Regalar l'empadronament fraudulentament significa:

  Sanitat i medicaments gratuïts.

Hospital gratuït. Plaça gratuïta a l'escola. Ajuts econòmics infinits. Col•lapsar els Serveis Socials. Vots al bonistes. Liquidar la Nació Catalana. #SalvemCatalunya

La censura de El Món, per Ramon Cotarelo

Aquest article ha estat censurat ahir al Món per motius que només un esperit woke pot admetre.

Vet aquí l'article. perquè tothom pugui fer-se càrrec del nivell de censura, dominació i manipulació a que hem arribat. A la fi de l'article, només un parell de comentaris.

L'invenció de la islamofòbia

En fer-se el ferm propòsit de reprimir els que anomena “discursos d’odi”, el Parlament s’ha ficat en unjardí, com els actors dolents. Vol restringir la llibertat d’expressió en nom de la llibertat d’expressió, capítol primer del manual del censor. El que cerca, com sap tothom, és silenciar la senyora Orriols, la veu de la qual treu de polleguera els diputats com la de Joan Baptista a Herodies.

I el primer amb què han ensopegat les seves senyories, fins i tot abans de constituir la corresponent comissió i cobrar la corresponent dieta, és un informe molt reticent dels serveis jurídics davant qualsevol intent de potinejar la llibertat d'expressió. No és obertament desfavorable, però tampoc és obertament favorable. És un repicar i anar a la processó. L'habitual en informes delicats que hom ha d'elevar a qui paga.

L'intent és una crida al fracàs. Perquè només hi ha una possible definició de delicte de discurs d'odi: tot discurs que incomodi el que mana. Déu n’hi do, vet aquí els morts vivents, les velles dames revenants els zombis de la sedició i la blasfèmia. Ara se’n diuen “discurs d'odi”, però el nom, ai las, no crea la cosa. Els homes no són déus. Els censors no són infal·libles, baldament s'ho creguin.

El delicte del discurs d’odi no existeix, encara que el Codi Penal espanyol tingui un article 510, un totum revolutum dictat per l'arbitrarietat i l’esperit de censor de l’esquerra woke. Com es mesura, per exemple el “delicte” de “trivialitzar greument un genocidi”? Què és “trivialitzar”? El legislador no veu que l’expressió “trivialitzar greument” és un oxímoron com una casa de pagès, que sembla un text dadaista?

Hi existeix el delicte d'amenaces i derivats, que ja preveu amb tota claredat al Codi Penal (arts. 169 a 171) i només precisa un suplicatori per fer-se valer. El que no sigui això, és endinsar-se al jardí de les ideologies, on tots els gats són negres. Si, a més, qui mana no és un sol, sinó una comissió composta per partits polítics que s'han de posar d'acord sobre què sigui discurs d'odi, els gats es llancen a una gatomàquia pitjor que la de Lope de Vega. Idò, ja em diran vostès qui són els partits polítics per definir l'odi.

Una qüestió revela la impossibilitat de reprimir lícitament la llibertat d'expressió. Un dels elements prominents dels discursos d'odi, es diu, és la islamofòbia que el redactor de l’article 510 CP va oblidar. El mot, molt recent, causa un fort impacte; ens remet a un clima explosiu, de ràbia, de fúria, irracional. Cerca emparentar-se amb altres “fòbies”, com la xenofòbia, hidrofòbia, aracnofòbia, etc., una por irracional, fins i tot patològica, a alguna cosa o persona. Per analogia, es segueix que la islamofòbia és una mena de racisme.

El problema és que l'islam no és una raça, sinó una cosmovisió de base teocràtica que pretén imposar-se a tot el planeta sense admetre'n cap altra a la vora. Es podria haver triat un terme més adient, menys weaponized, com ara “antislamisme”. Malgrat que no n’hi ha cap cristianofobia o hindufobia, sí que pot haver-hi anticristianisme o antihinduisme. Però el terme antislamisme, no té el punch de la islamofóbia, que enlluerna la gent de intel·ligència feble.

La islamofòbia, com el discurs d'odi, no existeix. És un intent de criminalitzar la crítica i oposició legítimes a l'islam. De deixar inermes les nostres societats davant qui vol arrencar les seves arrels, la tradició judeocristiana, l'estat de dret, el lliure pensament i el pluralisme.

Amb tots els respectes, cal viure en els núvols per empassar-se aquest conte de la “islamofòbia”. Què té d'irracional oposar-se a la misogínia? Què rebutjar la pedofília? Què negar-se a complir els mandats d'una religió que no és la teva? Què menjar o no menjar segons els gustos personals i no segons els mandats d'un guillat? Què lluitar contra una barbàrie que penja els gais de les grues o penalitza les dones que no volen portar un drap al cap com a símbol de la seva inferioritat? Què en definitiva negar-se a viure sota la Xària?

D’irracional, res. Pura qüestió de supervivència. Avergonyeix haver de dir-ho.

Les seves senyories s’han ficat en un jardí i el mínim que podem desitjar les persones demòcrates i normals és que se'ls converteixi en el laberint de Dèdal i que el minotaure se'ls mengi. Una bonica llegenda que haurem d'oblidar si aquests deixebles del comte Don Julià completen la seva tasca.

-----------------------------------------

Petit comentari: la censura es basa en consideracions com que "No tots els musulmans fan aquestes coses", que és una falta de respecte parlar del Profeta com a un "guillat" i que no es pot dir que una dona que porta un drap al cap com a símbol de submissió, porta un drap al cap com a símbol de submissió.

No es pot dir la veritat. Els comissaris islamistes ho prohibeixen

I això és tot. És una censura perquè el que els wokes amics dels islamistes no suporten és que es digui la veritat: que la islamofòbia és una invenció antisemita i contrària a l'estat de dret i a les llibertats.

How Joan Laporta Brought Barcelona Back From The Dead Twice

 

El think tank de defensa català debat com reindustrialitzar militarment el país

La Societat d'Estudis Militars critica l'acció dels partits independentistes sobre la indústria militar

Quico Sallés

12/05/2025

La Societat d’Estudis Militars (SEM), el think tank de defensa i geoestratègia català, no amaga cap debat de l’agenda actual. Així, s’ha plantejat portar cap a Catalunya el nou algoritme de les relacions internacionals: reindustrialització i el sistema de defensa del país. Per això, ha organitzat un acte a Barcelona, per dimecres d’aquesta setmana, on abordarà “la manca d’indústria militar a Catalunya” i el “vincle d’aquest fenomen amb la desindustrialització”. Una qüestió que està a la pissarra de la política mundial arran dels canvis de relacions en defensa i protecció entre la Unió Europea i els EUA, amb l’OTAN de fons, i potències industrials com la Xina marcant l’agenda internacional.

