dissabte, 28 de setembre del 2024

PIULADA DE SÍLVIA BALDAJOS CONTRA ELS SEUS AGRESSORS DE LA CUP, AHIR

Sílvia Baldajos va ser agredida ahir pels feixistes de la CUP, en un acte a Vilafranca del Penedès. Aquesta és la piulada que ha penjat avui- Paga la pena llegir-la:

"Jo us acuso. Us acuso d'agredir-me, de no deixar que les meves paraules i els meus arguments s'escoltin, d'insultar-me, de menysprear-me i d'assetjar-me.

Em van ensenyar, tot sortint de la dictadura, de ben petita, que podria defensar allò que cregués sense por, que la democràcia era el respecte. Allò de lluitar perquè puguis dir la teva encara que estiguis allunyat de les meves tesis.

Paraules en majúscules, ara només reservades per a grans discursos, no pas pels actes. Tolereu i fomenteu l'agressivitat política. Homes pegant dones, robant-los les seves pertinences per trencar-les, homes i dones llençant cadires metàl·liques a persones que volien escoltar una conferència. Molt edificant segons les vostres supremes escales de valor.

Doncs ni faré cap pas enrere, ni cap pas al costat. Us glorificareu amb els vostres cordons, insults i cops, però aquesta dona, no us té por.

Al teu costat, @orriolsderipoll sempre! #SalvemCatalunya"



Hem d'esclafar la CUP, els comuns, els erkis i qui es posi davant nostre. I Espanya, és clar. De fet, ja ho estem fent! (paraules meves, J.S:)

dijous, 19 de setembre del 2024

How Israel Built a Modern-Day Trojan Horse: Exploding Pagers, publicat al The New York Times (18.9.2024)

The Israeli government did not tamper with the Hezbollah devices that exploded, defense and intelligence officials say. It manufactured them as part of an elaborate ruse.


By Sheera FrenkelRonen Bergman and Hwaida Saad
Sept. 18, 2024


The pagers began beeping just after 3:30 in the afternoon in Lebanon on Tuesday, alerting Hezbollah operatives to a message from their leadership in a chorus of chimes, melodies, and buzzes.

But it wasn’t the militants’ leaders. The pages had been sent by Hezbollah’s archenemy, and within seconds the alerts were followed by the sounds of explosions and cries of pain and panic in streets, shops and homes across Lebanon.

Powered by just a few ounces of an explosive compound concealed within the devices, the blasts sent grown men flying off motorcycles and slamming into walls, according to witnesses and video footage. People out shopping fell to the ground, writhing in agony, smoke snaking from their pockets.

Mohammed Awada, 52, and his son were driving by one man whose pager exploded, he said. “My son went crazy and started to scream when he saw the man’s hand flying away from him,” he said.

By the end of the day, at least a dozen people were dead and more than 2,700 were wounded, many of them maimed. And the following day, 20 more people were killed and hundreds wounded when walkie-talkies in Lebanon also began mysteriously exploding. Some of the dead and wounded were Hezbollah members, but others were not; four of the dead were children.

Israel has neither confirmed nor denied any role in the explosions, but 12 current and former defense and intelligence officials who were briefed on the attack say the Israelis were behind it, describing the operation as complex and long in the making. They spoke to The New York Times on the condition of anonymity, given the sensitivity of the subject.

The booby-trapped pagers and walkie-talkies were the latest salvo in the decades-long conflict between Israel and Hezbollah, which is based across the border in Lebanon. The tensions escalated after the war began in the Gaza Strip.


Iranian-backed groups like Hezbollah have long been vulnerable to Israeli attacks using sophisticated technologies. In 2020, for example, Israel assassinated Iran’s top nuclear scientist using an A.I.-assisted robot controlled remotely via satellite. Israel has also used hacking to stymie Iranian nuclear development.


