27.07.2023 - 21:40
Avui fa un any que la mesa del Parlament de Catalunya va suspendre Laura Borràs com a diputada, en aplicació de l’article 25.4 del reglament. Després, va ser condemnada a presó i inhabilitació pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per prevaricació i falsedat en document públic per la gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes i va ser definitivament rellevada com a presidenta del parlament. En aquesta entrevista, la presidenta de Junts insisteix que no hauria estat condemnada si no fos qui és. Mira enrere i, sobretot, endavant: avisa que és Pedro Sánchez qui ha de moure fitxa si vol negociar de debò, el situa com a responsable últim del que passi, i argumenta que Junts no ha de tenir por d’una repetició electoral si és coherent amb els fets.
—És difícil de pair el que va passar ara fa un any i el que ha passat després. Si em preguntes si ho he digerit, és que és indigerible, i de fet és insostenible i estèril en termes de moviment polític, liquidar-nos entre nosaltres. És aprofitar dreceres que l’estat obre per a transitar un camí que ens divideix en lloc de fer-nos més forts. La lawfare ha estat la principal arma que ha utilitzat l’estat dins la seva política repressiva contra l’independentisme català. Amb el que va passar fa un any, la lawfare no ens la fan, ens la fem. Això és dolorós en termes de moviment i, naturalment, quan t’afecta personalment, això hi és. El foc amic és el que fa més mal, certament, i hi ha ferides que, perquè afecten qüestions molt importants de cadascun de nosaltres com a persona, és complicat que es puguin curar. Molta gent diu: ERC ha fet el que ha fet. I és veritat. Com deia la Maria Aurèlia Capmany –i jo ho vaig dir en el meu al·legat final– la veritat necessita ser dita perquè, si no es diu, no existeix. Però el que cal és treballar per aconseguir l’objectiu col·lectiu. Per tant, quan he de treballar en favor del moviment independentista, les ferides queden a un costat.
—Us heu sentit acompanyada per Junts? Hi va haver declaracions, per exemple, de Magda Oranich, qüestionant que el vostre cas fos lawfare.
—Les declaracions de tots els representants de JxCat, del president Puigdemont fins al secretari general, el president del consell nacional, el portaveu del partit, la portaveu del grup parlamentari, el president del grup parlamentari, les vice-presidències del partit, la candidata a Madrid… En tots els àmbits de representació de JxCat on s’ha parlat de la qüestió en relació amb el judici i la sentència, el missatge ha estat inequívoc i unànime. I és que és un cas de lawfare.
—El TSJC us va condemnar a quatre anys i mig de presó, tretze d’inhabilitació i més de 36.000 euros de multa. Ara esteu pendents del recurs al Suprem. Penseu en la presó?
—La condemna de presó ja s’ha fet, per inversemblant que sigui, i confirma la direcció en què l’estat ha volgut anar sempre, que és fer servir aquell auguri que va fer Soraya Sáenz de Santamaría: escapçar el moviment independentista. És una sentència de presó que el mateix tribunal considera desproporcionada. Si és tan desproporcionada, potser l’haurien haguda de proporcionar, però, és clar, és feta amb un interès determinat: un vot particular ho diu molt clar, que és que hi hagi penes de presó. Demanen un indult. És a dir, que si algú podia dubtar del caràcter polític de la sentència, la mateixa sentència els dóna tots els arguments. La presó és l’escenari on l’estat espanyol vol molts independentistes. S’acaba d’acabar també un judici on es demanen penes desmesurades de presó per a joves activistes. Si jo no fos qui sóc, tothom sap que no hauria tingut el judici ni la sentència que he tingut. La presó és l’escenari on em vol l’estat espanyol. Vol tancar-me, però jo em sento lliure. I mentre jo em senti lliure, dins o fora de la presó, voldrà dir que no m’han vinclat. Aquesta és la meva força, és la força de la indignació, és la força de la veritat i la d’aspirar que un tribunal superior i just, on la prioritat no sigui política sinó jurídica, tingui en compte totes les proves que aquest tribunal va deixar fora perquè hi havia un interès a condemnar-me.
—Confieu en la justícia europea?
—Dins l’estat espanyol costa d’imaginar que hi hagi cap instància judicial que no sigui al servei de la unitat d’Espanya.
—Veieu l’indult viable políticament?