El debat, convocat al Reial Cercle Artístic de Barcelona, a dos quarts de set, comptarà amb Bernat Mallén, doctor en Economia, i del president de la SEM, Pol Molas, habitual comentarista en els mitjans de comunicació sobre diversos conflictes. El leitmotiv del debat és clar: la “virtual absència d’empreses destinades a la producció de material militar és un fet que contrasta amb els dos segles d’història industrial del nostre país”. Una realitat que aquest centre de recerca i desenvolupament, que se sustenta amb fons privats, considera que no és “casual”.

Un mercat d’Estats

La SEM parteix de la idea que no tenir indústria rellevant de Defensa a Catalunya respon a una estratègia i a una realitat geoestratègica “en tant que els clients legítims d’aquest material són els estats i, per tant, en el cas de l’Estat espanyol, aquest no ubicarà empreses d’un sector estratègic en una zona potencialment conflictiva”. Seguint aquest fil, els analistes de la SEM volen posar sobre la taula el paper dels partits independentistes en aquesta matèria que titllen de “deserció”, tot i que creuen que es podria anar més enllà qualificant-la “d’oposició frontal”. Dues actituds que “no han ajudat gaire” a construir una indústria de Defensa amb cara i ulls a Catalunya.

De fet, no és la primera vegada que des de la Societat d’Estudis Militars s’assenyala la desídia del catalanisme en aquest àmbit. El seu llibre capçalera, “Política de Defensa i Estat propi” (Editorial Base, 2017), ja evidenciava que fa només vuit anys un 5% de les empreses de defensa espanyoles tenien la seva seu a Catalunya. Ara bé, remarquen en la convocatòria de la conferència-col·loqui que “cap d’aquestes era una empresa tractora, és a dir: fàbriques de vehicles blindats de combat, aviació i drassanes”. “No és cap casualitat que aquestes s’ubiquin a llocs com Madrid, Andalusia o Galícia”, apunten.

Paral·lelament, la SEM també posa el focus en el fet que “l’economia catalana s’ha anat desindustrialitzant durant les darreres tres dècades, amb impactes directes com el debilitament del PIB per càpita”. “Sens dubte, una indústria de defensa catalana seria una eina per revertir-ho”, sentencien per obrir el debat.

(Nota: Fotos escollides per JS)

NO T'HO PERDIS! XERRADA: REINDUSTRIALITZACIÓ I DEFENSA!

NO HI POTS FALTAR! XERRADA: ELS CONFLICTES ACTUALS A EUROPA I A LA MEDITERRÀNIA. COM ENS AFECTEN?

 

L'estaca al estadi Aime Giral.

CENTENARI COMPLOT DE GARRAF, NO US EL PERDEU!!! 8 DE MAIG 2025, AL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA

 

PRESIDENT BARRERA, SEMPRE EN EL PENSAMENT I EN LA MEMÒRIA!

 

GERMANS BADIA, SEMPRE EN LA MEMÒRIA (I EN EL COR I EN EL PUNY)

 

100 anys de l’emprèstit Pau Claris, l’instrument financer de la independència (article de Marc Pons)

No s’explica la restauració de l’autogovern de 1931 —sense permís ni esperar resposta dels espanyols— sense l’emprèstit

Marc Pons, 20.4.2025

Perpinyà, 23 d’abril de 1925. Diada de Sant Jordi. Fa 100 anys. L’estat espanyol estava governat pel règim dictatorial del rei Alfons XIII i el general Primo de Rivera (1923-1930). I Francesc Macià, líder del partit independentista Estat Català i la figura més destacada de l’exili català; signava l’emissió de l’emprèstit Pau Claris, per un import de 9.000.000 pessetes de l’època (l’equivalent actual aproximat a 60 milions d’euros). Aquell emprèstit es va posar en circulació en bons 25, 100, 500 i 1.000 pessetes (l’equivalent actual aproximat a 150, 600, 3.000 i 6.000 euros, respectivament); i va ser subscrit, principalment, pels simpatitzats d’Estat Català a l’interior del país; i, a l’exterior, pels socis dels Casals catalans d’Amèrica. Però què es volia fer amb aquell emprèstit i per què se’l va anomenar Pau Claris?

El context

La col·laboració d’alguns dirigents de la Lliga Regionalista amb el cop d’estat i amb el règim dictatorial d’Alfons XIII i de Primo de Rivera (1923-1930/31) havia desprestigiat el partit —hegemònic a Catalunya des del 1907— i els seus líders —fins llavors, veritables prohoms del país—. I Macià; que fins al cop d’estat (1923), havia estat l’únic diputat independentista a les Corts, va saber jugar molt intel·ligentment les seves cartes. L’any 1925, Macià era a l’exili —a Perpinyà— però ja estava forjant la figura mítica que, poc després, el convertiria en un actiu decisiu de l’oposició republicana clandestina catalana i espanyola (Pacte de Sant Sebastià, 1930); en el gran guanyador de les eleccions municipals de 1931 (les que precipitarien la fi del règim monàrquic); i en el primer president de la Generalitat restaurada (liquidada a sang i foc el 1714).

La fabricació del mite Macià

La desaparició de Prat de la Riba (inesperadament i prematurament mort el 1917); i la ingenuïtat de Cambó (va apuntalar els governs anteriors a la dictadura sense obtenir cap rèdit per a Catalunya) i de Puig i Cadafalch (va impulsar Primo de Rivera, convençut que el seu únic propòsit era acabar amb la xacra del pistolerisme); va deixar el país sense referents polítics. I Macià, militar de professió i home que els seus biògrafs afirmaven que “era capaç de posar el país dempeus amb un cop de puny al damunt de la taula”, va iniciar la seva particular carrera. Macià va tenir l’habilitat de presentar el regionalisme-autonomisme (el que havia practicat la desacreditada Lliga) com una etapa superada. I presentar la independència com l’objectiu a assolir. I va posar al servei d’aquest objectiu tots els seus recursos personals i polítics.

