dimarts, 22 de desembre del 2015
LA GRAN OPORTUNITAT DE LA CUP*
La
victòria, contundent, inapel.lable, de l'independentisme en les
eleccions del 27S, cal que sigui gestionada amb molta intel.ligència.
Fins a cert punt és lògic que aquestes darreres setmanes la gent
normal passem angúnies perquè el pacte entre les dues formacions
vencedores no arriba. Molts ja voldríem, fa setmanes, que tot ja
estigués en marxa. Però, tal vegada, és que encara no som
conscients del que realment vam aconseguir en aquella data. Vam
aconseguir una fita històrica. I no és conya.
Hem
derrotat democràticament Espanya.
És
quelcom que mai cap altre poble, dels molts que s'han independitzat
d'Espanya al llarg dels segles, no ha aconseguit mai. Som, per dir-ho
en termes futbolístics, uns cracks! I això, als espanyols els té
aturmentats. No se'n saben avenir.
A
veure, ells troben lògic que els seus adversaris siguin independents
perquè els van derrotar militarment: ho van fer els holandesos, els
portuguesos, els anglesos (a Gibraltar, amb l'ajuda catalana, per
cert), tots i cadascun dels pobles llatinoamericans, els filipins,
els marroquins, els africans de la Guinea... Van sortir per potes i
de forma indigna, del Sàhara...
Ara,
que uns els derrotin per la via democràtica, no ho acaben de capir.
Vull dir que per ells és una derrota indigna, vergonyant,
pussil.lànime, de poble capat, de poble perdedor. No ho conceben i
no s'ho acaben de creure.
Per
això, és súmmament important que continuem donant exemple. Les
lluites d'alliberament nacional, sempre tenen uns trets que es
reprodueixen de manera quasi matemàtica, independentment de l'entorn
geogràfic on es desenvolupen. Sigui a l'Àfrica, a l'Àsia, a
Amèrica, i per descomptat a Europa.
I
un d'aquests trets és l'estratègia del front patriòtic, un
concepte que amb el pas dels anys ha anat evolucionant, si voleu, i
que en l'actualitat equival al de transversalitat. Els catalans i les
catalanes hem protagonitzat en els darrers anys una veritable
revolució democràtica, de la qual alguns o bé no en són
conscients, o bé la intenten obviar, ignorar, com si no s'hagués
donat mai.
En
la transversalitat, per definició, hi trobem gent de dretes,
d'esquerres, de centre, perquè una nació, i això és marxisme
elemental, no és una ideologia. No hi ha nacions de dretes, ni
nacions d'esquerres. Les nacions, són el locus on es desenvolupa la
lluita de classes, i qui guanya, sempre, és aquella classe que
assoleix esdevenir nacional,
és a dir, aquella, els interessos de la qual són percebuts com els
interessos del conjunt. Per descomptat, cap classe pot esdevenir
nacional si es percep que té una subordinació estratègica o
tàctica a un altre entorn nacional, com pot ser, en el cas que ens
ocupa, l'espanyol.
En
aquest context, per una banda, és evident que el corrent ampli de
l'independentisme, el mainstream,
representat per la coalició Junts
pel Sí,
i personificat en el lideratge d'Artur Mas, però també d'Oriol
Junqueras i fins i tot del propi Raül Romeva, ha desconnectat de
qualsevol veleïtat espanyolista. Una de les proves més fefaents, la
tenim en la dissolució per la via ràpida de la federació CiU, que
va permetre extirpar el tumor duranista. Aquest corrent, que
internament no deixa de ser heterogeni, com és públic i notori,
aposta clarament per un àmbit català de decisió, sense caure en
cap parany ideològic espanyol.
En el cas de la CUP, que, de lluny, és el corrent minoritari de
l'independentisme, però tanmateix necessari, àdhuc imprescindible,
i que també, com s'ha demostrat recentment, és internament
heterogeni, aquesta desconnexió sembla, paradoxalment, que encara no
s'ha esdevingut del tot. I el fet és realment sorprenent, perquè
l'acord amb Junts pel Sí, considero que és una gran oportunitat per
la CUP per esdevenir un referent per a una part importantíssima de
la societat catalana.
La CUP està immersa en una cursa per esdevenir el referent de
l'esquerra no socialdemòcrata, en competència directa amb opcions
que obvien la revolució democràtica catalana, perquè el seu
referent és Espanya, i només utilitzen Catalunya i la seva lluita
nacional com un ariet per guanyar el poder a Madrid. Llavors,
aconseguir un acord amb l'independentisme majoritari per la CUP, en
bona lògic ha de passar per incidir en el vessant social en el
sentit més ampli del terme i no pas en altres vessants de tipus
institucional o simbòlic que s'allunyen molt dels interessos -i de
les necessitats- principals dels seus votants, tant que ni tan sols
figuren en el seu programa electoral.
En aquest sentit, la CUP amb un pacte amb l'independentisme
majoritari pot aconseguir dos objectius: de manera immediata,
convertir-se realment en un referent dels sectors que propugnen una
fonda transformació social, en detriment dels seus competidors
ideològics espanyolistes. I en segon lloc, en un termini de 18
mesos, assumir un molt més gran protagonisme en el marc de les
forces polítiques que es disputaran l'hegemonia dins de la República
Catalana.
