dilluns, 27 d’octubre del 2025

"Operació d’Estat per silenciar Sílvia Orriols i Aliança Catalana", per Rubèn Novoa (24.10.2025)


El Parlament de Catalunya, monolit de la censura ideològica colonial

La crisi d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya —polèmica pel vídeo generat amb intel·ligència artificial, interrupcions constants del president Josep Rull, investigació oberta per les declaracions sobre el vel islàmic i possibles multes per “infraccions” del codi de conducta— no és un fet aïllat. És una ofensiva política i mediàtica coordinada per Junts, PSC, ERC, CUP i Comuns per intentar destruir Aliança Catalana (AC), l’únic partit que s’atreveix a dir el que ningú més gosa sobre immigració descontrolada, islamisme i la traïció del processisme.

Des del 22 d’octubre, la seqüència d’esdeveniments és clara: la polèmica del vídeo IA es converteix en pretext per criminalitzar AC; el dia següent, la Comissió de l’Estatut del Diputat aprova una investigació contra la seva portaveu, Sílvia Orriols per qualificar el vel com a símbol “misogin i fonamentalista”; i, al ple, Rull interromp de manera sistemàtica qualsevol intervenció que qüestioni el dogma multicultural, mentre permet insults com “nazi” o “feixista” sense ni tan sols advertir els qui els profereixen.

Tot plegat configura un patró que dura més d’un any: vuit interrupcions, censures selectives i un doble raser escandalós que viola la llibertat d’expressió i la inviolabilitat parlamentària, drets fonamentals reconeguts tant per la Constitució com per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Una “operació coordinada”
El cordó sanitari contra Aliança Catalana ja no és tàctic: és estructural. Els cinc partits majoritaris actuen com una sola màquina de control, sincronitzant com una piconadora la pressió política, mediàtica i institucional.

L’objectiu és clar: neutralitzar la veu incòmoda que denuncia la substitució demogràfica catalana l i la decadència d’un règim que ha canviat els ideals d’independència per quotes de poder i subvencions que els faciliten els seus acords amb La Moncloa.

Junts intenta tapar la seva pròpia descomposició interna i la pèrdua d’hegemonia davant AC. ERC i PSC busquen preservar el relat multicultural i globalista. I els Comuns i la CUP, que es proclamen antirepressius, aplaudeixen la censura quan el discurs qüestiona el feminisme dogmàtic o l’islamisme. El resultat és un front inquisitorial disfressat de democràcia parlamentària.

El trist paper del president Rull: De pres polític a censor ideològic
Josep Rull ha convertit la presidència del Parlament en una arma política. En lloc d’actuar com àrbitre neutral, es comporta com un comissari ideològic. Interromp, talla micròfons i es permet donar lliçons de “decòrum” a qui no comparteix la seva visió dogmàtica.

L’irònic és que l’antic pres polític avui exerceix de censor ideològic: ha passat de la presó a la poltrona inquisitorial, garantint que només s’escolti la veu del règim. Aquesta actitud no és un excés puntual, sinó un mètode. Les interrupcions es repeteixen amb exactitud quirúrgica sempre que AC parla de delinqüència immigrant, islamisme o hipocresia processista. Però quan els altres partits insulten o calumnien, el president calla.

El Parlament convertit en “Tribunal d’Ortodoxia”
La investigació per les declaracions sobre el vel és un precedent perillós: per primera vegada, una diputada és perseguida per una opinió política plenament emparada per la inviolabilitat parlamentària. Segons el dret constitucional, cap parlament pot sancionar una opinió política emesa en sessió plenària. La llibertat d’expressió (article 20 CE) i la inviolabilitat (article 71 CE, article 57 EAC) són absolutes en aquest context. La Mesa i la Comissió de l’Estatut estan, per tant, vulnerant els fonaments mateixos de la democràcia catalana que diuen representar.
La mesa del Parlament | Parlament

Però aquesta no és només una qüestió jurídica: és una guerra cultural. L’“inquisició wokel” vol imposar un relat únic on qualsevol crítica a l’islamisme, al feminisme radical o al procés fallit es consideri odi o extremisme. La veritat catalana —aquella que defensa identitat, llibertat i seguretat— ha estat declarada delicte.

