Independència i resistència digital: el paper del Bitcoin per assolir la independència de Catalunya*

6 d'agost de 2025

Per Ricard Buscarons

Imaginem-nos un escenari: som l’any 2030 i Catalunya declara la independència de manera efectiva, no pas simbòlica com aquella de vuit segons del 2017, que tots recordem amb amargor.

Quines podrien ser les conseqüències econòmiques immediates?

És probable que l’Estat espanyol respongués amb un bloqueig econòmic sever, especialment en els primers moments de la ruptura. Aquest bloqueig podria incloure el tall de l’accés al sistema bancari, la congelació de comptes, l’aïllament del sistema europeu de pagaments i l’exclusió del mercat internacional de deute. També podrien aparèixer restriccions comercials, aranzels i obstacles logístics que afectessin greument les importacions i exportacions. Tot plegat, una pressió econòmica i social màxima.

Com podríem resistir al bloqueig econòmic per part de l’estat Espanyol?

Els primers dies serien crucials per demostrar al món que anem de debò, fins que arribessin els primers reconeixements internacionals. En aquest context, caldria una resposta innovadora, sòlida i independent. És aquí on proposo el Bitcoin com a eina de resistència i construcció nacional.

Què és el Bitcoin i per què podria ser rellevant per a una Catalunya independent?

Creat el 2009, el Bitcoin és una criptomoneda amb una característica clau: només n’existiran 21 milions d’unitats, l’última de les quals es minarà l’any 2140. Aquesta limitació impedeix la creació il·limitada de diners i el converteix en un actiu no inflacionari. A diferència de l’euro o el dòlar, el Bitcoin no pot ser manipulat per bancs centrals amb polítiques expansives que, al llarg dels anys, han erosionat el poder adquisitiu de la població. A qui no li grinyola sentir que “l’economia va com un coet” mentre cada dia podem comprar menys coses?

A més, el Bitcoin és descentralitzat, inconfiscable i transparent: no està ni pot estar controlat per cap govern ni institució. Les transaccions es registren a la blockchain, una xarxa global oberta i immutable, cosa que el fa extremadament resistent a la censura i la confiscació. Aquesta arquitectura no només impedeix que cap estat pugui bloquejar o congelar fons, sinó que també permet verificar públicament i en temps real totes les transaccions. Aquesta transparència radical pot esdevenir una eina de confiança i control ciutadà, especialment en un escenari de construcció d’un nou estat, on la gestió dels recursos hauria de ser tan oberta com eficient. Per tant, en un escenari de bloqueig econòmic, el Bitcoin ofereix una via paral·lela per fer transaccions, protegir estalvis i operar fora de les estructures financeres tradicionals. L’Estat espanyol no podria congelar fons en Bitcoin ni impedir-ne l’ús per part del govern o la població catalana.

Alguns casos reals que demostren el potencial de Bitcoin:

Nigèria: malgrat la prohibició del banc central, la població ha adoptat massivament el Bitcoin com a forma d’estalvi i transferència de diners. Ni la repressió ni la censura tecnològica n’han aturat l’ús.

Ucraïna: el 2022, durant la invasió russa, el govern va rebre més de 100 milions de dòlars en donacions en criptomonedes en poques setmanes.

El Salvador i Bhutan: han incorporat el Bitcoin com a part de les seves estratègies econòmiques sobiranes.

Quin és el potencial estratègic per a Catalunya?

El rendiment històric del Bitcoin parla per si sol: de menys d’un cèntim el 2009 a uns 120.000 dòlars al juliol del 2025. Durant la darrera dècada, ha mostrat una rendibilitat mitjana anual estimada d’entre el 113 % i el 176 %, segons fonts com UpMyInterest i Visual Capitalist; és l’actiu més rendible del segle XXI. Alguns experts (Cathie Wood, Tom Lee, Kiyosaki, Novogratz, Saylor, Cantor Fitzgerald) preveuen que podria arribar a valdre milions d’euros en el futur. Per a una Catalunya independent, això significaria accés directe a liquiditat global, sense dependència dels bancs o reguladors espanyols. A més, permetria rebre donacions internacionals de manera ràpida i directa, com en el cas d’Ucraïna. Establir reserves estratègiques en BTC per estabilitzar l’economia. Crear un ecosistema innovador de pagaments, finançament i emprenedoria local.

Quins riscos podria tenir crear aquesta reserva estratègica?

Tot i que aquesta possibilitat és molt encoratjadora, cal tenir present que no tot és perfecte. La volatilitat del Bitcoin pot generar incerteses si no es gestiona amb criteri. També hi pot haver barreres tècniques i educatives per a l’adopció massiva entre la població. A més, algunes regulacions internacionals podrien limitar-ne l’ús institucional.Tot i això, amb una estratègia nacional ben dissenyada, formació ciutadana i infraestructures digitals adequades, aquests reptes es poden superar. El Bitcoin pot ser una palanca de sobirania econòmica en un moment crític.

En conclusió, el Bitcoin no és només una tecnologia disruptiva: és una eina de llibertat econòmica, transparència i resistència nacional. En un escenari de repressió econòmica o bloqueig financer, el seu ús podria marcar la diferència entre quedar ofegats i sucumbir de nou a l’Estat espanyol o mantenir l’esperança i tirar endavant amb la tant desitjada Catalunya independent.

Una nació sense control de la seva economia mai serà plenament sobirana. Amb el Bitcoin, podríem començar a construir aquesta sobirania avui mateix.

*NOTA: Penjat a Estat, 6 agost 2025.

LA FEBLESA DEL GOVERNET DEL 155

A hores d'ara, ja salta a la vista la feblesa del governet del 155, encapçalat pel sòmines del Salvador Illa. Vegem-ne, així, els seus punts més febles, que fan trontollar tot plegat.

Sílvia Paneque, consellera de Territori. Habitatge i Transició Ecolòigica, és la co-responsable del desastre de Rodalies, i ja ha estat reprovada pel Parlament de Catalunya, per la qual cosa, si encara continua en el càrrec és per voluntat expressa del seu president. Per altra banda, les seves compareixences com a portaveu són ensopides i fins i tot ens fan enyorar les de la seva antecessora, que eren, diguem-ne, una mica més alegres (de fet era l'ùnica que alegrava el governet del presidentet.... aix! com es deia?).

Olga Pané, consellera de Salut, la seva escandalosa actitud sobretot respecte la catalanofòbia creixent envers els ciutadans per part de determinats sectors del personal sanitari, de cap manera la seva majoria, el seu silenci al respecte i la manca d'una polìtica de personal que talli de socarrel la fugida de persomal qualificat format a Catalunya i l'arribada massiva de personal foraster amb una qualificació més que qüestionable, amb les excepcions oportunes, és tot un escàndol.

Mònica Martínez, consellera de Drets Socials i Inclusió, ha gestionat de forma barroera i sense cap encert tot l'escàndol de la DGAIA, amb el suport permanent d'altres partits que també hi estan implicats, com és el cas d'ER i els Comuns, i una certa complicitat tant de Junts i de la CUP. Un desastre total.

Esther Niubó, consellera d'Educació i de Formació Professional, ha protagonitzat el darrer escàndol del govern amb el tema de les adjudicacions de les llistes dels interins. Un error que posa en perill uns dels elements centrals de la societat catalana, com és l'Ensenyament i la Joventut. Amb ella, l'eslògan publicitari que cada dia passa per TV155(abans TV3), que diu que "Catalunya lidera", no és més que un acudit dolent, moooolt dolent.