In Lebanon, as Israel picked off senior Hezbollah commandos with targeted assassinations, their leader came to a conclusion: If Israel was going high-tech, Hezbollah would go low. It was clear, a distressed Hezbollah chief, Hassan Nasrallah, said, that Israel was using cellphone networks to pinpoint the locations of his operatives.

“You ask me where is the agent,” Mr. Nasrallah told his followers in a publicly televised address in February. “I tell you that the phone in your hands, in your wife’s hands, and in your children’s hands is the agent.”

Then he issued a plea.

“Bury it,” Mr. Nasrallah said. “Put it in an iron box and lock it.”

He had been pushing for years for Hezbollah to invest instead in pagers, which for all their limited capabilities could receive data without giving away a user’s location or other compromising information, according to American intelligence assessments.


Israeli intelligence officials saw an opportunity.

Even before Mr. Nasrallah decided to expand pager usage, Israel had put into motion a plan to establish a shell company that would pose as an international pager producer.

By all appearances, B.A.C. Consulting was a Hungary-based company that was under contract to produce the devices on behalf of a Taiwanese company, Gold Apollo. In fact, it was part of an Israeli front, according to three intelligence officers briefed on the operation. They said at least two other shell companies were created as well to mask the real identities of the people creating the pagers: Israeli intelligence officers.

B.A.C. did take on ordinary clients, for which it produced a range of ordinary pagers. But the only client that really mattered was Hezbollah, and its pagers were far from ordinary. Produced separately, they contained batteries laced with the explosive PETN, according to the three intelligence officers.

The pagers began shipping to Lebanon in the summer of 2022 in small numbers, but production was quickly ramped up after Mr. Nasrallah denounced cellphones.

Some of Mr. Nasrallah’s fears were spurred by reports from allies that Israel had acquired new means to hack into phones, activating microphones and cameras remotely to spy on their owners. According to three intelligence officials, Israel had invested millions in developing the technology, and word spread among Hezbollah and its allies that no cellphone communication — even encrypted messaging apps — was safe anymore.

Not only did Mr. Nasrallah ban cellphones from meetings of Hezbollah operatives, he ordered that the details of Hezbollah movements and plans never be communicated over cellphones, said three intelligence officials. Hezbollah officers, he ordered, had to carry pagers at all times, and in the event of war, pagers would be used to tell fighters where to go.

Over the summer, shipments of the pagers to Lebanon increased, with thousands arriving in the country and being distributed among Hezbollah officers and their allies, according to two American intelligence officials.

To Hezbollah, they were a defensive measure, but in Israel, intelligence officers referred to the pagers as “buttons” that could be pushed when the time seemed ripe.

That moment, it appears, came this week.

Speaking to his security cabinet on Sunday, Prime Minister Benjamin Netanyahu said he would do whatever was necessary to enable more than 70,000 Israelis driven away by the fighting with Hezbollah to return home, according to reports in Israeli news outlets. Those residents, he said, could not return without “a fundamental change in the security situation in the north,” according to a statement from the prime minister’s office.


On Tuesday, the order was given to activate the pagers.

To set off the explosions, according to three intelligence and defense officials, Israel triggered the pagers to beep and sent a message to them in Arabic that appeared as though it had come from Hezbollah’s senior leadership.

Seconds later, Lebanon was in chaos.

With so many people wounded, ambulances crawled through the streets, and hospitals were soon overwhelmed. Hezbollah said at least eight of its fighters were killed, but noncombatants were also drawn into the fray.


In southern Lebanon, in the village of Saraain, one young girl, Fatima Abdullah, had just come home from her first day of fourth grade when she heard her father’s pager begin to beep, her aunt said. She picked up the device to bring it to him and was holding it when it exploded, killing her. Fatima was 9.

On Wednesday, as thousands gathered in Beirut’s southern suburbs to attend an outdoor funeral for two people killed in the blasts, chaos erupted anew: There was another explosion.


Amid the acrid smoke, panicked mourners stampeded for the streets, seeking shelter in the lobbies of nearby buildings. Many were afraid that their phone, or the phone of a person standing next to them in the crowd, was about to explode.