Efecte Boomerang: El cordó sanitari com a altaveu
L’operació de censura està tenint l’efecte contrari al desitjat. A les xarxes socials, el suport a Aliança Catalana es dispara: més del 75% de les interaccions sobre el tema defensen el dret a parlar sense por. L’etiqueta #SalvemCatalunya acumula desenes de milers de visualitzacions.

Cada atac del sistema reforça la percepció que AC és l’únic partit valent, lliure i insubornable, mentre la resta actuen com una secta extractiva de recursos públics amb amistats perilloses que castiga la dissidència i tot el poble català.

A les enquestes, el creixement és notable: d’una força testimonial a prop de 19 diputats potencials. I al territori, la resposta és palpable: el “Superdissabte” d’aquest 25 d’octubre, amb 42 parades arreu de Catalunya, serà la demostració més gran de poder territorial d’AC atès que el poble català vol escoltar la veu que el Parlament intenta silenciar.

Sílvia Orriols | Parlament

La guerra mediàtica
Els mitjans del règim han actuat en bloc: han amplificat les versions oficials de Junts i han criminalitzat Orriols sense contrast. En canvi, la presència d’Aliança Catalana als grans canals continua pràcticament vetada: menys d’un 0,05% del temps d’antena. Només alguns mitjans digitals independents han gosat trencar el silenci i denunciar el doble raser que impera a la cambra. Mentrestant, les xarxes —X especialment— s’han convertit en el gran terreny de batalla, on la censura institucional es converteix en visibilitat popular.

Una estratègia de resistència
L’estratègia d’Aliança Catalana és clara: convertir la persecució en força, el silenci imposat en veu col·lectiva. No hi ha millor altaveu que un cordó sanitari injust. A curt termini, el partit prepara accions legals per defensar la inviolabilitat parlamentària i denunciar l’abús de poder. A mitjà termini, la resposta és política i territorial: consolidar la xarxa local, reforçar presència a comarques i multiplicar l’impacte digital amb missatges breus, contundents i verificables.

El Parlament ja no és el temple de la democràcia: és el teatre d’una inquisició ideològica que tem la veritat. Però la història és cíclica: tots els règims que han intentat silenciar la dissidència han acabat derrotats. Avui, la veu d’Aliança Catalana és la veu d’una Catalunya cansada de la mentida, la covardia i el silenci imposat. I aquesta veu, per més que la tallin, no s’apagarà mai.

NOTA: Publicat primer a  XCatalunya.cat.



divendres, 24 d’octubre del 2025

Paul St-Pierre Plamondon, l’home que en cinc anys pot portar el Quebec a la independència*

Amb un discurs renovat, un estil directe i el compromís de fer el referèndum abans del 2030, les enquestes auguren una majoria absoluta per al Partit Quebequès.

Alexandre Solano

18.10.2025


L’independentisme quebequès ha viscut tres dècades de letargia i desmobilització, d’ençà de la derrota ajustadíssima del 1995, quan el referèndum d’autodeterminació es va perdre amb un 49,42% de vots a favor del sí. Durant anys, molts observadors, tant partidaris com detractors, donaven per extingida la causa independentista, com una rèmora del passat. Tanmateix, en pocs anys, tot ha canviat. La hipòtesi més plausible ara és que hi hagi un nou referèndum abans del 2030, amb el convenciment que, aquesta vegada, pot ser la definitiva. Tothom esmenta, com a principal responsable d’aquest tomb, un nom: Paul St-Pierre Plamondon, cap del Partit Quebequès (PQ). Però, què ha fet i com s’ha arribat fins aquí?

La reconstrucció del Partit Quebequès
St-Pierre Plamondon (Trois-Rivières, 17 de febrer de 1977), conegut sovint per les seves inicials, PSPP, té un perfil molt diferent del dels antics dirigents del partit. Advocat i columnista, ha impulsat un discurs que posa l’accent a donar contingut polític i econòmic a la independència, més que no pas a reduir-la a una qüestió identitària.

La trajectòria de Paul St-Pierre Plamondon ja apuntava en aquesta direcció. Va ser fiscal voluntari de l’Assemblea Permanent dels Drets Humans a Bolívia i, més endavant, va treballar en afers legals de l’OTAN a Bèlgica. De retorn al Quebec, el 2007 va cofundar Generació d’Idees, un moviment destinat a fomentar el debat públic i la participació dels joves en la vida política i econòmica del país. Després d’una formació sòlida –amb estudis de dret a la Universitat McGill, un certificat en dret internacional a la Universitat de Lund i un MBA a Oxford–, va començar la seva carrera al despatx Stikeman Elliott i, posteriorment, va esdevenir vice-president i copropietari del despatx Delegatus, especialitzat en litigis. El 2009 va ser reconegut com a advocat de l’any en la categoria pro bono pel Jove Col·legi d’Advocats de Mont-real, en reconeixement de la seva tasca social.

Durant la vaga estudiantil del 2012, va exercir d’advocat dels estudiants de la Universitat de Mont-real, i va denunciar l’augment de preu de les matrícules i la desigualtat que comportava. Dos anys més tard, el 2014, va publicar Els orfes polítics. Un manifest per a la renovació del panorama polític quebequès, un llibre que criticava la distància entre els partits tradicionals i els ciutadans i reclamava una política més honesta i participativa. Aquells anys també va esdevenir una veu habitual als mitjans, cosa que el va situar com una de les figures més representatives de la seva generació dins el debat públic quebequès.

No es pot dir que en aquell moment fos un polític totalment alineat amb el PQ d’aleshores, ni de bon tros. No obstant això, el 2016, amb trenta-nou anys, es va presentar a les primàries del PQ per donar un tomb a l’independentisme institucional. Defensava una renovació socialdemòcrata del partit, oposada a l’austeritat, amb l’objectiu de reconnectar amb la societat. Deixava el referèndum, en aquell moment, com una qüestió llunyana.

El resultat a les primàries va ser modest –un 6,84% dels vots–, però el seu enfocament innovador li va valer de ser nomenat assessor especial del nou cap del partit, Jean-François Lisée. En aquesta etapa va dirigir una àmplia consulta sobre la renovació del PQ: va fer 162 trobades amb 3.600 persones i va presentar un informe amb 156 recomanacions, bona part de les quals van ser adoptades pel partit.

També va mostrar un suport explícit a l’independentisme català, tant abans com després d’haver assumit el lideratge del partit:



L’ascens al capdavant del Partit Quebequès
Però el partit continuava enfonsat. A les eleccions del 2018 va rebre una derrota històrica i va quedar amb tan sols deu escons d’un total de 125. El gran beneficiat d’aquella desbandada va ser la Coalició Avenir Québec (CAQ), de François Legault, un ex-ministre del PQ que havia abandonat la via sobiranista i havia optat per un nacionalisme autonomista. St-Pierre Plamondon, que s’hi presentava per primera vegada, no va obtenir escó, però ja va mostrar un tarannà diferent en la campanya, en què va prioritzar el medi i la qualitat dels serveis públics.

El 9 d’octubre de 2020, St-Pierre Plamondon va guanyar les primàries i es va convertir en el nou cap del partit. L’independentisme semblava aleshores un moviment residual, sense capacitat d’influir en l’agenda política. Amb un discurs serè però ferm, va prometre que, si arribava al govern, convocaria, ara sí, un referèndum durant el primer mandat.


En segon lloc, ha sabut reconnectar amb la gent jove, que havia crescut en un context de desencís. Ha emprat un llenguatge planer i ha parlat de crisi climàtica, d’habitatge i de precarietat, tot vinculant aquests problemes amb la manca d’autonomia política del Quebec dins el Canadà. El sobiranisme ha deixat de ser percebut com una causa de gent gran per tornar a ser un debat viu als campus universitaris i als moviments socials. I, finalment, ha restituït al PQ la credibilitat com a vehicle polític de la independència. Després d’anys d’enfonsament, el partit ha recuperat impuls i les enquestes actuals li donen la majoria absoluta en les eleccions previstes l’octubre de l’any vinent.

Aquest avenç, l’han confirmat les eleccions parcials d’enguany. El 17 de març, Catherine Gentilcore va guanyar la circumscripció de Terrebonne amb el 52,74% dels vots i va capgirar un feu de la CAQ. I l’11 d’agost, Alex Boissonneault va imposar-se a Arthabaska amb el 46,37%, també en un districte fins aleshores governat pel CAQ. Aquestes dues victòries consecutives han consolidat el partit com un revulsiu dins la política quebequesa.