Francesc Macià a L'Havanna, amb la Junta del Casal Català (1928)

La revolució catalana i el seu instrument de finançament

Macià va concebre la independència a través d’una revolució armada. Però, per impulsar-la i conduir-la a la victòria, precisava crear un exèrcit; que seria nodrit per la mateixa societat catalana; que estaria format per unitats regulars i per cèl·lules partisanes; i que seria proveït amb armes adquirides a potències estrangeres, o al mercat negre. I per fer realitat aquell projecte (vestuari, avituallament, logística, armament) era necessària una font de finançament que seria instrumentada a través d’un emprèstit. La dimensió que ja projectava la figura de Macià, però, sobretot, l’extraordinària confiança que generava el seu projecte; serien determinants en la “col·locació” d’aquell emprèstit. Els seus subscriptors el van adquirir amb l'única garantia del tresor que gestionaria el futur govern de la República catalana.

Qui va subscriure l’emprèstit Pau Claris a Catalunya?

A l’interior del país; l’emprèstit Pau Claris va ser subscrit, fonamentalment, per persones d’ideologia independentista. Aquella emissió es va comercialitzar —de forma clandestina— a través de la, també clandestina, Societat d’Estudis Militars de Catalunya. La gestió de “col·locació” va ser encomanada a un grup “no fitxat” dirigit pel periodista Abelard Tona; que utilitzava les instal·lacions d’una discreta “tapadora” que s’anomenava Sociedad Cultural Cervantes, al carrer Bertrellans, 4, de Barcelona (a tocar de l’Ateneu Barcelonès); i que feia les funcions de seu clandestina del partit independentista “Estat Català”. Segons la investigació historiogràfica, Tona i el seu grup van aconseguir “col·locar” uns 5,5 milions de pessetes en bons (l’equivalent actual aproximat a 36 milions d’euros) a subscriptors d’arreu del país.

Qui va subscriure l’Emprèstit Pau Claris fora de Catalunya?

Macià es va llençar a una frenètica campanya internacional de divulgació de l’ideari independentista i va traçar una primera etapa seguint la ruta dels Casals catalans d’Amèrica. Aquestes institucions reunien la colònia catalana arrelada al continent americà que remuntava a 1750; però que s’havia engrossit espectacularment amb les onades migratòries derivades de les crisis econòmiques catalanes i europees de les dècades de 1860, 1900 i 1920. Segons la investigació historiogràfica, Macià va aconseguir completar la subscripció de l’emprèstit amb 700.000 pessetes al Casal Català de l’Havana; 550.000 al de Santiago de Cuba; 500.000 al de Buenos Aires; 125.000 pessetes al de Mèxic; 125.000 al de Santiago de Xile; i 1,5 milions de pessetes amb aportacions individuals que es van subscriure al marge dels casals.

Per què es deia “Pau Claris” i com es va invertir aquell esforç?

Macià li va posar “Pau Claris” per glossar la figura del que havia estat 94è president de la Generalitat —durant la crisi que desembocaria en la Revolució dels Segadors (1640)— i primer president de la I República catalana (1641) —a l’inici de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59)—. Una part de l’esforç inversor de l’emprèstit Pau Claris s'invertiria en la creació d’una estructura militar a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) que seria intervinguda per l’estat francès (novembre, 1926). I una altra part es destinaria a la victòria del relat: una extraordinària campanya d’internacionalització de la causa nacional catalana (1927-1931). No s’explica la restauració de l’autogovern —sense demanar permís ni esperar resposta dels espanyols— (1931) sense l’existència prèvia de l’emprèstit Pau Claris.

Els jueus catalans que van contribuir a crear Nova York (gran article de Marc Pons!)

Els katalanim, de la diàspora de 1492, van tenir un paper molt rellevant en la creació i consolidació de Nova York.

Marc Pons 19 d'abril de 2025

Colònia neerlandesa de Nova Amsterdam (posteriorment, Nova York); 5 de setembre de 1654. Fa 371 anys. El vaixell de pavelló francès Sainte-Catherine fondejava davant l’illa de Manhattan. Portava a bord un grup de 23 jueus neerlandesos procedents de Recife, la capital del que havia estat el Brasil neerlandès (1630-1654) que, després d’una dramàtica navegació pel Mar Carib, havien assolit les costes de Nord-amèrica. Nova Amsterdam era una colònia privada, propietat de la WIC, acrònim de West-Indische Compagnie (Companyia de les Índies Occidentals), i el seu director-governador, Peter Stuyvesant, un calvinista fanàtic, va intentar impedir el desembarcament i va sol·licitar a l'empresa que els desviés a un altre port.

Els “pares pioners jueus”

Però la direcció de la companyia va denegar la petició de Stuyvesant. Els directius jueus de la WIC van pressionar la resta de la cúpula de l’empresa i aquesta va obligar el director-governador a acollir aquell petit grup. El 15 de febrer de 1655 —després de cinc mesos i mig fondejats davant les costes de l’illa de Manhattan en condicions lamentables—, els 23 jueus del Sainte-Catherine desembarcaven i s’establien a la ciutat. I, pocs dies més tard, celebraven el seu primer ofici religiós; el primer de la Shearit Israel, la primera congregació jueva de la història de Nord-amèrica. Modernament, se’ls anomena els “pares pioners jueus” de Nord-amèrica. Però, quin era el veritable origen d’aquells jueus neerlandesos i per què diem que eren jueus catalans?

La història comença a Lisboa

Per entendre com els neerlandesos van fer cap a l’antiga colònia portuguesa del Brasil, ens cal retrocedir tres quarts de segle. El 1580 moria, sense descendència, Enric I de Portugal, el rei-cardenal; i les classes mercantils de Lisboa proclamaven Antoni d’Avis, nebot de difunt per banda paterna i fill de Violant Gomes, membre d’una poderosa nissaga de comerciants judeoconversos de Lisboa. La noblesa portuguesa, secularment enfrontada a les classes mercantils que havien proclamat Antoni, va reaccionar obrint les portes del regne al monarca hispànic Felip II. En una operació llampec, les tropes hispàniques van ocupar Portugal (1580) i l’ultracatòlic i antisemita Felip es va convertir en el nou ocupant del tron de Lisboa.

I continua al Brasil

Portugal va pagar el preu d’aquella maniobra al Brasil. Durant dècades (1580-1630) la cancelleria de Madrid va marginar les classes mercantils portugueses —oposades al projecte hispànic— i els seus interessos colonials al Brasil. I aquest desinterès el va aprofitar la neerlandesa Companyia de les índies Occidentals (WIC), dotada d’una marina de guerra pròpia amb una capacitat d’acció superior a la d’algunes armades nacionals de l’època. Entre 1621 i 1630, la WIC va ocupar 2.000 quilòmetres de costa brasilera, entre Maranhão —al nord— i Pernambuco —al sud—. Van establir la seva capital a Recife, que en poc temps reuniria una població de 10.000 colons neerlandesos, dels quals uns 1.500 (el 15%) eren jueus procedents dels Països Baixos.