—L’indult no és una opció que jo hagi previst mai. Perquè implica reconèixer uns delictes que jo no he comès.
—Però el demana el tribunal mateix: un indult parcial.
—Això és surrealista si no fos que passa en el context polític que passa, en què es fa política des dels tribunals de justícia i que s’utilitza la lawfare com a eina per a intentar d’eliminar el conflicte polític.
—Ara que Junts afronta una negociació amb el PSOE, el vostre indult hauria de ser sobre la taula?
—Si jo hagués volgut una solució personal, hauria pactat amb la fiscalia. Em sembla que hem estat extraordinàriament clars, tant jo mateixa com el president Puigdemont: treballem per solucions polítiques globals, col·lectives. La nostra feina és al servei del moviment i de totes les persones que són en processos judicials, que són extraordinàriament lesius també per a tots els seus entorns, les seves famílies. Parlem de xifres esfereïdores: són més de 4.000 persones. L’amnistia ha de ser per al conjunt dels represaliats per l’estat.
—Si entreu a la presó, continuareu fent política com a presidenta de Junts?
—L’estat té la capacitat de condemnar-me i d’empresonar-me: la té, perquè té força. Si jo em mantinc internament lliure i forta, no aconsegueixen el seu objectiu. I jo no col·laboraré mai amb la repressió, justament perquè he criticat tant que uns altres ho fessin. Em sembla tan lesiu per al conjunt del moviment independentista, que no ho faré en primera persona.
—Per què creieu que ERC, Junts i la CUP heu perdut uns 700.000 vots el 23-J?
—En les eleccions municipals hi va haver un gruix de pèrdua de vots que s’ha vist incrementat també en les eleccions del 23-J. Que a nosaltres ens afecti considerablement menys que a unes altres formacions polítiques independentistes, com Esquerra o la CUP, no fa que no ens preocupi. La força del moviment independentista català ha estat la seva gent, el fet d’anar de baix cap a dalt tots units. Hem d’atendre aquests missatges, analitzar-los i treballar per corregir-ho i poder obtenir la màxima força de la gent, que és la força de la democràcia, que és d’on l’independentisme català ha tret tota la seva legitimitat.
—Què castiga, l’electorat? La falta d’unitat, el fet de no haver culminat el procés, la incapacitat de tenir un projecte conjunt?
—És una anàlisi que ens hem encarregat de fer amb profunditat. És complexa. Però hi ha una primera impressió que és molt clara. Si el 2019 l’independentisme català a Madrid tenia 23 diputats i ara en té 14, és evident que no és una bona notícia. També és cert que no importa el nombre, sinó la capacitat que aquesta xifra tingui per a incidir. Ara 7 diputats poden ser decisius, com ho haurien pogut ser 23 el 2019 amb unitat, al servei d’un projecte col·lectiu que és avançar cap a la independència del nostre país. El missatge que s’emet de desafecció, desànim, de desmobilització, és fruit de moltes circumstàncies. Si som en una legislatura en què la nit electoral havia guanyat les eleccions el PSC, i intentem d’articular una majoria, que és psicològicament rellevant perquè superem el 50% dels vots, i els compromisos que adquirim es veuen decebuts en una acció política amb què no s’avança cap a la independència… Era l’objectiu del president de la Generalitat: em presento per culminar la independència de Catalunya. La falta de credibilitat del moviment independentista per a fer efectiu allò que diu, quan demana el vot a la gent, és un dels motius de l’abstenció. També el fet que no siguem capaços de posar per damunt allò que ens uneix i ens centrem molt en allò que ens separa, perquè llavors no avancem. No hi ha una direcció estratègica, no hi ha una manera de treballar conjunta.
—Dieu que els 7 diputats de Junts són decisius a Madrid. Pere Aragonès remarcava dimecres que són 14.
—Si llegeixes els mitjans de comunicació, donen 7 vots descomptats cap a un determinat cantó i, en canvi, n’hi ha uns altres que no els poden donar per descomptats. Entenc que la capacitat de decisió és quan uns altres no poden donar per descomptat els teus vots.
—Té sentit, aleshores, cercar una unitat amb ERC per a fer palanca al congrés?
