb la confiança del nucli del poder del país.
Garcia Oliver, Fernández i Escorza / Font: Arxiu Nacional de Polònia, Arxiu d'ElNacional i revista Juventud Libre
El desafiament d’ERC i del PSUC als anarquistes
Companys i els consellers d’Interior, Artemi Aiguader (ERC), i d’Economia i Proveïments, Joan Comorera (fundador del PSUC i pes pesant en la política catalana del moment), van pactar el nomenament d’Andreu Revertés, dirigent de la formació independentista Estat Català. Aquell nomenament era, en aquell moment, políticament difícil d’explicar. Estat Català, partit cofundador d’ERC, s’havia desvinculat de la plataforma de Companys després del tèrbol assassinat del dirigent independentista Miquel Badia (abril de 1936), però, aquella diabòlica estratègia s’explicava perquè Estat Català era, històricament, la bèstia negra de l’anarquisme, fins al punt que Garcia Oliver hauria forçat la seva exclusió en la composició del Comitè de Milícies Antifeixistes, el govern de facto del país controlat per la CNT-FAI (juliol-setembre de 1936).
Companys, Comorera i Aiguader
Per què un dirigent d’Estat Català?
Aquest element —el conflicte permanent entre l’independentisme i l’anarquisme que remuntava a l’època del sospitós desembarcament de la FAI, que va coincidir amb la restauració de l’autogovern català (abril de 1931)— explica l’estratègia de Companys, Argemí i Comorera, i la confiança en Revertés per a arraconar i liquidar el poder anarquista. Dionís Eroles —l’home de consens proposat per Garcia Oliver i que ja complia, oficiosament, aquesta funció des de principis d’octubre— va ser ressituat com a “cap de servei de la Comissaria General d’Ordre Públic”, subordinat a Revertés, i, tot i la decepció va declarar a la premsa (El Diluvio, 20/10/1936): “Aquí me tienen ustedes, cargado de buena voluntad para hacer una obra provechosa en relación con el orden público y de acuerdo con las circunstancias actuales”.
Andreu Revertés
La reacció d’Eroles
Els fets que es van produir immediatament després demostrarien que la decisió de marginar Eroles no era equivocada. L’anarquista Eroles —des de la seva talaia de poder— crearia un grup delictiu, conegut com els nanos d’Eroles, que es dedicaria a l’extorsió, l’assalt i l’assassinat selectius (vegeu el reportatge “Els nanos d’Eroles, els gàngsters de la rereguarda republicana”). Però, en canvi, tot feia pensar que amb Revertés al capdavant de la Comissaria General s’aconseguiria l’objectiu buscat. La gran sorpresa va saltar poques setmanes després (novembre de 1936). Mentre els nanos d’Eroles delinquien impunement, Revertés era detingut, torturat i assassinat. Què va passar amb Revertés i per què només va ser trenta-quatre dies al càrrec?
Els nanos d'Eroles / Font: Mi revista (1936)
La detenció i tortura de Revertés
El 24 de novembre, a les tres de la tarda, elements de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya (organisme encarregat de la supervisió de l’ordre públic i que estava coordinat pel dirigent anarquista Aurelio Fernández, àlies el Coix) detenien Revertés i el conduïen a una masmorra del castell de Montjuïc. Revertés va ser inicialment interrogat amb relació a una falsa acusació, l’assassinat de la seva sogra, però de seguida va aparèixer el veritable motiu d’aquell interrogatori. Els sequaços del Coix van torturar brutalment Revertés i van obtenir la seva confessió. El complot tenia l’objectiu d’executar una vintena de dirigents anarquistes, massacrar les sinistres Patrulles de Control, prendre el poder i rellevar Companys. En canvi, no va quedar clar quin destí havien previst per al president: l’execució o l’exili forçat a França.
Com havien tingut coneixement d’aquell complot?
La investigació historiogràfica sosté que, en la fabricació d’aquell complot, els dirigents d’Estat Català no van prendre les mesures de seguretat necessàries. Unes setmanes abans de la detenció de Revertés, Estat Català havia celebrat un acte públic a la sala Price (01/11/1936), on es va insistir que, amb relació al desgovern i la criminalitat en què estava immers el país, “calia fer alguna cosa”. En aquell acte hi era present Joan Casanovas (Estat Català), president del Parlament i exprimer conseller de la Generalitat, que va fer una petita intervenció —no prevista en el programa—, però prou significativa per aixecar sospites a les secretaries d’Ordre Públic controlades pel gangsterisme anarquista. Els historiadors també apunten una possible indiscreció per part d’algú molt pròxim, a la vegada, a Revertés i a Eroles.
Quan i com es comença a desmuntar el complot?
El complot es comença a desmuntar hores abans de la detenció de Revertés. A primera hora del matí del 24 de novembre, agents de paisà dels Mossos d’Esquadra es desplaçaven a l’aeròdrom de Can Tunis i detenien Josep Muxí, aviador i home de confiança de Revertés, que estava esperant un passatger per a volar a París i que mai no apareixeria. Aquest passatger havia de ser, possiblement, el president Companys, obligat a exiliar-se després del triomf del complot independentista. Muxí va ser interrogat. Però Companys no confirmaria l’abast d’aquella operació fins que va tenir al davant Joan Torres Picart (Estat Català), el veritable arquitecte de la trama. Mentre falsos policies torturaven Revertés a Montjuïc, Torres confessaria davant Companys i el president —que no donava crèdit a allò sentia— patiria una greu crisi nerviosa.
Quin era l’objectiu final dels independentistes?
Torres, Revertés i Casanovas havien mantingut converses secretes amb la cancelleria del primer ministre francès Léon Blum (Partit Socialista) i haurien pactat la proclamació i el reconeixement de la independència de Catalunya i l’exclusió del territori català del conflicte civil espanyol. Alguns investigadors apunten que la font de la delació del complot estaria localitzada en aquest escenari negociador. L’executiu de Blum era un govern de concentració (Matignon, 1936) que reunia socialistes (PSF), comunistes (PCF) i anarquistes (CGT), i algun dels negociadors francesos hauria pogut filtrar el contingut d’aquell acord, per exemple, a Garcia Oliver (CNT-FAI), a Tarradellas (ERC) o a Comorera (PSUC, estalinista com el PCF), i que havia proclamat que la prioritat absoluta era guanyar la guerra espanyola.
El govern de coalició d'esquerres franceses que hauria pactat amb Estat Català
Com va acabar aquell complot?
Algú va facilitar la ràpida sortida de Torres i de Casanovas de l’escenari del conflicte i els va situar a l’exili de França. Un altre dirigent independentista implicat en aquell complot, Josep Maria Xammar (amic personal del difunt Miquel Badia), també es va exiliar a França, i Artemi Aiguader va continuar en el càrrec, i, passats els mesos, el seu balanç al capdavant d’Interior presentaria més ombres que llums. Però, en canvi, Revertés va ser abandonat per tothom i va ser convertit en el blanc de l’odi de Companys i dels anarquistes Fernández, Eroles i Escorza. El 30 de novembre —després de sis dies de tortures incessants—, la guàrdia de corps del president (una colla de gàngsters amb vestit i corbata) l’excarceraven amb l’ordre de conduir-lo a Andorra, però es van detenir a mig camí —a Calaf— el van treure del cotxe i el van rematar a trets.
Le durcissement des politiques migratoires et l’offensive menée par Donald Trump contre les Latino-Américains aux États-Unis ont des conséquences de l’autre côté de l’Atlantique. Depuis plusieurs mois, l’Espagne enregistre une augmentation significative d’arrivées de Latino-Américains, laissant derrière eux leur rêve américain.
César David vivait à Long Island jusqu’au mois de mars. Muni d’un permis de travail, ce camionneur parcourait les routes américaines et canadiennes pour livrer des matériaux de construction. Mais tout a basculé avec le retour de Trump à la Maison-Blanche.
« Un jour, ma compagnie m’a dit : “On doit te licencier, car on a moins de clients en raison des tensions avec le Canada et parce que tu es Latino, les risques sont trop grands” », raconte ce Colombien de 26 ans, encore sous le coup de l’émotion. « Même si j’étais en règle, je devenais un problème pour eux, simplement en étant Latino. »
La multiplication des arrestations et des déportations de Latinos a peu à peu provoqué un climat de crainte au sein de la communauté, même pour ceux ayant un statut officiel. « J’avais peur, très peur. Tu peux juste sortir à l’épicerie et tu ne sais pas ce qui peut arriver », explique le jeune homme, dont de nombreux amis mexicains ont fui les grandes métropoles états-uniennes vers des endroits reculés, par peur des autorités.
Ne trouvant pas d’autre emploi, il a pris la décision de venir en Espagne il y a deux mois. « Il n’y a plus de rêve américain, tout le monde veut partir maintenant. » À son arrivée à Madrid, César a déposé une demande d’asile. Sans papiers pour travailler, il a quand même réussi à trouver un petit boulot dans un centre d’appels. « Ce n’est pas l’idéal, ça ne paye pas beaucoup comme aux États-Unis, mais en attendant, je n’ai pas trop le choix. Mais j’ai hâte de retrouver une certaine liberté. »
De plus en plus de Latinos en Espagne
L’Espagne a déjà enregistré une augmentation du nombre de Vénézuéliens demandant l’asile au premier trimestre de 2025, avec 23 724 demandes. Une augmentation de 54 % par rapport à la même période l’an dernier.
