ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines*

COMENTARI PREVI DE J.S.

Avui he llegit aquest article de la Diana Coromines i he quedat impressionat pel seu contingut i profunditat. Poques vegades em passa, darrerament. Però m'he de treure el barret. Fins i tot l'autora reivindica en Manuel Cruells contra en Candel, i en dues ocasions. S'ha d'estar ben boja per fer-ho, davant un dels sants intocables de la Catalunya populista, ara en plena explosió cinematogràfica del "47". Però la Coromines, no només no és boja, sinó ben al contrari, llegint el seu currículum, la veig com una catalana neo-noucentista, d'aquelles que van ajudar, elles sí, a fer créixer el país, culturalment i socialment... i políticament. El seu coneixement de la política nord-europea (Dinamarca, Suècia...) és impressionant i molt encoratjador si la comparem amb la típica cupera de baixa estofa que no fa més que cardar-se policies infiltrats espanyols, encara de més baixa estofa, i així van, directes a l'escorxador. En definitiva aquest article, que hauria de rebre un premi, m'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, per això el reprodueixo íntegrament. Bona lectura! (ah, i una darrera cosa, les fotos que il·lustren l'article les he triades jo, que consti)

ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Frederiksen, 

rep la italiana Meloni, sense cordó sanitari a l'Europa rica i culta

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament? A Dinamarca el burca i el nicab estan prohibits des del 2018, i tant Frederiksen com Meloni s’han pronunciat públicament en contra del vel islàmic en qualsevol de les seves formes perquè dificulta la integració i soscava la igualtat de gènere. La base de la democràcia és el diàleg, i això a Europa ho saben tant a la banda progressista com a la banda conservadora, i per això el 'cordon sanitaire' contra Meloni no acaba de funcionar, com corroboren la reunió de fa uns dies a Brussel·les i els posts de Frederiksen. En canvi, el cordó sanitari que la Catalunya oficial aplica a Orriols és implacable. Aquí les trampes no tenen límit, i van des de coartar-li la llibertat d’expressió o fer-li linxaments públics ‒organitzats per oponents que es diuen independentistes‒ fins a dir mentides com ara que s’ha reunit amb el partit feixista alemany AfD. Una altra modalitat, aquesta particularment grotesca, és atacar-la d’ultracatòlica. "És que porta un crucifix al coll!" va dir un dia una regidora de Ripoll.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, diputada, líder d'Aliança Catalana i 

Cap de l'Oposició in pectore al governet de merda de la Catalunya Vichy

La creu, com sap tothom que tingui dos dits de front i una mica d’educació, és un símbol cristià. Per això a Dinamarca ‒on ja fa uns quants segles que són protestants‒ és un símbol estimat i protegit. És present a tot arreu, començant per la bandera. Si Catalunya és el país on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, a Dinamarca veus gairebé sempre, siguis on siguis, un pal amb la 'dannebrog' hissada ‒la creu blanca sobre fons vermell que, segons la llegenda, Déu va deixar caure enmig d’una batalla per donar suport al poble danès. No té res a veure amb l’exhibicionisme, posem per cas, dels americans, sinó amb un sentiment de protecció i de confiança en la teva gent. Després també hi ha la creu de Dagmar, d’origen bizantí, que està sempre de moda en joieria i no només com a regal de confirmació. Hi ha adolescents que porten, entre piercings i tatuatges, una gran creu de Dagmar penjant del coll. Per descomptat, a ningú no li passa pel cap de dir que Dinamarca és un país integrista ‒ni molt menys, esclar, ultracatòlic.

Per què, doncs, es diuen tants penjaments sobre Orriols? Per què li tallen el micro? Per què la integrista és ella, que duu un look modern i desacomplexat i una petita creu al coll ‒a diferència de la majoria de diputades, que són unes autèntiques quiques? Doncs per la mateixa raó que fa impossible, per exemple, que Orriols es reuneixi amb Frederiksen i Meloni. Com va dir fa pocs dies, "som una nació i ens pertoca un estat". Però de moment no el tenim. I això té conseqüències tant a nivell intern com de cara enfora. Un primer ministre, per una simple qüestió de rang, no es reuneix amb un diputat d’un altre país ‒i encara menys si es tracta d’un país no oficial. I alhora és per aquesta mateixa raó que tanta gent la segueix, també al Parlament, on tothom l’escolta amb extrema atenció fins que li retiren la paraula. Potser justament per això la fan callar: perquè no tenim les estructures formals necessàries per aguantar tanta veritat. I per això l’ha votat tantíssima gent, i més que la votaran. Perquè toca una vena fonda i embussada i l’allibera; és com respirar aire pur després d’haver carregat, durant anys, una pila de fems al clatell.