—Hi ha tanta gent que diu: “Però com podeu anar amb Esquerra amb el que us han fet? Escolta, ara mira les diputacions. Com és possible, si en la campanya del 2019 tot era la Diputació de Barcelona? I ara resulta que en campanya diuen que no faran un pacte, i l’endemà entren al govern de la Diputació de Barcelona, quan tothom sap que això no es va negociar l’endemà de la campanya”. Evidentment, això no ajuda a la credibilitat ni de qui pren la decisió, ni al conjunt del moviment independentista. Però fins on jo sé, la independència la farem amb els independentistes, no la farem amb els unionistes. Per tant, faria malament de no pensar sempre que hi ha d’haver l’oportunitat de refer una direcció estratègica independentista. La nostra voluntat en aquest sentit ha estat sempre inequívoca.
—Pedro Sánchez envia el missatge que està molt tranquil amb la seva investidura, confiat que se’n sortirà.
—Visca la tranquil·litat de Pedro Sánchez! Més tranquils estem nosaltres. Qui aspiri a ser president del govern espanyol serà qui haurà d’estar nerviós. Si ell està tranquil, nosaltres encara ho estem més.
—Heu tingut algun contacte amb el PSOE?
—Tothom parla d’aquests contactes com si hi hagués negociacions. Tothom va enviant coloms missatgers i se sent la remor que podríem parlar. Però nosaltres som gent seriosa, que treballa d’una manera rigorosa. Si la vol tenir, Pedro Sánchez té una responsabilitat i sabrà perfectament com ha d’exercir-la, no amb coloms missatgers o amb missatges als marges o d’una manera informal. Nosaltres ens prenem molt seriosament el concepte de negociació. Justament, parlàvem que hi havia d’haver una taula de negociació, no de diàleg, perquè donem molt de valor a la paraula negociació. Això s’ha de fer pels conductes rigorosos, al més alt nivell i de manera molt seriosa.
—Carles Puigdemont també ha de participar en aquesta negociació? La presidenta de Junts sou vós.
—Jo sóc la presidenta de Junts, però el president Puigdemont és el president legítim de Catalunya. Va molt més enllà de Junts per Catalunya. És el president que les maneres poc democràtiques de l’estat espanyol van foragitar del lloc on els ciutadans l’havien ubicat amb les urnes. A la premsa li donen aquest paper, sobretot perquè l’han volgut menystenir d’una manera que està per sobre de les seves possibilitats, dient fins i tot que era una anècdota. I, en aquests moments, d’anècdota res, perquè hi ha un paper fonamental de qui se’n va anar a l’exili per mantenir aquesta legitimitat democràtica que l’estat espanyol va arrabassar-nos amb l’aplicació de l’article 155, i tot el que hi ha hagut després. La lluita de l’estat espanyol contra el president Puigdemont no s’ha acabat. És una lluita per terra, mar i aire.
—Estaríeu oberts a parlar de més coses, a banda de l’amnistia i l’autodeterminació?
—No delimitem cap marc de les negociacions. Hi ha un resultat electoral. Hi ha algú que vol aspirar a la presidència de l’estat espanyol, d’un estat que manté un conflicte polític amb Catalunya. Un estat que, el governi qui el governi –sigui el PSOE amb Podem o el PP–, amb Catalunya es comporten d’una manera molt similar. Per tant, caldrà veure i analitzar si hi ha la voluntat de resoldre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Fins ara negaven el conflicte, deien que ja s’havia girat full, que ja érem en un altre escenari. Meritxell Batet deia, encara en campanya: Catalunya ja no és un problema. Ara l’estat espanyol veu que el fet de no deixar-nos fer el que el poble de Catalunya vota també incideix en allò que el poble espanyol vol que es faci quan vota. Aquest és el canvi de rasant que tenim. És important: els que volen governar l’estat hauran d’entendre’s amb l’independentisme català i, de manera decisiva, amb JxCat. En l’esfera internacional també és molt important perquè es negava un problema, l’existència d’un conflicte. El conflicte no s’ha acabat. És ben viu, perquè el mantenen viu amb tota aquesta repressió.
—Si la proposta que fes el PSOE fos, per exemple, el traspàs de Rodalia i una millora del sistema de finançament, Junts s’asseuria en una taula a parlar-ne?