Jaume Duch, conseller d'Unió Europea i Acció Exterior, aquest tipus, que pertany a la vella escola, no deixa de passar cap oportunitat per espifiar-la i per oferir "noves glòries a Espanya" i a la monarquia borbònica. En definitiva una desgràcia amb potes, si bé cal dir que es limita a fer el que la gent esperava d'ell, cap sorpresa, doncs.

Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística, el fet que continuï en el càrrec i cobrant la pagueta, després de l'escàndol teatral dels darrers dies i sense els cessaments obligats dels responsables municipals, sobretot del batlle de Barcelona, l'han desautoritzat totalment i li han fet perdre el prestigi que tenia inicialment, La mamelleta és el primer i el darrer que es deixa de xumar.

I bé, perquè volem consellers i conselleres estrelles si ja tenim el 155è President, en Salvador Illa, que ell solet, ja protagonitza tots els escàndols possibles. El darrer està a punt de costar-li el cap per la seva relació, que tard o d'hora sortirà a la superfície amb la corrupció del PSOE. Això sí, en un acte teatral, serà capaç de caure abans que caigui el seu estimat president espanyol, que el va nomenar ministre i pel qual s'acabarà fent un hara-kiri com déu mana.

Tot plegat, un governet de merda, que no fa més que preparar el terreny per l'arribada més d'hora que tard del govern liderat per Sílvia Orriols que, no tinc cap dubte, capgirarà aquest escenari terrorrífic, sobretot si compta amb el suport creixent dels catalans i catalanes. Que així sia!

PD. No he esmentat la consellera d'Economia i Finances, Alícia Romero, no per la seva eficiència, sinó senzillament, per que és un zero a l'esquerra, ni compta, ni pinta, ni talla res i el tema del finançament és quelcom que no produirà cap resultat important. M'hi jugo un pèsol. 

PD2. I de la Núria Parlon, què voleu que us digui, continua les classes de fonètica catalana per a pronunciar correctament Paüls.... amb això està tot dit. Una quinqui!

El tsunami Orriols enfonsa Puigdemont*

Muntatge en què apareix el Parlament, Sílvia Orriols i Carles Puigdemont |

La batllessa de Ripoll pot multiplicar per cinc els resultats segons les enquestes

per Joan Grimal

07/07/2025 

La política catalana ha viscut, en els darrers anys, una mena d’apatia emocional. Massa promeses incomplertes, massa retòrica buida i un excés de gesticulació simbòlica. En aquest context, l’aparició de Sílvia Orriols com a figura destacada no és pas una extravagància, sinó una resposta natural d’una part creixent de la societat que busca autenticitat, coherència i fermesa.

La seva irrupció —amb un discurs directe, sense embuts ni mitges tintes— trenca amb el llenguatge calculat i massa sovint previsible dels partits tradicionals. I això, ens agradi o no, té una força que ressona entre moltes famílies, empresaris i ciutadans de peu que fins fa poc s’havien resignat a abstenir-se o a votar amb el nas tapat.

La memòria incòmoda del confinament

Un dels moments més contundents del darrer ple al Parlament ha estat el recordatori que Orriols va fer a Junts: mentre els catalans perdíem familiars durant la pandèmia, el govern apujava l’impost de successions. És difícil trobar una acusació més punyent, i a la vegada més real.

Sílvia Orriols al Parlament 

En política, la memòria és selectiva. Però quan algú té el coratge de posar damunt la taula fets com aquest, el silenci de la resta de diputats esdevé eloqüent. No es tracta d’ideologia, sinó d’una qüestió moral: on era la sensibilitat social en aquell moment tan tràgic?

Un cordó sanitari com a resposta feble

Quan els partits tradicionals només saben reaccionar amb cordons sanitaris, reglamentacions ad hoc i silencis incòmodes, vol dir que han deixat de confiar en la força de les seves idees. Intentar frenar una nova força política amb estratègies reglamentàries és, en el fons, un símptoma de desconcert.

L’electorat no premia tant les sigles com la coherència. I si Orriols creix en popularitat, no és perquè la gent hagi canviat de valors, sinó perquè detecta una manca de convicció en aquells que pretenen representar-los. Quan els partits que havien estat referents comencen a vacil·lar, d’altres ocupen l’espai amb determinació.

Sílvia Orriols al Parlament 

Una dada que incomoda el sistema

Segons l’últim baròmetre del CIS, Sílvia Orriols ja és la segona política més ben valorada de Catalunya, només superada per Salvador Illa. Per darrere queden figures tan conegudes com Puigdemont i Junqueras, fet que no és menor. Aquesta dada, provinent d’un organisme poc sospitós de simpatia envers Aliança Catalana, demostra que alguna cosa està canviant de manera profunda.

Que una política que fins fa poc era ignorada pels grans mitjans, amb una estructura modesta i un discurs aliè al consens institucional, superi en valoració líders amb dècades d’exposició pública, hauria de fer reflexionar més d’un. No és només una qüestió de noms, sinó de credibilitat.

Temps de preguntes, no de dogmes

Catalunya viu un moment d’inflexió. La popularitat de Sílvia Orriols no és cap accident, ni tampoc una anècdota passatgera. És l’indicador d’un canvi de cicle, d’un desig de recuperar la política amb majúscules: la que no té por d’incomodar, la que no viu pendent dels aplaudiments fàcils.

Sílvia Orriols al Parlament

*NOTA: Publicat a XCatalunya, 7 de juliol 2025

El complot independentista per a enderrocar Companys i el règim de terror anarquista*

Havien ordit reemplaçar el president i exterminar els gàngsters que dirigien l’anarquisme i controlaven el país

Marc Pons

Barcelona. Diumenge, 6 de juliol de 2025. 

Barcelona, 20 d’octubre de 1936, fa 89 anys, el Govern de la Generalitat, presidit per Companys (ERC), donava un quart de volta més a la maniobra de liquidació del poder anarquista, que controlava el país des que les forces lleials a la Generalitat havien derrotat —per les armes— el cop d’estat del 19 i 20 de juliol de 1936. Joan Garcia Oliver, l’home fort de la CNT-FAI catalana i de la seguretat interior del país, ja era a Madrid per a assumir la cartera ministerial de Justícia, però la figura consensuada per a restaurar i exercir el càrrec de comissari general d’ordre públic, el dirigent anarquista Dionís Eroles, que tenia la missió de depurar les sinistres Patrulles de Control i retornar el control de la Seguretat Interna a Mossos d’Esquadra i Guàrdies d’Assalt, no comptava amb la confiança del nucli del poder del país.

Garcia Oliver, Fernández i Escorza / Font: Arxiu Nacional de Polònia, Arxiu d'ElNacional i revista Juventud Libre

El desafiament d’ERC i del PSUC als anarquistes

Companys i els consellers d’Interior, Artemi Aiguader (ERC), i d’Economia i Proveïments, Joan Comorera (fundador del PSUC i pes pesant en la política catalana del moment), van pactar el nomenament d’Andreu Revertés, dirigent de la formació independentista Estat Català. Aquell nomenament era, en aquell moment, políticament difícil d’explicar. Estat Català, partit cofundador d’ERC, s’havia desvinculat de la plataforma de Companys després del tèrbol assassinat del dirigent independentista Miquel Badia (abril de 1936), però, aquella diabòlica estratègia s’explicava perquè Estat Català era, històricament, la bèstia negra de l’anarquisme, fins al punt que Garcia Oliver hauria forçat la seva exclusió en la composició del Comitè de Milícies Antifeixistes, el govern de facto del país controlat per la CNT-FAI (juliol-setembre de 1936).