« Ce n’est que le début », prévient Ana María Diez, cofondatrice et présidente de la Coalición por Venezuela, une fédération internationale d’ONG vénézuéliennes de migrants et de réfugiés. « Beaucoup ont maintenant peur d’aller aux États-Unis, avec les discours xénophobes et la campagne de haine menée par Trump. Ils abandonnent leur rêve américain pour essayer de poursuivre maintenant le rêve européen, et évidemment, la porte d’entrée est l’Espagne. »
Le pays est une destination de choix pour les Latino-Américains, qui parlent la même langue et connaissent aussi déjà la culture. De plus, la majorité d’entre eux n’ont pas besoin de visa pour venir en tant que touriste pendant moins de 90 jours. La récente décision de la Cour suprême d’autoriser le gouvernement Trump à mettre fin aux protections contre l’expulsion de quelque 350 000 Vénézuéliens pourrait aussi en pousser d’autres à rejoindre l’Espagne.
Gonzalo (nom d’emprunt) est arrivé il y a seulement quelques semaines à Madrid. Ce Vénézuélien de 40 ans préfère rester anonyme par peur de représailles dans son pays en raison de ses engagements politiques. Le retour de Trump a aussi bousculé ses plans, lui qui envisageait de traverser la frontière illégalement depuis le Mexique.
« Sous Biden, c’était déjà difficile, mais c’était possible d’y parvenir. Mais maintenant, avec Trump, c’est presque impossible », explique-t-il, ajoutant qu’un de ses amis est mort noyé en tentant de faire la traversée. « Tous mes amis aux États-Unis m’ont déconseillé de venir, c’est devenu trop dangereux. »
Gonzalo espère bénéficier de la loi espagnole qui permet aux enfants et petits-enfants de migrants d’origine espagnole de demander la citoyenneté. En cas de refus, il demandera l’asile. Il se dit prêt à tout pour obtenir une meilleure vie et pour faire venir sa femme et ses deux enfants avec lui en Espagne. « On doit faire des sacrifices, on n’a pas le choix. Mais c’est difficile, je ne sais pas où je vais dormir dans les prochaines semaines. J’espère qu’avec la saison touristique, je trouverai un petit boulot au noir. »
Système saturé
Neyvi Tolentino, avocate en immigration dans la capitale espagnole, croule sous les demandes d’information depuis le retour de Trump. « L’Espagne offre la possibilité de se régulariser après deux ans de séjour sans papiers sur le territoire. C’est quelque chose d’assez unique dans l’Union européenne (UE) et qui n’existe pas aux États-Unis. Ça attire beaucoup », explique l’avocate.
Elle dit recevoir tous types de demandes, allant du visa de travail au visa de nomade numérique, ou encore des demandes d’asile. Mais les délais de traitement pour cette dernière procédure explosent. Le système est saturé et serait au bord de l’effondrement, selon des employés. L’Espagne doit récemment faire face à une vague inédite de migrants qui cherchent à entrer en Europe par les îles Canaries, en raison des contrôles plus stricts en Italie et en Grèce, rapportait en janvier l’Agence France-Presse.
Romain Chauvet Le Devoir« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol », explique Neyvi Tolentino, une avocate de Madrid spécialisée en immigration.
« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol. Cela peut prendre des années, parfois trois, voire quatre ans », explique Neyvi Tolentino. « Compte tenu de ces délais, de nombreuses personnes abandonnent souvent le processus et cherchent d’autres solutions de rechange. » De plus, avec l’un des taux d’approbation d’asile les plus bas de l’UE, 18,5 % en 2024 contre une moyenne européenne de 42 %, l’obtention de l’asile n’est pas garantie.
Pour tenter d’accélérer le traitement des demandes, le gouvernement espagnol de gauche a récemment modifié la Loi sur l’immigration, mais il est encore difficile d’en connaître les effets. S’ajoute à cela le risque de voir tomber le gouvernement minoritaire de Pedro Sánchez, empêtré dans plusieurs scandales de corruption. Des élections anticipées pourraient porter la droite au pouvoir, et amener à un durcissement des politiques d’immigration, à l’image d’autres pays européens.
Vie en suspens
Pour Eliezer José Contreras Velásquez, la vie s’est arrêtée depuis le retour de Donald Trump à la Maison-Blanche. Ce Vénézuélien de 30 ans, qui avait quitté son pays en raison de la situation politique et de son orientation sexuelle pour s’établir au Pérou, avait été sélectionné par un programme de réinstallation des Nations unies pour les États-Unis.
« J’avais franchi toutes les étapes avec succès, et j’attendais simplement une date pour mon vol quand j’ai appris sur les réseaux sociaux que le programme était suspendu. » Lui qui avait déjà vendu ses effets personnels et quitté son emploi s’est retrouvé pris de court.
Eliezer José Contreras Velásquez
« J’en ressens encore les impacts psychologiques », explique le jeune homme. « Je peux comprendre qu’un pays modifie ses politiques d’immigration, mais si abruptement et sans offrir de plan B, c’est très difficile à vivre. » Eliezer songe maintenant à rejoindre l’Espagne.
« L’Espagne devrait travailler avec les autorités américaines pour aider ces gens-là qui ont déjà franchi toutes les étapes », pense Ana María Diez, la présidente de Coalición por Venezuela. Le gouvernement espagnol a annoncé travailler sur un plan pour accueillir la majorité des Latino-Américains partis des États-Unis, mais aucun détail n’a encore été dévoilé.
Selon elle, les mesures prises par le 47e président des États-Unis auraient aussi des répercussions sur les politiques migratoires en Amérique du Sud. « Nous avons vu d’autres pays essayer de copier ce que Trump met en place, comme l’Argentine, qui était historiquement un refuge pour les gens du monde entier », explique-t-elle. « Ça pourrait aussi pousser encore plus de gens à l’exil. »
*NOTA: Article publicat a Le Devoir de Montréal, 2 de juliol 2025
Barcelona, 28 d’abril de 1936. Fa 89 anys. Dos quarts de quatre de la tarda. Dos mesos després de l’indult i restabliment del govern de Catalunya (condemnat i reclòs pels Fets d’Octubre de 1934). A l’altura del carrer Muntaner, 28; un grupuscle terrorista disparava per l’esquena Miquel i Josep Badia Capell, que feia escassament uns minuts que havien sortit del seu domicili. Miquel Badia Capell, ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (la màxima autoritat policial a Catalunya); moriria poca estona després d’aquell brutal atemptat que el govern de Catalunya va assenyalar com a obra d’elements anarquistes de la CNT-FAI.
Però la investigació periodística de Josep Maria Planes —pioner del periodisme d’investigació a Catalunya i, posteriorment, víctima dels mateixos grupuscles terroristes— provaria l’existència d’uns misteriosos vasos comunicants que dibuixaven un sòrdid triangle format per tres estranys vèrtexs: el sindicat anarquista CNT-FAI; el món delinqüencial local (el pistolerisme, el proxenetisme); i el grupuscle ultradretà local Peña Ibèrica, que de seguida va ser engolit per Falange Espanyola. Aquest sòrdid triangle tenia la missió de crear un estat de violència i caos a Catalunya que s’havia de traduir en la desafecció de la societat catalana cap a les institucions catalanes i republicanes.
Miquel Badia, Josep M. Planes i Desideri Trilles.
La CNT-FAI de 1936
El 1936 la CNT ja no era aquell sindicat anarquista de tradició catalanista que havia liderat el Noi del Sucre (assassinat el 1923). El 1931, poc després de la restauració de l’autogovern de Catalunya (proscrit des de 1714), s’havia produït el misteriós desembarcament de la Federació Anarquista Ibèrica, que fagocitaria la CNT catalana i que promouria un escenari de boicot permanent a l’obra de govern de la jove Generalitat. El 1936, la CNT-FAI catalana era dirigida per elements tan anticatalanistes com Joan Garcia Oliver, Diego Abad de Santillán o els violentíssims Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.
El desembarcament de la ultradreta espanyola a Catalunya
Per una altra banda, des que s’havia proclamat l’indult al president i als consellers de Catalunya (febrer, 1936) i s’havia restablert l’autogovern català (març, 1936); la investigació periodística —especialment Planas— havia advertit la sobtada presència a Barcelona d’elements violentíssims de la ultradreta espanyola, procedents de Madrid i molt vinculats amb la policia i la judicatura de l’Estat. En l’atemptat contra Miquel Badia, els testimonis oculars van identificar el pistoler anarquista Justo Bueno Pérez. Però els Mossos d’Esquadra van detenir i situar a l’escena del crim l’ultradretà Juan Segura Nieto, seguidor radical de l’Espanyol i cap d’un grupuscle terrorista.
Relació d'afiliats al grupuscle ultradretà Peña iberica Cruces de Sangre. Font: Biblioteca del CRAI. Universitat de Barcelona
Els vasos comunicants entre anarquistes i falangistes
Justo Bueno Pérez i Juan Segura Nieto il·lustren, a la perfecció, aquests estranys vasos comunicants que s’havien creat amb el desembarcament de la FAI a Catalunya (1931) i que havien estat alimentats pel mateix José Antonio Primo de Rivera (que ambicionava atraure la massa anarcosindicalista catalana al seu projecte falangista) i pel “seu home a Catalunya”: el fanàtic Roberto Bassas. Ara bé, el cas de José Pastor Castillo, àlies “El Maño”, confirma que als cercles dirigents de la CNT-FAI catalana de 1936, aquesta entesa —amb l’espuri objectiu de destruir Catalunya—, no tan sols era coneguda, sinó que era promoguda per interessos estratègics.
Qui era i d’on venia “El Maño de Sarrià”?
Segons l’informe redactat per la Delegación Provincial de Falange, consignat per la Jefatura Superior de Policía; i datat poc després de l’ocupació franquista de la ciutat; José Pastor Castillo era un personatge de 40 anys, nascut a Oliete (Aragó), d’estat civil casat, de professió xofer, exempleat del Garaje Paseo Bonanova (abans d’esclatar la Guerra Civil); i resident al carrer Canet, 6 del barri de Sarrià, a Barcelona. En aquell mateix informe, a l’apartat de “Antecedentes” que obria l’informe es deia: “Es persona de pésimos antecedentes, de caràcter pendenciero y de constumbres muy relajadas”. Però que volien dir, exactament, amb tot això?
Justo Bueno Pérez
Destruir tots els testimonis d’aquella col·laboració
L’informe policial de José Pastor Castillo, àlies “el Maño”, confirma l’existència de les connexions entre anarquistes i falangistes —abans i durant la Guerra Civil— i la voluntat del règim franquista —després del conflicte civil i l’ocupació del país— d’eliminar qualsevol testimoni que revelés aquella col·laboració. En aquell informe es diu que el 1934 “el Maño” va formar part de “organizaciones de tipo derechista tales como Falange Española, Renovación Española, etc.”, que amb altres grupuscles ultradretans o tradicionalistes de Barcelona extremadament violents i que practicaven un terrorisme de baixa intensitat, van combatre la Generalitat (a la guerra urbana dels Fets d’Octubre) amb la consigna “Viva Cataluña española”.
L’inici de la carrera delictiva d’“el Maño”
Fins i tot, en aquell informe se’l situa en l’òrbita socioideològica del carlisme, a través del seu patró Vicente Roque, propietari del Garaje Paseo Bonanova i un element destacat de la Comunió Tradicionalista local. I en aquest punt és on l’informe vol justificar el posterior viatge ideològic de Pastor Castillo. En un punt de l’informe, es diu que el patró va sorprendre l’empleat robant diners i benzina i el va acomiadar. Motiu que portaria “el Maño” a abandonar els seus postulats ideològics i, en venjança, assassinar Roque. “El Maño” va ser detingut, jutjat i condemnat a catorze anys de presó; i segons l’informe policial franquista, la seva comunió amb la CNT-FAI es va produir durant l’excarceració massiva de reclusos de la Presó Model (20/07/1936).
Inici de l'informe de José Pastor Castillo, el Maño. Font: Archivos Españoles en Red. Ministeri de Cultura
“El Maño” i els vasos comunicants
Però la realitat és molt diferent. “El Maño” va estar reclòs entre 1934 i 1936; i quan és excarcerat esdevé, sospitosament immediatament, cap d’una de les sinistres Patrulles de Control anarquistes que, el Comitè de Milícies Antifeixistes (el govern català de facto després del 18/07/1936), havia convertit en els responsables de l’ordre públic. Aquesta sospita es confirma quan sabem que, durant la guerra urbana del 19 de juliol de 1936 entre colpistes, per una banda; i forces lleials a la Generalitat i milicians, per una altra; els dos extrems d’aquell conflicte —falangistes i anarquistes— van ordir l’obertura de les portes de la Presó Model i l’excarceració de tota la població reclusa.
Trenta assassinats
L’informe policial franquista és demolidor. Durant els nou mesos que va dirigir una Patrulla de Control (juliol, 1936 – maig, 1937) va ordenar l’assassinat o, directament va assassinar, trenta persones: els germans Mumbrú, els farmacèutics Lloret i Boada, el masover Navarro, la família d’empresaris Armengol i el seu xofer Ribas, els botiguers Tintoré i Fontboté —pare i fill—, l’impressor Casals, el religiós jesuïta Pare Máñez i catorze religiosos caputxins del convent del carrer de Santa Rosa de Sarrià. Segons l’informe policial franquista, “el Maño” segrestava les seves víctimes i les assassinava a la Font de la Teula i al Revolt de la Paella (a la zona de la carretera de l’Arrabassada).
Comité de Milicies Antifeixistes. Juliol, 1936. Font: Arxiu Nacional de Catalunya
La carnisseria de les Patrulles de Control
Les Patrulles de Control —formades per elements procedents dels dos extrems de l’espectre ideològic i que acumularien més de 8.000 víctimes mortals— també van assassinar el periodista Josep Maria Planas —que havia destapat aquella sòrdida connexió entre anarquistes i falangistes— o el líder sindical Desideri Trilles —dels estibadors portuaris i que s’havia oposat a l’agressiva expansió de la FAI, i a la fusió de la Unió Socialista de Catalunya i el PSOE!!! I en aquesta brutal cursa de sang, van aconseguir l’objectiu estratègic que s’havien fixat molt abans de l’esclat del conflicte: la desafecció de les classes econòmicament benestants i ideològicament conservadores a la causa republicana i catalana.
Eliminar les proves
Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo, serien localitzats i eliminats pel règim franquista per impedir que la història associés la ultradreta espanyola amb les carnisseries pretesament revolucionàries a Catalunya (juliol, 1936 —maig, 1937). Però la història és tossuda i obstinada, i a través de la investigació, acaba posant sobre la taula les paradoxes més increïblement absurdes. Avui podem dir que Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo —pistolers, terroristes i assassins confessos i convictes— que van “treballar” per destruir Catalunya, fan bona aquella cita que, anys més tard, proclamaria l’escriptor Josep Pla: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”.
Exhibició falangista a Barcelona després de l'ocupació de la ciutat (1939)
*FONT: Marc Pons, article publicat a El Nacional, 29.6.2025
Brice Lafontaine, antic conseller municipal d'oposició a Perpinyà, ha presentat una demanda contra el batlle de la ciutat, Louis Aliot, segons informa 'L'Indépendant'. Aquesta acció legal busca reparar el perjudici causat per la prohibició de celebrar el seu casament en llengua catalana, una pràctica que, segons Lafontaine, està institucionalitzada a l'Ajuntament des del 1993. Aquesta demanda també pretén forçar Aliot a posicionar-se clarament sobre la qüestió i obrir un debat polític al respecte.
Louis Aliot, batlle francès i catalanòfob de Perpinyà
El casament de Lafontaine, celebrat el 14 de setembre de 2024, va estar envoltat de polèmica. L'antic edil havia sol·licitat la sala noble del consistori per a la cerimònia, però, després de mesos sense resposta i reiterades consultes per correu i telèfon, se li va denegar l'ús d'aquest espai sense cap explicació. Finalment, el casament es va haver de fer a la sala de Perpinyà Nord. El punt més controvertit, però, va ser la negativa explícita a permetre que la cerimònia es fes en català, malgrat que Lafontaine havia indicat aquesta preferència en el formulari oficial, on es pregunta específicament per l'idioma en què els contraents volen que s'oficiï. "Hem estat privats d'aquest homenatge a la nostra cultura i a la nostra família. Tots vam quedar molt decebuts", explica Lafontaine, recordant que l'oficiant, Chantal Gombert, no parlava català i només va fer un petit esforç per pronunciar algunes paraules en aquesta llengua.
Aquesta situació no és un fet aïllat. Jaume Roure, extinent d'alcalde d'Afers Catalans, ja va denunciar al digital 'Ouillade' un altre cas similar, en què Aliot va prohibir un casament en català al saló noble de l'Ajuntament, al·legant motius polítics, ja que un dels cònjuges era un opositor polític. Roure va qualificar aquesta decisió com un "atac flagrant a la llibertat individual" i una violació de la diversitat cultural i lingüística que enriqueix el territori, segons estableixen el Conveni de 1976 sobre documents multilingües i l'article 75-1 de la Constitució francesa.
Sala de casaments a la batllia de Perpinyà
L'advocat de Lafontaine, Mathieu Pons-Serradeil, argumenta que la negativa a celebrar el casament en català és una falta administrativa greu, ja que l'Ajuntament està obligat a complir els seus propis reglaments, que permeten aquesta pràctica des de fa dècades. "És legal i està validat pel Consell Constitucional i el Consell d'Estat. Si Aliot vol eliminar els casaments en català, ha de modificar el reglament oficialment, cosa que implicaria un debat polític. Ara, però, actua per la via dels fets consumats, causant un perjudici als ciutadans", afirma l'advocat. La demanda d'indemnització exposa aquestes irregularitats i reclama una reparació pels danys causats.
Brice Lafontaine, activista nordcatalà i denunciant d'Aliot
Louis Aliot té ara dos mesos per respondre a la demanda. Si no ho fa, o si la rebutja, Lafontaine i el seu advocat ja han anunciat que portaran el cas al tribunal administratiu. "Aliot ha polititzat un esdeveniment personal i privat. Pretén fer creure que els casaments en català són una excepció a Perpinyà, quan en realitat és la seva prohibició el que converteix la ciutat en una anomalia", assegura Lafontaine.
Aquest episodi s'afegeix a una llarga llista d'actuacions anticatalanes d'Aliot com l'eliminació del lema de la ciutat "Perpinyà, la catalana" i la seva substitució pel de "la radiant", sense cap mena d'arrelament, la retirada de la senyera durant la festa major del 2023, les traves al nou liceu de la Bressola o la demanda judicial per prohibir l'ús de l'expressió "Perpinyà, la catalana" a una entitat, un cop ell la va desestimar. Aquestes accions han generat una forta controvèrsia i han mobilitzat l'oposició i els defensors de la llengua i la cultura catalanes, que demanen al batlle disculpes públiques i un canvi d'actitud per garantir el respecte a la diversitat lingüística i cultural del Rosselló.
Enmig del caos sanitari del març del 2020, el Ministeri de Sanitat espanyol, sota la direcció de l’actual president de la Generalitat Salvador Illa, va gestionar de manera urgent l’adquisició de milions de màscares, guants i equips de protecció individual. Cinc anys després, aquells contractes d’emergència, valorats en centenars de milions d’euros, tornen a situar-se al centre d’una polèmica creixent que combina opacitat, material defectuós, empreses sense experiència en l’àmbit sanitari i possibles sobrecostos milionaris.
Compres milionàries emparades en la urgència
L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 va permetre a les autoritats justificar adjudicacions exprés, emparant-se en la legislació d’emergència. En aquest context, el Ministeri encapçalat per Illa va signar contractes per més de 360 milions d’euros amb intermediaris internacionals, amb l’objectiu d’abastir hospitals i centres sanitaris. Entre les empreses adjudicatàries hi havia dues companyies xineses: Hangzhou Ruining Trading i HongKong Travis Asia Limited, sense experiència prèvia coneguda en el subministrament sanitari i amb relacions societàries creuades que en aquests moments són objecte d’investigació judicial.
L’empresa Hangzhou Ruining Trading va ser responsable de lliurar més de 2,1 milions de mascaretes FFP2 defectuoses, que no complien els requisits de filtració establerts. Aquestes mascaretes no homologades van arribar a ser distribuïdes a sanitaris, motiu pel qual el sindicat del sector mèdic CESM va interposar una querella contra el llavors ministre per un presumpte delicte contra els drets dels treballadors.
Contractes sense control i adjudicataris inexperts
Les empreses xineses no van ser les úniques adjudicatàries qüestionades. Un dels casos més significatius va ser el FCS Select Products, una firma del sector alimentari sense historial sanitari, que va rebre adjudicacions per 217 milions d’euros. El Tribunal de Comptes va identificar retards, mascaretes no homologades i la destrucció de fins a 7,5 milions d’unitats. També es va detectar que 28,6 milions de mascaretes es van distribuir fora del Sistema Nacional de Salut, com ara altres ministeris, ONG o associacions privades, un fet que va ser interpretat com un desviament de l’objectiu sanitari inicial.
L’informe de fiscalització també subratlla incoherències comptables. Mentre que l’Institut Nacional de Gestió Sanitària (INGESA) admetia despeses per valor de 18,7 milions d’euros en certes partides, els pagaments executats superaven en alguns casos els 70 milions. Quatre vegades més.
El cas Koldo i les connexions polítiques
La polèmica s’ha intensificat després de l’esclat del cas Koldo, una presumpta trama de corrupció vinculada a l’exassessor del ministre José Luis Ábalos. L’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas hauria facturat més de 54 milions d’euros en contractes amb diferents organismes de l’Estat, com ara Puertos del Estado, ADIF o els governs de les Canàries i les Balears. S’investiga si es van canalitzar 17 milions d’euros en comissions a través de societats pantalla a l’estranger, que constituiria delictes de frau i blanqueig de capitals.
Tot i que el Salvador Illa ha assegurat que el seu Ministeri no va contractar directament amb Soluciones de Gestión, àudios publicats aquests darrers dies entre Santos Cerdán i Koldo García vinculen el president del Govern amb el nom de “Xi Li“. Davant les recents revelacions, al Parlament de Catalunya grups de l’oposició han demanat la compareixença d’Illa per a esclarir aquestes circumstàncies, petició rebutjada aquest dijous gràcies als vots del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP.
“Xi Li”
La identitat rere el nom de “Xi Li” correspon a Li Xiaojuan, representant legal de Hangzhou Ruining Trading i un dels socis funadors de HongKong Travis Asia Limited. Ambdues societats apareixen vinculades a contractes amb el Ministeri en què es van fer pagaments per avançat del 100%, sense que se n’oferissin garanties bancàries ni informació completa sobre el fabricant original.
Els contractes es van publicar inicialment sense direcció fiscal al BOE i van ser modificats posteriorment per a reflectir seus a la Xina i a Hong Kong. La falta de licitació pública, juntament amb el volum dels fons públics transferits, ha posat en alerta jutjats com organismes fiscalitzadors.
Sobrecostos i pèrdua d’IVA
L’oposició al govern del socialista Pedro Sánchez ha denunciat igualment possibles sobrecostos en l’adquisició de material sanitari, ja que es detecta que l’administració estatal hauria pagat fins a deu vegades més per equips de protecció en comparació amb altres compradors institucionals.
A més a més, no s’hauria recuperat l’IVA pagat indegudament pel Ministeri de Sanitat a FCS Select Products per importacions des de la Xina, generant un perjudici per a les arques públiques d’uns 160 milions d’euros. Els recels s’incrementaren després de conèixer-se que, amb posterioritat a aquesta operació, FCS Select Products hauria adquirit una nau industrial al municipi de la Roca del Vallès, del qual Salvador Illa va ser-ne alcalde durant deu anys.
La defensa d’Illa
Durant tot aquest temps, Salvador Illa ha defensat la seva actuació en diverses ocasions, incloent-ne tant les Corts espanyoles com la cambra legislativa catalana, assegurant que el Ministeri va actuar “amb diligència i responsabilitat” en un context excepcional. Va reconèixer errors logístics els primers mesos, però insisteix que “no es va perdre ni un sol euro en comissions fraudulentes” en els contractes gestionats pel seu equip. També ha reiterat estar completament al marge de les trames investigades.
No obstant això, en l’actualitat continuen obertes investigacions oficials sobre la gestió econòmica del Ministeri de Sanitat durant la pandèmia de coronavirus. Tot plegat manté la pressió judicial i política sobre la figura del president de la Generalitat i actual líder del PSC, que ara també apareix involucrat en enregistraments de l’escàndol que sacseja el PSOE i acorrala el cap del govern espanyol.
Un capítol encara obert
Cinc anys després de la pandèmia, la gestió dels fons públics durant l’emergència sanitària continua generant controvèrsia. L’excepcionalitat del moment va permetre dreceres administratives, però també va obrir la porta a nombroses irregularitats que encara avui són objecte de revisió. El cas Illa, amb múltiples arestes -sanitària, política, econòmica i judicial- reobre el debat sobre els límits dels procediments d’emergència i la necessitat de transparència, fins i tot en situacions crítiques, sovint usades com a pretext per a emparar abusos.
*NOTA: Publicat a L'Alternatiu (20.6.2025) (excepte foto de pallasso, JS)
Toni Strubell: Chris Bambery ha estat secretary del Grup Transversal Parlamentari sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster i és autor de “A People’s History of Scotland” i coautor del llibre “Catalonia” amb George Kerevan.
Vostè ha estat secretari del Grup Parlamentari Transversal sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster. Quina hi ha estat la seva experiència?
El grup es va formar a inicis del 2017 per fer un seguiment al Referèndum d’Independència. Vam aconseguir de reunir-hi uns 40 diputats de set partits diferents del Parlament i de la Cambra dels Lords amb el suport tàcit del Sinn Fein que no en podia formar part perquè no acudeix a Westminster. Al Referèndum de l’1 d’octubre vam enviar-hi quatre diputats com a observadors. Per cert, un d’ells fins i tot va recollir una bala de goma disparada per la Guardia Civil contra votants, la qual cosa va tenir el seu impacte mediàtic. En general, per a l’1-O es va aconseguir un important seguiment mediàtic del Procés al Regne Unit, sobretot a Escòcia. Després, el 2018 i 2019, vam fer visites a presos polítics a les presons catalanes i diverses trobades amb presidents i d’altres càrrecs del Parliament català. Un moment especialment significatiu va ser quan John Bercow -aleshores president del Parliament- va manifestar públicament que considerava “impossible” que a un diputat o a una diputada com Carme Forcadell se la pogués empresonar en circumstàncies semblants al Regne Unit. Ara, després de les últimes eleccions catalanes i a Westminster, crec que l’APPGC provisionalment ha acomplert la seva missió, que de fet no era donar suport a la indepèndencia en si sinó a la democràcia. Tots els que hi han participat poden trobar d’altres vies per continuar donant suport a la democràcia a Catalunya.
Fins ara, ni Catalunya ni Escòcia han pogut realizar els seus processos d’independència. Per què penseu que ha estat així?
Tot i que hi ha diferències, crec que les raons per les quals els partits independentistes catalans van perdre i va patir un càstig espectacular l’SNP a les eleccions generals de Westminster de juliol de 2024 -retenint només 9 dels 48 escons- són molt semblants. L’SNP va perdre mig milió de vots, principalment entre la classe treballadora quan se sap que el suport a la independència al Referèndum del 2014 provenia clarament de la classe treballadora. La raó principal d’això va ser la qüestió nacional. Després del referèndum del 2014, l’SNP va anunciar regularment una sèrie de grans iniciatives per aconseguir la independència que mai no es van materialitzar. Van perdre la credibilitat amb promeses automàtiques. Van anunciar que totes les eleccions, inclosa la del juliol del 2024, eren un referèndum de facto, per després oblidar-se’n convenientment com els partits catalans. Aquesta vegada la gent no els ha cregut i els ha castigat, com a Catalunya.
Com interpreteu la retirada de Nicola Sturgeon?