—Jo intentaria no insultar la intel·ligència de la gent. El que ha passat estructuralment de l’estat cap a nosaltres és conegudíssim. No farem un Turó de l’Home permanent. Quan et donen allò que et correspon, no t’estan donant res. Pretenen que seiem a negociar perquè ens donin alguna cosa que ja ens correspon? Llavors vol dir que no entenen què significa la negociació. El que ha passat en aquest país d’ençà de l’octubre del 2017 és molt important. Hi ha gent que ha anat a la presó, hi ha gent que ha anat a l’exili, hi ha una repressió absoluta. De debò? Nosaltres parlem d’independència i ens poden posar Rodalia al costat? És un insult en la mateixa formulació dels conceptes. Nosaltres no volem ser insultats, i no insultem perquè no ens insultin.
—Parleu de cobrar per avançat. Com es concretaria, això?
—No hi ha cap govern espanyol que tingui cap credibilitat respecte de Catalunya, i als fets ens remetem. El pressupost general de l’estat és un compromís que l’estat adquireix amb tot el seu territori nacional i ja en saben, de complir-lo, però segons on i amb segons qui. Amb Catalunya, és inequívoc que no es compleix mai. Un govern de Podemos amb el PSOE o, naturalment, un govern del PP, no té cap credibilitat. Aquest pagar per avançat és una manera de dir que hi ha d’haver mecanismes que garanteixin que tot allò que normalment queda com a paper mullat no ho pugui ser.
—Voleu que el govern en funcions faci alguna cosa abans de la investidura?
—Serà Pedro Sánchez qui mourà fitxa quan vulgui moure fitxa. Perquè el problema, si de cas, el té Pedro Sánchez si vol ser president de l’estat. Nosaltres no en tenim cap, de problema. Som on érem, tothom sap on som i el que hem fet, el que hem dit, i el que hem dit és el que ja hem fet. I, per tant, és el millor auguri a l’hora de pensar què és el que farem.
—El fet que el PSOE us facilités de tenir grup propi al congrés dels diputats seria un primer acostament?
—De debò, és com quan parlàvem de Rodalia i la independència. “Hola! Grup propi, i amnistia i autodeterminació!” És que, de debò, siguem seriosos. No hi ha negociacions en aquest àmbit. No treballarem a aquest nivell en aquest moment. Qui vulgui negociar sap com fer-ho, en quins termes, per quins canals i a quin nivell. És evident que disposar de grup propi és una anècdota en aquest escenari que es pot albirar. Un escenari en el qual Catalunya pugui ser escoltada i respectada, que la força dels vots que ens ha donat la ciutadania pugui ser decisiva al nivell d’aquesta estabilitat que el govern de l’estat busca.
—Us fa por una repetició de les eleccions?
—A nosaltres no ens fa por res. Sempre parlem amb màxim respecte i amb màxima prudència per a tothom. L’escenari és el que és. Qui estigui en disposició de voler res, s’haurà de començar a moure i haurà de plantejar els termes d’aquesta hipotètica negociació. Per l’escenari d’una repetició electoral ja hi hem transitat. Pot passar? Sí. I depèn de qui s’hi jugui alguna cosa. I qui s’hi juga alguna cosa, si vol ser president de l’estat espanyol, és Pedro Sánchez.
—Hi ha qui pensa que us pot convenir una repetició electoral si bloqueu el congrés.
—És molt important ubicar el marc mental en què mirem les coses. El que volem és desblocar el conflicte polític a Catalunya, resoldre’l, i això vol dir respectar el que voten els ciutadans i aconseguir la independència d’aquest país. Per tant, el blocatge o no el decidirà qui està en la disposició de fer-ho. A nosaltres, anar a eleccions mantenint-nos amb el nostre discurs, i amb els fets que reforcen el nostre discurs, no ens ha de fer por, naturalment. Si anem a una repetició electoral, serà perquè qui té les regnes de la situació ens hi mena. No vols una repetició electoral? Doncs ja saps perfectament en quins termes, com i de quina manera, s’ha de negociar. No mourem la nostra posició, la fermesa que sempre hem volgut fer valer en les conteses electorals. Qui decideix és qui té alguna cosa a perdre-hi, aquí. No és el nostre cas.
—Si hi ha eleccions, la culpa serà de Pedro Sánchez?
—No es tracta de culpa, es tracta de qui té la responsabilitat. En volem dir culpa? Diguem-ne culpa. Pedro Sánchez va voler repetir eleccions i ho va fer. Ara hem de veure si hi voldrà tornar. La responsabilitat és de qui té la capacitat d’oferir i ser mòbil, flexible o inflexible, sabent què passa si no vols entrar a aconseguir, per la via de la negociació política, allò que vols.
—Es parla molt de la divisió amb què Junts afronta aquesta negociació. Veieu aquesta divisió a l’executiva?
—No afrontem aquesta negociació amb cap divisió, perquè les persones que han de formar part del nucli de decisió estem completament alineades. Males notícies per als que busquin divisió dins de Junts. Hem mantingut una campanya electoral amb un marc discursiu que no s’ha mogut en absolut del que havíem fet el 2019.
—Si sou coherents, en campanya vau dir que no investiríeu Pedro Sánchez.
—Vam dir-hi “a canvi de res”. Veníem d’una situació en què sí que s’havia permès la investidura de Pedro Sánchez sense obtenir cap mena de benefici col·lectiu per al conjunt del país, que és el que nosaltres sempre procurem. Per tant, això és un fet, efectivament: no investirem Pedro Sánchez a canvi de res.
—Qui prendrà la decisió sobre la investidura, a Junts? Quan dieu que el nucli de decisió està alineat, us referiu a vós, Jordi Turull i Carles Puigdemont? Ho ha de decidir l’executiva? S’ha de consultar els militants?
—És evident que el secretari general i la presidenta han de tenir una capacitat directiva del partit. I, naturalment, en un afer d’aquestes característiques, el president tothom l’ubica al centre, i només faltaria que no hi fos. També la nostra candidata a Madrid, que és qui ha estat defensant la posició. Nosaltres estem alineats. En qualsevol cas, sempre treballem buscant el màxim consens. I això passa per l’executiva i, eventualment, quan hem pres decisions que han hagut de ser consultades amb la militància (penso en l’entrada del govern perquè hi havia un determinat acord, o en la sortida perquè no es complia) també hi ha participat.
—Però s’hauria de consultar la militància en aquest cas?
—Avancem unes situacions que en aquest moment són absolutament hipotètiques. És inútil d’avançar una hipotètica consulta davant uns fets que encara no s’han esdevingut. Veurem com van els esdeveniments i com hem d’arribar a la presa de decisions.
—Es parla d’una possible entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
—Això ho haurà d’explicar ERC: per què diu una cosa en campanya electoral i després diu la contrària, que, a més a més, és la que ens perjudica a nosaltres. Ho hauran de decidir els que prenen aquestes decisions dins d’ERC i suposo que ho hauran d’explicar també a les seves bases, que darrerament s’han fet sentir respecte de l’entrada a la Diputació de Barcelona. Nosaltres mantenim el mateix que hem dit sempre, que és buscar aquesta unitat independentista perquè els fets ens demostren que quan hem anat junts és quan hem avançat més en relació amb la independència. Unitat per a aconseguir la independència, no perquè ens agradi més anar amb els uns o amb els altres. Quan és possible s’ha de materialitzar en totes les instàncies, especialment a les de més alt nivell. Podent pactar amb JxCat a les diputacions de Tarragona i Lleida, han preferit de pactar amb el PSC. Podent-nos fer forts a la Diputació de Barcelona, on l’aritmètica ho feia possible a l’expectativa del que decidís fer el PP, no ho ha estat. I ara sí que entren en aquest govern. Voler fer mal a JxCat és fer mal al conjunt de l’independentisme, perquè ens necessitem tots i ens necessitem forts. Sempre és una mala notícia que l’independentisme s’afebleixi.
—El malestar de batlles i regidors a Junts per haver-vos quedat fora de la Diputació de Barcelona és un mal menor?
—No m’agrada gaire parlar de mal menor. També em deien que Pedro Sánchez era un mal menor, i jo he llegit Hannah Arendt i el mal menor és mal, al cap i a la fi. Puc entendre perfectament que la força i la legitimitat que et donen els teus vots per a exercir la teva influència i transformar, la vulguis exercir, perquè jo participo d’aquesta lògica. Puc entendre perfectament que hi hagi gent que volgués ser-hi per damunt de tot, però nosaltres posem sempre els interessos del país per damunt dels interessos d’alguns alcaldes o d’alguns municipis.