Un discurs modern i una nova manera de comunicar
Com a cap del PQ, Plamondon ha modernitzat el partit i ha reforçat la participació de les generacions més joves. Ha portat el debat sobiranista a escenaris nous, també fora del Quebec. Durant una visita enguany a Alberta, va subratllar que, més enllà de les diferències culturals i lingüístiques, hi havia un malestar compartit envers el centralisme d’Ottawa. Va dir que Alberta sovint se sentia maltractada pel federalisme canadenc i que aquesta frustració era comparable, en un altre registre, a la del Quebec. Amb això, vol demostrar que la seva proposta és, més enllà d’una qüestió d’identitat, una resposta política a un desequilibri estructural dins el Canadà.

En el pla polític, ha vinculat la sobirania a qüestions concretes de governança. Argumenta que un Quebec independent podria controlar millor els seus recursos naturals i fiscals per invertir-los en serveis públics i en transició ecològica. Ha proposat de reduir les subvencions a grans empreses –que qualifica de “dependència estructural del capital exterior”– i ha defensat una política lingüística més ferma. En matèria d’immigració, reclama que el Quebec recuperi la plena competència sobre les quotes i que la selecció respongui a una capacitat real d’acollida i d’integració lingüística dels nouvinguts.

També ha provat de fer del PQ un partit més transparent i menys burocràtic. Vol limitar el nombre de mandats polítics consecutius i reduir els sous dels alts càrrecs, i ha obert el debat sobre el finançament dels partits per allunyar-los dels lobbies. En l’àmbit social, defensa una renda mínima garantida i un pla d’habitatge assequible per a retenir joves i equilibrar el territori.

Una altra de les seves marques és la manera com s’adreça a la premsa i als ciutadans. Té un estil obert, dialogant i sense filtres. Respon directament als periodistes, entra en debat a les xarxes i no defuig cap pregunta, per molt polèmiques que siguin, amb respostes enraonades que transmeten la sensació que tracta els electors com a adults. Vegeu, per exemple, un fil a la xarxa social X on tracta una qüestió espinosa com la de la laïcitat:

En els debats televisats, adopta un to serè i racional, i evita l’èpica per recórrer a comparacions amb petits estats com Islàndia, Dinamarca o Estònia. Sovint utilitza la ironia i fa referències culturals, cosa que humanitza el seu perfil i el presenta més com un ciutadà actiu que no pas com un polític distant.

El referèndum a l’horitzó
Durant el consell nacional del PQ, els dies 13 i 14 d’abril de 2024, Plamondon va afirmar: “D’aquí a uns anys, segurament a final de la dècada, viurem un tercer referèndum sobre la independència del Quebec.” Va reiterar que, si arribava al poder, el convocaria durant el primer mandat. Alguns antics dirigents, com Lucien Bouchard, li han recomanat prudència, i l’han advertit que la promesa d’un referèndum podia espantar votants moderats, però Plamondon s’hi manté ferm. 

Defensa que la coherència política exigeix donar la paraula a la gent.
El novembre de l’any passat, en una trobada amb la premsa, va dir que no temia perdre un tercer referèndum i que estava “preparat per a fer-ne un de guanyador”, malgrat que les enquestes continuen donant avantatge al no. Va recordar que el 1995 el suport inicial al “sí” era del 40% i que la campanya va fer créixer aquell impuls fins a gairebé la meitat. Per ell, la independència és l’única via per a garantir el futur del francès, defensar els interessos econòmics i recuperar el control de la política migratòria, atès que és del parer que les decisions federals es prenen sense el consentiment del Quebec.

Aquesta visió el diferencia de polítics –com el primer ministre del Quebec, François Legault– que es van presentar com a gestors de “les qüestions reals” però, segons Plamondon, han fracassat precisament perquè Ottawa continua interferint en competències pròpies. Per ell, la sobirania no és una idea abstracta, sinó la condició per a governar amb eficàcia i dignitat. El debat ha revifat l’entusiasme de molts votants sobiranistes que s’havien refugiat a la CAQ o que havien deixat de votar. I Plamondon hi ha sabut afegir serenitat: no presenta el referèndum com una confrontació, sinó com un exercici democràtic normal en una nació madura.

En definitiva, Paul St-Pierre Plamondon ha aconseguit que la independència del Quebec torni a ser una proposta viva, concreta i creïble –una idea de futur, no pas un record del passat. Trenta anys després del darrer referèndum, el Quebec torna a tenir la independència a tocar.

