Es va començar per les suposades expressions racistes que va rebre, a la sortida de la reunió, de la diputada Najat Driouechper part d’un hipotètic partidari. Van seguir un conjunt d’atacs i desqualificacions des d’alguns mitjans de comunicació i les xarxes socials, i han continuat, de moment, amb el també confús incident en la commemoració de l’atemptat del 17-A, en el qual, un cop finalitzada la cerimònia, la presidenta va saludar un nucli de manifestants descontents amb el maltractament a les víctimes i les sospitoses dificultats posades des dels mitjans polítics i judicials per aclarir uns fets on es plantegen inquietants dubtes. I, de fet, ha continuat amb un seguit d’atacs a les xarxes i tertúlies on es percep de manera poc dissimulada una estratègia planificada amb certs aires bannonians. Els politòlegs i community manager han acabat acumulant un poder excessiu i desproporcionat als propis aparells de partits, i l’independentisme que abans estava dividit, sembla com si es perseguís la seva polarització. Sobre aquesta darrera qüestió, és imprescindible recordar que entre els assistents hi ha hagut partits polítics que han vetat qualsevol investigació sobre les connexions del Deep Stateamb la cèl·lula gihadista, i d’alguns cossos policials que van negar tot el suport al grup dels Mossos que seguien de prop els grups islamistes radicalitzats (i que si haguessin comptat amb informacions internacionals, podrien haver fet avortar els atemptats). De fet, la recerca de Vicent Partal sobre la destrucció d’aquesta unitat policial encarregada ja de per sí hauria de constituir un escàndol nacional que, un cop més, les polèmiques sobre la presidenta del Parlament han servit com a cortina de fum.
No voldria que se’m malinterpretès. Servidor de vostès no és cap fan ni seguidor de la doctora Borràs. En la seva tardana trajectòria política encara ha de demostrar les seves qualitats de gestió. La seva etapa com a consellera de cultura no va destacar per cap gran iniciativa ni tampoc va implicar un canvi de rumb en la desmenjada política cultural del nostre país. Com a presidenta del Parlament, per contra, ha destacat per les seves habilitats dialèctiques, especialment en els seus duels contra alguns indocumentats representants de l’espanyolisme ranci que només es desperten quan hi ha càmeres de televisions afins per muntar algun lamentable espectacle. Alguns dels suposats escàndols brandats pel diari Ara sobre la gestió de personal del Parlament són fruit d’acords presos ja a l’època de la presidència d’Heribert Barrera. En el seu linxament, per tant, es percep una certa planificació amb rastres forenses de politòlegs i escriptors de discursos, gestors de xarxes socials i ordres vingudes de dalt, més enllà, fins i tot, dels diversos politburós de partit.
I quan parlo de rastres forenses, és inevitable recordar altres campanyes de destrucció política viscudes al nostre país en els darrers anys. Penso en Josep Lluís Carod Rovira (i de retruc el seu col·laborador Jaume Renyer, amb un tracte rebut que recorda al que avui pateix Josep Lluís Alay, amb un paper semblant respecte al president Puigdemont) i a Pasqual Maragall. Com poden comprovar, es tracta de dues personalitats polítiques de dues formacions diferents (ERC, Carod i PSC Maragall). En tots aquests episodis s’observen nombrosos paral·lelismes. Trobem l’excel·lència intel·lectual de Carod Rovira, probablement un dels polítics – pensadors amb un discurs potent, i també (encara que la majoria ho desconeixia) l’alçada intel·lectual de Pasqual Maragall, un dels assidus col·laboradors de Ruedo Ibérico, principal revista de l’exili republicà, un bon coneixedor de la teoria política, home llegit i amb una consistent obra publicada. Un segon element que caracteritza aquest “club dels polítics linxats” és la tendència irresistible a anar per lliure, pecat mortal en un país addicte al gregarisme polític i al protagonisme d’uns aparells de partits de tendències estalinianes (especialment si són d’esquerra) i altament vulnerables a les pressions dels poders fàctics. Una tercera característica compartida seria que, les intervencions d’aquesta mena de líders tendeix a sacsejar l’ordre vigent i a generar certa irritació entre l’establishment. Carod va trencar amb una dinàmica d’un independentisme tancat en la seva zona de confort de l’idealisme inconcret per bastir un projecte realista de trencament amb Espanya, especialment a còpia d’una confrontació contra el franquisme deshinibit de les forces vives de Madrid i de Barcelona. Pel que fa a Pasqual Maragall, un polític sincer que es creia allò que defensava, va plantejar un canvi de relació, una nova entesa entre Espanya i Catalunya en base a un canvi d’estatus que trenqués amb el procés de dilució de la nacionalitat catalana entre el café-para-todos de 17 comunitats autònomes inventades. La seva defenestració, i el nivell de brutalitat retòrica al qual va ser sotmès pels mitjans espanyols i catalans va ser apoteòsica, fins al punt que bona part de la intel·ligència del PSC (que era molta), es van fer independentistes, es van canviar de partit, o es van refugiar en el silenci de la seva privacitat.
Més enllà de les barbaritats que s’han dit, favorables i contràries, sobre Laura Borràs, és inevitable comparar l’actualitat amb un passat no tan llunyà. La diferència, potser, és que la seva condició de dona a qui no fa por dir el que pensa, en una política misògina com la catalana, no fa sinó agreujar les coses. A banda que a molts fa ràbia la seva alçada intel·lectual (a Catalunya, sobretot si ets dona, es tendeix a ocultar la pròpia intel·ligència per evitar inspirar la hostilitat dels iguals, com hem comprovat aquells que hem tingut el privilegi de fer de professors), el que més molesta de Borràs és la seva incapacitat d’adaptar-se a la política de resignació imposada pel sottogoverno i pels protocols no públics dels partits a canvi d’uns indults fràgils i humiliants. Ras i curt, es pretén escarmentar Borràs, no pas pel què ha fet, sinó pel que podria fer. Un avís a navegants, especialment per a aquells aliens a la vida de partit, a les persones amb una trajectòria independent que es posen en política per canviar coses. Com li va passar a Carod Rovira. Com va passar amb el president Maragall.
Concedeixo la possibilitat que Borràs, potser no està a l’alçada de les circumstàncies. Podria resultar que no és una bona gestora, o a l’hora de la veritat, li pot mancar coratge. No ho podem saber. Del que sí podem estar convençuts és de la seva no culpabilitat en un procediment judicial, com tants d’altres, que forma part de la repressió preventiva. També resulta ben curiós el doble raser sobre els dubtes que genera la gestió del patrimoni familiar del president Aragonès. O la incapacitat de tancar policies, periodistes i polítics corruptes amb una polsereta amb la rojigualda. En qualsevol cas, en aquests abrusadors dies d’aquest estiu hem sentit massa soroll i rebut poca informació i llegit notícies esbiaixades amb una clara intencionalitat de descavalcar algú, si més no retòricament, disposada a arriscar-se per avançar vers la independència. Servidor de vostès, de formació historiador, considera que els judicis s’han de fonamentar en fets documentats i més o menys comprovables, i de manera global a una determinada trajectòria pública i privada. I no ens hauríem de deixar enganyar per prejudicis o interessos obscurs.
NOTA:
