"Operació d’Estat per silenciar Sílvia Orriols i Aliança Catalana", per Rubèn Novoa (24.10.2025)

El Parlament de Catalunya, monolit de la censura ideològica colonial

La crisi d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya —polèmica pel vídeo generat amb intel·ligència artificial, interrupcions constants del president Josep Rull, investigació oberta per les declaracions sobre el vel islàmic i possibles multes per “infraccions” del codi de conducta— no és un fet aïllat. És una ofensiva política i mediàtica coordinada per Junts, PSC, ERC, CUP i Comuns per intentar destruir Aliança Catalana (AC), l’únic partit que s’atreveix a dir el que ningú més gosa sobre immigració descontrolada, islamisme i la traïció del processisme.

Des del 22 d’octubre, la seqüència d’esdeveniments és clara: la polèmica del vídeo IA es converteix en pretext per criminalitzar AC; el dia següent, la Comissió de l’Estatut del Diputat aprova una investigació contra la seva portaveu, Sílvia Orriols per qualificar el vel com a símbol “misogin i fonamentalista”; i, al ple, Rull interromp de manera sistemàtica qualsevol intervenció que qüestioni el dogma multicultural, mentre permet insults com “nazi” o “feixista” sense ni tan sols advertir els qui els profereixen.

Tot plegat configura un patró que dura més d’un any: vuit interrupcions, censures selectives i un doble raser escandalós que viola la llibertat d’expressió i la inviolabilitat parlamentària, drets fonamentals reconeguts tant per la Constitució com per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Una “operació coordinada”

El cordó sanitari contra Aliança Catalana ja no és tàctic: és estructural. Els cinc partits majoritaris actuen com una sola màquina de control, sincronitzant com una piconadora la pressió política, mediàtica i institucional.

L’objectiu és clar: neutralitzar la veu incòmoda que denuncia la substitució demogràfica catalana l i la decadència d’un règim que ha canviat els ideals d’independència per quotes de poder i subvencions que els faciliten els seus acords amb La Moncloa.

Junts intenta tapar la seva pròpia descomposició interna i la pèrdua d’hegemonia davant AC. ERC i PSC busquen preservar el relat multicultural i globalista. I els Comuns i la CUP, que es proclamen antirepressius, aplaudeixen la censura quan el discurs qüestiona el feminisme dogmàtic o l’islamisme. El resultat és un front inquisitorial disfressat de democràcia parlamentària.

El trist paper del president Rull: De pres polític a censor ideològic

Josep Rull ha convertit la presidència del Parlament en una arma política. En lloc d’actuar com àrbitre neutral, es comporta com un comissari ideològic. Interromp, talla micròfons i es permet donar lliçons de “decòrum” a qui no comparteix la seva visió dogmàtica.

L’irònic és que l’antic pres polític avui exerceix de censor ideològic: ha passat de la presó a la poltrona inquisitorial, garantint que només s’escolti la veu del règim. Aquesta actitud no és un excés puntual, sinó un mètode. Les interrupcions es repeteixen amb exactitud quirúrgica sempre que AC parla de delinqüència immigrant, islamisme o hipocresia processista. Però quan els altres partits insulten o calumnien, el president calla.

El Parlament convertit en “Tribunal d’Ortodoxia”

La investigació per les declaracions sobre el vel és un precedent perillós: per primera vegada, una diputada és perseguida per una opinió política plenament emparada per la inviolabilitat parlamentària. Segons el dret constitucional, cap parlament pot sancionar una opinió política emesa en sessió plenària. La llibertat d’expressió (article 20 CE) i la inviolabilitat (article 71 CE, article 57 EAC) són absolutes en aquest context. La Mesa i la Comissió de l’Estatut estan, per tant, vulnerant els fonaments mateixos de la democràcia catalana que diuen representar.

La mesa del Parlament | Parlament

Però aquesta no és només una qüestió jurídica: és una guerra cultural. L’“inquisició wokel” vol imposar un relat únic on qualsevol crítica a l’islamisme, al feminisme radical o al procés fallit es consideri odi o extremisme. La veritat catalana —aquella que defensa identitat, llibertat i seguretat— ha estat declarada delicte.

Efecte Boomerang: El cordó sanitari com a altaveu

L’operació de censura està tenint l’efecte contrari al desitjat. A les xarxes socials, el suport a Aliança Catalana es dispara: més del 75% de les interaccions sobre el tema defensen el dret a parlar sense por. L’etiqueta #SalvemCatalunya acumula desenes de milers de visualitzacions.

Cada atac del sistema reforça la percepció que AC és l’únic partit valent, lliure i insubornable, mentre la resta actuen com una secta extractiva de recursos públics amb amistats perilloses que castiga la dissidència i tot el poble català.

A les enquestes, el creixement és notable: d’una força testimonial a prop de 19 diputats potencials. I al territori, la resposta és palpable: el “Superdissabte” d’aquest 25 d’octubre, amb 42 parades arreu de Catalunya, serà la demostració més gran de poder territorial d’AC atès que el poble català vol escoltar la veu que el Parlament intenta silenciar.

Sílvia Orriols | Parlament

La guerra mediàtica

Els mitjans del règim han actuat en bloc: han amplificat les versions oficials de Junts i han criminalitzat Orriols sense contrast. En canvi, la presència d’Aliança Catalana als grans canals continua pràcticament vetada: menys d’un 0,05% del temps d’antena. Només alguns mitjans digitals independents han gosat trencar el silenci i denunciar el doble raser que impera a la cambra. Mentrestant, les xarxes —X especialment— s’han convertit en el gran terreny de batalla, on la censura institucional es converteix en visibilitat popular.

Una estratègia de resistència

L’estratègia d’Aliança Catalana és clara: convertir la persecució en força, el silenci imposat en veu col·lectiva. No hi ha millor altaveu que un cordó sanitari injust. A curt termini, el partit prepara accions legals per defensar la inviolabilitat parlamentària i denunciar l’abús de poder. A mitjà termini, la resposta és política i territorial: consolidar la xarxa local, reforçar presència a comarques i multiplicar l’impacte digital amb missatges breus, contundents i verificables.

El Parlament ja no és el temple de la democràcia: és el teatre d’una inquisició ideològica que tem la veritat. Però la història és cíclica: tots els règims que han intentat silenciar la dissidència han acabat derrotats. Avui, la veu d’Aliança Catalana és la veu d’una Catalunya cansada de la mentida, la covardia i el silenci imposat. I aquesta veu, per més que la tallin, no s’apagarà mai.

NOTA: Publicat primer a  XCatalunya.cat.

Paul St-Pierre Plamondon, l’home que en cinc anys pot portar el Quebec a la independència*

Amb un discurs renovat, un estil directe i el compromís de fer el referèndum abans del 2030, les enquestes auguren una majoria absoluta per al Partit Quebequès.