Va exercir un lideratge contradictori. Com a primera ministra d’Escòcia i líder del SNP (Partit Nacional Escocès), es va negar a participar a les marxes independentistes que van créixer molt en participació després del COVID. En canvi sí que va anar a marxes anti-Brexit a Londres. Saltava a la vista que tenia més fe en la UE i el sector europeista del sector Remain de l’èlit britànica que en l’independentisme de carrer. A més la Sturgeon va dirigir un govern cada cop més neoliberal. El SNP porta al govern des del 2007 perquè va desbordar els socialistes per l’esquerra -això no va costar gaire- i va fer unes reformes importants: per exemple, va fer gratuïtes les classes per als estudiants universitaris escocesos. Però quan va venir la invasió criminal d’Ucraïna per part de Putin, la direcció del SNP va transformar-se en entusiasta cheerleader de l’OTAN. Potser en Putin no agradava a la gent, però l’OTAN tampoc. Alhora la Sturgeon va començar a deixar-se seduir per Biden. I no va sortir bé. La Sturgeon era líder del partit i el seu marit era CEO; això era una bomba de rellotgeria. Va esclatar quan ell va ser arrestat pel finaçament irregular del partit. A ella també la van acusar. Això va crear un gran escàndol amb què els unionists previsiblement es van posar les botes. Per acabar d’embolicar la troca, el govern escocès la declarar una crisi fiscal i va començar a introducir mesures d’austeritat. En aquelles circumstàncies la gent va optar pels socialistes per fer fora el govern conservador de Londres. I molts independentistes de la classe obrera simplement es van passar a l’abstenció. Deixaré per als lectors la comparació amb el govern d’Aragonès. Ambdues administracions van creure que si jugaven la carta neoliberal i seguien les regles atlantistes mostrarien la seva capacitat per gobernar un estat independent. No és així que funcionen Westminster i Madrid, ni la UE, el FMI, l’OTAN i la Casa Blanca.
El paper del Deep State és igual a Catalunya que a Escòcia?
Tant Gran Bretanya com Espanya són aliats crucials dels Estats Units, sobretot el primer. Ambdós estats tenen Deep States amb lligams forts amb els Estats Units. Recordem que el 2014 Obama va donar support al vot No a Escòcia. El Regne Unit sense Escòcia semblaria un estat minvat, com Espanya sense Catalunya per altra banda. En el cas d’Escòcia, és d’una importància estratègica vital. Tant Washington com els Deep States de Gran Bretanya i Espanya faran mans i mànigues per parar la independència. En el futur hem de poder maniobrar per superar aquestes dificultats i sobretot abandonar la idea que els consulats dels Estats Units a Edinburg i Barcelona són amics nostres.
Quin ha estat el paper dels socialistes en aquest canvi d’escenari?
L’èxit relatiu dels laboristes escocesos i del PSC neixen de la ineficàcia i les promeses incomplertes dels governs de Sturgeon i Aragonès. I també per l’efecte de reacción a l’extrema dreta. Al Regne Unit el nou govern Starmer va guanyar fàcilment amb el percentatge de vot més baix mai aconseguit pel partit guanyador. La seva valoració popular és pobríssima. La gent va votar per expulsar els conservadors. Per cert, vist des de Gran Bretanya, en Sánchez sembla un boltxevic en temes com Palestina.
Com afecta Escòcia i Catalunya el tema de l’auge de l’extrema dreta?
Com a la resta d’Europa, Starmer i Sánchez s’enfronten a una dreta radical àvida de fer punts a costa dels seus governs respectius. A les darreres eleccions, el partit Reform UK va quedar segona força darrera els socialistes a 93 circumscripcions del nord d’Anglaterra, fins i tot a la població on es va rodar la pel·lícula Billy Elliot. Recordem que són els punts on es van produir els pogroms racistes del mes passat. Alguns independentistes pensen que la frontera amb Anglaterra és una barrera a l’extrema dreta, però Reform UK va treure vots a Escòcia el juliol, sense fer-hi campanya i amb candidats virtuals, per tal d’assegurar-se una presència al Parlament escocès a les properes eleccions escoceses de 2026.
Tant Escòcia com Catalunya s’han congratulat -i hi han fet bé- d’haver rebutjat la reacció anti-immigratòria i anti-musulmana que sotraga Europa. Ara que el tema és molt present és important tenir-ho en compte. Ambdós moviments han d’insistir que volen nacions inclusives i que s’oposaran a l’auge de l’extrema dreta. Ho hauríem de portar a l’ADN. Pensem que a Catalunya hi ha hagut candidats independentistes de l’extrema dreta que han sortit elegits. És una turbulència que no aporta res a la independència, al contrari.
Com veus el futur per als independentistes?
El rebuig eventual a Starmer pot ser que reforci de nou l’independentisme però clar, això no caurà del cel. A Escòcia crec que trigarem a veure un augment de suport a la independència i segurament hi haurà amb més crisi al si de l‘SNP. On hi veig més esperances és en el tema de la reunificació irlandesa. Tant a Catalunya com a Escòcia l’avenç de l’independentisme dependrà de la concreció de projectes i polítiques basades en la nova situación que no és fácil. Però Catalunya té l’avantatge de tenir una societat civil força més organitzada amb l’Assemblea Nacional Catalana.
El més significatiu del discurs d’Orriols contra el vel musulmà és que pren Catalunya com a punt de referència per a tot Europa. No és allò tan pujolià ‒tant d’una altra època‒ que els catalans som europeus, sinó al revés: Europa és catalana. 'El vel islàmic' diu Orriols, "és incompatible amb Catalunya i per extensió amb Occident". Aquest "per extensió" no és casual i condensa en un sintagma petit una idea gran que fins ara estàvem acostumats a sentir explicada a la inversa, com si els catalans fóssim el gos faldiller que corre sempre darrere els professors a veure si li apugen la nota o li donen un premi per ser el més obedient. No és que Catalunya tingui arrels europees, sinó que n’és el centre i l’embrió. És aquí, on els valors cosmopolites broten amb prou força per estendre’s per la Mediterrània, des del Parlament medieval amb els tres braços que el rei català necessita per poder tirar endavant qualsevol iniciativa ‒per petita que sigui‒ fins al consolat de mar, que és la base que articula l’intercanvi comercial tal com el coneixem avui a Occident.
La gràcia d’Orriols és que, a més d’invertir els termes, ho fa sense clavar cap pallissa històrica, amb la qual cosa soscava d’una tacada el païset de Pujol i el seu Dragui. Parla amb naturalitat i aplom, sense falses modèsties i sense caure en el paper del professor guillat. Ja vam quedar que el professor guillat està de moda, a Europa, certament; però una cosa és el marge que se’ns permet a la gent del carrer i una de ben diferent la serietat d’un polític. I els catalans, de polítics pallassos, n’hem tingut prou i de sobres. Per això és tan important que surti algú com ella, que se situa al lloc que li pertoca sense trucs ni repics de timbal que generalment no duen enlloc. Orriols parla des del nucli del que som els catalans, al marge de si coneixem millor o pitjor la nostra història. Perquè no conèixer-la a consciència o amb detall no vol dir que no la portis a dins; que no encarnis una posició que has heretat. I aquesta és la posició que Orriols ajuda a fixar, i que la diferencia de la resta de polítics, que no encarnen res perquè o bé han prioritzat la camisa o bé no vénen d’enlloc.
Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, sí, però si això vol dir alguna cosa és el següent: de la gent que ve de fora (i aquí em refereixo molt especialment als espanyols) s’espera que ajudin a fer créixer la nostra història i el nostre present, no pas que ens el trepitgin deixant-nos sense futur. Evidentment és feina i responsabilitat dels polítics impedir que els immigrants ens aboquin a sobre el seu desarrelament i buidor. Això ho saben tots els catalans, també els que a l’època del procés es manifestaven pel ‘Volem acollir’. Saben, sense necessitat de rebre ni donar lliçons, que som part d’un mateix poble i d’un mateix col·lectiu. Orriols ens ho recorda pel simple fet de ser-hi i de parlar com parla, de forma centrada i consistent. És la mateixa consistència i verticalitat amb què vam votar l’1 d’Octubre. Ara costa una mica de creure que arribéssim a fer el que vam fer, perquè en aquell moment tot ‒és a dir, l’esperit col·lectiu‒ apuntava cap a un sol lloc. I passa molt poques vegades que la centralitat de ser qui ets apunti a un únic lloc amb tanta força.
Per això Orriols és clau, perquè encara que aquesta força ara mateix estigui dispersa ‒com passa després d’una gran explosió‒ el país és ple de gent que existeix amb la mateixa centralitat i el mateix nucli que va cristal·litzar en l’1 d’Octubre. Escampats, sí: però exactament igual de catalans que abans. I el que fa Orriols és unir-los i donar-los una nova autoconsciència, que és la mateixa de l’1O però sense la pedanteria pròpia d’una època que en el fons era hereva de la cursileria general que havia dominat el tombant de segle i que, a Catalunya, va precedir l’onada de victimisme groc entorn dels presos polítics. Tota aquesta etapa ‒i la il·lusió que amb els valors tous aniríem a alguna banda‒ ha quedat enrere, i ara Orriols ens recorda qui som i la necessitat de defensar-nos amb serietat, i no pas amb banderoles o entonant el ‘boti boti boti de l’espanyol qui no boti’. Es pot dir que, políticament, als catalans ens està costant deixar enrere les escorrialles del segle XX; això és el que fa que Orriols sigui excepcional. Allà on no és cap excepció, en canvi, és en la corda col·lectiva que toca, per més que s’esforcin a fer-nos creure que és una anomalia.