Manuel Cruells (1910-1988), autor de l'obra Els catalans indiferents (1963), contrària a les tesis d'en Candel

Quan Orriols diu "exportem talent i importem Tercer Món", tothom sap que és veritat. Quan diu "comencem a semblar els masovers, en comptes dels propietaris", ningú dubta que és així. Quan explica la vergonya que suposa que un nen o un avi malalts hagin de parlar en espanyol perquè el metge fa veure que no els entén, tothom sap que té raó i que la lingüística és una de les formes més cruels de violència. On són, els drets dels catalans? diu, i la pregunta ressona molt endins, perquè sabem perfectament (encara que de vegades fem veure que no ens n’adonem) que ens els trepitgen cada dia. Quan Orriols assenyala la immigració desbordadíssima que patim, que l’Estat fomenta i utilitza per desestabilitzar-nos, amb el mateix gest assenyala l’allau immigratòria sense precedents que el règim franquista va planificar i orquestrar durant els anys cinquanta i seixanta per castellanitzar-nos des de baix. La invasió espanyola del segle XX i la immigració actual ens estan convertint en estrangers a casa nostra ‒per més que ens esforcem rescatar, de sota el percentatge de gent que té el català com a llengua materna, actituds molt cosmopolites i alliberadores.

L'autora d'aquest excel·lent article, Diana Coromines

Com va dir la setmana passada l’eurodiputada danesa Christel Schaldemosse, posar fre a la immigració i mirar d’endreçar-la és una cosa plenament socialdemòcrata: es tracta, en essència, d’ajudar els immigrants fora d’Europa, al seu lloc d’origen. Això és justament el que van mirar d’explicar Calders i Cruells als anys seixanta, per contrarrestar la visió sentimental que Candel oferia de la immigració castellana i sota la qual s’amagaven problemes socials que anaven molt més enllà de les barraques: com pot sobreviure, la població autòctona ‒la nostra llengua, cultura i Estat del benestar‒quan l’onada migratòria és desproporcionada? Això és el que fa vint anys es van començar a plantejar els polítics danesos, en tot l’espectre ideològic. Però són els socialdemòcrates els qui lideren la idea que la immigració s’ha de gestionar fora de les fronteres europees. Fa poc han obert un centre penitenciari a Kosovo, on tenen previst enviar tres-cents presidiaris que, un cop complerta la condemna, seran repatriats als seus llocs d’origen. El centre que Meloni ha obert aquesta setmana a Albània per gestionar-hi l’excedent de refugiats s’inspira, igualment, en un projecte danès que en el seu moment va ser molt criticat.

Però el temps ha donat la raó als danesos i per això tot Europa els comença a observar com un model de futur, sobretot davant del fracàs suec o alemany. Fins i tot Olaf Scholz (un altre socialdemòcrata) ha reintroduït controls fronterers, després del desgavell immigratori de l’època Merkel, conservadora i Mutti ‒potser fins i tot massa maternal davant d’un flux migratori que es va demostrar ingovernable. Orriols, per tant, té tota la raó quan carrega contra la immigració musulmana i els problemes que planteja en les xifres amb què ens l’aboquen a casa. El que no fa ‒perquè no pot‒ és assenyalar directament la immigració espanyola i els efectes de la seva ocupació, com van fer Cruells i Calders. Si a ells ja els van silenciar llavors, com podria Orriols formular de manera precisa una cosa que fa setanta anys que és tabú? Orriols fa el que ha de fer, i sort en tenim, i encara hem de veure com desplega tota la seva força, i com desperta racons del país insospitats.

NOTA: Publicat a Racó Català, 28.10.2024

Diana Corominas És periodista, traductora i editora. En tots aquests àmbits treballa per aportar el seu petit granet de sorra en aquest procés apassionant de construir un nou país: més digne, més just, més culte i, sobretot, ben lliure. Sempre amb la mirada posada als països nòrdics: malgrat el poc embalum que fa, tot apunta que en una altra vida devia ser vikinga.