Alexandre Solano

18.10.2025

L’independentisme quebequès ha viscut tres dècades de letargia i desmobilització, d’ençà de la derrota ajustadíssima del 1995, quan el referèndum d’autodeterminació es va perdre amb un 49,42% de vots a favor del sí. Durant anys, molts observadors, tant partidaris com detractors, donaven per extingida la causa independentista, com una rèmora del passat. Tanmateix, en pocs anys, tot ha canviat. La hipòtesi més plausible ara és que hi hagi un nou referèndum abans del 2030, amb el convenciment que, aquesta vegada, pot ser la definitiva. Tothom esmenta, com a principal responsable d’aquest tomb, un nom: Paul St-Pierre Plamondon, cap del Partit Quebequès (PQ). Però, què ha fet i com s’ha arribat fins aquí?

La reconstrucció del Partit Quebequès

St-Pierre Plamondon (Trois-Rivières, 17 de febrer de 1977), conegut sovint per les seves inicials, PSPP, té un perfil molt diferent del dels antics dirigents del partit. Advocat i columnista, ha impulsat un discurs que posa l’accent a donar contingut polític i econòmic a la independència, més que no pas a reduir-la a una qüestió identitària.

La trajectòria de Paul St-Pierre Plamondon ja apuntava en aquesta direcció. Va ser fiscal voluntari de l’Assemblea Permanent dels Drets Humans a Bolívia i, més endavant, va treballar en afers legals de l’OTAN a Bèlgica. De retorn al Quebec, el 2007 va cofundar Generació d’Idees, un moviment destinat a fomentar el debat públic i la participació dels joves en la vida política i econòmica del país. Després d’una formació sòlida –amb estudis de dret a la Universitat McGill, un certificat en dret internacional a la Universitat de Lund i un MBA a Oxford–, va començar la seva carrera al despatx Stikeman Elliott i, posteriorment, va esdevenir vice-president i copropietari del despatx Delegatus, especialitzat en litigis. El 2009 va ser reconegut com a advocat de l’any en la categoria pro bono pel Jove Col·legi d’Advocats de Mont-real, en reconeixement de la seva tasca social.

Durant la vaga estudiantil del 2012, va exercir d’advocat dels estudiants de la Universitat de Mont-real, i va denunciar l’augment de preu de les matrícules i la desigualtat que comportava. Dos anys més tard, el 2014, va publicar Els orfes polítics. Un manifest per a la renovació del panorama polític quebequès, un llibre que criticava la distància entre els partits tradicionals i els ciutadans i reclamava una política més honesta i participativa. Aquells anys també va esdevenir una veu habitual als mitjans, cosa que el va situar com una de les figures més representatives de la seva generació dins el debat públic quebequès.

No es pot dir que en aquell moment fos un polític totalment alineat amb el PQ d’aleshores, ni de bon tros. No obstant això, el 2016, amb trenta-nou anys, es va presentar a les primàries del PQ per donar un tomb a l’independentisme institucional. Defensava una renovació socialdemòcrata del partit, oposada a l’austeritat, amb l’objectiu de reconnectar amb la societat. Deixava el referèndum, en aquell moment, com una qüestió llunyana.

El resultat a les primàries va ser modest –un 6,84% dels vots–, però el seu enfocament innovador li va valer de ser nomenat assessor especial del nou cap del partit, Jean-François Lisée. En aquesta etapa va dirigir una àmplia consulta sobre la renovació del PQ: va fer 162 trobades amb 3.600 persones i va presentar un informe amb 156 recomanacions, bona part de les quals van ser adoptades pel partit.

També va mostrar un suport explícit a l’independentisme català, tant abans com després d’haver assumit el lideratge del partit:

L’ascens al capdavant del Partit Quebequès

Però el partit continuava enfonsat. A les eleccions del 2018 va rebre una derrota històrica i va quedar amb tan sols deu escons d’un total de 125. El gran beneficiat d’aquella desbandada va ser la Coalició Avenir Québec (CAQ), de François Legault, un ex-ministre del PQ que havia abandonat la via sobiranista i havia optat per un nacionalisme autonomista. St-Pierre Plamondon, que s’hi presentava per primera vegada, no va obtenir escó, però ja va mostrar un tarannà diferent en la campanya, en què va prioritzar el medi i la qualitat dels serveis públics.

El 9 d’octubre de 2020, St-Pierre Plamondon va guanyar les primàries i es va convertir en el nou cap del partit. L’independentisme semblava aleshores un moviment residual, sense capacitat d’influir en l’agenda política. Amb un discurs serè però ferm, va prometre que, si arribava al govern, convocaria, ara sí, un referèndum durant el primer mandat.

En segon lloc, ha sabut reconnectar amb la gent jove, que havia crescut en un context de desencís. Ha emprat un llenguatge planer i ha parlat de crisi climàtica, d’habitatge i de precarietat, tot vinculant aquests problemes amb la manca d’autonomia política del Quebec dins el Canadà. El sobiranisme ha deixat de ser percebut com una causa de gent gran per tornar a ser un debat viu als campus universitaris i als moviments socials. I, finalment, ha restituït al PQ la credibilitat com a vehicle polític de la independència. Després d’anys d’enfonsament, el partit ha recuperat impuls i les enquestes actuals li donen la majoria absoluta en les eleccions previstes l’octubre de l’any vinent.

Aquest avenç, l’han confirmat les eleccions parcials d’enguany. El 17 de març, Catherine Gentilcore va guanyar la circumscripció de Terrebonne amb el 52,74% dels vots i va capgirar un feu de la CAQ. I l’11 d’agost, Alex Boissonneault va imposar-se a Arthabaska amb el 46,37%, també en un districte fins aleshores governat pel CAQ. Aquestes dues victòries consecutives han consolidat el partit com un revulsiu dins la política quebequesa.

Un discurs modern i una nova manera de comunicar

Com a cap del PQ, Plamondon ha modernitzat el partit i ha reforçat la participació de les generacions més joves. Ha portat el debat sobiranista a escenaris nous, també fora del Quebec. Durant una visita enguany a Alberta, va subratllar que, més enllà de les diferències culturals i lingüístiques, hi havia un malestar compartit envers el centralisme d’Ottawa. Va dir que Alberta sovint se sentia maltractada pel federalisme canadenc i que aquesta frustració era comparable, en un altre registre, a la del Quebec. Amb això, vol demostrar que la seva proposta és, més enllà d’una qüestió d’identitat, una resposta política a un desequilibri estructural dins el Canadà.

En el pla polític, ha vinculat la sobirania a qüestions concretes de governança. Argumenta que un Quebec independent podria controlar millor els seus recursos naturals i fiscals per invertir-los en serveis públics i en transició ecològica. Ha proposat de reduir les subvencions a grans empreses –que qualifica de “dependència estructural del capital exterior”– i ha defensat una política lingüística més ferma. En matèria d’immigració, reclama que el Quebec recuperi la plena competència sobre les quotes i que la selecció respongui a una capacitat real d’acollida i d’integració lingüística dels nouvinguts.

També ha provat de fer del PQ un partit més transparent i menys burocràtic. Vol limitar el nombre de mandats polítics consecutius i reduir els sous dels alts càrrecs, i ha obert el debat sobre el finançament dels partits per allunyar-los dels lobbies. En l’àmbit social, defensa una renda mínima garantida i un pla d’habitatge assequible per a retenir joves i equilibrar el territori.