Companys, Comorera i Aiguader 

Per què un dirigent d’Estat Català?

Aquest element —el conflicte permanent entre l’independentisme i l’anarquisme que remuntava a l’època del sospitós desembarcament de la FAI, que va coincidir amb la restauració de l’autogovern català (abril de 1931)— explica l’estratègia de Companys, Argemí i Comorera, i la confiança en Revertés per a arraconar i liquidar el poder anarquista. Dionís Eroles —l’home de consens proposat per Garcia Oliver i que ja complia, oficiosament, aquesta funció des de principis d’octubre— va ser ressituat com a “cap de servei de la Comissaria General d’Ordre Públic”, subordinat a Revertés, i, tot i la decepció va declarar a la premsa (El Diluvio, 20/10/1936): “Aquí me tienen ustedes, cargado de buena voluntad para hacer una obra provechosa en relación con el orden público y de acuerdo con las circunstancias actuales”.

Andreu Revertés 

La reacció d’Eroles

Els fets que es van produir immediatament després demostrarien que la decisió de marginar Eroles no era equivocada. L’anarquista Eroles —des de la seva talaia de poder— crearia un grup delictiu, conegut com els nanos d’Eroles, que es dedicaria a l’extorsió, l’assalt i l’assassinat selectius (vegeu el reportatge “Els nanos d’Eroles, els gàngsters de la rereguarda republicana”). Però, en canvi, tot feia pensar que amb Revertés al capdavant de la Comissaria General s’aconseguiria l’objectiu buscat. La gran sorpresa va saltar poques setmanes després (novembre de 1936). Mentre els nanos d’Eroles delinquien impunement, Revertés era detingut, torturat i assassinat. Què va passar amb Revertés i per què només va ser trenta-quatre dies al càrrec?

Els nanos d'Eroles / Font: Mi revista (1936)

La detenció i tortura de Revertés

El 24 de novembre, a les tres de la tarda, elements de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya (organisme encarregat de la supervisió de l’ordre públic i que estava coordinat pel dirigent anarquista Aurelio Fernández, àlies el Coix) detenien Revertés i el conduïen a una masmorra del castell de Montjuïc. Revertés va ser inicialment interrogat amb relació a una falsa acusació, l’assassinat de la seva sogra, però de seguida va aparèixer el veritable motiu d’aquell interrogatori. Els sequaços del Coix van torturar brutalment Revertés i van obtenir la seva confessió. El complot tenia l’objectiu d’executar una vintena de dirigents anarquistes, massacrar les sinistres Patrulles de Control, prendre el poder i rellevar Companys. En canvi, no va quedar clar quin destí havien previst per al president: l’execució o l’exili forçat a França.

Com havien tingut coneixement d’aquell complot?

La investigació historiogràfica sosté que, en la fabricació d’aquell complot, els dirigents d’Estat Català no van prendre les mesures de seguretat necessàries. Unes setmanes abans de la detenció de Revertés, Estat Català havia celebrat un acte públic a la sala Price (01/11/1936), on es va insistir que, amb relació al desgovern i la criminalitat en què estava immers el país, “calia fer alguna cosa”. En aquell acte hi era present Joan Casanovas (Estat Català), president del Parlament i exprimer conseller de la Generalitat, que va fer una petita intervenció —no prevista en el programa—, però prou significativa per aixecar sospites a les secretaries d’Ordre Públic controlades pel gangsterisme anarquista. Els historiadors també apunten una possible indiscreció per part d’algú molt pròxim, a la vegada, a Revertés i a Eroles.

Quan i com es comença a desmuntar el complot?

El complot es comença a desmuntar hores abans de la detenció de Revertés. A primera hora del matí del 24 de novembre, agents de paisà dels Mossos d’Esquadra es desplaçaven a l’aeròdrom de Can Tunis i detenien Josep Muxí, aviador i home de confiança de Revertés, que estava esperant un passatger per a volar a París i que mai no apareixeria. Aquest passatger havia de ser, possiblement, el president Companys, obligat a exiliar-se després del triomf del complot independentista. Muxí va ser interrogat. Però Companys no confirmaria l’abast d’aquella operació fins que va tenir al davant Joan Torres Picart (Estat Català), el veritable arquitecte de la trama. Mentre falsos policies torturaven Revertés a Montjuïc, Torres confessaria davant Companys i el president —que no donava crèdit a allò sentia— patiria una greu crisi nerviosa.

Quin era l’objectiu final dels independentistes?

Torres, Revertés i Casanovas havien mantingut converses secretes amb la cancelleria del primer ministre francès Léon Blum (Partit Socialista) i haurien pactat la proclamació i el reconeixement de la independència de Catalunya i l’exclusió del territori català del conflicte civil espanyol. Alguns investigadors apunten que la font de la delació del complot estaria localitzada en aquest escenari negociador. L’executiu de Blum era un govern de concentració (Matignon, 1936) que reunia socialistes (PSF), comunistes (PCF) i anarquistes (CGT), i algun dels negociadors francesos hauria pogut filtrar el contingut d’aquell acord, per exemple, a Garcia Oliver (CNT-FAI), a Tarradellas (ERC) o a Comorera (PSUC, estalinista com el PCF), i que havia proclamat que la prioritat absoluta era guanyar la guerra espanyola.

El govern de coalició d'esquerres franceses que hauria pactat amb Estat Català 

Com va acabar aquell complot?

Algú va facilitar la ràpida sortida de Torres i de Casanovas de l’escenari del conflicte i els va situar a l’exili de França. Un altre dirigent independentista implicat en aquell complot, Josep Maria Xammar (amic personal del difunt Miquel Badia), també es va exiliar a França, i Artemi Aiguader va continuar en el càrrec, i, passats els mesos, el seu balanç al capdavant d’Interior presentaria més ombres que llums. Però, en canvi, Revertés va ser abandonat per tothom i va ser convertit en el blanc de l’odi de Companys i dels anarquistes Fernández, Eroles i Escorza. El 30 de novembre —després de sis dies de tortures incessants—, la guàrdia de corps del president (una colla de gàngsters amb vestit i corbata) l’excarceraven amb l’ordre de conduir-lo a Andorra, però es van detenir a mig camí —a Calaf— el van treure del cotxe i el van rematar a trets.

Casanovas i Xammar 

NOTA: Publicat a El Nacional, 6.7.2025

US PRESENTO ELS MEUS TRES AMICS EN POLÍTICA: EL MUT, EL CEC I EL SORD

 

ATENCIÓ!!!!!: Les politiques d’expulsion de Trump poussent les Latino-Américains vers l’Espagne*

Romain Chauvetà Madrid

Collaboration spéciale

Publié à 0h00

• EuropeLe durcissement des politiques migratoires et l’offensive menée par Donald Trump contre les Latino-Américains aux États-Unis ont des conséquences de l’autre côté de l’Atlantique. Depuis plusieurs mois, l’Espagne enregistre une augmentation significative d’arrivées de Latino-Américains, laissant derrière eux leur rêve américain.

Le Devoir, 2.07,2025

Romain Chauvet (des de Madrid, compte!)

Le durcissement des politiques migratoires et l’offensive menée par Donald Trump contre les Latino-Américains aux États-Unis ont des conséquences de l’autre côté de l’Atlantique. Depuis plusieurs mois, l’Espagne enregistre une augmentation significative d’arrivées de Latino-Américains, laissant derrière eux leur rêve américain.