SUPERDISSABTE D'ALIANÇA CATALANA!

dimecres, 15 d’octubre del 2025

Barcelona Betrayed Israel — Orriols Fights Back*


Last week, ‘Junts per Catalunya’—the same movement that once admired Israel as the model of a small, embattled nation fighting for survival—voted in Spain’s Congress for a total arms embargo on the Jewish state.

The betrayal took place on October 7th, 2025 (a tragic date for Israelis), and ‘Junts’ stood side by side with the communists, socialists, and radical leftist separatists. The vote was only postponed to the 8th because ‘Podemos’, Spain’s most extreme far-left party, initially refused to back the measure—claiming they were not going to support it because it was “not harsh enough on Israel” (after public pressure from other leftist parties hit, they endorsed the anti-Israel measure). The symbolism could not have been darker: on the anniversary of Hamas’s massacre, Catalonia’s once-Zionist right joined hands with the same ideological current that excuses such barbarism.

For decades, right-wing Catalan nationalists saw in Zionism a reflection of their own struggle for nationhood. Now their heirs stand with those who chant “from the river to the sea.”

In the 1980s, the right-wing founding father of modern Catalan nationalism, President Jordi Pujol, looked to Israel as an example for Catalonia’s rebirth. His 1987 visit to Jerusalem symbolized that bond—two small nations defying history, defending language and identity against overwhelming odds. Even former Catalan President Artur Mas once called Israel a “strategic partner.”

But the Gaza War radically changed the political climate. Under relentless street pressure, drowned in anti-Israel propaganda and campus-style moral theater, Junts caved. It voted with Madrid to criminalize arms sales to the very democracy it once revered. Pilar Rahola, Catalonia’s fearless journalist and lifelong defender of Israel, saw this coming. She called the pro-independence Catalan anti-Zionism “the new, elegant antisemitism.” She was right. The same activists who cry “freedom for Palestine” trample Catalonia’s own claim to self-determination. Hypocrisy has rarely been so loud—or so shameless.

Some Junts officials now claim Israel “betrayed” Catalonia by refusing to recognize the 2017 referendum. That is fiction. Israel’s stance was pragmatic neutrality: avoiding alienating Spain without condemning Catalonia. Only one Israeli MP, Sharren Haskel, ever urged recognition—and she spoke for herself, not the Israeli government. Expecting Israel, a nation constantly defending its own legitimacy, to recognize a separatist region of a European state was naïve at best and reckless at worst.

Meanwhile, a new force is seizing the moral ground Junts abandoned. Sílvia Orriols, the iron-willed mayor of Ripoll—the very town where the terrorists who carried out the 2017 Barcelona Rambla massacre were radicalized—has built her career on confronting the Islamist networks that others preferred to ignore.

As Ripoll’s mayor, she expelled extremist imams, demanded the closure of radical mosques, and restored law and civic pride to a town once paralyzed by fear. Her party, Aliança Catalana (AC), entered the Catalan Parliament waving both the ‘senyera’ and the Israeli flag. Fiercely nationalist, unapologetically anti-Islamist, and openly pro-Israel, Orriols declares that Catalonia does not need another referendum—it already voted in 2017 and should declare independence unilaterally.

Orriols embodies the moral clarity Junts lost. She understands that the enemies of Israel and the enemies of Catalonia are cut from the same cloth: they despise freedom, sovereignty, and identity. Her record in Ripoll proves she is trustworthy for Israel—a leader who acts, not postures; who defends her people without apologizing to her critics. As she puts it, “Israel acts. Spain stalls.”

If Orriols comes to power, Israel’s reaction will be guided by realism, not rhetoric. Jerusalem will likely remain officially neutral at first, unwilling to alienate Madrid. But quiet cooperation would emerge swiftly—in cybersecurity, water technology, and defense innovation, areas where Catalonia could become a strategic partner rather than a diplomatic liability.

A pro-Israel, security-oriented Catalan government would find sympathy among Israel’s conservative leaders, who understand the value of small nations standing firm in hostile environments.

Junts traded Pujol’s Zionism for applause from the mob. It chose moral surrender over strategic solidarity—and now it is bleeding both electorally and politically. Aliança Catalana now carries the pro-Israel mantle—and, with it, the integrity of Catalonia’s independence cause.