Una altra de les seves marques és la manera com s’adreça a la premsa i als ciutadans. Té un estil obert, dialogant i sense filtres. Respon directament als periodistes, entra en debat a les xarxes i no defuig cap pregunta, per molt polèmiques que siguin, amb respostes enraonades que transmeten la sensació que tracta els electors com a adults. Vegeu, per exemple, un fil a la xarxa social X on tracta una qüestió espinosa com la de la laïcitat:

En els debats televisats, adopta un to serè i racional, i evita l’èpica per recórrer a comparacions amb petits estats com Islàndia, Dinamarca o Estònia. Sovint utilitza la ironia i fa referències culturals, cosa que humanitza el seu perfil i el presenta més com un ciutadà actiu que no pas com un polític distant.

El referèndum a l’horitzó

Durant el consell nacional del PQ, els dies 13 i 14 d’abril de 2024, Plamondon va afirmar: “D’aquí a uns anys, segurament a final de la dècada, viurem un tercer referèndum sobre la independència del Quebec.” Va reiterar que, si arribava al poder, el convocaria durant el primer mandat. Alguns antics dirigents, com Lucien Bouchard, li han recomanat prudència, i l’han advertit que la promesa d’un referèndum podia espantar votants moderats, però Plamondon s’hi manté ferm. 

Defensa que la coherència política exigeix donar la paraula a la gent.

El novembre de l’any passat, en una trobada amb la premsa, va dir que no temia perdre un tercer referèndum i que estava “preparat per a fer-ne un de guanyador”, malgrat que les enquestes continuen donant avantatge al no. Va recordar que el 1995 el suport inicial al “sí” era del 40% i que la campanya va fer créixer aquell impuls fins a gairebé la meitat. Per ell, la independència és l’única via per a garantir el futur del francès, defensar els interessos econòmics i recuperar el control de la política migratòria, atès que és del parer que les decisions federals es prenen sense el consentiment del Quebec.

Aquesta visió el diferencia de polítics –com el primer ministre del Quebec, François Legault– que es van presentar com a gestors de “les qüestions reals” però, segons Plamondon, han fracassat precisament perquè Ottawa continua interferint en competències pròpies. Per ell, la sobirania no és una idea abstracta, sinó la condició per a governar amb eficàcia i dignitat. El debat ha revifat l’entusiasme de molts votants sobiranistes que s’havien refugiat a la CAQ o que havien deixat de votar. I Plamondon hi ha sabut afegir serenitat: no presenta el referèndum com una confrontació, sinó com un exercici democràtic normal en una nació madura.

En definitiva, Paul St-Pierre Plamondon ha aconseguit que la independència del Quebec torni a ser una proposta viva, concreta i creïble –una idea de futur, no pas un record del passat. Trenta anys després del darrer referèndum, el Quebec torna a tenir la independència a tocar.

SUPERDISSABTE D'ALIANÇA CATALANA!

Aquest dissabte viurem una jornada molt especial: el primer Superdissabte d’Aliança Catalana! Arreu del país, omplirem places i carrers amb 42 parades informatives entre divendres, dissabte i diumenge per fer arribar el nostre missatge de dignitat, identitat i determinació a cada racó de Catalunya, a continuació us adjuntem el cartell amb tots els detalls.

L'organització d’aquesta jornada ha estat un repte majúscul i ho hem aconseguit gràcies a la feina incansable dels equips comarcals del partit. I ara, més que mai, et necessitem al nostre costat.

Vine, dona un cop de mà a la parada que tinguis més a prop de casa. Cada conversa és una llavor del canvi i cada gest compta.

Fem d'aquest Superdissabte un punt d’inflexió, una demostració de força col·lectiva que ens permeti encarar amb determinació el repte de les eleccions municipals i continuar fent créixer el projecte imparable d’Aliança Catalana.

Ens veiem dissabte defensant Catalunya al peu del canó!

Atentament,

Oriol Gès 

Barcelona Betrayed Israel — Orriols Fights Back*

Last week, ‘Junts per Catalunya’—the same movement that once admired Israel as the model of a small, embattled nation fighting for survival—voted in Spain’s Congress for a total arms embargo on the Jewish state.

The betrayal took place on October 7th, 2025 (a tragic date for Israelis), and ‘Junts’ stood side by side with the communists, socialists, and radical leftist separatists. The vote was only postponed to the 8th because ‘Podemos’, Spain’s most extreme far-left party, initially refused to back the measure—claiming they were not going to support it because it was “not harsh enough on Israel” (after public pressure from other leftist parties hit, they endorsed the anti-Israel measure). The symbolism could not have been darker: on the anniversary of Hamas’s massacre, Catalonia’s once-Zionist right joined hands with the same ideological current that excuses such barbarism.

For decades, right-wing Catalan nationalists saw in Zionism a reflection of their own struggle for nationhood. Now their heirs stand with those who chant “from the river to the sea.”

In the 1980s, the right-wing founding father of modern Catalan nationalism, President Jordi Pujol, looked to Israel as an example for Catalonia’s rebirth. His 1987 visit to Jerusalem symbolized that bond—two small nations defying history, defending language and identity against overwhelming odds. Even former Catalan President Artur Mas once called Israel a “strategic partner.”

But the Gaza War radically changed the political climate. Under relentless street pressure, drowned in anti-Israel propaganda and campus-style moral theater, Junts caved. It voted with Madrid to criminalize arms sales to the very democracy it once revered. Pilar Rahola, Catalonia’s fearless journalist and lifelong defender of Israel, saw this coming. She called the pro-independence Catalan anti-Zionism “the new, elegant antisemitism.” She was right. The same activists who cry “freedom for Palestine” trample Catalonia’s own claim to self-determination. Hypocrisy has rarely been so loud—or so shameless.

Some Junts officials now claim Israel “betrayed” Catalonia by refusing to recognize the 2017 referendum. That is fiction. Israel’s stance was pragmatic neutrality: avoiding alienating Spain without condemning Catalonia. Only one Israeli MP, Sharren Haskel, ever urged recognition—and she spoke for herself, not the Israeli government. Expecting Israel, a nation constantly defending its own legitimacy, to recognize a separatist region of a European state was naïve at best and reckless at worst.

Meanwhile, a new force is seizing the moral ground Junts abandoned. Sílvia Orriols, the iron-willed mayor of Ripoll—the very town where the terrorists who carried out the 2017 Barcelona Rambla massacre were radicalized—has built her career on confronting the Islamist networks that others preferred to ignore.

As Ripoll’s mayor, she expelled extremist imams, demanded the closure of radical mosques, and restored law and civic pride to a town once paralyzed by fear. Her party, Aliança Catalana (AC), entered the Catalan Parliament waving both the ‘senyera’ and the Israeli flag. Fiercely nationalist, unapologetically anti-Islamist, and openly pro-Israel, Orriols declares that Catalonia does not need another referendum—it already voted in 2017 and should declare independence unilaterally.