César David vivait à Long Island jusqu’au mois de mars. Muni d’un permis de travail, ce camionneur parcourait les routes américaines et canadiennes pour livrer des matériaux de construction. Mais tout a basculé avec le retour de Trump à la Maison-Blanche.

« Un jour, ma compagnie m’a dit : “On doit te licencier, car on a moins de clients en raison des tensions avec le Canada et parce que tu es Latino, les risques sont trop grands” », raconte ce Colombien de 26 ans, encore sous le coup de l’émotion. « Même si j’étais en règle, je devenais un problème pour eux, simplement en étant Latino. »

La multiplication des arrestations et des déportations de Latinos a peu à peu provoqué un climat de crainte au sein de la communauté, même pour ceux ayant un statut officiel. « J’avais peur, très peur. Tu peux juste sortir à l’épicerie et tu ne sais pas ce qui peut arriver », explique le jeune homme, dont de nombreux amis mexicains ont fui les grandes métropoles états-uniennes vers des endroits reculés, par peur des autorités.

Ne trouvant pas d’autre emploi, il a pris la décision de venir en Espagne il y a deux mois. « Il n’y a plus de rêve américain, tout le monde veut partir maintenant. » À son arrivée à Madrid, César a déposé une demande d’asile. Sans papiers pour travailler, il a quand même réussi à trouver un petit boulot dans un centre d’appels. « Ce n’est pas l’idéal, ça ne paye pas beaucoup comme aux États-Unis, mais en attendant, je n’ai pas trop le choix. Mais j’ai hâte de retrouver une certaine liberté. »

De plus en plus de Latinos en Espagne

L’Espagne a déjà enregistré une augmentation du nombre de Vénézuéliens demandant l’asile au premier trimestre de 2025, avec 23 724 demandes. Une augmentation de 54 % par rapport à la même période l’an dernier.

« Ce n’est que le début », prévient Ana María Diez, cofondatrice et présidente de la Coalición por Venezuela, une fédération internationale d’ONG vénézuéliennes de migrants et de réfugiés. « Beaucoup ont maintenant peur d’aller aux États-Unis, avec les discours xénophobes et la campagne de haine menée par Trump. Ils abandonnent leur rêve américain pour essayer de poursuivre maintenant le rêve européen, et évidemment, la porte d’entrée est l’Espagne. »

Le pays est une destination de choix pour les Latino-Américains, qui parlent la même langue et connaissent aussi déjà la culture. De plus, la majorité d’entre eux n’ont pas besoin de visa pour venir en tant que touriste pendant moins de 90 jours. La récente décision de la Cour suprême d’autoriser le gouvernement Trump à mettre fin aux protections contre l’expulsion de quelque 350 000 Vénézuéliens pourrait aussi en pousser d’autres à rejoindre l’Espagne.

Gonzalo (nom d’emprunt) est arrivé il y a seulement quelques semaines à Madrid. Ce Vénézuélien de 40 ans préfère rester anonyme par peur de représailles dans son pays en raison de ses engagements politiques. Le retour de Trump a aussi bousculé ses plans, lui qui envisageait de traverser la frontière illégalement depuis le Mexique.

« Sous Biden, c’était déjà difficile, mais c’était possible d’y parvenir. Mais maintenant, avec Trump, c’est presque impossible », explique-t-il, ajoutant qu’un de ses amis est mort noyé en tentant de faire la traversée. « Tous mes amis aux États-Unis m’ont déconseillé de venir, c’est devenu trop dangereux. »

Gonzalo espère bénéficier de la loi espagnole qui permet aux enfants et petits-enfants de migrants d’origine espagnole de demander la citoyenneté. En cas de refus, il demandera l’asile. Il se dit prêt à tout pour obtenir une meilleure vie et pour faire venir sa femme et ses deux enfants avec lui en Espagne. « On doit faire des sacrifices, on n’a pas le choix. Mais c’est difficile, je ne sais pas où je vais dormir dans les prochaines semaines. J’espère qu’avec la saison touristique, je trouverai un petit boulot au noir. »

Système saturé

Neyvi Tolentino, avocate en immigration dans la capitale espagnole, croule sous les demandes d’information depuis le retour de Trump. « L’Espagne offre la possibilité de se régulariser après deux ans de séjour sans papiers sur le territoire. C’est quelque chose d’assez unique dans l’Union européenne (UE) et qui n’existe pas aux États-Unis. Ça attire beaucoup », explique l’avocate.

Elle dit recevoir tous types de demandes, allant du visa de travail au visa de nomade numérique, ou encore des demandes d’asile. Mais les délais de traitement pour cette dernière procédure explosent. Le système est saturé et serait au bord de l’effondrement, selon des employés. L’Espagne doit récemment faire face à une vague inédite de migrants qui cherchent à entrer en Europe par les îles Canaries, en raison des contrôles plus stricts en Italie et en Grèce, rapportait en janvier l’Agence France-Presse.

Romain Chauvet Le Devoir« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol », explique Neyvi Tolentino, une avocate de Madrid spécialisée en immigration.

« La procédure d’asile est l’une des plus longues dans le système espagnol. Cela peut prendre des années, parfois trois, voire quatre ans », explique Neyvi Tolentino. « Compte tenu de ces délais, de nombreuses personnes abandonnent souvent le processus et cherchent d’autres solutions de rechange. » De plus, avec l’un des taux d’approbation d’asile les plus bas de l’UE, 18,5 % en 2024 contre une moyenne européenne de 42 %, l’obtention de l’asile n’est pas garantie.

Pour tenter d’accélérer le traitement des demandes, le gouvernement espagnol de gauche a récemment modifié la Loi sur l’immigration, mais il est encore difficile d’en connaître les effets. S’ajoute à cela le risque de voir tomber le gouvernement minoritaire de Pedro Sánchez, empêtré dans plusieurs scandales de corruption. Des élections anticipées pourraient porter la droite au pouvoir, et amener à un durcissement des politiques d’immigration, à l’image d’autres pays européens.

Vie en suspens

Pour Eliezer José Contreras Velásquez, la vie s’est arrêtée depuis le retour de Donald Trump à la Maison-Blanche. Ce Vénézuélien de 30 ans, qui avait quitté son pays en raison de la situation politique et de son orientation sexuelle pour s’établir au Pérou, avait été sélectionné par un programme de réinstallation des Nations unies pour les États-Unis.

« J’avais franchi toutes les étapes avec succès, et j’attendais simplement une date pour mon vol quand j’ai appris sur les réseaux sociaux que le programme était suspendu. » Lui qui avait déjà vendu ses effets personnels et quitté son emploi s’est retrouvé pris de court.

Eliezer José Contreras Velásquez

« J’en ressens encore les impacts psychologiques », explique le jeune homme. « Je peux comprendre qu’un pays modifie ses politiques d’immigration, mais si abruptement et sans offrir de plan B, c’est très difficile à vivre. » Eliezer songe maintenant à rejoindre l’Espagne.

« L’Espagne devrait travailler avec les autorités américaines pour aider ces gens-là qui ont déjà franchi toutes les étapes », pense Ana María Diez, la présidente de Coalición por Venezuela. Le gouvernement espagnol a annoncé travailler sur un plan pour accueillir la majorité des Latino-Américains partis des États-Unis, mais aucun détail n’a encore été dévoilé.

Selon elle, les mesures prises par le 47e président des États-Unis auraient aussi des répercussions sur les politiques migratoires en Amérique du Sud. « Nous avons vu d’autres pays essayer de copier ce que Trump met en place, comme l’Argentine, qui était historiquement un refuge pour les gens du monde entier », explique-t-elle. « Ça pourrait aussi pousser encore plus de gens à l’exil. »

*NOTA: Article publicat a Le Devoir de Montréal, 2 de juliol 2025

LÍDERS AMB SÍLVIA ORRIOLS, GRUP ETV-TERRAMAR

 

"El Maño” de Sarrià i la pinça anarcofalangista per destruir Catalunya*

Va fabricar un escenari de terror i mort per a provocar la desafecció d’una part de la societat al projecte republicà català

Marc Pons

Barcelona. Diumenge, 29 de juny de 2025.

Barcelona, 28 d’abril de 1936. Fa 89 anys. Dos quarts de quatre de la tarda. Dos mesos després de l’indult i restabliment del govern de Catalunya (condemnat i reclòs pels Fets d’Octubre de 1934). A l’altura del carrer Muntaner, 28; un grupuscle terrorista disparava per l’esquena Miquel i Josep Badia Capell, que feia escassament uns minuts que havien sortit del seu domicili. Miquel Badia Capell, ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (la màxima autoritat policial a Catalunya); moriria poca estona després d’aquell brutal atemptat que el govern de Catalunya va assenyalar com a obra d’elements anarquistes de la CNT-FAI.

Però la investigació periodística de Josep Maria Planes —pioner del periodisme d’investigació a Catalunya i, posteriorment, víctima dels mateixos grupuscles terroristes— provaria l’existència d’uns misteriosos vasos comunicants que dibuixaven un sòrdid triangle format per tres estranys vèrtexs: el sindicat anarquista CNT-FAI; el món delinqüencial local (el pistolerisme, el proxenetisme); i el grupuscle ultradretà local Peña Ibèrica, que de seguida va ser engolit per Falange Espanyola. Aquest sòrdid triangle tenia la missió de crear un estat de violència i caos a Catalunya que s’havia de traduir en la desafecció de la societat catalana cap a les institucions catalanes i republicanes.

Miquel Badia, Josep M. Planes i Desideri Trilles. 

La CNT-FAI de 1936

El 1936 la CNT ja no era aquell sindicat anarquista de tradició catalanista que havia liderat el Noi del Sucre (assassinat el 1923). El 1931, poc després de la restauració de l’autogovern de Catalunya (proscrit des de 1714), s’havia produït el misteriós desembarcament de la Federació Anarquista Ibèrica, que fagocitaria la CNT catalana i que promouria un escenari de boicot permanent a l’obra de govern de la jove Generalitat. El 1936, la CNT-FAI catalana era dirigida per elements tan anticatalanistes com Joan Garcia Oliver, Diego Abad de Santillán o els violentíssims Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.

El desembarcament de la ultradreta espanyola a Catalunya

Per una altra banda, des que s’havia proclamat l’indult al president i als consellers de Catalunya (febrer, 1936) i s’havia restablert l’autogovern català (març, 1936); la investigació periodística —especialment Planas— havia advertit la sobtada presència a Barcelona d’elements violentíssims de la ultradreta espanyola, procedents de Madrid i molt vinculats amb la policia i la judicatura de l’Estat. En l’atemptat contra Miquel Badia, els testimonis oculars van identificar el pistoler anarquista Justo Bueno Pérez. Però els Mossos d’Esquadra van detenir i situar a l’escena del crim l’ultradretà Juan Segura Nieto, seguidor radical de l’Espanyol i cap d’un grupuscle terrorista.

Relació d'afiliats al grupuscle ultradretà Peña iberica Cruces de Sangre. Font: Biblioteca del CRAI. Universitat de Barcelona

Els vasos comunicants entre anarquistes i falangistes

Justo Bueno Pérez i Juan Segura Nieto il·lustren, a la perfecció, aquests estranys vasos comunicants que s’havien creat amb el desembarcament de la FAI a Catalunya (1931) i que havien estat alimentats pel mateix José Antonio Primo de Rivera (que ambicionava atraure la massa anarcosindicalista catalana al seu projecte falangista) i pel “seu home a Catalunya”: el fanàtic Roberto Bassas. Ara bé, el cas de José Pastor Castillo, àlies “El Maño”, confirma que als cercles dirigents de la CNT-FAI catalana de 1936, aquesta entesa —amb l’espuri objectiu de destruir Catalunya—, no tan sols era coneguda, sinó que era promoguda per interessos estratègics.

Qui era i d’on venia “El Maño de Sarrià”?

Segons l’informe redactat per la Delegación Provincial de Falange, consignat per la Jefatura Superior de Policía; i datat poc després de l’ocupació franquista de la ciutat; José Pastor Castillo era un personatge de 40 anys, nascut a Oliete (Aragó), d’estat civil casat, de professió xofer, exempleat del Garaje Paseo Bonanova (abans d’esclatar la Guerra Civil); i resident al carrer Canet, 6 del barri de Sarrià, a Barcelona. En aquell mateix informe, a l’apartat de “Antecedentes” que obria l’informe es deia: “Es persona de pésimos antecedentes, de caràcter pendenciero y de constumbres muy relajadas”. Però que volien dir, exactament, amb tot això?

Justo Bueno Pérez

Destruir tots els testimonis d’aquella col·laboració

L’informe policial de José Pastor Castillo, àlies “el Maño”, confirma l’existència de les connexions entre anarquistes i falangistes —abans i durant la Guerra Civil— i la voluntat del règim franquista —després del conflicte civil i l’ocupació del país— d’eliminar qualsevol testimoni que revelés aquella col·laboració. En aquell informe es diu que el 1934 “el Maño” va formar part de “organizaciones de tipo derechista tales como Falange Española, Renovación Española, etc.”, que amb altres grupuscles ultradretans o tradicionalistes de Barcelona extremadament violents i que practicaven un terrorisme de baixa intensitat, van combatre la Generalitat (a la guerra urbana dels Fets d’Octubre) amb la consigna “Viva Cataluña española”.

L’inici de la carrera delictiva d’“el Maño”

Fins i tot, en aquell informe se’l situa en l’òrbita socioideològica del carlisme, a través del seu patró Vicente Roque, propietari del Garaje Paseo Bonanova i un element destacat de la Comunió Tradicionalista local. I en aquest punt és on l’informe vol justificar el posterior viatge ideològic de Pastor Castillo. En un punt de l’informe, es diu que el patró va sorprendre l’empleat robant diners i benzina i el va acomiadar. Motiu que portaria “el Maño” a abandonar els seus postulats ideològics i, en venjança, assassinar Roque. “El Maño” va ser detingut, jutjat i condemnat a catorze anys de presó; i segons l’informe policial franquista, la seva comunió amb la CNT-FAI es va produir durant l’excarceració massiva de reclusos de la Presó Model (20/07/1936).

Inici de l'informe de José Pastor Castillo, el Maño. Font: Archivos Españoles en Red. Ministeri de Cultura

“El Maño” i els vasos comunicants

Però la realitat és molt diferent. “El Maño” va estar reclòs entre 1934 i 1936; i quan és excarcerat esdevé, sospitosament immediatament, cap d’una de les sinistres Patrulles de Control anarquistes que, el Comitè de Milícies Antifeixistes (el govern català de facto després del 18/07/1936), havia convertit en els responsables de l’ordre públic. Aquesta sospita es confirma quan sabem que, durant la guerra urbana del 19 de juliol de 1936 entre colpistes, per una banda; i forces lleials a la Generalitat i milicians, per una altra; els dos extrems d’aquell conflicte —falangistes i anarquistes— van ordir l’obertura de les portes de la Presó Model i l’excarceració de tota la població reclusa.

Trenta assassinats

L’informe policial franquista és demolidor. Durant els nou mesos que va dirigir una Patrulla de Control (juliol, 1936 – maig, 1937) va ordenar l’assassinat o, directament va assassinar, trenta persones: els germans Mumbrú, els farmacèutics Lloret i Boada, el masover Navarro, la família d’empresaris Armengol i el seu xofer Ribas, els botiguers Tintoré i Fontboté —pare i fill—, l’impressor Casals, el religiós jesuïta Pare Máñez i catorze religiosos caputxins del convent del carrer de Santa Rosa de Sarrià. Segons l’informe policial franquista, “el Maño” segrestava les seves víctimes i les assassinava a la Font de la Teula i al Revolt de la Paella (a la zona de la carretera de l’Arrabassada).

Comité de Milicies Antifeixistes. Juliol, 1936. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

La carnisseria de les Patrulles de Control

Les Patrulles de Control —formades per elements procedents dels dos extrems de l’espectre ideològic i que acumularien més de 8.000 víctimes mortals— també van assassinar el periodista Josep Maria Planas —que havia destapat aquella sòrdida connexió entre anarquistes i falangistes— o el líder sindical Desideri Trilles —dels estibadors portuaris i que s’havia oposat a l’agressiva expansió de la FAI, i a la fusió de la Unió Socialista de Catalunya i el PSOE!!! I en aquesta brutal cursa de sang, van aconseguir l’objectiu estratègic que s’havien fixat molt abans de l’esclat del conflicte: la desafecció de les classes econòmicament benestants i ideològicament conservadores a la causa republicana i catalana.

Eliminar les proves

Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo, serien localitzats i eliminats pel règim franquista per impedir que la història associés la ultradreta espanyola amb les carnisseries pretesament revolucionàries a Catalunya (juliol, 1936 —maig, 1937). Però la història és tossuda i obstinada, i a través de la investigació, acaba posant sobre la taula les paradoxes més increïblement absurdes. Avui podem dir que Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo —pistolers, terroristes i assassins confessos i convictes— que van “treballar” per destruir Catalunya, fan bona aquella cita que, anys més tard, proclamaria l’escriptor Josep Pla: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”.

Exhibició falangista a Barcelona després de l'ocupació de la ciutat (1939)

*FONT: Marc Pons, article publicat a El Nacional, 29.6.2025

Demanden el batlle de Perpinyà per prohibir un casament en català*

Brice Lafontaine, antic conseller municipal d'oposició a Perpinyà, ha presentat una demanda contra el batlle de la ciutat, Louis Aliot, segons informa 'L'Indépendant'. Aquesta acció legal busca reparar el perjudici causat per la prohibició de celebrar el seu casament en llengua catalana, una pràctica que, segons Lafontaine, està institucionalitzada a l'Ajuntament des del 1993. Aquesta demanda també pretén forçar Aliot a posicionar-se clarament sobre la qüestió i obrir un debat polític al respecte.

Louis Aliot, batlle francès i catalanòfob de Perpinyà

El casament de Lafontaine, celebrat el 14 de setembre de 2024, va estar envoltat de polèmica. L'antic edil havia sol·licitat la sala noble del consistori per a la cerimònia, però, després de mesos sense resposta i reiterades consultes per correu i telèfon, se li va denegar l'ús d'aquest espai sense cap explicació. Finalment, el casament es va haver de fer a la sala de Perpinyà Nord. El punt més controvertit, però, va ser la negativa explícita a permetre que la cerimònia es fes en català, malgrat que Lafontaine havia indicat aquesta preferència en el formulari oficial, on es pregunta específicament per l'idioma en què els contraents volen que s'oficiï. "Hem estat privats d'aquest homenatge a la nostra cultura i a la nostra família. Tots vam quedar molt decebuts", explica Lafontaine, recordant que l'oficiant, Chantal Gombert, no parlava català i només va fer un petit esforç per pronunciar algunes paraules en aquesta llengua.

Aquesta situació no és un fet aïllat. Jaume Roure, extinent d'alcalde d'Afers Catalans, ja va denunciar al digital 'Ouillade' un altre cas similar, en què Aliot va prohibir un casament en català al saló noble de l'Ajuntament, al·legant motius polítics, ja que un dels cònjuges era un opositor polític. Roure va qualificar aquesta decisió com un "atac flagrant a la llibertat individual" i una violació de la diversitat cultural i lingüística que enriqueix el territori, segons estableixen el Conveni de 1976 sobre documents multilingües i l'article 75-1 de la Constitució francesa.

Sala de casaments a la batllia de Perpinyà

L'advocat de Lafontaine, Mathieu Pons-Serradeil, argumenta que la negativa a celebrar el casament en català és una falta administrativa greu, ja que l'Ajuntament està obligat a complir els seus propis reglaments, que permeten aquesta pràctica des de fa dècades. "És legal i està validat pel Consell Constitucional i el Consell d'Estat. Si Aliot vol eliminar els casaments en català, ha de modificar el reglament oficialment, cosa que implicaria un debat polític. Ara, però, actua per la via dels fets consumats, causant un perjudici als ciutadans", afirma l'advocat. La demanda d'indemnització exposa aquestes irregularitats i reclama una reparació pels danys causats.

Brice Lafontaine, activista nordcatalà i denunciant d'Aliot

Louis Aliot té ara dos mesos per respondre a la demanda. Si no ho fa, o si la rebutja, Lafontaine i el seu advocat ja han anunciat que portaran el cas al tribunal administratiu. "Aliot ha polititzat un esdeveniment personal i privat. Pretén fer creure que els casaments en català són una excepció a Perpinyà, quan en realitat és la seva prohibició el que converteix la ciutat en una anomalia", assegura Lafontaine.

Aquest episodi s'afegeix a una llarga llista d'actuacions anticatalanes d'Aliot com l'eliminació del lema de la ciutat "Perpinyà, la catalana" i la seva substitució pel de "la radiant", sense cap mena d'arrelament, la retirada de la senyera durant la festa major del 2023, les traves al nou liceu de la Bressola o la demanda judicial per prohibir l'ús de l'expressió "Perpinyà, la catalana" a una entitat, un cop ell la va desestimar. Aquestes accions han generat una forta controvèrsia i han mobilitzat l'oposició i els defensors de la llengua i la cultura catalanes, que demanen al batlle disculpes públiques i un canvi d'actitud per garantir el respecte a la diversitat lingüística i cultural del Rosselló.

*NOTA: Text publicat al Nació Digital, 26.6.2025

El nom de ‘Xi Li’ als àudios de Koldo fa aflorar de nou la controvertida gestió de Salvador Illa al capdavant del Ministeri de Sanitat*

20/06/2025

Enmig del caos sanitari del març del 2020, el Ministeri de Sanitat espanyol, sota la direcció de l’actual president de la Generalitat Salvador Illa, va gestionar de manera urgent l’adquisició de milions de màscares, guants i equips de protecció individual. Cinc anys després, aquells contractes d’emergència, valorats en centenars de milions d’euros, tornen a situar-se al centre d’una polèmica creixent que combina opacitat, material defectuós, empreses sense experiència en l’àmbit sanitari i possibles sobrecostos milionaris.