“Turn off your phone!” some shouted. “Take out the battery!” Soon a voice on a loudspeaker at the funeral urged everyone to do this.

For the Lebanese, the second wave of explosions was confirmation of the lesson from the day before: They now live in a world in which the most common of communication devices can be transformed into instruments of death.

One woman, Um Ibrahim, stopped a reporter in the middle of the confusion and begged to use a cellphone to call her children. Her hands shaking, she dialed a number and then screamed a directive:

“Turn off your phones now!”


Liam Stack and Euan Ward contributed reporting.

Sheera Frenkel is a reporter based in the San Francisco Bay Area, covering the ways technology impacts everyday lives with a focus on social media companies, including Facebook, Instagram, Twitter, TikTok, YouTube, Telegram and WhatsApp. More about Sheera Frenkel

Ronen Bergman is a staff writer for The New York Times Magazine, based in Tel Aviv. His latest book is “Rise and Kill First: The Secret History of Israel’s Targeted Assassinations,” published by Random House. More about Ronen Bergman.

dimecres, 7 d’agost del 2024

JOAN SALVAT PAPASEIT, CENT ANYS DE LA SEVA MORT

 

CANÇÓ FUTURA 

Guerra la guerra, fem-nos soldats: 
serà la terra pels catalans. 

Gent de Castella, deixeu-nos pas! 

Feu-vos enrera la host vilana. 
La mar és nostra! La granca ufana 
que l'estol passa. 
   La malvestat 
s'és feta eixorca si som triomfants: 
serà la terra pels catalans. 

Duem estrella i penó barrat, 
guerra la guerra! 
   L'ardit es bat 
per una engruna dolça de pau: 
si perd l’engruna vol llibertat. 
Serà la terra pels catalans. 

Gent castellana, l'allau no us val! 

dimarts, 9 de juliol del 2024

dijous, 13 de juny del 2024

JA VAN 2 DE 2, L'ANTIGA CONVERGÈNCIA TORNA....

Ja ho vaig anunciar aquí i a Twitter, Junts no és més que. a hores d'ara, la reencarnació de l'antiga Convergència, autonomista i del peix al cove. I la demostració més fefaent d'això, la tenim en els càrrecs que es van nomenant en la nova legislatura.

A hores d'ara ja hi ha  un 2 de 2. És a dir, els dos càrrecs de pes que s'han nomenat recentment han anat a parar a .... convergents de tota la vida. Cap sorpresa, doncs.

El primer ha estat el de President del Parlament, que ha tocat a Josep Rull, convergent de pro, i que sempre ha estat ocupant càrrecs de responsabilitat, abans amb Convergència, ara amb Junts, cap novetat, doncs.

El segon ha estat el reelegit president del grup parlaamentari de Junts, al Parlament de Catalunya, l'Albert Batet, també conegut com Mr. 40.000. Aquí cal tenir en compte, el seu paper totalment decisiu en el descavalcament de Laura Borràs, com a Presidenta del Parlament, i en la seva substitució per Anna Erra. 

Rull i Batet representen dos polítics de l'antiga Convergència, que mantenen el seu protagonisme en la nova etapa política. I estic molt segur que en vindran molts més. I això, companys, no és cap bona notícia.

dimecres, 12 de juny del 2024

Editorial | La veritable fita de Sílvia Orriols, publicat a L'Alternatiu (11.6.2024)

Quan ni tan sols havia posat un peu al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols ja havia aconseguit sacsejar el panorama polític de casa nostra. Aquesta ripollesa, una ‘outsider’ de lèxic vernacle, ja havia esfondrat els murs de correcció política que durant dècades han eximit els responsables públics catalans d’haver d’abordar debats incòmodes. Problemàtiques socials que han crescut a l’ombra d’una ignorància deliberada fins a tornar-se fora de control i que, com va veure’s diumenge, han esdevingut prioritàries per a bona part de la ciutadania europea.