L’acusen de racista sense tenir en compte que acusar-la a ella és acusar ‒i insultar‒ tot l’espai que representa, un espai que s’enforteix cada dia que passa. I si aquest espai creix no és perquè els catalans siguem racistes, sinó justament perquè no ho som. En plena era de la descolonització, no és una cosa que tothom pugui dir. A diferència de societats colonials com ara França o Espanya, la Catalunya moderna no va tenir mai un sistema organitzat de creences que justifiqués l’esclavisme. Que l’exposició d’aquests dies al Museu Marítim s’esforci a copiar la retòrica que fan servir ‒posem per cas‒ els anglesos i parli d’una suposada "participació catalana" en el tràfic d’esclaus, no ens fa còmplices de cap passat racista "infame" i colonial. Equiparar els ‘indianos’ ‒que actuaven per compte i en nom propi‒ amb l’explotació brutal del Congo que va convertir Bèlgica en una gran potència, rica en cautxú i urani (el mateix amb què es va fer la bomba d’Hiroshima) és tan ridícul que no val la pena dedicar-hi ni un minut més. Només direm que la Catalunya del XIX va florir gràcies a una multitud d’iniciatives col·lectives, entre les quals no hi va haver mai ni un sol projecte esclavista.
És per aquesta mena de tripijocs demagògics que cada vegada més catalans obvien la xerrameca tramposa dels polítics per escoltar l’única veu genuïna que avui hi ha al Parlament, i que ens connecta amb el nucli del que som: una catalanitat neta i (per extensió) europea. Sense cursileries pròpies del passat, que a curt termini no porten enlloc i que, a la llarga, ens deixen a les potes dels cavalls d’una Espanya que no s’ha tret de sobre el seu passat racista i colonial.
Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (Barcelona, 1961), advocat, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona i exdiputat de Junts, és un dels impulsors de la nova entitat Associació 17-A: Volem saber la veritat, que presideix Javier Martínez, el pare de Xavi, el nen de 3 anys que va morir atropellat en l’atemptat de la Rambla el 17A de 2017, i que van presentar aquest dimecres. Per ara, l’entitat només és formada per la junta directiva, on també està Mireia Martínez, germana de Xavier, com a tresorera; i David Torrents, agent dels Mossos especialista en terrorisme, com a vicepresident. La seu de l’entitat està al despatx d’Alonso-Cuevillas i ell n’és el secretari. En aquesta entrevista, l’advocat repassa les actuacions fetes en el judici de l’Audiència Nacional, que va ser acusació en nom dels pares de Xavi , amb l’advocat Agustí Carles. I les incògnites que considera que hi ha pendents sobre els atemptats i l’imam de Ripoll, Albelbaki Es Satty, líder de la cèl·lula de joves radicalitzats.
L’advocat avança noves actuacions judicials per saber la veritat, com exigeixen víctimes dels atemptat de Catalunya el 2017, que gairebé vuit anys després, continuen sentint-se desemparats per les administracions. Totes. I reclamen que hi hagi una llei catalana d’atenció a víctimes d’atemptats, i protocols d’atenció reals i efectius. En l'actual comissió d’investigació del 17-A del Congrés, s’han revelat detalls, tot i que hi ha intervinents, com el major dels Mossos i actual director de la Policia, Josep Lluís Trapero, que a més de ser força crític amb els exgovernants del PP que volien embrutir l'acció de la policia catalana, va demanar defugir de “teories conspiratives” i no causar més dolor a les víctimes. Això no obstant, Alonso-Cuevilla veu la ma directa de l’Estat espanyol en el fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) hagi desestimat, de forma inesperada, la seva demanda a saber la veritat. De l’actuació del Tribunal Suprem i del seu pas per la política espanyola i catalana amb Junts, també en parla.
L'advocat Jaume Alonso-Cuevillas, en un moment de l'entrevista al plató d'ElNacional.cat, aquest dijous / Foto: Carlos Bagliett
Dimecres vau presentar l'Associació 17-A: Volem saber la veritat, de la qual vostè n'és el secretari. Què us mou a crear-la ara, gairebé vuit anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils?
Doncs, continuar la mateixa lluita que el Javier Martínez, el pare del Xavi, ha mantingut des de la tràgica tarda del 17 d'agost del 2017 a la Rambla, on va perdre el seu fill de 3 anys, i la d’altres familiars. Uns mesos després dels atemptats, en Robert Manrique em va presentar en Javier. Coneixia en Robert perquè ell és una víctima d'Hipercor, i en l’època que era degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, els havíem donat recolzament, a l'Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme. I quan em va presentar en Javier, em va colpir. Em van colpir diverses frases del Javier, una que he repetit moltes vegades i que és absolutament certa, però te l'han de dir perquè la reflexionis.
Diu el Javier: ‘Escolta'm, jo no he triat ser víctima del terrorisme, ningú tria ser víctima del terrorisme, t'hi trobes’. I d'alguna manera tots som víctimes del terrorisme. El terrorisme pretén infondre terror a la societat. El Javier em diu: ‘Jo vull que la mort del meu fill no sigui en va.' I que serveixi perquè intentem millorar una mica els protocols, el protocol d'atenció a les víctimes que ha estat fatal. Malauradament, no podrem evitar que es torni a produir una tragèdia així, però intentem esbrinar què ha passat, per què s'han radicalitzat aquests nois, i intentem minimitzar el risc. La frase colpidora és aquesta: ‘Que la mort del meu fill no sigui en va.’
Em va colpir quan en Javier Martínez em va dir: ' Que la mort del meu fill no sigui en va'
Amb el Javier ens vam personar a la causa judicial oberta i quan es va aixecar el secret del sumari, van donar accés als 40.000 folis que tenia el sumari i ens donen 10 dies per fer al·legacions. Això és una trampa perquè diuen que et donen accés, però no és que et donin 40.000 fotocòpies, sinó que et donen accés amb un núvol a internet on hi havia carpetes que no es podien obrir, coses que no hi eren. Amb tot, vam fer un esforç ingent amb l'Agustí Carles i un equip de companys que estàvem treballant amb el tema.
Des d’un primer moment, ja intuïm i de seguida anem a buscar i comprovem, que les relacions amb l'iman de Ripoll són estranyes. Sabem que ha tingut visites a la presó, tot i que no hi ha constància d'això. Sabem que tenia una ordre d'expulsió del territori espanyol per una condemna de tràfic de drogues, i quan es recorre contra l'ordre d'expulsió, que sempre es deneguen, no només l'estimen amb el suport de l'advocat de l'Estat, que és una cosa estranyíssima, sinó que, a més, li donen un permís de residència de llarga durada. És a dir, que ja començàvem a veure coses que xirriaven. Comencem a demanar diligències per intentar esbrinar tot això, i la resposta és: ‘No, no, no.’
I a mesura que nosaltres volíem ampliar l'objecte d'investigació d'aquest procediment el van anar tancant i tot i que hem dit el judici del 17A hauríem de dir el judici del 16A perquè al final només hem acabat parlant de l’explosió de la casa d'Alcanar. La jurisprudència consolidada de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem en matèria de terrorisme diu que tots els integrants d'una cèl·lula terrorista són responsables de tot allò que fa la cèl·lula. I aquí van dir que no. I com que l'autor les morts de la Ramblea va morir abatut, no el podem jutjar. Fins aquí correcte, però els altres - es diu- que no tenen responsabilitat! I, això, és contrari a la jurisprudència unànime.
La jurisprudència consolidada de l'Audiència Nacional i del Suprem en matèria de terrorisme diu que tots els integrants d'una cèl·lula terrorista són responsables de tot allò que fa la cèl·lula. I en el 17A van dir que no
I què van fer?
Com ens anaven tancant portes, al final del judici, vam fer els informes. L'Agustí Carles va fer l'informe que ha de fer un advocat de l'acusació, que és demanar la condemna dels tres acusats per tots els assassinats que havia provocat la cèl·lula, a diferència del fiscal que demanava només, i és el que va fer la sentència que els condemna per tinència d'explosius, estralls per l'incendi i pertinença a organització terrorista. L'Agustí va fer aquest paper i jo vaig fer una cosa una mica estranya, que és demanar que s'obrís una nova investigació per tot allò que no s'havia investigat.
Què és el que no s’ha investigat?
Un dels veïns francesos de la urbanització d'Alcanar ens diu que a la casa hi havia quatre o cinc persones. Mohamed Houli, un dels supervivents, ens diu que aquella nit estava la furgoneta de l'imam de Ripoll, i quan li preguntem com s'explica vostè que el dia següent la furgoneta no hi era, es queda com parat.
El veí francès diu que al moment de produir-se la primera explosió hi ha una furgoneta que surt amb els llums apagats de la urbanització. També sabem que aquella nit s'han comprat dos bitllets d'avió per la neboda del terrorista responsable de l'atemptat de Brussel·les, un cap a Milà i un cap a Brussel·les, que s'investigui quin ha agafat, si no l'ha agafat ningú. La furgoneta apareix a Sant Carles de la Ràpita, al costat d'una carnisseria halal. Les suposades proves d'ADN que es fan de l'imam de Ripoll, com vam acreditar des d'un punt de vista científic, no tenien cap validesa, no tenien cap solidesa.
Vostè afirma que l'imam de Ripoll Albelbaki es Satty és viu?
No, he intentat sempre ser molt rigorós. Mai he afirmat que l'imam sigui viu, he dit que no està acreditat que sigui mort. L'Audiència Nacional va demanar, a través d'Interpol Madrid, a Rabat que traguessin mostres de familiars d'Es Satty per comparar-la amb les mostres que van treure d'una gel·laba de casa seva. Curiosament, en comptes d'enviar les mostres dels familiars, de cop arriba un ofici d’Interpol Rabat dient que han fet les comprovacions i efectivament les mostres pertanyen a Es Satty. Escolti'm, però a vostè qui els ha preguntat això? D'on han tret vostès el codi genètic d’Es Satty i no consta que ningú els hi hagi enviat?