Orriols embodies the moral clarity Junts lost. She understands that the enemies of Israel and the enemies of Catalonia are cut from the same cloth: they despise freedom, sovereignty, and identity. Her record in Ripoll proves she is trustworthy for Israel—a leader who acts, not postures; who defends her people without apologizing to her critics. As she puts it, “Israel acts. Spain stalls.”

If Orriols comes to power, Israel’s reaction will be guided by realism, not rhetoric. Jerusalem will likely remain officially neutral at first, unwilling to alienate Madrid. But quiet cooperation would emerge swiftly—in cybersecurity, water technology, and defense innovation, areas where Catalonia could become a strategic partner rather than a diplomatic liability.

A pro-Israel, security-oriented Catalan government would find sympathy among Israel’s conservative leaders, who understand the value of small nations standing firm in hostile environments.

Junts traded Pujol’s Zionism for applause from the mob. It chose moral surrender over strategic solidarity—and now it is bleeding both electorally and politically. Aliança Catalana now carries the pro-Israel mantle—and, with it, the integrity of Catalonia’s independence cause.

In the end, history remembers who stood with truth when it was unpopular. And today, that truth still speaks Hebrew.

*NOTA: Publicat a The Times of Israel, 13.05,2025, escrit per José Lev Álvarez Gómez

EL CORDÓ SANITARI CONTRA ALIANÇA CATALANA FUNCIONA AL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL*.... VERGONYA!!!!

 

Totes les formacions polítiques del @parlamentcat presents en el debat de política general, inclosos @JuntsXCat  i@Esquerra_ERC van votar en contra de totes les propostes de resolució anunciades per la Sílvia @orriolsderipoll durant la seva intervenció, d'entre altres: 

1.- Que els @mossos tinguessin presencia pròpia davant l'Europol i la Interpol; 

2.- Crear un fons de Sobirania Alimentària per donar suport directe als pagesos i ramaders; 

3.- Revisar els criteris d'adjudicació d'habitatge públic primant els anys de residència, la participació a la vida social del poble o la contribució econòmica local; 

4.- Eliminar les assignacions pressupostàries als grups parlamentaris i partits polítics de la cambra; 

5.- Eliminar el llenguatge "inclusiu" i el desdoblament lingüístic seguint els criteris gramaticals de l'IEC; 

6.- Aturar les implementacions de noves zones de baixes emissions i instar als ajuntaments a retornar les sancions imposades; 

7.- Exigir el traspàs en la gestió de tots els Ports i Aeroports catalans; 

8.- Decretar una moratoria en politiques d'immigració i asil, i retornar els menors no acompanyats a les famílies d'origen; 

9.- Millorar les condicions laborals del personal docent, reduïnt ratios a les aules, millores retributives i reconèixer la càrrega emocional i pedagògica que suporten i crear un pla de carrera professional basat en els seus mèrits; 

10.- Rebaixar el tram autonòmic de l'IRPF i eliminar l'impost de successions i donacions a Catalunya; 

Quan fan un cordó sanitari a @CatalunyaAC no ens perjudiquen a nosaltres; perjudiquen a tots els catalans

*NOTA: Text de Jordi Coma i Pujol, assessor d'Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, publicat a Twitter. Fotos triades per J.S.

"QUAN EL PSOE TÉ MAJORIA ABSOLUTA, SE'N VA CORRENTS A L'ADROGUERIA A COMPRAR CALÇ VIVA!", SÍLVIA ORRIOLS DIXIT

Quin discurs més gloriós, el de la Sílvia Orriols al Debat de Política General al Parlament del Parc! La frase, genial, que destaco és només una de les moltes que va pronunciar en aquest discurs. N'hi ha moltes d'altres! 

Per exemple, aquella que diu "Quants quilòmetres de túnels construirà Hamàs amb els 2 milions d'euros (que el presidentet del 155, Salvador Illa) ha promès destinar a Gaza", aproximadament va dir (no tinc el text del discurs ara mateix al davant). I moltes altres, mooooltes més, va dir. 

Les més dures, potser, les referides a l'increment de les violacions amb penetració que s'ha donat a Catalunya en els darrers mesos... O, tal vegada quan critica al wokisme quan diu que la pobresa no té res a veure amb l'increment de la delinqüència, perquè de pobres, a Catalunya, n'hi ha hagut sempre, per contra que centenars de milers d'individus socialitzats en entorns culturals que consideren les dones com a éssers inferiors o simples objectes d'explotació sexual, no n´hi havien hagut mai tants com ara, a Catalunya! Sobretot d'ençà les importants revolucions sexuals dels anys 60 i 70 del segle XX, que es donaren a Occident, particularment, i doncs, també a Catalunya.

En definitiva és per mi un orgull i un honor penjar aquest vídeo, on cada segon és un crit a la Llibertat de l'ésser humà i sobretot a favor del ja ben conegut Salvar Catalunya! 

Merci, Sílvia, per les teves paraules!

AVUI DOS PATRIOTES ....

 

.... de pedra picada hem Salvat Catalunya, en un bar de Vic estant. Us confirmo que hem avançat molt. 😎. Ecspanya, tremola!

L'FNC històric, la primera oposició 'indepe' contra Franco, surt de l'oblit institucional *

La Fundació Reeixida organitza nous actes per a visibilitzar els primers independentistes antifranquistes

Mayte Piulachs

Barcelona. Diumenge, 21 de setembre de 2025

L'FNC històric, la primera oposició 'indepe' contra Franco, surt de l'oblit institucional

L’històric partit antifranquista i independentista Front Nacional de Catalunya (FNC) surt de l’oblit institucional. La Fundació Reeixida, centrada a difondre la història del país i els seus protagonistes, havia expressat el seu malestar perquè considera que els militants de l'FNC han tornat a ser “invisibilitzats” a Catalunya, aquest cop en els actes de commemoració dels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Al llit. Ara, s’han fet els primers passos per revertir-ho. El Govern va encarregar a un grup de treball – liderat pel Memorial Democràtic i format per diferents departaments- actes per commemorar aquesta data i “com a punt d’inflexió en el camí de recuperació de drets i llibertats democràtiques a Catalunya”. Una de les fites principals serà el pròxim 15 d’octubre, amb un acte de desgreuge al president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista fa 85 anys, homenatge que es farà extensible a les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura franquista.

El primer desgreuge per a l’FNC serà recordar la figura de Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), cap de la secció militar del Front Nacional de Catalunya i dofí del líder separatista Daniel Cardona. Aquest divendres es va fer el primer acte a la colònia Güell, on visqué, amb familiars d’altres militants que van tornar a la Catalunya arrasada per Franco per formar la resistència. També es farà la presentació de la reedició del llibre de Martínez Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) (Tigre de Paper), a la llibreria Ona de Barcelona, el 14 d’octubre. Hi participaran el director del Memorial Democràtic, Jordi Font; el president de la Fundació Reeixida, Oriol Falguera, que insisteix a reivindicar que "els integrants de l’FNC són els primers antifranquistes organitzats i els menys recordats“; Clàudia Pujol (Sàpiens) i en Robert Surroca, responsable de l’aparell clandestí de l’històric FNC i protagonista de plantar cara al dictador en les seves visites a Barcelona.

