dijous, 12 de novembre del 2015

POSATS A INHABILITAR (2) ...

Mariano Rajoy i Brey

Soraya Sáenz de Santamaría
Jose-Manual Garcia-Margallo i Marfil

Rafael Català i Polo

Pedro Morenés i Eulate
Cristobal Montoro i Romero
Jorge Fernandez Díaz
Ana María Pastor Julian
Íñigo Méndez de Vigo y Montojo
Maria Fátima Báñez Garcia
José Manuel Soria López
Isabel Garcia Tejerina
Luis de Guindos Jurado

Alfonso Alonso Aranegui

LENIN ELS DONARIA D'HÒSTIES FINS AL CARNET D'IDENTITAT

L'actitud empecinada d'una determinada formació que s'està posant la seva gent en contra, té molt més de quixotesca que de qualsevol altra cosa. Lenin mateix els fotria d'hòsties fins al carnet d'identitat. És tan elemental, el seu infantilisme revolucionari. que fa feredat que fins i tot gent adulta, gent gran, que van viure la lluita contra la Constitució espanyola, hi caiguin de quatre potes.

El súmmum de la paradoxa és que cauen de ple en el joc del parlamentarisme reformista. Tot ho redueixen a la paraula donada  durant la campanya electoral. Una actitud més pròpia d'un hidalgo castellà que a qualsevol dels herois revolucionaris en els quals s'emmirallen dia sí i dia també.
Una anàlisi científica, marxista, de la realitat, no infantil, els portaria a concloure que després del 27S, les condicions objectives han fet un tomb brutal, com mai abans s'havia donat i el que era cert abans del 27, no ho és després, perquè la gent, el poble, així ho ha volgut. I per a qualsevol marxista ben parit, de poble només n'hi ha un, que és el subjecte revolucionari, allò que Sieyès deia, la Nació. La Nació és la nostra gent, la gent que es mobilitza, la gent que surt al carrer. Aquesta és la nostra (vostra) gent. I a qui cal seguir és a aquesta gent. No al concepte burgès de nació, que inclou tots els enemics del poble....

I la paradoxa, la gran paradoxa, l'enorme paradoxa, és que aquests xavals, i aquestes xavales que tan encantats d'haver-se conegut estan, no fan més que amagar-se rere els arguments dels enemics del poble, dels braços mediàtics del Pont Aeri, de l'Íbex 35, de la Monarquia, dels jutges, dels fiscals.... mentre que la seva gent, el seu poble es desespera, veient com davant d'una porteria buida, no gosem rematar la jugada d'una punyetera vegada.

Escolteu, vau fer una promesa electoral burgesa. I? Què cony importa una promesa electoral burgesa, reformista per definició, davant una nova correlació de forces que s'ha donat gràcies a un ingent esforç de mobilització popular? On penseu que està el vostre subjecte revolucionari? A l'Audiència Nacional, al Tribunal Constitucional espanyols? Rumieu una mica, penseu en el Che Guevara, en Sandino. I ja no dic en gent més complexa, perquè potser us agafa mal de cap, tipus Mao o, sobretot, Ho Xi Minh, que sempre van tenir molt clar que tota classe revolucionària només ho és si és classe nacional, i conseqüentment, mai dels mais s'aliaria amb els enemics de la nació.

L'infantilisme revolucionari que exhibiu, el reformisme burgès parlamentarisme que brandeu, és tan de manual que, a ulls de tots els revolucionaris del món, dels passats, i dels actuals, esteu fent el ridícul. I els únics que us agraïran la feina de sapa que féu és el búnquer espanyol tripartit i les seves rates contrainsurgents tipus qwerty, amb els seus braços mediàtics al capdavant que us estan aplaudint amb les orelles.