—ERC diu que teníeu dotze diputats i de seguida us vau quedar amb deu.
—Nosaltres teníem dotze diputats i negociàvem amb dotze diputats. Quan tu negocies amb algú i et diu “voleu dir que sou dotze? Perquè sou deu”, els dius: “Negociem com si fóssim dotze perquè som dotze, i serem dotze. I més onze, vint-i-tres; i més un, vint-i-quatre”. Les xifres són les que són. Cadascú ha de respondre de les decisions que pren. Nosaltres vam prioritzar pactes amb ERC abans que amb el PSC. Esquerra ha prioritzat pactes amb el PSC abans que amb JxCat.
—Veieu viable un acostament amb ERC que a mitjà termini permeti que Junts doni suport, des de fora, a Pere Aragonès? O fins i tot tornar a entrar al govern?
—Vam sortir del govern amb uns arguments sòlids i no ha canviat res perquè es pugui plantejar una situació com la que es descriu, d’una entrada hipotètica al govern. La coherència també implica ser responsable dels teus actes. Els vots que ha obtingut ERC demostren que la seva estratègia no ha estat positiva ni per a ERC ni per al conjunt del país. Nosaltres apostem per una estratègia de país. En aquests moments no n’hi ha. El 2017 hi va ser per a aconseguir el referèndum. Nosaltres el que hem dit sempre –i ho vam posar sobre la taula de l’acord per a entrar a govern– era: direcció estratègica de l’independentisme, front unitari a Madrid, taula de negociació on hi hagués respecte del dret d’autodeterminació que ja hem exercit i amnistia. Perquè l’amnistia és gairebé com un pas previ: és aturar les hostilitats quan seus de tu a tu a dialogar amb l’estat. Tots els processos de resolució de conflictes, tots els processos de pau que coneixem, participen d’aquesta lògica.
—A Catalunya li convindrien unes eleccions anticipades?
—El que li convindria és que fóssim conscients de quin és el procés que vam iniciar l’octubre del 2017, com hem de treballar per culminar el que vam endegar, fer-ho tots amb la màxima ambició, amb la màxima capacitat, amb tots els talents que puguin ajudar, en lloc d’anar-nos matant entre nosaltres.
—No heu demanat eleccions anticipades malgrat que Aragonès se sustenta en una minoria de trenta-tres diputats.
—Una minoria escarransidíssima i que va perdent suports i credibilitat, que genera aquest desconcert i desafecció, i que, naturalment, no convida a ser optimistes amb el futur nacional. Mentre competim entre nosaltres, serà molt difícil que es puguin posar els objectius col·lectius, amb generositat, davant els individuals. Jo això ho visualitzo amb una anècdota. Quan vaig entrar en política el 2017 em vaig imaginar el vot independentista com una bústia. Cada vot que va a parar-hi la recull una única saca: la saca dels vots per la independència. N’estava absolutament convençuda. Amb tot el que he vist i he viscut al llarg d’aquest temps, ja no ho puc dir. No tots els vots que van a partits independentistes després s’acaben traduint amb força per a avançar cap a la independència. I per això és molt important mantenir aquesta fermesa, aquesta credibilitat, aquesta confiança amb la gent. Perquè si la perdem tots, serà molt difícil que ens puguem tornar a activar com a país. Des de la tardor del 2017, hi ha moltes converses pendents en el si de l’independentisme. Com més aviat les abordem, més aviat estarem en disposició d’afrontar amb força i unitat el camí que ens ha d’acabar portant a la independència.
—Esteu inhabilitada. Creieu que Josep Rull seria un bon candidat de Junts per a les pròximes eleccions catalanes?
—Si el Suprem ens ofereix una sorpresa in extremis, i fa cas de la barbaritat de sentència que tenim, en circumstàncies normals no hi hauria d’haver inhabilitacions polítiques per a cap demòcrata que no ha comès cap delicte. En el principi de realitat espanyola, tots nosaltres estem inhabilitats. Ara en Josep Rull no ho està, cosa que és una magnífica notícia. Algú com el conseller Josep Rull és un actiu de primera. En el nostre partit, qui decideix qui fa política i qui no en fa no són les togues, sinó els vots de la militància en un exercici de radicalitat democràtica com ho són les primàries.