Les rutes de la llibertat, a punt

L’FNC es va fundar el 1940 com a partit independentista i progressista, aglutinant l'estima pel país català, i que es va dissoldre el 1990, i algun dels seus integrants es van incorporar a altres partits catalanistes. I cal recordar que res té a veure amb el partit polític català d’extrema dreta i identitari, que es va presentar públicament el 2013, amb el mateix nom que l’històric: Front Nacional de Catalunya (FNC).

El president de Reeixida recorda que sis mesos després d’entrar els feixistes per l’avinguda Diagonal de Barcelona i molts catalans fer el camí de l’exili, el 26 de juliol de 1939, Jaume Martínez, Francesc Vilà, Gregori Font i Ramon Pallares, militants de Nosaltres Sols!, que s’havien escapat del camp de concentració d’Agde (Occitània), tornen al Principat per engegar la resistència. “Molt temps abans que els militants anarquistes, comunistes, maquis...”, remarca Falguera.

Amb la seva determinació, també es van engegar els passos de frontera, de fugida a l’exili, i batejades com les Rutes de la Llibertat, que la Fundació Reeixida des de l’any 2022 vol treure de l’oblit, amb la complicitat dels ajuntaments i signants del manifest de Vilamaniscle. Precisament, els Ajuntaments de Colera i Llançà han estat dels primers a demanar subvencions a la Generalitat per poder senyalitzar aquestes rutes i per fer-ho realitat.

Ramon Pallarès, de peus, el segon per l'esquerra

Consultat per aquesta convocatòria, fonts del Departament de Justícia han informat ElNacional.cat que les subvencions del Memorial Democràtic corresponents a l’any 2025 es resoldran aquest octubre. S’hi afegeix que aquestes ajudes aniran destinades, principalment, a municipis que instal·laran senyalitzacions de memòria, algunes de les quals es desenvoluparan en col·laboració amb la Fundació Reeixida, especialment en passos fronterers de l’Alt Empordà. "Amb les Rutes de la Llibertat senyalitzades serà realment el moment que l'FNC sortirà de l'oblit institucional", afirma Falguera amb gaubança.

A través de les comarques del Rosselló a l’Alt Empordà, del Vallespir a la Garrotxa, Cerdanya i Andorra, seria on "aquests herois", farien els seus passos col·laborant amb la resistència francesa a través de la xarxa Maurice-Alibi, els serveis aliats i amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, explica un apassionat Falguera. Amb les senyalitzacions, tothom podrà reviure aquests camins cap a la llibertat de dissidents perseguits.

Recorregut antifranquista

I qui vulgui reviure el tragi de Martínez i els seus col·legues, la Fundació Reeixida i l’editorial Tigre de Paper han organitzat un recorregut, batejat amb el nom Caminant per la Resistència: De l’albada independentista al Front Nacional de Catalunya, que arrenca a la Fira del llibre en català (Arc de Triomf), fins als consolats britànics (carrer Jonqueres, 16) i polonesos (carrer Fontanella,10), on arribaven amb documentació falsa feta per membres del FNC els qui escapaven del feixisme. També hi haurà parada a la Prefectura Superior de la policia espanyola de Via Laietana,43, on eren interrogats i torturats els militants antifranquistes, també en democràcia. Aquest edifici policial encara està actiu i entitats catalanes -com ara la Comissió de la Dignitat, en concentracions cada primer i tercer dimarts de cada mes-, reclamen que sigui un espai de memòria de la repressió. Hi haurà més parades històriques. Les explicacions aniran a càrrec de Falguera, seguint documents oficials. Serà dilluns, 22 de setembre, a les 5 de la tarda.

*NOTA: Publicat a El Nacional, 21.09.2025

MARCUS RASHFORD, AGAIN

UN DIA DE PARTIT: NEWCASTLE 1 - BARÇA 2!

LES MUNICIPALS DEL 2027, SALVAR CATALUNYA!

Deu anys després de la Declaració Unilateral d'Independència, aprovada pel Parlament de Catalunya, però congelada vuit segons després, les eleccions municipals del 2027, es presenten com una oportunitat inigualable per reprendre el camí iniciat llavors.

Cal ser molt clar i diàfan: les eleccions municipals del 2027 seran claus per Salvar Catalunya d'Espanya, del wokisme, del cayetanisme i de tot quisqui que ens vol mal. A través d'un ampli suport local a les candidatures d'Aliança Catalana i a la seva dirigent, Sílvia Orriols, podem controlar tot el país i executar sense cap mania la DUI del 2017, i així recollir el testimoni d'aquells que ho van deixar córrer en benefici dels seus interessos personals o polítics per continuar enganxats en la mamella espanyola. 

Salvem Catalunya i votem en massa Aliança Catalana, destrossem el tristpartidisme i la gran coalició espanyola que tard o d'hora es formarà quan ho vegin ja perdut. I fem que la Sílvia Orriols proclami la independència i l'executi el més aviat possible! La necessitem com l'aire que respirem!

DE QUI I DE QUÈ PARLARAN EN PUIGDEMONT I EL PRESIDENTET DEL 155?

 M'hi jugo un pèsol que parlaran molt d'ella i d'Aliança Catalana!

ISRAEL PROHIBEIX L'ENTRADA AL SOCIATA COLLBONI.... BEN FET!

Hi ha dies que et fan més felic. I avui és un d'ells. L'estat d'Israel ha prohibit l'entrada del sociata Collboni per les seves decisions de tallar tota relació entre Barcelona i Jerusalem i Israel en general.

Quina hòstia tan ben donada! I quina lliçó per l'independentisme català per tal que tracti els sociates com es mereixen. Aprenguem a fer i treballar com un estat, cony. Qui la fa, la paga. I que es prepari ara el presidentet del 155 i també el seu amo de Madrid. Seran els següents a rebre.

Jo francament, veig que aquesta gentussa tenen els dies comptats. Els queden dos telenotícies, i quan Aliança Catalana guanyi, millor que s'amaguin perquè anirem a per ells i els seus sequaços corruptes. Avui és un dia feliç i Catalunya és més a prop de la seva Independència.

NOU CAP DE PREMSA D'ALIANÇA CATALANA: EDUARD BERRAONDO, ENDAVANT!

GRANDIÓS ARTICLE QUE DIU LES COSES PEL SEU NOM: "Carles Puigdemont emblanquina l’anticatalana República Espanyola", escrit per Fèlix Rabassa*

20 d'agost de 2025

Per Felix Rabassa

Les declaracions recents de Carles Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu, en què afirmava que si no hagués estat per la victòria de Franco el català avui seria llengua oficial a la Unió Europea gràcies a la política de la Generalitat Republicana mereixen una reflexió.