Per què els jueus neerlandesos desapareixen del Brasil?

Però la Revolució independentista portuguesa de 1640 (simultània a la Guerra de Separació de Catalunya, 1640-1652/59); va transformar el mapa d’Amèrica. Els portuguesos, que van culminar amb èxit la seva empresa, es van llençar a la restauració del seu antic imperi colonial. I el 1654, després de deu anys de guerra i del pagament d’una importantíssima indemnització a la WIC, recuperaven la totalitat del Brasil. Els jueus neerlandesos de Recife van ser embarcats en un comboi de setze vaixells amb rumb als Països Baixos. Però una tempesta va desviar el Valk; que seria capturat pels hispànics. El seu passatge, després d’una reclusió a les masmorres de Cuba i del pagament d’un important rescat, va ser reembarcat al Sainte-Catherine.

Per què diem que aquells jueus neerlandesos eren catalans?

Una part important de la comunitat jueva neerlandesa del segle XVII procedia de la península Ibèrica. Eren el resultat de les diàspores hispànica (1492) i portuguesa (1497). Sefardites (de les corones castellanolleonesa i portuguesa) i katalanims (de la corona catalanoaragonesa). Posteriorment, aquest col·lectiu havia engrossit amb la migració de jueus conversos valencians, acusats per la Inquisició de la pràctica clandestina de la fe mosaica. Seria el cas, per exemple, del professor Joan Lluís Vives, que va fugir a Bruges (Flandes) quan la Inquisició hispànica va massacrar la seva família (1512). Vives es va refugiar a casa d’uns parents Valleriola i es va casar, a Flandes, amb Margarida Valldaura, jueva d’ascendència valenciana.

Els katalanim de l’Imperi otomà

I es va engrossir, també, amb l’aportació de les comunitats judeocatalanes de Salònica, d’Istanbul i d’Esmirna, establertes a l’imperi otomà durant la diàspora de 1492, i que van emigrar en massa als Països Baixos després de la seva independència (1581). La base de dades Akevoth revela l’arribada i arrelament d’aquests katalanim a la república neerlandesa amb cognoms com Abendalac, Abendana, Arari, Balabrega o Valabrega, Bassan, Barsimon o Bersimon, Blanes, Bondia, Calimani, Canela, Caransa, Carpi, Casseres, Castelló, Castiell, Cohen, Cuti, Dragó, Ferreres, Ferro, Gabriel, Giyoret, Labat, Lúria, Mortera, Orta, Provençal, Rocamora, Rocha, Rois, Roques, Salom, Saportas, Serra, Sigala, Valença, Ventura, Vidal o Vives.

Retrats de Peter Stuyvessant i d'Asser Levy. Font New York Historical Society i New Amsterdam History Center

Els tres primers jueus de Nova York

Quan Stuyvesant va denegar la desestiba del Saint-Catherine, els directius jueus de la WIC no tan sols van reaccionar com s’ha explicat, sinó que, a més a més, van enviar tres representants per assegurar el desembarcament i establiment d’aquella petita comunitat jueva. I aquests tres representants —membres de la comunitat jueva neerlandesa i professionalment vinculats a la WIC— serien els veritables primers jueus establerts a Nova Amsterdam. Van arribar a inicis de 1655 (setmanes abans del desembarcament dels passatgers del Saint-Catherine) i els seus noms eren Jacob Barsimon (jueu neerlandès de la comunitat katalanim), Asser Levy (jueu lituà o polonès) i Solomon Pietersen-Minuit (jueu neerlandès descendent de jueus anglesos i portuguesos).

Els katalanim en el procés de formació de Nova York

La investigació historiogràfica revela l’existència d’un triangle molt dinàmic entre els calls de Salònica, Amsterdam i Recife; i que es manifesta, per exemple, en la correspondència entre els jueus del Brasil i el rabí Hayyim Sabbatai —del que quedava del call katalanim de Salònica— (1637) a propòsit dels problemes litúrgics derivats de l’aplicació del calendari jueu a l’hemisferi sud. A partir de 1655, Nova Amsterdam substitueix Recife, però la relació no s’interromp. La mateixa investigació revela que, assegurat l’establiment dels “pares pioners jueus”; la comunitat jueva d’Amsterdam va enviar un contingent de 200 persones a la colònia. I que alguns dels dirigents d’aquest grup eren David Ferreres i els germans Jacob i Abraham Cohen.

L’expansió de la comunitat katalanim

El 1664, els anglesos conquerien Nova Amsterdam i la rebatejaven com a Nova York. I en un acord de pau negociat deu anys més tard (1674), es confirmava el domini anglès sobre Nova York i la possessió neerlandesa sobre la Guaiana. Alguns jueus de Nova Amsterdam van emigrar cap a la nova colònia neerlandesa de Sud-amèrica. I altres es van escampar per les Tretze Colònies (l’origen dels Estats Units). I un segle després el rabí Mordechai Campanall, fundava a Newport (Rhode Island) la primera sinagoga de la història nord-americana (1768). En aquelles primeres comunitats jueves nord-americanes hi havia cognoms com Aguillaró, Arbec, Barret, Bromat, Campanall, Capella, Coriell, Ferreres, Ferro, o Grades d’evident origen katalanim.

EL 26 D'ABRIL, NO US HO PERDEU, US HI ESPEREM!

 

JA SOM 1,000 MILITANTS I SEREM MILIONS DE VOTANTS, BEN AVIAT

 https://x.com/i/status/1908544954202210757

Esmorzar de forquilla, adquirit i a punt de llegir....mmmm!

 

CALÇOTADA D'ALIANÇA

 Aquest diumenge una calçotada com cal a Montbrió del Camp, amb els companys i les companyes de les comarques veïnes d'Aliança Catalana. D'aquí a la victòria només és qüestió de temps... i d'encerts.

BUFFFF!

 

COMUNICAT CONJUNT DE BAIXA DE MILITÀNCIA (DE JUNTS, PER DESCOMPTAT)

 

M'agrada, i molt, ja n'hi ha prou de la neo-convergència!

LES PALLASSADES DEL 155è PRESIDENT DE LA COSA... O PERQUÈ TWITTER SERVEIX PER LA DEMOCRÀCIA*

 

- Del 1995 al 2005, batlle de la Roca: Sis querelles per irregularitats, una moció de censura que el va fer fora uns quants mesos.