No hi ha res més infantil que quan estàs al cap del carrer, renunciar a tot, i deixar que la reacció extermini el poble, mentre que els revolucionaris de pa sucat amb oli s'excusen en el purisme i en resultar immunes als crits i les demandes de la gent, del poble. Però tranquils, al País, a la Sexta o al Periódico hi tindreu sempre la porta oberta.... la porta del servei, naturalment.

dimecres, 11 de novembre del 2015

POSATS A INHABILITAR.... (1)


Felip Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón i Grecia
Elionor de Todos los Santos de Borbón i Ortiz
Sofia de Todos los Santos de Borbón i Ortiz
Elena Maria Isabel Dominica de Silos de Borbón i Grecia
Felipe Juan Froilan de Marichalar i Borbón
Victoria Federica de Marichalar i Borbón
Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia
Juan Valentín Urdangarín i Borbón
Pablo Nicolás Sebastián Urdangarín i Borbón
Miguel Urdangarín i Borbón
Irene Urdangarín i Borbón

GOVERN MAS III

Artur Mas formarà, més tard o més d'hora el seu tercer govern. El Govern Mas III, que dirien els americans. No en tinc cap mena de dubte.

Dit això, vull només apuntar algunes coses del seu discurs de candidat, pronunciat el dilluns, tenint present, lògicament, que encara manca el nou discurs que pronunciarà demà, en la segona votació d'investidura. 

Modestament, pretenc que aquestes notes, s'entenguin com una contribució positiva, i no pas com una crítica.

Primer: El discurs del President Mas em va semblar en termes generals correcte, fins i tot excel.lent, sobretot per la carregada sense contemplacions contra l'espanyolada. Les primeres pàgines del discurs, segurament han estat les més dures que he llegit/escoltat mai del President Mas. Senzillament, brutals. I que posen, no cal dir, els punts sobre les ís. La qualificació de democràcia de baixa qualitat, va coure, i molt als espanyols.
Segon: Per això mateix, és una llàstima que el President Mas no reservés una part del seu discurs a adreçar-se a la comunitat internacional, i fer-ho, naturalment, en anglès. A veure, ha de quedar clar que el Parlament de Catalunya, a banda d'adreçar-se lògicament als catalans i les catalanes, s'ha d'adreçar al Món. I el President Mas ve perdre dilluns una gran oportunitat per afirmar que Spain is a  low quality democracy, entre d'altres. El tema de la internacionalització ens l'hem de creure, i no dic que no se'l cregui el President Mas, ben al contrari. Però sí que de vegades, la fullaraca no ens deixa veure allò que és rellevant. Ha de quedar clara, estratègicament una cosa. La Independència l'estem fent els catalans i les catalanes, en primer terme, lògicament. Ningú més ens la farà per nosaltres (si tinguéssim petroli, potser sí, però no és el cas). Dit això, cal tenir molt clar que allà on no arribem els catalans i les catalanes, hem de poder comptar amb el front internacional, per acabar de rematar el tema. De manera que mai s'ha de perdre de vista que també ens adrecem a la comunitat internacional en totes les coses que fem. I en el discurs del President Mas de dilluns passat, aquesta dimensió va quedar coixa. Potser és que temia que, parlant en anglès, alguns arreplegats o arreplegades, el titllessin d'elitista... Que diguin missa, que la diuen, encara que laica.

Tercer: Quan Artur Mas nomeni el nou govern, començaran 18 mesos d'infart. Un dels àmbits clau serà el de la Seguretat. En el seu discurs d'investidura de dilluns passat, el candidat va fer referència en un moment determinat a aquest àmbit, com no podia ser altrament. Concretament va dir que, 

"Pel que fa a la seguretat i protecció civil, és evident que caldrà desenvolupar totes les estructures de seguretat interna i internacional pròpies d’un país. Les tenim identificades: serveis d’intel·ligència, ciberdelinqüència, terrorisme, delinqüència organitzada i transnacional... I començarem a treballar en la definició de l’estratègia d’implantació, a fi que s’adeqüin al marc competencial d’un estat propi"

Naturalment, les quatre àrees identificades són de calaix, però em vaig quedar una mica intranquil, atès que no s'havia fet cap referència a "la" qüestió de la Defensa, és a dir, a una estructura d'estat òbvia, i a la qual, el propi President Mas, ja va fer una referència unes setmanes enrere, en termes adients. 

Sortosament, en els darrers fragments del seu discurs, els meus dubtes, es van esvair quan va reconèixer que havia optat per no parlar, en el discurs de,

"de defensa, ni de moneda, ni de bancs centrals, ni d’ambaixades, ni de tractats internacionals sobre comerç o seguretat"

Candidat (a la investidura) Mas, faci'm el favor de parlar més de Defensa, de Moneda, de Bancs Centrals, d'Ambaixades, i de Tractats Internacionals sobre Comerç i Seguretat. Fiqui's al cap que està fent un discurs per a un país que està construint un estat com Déu mana, i deixi de banda les picabaralles estèrils, els greuges amb els espanyols. A aquesta gent ja els hem derrotat, són pantalla passada, aigua que no tornarem a beure mai més. 
Un candidat a presidir una República, ha de focalitzar el seu discurs en el futur immediat, en els projectes a construir, en els reptes a assolir, en les oportunitats a aprofitar. Deixem que la reacció es cogui en la seva frustració. Deixem que es cremin en el seu búnquer, després d'haver-los descarregat tot el llançaflames. No intenti salvar-los, ni tampoc cal que els estalviï l'agonia. No s'ho mereixen. Centri's realment en el que importa. En la gent que mira endavant, en la gent que riu, que somriu, que estima el futur en Llibertat.

En definitiva, President Mas, com deia abans, s'acosten 18 mesos de bòlit. Però seran 18 mesos que valdrà la pena viure, i dels quals, ens enrecordarem tota la vida.

diumenge, 8 de novembre del 2015

POR ESCÈNICA?*

L'espanyolisme, històricament ha practicat la tàctica de la por escènica. Aplicat a la política, no a les arts escèniques, aquest concepte es refereix al fet d'acollonir l'adversari fins i tot abans de començar el debat, les eleccions, etc., de manera que ja surti en situació d'inferioritat i sigui més fàcilment derrotable. Naturalment, també s'aplica al món de l'esport, i molt particularment qui l'ha usat manta vegades són els merengues, en èpoques pretèrites, perquè ara, amb prou feines es porten algun títol a casa.

El fonament de la por escènica, doncs, es troba en, literalment, l'acolloniment i en l'efecte psicològic que això provoca. No en la realitat, ni en l'objectivitat. Si no en la subjectivitat. Que no és pas poc important. Molta gent actua no en funció de la realitat, si no en funció de la seva percepció de la realitat, que sovint no té res a veure amb aquesta.
La cultura política espanyola ha emprat aquest recurs, utilitzant recursos com el monumentalisme, l'exageració, l'hipèrbole, deformant la realitat i adequant-la als seus objectius. Només cal veure casos com l'Escorial, el Museu del Prado, el Valle de los Caídos, o d'altres més recents i més xungos, com poden ser la bandera espanyola de la Plaça Colon, la xarxa de l'AVE, o, naturalment, com sempre, el merenguisme. I el pernil, per descomptat!

La monumentalitat, el passar-se tres, quatre o cent pobles, és la seva manera d'intentar acoquinar aquells que els fan nosa, aquells que no cauen rendits als seus peus (com per exemple, el Duran, l'Iceta o l'Àngel Ros...).

Que el muntatge acollonidor pugui afectar gent que no els coneix, pot fins i tot tenir la seva lògica. Però als catalans i a les catalanes, la comèdia aquesta de l'amenaça, del xantatge, del bocagrossisme, del milhomisme, de la fatxenderia, no només ens rellisca, sinó que ens carrega de raó per culminar el procés de desconnexió amb aquesta gent, per engegar un estat propi, normalet, sense gaire pretensions, amb els seus jutges, els seus militars, però també amb els seus corruptes i fins i tot els seus programes de televisió escombraries, que segur que de voluntaris no en mancaran.
A veure si ho tenim clar d'una vegada. Totes les amenaces dels espanyols se'ls escapen per la boca. No poden, ni volen, executar les seves amenaces. Només volen acoquinar-nos, per veure si sona la flauta, ens ho creiem i tornem a la cleda. Espanya és un estat que no pot anar ni a la cantonada sense demanar permís. Un estat en crisi, que l'únic que fa relativament bé, és intentar amagar-la, dissimular-la, traient pit i marcant paquet, però que quan ve el moment de la veritat se l'embaina.

I nosaltres, com a catalans i catalanes, que els hem patit durant tres-cents anys, però que els hem derrotat sense vessar una gota de sang, cosa realment espectacular en la història del món mundial, per cert, hem de continuar fent la nostra via. D'Espanya no hem de parar compte, ni en les seves amenaces, ni en les seves fatxenderies.

Ni tampoc, per cert, en les seves esquerres amigues... Encara que siguin de Vallecas... Que n'hi ha que t'estimen tant que t'abonyeguen.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 02.11.2015)

LA GUERRA O LA REVOLUCIÓ

Els humans procurem no ensopegar mai dues vegades amb la mateixa pedra. De vegades ens en sortim. D'altres, no. 

Els humans catalans, però, acostumem a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Bé, aquest sempre, el podem limitar als darrers 300 anys. Tot i que també en trobaríem que dirien que ja amb el Compromís de Casp ja la vam vessar ben vessada, i una mica de raó sí que tindrien, tot i que hi ha una mica de trampa, perquè en en el context d'aquells anys, les coses no eren tan clares com uns segles després.
Ara ens trobem en una conjuntura molt delicada. Ja en els anys trenta del segle XX la dictomia entre la guerra i la revolució ens va jugar una mala passada. Tant que va acabar ni sense guerra (victòria, em refereixo), ni sense revolució (tot al contrari, reacció).

Que vuitanta anys després ens torni a passar el mateix, em sembla una veritable rucada. I demostra que no hem après les lliçons de la història.

Vegem-ne les raons.

Primer. Vull pensar que el principal estratega no s'ho juga tot a una sola carta. És a dir, fer que una minoria assumeixi un poder de vet sobre la majoria és quelcom impensable en el món civilitzat. Mai dels mais, es pot caure en aquest escenari, perquè se sobredimensiona un actor minoritari que, pel fet de ser-ho, té molts comptes pendents, molta bilis acumulada i vol cobrar-se´ls a foc lent, amb sadisme, si és necessari. La seva set de venjança és immensa i per res del món renunciarà a assedegar-la. De manera que per aquest camí res a pelar.

Segon. La inexistència d'un sentit d'estat. L'absència d'un estat, o millor dit, el patiment d'un estat en contra durant més de tres-cent anys, ha generat una cultura política totalment anòmala en el context europeu, on el que funciona és el tot o res, sense terme mig. No hi ha una consciència que hi ha quelcom comú que cal preservar i fomentar. No existeix, mentre que a totes les societats europees, a totes sense excepció, existeix. 
Tercer. Un purisme infantil digne d'un catòlic integrista o d'un comissari comunista, porta a esbiaixar la visió de la societat humana. Es critica una societat corrupta, però es pretén aspirar a una societat pura, angelical, on no hi ha corruptes, ni corruptors, on la bondat sempre triomfa i la maldat sempre perd, perquè naturalment és dolenta i és el que toca. És tan brutalment infantil, que de fet és mentida i una enganyifa perquè cap dels que la predica l'acompleixen fil per randa, la qual cosa fa que en definitiva, s'imposi el cinisme.