Compres milionàries emparades en la urgència

L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 va permetre a les autoritats justificar adjudicacions exprés, emparant-se en la legislació d’emergència. En aquest context, el Ministeri encapçalat per Illa va signar contractes per més de 360 ​​milions d’euros amb intermediaris internacionals, amb l’objectiu d’abastir hospitals i centres sanitaris. Entre les empreses adjudicatàries hi havia dues companyies xineses: Hangzhou Ruining Trading i HongKong Travis Asia Limited, sense experiència prèvia coneguda en el subministrament sanitari i amb relacions societàries creuades que en aquests moments són objecte d’investigació judicial.

L’empresa Hangzhou Ruining Trading va ser responsable de lliurar més de 2,1 milions de mascaretes FFP2 defectuoses, que no complien els requisits de filtració establerts. Aquestes mascaretes no homologades van arribar a ser distribuïdes a sanitaris, motiu pel qual el sindicat del sector mèdic CESM va interposar una querella contra el llavors ministre per un presumpte delicte contra els drets dels treballadors.

Contractes sense control i adjudicataris inexperts

Les empreses xineses no van ser les úniques adjudicatàries qüestionades. Un dels casos més significatius va ser el FCS Select Products, una firma del sector alimentari sense historial sanitari, que va rebre adjudicacions per 217 milions d’euros. El Tribunal de Comptes va identificar retards, mascaretes no homologades i la destrucció de fins a 7,5 milions d’unitats. També es va detectar que 28,6 milions de mascaretes es van distribuir fora del Sistema Nacional de Salut, com ara altres ministeris, ONG o associacions privades, un fet que va ser interpretat com un desviament de l’objectiu sanitari inicial.

L’informe de fiscalització també subratlla incoherències comptables. Mentre que l’Institut Nacional de Gestió Sanitària (INGESA) admetia despeses per valor de 18,7 milions d’euros en certes partides, els pagaments executats superaven en alguns casos els 70 milions. Quatre vegades més.

El cas Koldo i les connexions polítiques

La polèmica s’ha intensificat després de l’esclat del cas Koldo, una presumpta trama de corrupció vinculada a l’exassessor del ministre José Luis Ábalos. L’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas hauria facturat més de 54 milions d’euros en contractes amb diferents organismes de l’Estat, com ara Puertos del Estado, ADIF o els governs de les Canàries i les Balears. S’investiga si es van canalitzar 17 milions d’euros en comissions a través de societats pantalla a l’estranger, que constituiria delictes de frau i blanqueig de capitals.

Tot i que el Salvador Illa ha assegurat que el seu Ministeri no va contractar directament amb Soluciones de Gestión, àudios publicats aquests darrers dies entre Santos Cerdán i Koldo García vinculen el president del Govern amb el nom de “Xi Li“. Davant les recents revelacions, al Parlament de Catalunya grups de l’oposició han demanat la compareixença d’Illa per a esclarir aquestes circumstàncies, petició rebutjada aquest dijous gràcies als vots del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP.

“Xi Li”

La identitat rere el nom de “Xi Li” correspon a Li Xiaojuan, representant legal de Hangzhou Ruining Trading i un dels socis funadors de HongKong Travis Asia Limited. Ambdues societats apareixen vinculades a contractes amb el Ministeri en què es van fer pagaments per avançat del 100%, sense que se n’oferissin garanties bancàries ni informació completa sobre el fabricant original.

Els contractes es van publicar inicialment sense direcció fiscal al BOE i van ser modificats posteriorment per a reflectir seus a la Xina i a Hong Kong. La falta de licitació pública, juntament amb el volum dels fons públics transferits, ha posat en alerta jutjats com organismes fiscalitzadors.

Sobrecostos i pèrdua d’IVA

L’oposició al govern del socialista Pedro Sánchez ha denunciat igualment possibles sobrecostos en l’adquisició de material sanitari, ja que es detecta que l’administració estatal hauria pagat fins a deu vegades més per equips de protecció en comparació amb altres compradors institucionals.

A més a més, no s’hauria recuperat l’IVA pagat indegudament pel Ministeri de Sanitat a FCS Select Products per importacions des de la Xina, generant un perjudici per a les arques públiques d’uns 160 milions d’euros. Els recels s’incrementaren després de conèixer-se que, amb posterioritat a aquesta operació, FCS Select Products hauria adquirit una nau industrial al municipi de la Roca del Vallès, del qual Salvador Illa va ser-ne alcalde durant deu anys.

La defensa d’Illa

Durant tot aquest temps, Salvador Illa ha defensat la seva actuació en diverses ocasions, incloent-ne tant les Corts espanyoles com la cambra legislativa catalana, assegurant que el Ministeri va actuar “amb diligència i responsabilitat” en un context excepcional. Va reconèixer errors logístics els primers mesos, però insisteix que “no es va perdre ni un sol euro en comissions fraudulentes” en els contractes gestionats pel seu equip. També ha reiterat estar completament al marge de les trames investigades.

No obstant això, en l’actualitat continuen obertes investigacions oficials sobre la gestió econòmica del Ministeri de Sanitat durant la pandèmia de coronavirus. Tot plegat manté la pressió judicial i política sobre la figura del president de la Generalitat i actual líder del PSC, que ara també apareix involucrat en enregistraments de l’escàndol que sacseja el PSOE i acorrala el cap del govern espanyol.

Un capítol encara obert

Cinc anys després de la pandèmia, la gestió dels fons públics durant l’emergència sanitària continua generant controvèrsia. L’excepcionalitat del moment va permetre dreceres administratives, però també va obrir la porta a nombroses irregularitats que encara avui són objecte de revisió. El cas Illa, amb múltiples arestes -sanitària, política, econòmica i judicial- reobre el debat sobre els límits dels procediments d’emergència i la necessitat de transparència, fins i tot en situacions crítiques, sovint usades com a pretext per a emparar abusos.

*NOTA: Publicat a L'Alternatiu (20.6.2025) (excepte foto de pallasso, JS)

BRUTAAAAAAL!

 

CONTRA LA REPUGNÀNCIA ESPANYOLA, LA BELLESA CATALANA!

 

FOTO REPUGNANT QUE CONDEMNA JUNTS PEL CASH PER SEMPRE!

 Amb estanquera inclosa, naturalment....!

REINDUSTRIALITZACIÓ I DEFENSA, A LA SOCIETAT D'ESTUDIS MILITARS

 

Entrevista a Chris Bambery: “La situació post-Referèndum a Catalunya i Escòcia és molt semblant

Ha estat secretary del Grup Transversal Parlamentari sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster

Toni Strubell

|

Dissabte, 31 d'agost de 2024

Toni Strubell: Chris Bambery ha estat secretary del Grup Transversal Parlamentari sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster i és autor de “A People’s History of Scotland” i coautor del llibre “Catalonia” amb George Kerevan.

Vostè ha estat secretari del Grup Parlamentari Transversal sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster. Quina hi ha estat la seva experiència?