MOLT GRAN EN JOAN LAPORTA, PARLANT UN FRANCÈS CORRECTE!

https://x.com/lequipedegreg/status/1850942392414970343/video/1  https://x.com/lequipedegreg/status/1850942392414970343

CATALUNYA DISTÒPICA

 

LA COLAU PLEGA, I NO TORNIS MAI MÉS!

 

"Españoles, el Cordó Sanitari ha muerto"

AHAHAHAHAH, 

potser la crítica més ferotge i intel·ligent a la nova TV155

(abans coneguda com a TV3)

Antoni Simon: “Una part del nacionalisme espanyol vol substituir el català pel castellà”

 ENTREVISTA al doctor en història per la UAB que participa en un seminari sobre llengua i identitat de Plataforma per la Llengua.

Josep Maria Botanch
17/10/2024 19:08

Ens trobem amb el doctor en història Antoni Simon (Girona, 1956) al seu despatx de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ensenya història moderna des de 1980 i és catedràtic des de 1997. La trobada es produeix dies abans de la seva participació en la tercera edició del seminari anual de sociolingüística que organitza Plataforma per la Llengua, amb la marca Semicercles, i amb la vinculació entre la llengua i la identitat col·lectiva com a temàtica central d’enguany. De fet, l’historiador estudia en els seus dos darrers llibres La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual (Afers 2022) i La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol (Afers 2024). La construcció cultural per la qual la unitat d’Espanya ha esdevingut un màxim polític absolut per al nacionalisme espanyol i la utilització dels catalans com a enemic interior cohesionador i consolidador d’aquest nacionalisme. El seminari d’enguany també comptarà amb ponències dels professors Peter A. Kraus, catedràtic de Ciència Política de la Universitat d’Augsburg, i Maite Puigdevall, sociolingüista i professora agregada de la UOC.

El seu darrer llibre, ‘La construcció de l’enemic interior’, parteix de la idea que el nacionalisme català és l’enemic interior del nacionalisme espanyol. Es tracta d’una construcció sociocultural?

Això és una construcció, sociocultural, efectivament. Tanmateix, en la meva visió, que estaria en la línia del que diu Azar Gat, cal fer una lectura evolucionista dels nacionalismes. És a dir, que hi ha unes necessitats humanes de socialització, d’establir unes relacions socials amb els altres, i això implica unes comunitats etnoculturals, les quals després entronquen amb formes d’organització de tipus polític. La llengua seria el principal marcador cultural. I, per tant, hi ha una interrelació entre llengua, aquests elements biopsicològics relacionats amb les necessitats humanes i, d’altra banda, unes construccions socials i polítiques.

Aquesta construcció sociocultural de l’enemic interior és una particularitat del nacionalisme espanyol?

Els nacionalismes contemporanis, sobretot a partir del segle XIX, s’han construït freqüentment sobre enemics exteriors, però una de les especificitats del nacionalisme espanyol és que el principal enemic són els nacionalismes subestatals que emergeixen a finals del segle XIX, i molt especialment el nacionalisme català.

I per què fixa un enemic interior quan no és una pràctica habitual?

Si ens situem al segle XIX i començaments del XX és l’època dels grans imperialismes, quan quatre o cinc imperis es reparteixen gairebé tot el món, però llavors és quan Espanya perd pràcticament totes les colònies, molt especialment Cuba, i això radicalitza el nacionalisme espanyol. Llavors es tem que el següent pas de desintegració es produís en l’espai peninsular, en l’estat-nació espanyol.

I per quina raó es tria Catalunya com l’enemic?

Bé, més que triar Catalunya com l’enemic és que és considerada com el principal perill d’aquest procés de disgregació. Quan mires els textos, per exemple, del primer feixisme espanyol, els de Ramiro Ledesma, que és el teòric més radical, es diu que l’Estatut de Galícia i el del País Basc són qüestions que tenen menys rellevància per a la unitat nacional, en definitiva diu que el perill de disgregació prové sobretot de Catalunya. I a més a més, hi ha un background de guerres i confrontació, molt especialment des dels xocs del segle XVII i començaments del segle XVIII. I aquesta memòria històrica també pesa.