A aquestes alçades de la pel·lícula, he de confessar que no sé quin serà el seu final, però sí que sé que tenim la responsabilitat que això surti bé. I sortir bé vol dir que hem de posar per davant de tot la resolució del conflicte no només per acabar amb l'escarni constant, l'amenaça, l'odi que els espanyols senten per nosaltres, sinó també perquè podem aconseguir un país que no serà, ja ho dic ara, un paradís terrenal, però sí que podrà disposar -si no ens els deixem prendre- dels instruments necessaris per aconseguir una societat manifestament més lliure, justa, culta i neta.
És això el que ens juguem. I jo vull pertànyer a les generacions que ho aconseguirem. 

dijous, 5 de novembre del 2015

dimecres, 4 de novembre del 2015

VICTÒRIA GLOBAL*

El triomf de l'opció independentista en el 27S ha estat total i abassagador. Tenim el Parlament de Catalunya més democràtic que mai. I tenim el Parlament de Catalunya més independentista que mai. I tindrem, cap dubte al respecte, el President de Catalunya més independentista, amb el permís, naturalment del President Macià. A l'inrevès d'aquest, l'immediat President de Catalunya, que no serà altre que Artur Mas, no viurà el “dia més trist de la seva vida”, si no ben al contrari, el “dia més alegre de la seva vida” quan declari des del balcó de la Generalitat, o des d'on sigui, això no importa, la Independència, de dret, de Catalunya. Dic de dret, perquè de fet, des del 27S, Catalunya ja és de fet Independent. Políticament, mentalment, anímicament, i, sobretot, internacionalment.
I aquí és on volia arribar, com resulta obvi. L'impacte internacional de les eleccions plebiscitàries del 27S ha estat brutal. Superant, de llarg, moltes eleccions legislatives d'estats independents. Amb centenars de corresponsals internacionals, amb la mirada posada en el resultat. Alguns intentant comprendre i assumir el que passava, i traient-ne les consegüents conclusions. D'altres intentant posar una mica d'aigua al vi, no fos cas que ens ho creguéssim massa. I, després, naturalment, hi havia els mèdia espanyols, que naturalment, no van perdre l'ocasió de tornar a fer el ridícul. In Spain we Trust! I tant que hi confiem! La comparativa l'endemà, i en els dies següents, entre anàlisis normals i la paranoia que segregaven les televisions, ràdios, xarxes socials i premsa espanyola, era totalment desfavorable a les segones. Començant naturalment pel director del Periódico de Catalunya, que va protagonitzar episodis d'un patetisme sense mida.
Però bé, deixem els derrotats, que es coguin en la seva salsa d'odi i frustració, i centrem-nos en el bright side of life, és a dir, en el cantó bonic, brillant, de la vida. I què hi veiem? Veiem la Independència, la llibertat, els somriures, les encaixades, les abraçades, les emocions, els records, les esperances. Veiem això i molt més. Veiem un Parlament sobirà, veiem un Govern al servei del Poble, d'un Poble Lliure. Veiem un President que passarà a la història. I sobretot veiem un Món que ens diu, “Benvinguda Catalunya, ja trigàveu massa!” i que ens acull amb els braços oberts. Uns socis europeus que ja estaven farts d'aguantar el silenci per no fer emprenyar Espanya, de la qual n'estaven i n'estan, fins al monyo.