In the end, history remembers who stood with truth when it was unpopular. And today, that truth still speaks Hebrew.

*NOTA: Publicat a The Times of Israel, 13.05,2025, escrit per José Lev Álvarez Gómez

dissabte, 11 d’octubre del 2025

EL CORDÓ SANITARI CONTRA ALIANÇA CATALANA FUNCIONA AL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL*.... VERGONYA!!!!

 


Totes les formacions polítiques del @parlamentcat presents en el debat de política general, inclosos @JuntsXCat  i@Esquerra_ERC van votar en contra de totes les propostes de resolució anunciades per la Sílvia @orriolsderipoll durant la seva intervenció, d'entre altres: 

1.- Que els @mossos tinguessin presencia pròpia davant l'Europol i la Interpol


2.- Crear un fons de Sobirania Alimentària per donar suport directe als pagesos i ramaders; 

3.- Revisar els criteris d'adjudicació d'habitatge públic primant els anys de residència, la participació a la vida social del poble o la contribució econòmica local; 

4.- Eliminar les assignacions pressupostàries als grups parlamentaris i partits polítics de la cambra; 

5.- Eliminar el llenguatge "inclusiu" i el desdoblament lingüístic seguint els criteris gramaticals de l'IEC; 

6.- Aturar les implementacions de noves zones de baixes emissions i instar als ajuntaments a retornar les sancions imposades; 

7.- Exigir el traspàs en la gestió de tots els Ports i Aeroports catalans


8.- Decretar una moratoria en politiques d'immigració i asil, i retornar els menors no acompanyats a les famílies d'origen; 

9.- Millorar les condicions laborals del personal docent, reduïnt ratios a les aules, millores retributives i reconèixer la càrrega emocional i pedagògica que suporten i crear un pla de carrera professional basat en els seus mèrits; 

10.- Rebaixar el tram autonòmic de l'IRPF i eliminar l'impost de successions i donacions a Catalunya; 

Quan fan un cordó sanitari a @CatalunyaAC no ens perjudiquen a nosaltres; perjudiquen a tots els catalans


*
NOTA: Text de Jordi Coma i Pujol, assessor d'Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, publicat a Twitter. Fotos triades per J.S.

dijous, 9 d’octubre del 2025

"QUAN EL PSOE TÉ MAJORIA ABSOLUTA, SE'N VA CORRENTS A L'ADROGUERIA A COMPRAR CALÇ VIVA!", SÍLVIA ORRIOLS DIXIT



Quin discurs més gloriós, el de la Sílvia Orriols al Debat de Política General al Parlament del Parc! La frase, genial, que destaco és només una de les moltes que va pronunciar en aquest discurs. N'hi ha moltes d'altres! 

Per exemple, aquella que diu "Quants quilòmetres de túnels construirà Hamàs amb els 2 milions d'euros (que el presidentet del 155, Salvador Illa) ha promès destinar a Gaza", aproximadament va dir (no tinc el text del discurs ara mateix al davant). I moltes altres, mooooltes més, va dir. 

Les més dures, potser, les referides a l'increment de les violacions amb penetració que s'ha donat a Catalunya en els darrers mesos... O, tal vegada quan critica al wokisme quan diu que la pobresa no té res a veure amb l'increment de la delinqüència, perquè de pobres, a Catalunya, n'hi ha hagut sempre, per contra que centenars de milers d'individus socialitzats en entorns culturals que consideren les dones com a éssers inferiors o simples objectes d'explotació sexual, no n´hi havien hagut mai tants com ara, a Catalunya! Sobretot d'ençà les importants revolucions sexuals dels anys 60 i 70 del segle XX, que es donaren a Occident, particularment, i doncs, també a Catalunya.

En definitiva és per mi un orgull i un honor penjar aquest vídeo, on cada segon és un crit a la Llibertat de l'ésser humà i sobretot a favor del ja ben conegut Salvar Catalunya! 

Merci, Sílvia, per les teves paraules!

dissabte, 4 d’octubre del 2025

AVUI DOS PATRIOTES ....

 


.... de pedra picada hem Salvat Catalunya, en un bar de Vic estant. Us confirmo que hem avançat molt. 😎. Ecspanya, tremola!