Puigdemont ha dit exactament això: “No tinc cap dubte que de no haver estat per la victòria de Franco i de no haver-se estroncat la política empresa per la Generalitat Republicana, el català s’hauria introduït com a llengua oficial de ple dret des de la incorporació de l’estat espanyol a la Unió Europea. Impedir que el català recuperi la normalitat de què hauria de gaudir és, per tant, perpetuar la victòria de Franco sobre la nostra llengua.”

Aquestes declaracions serveixen per emblanquinar la República Espanyola, de la mateixa manera que ho faria l’esquerra lerrouxista anticatalana del PSUC, ICV i ara Podemos i Sumar. Puigdemont idealitza la Segona República Espanyola com si hagués estat un règim plenament respectuós amb la llengua i la nació catalanes. Res més lluny de la realitat. La mateixa República que Puigdemont enalteix va ser, també, un règim profundament anticatalà en molts aspectes. I si no que llegeixi les memòries de Josep Benet (Memòries. De l’esperança a la desfeta 1920-1936, Edicions 62, 2008).

Cal recordar que la Constitució republicana de 1931 establia de manera taxativa la supremacia del castellà com a llengua de l’Estat, i només permetia tímides concessions a les llengües “regionals”. L’Estatut de Núria, aprovat pel poble de Catalunya, fou retallat i desnaturalitzat a Madrid, limitant severament les competències de la Generalitat. I no oblidem que la República també va enviar l’exèrcit contra Catalunya el 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Per molt que la Generalitat hagués maldat per defensar el català no se n’hauria sortit pas sota la bota castellana de la República Espanyola.

Puigdemont dóna per fet, en les seves declaracions, primer de tot, que sense la victòria de Franco i en una Espanya republicana, amb l’entrada de l’estat espanyol a la UE el català hagués estat acceptat automàticament en tant que llengua espanyola a Europa. Com pot ser que un polític que es diu a ell mateix independentista sigui capaç de pronunciar tal reguitzell de disbarats?

És cert que el franquisme va suposar la repressió més ferotge contra la llengua i la cultura catalanes, però això no eximeix la República dels seus propis pecats contra Catalunya. Presentar-la com un paradís perdut on el català hauria assolit la plenitud institucional és falsejar la història i perpetuar una dependència mental: la de pensar que la nostra llibertat i la nostra llengua només poden sobreviure sota la benevolència d’Espanya, sigui monàrquica, republicana o dictatorial. Aquesta és la dependència mental que Puigdemont perpetua amb aquestes declaracions. Cosa que, d’altra banda, tampoc és tant estrany, després de la rendició de 2017 i el pacte incondicinal del seu partit, beneït per ell mateix, amb els anticatalans del PSOE.

Catalunya no necessita falses esperances ni comparacions que ens releguin sempre a l’ombra d’un Estat espanyol que, sota totes les seves formes, ha tingut com a objectiu destruir-nos. El que necessita és creure en les pròpies forces, trencar definitivament amb aquesta mirada espanyolitzadora i assumir que la normalitat del català només vindrà amb la independència i l’exercici ple de la sobirania.

Puigdemont, amb les seves paraules, contribueix a reforçar la idea que el futur del català depèn del bon cor d’Espanya, quan la història ens ensenya justament el contrari.

NOTA: Publicat a Estat, 20.8.2025.

NOTA 2: Les negretes són meves" (J.S.)

Cop d'efecte d'Aliança Catalana amb una campanya per salvar la llengua*

La campanya en qüestió es focalitzarà a Barcelona

per Joan Grimal

18/08/2025 22:30:00h

Aliança Catalana ha decidit passar a l'acció davant la inacció institucional. Davant la constant vulneració dels drets lingüístics dels catalans, actua. Aquesta setmana ha posat en marxa una iniciativa sense precedents. Una campanya de denúncia directa contra els establiments que menyspreen el català.

La formació liderada per Sílvia Orriols considera que la situació és insostenible. A molts barris de Barcelona, el català ha estat expulsat del comerç. Rètols només en castellà o anglès, cartes sense opció en català, i dependents que ni l’entenen. Això passa a la capital del país. Això passa cada dia.

Una eina al servei del ciutadà per defensar la llengua

Aliança Catalana fa una crida a tota la ciutadania compromesa amb el català. Convida tothom qui ho vulgui a enviar proves clares d’incompliments. Fotografies, vídeos, captures o qualsevol evidència útil per fer una denúncia formal. També cal facilitar les dades de l’establiment en qüestió.

Sílvia Orriols intervenint al Parlament de Catalunya | Parlament

El partit ha habilitat un correu específic per recollir totes aquestes denúncies. A partir d’aquí, ells s'encarregaran del procés administratiu. Tramitaran cada cas davant de les instàncies competents. Però no només això: també ho faran públic a les xarxes. Un per un. Amb noms i cognoms. Sense filtres.

El català no és una opció: és un dret. I és també un deure moral per qui viu i treballa a Catalunya. “Amb el català no s’hi juga”, diu el vídeo promocional de la campanya. Mostra un sentiment de ràbia, però també d’orgull. Ràbia per la indiferència institucional. Orgull de veure que hi ha qui encara planta cara. Que no ho dona tot per perdut.

El comerç, clau per la supervivència de la llengua

El català no només es defensa a l’escola o als plens municipals. Es defensa també quan compres el pa, demanes un cafè o et canvies les sabates. Si el català desapareix del carrer, desapareixerà de la vida. I això, Aliança Catalana no ho permetrà.

La iniciativa busca canviar la dinàmica a peu de carrer. Denunciar per revertir. Exposar per corregir. Que cap establiment pensi que pot fer negocis a Catalunya menyspreant la seva llengua. Sense respecte pel català, no hi ha convivència possible. Sense català, no hi ha Catalunya.

Una acció que cap altre partit ha volgut fer

Cap partit amb representació institucional ha gosat fer aquest pas. Ni ERC, ni Junts, ni la CUP, ni molt menys el PSC. Tots parlen del català, però cap no actua amb fermesa. Aliança Catalana sí. Per això cada cop més gent s’hi acosta. Per això cada cop més gent diu prou.

No es tracta de dividir, sinó de defensar allò que és nostre. No és supremacisme, és supervivència. Si el català no és present als comerços, aviat no ho serà enlloc. Si no exigim respecte, ningú ens en tindrà.

L’objectiu: fer tremolar els que menyspreen la nostra llengua

Aquesta campanya vol generar un efecte dissuasiu real i immediat. Els comerços han d’entendre que el català no és opcional. És legalment obligatori i moralment imprescindible. Quan el menyspreu tingui conseqüències, el respecte tornarà a imposar-se.

Sílvia Orriols ha afirmat que no hi haurà cap mena de treva. Cada denúncia serà seguida fins al final. I si l’administració no actua, ells ho faran públic. El poble català té dret a saber qui el menysprea. I també a saber qui el defensa.