“Els textos del primer feixisme espanyol, els de Ramiro Ledesma, que és el teòric més radical, diu que l’Estatut de Galícia i el del País Basc són qüestions que tenen menys rellevància per a la unitat nacional, en definitiva diu que el perill de disgregació prové sobretot de Catalunya”

I quin paper juga la llengua en aquesta memòria històrica?

Tal com he dit, en aquesta perspectiva que evoluciona, la llengua és el marcador cultural més important. Quan hi ha l’entrecreuament d’aquests elements etnoculturals amb elements polítics a la primera modernitat, hi ha dos moments clau. Un és el moment que es coneix com l’època de la raó d’estat, entre mitjans del segle XVI i mitjans del XVII, on l’important és la conservació de l’estat. I a la conservació de l’estat cal subordinar tots els altres tipus de valors. Aleshores es comença a veure que rei i religió són insuficients, que calen elements de cohesió horitzontal, i es comença a valorar la llengua com un element de cohesió políticament rellevant. Una altra cosa és que aquests incipients estats moderns tinguin en aquells moments instruments per a una substitució lingüística, però això ja està fixat en la teoria política. L’altre moment d’entrecreuament important entre la llengua i aquests contextos, aquestes ecologies socials i polítiques, és a partir del segle XIX amb els nacionalismes contemporanis, on la llengua ja explícitament és un element fonamental i s’estableix una relació clara entre llengua i nació.

És a dir, la llengua topa amb la voluntat assimiladora de l’estat espanyol.

Jo distingeixo tres fases històriques sobre això. La primera és aquesta de la raó d’estat, segles XVI-XVII, en què ja es considera la llengua com un element polític important de cohesió, però no hi ha polítiques lingüístiques de substitució. Això no vol dir que no hi hagi efectes lingüístics a través de directrius polítiques d’un altre tipus. Per exemple, la presència massiva de tropes en un territori implica unes relacions desiguals entre dues llengües, perquè uns tenen la coerció, l’autoritat, i els altres que no les tenen. És a dir, hi hauria uns efectes lingüístics indirectes, tal com passa a la Catalunya del segle XVII. En el segle XVIII, ja hi ha un estat administratiu borbònic que comença a aplicar unes mesures administratives com el decret de Nova Planta i la reial cèdula de 1768, entre altres mesures. A l’inici com a repressió, però després també ja hi ha un protonacionalisme espanyol que comença a identificar clarament llengua i nació. I això lliga amb un corrent europeu, des de Condillac a Rousseau, que teoritza aquesta identificació.

Però encara els instruments i els mecanismes que es tenen per intentar portar a la pràctica aquesta equació són relativament febles. És a dir, l’estat en aquells moments, per exemple, no controla la instrucció pública. A partir de la revolució liberal i a partir del desenvolupament ja pròpiament a Espanya d’un estat administratiu, que es dona sobretot a la dècada dels anys 40 del segle XIX amb la revolució moderada, sí que ja comencen a haver-hi uns instruments i unes polítiques portades pels juristes administrativistes, com Posada Herrera o Manuel Colmeiro. Aquesta gent que està en els ministeris, al Congrés i a les grans institucions culturals, és que veuen que la unificació de la llengua encara no s’ha aconseguit, però queda com un objectiu polític de l’estat-nació espanyol.

Quin és l’objectiu?

L’objectiu és una nació identificada amb un estat i una llengua. En el cas dels il·lustrats catalans, com Capmany, per exemple, interpreten que el que ha passat després de 1714 ja és irreversible i que la nació serà la nació espanyola, perquè no n’hi ha altra. Però moltes vegades això està mal interpretat. Per a aquests il·lustrats i per als primers liberals catalans, després de 1714, el que es dona és una relació de nació dominant, que és la castellana, i nació dominada, que és la catalana. Aleshores, amb la revolució liberal, creuen que pot ser una superació d’això, encara que sigui nació espanyola i renunciant a la llengua, però molt aviat queda clar que aquesta relació de dominació no s’ha acabat.

L’inici de la persecució a la llengua la situes al segle XVII?