El grup es va formar a inicis del 2017 per fer un seguiment al Referèndum d’Independència. Vam aconseguir de reunir-hi uns 40 diputats de set partits diferents del Parlament i de la Cambra dels Lords amb el suport tàcit del Sinn Fein que no en podia formar part perquè no acudeix a Westminster. Al Referèndum de l’1 d’octubre vam enviar-hi quatre diputats com a observadors. Per cert, un d’ells fins i tot va recollir una bala de goma disparada per la Guardia Civil contra votants, la qual cosa va tenir el seu impacte mediàtic. En general, per a l’1-O es va aconseguir un important seguiment mediàtic del Procés al Regne Unit, sobretot a Escòcia. Després, el 2018 i 2019, vam fer visites a presos polítics a les presons catalanes i diverses trobades amb presidents i d’altres càrrecs del Parliament català. Un moment especialment significatiu va ser quan John Bercow -aleshores president del Parliament- va manifestar públicament que considerava “impossible” que a un diputat o a una diputada com Carme Forcadell se la pogués empresonar en circumstàncies semblants al Regne Unit. Ara, després de les últimes eleccions catalanes i a Westminster, crec que l’APPGC provisionalment ha acomplert la seva missió, que de fet no era donar suport a la indepèndencia en si sinó a la democràcia. Tots els que hi han participat poden trobar d’altres vies per continuar donant suport a la democràcia a Catalunya.

Fins ara, ni Catalunya ni Escòcia han pogut realizar els seus processos d’independència. Per què penseu que ha estat així?

Tot i que hi ha diferències, crec que les raons per les quals els partits independentistes catalans van perdre i va patir un càstig espectacular l’SNP a les eleccions generals de Westminster de juliol de 2024 -retenint només 9 dels 48 escons- són molt semblants. L’SNP va perdre mig milió de vots, principalment entre la classe treballadora quan se sap que el suport a la independència al Referèndum del 2014 provenia clarament de la classe treballadora. La raó principal d’això va ser la qüestió nacional. Després del referèndum del 2014, l’SNP va anunciar regularment una sèrie de grans iniciatives per aconseguir la independència que mai no es van materialitzar. Van perdre la credibilitat amb promeses automàtiques. Van anunciar que totes les eleccions, inclosa la del juliol del 2024, eren un referèndum de facto, per després oblidar-se’n convenientment com els partits catalans. Aquesta vegada la gent no els ha cregut i els ha castigat, com a Catalunya.

Com interpreteu la retirada de Nicola Sturgeon?

Va exercir un lideratge contradictori. Com a primera ministra d’Escòcia i líder del SNP (Partit Nacional Escocès), es va negar a participar a les marxes independentistes que van créixer molt en participació després del COVID. En canvi sí que va anar a marxes anti-Brexit a Londres. Saltava a la vista que tenia més fe en la UE i el sector europeista del sector Remain de l’èlit britànica que en l’independentisme de carrer. A més la Sturgeon va dirigir un govern cada cop més neoliberal. El SNP porta al govern des del 2007 perquè va desbordar els socialistes per l’esquerra -això no va costar gaire- i va fer unes reformes importants: per exemple, va fer gratuïtes les classes per als estudiants universitaris escocesos. Però quan va venir la invasió criminal d’Ucraïna per part de Putin, la direcció del SNP va transformar-se en entusiasta cheerleader de l’OTAN. Potser en Putin no agradava a la gent, però l’OTAN tampoc. Alhora la Sturgeon va començar a deixar-se seduir per Biden. I no va sortir bé. La Sturgeon era líder del partit i el seu marit era CEO; això era una bomba de rellotgeria. Va esclatar quan ell va ser arrestat pel finaçament irregular del partit. A ella també la van acusar. Això va crear un gran escàndol amb què els unionists previsiblement es van posar les botes. Per acabar d’embolicar la troca, el govern escocès la declarar una crisi fiscal i va començar a introducir mesures d’austeritat. En aquelles circumstàncies la gent va optar pels socialistes per fer fora el govern conservador de Londres. I molts independentistes de la classe obrera simplement es van passar a l’abstenció. Deixaré per als lectors la comparació amb el govern d’Aragonès. Ambdues administracions van creure que si jugaven la carta neoliberal i seguien les regles atlantistes mostrarien la seva capacitat per gobernar un estat independent. No és així que funcionen Westminster i Madrid, ni la UE, el FMI, l’OTAN i la Casa Blanca.

El paper del Deep State és igual a Catalunya que a Escòcia?

Tant Gran Bretanya com Espanya són aliats crucials dels Estats Units, sobretot el primer. Ambdós estats tenen Deep States amb lligams forts amb els Estats Units. Recordem que el 2014 Obama va donar support al vot No a Escòcia. El Regne Unit sense Escòcia semblaria un estat minvat, com Espanya sense Catalunya per altra banda. En el cas d’Escòcia, és d’una importància estratègica vital. Tant Washington com els Deep States de Gran Bretanya i Espanya faran mans i mànigues per parar la independència. En el futur hem de poder maniobrar per superar aquestes dificultats i sobretot abandonar la idea que els consulats dels Estats Units a Edinburg i Barcelona són amics nostres.

Quin ha estat el paper dels socialistes en aquest canvi d’escenari?

L’èxit relatiu dels laboristes escocesos i del PSC neixen de la ineficàcia i les promeses incomplertes dels governs de Sturgeon i Aragonès. I també per l’efecte de reacción a l’extrema dreta. Al Regne Unit el nou govern Starmer va guanyar fàcilment amb el percentatge de vot més baix mai aconseguit pel partit guanyador. La seva valoració popular és pobríssima. La gent va votar per expulsar els conservadors. Per cert, vist des de Gran Bretanya, en Sánchez sembla un boltxevic en temes com Palestina.

Com afecta Escòcia i Catalunya el tema de l’auge de l’extrema dreta?

Com a la resta d’Europa, Starmer i Sánchez s’enfronten a una dreta radical àvida de fer punts a costa dels seus governs respectius. A les darreres eleccions, el partit Reform UK va quedar segona força darrera els socialistes a 93 circumscripcions del nord d’Anglaterra, fins i tot a la població on es va rodar la pel·lícula Billy Elliot. Recordem que són els punts on es van produir els pogroms racistes del mes passat. Alguns independentistes pensen que la frontera amb Anglaterra és una barrera a l’extrema dreta, però Reform UK va treure vots a Escòcia el juliol, sense fer-hi campanya i amb candidats virtuals, per tal d’assegurar-se una presència al Parlament escocès a les properes eleccions escoceses de 2026.

Tant Escòcia com Catalunya s’han congratulat -i hi han fet bé- d’haver rebutjat la reacció anti-immigratòria i anti-musulmana que sotraga Europa. Ara que el tema és molt present és important tenir-ho en compte. Ambdós moviments han d’insistir que volen nacions inclusives i que s’oposaran a l’auge de l’extrema dreta. Ho hauríem de portar a l’ADN. Pensem que a Catalunya hi ha hagut candidats independentistes de l’extrema dreta que han sortit elegits. És una turbulència que no aporta res a la independència, al contrari.

Com veus el futur per als independentistes?

El rebuig eventual a Starmer pot ser que reforci de nou l’independentisme però clar, això no caurà del cel. A Escòcia crec que trigarem a veure un augment de suport a la independència i segurament hi haurà amb més crisi al si de l‘SNP. On hi veig més esperances és en el tema de la reunificació irlandesa. Tant a Catalunya com a Escòcia l’avenç de l’independentisme dependrà de la concreció de projectes i polítiques basades en la nova situación que no és fácil. Però Catalunya té l’avantatge de tenir una societat civil força més organitzada amb l’Assemblea Nacional Catalana.

LA CATALUNYA PROCESSISTA, ESPANYOLA, BORBÒNICA I AUTONOMISTA, 2025

 

PARADA D'ALIANÇA CATALANA A SANT SADURNÍ D'ANOIA!