A l'inici del judici, vam presentar un informe de dos catedràtics de genètica que diuen que l’aportat per Interpol Rabat és com si comparéssim una fotografia amb un tall de veu, i que no té cap base ni jurídica ni científica. Quan intento aportar aquest document és quan el president del tribunal, Alfonso Guevara em diu: ‘Papelitos aquí no’, i m'ho torna. Uns dies després, un policia que ha anat a Rabat declarar en el judici. L'Agustí li pregunta: ‘¿Usted habla árabe?’. Contesta: ‘No’. ‘Francés?’. Diu: ‘No, pero nos trataron muy bien’. No sabia res, de res i diu: ‘Por cierto, me han dicho que traiga esto’. I porta un suposat correu electrònic d'Interpol Madrid a Interpol Rabat, suposadament enviant el codi genètic que no estava a la causa. I que, curiosament, amb el vistiplau de la Fiscalia, el tribunal, que no ha acceptat el meu dictamen, llavors sí que l'accepta.
És a dir, hi ha moltes i moltes i moltes coses. Ningú ha reclamat les suposades restes d'Es Satty que està a una fosa comuna d'un cementiri cristià. Totes les altres restes, les ha reclamat algú. L'imam sabem que tenia nou fills i que feia transferències cada mes.
Quina sospita més tenen?
A més, els mòbils de l'imam no es troben i segueixen tenint activitat dos i tres dies després. La bústia morta de l'imam segueix tenint activitat. Hi ha tota una sèrie de coses que nosaltres posem sobre la taula. Qui tingui curiositat, tinc a YouTube, on estan els 30 minuts de l'informe, on explico totes aquestes coses que no s'han investigat. Amb l'Agustí vam esforçar-nos de ser molt rigorosos i dir que, on era cada cosa que diem. I com que ens han acusat reiteradament de conspiranoics, diem: vostès que tenen els mitjans, Justícia espanyola, investiguin, tanqui’ns la boca si no tenim raó
El que provoca dolor a les víctimes és que no es vulgui seguir investigant i pensar que algú intenta amagar alguna cosa.
El que provoca dolor a les víctimes és que no es vulgui seguir investigant i pensar que algú intenta amagar alguna cosa.
Amb tot, l’Audiència Nacional, en la sentència, sí que va fer un ampli reconeixement de víctimes, més que les reconegudes per la Fiscalia, a qui va renyar.
Sí, fa una bona feina, però insuficient. Malauradament, els protocols entre Justícia i Interior van fallar. Precisament, el Robert Manrique amb la UAVAT s'ha dedicat durant tot un any a intentar localitzar víctimes perquè només tindran dret a indemnització aquells que estan expressament reconeguts. Hi havia un any per reclamar-ho i ningú des de les administracions va fer l'esforç de buscar-les. Ho ha fet privadament el Robert Manrique i el seu equip, a través de consolats, a través de mil vies, intenta localitzar víctimes per dir-los: ‘Vosaltres sabeu que teniu dret a una indemnització?’ Des de les administracions ningú ho ha fet.
La justícia espanyola els ha tancat totes les portes.
Vam fer tots els recursos: l'apel·lació a la sala de l'Audiència Nacional, la cassació a la sala segona al Tribunal Suprem, que al final ens acaben acceptant que no ha quedat acreditat que l’imam sigui mort, però afirma que és intranscendent, i ens diuen que no. De la resposta del Tribunal Constitucional, em sembla un menyspreu absolut. S'ho despatxa amb una providència d'un paràgraf dient que no queda acreditada la suficient rellevància constitucional i així s'ho treuen de sobre.
I la sorpresa ha estat ara que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) primer els va acceptar la demanda pel dret a saber la veritat, però al cap dels mesos l’ha denegada.
El dret a saber la veritat és un dret fonamental de terceres generacions, com ja ha reconegut diverses resolucions de Nacions Unides. Vam fer la demanda de la mà de dos experts internacionals reconeguts, com són el Nico Kisch i l'Alejandro Chehtman, professors de la International Law of Human Rights de Geneve, és a dir, experts reconegudíssims.
Ens la van admetre a tràmit però quan fa unes poques setmanes un mitjà tan poc sospitós de desafecte al règim com és l'ABC publica que l'imam tenia un sou del CNI, vaig trucar al Javier i li dic: ‘Javier, em temo que aviat ens arxivaran la demanda.’
Vincula l’arxivament de la vostra demanda al TEHD a les noves revelacions sobre els vincles de l’imam i el CNI?
Sí. Fixem-nos que a partir de l'arxivament de la demanda, ja han dit que ja no hi ha res més que desclassificar, quan és evident que hi ha moltes altres coses que es podrien desclassificar. Li van proporcionar un telèfon, se li pagava un sou, diu l’ABC. Hi ha altres visites i reunions que han tingut amb ell. Per tant, és evident que han d'haver-hi informes. La Comissió d'Investigació del Congrés, que ha estat positiva malgrat tot, però aquesta filtració de l’ABC ha servit perquè l'Estat espanyol davant d’Estrasburg diguin: ‘Si ja estamos investigando, ya se han revelado cosas importantes...’
L’Estat espanyol ha aturat la investigació a Estrasburg?
Tinc el convenciment. Perquè Espanya ha dit que si l'objectiu era saber la veritat, ja s'està sabent perquè ‘ya estamos desclasificando, ya estan saliendo cosas’. Ara bé, la resolució d’Estrasburg l’ha adoptat un jutge únic i ara estem treballant per fer una reconsideració davant de tres jutges.
No teníem cap dubte que l'imam era un confident del CNI, però ara ha quedat acreditat malgrat que algunes autoritats ho van negar a la seva compareixença al Congrés dels Diputats, faltant, per tant, a la veritat. Ha quedat acreditat que l'Estat sabia moltes més coses de les que s'han dit que sabien. En la comissió del Congrés d’aquesta setmana, la TEDAX també ha dit coses molt rellevants, de les quals vam fer tots els esforços perquè sortissin on havien de sortir, que era a la causa judicial que es va obrir pels atemptats, però allà es van anar tallant totes les portes perquè no sortís.
En la presentació, vau anunciar que l’Associació 17-A ja té una pàgina web i que accepta donacions per organitzar actes i per problemes fiscals. Han tingut problemes amb Hisenda?
Javier Martínez quan es troba amb la tràgica circumstància de la dramàtica mort del seu fill, ell i la seva dona -tot i que la dona després prefereix passar desapercebuda- s'impliquen en aquesta lluita, i llavors, tot i que els advocats hem treballat pro-bono, han hagut despeses, desplaçaments, el judici, procuradors, i tot això s'ha sufragat gràcies a donacions que ha rebut el Javier. Són donacions de de molta gent bonica, com li agrada dir a ell. Però, ha arribat el moment de la declaració de la renda i l'Agència Tributària ha dit que són ingressos del Javier Martínez, I li ha fet pagar en la declaració de la renda com si fossin ingressos obtinguts de rendiments patrimonials. Aquest era un dels motius, no és l'únic, pels que fa temps que venia insistint que havíem de crear una associació. No pot ser que després de perdre un fill, el Javier hagi de patir ara una càrrega fiscal.
Una associació sempre té més representativitat per poder accedir també a subvencions, per poder, en fi, tenir una presència més representativa que el d'una única persona. Això, de fet, ja feia temps que jo li venia dient al Javier. Vam estar a punt de fer-ho durant el judici, però en aquell moment, com és freqüent que passi, va defallir anímicament. El judici va ser molt dur per a ell.
Aquest any, un dia vam anar a dinar amb el Javier, la seva filla, el David Torrents i jo, i els vaig tornar a dir el tema de l'associació i com que em van dir que sí, era un divendres, no els deixo escapar, dic: ‘Doncs, anem cap al despatx i agafo un col·laborador del despatx i la fem allà mateix’, i està domiciliada fins i tot el meu despatx i la vam posar en marxa. Som els quatre fundadors, però hi ha moltes persones que hi han col·laborat: els advocats Agustí Carles, Josep Rofes i Max Amela; la Rebeca Samuelson, que va fer la presentació de l’associació, el Robert Manrique, i l'Àlex Martín Fuster, que és una jove actriu i ara directora que és la que està produint el documental perquè creiem que és la millor forma de que se sàpiga que existeixen aquestes nebuloses, a banda que mantinguem la guerra als tribunals. Se n'han fet uns quants del 17A, però no posant l'èmfasi, en aquelles coses que no s'han investigat, que creiem que s'haurien d'haver investigat.
Hisenda li ha dit a Javier que els donatius que ha rebut, i que han servit per al judici i altres, són ingressos seus, i li ha fet pagar en la declaració de la renda. Per això, i per altres motius, cal l'associació
Tancada gairebé la via d’Estrasburg, també ha anunciat que podrien portar la investigació a altres països que tenen víctimes el 17-A. És possible? Contra qui anirà?
Quan hi ha un fet delictiu, no es va contra ningú, s'investiga què ha passat. És a dir, si aquí apareix un cadàver, potser no sabem qui l'ha mort, però s'obrirà una investigació per intentar esbrinar què ha passat. Ara, ens trobem que l’atemptat de la Rambla no s'ha investigat, només s'ha investigat l'explosió de la casa d'Alcanar i, per tant , això dona via lliure a que altres jurisdiccions puguin entrar; en principi sempre es respecta la jurisdicció del lloc on s'han comès els fets.