En el segle XVII, la llengua és una qüestió que ja és valorada políticament, però fins i tot els mateixos membres del poder castellano-cortesà ja veuen que els límits dels instruments per la substitució lingüística. Els efectes sobre la llengua són més indirectes. En el segle XVIII sí que ja podríem parlar d’unes mesures pròpiament d’imposició de la llengua castellana. El Decret de Nova Planta diu que les causes de l’Audiència s’han de fer en castellà i això podia tenir uns efectes en cascada en l’àmbit administratiu. Com que l’Audiència és el Tribunal Superior de Justícia, això va cap avall i acaba arrossegant d’altres institucions, però aquest element que podríem anomenar persecució, o imposició, evoluciona en el segle XVIII cap a aquesta idea de l’equació una nació espanyola = una llengua. Això en el pensament il·lustrat europeu és molt general. I quina és la llengua de la nació espanyola? És la llengua castellana, per descomptat.

“En el segle XVIII sí que ja podríem parlar d’unes mesures pròpiament d’imposició de la llengua castellana”

I en aquesta idea el català no hi té cabuda.

No, en aquesta idea il·lustrada i del primer liberalisme d’una llengua igual a una nació, no. Però fixem-nos en una cosa: això està mot arrelat al començament del XIX fins i tot a Catalunya, però, és clar, aquesta equació llengua igual a nació també la fa el nacionalisme català en les dècades finals del segle XIX. I aquí és on es produeix el xoc i aquí és on la llengua, també ara, és un element de confrontació més intens. En el cas espanyol predomina la idea d’una nació, un estat, una llengua, i a més a més, amb una influència, a partir de començaments del segle XX, molt important d’Ortega y Gasset, i després de Carl Schmitt, que qualsevol heterogeneïtat és destructiva de l’estat que és considerat la cosa política per excel·lència.

És el discurs d’Ortega y Gasset, que deia que “estat i nació han d’estar fosos en un”.

Sí, és això. Que en el fons és Hegel i també, Carl Schmitt, i això té una influència molt gran en el pensament espanyol de les dretes, tant neocatòliques com feixistes, i no hi ha un pensament espanyol d’esquerres alternatiu. Hi ha alguns autors. Jo en un altre llibre, ‘La Unitat d’Espanya com a valor polític’, faig notar que Luis Araquistáin sí que era un intel·lectual socialista que va valorar la llibertat pel damunt del valor de la Unitat. Però això és molt excepcional.

I amb tots aquests factors en quina situació es troba el català dins de l’Estat espanyol?

Jo vaig escriure el llibre ‘Llengua i política a la Catalunya del segle XVII’ i em vaig introduir una mica en la matèria. I en un estudi de sociologia lingüística evolutiva, fet per autors prou reconeguts com Patrick Heinrich i John Wedel, venien a dir que la principal causa de minorització extrema, o de pèrdua de llengües, era un contacte desigual entre llengües. Això, a la història de la humanitat. En el contacte desigual entre llengües no estem parlant únicament de quantitat de persones que la parlen, que també, sinó aspectes com el prestigi social d’una llengua, la utilitat d’una llengua, el valor que en aquell determinat context polític se li atorga, etcètera. I bé, no soc lingüista, però, segons algunes dades que he vist, puc dir que el català en alguns camps, com internet o Viquipèdia, està bé; però en altres coses hi ha xifres que no són gaire bones. Per exemple, va disminuint la gent als territoris del domini lingüístic català que utilitza habitualment la llengua catalana; altrament, com és sabut en àmbits d’impacte fort pel que fa a aquest tipus de relació, com és la justícia, el català es troba en una situació de minorització extrema.

Tot aquest impacte és resultat d’una feina al llarg del temps de l’Estat espanyol?

No soc sociolingüista, però entenc que en qualsevol procés evolutiu normalment intervenen diferents factors. Ara, que en unes fases determinades hi ha hagut unes polítiques de fins i tot bandejament de la llengua, o persecució, sí; però la cosa segurament és més complexa perquè hi ha altres elements a tenir en compte. Sí que hi ha una cosa que evolutivament és que el concepte d’unitat d’Espanya és un concepte políticament sacre per al nacionalisme espanyol dominant. Es considera que és superior a qualsevol altre valor, sigui de pluralitat política, etc. I, per tant, s’hi subordinen moltes coses. I això té efectes culturals i efectes lingüístics.

Un dels objectius del nacionalisme espanyol amb el seu enemic és substituir el català pel castellà?