Salvem el català. Salvem Barcelona. Salvem Catalunya

Aquest és el crit que ressona al final del vídeo d’Aliança Catalana. Un crit que no és simbòlic, sinó urgent. Perquè el català està en perill, i ja no n’hi ha prou amb lamentar-se.

https://x.com/Barcelona_ACat/status/1957421551839535269

*NOTA: Penjat a XCatalunya.cat, 18.08.2025

JUNTS PEL NO

Davant l'ascens meteòric d'Aliança Catalana en les darreres enquestes i la certesa que encara creixerà més, és ben probable que s'acabi constituint una coalició opositora, espanyolista, que porti per nom Junts pel No. Serà una ironia de la història, però molts dels que van formar part de la candidatura del Junts pel Sí de fa uns anys, ara es trobaran en aquesta nova coalició l'objectiu de la qual és evitar de totes totes la victòria del partit liderat per la batllessa de Ripoll i diputada al Parlament. No cal dir que qui formaran el nucli dur d'aquesta coalició nova seran el PSOE (dir-ne PSC és una enganyifa), Junts pel Cash (dir-ne JxCAT és una presa de pèl), ER (la C ja fa temps que l'han perduda) i formacions en via de desaparició o liquidació (tipus Comuns i CUP). 

Fins i tot, i per acabar-ho d'embolicar, si els espanyols ho veuen magre, i ho veuran, us ho prometo, és possible que també entri a Junts pel No el PPC (no confondre amb la Pesta Porcina Clàssica, tot i que s'hi assembla força). En el cas que entri la cosa agafarà més volada encara, perquè serà presentada com un acord entre els dos grans partits espanyols i llavors i comptarà no només amb la cobertura dels mèdia processistes catalans, sinó també dels big brothers mediàtics madrilenys i dels corresponsals internacionals instal·lats a Madrit. En aquesta situació, potser sí que el lideratge de Puigdemont trontollarà, tot i que la jugada clau de l'espanyolisme serà el seu retorn en olor de multituds, que això no obstant, serà un retorn en clau Tarradellas, per entendre'ns, amb visita obligada prèvia al cap de l'Estat, i pactar amb el govern espanyol (probablement ja llavors en mans del PP i de VOX). 

Tot això passarà si Junts pel No acaba imposant-se en les properes eleccions catalanes, és clar. Però, si per contra, ho fa Aliança Catalana, l'escenari serà força diferent. Per una banda, és evident que no es poden repetir els errors del 2017, i no convertir el Parlament de Catalunya, en l'arena on es debatrà la independència, perquè ja sabem com acaba aquesta història, en mans de jutges i magistrats espanyols. No, aquest cop la crida "Els carrers seran sempre nostres" es convertirà en la clau del procés, amb concentracions multitudinàries que no hi haurà Guàrdia Civil o exèrcit que l'aturi. Ni jutge, per descomptat.

L'aixecament de l'independentisme no durarà 8 segons. Aquest serà, sense cap de mena de dubte, el primer missatge que llançarem al món. Tampoc haurem de fregir-nos quatre hores anxovats a la Plaça Sant Jaume per veure, debades, baixar la bandera estanquera en senyal de victòria. Tot això queda descartat. 

Ben al contrari, la primera ordre del nou govern aliancista serà  la baixada de totes les estanqueres i de totes les fotos borbòniques dels edifics oficials a Catalunya, incloses, naturalment, comissaries dels Mossos d'Esquadra. I pobre de qui no ho faci, que ho pagarà ben car. 

I per descomptat, els nostres interlocutors no seran els espanyols ans la comunitat internacional d'estats i institucions globals, començant per l'ONU i no pas per la Unió Europea, que ja sabem com les gasten, aquests. Sense que això impliqui excloure-la, és clar, però en la seva justa mesura.

No cal dir que Junts pel No serà una veritable olla de grills. I això, precisament, és el que ens beneficiarà davant l'electoral patriota i ho haurem d'aprofitar. En conseqüència, Aliança Catalana ha de ser un formació disciplinada, ferma, robusta i que ha de tenir clar el lideratge de la seva presidenta i el compromís de les seves assemblees comarcals amb les prioritats de cada territori i en esdevenir un referent en cap cas esquitxat per la corrupció, pels i per les trepes i els xoriços, que d'aquesta mena ja els hem patit molt dins l'espanyolisme més tronat (casos del PP i del PSOE), i del processisme fracassat (Junts, ER, CUP i els Comuns).

Tenim endavant un repte: guanyar les properes eleccions i com aquell qui diu, a partir del dia següent deixar en punt mort les institucions estatutàries, o mantenir-les en estat paraplègic i passar la iniciativa al carrer, des d'on estirem tots perquè l'estaca caigui. I redéu que caurà, fins que puguem dir, com a l'obra de teatre "Hem mort el llop". I redéu que serà morta, la bèstia. I ben morta, que no s'aixecarà cap, no.

Independència i resistència digital: el paper del Bitcoin per assolir la independència de Catalunya*

6 d'agost de 2025

Per Ricard Buscarons

Imaginem-nos un escenari: som l’any 2030 i Catalunya declara la independència de manera efectiva, no pas simbòlica com aquella de vuit segons del 2017, que tots recordem amb amargor.

Quines podrien ser les conseqüències econòmiques immediates?

És probable que l’Estat espanyol respongués amb un bloqueig econòmic sever, especialment en els primers moments de la ruptura. Aquest bloqueig podria incloure el tall de l’accés al sistema bancari, la congelació de comptes, l’aïllament del sistema europeu de pagaments i l’exclusió del mercat internacional de deute. També podrien aparèixer restriccions comercials, aranzels i obstacles logístics que afectessin greument les importacions i exportacions. Tot plegat, una pressió econòmica i social màxima.

Com podríem resistir al bloqueig econòmic per part de l’estat Espanyol?

Els primers dies serien crucials per demostrar al món que anem de debò, fins que arribessin els primers reconeixements internacionals. En aquest context, caldria una resposta innovadora, sòlida i independent. És aquí on proposo el Bitcoin com a eina de resistència i construcció nacional.

Què és el Bitcoin i per què podria ser rellevant per a una Catalunya independent?

Creat el 2009, el Bitcoin és una criptomoneda amb una característica clau: només n’existiran 21 milions d’unitats, l’última de les quals es minarà l’any 2140. Aquesta limitació impedeix la creació il·limitada de diners i el converteix en un actiu no inflacionari. A diferència de l’euro o el dòlar, el Bitcoin no pot ser manipulat per bancs centrals amb polítiques expansives que, al llarg dels anys, han erosionat el poder adquisitiu de la població. A qui no li grinyola sentir que “l’economia va com un coet” mentre cada dia podem comprar menys coses?

A més, el Bitcoin és descentralitzat, inconfiscable i transparent: no està ni pot estar controlat per cap govern ni institució. Les transaccions es registren a la blockchain, una xarxa global oberta i immutable, cosa que el fa extremadament resistent a la censura i la confiscació. Aquesta arquitectura no només impedeix que cap estat pugui bloquejar o congelar fons, sinó que també permet verificar públicament i en temps real totes les transaccions. Aquesta transparència radical pot esdevenir una eina de confiança i control ciutadà, especialment en un escenari de construcció d’un nou estat, on la gestió dels recursos hauria de ser tan oberta com eficient. Per tant, en un escenari de bloqueig econòmic, el Bitcoin ofereix una via paral·lela per fer transaccions, protegir estalvis i operar fora de les estructures financeres tradicionals. L’Estat espanyol no podria congelar fons en Bitcoin ni impedir-ne l’ús per part del govern o la població catalana.