Hi ha víctimes de molts altres països, aquí el Robert Manrique novament ha fet una labor tremenda de localització de víctimes. L'època que estava al Parlament, on vaig ser president de la Comissió d'Exteriors, ens vam reunir amb la presidenta Laura Borràs amb una part del cos consular acreditat a Barcelona per fer-los saber tot això, i ens ha permès tenir el contacte amb moltes víctimes de països diferents i hem establert contacte amb advocats. En la presentació, hi havia una advocada parisenca, que és d'origen català, però que està establerta de fa molts anys a París, i ja hem mantingut contactes amb advocats de diversos països, i ara estem esperant. També aquest és un dels motius pels quals necessitem l'associació i poder recaptar fons, perquè conforme més lluny estan, menys pro-bono treballaran i algunes despeses hi haurà.
Vol dir que familiars de víctimes de nacionalitat francesa, per exemple, poden reclamar a la justícia del seu país que investigui com va morir en els atemptats del 17A a Barcelona?
Sí. Això depèn, al final, de la regulació processal de cada estat. Poden investigar allà, poden exhortar des d'allà a les autoritats espanyoles per que investiguin. De fet, repeteixo l'atemptat del 17A no s'ha investigat judicialment a Espanya. S'ha investigat l'explosió del 16A, però no l'atemptat de la Rambla.
Com advocat de l'exconseller de Cultura i diputat de Junts, Lluís Puig, com definiria la posició del Tribunal Suprem de no aplicar-li l'amnistia?
Tindria que definir-ho amb una paraula molt gruixuda, que és al Codi Penal, i m'abstindré de dir-la. No es pot entendre el seu raonament. Hi ha una guerra entre sectors de l'Estat espanyol. Una guerra brutal a Madrid, entre diverses faccions de l'Estat, i en aquests moments el Tribunal Suprem està clarament desobeint un mandat clar i determinant del legislador. No cal ser un jurista exquisit per entendre que la llei d'amnistia és aplicable al president Puigdemont, al conseller Comín, al conseller Puig. T'agradarà o no t'agradarà, però ho sap tothom i és la voluntat del legislador.
El Tribunal Suprem està intentant fer unes giragonses inadmissibles, no podem dir que no sàpiguen dret, és a dir, no ho fan per desconeixement. La resolució del magistrat Llarena, que denega l'aplicació de l'amnistia al Lluís Puig, al president Puigdemont, al conseller Comín, arriba a sostenir arguments tan insòlits com dir: ’No cabe duda de que si el dinero se hubiera utilizado para favorecer a un amigo sería amnistiable.’ I diu que el cas no ha estat un enriquiment, sinó un empobriment, perquè van utilitzar els recursos públics per pagar el que havien de pagar de la seva butxaca. És a dir, han de fer uns girs argumentals que has de llegir tres vegades per entendre-ho.
I què pensa que farà el Tribunal Constitucional amb l’amnistia?
En aquesta guerra de poders que hi ha desfermada a Madrid, el Suprem ha aprofitat algunes resolucions d'assumptes que no venen al cas per dir-li als magistrats del Constitucional que poden prevaricar, i que qui els jutjarà seran ells.
I llavors corre la brama per Madrid que és possible que el Constitucional digui al juny, que la llei d’amnistia és constitucional, per tant la valida, però que determinar si la llei és aplicable a cada cas concret depèn dels tribunals. És possible que el Constitucional es renti les mans del tema, i de fet hi ha un debat intens dins del Constitucional sobre aquest tema. Espero que s’imposi el sentit comú, ja que no cal ser magistrat del Tribunal Suprem, ni catedràtic de dret per entendre que és una llei feta a mida per això. Cosa perfectament legal i constitucional, com el propi Constitucional dirà. En la vista al Tribunal Suprem, ja ho vaig dir, amb una llatinada d’inici, que diu: ‘In claris non fit interpretatio’, quan una cosa és clara no calen interpretacions.
I, quan podran tornar a Catalunya el president Puigdemont i els exconseller Puig i Comín?
Els tribunals estan intentant dilatar-ho al màxim possible; però ha de caure. El conseller Puig, a més, tenia una altra causa, la de Sixena, que va anar molt bé, vam aconseguir l'absolució. L'advocat de l'Ajuntament de Vilanova de Sixena ha presentat recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, que ara suposo que ens donaran en breu trasllat per defensar. Era una causa que ens preocupava també perquè en cas que hagués acabat amb condemna s’hauria d’haver aplicat la LOREG que obliga a perdre l’acta de diputat.
El febrer de 2024 va deixar la seva participació en la política activa i amb Junts. Quina valoració en fa?
Bé, ha estat una gran experiència. L'any 2018, un any abans de les eleccions municipals del 2019, el meu nom va començar a córrer com a candidat a l'alcaldia de Barcelona per Junts. Me'n vaig anar a Waterloo, vaig estar dinant amb el president, li vaig dir a Carles, és que no m'hi veig. Llavors, m'havien vingut a fitxar com a advocat, jo no havia tingut mai militància a cap partit polític més aviat me'ls mirava amb certa distància, i llavors el president fa una sèrie de reflexions. Cert és que a partir del moment del 17, quan mig Govern marxa a l'exili, l'altre a la presó, la mesa del Parlament els hi prohibeixen parlar. De forma sorprenent, em converteixo de facto en una mena de portaveu oficiós del que estava passant.
Això em va donar molta repercussió mediàtica. A partir d'aquí vaig començar a fer bolos per a tots els poliesportius, teatres i casinos de tota Catalunya. Vaig fer més de 300 conferències per a tot el país. Algú dins de Junts em va posar el nom de l'omple pistes. I llavors el president em diu, home, aquesta repercussió mediàtica que tens l'hauríem d'aprofitar...
I primer va ser diputat al Congrés per Junts del 2019 al 2020. Quina feina va poder fer a Madrid?
De diputat a Madrid jo anava a negociar l'amnistia, llavors teníem vuit vots però no pintàvem res, i per tant no va haver-hi lloc a negociar més que la reforma del Codi Penal. Em vaig entendre bé amb el Jaume Asens i va quedar convençut que s'havia de reformar. Es va derogar el delicte de sedició. I després, vam entrar en el delicte de malversació, del qual creia que també s’havia de modificar la reforma feta pel PP, que fins a 2015 només era per apropiació i aquesta nova modalitat comissiva de la malversació incloïa també per administració deslleial. Quan intentava també que es derogués això, convencia el Jaume, però llavors el Pablo Iglesias deia: ‘Nosaltres som intransigents amb la corrupció.’
Li constestava que això no és corrupció, i d'aquí ja no ens en vam sortir. A Madrid, vaig aconseguir de rebot una que no hi comptava, que va anar molt bé, que és una limitació de la durada de les instruccions penals a un any per evitar les causes prospectives que s'anaven seguint contra altra gent, però també contra els independentistes, i això va anar molt bé. Ha estat clau per l’arxivament de la causa del Tsunami Democràtic, de la causa de Volhov,i algunes més.
I després va anar al Parlament de Catalunya, amb les eleccions del 2021. Però el febrer de 2024 plega?
Sí, li vaig dir al president: ‘No pinto res a Madrid.’ Es van convocar primàries a Junts i vaig quedar el tercer del rànquing, doncs vaig venir al Parlament. Però va haver-hi un moment que vaig pensar que podia ser més útil fent altres coses.
Decepcionat de la política?
No. Surto encantat d'haver-ho conegut per dins. És una experiència impagable haver tingut el privilegi d'estar diputat a Madrid, al Parlament de Catalunya, vaig ser membre de la Mesa, president de la Comissió d'Exteriors. És una experiència impagable, que m'ha permès conèixer grans coses i coses no tan grans diguem-ne. La política institucional requereix una reforma important perquè ja no vivim en democràcia sinó en una partitocràcia. Els partits tenen un pes i les cúpules dels partits un pes exagerat, cosa comprensible perquè venim d'on venim. Calia reforçar els partits perquè veníem d'on veníem. Però avui en dia hem d'avançar cap a un sistema de llistes obertes, de llistes desbloquejades perquè si no segueix sent absolutament cert allò que va dir l'Alfonso Guerra de ‘El que se mueve no sale en la foto’.
Critica els partits actuals?
Fa anys, quan estava de vicepresident del Consell General de l'Abogacía Española, el Forges em va fer una caricatura, i a la vinyeta sortia escrit ‘Piensa luego estorba’. Crec que els partits no saben encara gestionar prou bé la seva riquesa interna. És normal que en un partit plural com és Junts que a més neix de la forma que neix, amb corrents ideològics socialdemòcrata liberal, d'esquerres, que no tothom pensem exactament igual sobre un tema, i això crec que els partits han d'aprendre a gestionar-ho millor perquè és una riquesa en definitiva.
I llavors va haver-hi un moment que ja sentia que no aprofitava prou el temps. Havia estat degà al Col·legi d'Advocats de Barcelona, que era un càrrec de molta gestió, i en canvi el de diputat i en un Parlament que malauradament no té les atribucions que hauria de tenir, i que quan intenta fer alguna cosa que tindria sentit, ve el Constitucional i ens ho limita, doncs em sentia una mica limitat. I és quan li dic al president que vull plegar. I els últims mesos se'm van fer molt llargs perquè quan ja li dic al president que vull plegar; em diu d'acord, però que no es pugui malinterpretar. I com era un moment amb negociacions amb el PSOE, al final ho vaig fer quan es va poder, el 28 de febrer de 2024, i vaig tornar al meu mon, que és el dret.
Les cúpules dels partits tenen un pes exagerat (...) Els partits han d'aprendre a gestionar millor la riquesa interna que tenen, i que hi hagi llistes obertes
L'advocat barceloní i exdiputat de Junts, durant l'entrevista. / Foto: Carlos Baglietto
Barcelona. Dilluns, 26 de maig de 2025. 05:30 Actualitzat: Dilluns, 26 de maig de 2025. 09:48