Per a una part d’aquest nacionalisme, sí. Ho diuen clarament i, no ho diuen xitxarel·los o persones de rellevància menor, sinó intel·lectuals, juristes, polítics que, al final, fins i tot això tan divulgat de la conllevància orteguiana, o de la tolerància constitucional, no els sembla acceptable. Creuen, en definitiva, que el que cal fer és culminar la ‘conquista interna’ iniciada ara fa tres segles perquè això és el que donarà força a una nació-estat espanyol. Hi participen en aquesta idea diversos sectors de la dreta, entre ells la FAES i el seu entorn.

I l’esquerra?

El que crec és que també hi ha una posició d’omissió davant d’aquest corrent i que hi ha elements que no es controlen des de l’àmbit català. L’estat de les autonomies és una continuació del nacionalisme regionalitzat franquista. I, per tant, l’últim objectiu és acabar amb el nacionalisme català. Doncs, potser no fan res, deixen fer-ho, o fins i tot, potser diuen que fan alguna cosa, però pensant que la feina la faran els altres i que aquesta evolució, finalment, ja donarà resultats.

“L’estat de les autonomies és una continuació del nacionalisme regionalitzat franquista.”

I amb tot això, on queda aquesta idea de l’estat plurinacional?

Està clar el que va passar amb la transició. I en aquest llibre explico que l’article segon és un article imposat des dels sectors militars, i que només es reconeix la “nació espanyola”, la qual moltes vegades surt citada la Constitució. És cert que es fa esment de les “nacionalitats” de l’estat d’una manera indeterminada, però aquesta ambigüitat acaba amb la sentència de juny del 2010 perquè diu que el concepte de nacionalitat no té cap contingut juridicopolític Està clar si ens movem en el marc estricte constitucional, no hi ha un reconeixement plurinacional. En aquesta sentència i en una part de les argumentacions, que sobretot han donat gent teòricament d’esquerres, es fa una diferència entre nació política i nació cultural per fonamentar tot això. Però en la història de tots els nacionalismes hi ha elements polítics i hi ha elements culturals. El nacionalisme espanyol també té un to culturalista, no només és un nacionalisme cívic. I el nacionalisme català també té elements culturals i també té elements cívics.

El català pot sobreviure en el marc actual?

Sempre dic als alumnes que el futur no existeix, només existeix el present, i que l’única cosa que sabem del futur és que queda influït per molts vectors (de fet, cadascun de nosaltres en som un). I que, a més a més, aquests vectors es poden combinar de moltes maneres, amb una forma de sistema complex. Així, el que estem parlant del català o de la situació de Catalunya tampoc no es pot deslligar del que passa a escala internacional, en el fet que elements que són culturals queden impactats per altres qüestions polítiques, etcètera. Per tant, si bé tothom fa càlculs o prospectives i hi ha algunes coses que tenen uns comportaments més predictibles, la demografia per exemple, el que pot passar amb el català, o més precisament amb la nació catalana, és difícil de predir i jo no vull fer de profeta.

A VILAFRANCA, A L'ESCORXADOR, NO HI POTS FALTAR!

 

A L'EXECUTIVA DE L'ALT PENEDÈS D'ALIANÇA CATALANA, TOT UN HONOR

 

Ahir es va celebrar el 1r Congrés de l'Alt Penedès d'Aliança Catalana a Vilafranca del Penedès. Vaig tenir l'honor de ser escollit membre de la nova Executiva de la comarca, conjuntament amb els meus companys i companyes. Concretament, la tasca que m'han encomanat és preparar les candidatures municipals per a les eleccions locals properes, que se celebraran el 2027. També m'han encomanat la coordinació amb la política nacional, això implica també amb el grup d'Aliança Catalana al Parlament de Catalunya. No cal dir que totes dues tasques són cabdals. 

M'hi deixaré la pell en la formació de candidatures als 27 municipis de la comarca per obtenir els resultats més excel·lents possibles amb els equips humans més potents i els millors candidats a batlles i regidors. També treballaré dur perquè el que ja és una evidència, això és, que la Sílvia Orriols és la veritable Cap de l'Oposició al govern de merda del president 155, faci un tomb espectacular i es converteixi en la propera Presidenta de la Generalitat i reactivi la Declaració Unilateral d'Independència del 27 d'octubre del 2017. Quin goig fer front aquests dos reptes tan apassionants (i si de pas, esclafem les piltrafes cuperes, comunes i erkys, molt millor!).

Aquest dissabte ens veiem a Vilafranca, no hi pots faltar!