I, precisament, el dia en què s’estrenava com a diputada, es feia evident la segona gran fita assolida per Orriols. Fou durant l’emissió a la cadena espanyola La Sexta d’una entrevista que la líder d’Aliança Catalana havia concedit al programa vespertí d’El Intermedio. En pantalla es projectà un diàleg de poc més de sis minuts entre la periodista Andrea Portero i la batllessa de Ripoll, en què destaquen les reiterades rèpliques de l’entrevistadora a les respostes de la seva interlocutora.

Encara que aquesta actitud de confrontació cerqués únicament fer-se perdonar per l’audiència i els col·legues de professió pel fet de donar veu a l'”extrema dreta”, assistim a un espectacle tan gratificant com anòmal. Una periodista exercint com a tal i un polític català que compareix davant el “quart poder”. És l’estil incissiu que ara fa dos mesos també exhibí Gemma Nierga enfront de la mateixa Orriols i que anirà a més. La ripollesa genera interès, aporta audiència i augmenta les interaccions. Però cal justificar que se li dona espai, escenificant que se li està desmuntant el relat.

Sigui com sigui, Sílvia Orriols ha fet reviscolar per moments una professió moribunda. A Catalunya, ostatge de la subvenció. Li ha recordat a la premsa les funcions d’escrutini sobre el discurs públic i de contrapès respecte del poder que li són pròpies i havia abandonat. Un compromís envers la ciutadania que sembla haver recuperat, això sí, només en presència de la de Ripoll.

Portero rebatia una de les afirmacions d’Orriols, fent referència a què no pot vincular-se delinqüència amb immigració perquè les dades oficials de la policia no inclouen l’origen dels infractors. El retret l’adreçava contra l’entrevistada, en comptes de qüestionar-se l’absència d’aquesta variable a les estadístiques publicades per les autoritats. Una flagrant ocultació d’informació, que no només és contrària als principis de transparència que hauria d’observar qualsevol societat sanejada, sinó que també distorsiona la comprensió de la realitat, impedeix la formulació de diagnòstics acurats i condueix a intervencions públiques equivocades.

NOTA:  Negretes meves (JS)

dissabte, 8 de juny del 2024

6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*

"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"

31/05/2024 12:35

6 d’octubre del 2023
Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.

Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.

Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.

Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.

Ben segur que aquesta franja de terra no era el paradís, excepte per als jerarques de Hamàs, però no pas per les accions d’Israel, sinó pel capteniment de Hamàs, que ha destinat milers de milions d’euros a la construcció de túnels i a la fabricació de coets per atacar Israel, i a l’enriquiment dels seus sàtrapes, en lloc de destinar recursos al benestar dels seus ciutadans. Cal dir que, encara abans del 7 d’octubre una gran proporció de la població de Gaza vivia en camps de refugiats, i és de molt difícil comprensió que uns palestins en un territori sota uns dirigents palestins encara estiguin reclosos en aquests camps i no se’ls hagi ajudat a tenir habitatges mínimament dignes. Certament, amb una part del que s’ha destinat a preparar la guerra amb Israel s’hauria pogut ajudar a tenir una vida més pròspera a una ciutadania, que bé que ho mereix.

7 d’octubre del 2023
El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.

Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.

Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.

Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.

No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.

No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.
En qualsevol cas, des d’aquest tràgic jorn, el que més s’anava insistint era que la resposta d’Israel fos “proporcionada”. La meva pregunta era i és: davant d’aquesta carnisseria inhumana, quina pot ser una resposta proporcionada? Quina és la mesura? Quina és la reacció adient? Com s’hi ha de tornar una societat quan veu aquest infern? Quina nació no vol recuperar els seus fills segrestats? Quin poble no es defensa dels que el volen eliminar i fer desaparèixer de la terra?

Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.

És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.

NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)

dissabte, 1 de juny del 2024

L’antisemitisme, germen de la nació espanyola, per Salvador Lleonart*

Barcelona. Dijous, 30 de maig de 2024. 05:30


Noruega, Irlanda i Espanya han ordit una mena d’alligança per tal de reconèixer plegats l’Estat de Palestina, de moment inexistent. El primer ministre espanyol no s’ha estat, fins i tot, d’assenyalar com ha de ser geogràficament aquest estat (un corredor entre "Cisjordània" i Gaza; la divisió d’una ciutat, Jerusalem; la capitalitat del nou estat, i, fins i tot, per on han d’anar les fronteres). Tot plegat fa un tuf de colonialisme tronat que pretén exercir des de la capital imperial de Madrid per damunt d’allò que puguin acordar les parts, si és que poden acordar res semblant.

L’alligança, tanmateix, no és tan estranya i contra natura com sembla. La tríada d’aquests països, avui tan proactius respecte a Palestina, comparteixen un passat contemporani de "passiva neutralitat" al llarg del conflicte de la Segona Guerra Mundial. Els tres països es van declarar formalment "neutrals", Noruega, a més a més, "pacifista"; això sí, els tres amb una picada d’ullet a favor del nazisme.

Noruega va lliurar-se a la invasió germànica amb força complaença. Va establir-s’hi un règim col·laboracionista que va perseguir i lliurar als nazis els pocs milers de jueus noruecs, que foren assassinats a Auschwitz. La resistència noruega contra els nazis no va tenir bases pròpies fins a l’estiu de 1944, poc temps abans de la Capitulació alemanya el maig de 1945. Entremig, la glòria literària nacional noruega i Premi Nobel Knut Hamsun fou un acèrrim abanderat i propagandista del nazisme arreu d’Europa amb accés directe a les màximes jerarquies. Alhora, una altra "glòria nacional" fou la passió de milers de dones noruegues de participar en el programa Lebensborn de reproducció de la raça ària entre voluntàries de "sang vikinga" (sic) i oficials de les SS. El nombre de criatures que van criar-se als 15 centres escampats per Noruega foren un mínim de 10.000 i les dones empresonades després de la guerra per col·laborar amb els nazis foren 14.000 (d’una població total de 2,9 milions de persones).


Irlanda va adoptar també una posició "neutral" en el conflicte. Tanmateix, la postura de l’Església catòlica i d’organitzacions afins, com les Camises blaves i el Front Nacional Irlandès (partidaris del general Franco), van instaurar una atmosfera antijueva que va frenar qualsevol intent de rescatar diplomàticament cap jueu de la dictadura nazi, tot i les bones relacions que es mantenien. Especialment punyent fou el cas del jueu irlandès Robert Briscoe, que desplegà un paper cabdal en el subministrament d’armes per contraban per a la Revolució irlandesa i que no va poder salvar part de la família per la negativa del govern irlandès a salvar ni una sola vida jueva d’Alemanya.

Per acabar-ho d’adobar, Éamon de Valera, primer ministre d’Irlanda, una vegada mort Hitler el 30 d’abril de 1945, va visitar l’ambaixada alemanya el 3 de maig per presentar el condol d’Irlanda per la mort del Führer.

Als temps moderns, països musulmans com el Iemen i Algèria serviren de camps d’entrenament per a l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) instruït pel Front d’Alliberament de Palestina.

El comportament d’Irlanda dol a Israel per una raó especial. A la I Guerra Mundial es van formar diverses unitats de combat de jueus sota el Mandat Britànic de Palestina. El nom no oficial era el de la Jewish Legion i fou una iniciativa de Zeev Jabotinsky, el cap del sionisme revisionista que fou l’alma mater de Benzion Netanyahu, pare del primer ministre d’Israel actual. La Jewish Legion va participar en nombrosos combats per tot l’Orient Proper i, en l’ànim de Jabotinsky, era un instrument de formació militar per al futur exèrcit de la nació jueva. Arran de l’Alçament de Pasqua irlandès de 1916, els britànics van ordenar a la unitat Zion Mule Corps desplaçar-se a Irlanda per reprimir la revolta nacionalista. Jabotinsky i la resta d’integrants van negar-se a "reprimir la lluita d’un poble per a la llibertat". La unitat fou dissolta ràpidament el maig de 1916.

La "neutralitat" espanyola l’hem coneguda de ben a prop. Des de la División Azul al subministrament d’aliments, suport logístic, minerals... Fins i tot acabada la guerra mundial, Espanya va ser un refugi de nazis coneguts i no tan coneguts, així com el camí de pas obligat per a la fugida d’Europa cap a altres països, especialment a Llatinoamèrica per mitjà de la xarxa nazi Ratlines. La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya, el 1989 i 1994, protegits per Felipe González, que es va negar a extradir-los a Bèlgica.


La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya protegits per Felipe González

La pulsió antisemítica dels territoris que conformen l’Espanya d’avui fa feredat i ve de molt antic. Ja en el segle VI els reis catòlics visigots van establir un conjunt de lleis antisemítiques que no tenien parangó a tot Europa per la seva crueltat. Uns mil anys més tard, els Reis Catòlics van reviure aquelles lleis i, per part de Ferran el Catòlic, es va establir el Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición que va perdurar des de 1478 a 1834.

És en aquest Tribunal del Santo Oficio on Pedro Sánchez té una mala peça al teler, nogensmenys la referència acadèmica mundial per a l’estudi de la Inquisició espanyola, creada per ordre de la Corona, ha estat l’erudit Benzion Netanyahu (1910-2012). Benzion, fill d’un rabí sionista, va néixer a Varsòvia, que aleshores es trobava sota control rus. El 1920, la família va fer l’aliyà cap a Ertz Israel (el Mandat britànic de Palestina) on va estudiar Història a la Universitat Hebrea.

Acadèmicament, Benzion va desplegar una activitat intensa al llarg de la vida, especialment als Estats Units, a les universitats de Denver i de Cornell. Fou l’editor, també, de l’Enciclopèdia Hebraica. Benzion va guanyar-se un gran prestigi acadèmic pels estudis que va realitzar sobre la Inquisició espanyola.

El més cabdal dels seus treballs fou The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain, on canvia molts paradigmes sobre les motivacions de la creació d’aquest organisme al servei de la Corona. D’entre els raonaments, val la pena fixar-se en dos.

El primer és sobre la causa de la persecució dels jueus conversos, que defineix com a racial i no pas religiosa, com es considerava fins feia poc. Benzion explica que el gruix dels jueus ja havien fugit dels regnes peninsulars quan es fundà la Inquisició (1478-1481) i reben una estocada definitiva el 1492. La majoria dels jueus que es convertiren al cristianisme, els "marranos", ho feren de bon grat i no van practicar una doble vida religiosa. En canvi, allò que coïa a la resta de la societat era el seu ascens social (que va apartar els "cristianos viejos" de molts llocs de poder), fruit de la seva formació, capacitat d’escriure i llegir, experiència en negocis, etc. Amb la possibilitat d'accés i estudi d'una munió de documents en llengua hebrea de l’època, fins aleshores desconeguts, conservats a les comunitats jueves del Magrib, va establir que l’enveja, la cobdícia i el ressentiment cap a la "raça" jueva foren les causes reals de la persecució dels "marranos", i no pas la motivació religiosa, que en fou tan sols l’excusa.

El segon raonament interessant escollit de l’obra magna de Benzion és el fet que la persecució contra els "marranos", on convergien els "cristianos viejos", els habitants de les ciutats, les oligarquies, la noblesa i els anticonversos cristians, va suposar l’emersió "d’una certa idea d’Espanya" (sic), d’una consciència nacional incipient que fins aleshores no existia. L’odi generalitzat contra els jueus, que fou racial i no religiós —la majoria dels "marranos" foren bons cristians—, és un factor important de la formació de la incipient "nació espanyola" als segles XV-XVI i successius. Respecte a Espanya, a Benzion se li atribueix la frase: "Ni oblit ni perdó".