- Del 2005 al 2009. Director general d'infraestructures de la Generalitat de Catalunya. Director general en el Departament de Justícia de Catalunya on va inflar el cost de la justícia un 52% 

- La tardor de 2017 i al llarg del 2018, es manifestava contra Catalunya amb l'extrema dreta 

- Del 2020 al 2021, ministre de sanitat en la pitjor pandèmia de la història. Més de 22% en incidències en els contractes d’Illa durant la pandèmia 

-Juntament amb Vidal - Quadras va cofundar SCC de bracet de nazifeixistes i integristes. 

I amb aquest, és amb qui , els que ens volien dur a l’independependència formen i executen cordons sanitaris contra qui com a primer objectiu té la independència del país. 

Si no fos perquè és tan greu el que han fet els que es deien indepes, el nivell de traïció perpetrat i com han utilitzat tot un poble com a escut pels seus propis beneficis n’hi hauria per fotre’s un fart de riure!

* Extret de Twitter

Nota: La foto l'he triada jo, per que quedi clar que el presidentet de merda no es lleva a les 5 hores per anar a pencar, si no per córrer. I ja li dic jo que correrà i molt, com el seu alter ego ucraïnès Víktor Yanukovich, responsable de la matança de Maidan, després de la qual es va refugiar a Rússia , sota la protecció de Borís Ieltsin (J.S.)

NOVA LECTURA!

 

Acabo de rebre aquest llibre i ja tinc ganes de començar-lo a llegir, però abans he d'acabar un altre que també m'interessa molt. Ja us explicaré quan l'hagi acabat.

SÍLVIA ORRIOLS A TV155 (ABANS TV3)... I SE'N SURT MOLT BÉ, COM SEMPRE!

 Els matins - Orriols, sobre Vox: "Si defensés la independència de Catalunya, és probable que convergís amb els seus postulats" - 3Cat

Sílvia Orriols no descarta pactar amb Junts fora de Ripoll: "Hi pot haver avinences"

L'alcaldessa de Ripoll ha assegurat que es presentarà a les municipals del 2027, però ha mostrat dubtes sobre una candidatura a les eleccions catalanes del 2028

El fracàs de la moció de censura a Ripoll ha permès que Sílvia Orriols continuï sent l'alcaldessa del municipi i pugui aprovar els seus pressupostos. Però en una entrevista a El món a RAC1 ha explicat que imaginava que "era complicat que s'arribés a fer aquesta moció de censura aglutinant formacions que als programes mantenien posicions antagòniques". Orriols ha celebrat el resultat final i ha assegurat que, en contra del que deien les veus crítiques amb el seu moviment, no volia deixar de governar Ripoll, sinó mantenir el càrrec per desplegar el seu programa electoral.

"Prefereixo mil vegades ser considerada alcaldessa de Ripoll i regidora de seguretat i immigració de Ripoll que no diputada d'un Parlament autonòmic i autonomista", ha dit Orriols, que també ha posat la mà al foc que es presentarà a les eleccions municipals del 2027. En canvi, no té tan clar que sigui la candidata d'Aliança Catalana a les autonòmiques del 2028: "Si hem tingut el temps de potenciar altres perfils dins el partit que puguin ser potents, analitzarem quin és el millor candidat". En tot cas, ha dit que ara per ara no renunciarà com a diputada.

Em presentaré a les municipals del 2027

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

L'alcaldessa de Ripoll ha negat que hi hagi hagut cap contacte amb les forces polítiques de l'oposició per parlar de la moció de censura i ha explicat que és difícil pactar amb Junts a escala local perquè per ells "es tracta d'una qüestió personal" contra ella. En canvi, no ha descartat arribar a acords amb Junts fora de Ripoll: "Hi pot haver avinences". I ha afegit que sempre que arribin a pactes "serà amb partits catalans i catalanistes".

Hi pot haver avinences amb Junts fora de Ripoll

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

Però Orriols també comenta que Aliança Catalana està oberta a parlar amb tothom. De fet, preguntada pels contactes amb la formació d'extrema dreta Alternativa per Alemanya, ha dit que no fa gaire seguiment de l'actualitat internacional, però ha reconegut que subscriu qualsevol intent de conversa per part d'Aliança Catalana amb altres partits.

COMENÇA L'ASSALT AL PARLAMENT!

Ahir va començar l'assalt al Parlament de Catalunya. Un assalt que també serà una neteja de l'escòria que l'ocupa. Molt probablement la CUP, els Comuns i fins i tot ER hi poden desaparèixer. Els neo-convergents i els partits del bloc del 155 seran els enemics a abatre en els propers anys. Ja no hi ha excuses, o s'està amb Aliança Catalana o s'està amb Espanya, amb la corrupció, amb un estat de dret corcat pel feixisme i les polítiques que cerquen la destrucció de Catalunya. Nosaltres prometem, particularment, l'enderrocament de l'edifici de Via Laietana i la construcció de la Plaça de la Llibertat i la desaparició del monument feixista de Tortosa, entre moltes altres coses, naturalment. Però aquestes, us ho juro, les farem en els primers mesos de govern aliancista a Catalunya.

SONDEIG 08/02: Aliança Catalana creix i s'acosta al sorpasso per ser segona força

CUP i Comuns quedarien fora del Parlament

Mireia Puig

08/02/2025

Un nou sondeig publicat el 8 de febrer pel sociòleg Sergi288 confirma un canvi molt destacat en el panorama polític català: Aliança Catalana (AC) continua el seu fort ascens i podria convertir-se en la segona força del Parlament.

Aquest estudi, en línia amb enquestes anteriors, reflecteix com AC –el partit liderat per Sílvia Orriols– multiplica els seus suports a costa de les formacions tradicionals. De fet, AC passaria dels 2 escons obtinguts a les eleccions catalanes de 2024 a rondar els 20 escons segons la nova enquesta.

L'enquesta de Sergi288 mostra que el PSC es manté com a primera força (al voltant de 39-41 escons, similar als 42 que va obtenir el 2024), però la novetat és l'escalada d'AC, que ja supera àmpliament partits com la CUP o els Comuns, i fins i tot empata o supera ERC en intenció de vot.

Cal destacar que Aliança Catalana porta mesos a l'alça: al desembre ja pujava a 14-16 diputats, al gener arribava a 17-19 i ara rondaria la vintena, consolidant una tendència que la perfila com a actor clau. Aquest creixement exponencial es produeix a costa de partits tradicionalment processistes com ERC i la CUP, que continuen perdent suport. En altres paraules, AC està captant votants desencantats del processisme i de l'establishment català, erigint-se en la veu del descontentament.