Ara cal aplicar la lògica. En el camp dels Afers Exteriors s'imposa la creació de la Conselleria corresponent (tot i que ja hauríem de canviar-nos el xip i parlar, sense complexos, de Ministeri), i del seu corresponent Departament d'Afers Exteriors. Una proposta que, per cert, ja la va fer el llavors candidat a la Presidència, Artur Mas, en les eleccions del 2003! Ara això és complirà. Ara un Ministre d'Afers Exteriors de Catalunya serà rebut sense cap recança per les autoritats internacionals. Com també ho serà el President de Catalunya. No en tingueu cap dubte. La diplomàcia espanyola ha sortit més desprestigiada que mai i ja no espanta ningú. La foto de les paperetes dels Catalans i les Catalanes que van votar a l'ambaixada espanyola a Roma, llançades a la paperera, ja ho diu tot. Com a mínim per als demòcrates. I què dir de l'episodi de la manipulació de la resposta del President de la Comissió Europea? El Junckergate?
En els moments d'escriure aquest article prossegueixen les negociacions entre les dues candidatures independentistes que han obtingut una majoria, conjuntament, al Parlament. Per les escasses filtracions que hem conegut, pinta bé la cosa. La Diplomàcia Catalana comptarà, segons sembla, amb una cinquantena d'ambaixades arreu del món. Molt bé. Cal també afegir les representacions, amb el mateix rang, en principi, als organismes internacionals, tals com l'ONU, la pròpia Unió Europea, l'OTAN, el FMI, el BM, el Consell d'Europa, etc.
I last but not least, cal també recordar que la Diplomàcia sempre va de la mà de la Seguretat, tan interna com externa, per la qual cosa, un altre dels reptes és la formació d'unes Forces de Defensa que no només vetllin pel benestar dels Catalans i les Catalanes, sinó que també assegurin que aquesta llibertat que hem conquerit amb tants d'esforços i patiment, mai més no hi hagi ningú que gosi arrabassar-nos-la.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 51, Octubre 2015)

LA FOTO DE LA INDIGNITAT ... I LA INSIGNIFICÀNCIA

Que què em suggereix aquesta foto? Somàticament, repugnància. Racionalment, indiferència. Èticament, condemna. Políticament, triomf.
Anem a pams: 

Repugnància, és una reacció immediata, física, de quasi escopir la pantalla (i sort que no el tinc al davant, al personatge). Reacció, per descomptat, poc recomanable.

Indiferència, què pinta aquest marginat de la vida, que ja no representa a ningú, anant a fer el paripè a la Moncloa? Per mi com si balla un tango ....

Condemna, no pot al.legar ignorància. Pot ser un fracassat, que ho és, però no és un ximple, i sap que les reunions a la Moncloa tenen un objectiu i només un. I sortir a la foto és legitimar aquest objectiu...

Triomf, el 27S els catalans vam derrotar els espanyols. I ho vam fer sense vessar una gota de sang. De forma pacífica i democràtica. Ben bé es pot dir que som uns cracks, ja que som els primers de la història mundial que ho fem. La resta també els ha derrotat, però a hòsties. Nosaltres, anem tan sobrats que ni això ens cal. 

En definitiva, humanament li desitjo que aprofiti els darrers dies de la seva llarga però casposa (ahahah) carrera política, que està a punt d'acabar-se. No es preocupi, a la República Catalana podrà cobrar una renda bàsica de ciutadania. Encara que no sé si li arribarà pel Palace, o per l'Hotel Vela, o el Mandarin...

diumenge, 1 de novembre del 2015

UN MOJITO, AMB MONTJUÏC AL FONS


De vegades, cal descansar una mica després de dies intesos i fins i tot desesperants. I quina millor forma de fer-ho que assaborint un mojito amb Montjuïc al fons...

UN ALTRE FRACÀS ESTREPITÓS D'ESPANYA

El Secretari General de l'ONU, Ban-Ki Moon, va aprofitar la seva visita a Espanya per criticar, diplomàticament, el govern espanyol per no seure a negociar amb el govern català. Un nou fracàs, i aquest de dimensions colossals, del govern espanyol, del seu President, del Ministre d'Afers Exteriors i de la diplomàcia espanyola. Aquesta darrera més preocupada per impedir que centenars de milers de catalans que viuen a l'exterior, puguin exercir els seus drets polítics, i concretament, el de votar, en les darreres eleccions del 27S.