Els treballs erudits de Benzion han capgirat el paradigma establert sobre la Inquisició i han tingut una importància significativa per a l’estudi del moviment d’assimilació emprès pels jueus a Centreeuropa, conegut com l’Haskalà (Il·lustració) a partir de finals del segle XVIII, quan nombrosos jueus van abandonar el judaisme per a integrar-se plenament i de manera voluntària a la societat alemanya. Tanmateix, tot i aquesta integració, foren igualment diferenciats per motius racials al llarg dels segles, exactament com s’havia produït amb els "marranos", fins a l’extermini portat a terme per la "Solució Final" implantada pel nazisme.

De l’experiència fracassada d’ambdós processos d’integració jueva voluntària, portats a terme a la Península i a Alemanya, amb l’abandonament fins i tot de la religió, tant Benzion com el sionisme en general en van treure la conclusió que la integració no és cap salvaguarda per a la persecució racial contra els jueus i que, per tant, és imprescindible la creació d’una pàtria on els jueus puguin defensar-se de l’antisemitisme, l’odi més antic de la humanitat, o com bé deia el pensador alemany Theodor Mommsen (s. XIX): "L’odi al jueu i la incitació contra ell és tan antic com la mateixa Diàspora".

La resposta a aquest odi racial arrelat al llarg dels segles i arreu del món, és la creació d’un Estat jueu, on mai no fossin minoria, per salvaguardar-se tant de l’assimilació com de l’extermini, o discriminació. Aquest estat, alhora, havia de ser fort, militarment preparat i sempre vigilant, sense il·lusions que l’amenaça d’extermini desaparegués. Benzion, jueu laic, recordava sovint un paràgraf que es llegeix a la nit pasqual: "En cada generació un enemic s’aixecarà per destruir el poble jueu. Però, el Sant, Beneït sigui Ell, ens alliberarà de les seves mans". D’ell és també la frase: “Qui no coneix el passat, no pot entendre el present i, qui no entén el present, no pot preveure el futur. La condició necessària per a l’existència dels éssers vius, i de la nació, és la identificació a temps del perill”.

Benzion, tot i ser la mà dreta de Zeev Jabotinsky, el pare del sionisme revisionista enfrontat amb Ben-Gurion i l’elit asquenazita socialista, es va allunyar sempre de qualsevol càrrec públic i va desplegar una carrera universitària important a les universitats de Denver i de Cornell, d’on va ser professor emèrit. Alhora, va ser l’editor de l’Enciclopèdia Hebraica. En canvi, fou refusat com a professor a la Universitat Hebrea de Jerusalem per les seves posicions polítiques revisionistes.

Netanyahu sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI

Benzion fou el pare de Jonathan Netanyahu, el comandant en cap de l’Operació Entebbe a Uganda que va permetre el rescat dels passatgers de l’avió d’Air France segrestat, el 1976. El seu fill va morir en aquesta acció de combat i a ell li va dedicar el llibre sobre Els orígens de la Inquisició. Al seu fill Benjamin li va dedicar un altre llibre, The Marranos of Spain, però, sobretot, li va deixar tot un pensament polític fonamentat en la desconfiança envers el món àrab, la necessitat d’una majoria jueva a la pàtria per assegurar-ne la identitat, la creació d’un estat fort i militarment preparat i la vigilància permanent contra el perill d’extermini (avui dia, Iran).

Molt probablement, Benjamin Netanyahu coneix i sap més sobre el caràcter profund d’Espanya d’allò que s’imagina el primer ministre espanyol, i l’opinió que en té, de ben segur, que no n’és gens favorable, i sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI. No falla mai, l’antisemitisme uneix Espanya. Llàstima que molts catalans hi caiguin de quatre potes.

*NOTA: Publicat a El Nacional