Una altra dada significativa és que les forces identificades com a “woke” o de l'esquerra progre perden força. Segons el sondeig, ERC seguiria en caiguda lliure - encara que recupera respecte a anteriors enquestes - Junts retrocedeix, i Podemos amb prou feines manté una presència testimonial. Aquesta enquesta reforça la impressió que “l'esquerra i el processisme s'enfonsen”, mentre creixen amb força opcions oposades com AC i Vox. El resultat dibuixa un Parlament cada vegada més fragmentat.

Comparativa: del sondeig de gener a l'enquesta de febrer

Les dades de febrer confirmen i accentuen les tendències ja vistes al gener. A l'enquesta anterior d'inicis de gener, AC apuntava a entre 17 i 19 escons; ara podria rondar fins i tot els 20 o més, acostant-se clarament a Junts. Orriols puja un punt en un mes.

Amb aquest repartiment de forces que dibuixa l'enquesta de Sergi288, la governabilitat de Catalunya es complica enormement. El Parlament resultant estaria tan fragmentat que assolir acords d'investidura i de govern seria un trencaclosques. D'entrada, cap bloc ideològic tradicional sumaria majoria absoluta (68 escons):

Aliança Catalana (AC) – Al maig 2024: 2 escons. Gen 2025: 17-19 escons. Feb 2025: ~18-20 escons estimats. ➜ Creixement espectacular, multiplicant per deu la seva representació segons les projeccions. AC passaria de ser una força minoritària a aspirar a liderar el bloc sobiranista en vots.

PSC – 2024: 42 escons (primera força). Gen: 39-41. Feb: ~40-42. ➜ Estancament: els socialistes conservarien el primer lloc però sense millorar els seus registres. Segueixen lluny de la majoria absoluta i no capitalitzen la caiguda dels seus adversaris.

Junts per Catalunya – 2024: 35 escons (segona força). Gen: 22-24. Feb: ~21-23. ➜ Retrocés notable: la principal força catalana tradicional perd un terç dels seus escons respecte a 2024. Junts pateix per retenir votants i podria ser superada per AC si la tendència continua.

Vox – 2024: 11 escons. Gen: 20-22. Feb: ~19-21. ➜ Forta pujada: el partit de dreta espanyolista dobla la seva representació i també competeix per ser la segona força. Vox es beneficia del vot de protesta contra la inseguretat i la “islamització”

Esquerra Republicana (ER) – 2024: 20 escons. Gen: 17-19 (lleuger descens). Feb: ~18-20. ➜ Recuperació després d'una caiguda en picat però lluny d'eleccions com les de 2017 o 2021: algunes enquestes recents van arribar a situar-la en només 9-11 diputats. ERC passaria de ser força de govern a quedar relegada a un paper residual al Parlament.

PP – 2024: 15 escons. Gen: ~9-10 escons. Feb: ~10-12. ➜ Pèrdua d'impuls: després del seu salt el 2024, el Partit Popular cau darrere de Vox i AC a les enquestes. Segueix present però relegat a cinquena o sisena força, sense aprofitar plenament el desgast del govern català.

CUP – 2024: 4 escons. Gen: ~3. Feb: 0. ➜ Irrellevància creixent: la CUP, antiga referència de l'esquerra independentista radical, gairebé desapareix. Sondejos recents li donen només 2 escons o fins i tot 0 representants, reflectint que el seu missatge no està connectant amb l'electorat actual.

En Comú Podem / Podemos – 2024: 6 escons (els comuns). Gen: 3-4 (Comuns) 4-5 (Podemos). Feb: Comuns 0 / Podemos ~3-4. ➜ Desastre a l'esquerra alternativa: la marca dels Comuns es quedaria fora del Parlament, superada per una candidatura de Podemos autònoma que obtindria uns pocs escons.

El fenomen AC: raons d'un creixement fulgurant

Diversos factors ajuden a explicar l'ascens meteòric d'Aliança Catalana. D'una banda, hi ha una creixent desafecció cap a les opcions independentistes tradicionals (ERC, Junts i CUP) a causa de la paràlisi del “Procés” i a la gestió percebuda com erràtica dels seus líders en l'última dècada.

Molts votants sobiranistes se senten traïts o frustrats amb el “processisme” convencional, al qual veuen acomodat en el poder i allunyat dels objectius originals. AC ha sabut canalitzar aquest descontentament presentant-se com una alternativa autènticament rupturista: promet mà dura amb l'Estat però també amb la immigració il·legal i les polítiques “woke” promogudes per l'esquerra. En paraules d'analistes, l'auge d'AC reflecteix “un canvi de prioritats en l'electorat” independentista, que ara anteposa la identitat i la seguretat a les velles consignes partidistes.

Un altre factor clau és el rebuig a l'agenda “woke” i globalista que molts associen amb partits com els Comuns, Podemos, PSC, ERC fins i tot Junts. Temes com la immigració massiva, la inseguretat ciutadana o certes polítiques d'enginyeria social han provocat inquietud en segments de la població. Aliança Catalana ha explotat hàbilment aquests assumptes, amb un discurs contra la islamització i la inseguretat molt semblant al de Vox, però adaptat al context català. És dels pocs punts de coincidència en ambdós partits ja que a nivell nacional són totalment oposats.

Mentre l'esquerra tradicional minimitzava aquests problemes, AC els ha posicionat al centre del debat, captant votants preocupats que abans podien abstenir-se o votar a la dreta espanyolista. La pròpia líder del partit nacionalista, Sílvia Orriols, s'ha fet coneguda per denunciar sense embuts la delinqüència vinculada a certes immigracions i per oposar-se a l'islamisme radical en municipis catalans.

Aquest missatge directe contra el multiculturalisme mal gestionat i el “bonisme” de les elits progressistes ha calat especialment en zones rurals i petites localitats, on es percep un abandonament per part del govern “metropolità” d'esquerres. De fet, ja després de les eleccions, es va observar que AC obtenia alguns dels seus millors resultats en comarques on l'independentisme tradicional havia defraudat i les preocupacions sobre seguretat eren altes.

Una opció cada vegada més ben vista

No cal subestimar tampoc l'efecte arrossegament. A mesura que les enquestes i mitjans alternatius difonen el creixement d'AC, més votants la perceben com una opció viable. Si al principi votar Aliança Catalana podia veure's com “tirar el vot” per la seva escassa representació, ara que les enquestes la situen amb fins a vint escons, molts indecisos podrien sumar-se a l'onada.

La narrativa que AC és l'única oposició real tant al processisme pactista d'ERC/Junts com a l'esquerranisme del PSC/Comuns està calant en àmbits diversos. Des d'ex votants convergents desencantats, fins a joves conservadors catalanistes, passant per antics abstencionistes farts de la correcció política. En poques paraules, AC ha aconseguit ocupar l'espai del descontentament que va quedar lliure després del desgast dels partits tradicionals combinant el discurs sobiranista amb postulats anti-immigració i anti-“woke” que fins ara ningú havia abanderat a nivell de partits catalans.

Pactes i escenaris de govern: un Parlament ingovernable?

Amb aquest repartiment de forces que dibuixa l'enquesta de Sergi288, la governabilitat de Catalunya es complica enormement. El Parlament resultant estaria tan fragmentat que assolir acords d'investidura i de govern seria un trencaclosques. D'entrada, cap bloc ideològic tradicional sumaria majoria absoluta (68 escons):

El bloc independentista - si és que se li pot dir així - “clàssic” (Junts + ERC + CUP) es quedaria molt curt, al voltant de 37 diputats segons l'última projecció. Ni tan sols afegint els hipotètics escons d'AC –que, encara que és un partit independentista, està fora del mainstream processista– s'arribaria a la xifra màgica. Junts, ERC i CUP han perdut la majoria que van ostentar a la legislatura anterior; ni amb el suport extern d'AC podrien governar, i això assumint que AC volgués donar suport a aquells que la menyspreen.

El bloc d'esquerres, el famós Tripartit, (PSC + ERC + Comuns/Podemos) també fracassaria en l'intent. L'enfonsament d'ERC i Comuns fa que un tripartit d'esquerres estigui matemàticament descartat. Encara que el PSC guanyés, “un front progressista tampoc sumaria” donades les xifres exigües dels seus potencials socis. Salvador Illa no podria ser president novament amb la fórmula de la moció de censura (PSC-ERC-Comuns), ja que entre ERC en caiguda lliure i Comuns fora del Parlament, senzillament no assoleixen els diputats necessaris.

El bloc constitucionalista o del 155 (PSC + PP + Vox) sí que aconseguiria sumar però difícilment arribaran a acords ja que trencaria el discurs de Pedro Sánchez de "lluita contra l'extrema dreta".

La sociovergència tampoc sumaria.

Una altra possibilitat és un govern en minoria del PSC en solitari, amb abstencions puntuals de diferents grups per a la investidura. Per exemple, Illa podria intentar ser investit amb l'abstenció d'ERC i de Junts (cadascun per les seves raons, per evitar una repetició electoral que beneficiaria AC i Vox). No seria la primera vegada que els processistes donen suport al PSOE a canvi de res.

Panorama polític: un nou cicle a Catalunya

Les dades d'aquesta última enquesta suggereixen que Catalunya ha entrat en un nou cicle polític, marcat per la irrupció d'AC i el declivi de l'antiga hegemonia “processista” i progressista. La foto fixa que ens deixa el sondeig és la d'una societat catalana polaritzada i farta del statu quo de l'última dècada. La caiguda simultània d'ERC, Junts, Comuns, PSC - l'únic que aguanta relativament bé - i CUP –els partits que havien dominat el panorama català– indica que una part important de l'electorat busca alternatives fora del marc tradicional, ja sigui en clau catalanista identitària (AC) o espanyolista dretana (Vox).

Aliança Catalana, en particular, surt molt reforçada. El seu creixement constant l'està portant de la perifèria al centre del debat polític. Passa de 2 a potencialment 20 escons en menys d'un any, posant nerviosos a tots els partits tradicionals. No només amenaça amb sorpassar ERC, sinó que posa en problemes a Junts com a representant del vot independentista “autèntic”. Fins i tot Vox veu en AC a un competidor en el segment anti-immigració (encara que amb matisos nacionalistes catalans). Amb aquest panorama, és molt possible que en la pròxima campanya electoral tots els focus girin al voltant d'AC: uns la demonitzaran com 'extrema dreta catalana', altres la presentaran com la veu del poble silenciat.

En qualsevol cas, AC marcarà l'agenda –obligant a parlar de seguretat, d'immigració, d'identitat cultural catalana– temes en els quals fins ara només Vox incidia, però des d'una òptica espanyolista. Ara, amb Aliança Catalana, aquestes qüestions s'aborden també des del catalanisme, cosa que incomoda sobremanera a ERC i Junts. Com a resultat, podríem veure a partits com Junts endurint el seu discurs contra la immigració descontrolada o contra la delinqüència, en un intent de no quedar-se enrere. La pròpia dinàmica política es dretanitza: el PSC tindrà difícil evitar endurir la seva postura en temes d'ordre públic si no vol perdre més vot obrer cap a Vox o AC.

El rendiment negatiu dels partits “woke” en aquestes enquestes també llança un missatge clar: moltes polítiques identitàries i experiments socials dels últims anys no han convençut l'electorat, més aviat al contrari. La ciutadania sembla passar factura a la gestió de l'esquerra en assumptes com la inseguretat, l'habitatge, la immigració i la crisi econòmica. Catalunya ha vist episodis d'okupacions, delinqüència i altres conflictes que, sens dubte, marcaran l'agenda.

“Són els immigrants els que han de posar recursos per integrar-se”, Sílvia Orriols Alcaldessa de Ripoll (Aliança Catalana)

“Em molesta que, en comptes de debatre arguments, es dediquin a etiquetar-te per aïllar-te i impedir que el teu projecte avanci”

“Si es fa una moció de censura, sabrem aprofitar-ho, la ciutadania no perdonarà un pacte d’aquestes característiques”

J.C.F - Ripoll

Sílvia Orri­ols afirma que no hi ha pres­su­pos­tos a Ripoll per la manca de volun­tat d’acord de l’opo­sició. Refle­xi­ona també sobre les eti­que­tes que li atri­bu­ei­xen per les seves polítiques d’immi­gració, tot i que ella insis­teix que mai no ha cri­mi­na­lit­zat aquest col·lec­tiu.

Extrema dreta, xenòfoba, islamòfoba...

M’han dit això i més: fei­xista, nazi... Aques­tes eti­que­tes no m’afec­ten. Tinc molt clar què soc i què no soc i sé que no soc extre­mista, sinó que com­bato els extre­mis­mes. Sí que em molesta que, en comp­tes de deba­tre argu­ments, es dedi­quin a eti­que­tar-te per aïllar-te i impe­dir que el teu pro­jecte avanci. Ni és democràtic ni és just.