Alguns casos reals que demostren el potencial de Bitcoin:

Nigèria: malgrat la prohibició del banc central, la població ha adoptat massivament el Bitcoin com a forma d’estalvi i transferència de diners. Ni la repressió ni la censura tecnològica n’han aturat l’ús.

Ucraïna: el 2022, durant la invasió russa, el govern va rebre més de 100 milions de dòlars en donacions en criptomonedes en poques setmanes.

El Salvador i Bhutan: han incorporat el Bitcoin com a part de les seves estratègies econòmiques sobiranes.

Quin és el potencial estratègic per a Catalunya?

El rendiment històric del Bitcoin parla per si sol: de menys d’un cèntim el 2009 a uns 120.000 dòlars al juliol del 2025. Durant la darrera dècada, ha mostrat una rendibilitat mitjana anual estimada d’entre el 113 % i el 176 %, segons fonts com UpMyInterest i Visual Capitalist; és l’actiu més rendible del segle XXI. Alguns experts (Cathie Wood, Tom Lee, Kiyosaki, Novogratz, Saylor, Cantor Fitzgerald) preveuen que podria arribar a valdre milions d’euros en el futur. Per a una Catalunya independent, això significaria accés directe a liquiditat global, sense dependència dels bancs o reguladors espanyols. A més, permetria rebre donacions internacionals de manera ràpida i directa, com en el cas d’Ucraïna. Establir reserves estratègiques en BTC per estabilitzar l’economia. Crear un ecosistema innovador de pagaments, finançament i emprenedoria local.

Quins riscos podria tenir crear aquesta reserva estratègica?

Tot i que aquesta possibilitat és molt encoratjadora, cal tenir present que no tot és perfecte. La volatilitat del Bitcoin pot generar incerteses si no es gestiona amb criteri. També hi pot haver barreres tècniques i educatives per a l’adopció massiva entre la població. A més, algunes regulacions internacionals podrien limitar-ne l’ús institucional.Tot i això, amb una estratègia nacional ben dissenyada, formació ciutadana i infraestructures digitals adequades, aquests reptes es poden superar. El Bitcoin pot ser una palanca de sobirania econòmica en un moment crític.

En conclusió, el Bitcoin no és només una tecnologia disruptiva: és una eina de llibertat econòmica, transparència i resistència nacional. En un escenari de repressió econòmica o bloqueig financer, el seu ús podria marcar la diferència entre quedar ofegats i sucumbir de nou a l’Estat espanyol o mantenir l’esperança i tirar endavant amb la tant desitjada Catalunya independent.

Una nació sense control de la seva economia mai serà plenament sobirana. Amb el Bitcoin, podríem començar a construir aquesta sobirania avui mateix.

*NOTA: Penjat a Estat, 6 agost 2025.

LA FEBLESA DEL GOVERNET DEL 155

A hores d'ara, ja salta a la vista la feblesa del governet del 155, encapçalat pel sòmines del Salvador Illa. Vegem-ne, així, els seus punts més febles, que fan trontollar tot plegat.

Sílvia Paneque, consellera de Territori. Habitatge i Transició Ecolòigica, és la co-responsable del desastre de Rodalies, i ja ha estat reprovada pel Parlament de Catalunya, per la qual cosa, si encara continua en el càrrec és per voluntat expressa del seu president. Per altra banda, les seves compareixences com a portaveu són ensopides i fins i tot ens fan enyorar les de la seva antecessora, que eren, diguem-ne, una mica més alegres (de fet era l'ùnica que alegrava el governet del presidentet.... aix! com es deia?).

Olga Pané, consellera de Salut, la seva escandalosa actitud sobretot respecte la catalanofòbia creixent envers els ciutadans per part de determinats sectors del personal sanitari, de cap manera la seva majoria, el seu silenci al respecte i la manca d'una polìtica de personal que talli de socarrel la fugida de persomal qualificat format a Catalunya i l'arribada massiva de personal foraster amb una qualificació més que qüestionable, amb les excepcions oportunes, és tot un escàndol.

Mònica Martínez, consellera de Drets Socials i Inclusió, ha gestionat de forma barroera i sense cap encert tot l'escàndol de la DGAIA, amb el suport permanent d'altres partits que també hi estan implicats, com és el cas d'ER i els Comuns, i una certa complicitat tant de Junts i de la CUP. Un desastre total.

Esther Niubó, consellera d'Educació i de Formació Professional, ha protagonitzat el darrer escàndol del govern amb el tema de les adjudicacions de les llistes dels interins. Un error que posa en perill uns dels elements centrals de la societat catalana, com és l'Ensenyament i la Joventut. Amb ella, l'eslògan publicitari que cada dia passa per TV155(abans TV3), que diu que "Catalunya lidera", no és més que un acudit dolent, moooolt dolent.

Jaume Duch, conseller d'Unió Europea i Acció Exterior, aquest tipus, que pertany a la vella escola, no deixa de passar cap oportunitat per espifiar-la i per oferir "noves glòries a Espanya" i a la monarquia borbònica. En definitiva una desgràcia amb potes, si bé cal dir que es limita a fer el que la gent esperava d'ell, cap sorpresa, doncs.

Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística, el fet que continuï en el càrrec i cobrant la pagueta, després de l'escàndol teatral dels darrers dies i sense els cessaments obligats dels responsables municipals, sobretot del batlle de Barcelona, l'han desautoritzat totalment i li han fet perdre el prestigi que tenia inicialment, La mamelleta és el primer i el darrer que es deixa de xumar.

I bé, perquè volem consellers i conselleres estrelles si ja tenim el 155è President, en Salvador Illa, que ell solet, ja protagonitza tots els escàndols possibles. El darrer està a punt de costar-li el cap per la seva relació, que tard o d'hora sortirà a la superfície amb la corrupció del PSOE. Això sí, en un acte teatral, serà capaç de caure abans que caigui el seu estimat president espanyol, que el va nomenar ministre i pel qual s'acabarà fent un hara-kiri com déu mana.

Tot plegat, un governet de merda, que no fa més que preparar el terreny per l'arribada més d'hora que tard del govern liderat per Sílvia Orriols que, no tinc cap dubte, capgirarà aquest escenari terrorrífic, sobretot si compta amb el suport creixent dels catalans i catalanes. Que així sia!

PD. No he esmentat la consellera d'Economia i Finances, Alícia Romero, no per la seva eficiència, sinó senzillament, per que és un zero a l'esquerra, ni compta, ni pinta, ni talla res i el tema del finançament és quelcom que no produirà cap resultat important. M'hi jugo un pèsol. 

PD2. I de la Núria Parlon, què voleu que us digui, continua les classes de fonètica catalana per a pronunciar correctament Paüls.... amb això està tot dit. Una quinqui!