Les hi han pen­jat per coses com ara posar tra­ves per empa­dro­nar nou­vin­guts, reti­rar el car­tell de la festa major per una noia amb vel, lliu­rar a la poli­cia un sen­se­pa­pers...

Aquest últim cas era un immi­grant il·legal amb ante­ce­dents i, evi­dent­ment, vam noti­fi­car-ho al cos poli­cial que té com­petències en immi­gració perquè pro­cedís a l’expulsió.

No hi va tenir res a veure, que fos mar­roquí?

No, quan es va fer l’actu­ació poli­cial, no se sabia d’on era.

L’hi dic, perquè, les polítiques més agres­si­ves van diri­gi­des a aquest col·lec­tiu.

Si és el col·lec­tiu que més delin­queix. Nosal­tres ata­quem la delinqüència i l’inci­visme i, si és un dels col·lec­tius més incívics o que té més delinqüents, doncs, evi­dent­ment, té una reper­cussió major, però no anem direc­ta­ment con­tra aquest col·lec­tiu, ni de bon tros.

Sigui com sigui, el cri­mi­na­litza.

Es diu que gene­ra­litzo molt i no és cert. És evi­dent que no tots delin­quei­xen i que no tots són incívics, ni són ter­ro­ris­tes, ni ava­len el ter­ro­risme, però és veri­tat que hi ha una gran majo­ria que viuen de sub­si­dis, que es dedi­quen a delin­quir o a tra­fi­car amb dro­gues, que la mei­tat dels pre­sos de les pre­sons cata­la­nes són estran­gers..., i no ens fem cap favor negant-ho.

Hi ha dades i estu­dis que la con­tra­di­uen.

És clar, són dades d’un govern d’esquer­res i, evi­dent­ment, ja s’encar­rega de publi­car estadísti­ques que l’afa­vo­rei­xin.

Hi ha també infor­mes d’enti­tats diver­ses.

No puc opi­nar, no els he lle­git.

El car­tell de la festa major...?

No som par­ti­da­ris de blan­que­jar, i encara menys des de les ins­ti­tu­ci­ons, aquest ele­ment miso­gin, i menys en una nena.

Vostè és inde­pen­den­tista. Què pot fer des de Ripoll?

Poca cosa, no puc sor­tir al balcó i decla­rar l’estat català. Per això el nos­tre par­tit s’ha aven­tu­rat a anar a les elec­ci­ons naci­o­nals cata­la­nes.

Però va tor­nar a pen­jar la ban­dera espa­nyola que havia tret.

No es pot sacri­fi­car un pro­jecte polític que el ciu­tadà ha votat a les urnes només per un símbol.

S’han des­clas­si­fi­cat una part dels infor­mes dels atemp­tats del 17-A. Què en pensa?

S’hau­rien d’haver des­clas­si­fi­cat molt abans i tots. La ciu­ta­da­nia té dret a saber què va pas­sar i quin paper hi va tenir l’Estat espa­nyol, i cal depu­rar res­pon­sa­bi­li­tats.

Què fa l’Ajun­ta­ment per superar aquests fets?

No crec en el pater­na­lisme que con­si­dera que l’admi­nis­tració ha de vet­llar per la con­vivència i inte­gració dels immi­grants. Són ells qui han de posar els recur­sos per adap­tar-se a la soci­e­tat.

Què ha fet el seu govern fins ara?

Hem obert el men­ja­dor social dels avis al cen­tre de la vila, cosa que ha millo­rat la seva qua­li­tat de vida; hem fis­ca­lit­zat el padró sobre la base d’infor­mes poli­ci­als, hem pro­hi­bit els sacri­fi­cis halal a l’escor­xa­dor, hem incre­men­tat la presència poli­cial, hem fet diver­sos pro­jec­tes com la millora de la sala Eudald Gra­ells i estem abor­dant el dia a dia... Anar amb el pres­su­post pror­ro­gat ens ha impe­dit fer algu­nes coses.

Res sem­bla indi­car que podrà fer pros­pe­rar els pres­su­pos­tos. Hi haurà moció de cen­sura?

Tot indica que en tenen mol­tes ganes. Per tant, l’aca­ba­ran fent. Si el seu únic objec­tiu és fer-nos fora de la bat­llia, no sé com ho ven­dran a la ciu­ta­da­nia quan hagin d’arri­bar a pac­tes per coses locals on tenen posi­ci­ons con­fron­ta­des.

Es pot enten­dre també com la inca­pa­ci­tat del seu govern d’arri­bar a acords.

Quan tens un cordó sani­tari, quan hi ha regi­dors que al car­rer et diuen imbècil, és molt difícil nego­ciar. Hi ha d’haver volun­tat de les dues parts i, en aquest cas, no n’hi ha. El seu objec­tiu és que ens entre­ban­quem, que no puguem desen­vo­lu­par el nos­tre pro­grama, i davant d’això és difícil nego­ciar.

Li va a favor que pros­peri la moció de cen­sura?

Crec que tots dos esce­na­ris són posi­tius per al nos­tre pro­jecte polític. A títol per­so­nal, pre­fe­ri­ria que no la fes­sin, perquè em sento molt còmoda essent bat­llessa i m’agrada molt poder apli­car les polítiques que hem promès. Però si fan la moció, també sabré apro­fi­tar-ho, perquè, evi­dent­ment, la ciu­ta­da­nia no per­do­narà un pacte d’aques­tes carac­terísti­ques.

Recu­lem al 2023. Vostè va entrar al ple d’inves­ti­dura pen­sant que no seria alcal­dessa?

Sí, aquell dia no duia un dis­curs pre­pa­rat perquè la premsa ja havia anun­ciat que hi hau­ria un bat­lle de con­sens entre Junts, el PSC, ERC i la CUP.

A què atri­bu­eix que final­ment passés tot el con­trari?

Crec que hi havia dos egos per­so­nals de dues for­ma­ci­ons [Junts i ERC] i cap va voler recu­lar. ERC tenia el suport de la resta de for­ces d’esquer­res i Junts va que­dar sola.

Què hi ha al seu pro­jecte que atre­gui gent tan diversa?

Crec que hem acon­se­guit uni­fi­car dife­rents espais polítics. Engres­quem, perquè veuen en nosal­tres hones­te­dat, auten­ti­ci­tat, tot allò que feia molt de temps que no es veia en la política, tot allò que ha que­dat absor­bit per la cor­recció política.