*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 14.12.2015)
diumenge, 20 de desembre del 2015
divendres, 18 de desembre del 2015
dijous, 17 de desembre del 2015
dimecres, 16 de desembre del 2015
"VETAR MAS ENS SITUA EN UN ESCENARI AUTONÒMIC", CARLES SASTRE
Per Gemma Aguilera
Font: El Món
Nascut l'any 1955 a L'Hospitalet de Llobregat, Carles Sastre va militar al Front Nacional de Catalunya, i més tard a l'Exèrcit Popular Català (EPOCA). Arran de la mort de l'industrial José María Bultó, fou detingut i empresonat el juny de 1977. Sortia al carrer gràcies a una amnistia, però un recurs de Rodolfo Martín Villa el va posar en ordre de crida i cerca. Des de la clandestinitat, Carles Sastre va participar en la creació de Terra Lliure i va formar part de la seva Direcció Executiva fins al gener de 1985, quan va ser detingut a Puigcerdà juntament amb Montserrat Tarragó i Jaume Fernàndez. Condemnat per l'Audiència Nacional a 48 anys de presó, ha estat empresonat durant onze anys, temps durant el qual ha participat activament en el Col·lectiu de Presos de Terra Lliure. Alliberat el 1996, Carles Sastre ha estat el pres polític de Terra Lliure que més anys ha passat a la presó.
En quin moment decidiu impulsar aquest manifest?
El manifest s'ha gestat aquest cap de setmana, bàsicament davant del bloqueig de la situació política, va passant el temps i la situació s'ha de desencallar. No hi ha cap fet puntual concret, sinó un munt de sensacions que estem bloquejats i hem entrat ja en una situació perillosa.
De la lectura del manifest se'n desprèn que els signants no estan d'acord amb la postura d'una part de la CUP, que defensa que només hi pot haver independència sense Convergència?
Exactament això. Hi ha una majoria social a favor de la independència, però cal llegir-la i entendre-la, i pensar que cal desfer-se de CDC i allò que representa és no entendre aquesta majoria social. La majoria social és diversa i recull moltes opcions socials, i hem de saber encaixar aquest puzle. Una altra cosa és quins continguts donarem a la nova República. Tenim una majoria social a favor de la independència complexa, però justament aquest és el gran actiu del procés, no pas un llast. I encara una altra cosa, si no entenem que la crisi del 2008 va tocar de mort les classes mitjanes -moltes votaven CiU- i que aquestes es van desplaçar cap al sobiranisme-independentisme, és que no entenem quin país tenim i què volem construir.
De fet, al manifest demaneu a la CUP i a Junts pel Sí que arribin a un acord perquè tenen el mandat de les urnes del 27S, i sobretot, de les mobilitzacions massives al carrer durant cinc anys. Els signants del manifest sabeu millor que ningú que aquesta implicació de la societat civil és històrica, perquè fins fa quatre dies, el suport social a la independència s'aplegava al Fossar de les Moreres.
És un procés que s'ha iniciat des de baix, i des de les institucions polítiques s'acaba acceptant. El problema sembla que apareix quan, després del 27S, sembla que deixi de ser un procés de baix a dalt i passa a ser un procés gestionat des dels partits. I aquí es produeix el bloqueig. Entenem que els partits estan tenint una posició excessivament tàctica i no estratègica.
Us referiu a actituds de poca volada i mentalitat de botiguer. Tant a la CUP com a Junts pel Sí?
Ens ho creiem o no ens ho creiem? O fem el gest o no? Però el que no pot ser és marejar la perdiu constantment per càlculs electorals. L'acord s'està bastint no sobre equilibris, sinó sobre qui cedeix i qui no cedeix. I si en aquest escenari, mai no arribarem a un acord.
Cedir o no cedir, bàsicament a l'entorn d'Artur Mas.
El candidat de Junts pel Sí, que ha guanyat les eleccions, és Artur Mas. Una investidura és possible si hi ha un seguit de condicionants. El Govern ha de tenir una data de caducitat, i un programa social que satisfaci les necessitats i urgències dels catalans. I aquí, la composició de Junts pel Sí juga a favor, és molt plural, perquè donarà garanties i elasticitat com per poder donar cos no només als acords, sinó al compliment dels acords. Com que hi ha desconfiança per part de la CUP, la mateixa estructura de Junts pel Sí seria un aval per si el govern de Mas no complís els acords. Vetar Artur Mas ens situa en un escenari autonòmic. Per tant, des del punt de vista del procés d'independència, el cost de no investir Artur Mas és molt més elevat que investir-lo. Ras i curt, no fer president Artur Mas significa anar a unes eleccions no plebiscitàries i donar l'oportunitat als altres perquè ho tinguin molt fàcil.
Considereu que la CUP hauria de formar part també del futur Govern si hi ha acord?
A mi se'm fa difícil d'entendre, i potser és que sóc molt clàssic, com vols condicionar un govern i a la vegada no ser-hi. Si vols peixos mulla't el cul... No trobo lògic que algú es posi des de la barrera a dir a un altre com ha de torejar. No ho compro, ho sento.
La CUP ja no va voler ocupar un lloc a la mesa del Parlament.
És molt fàcil no ser-hi i no assumir responsabilitats. És molt còmode, això no s'hi val. El problema és que un determinat sector de l'independentisme ha demonitzat la política i els polítics, fent creure que un càrrec implica necessàriament una prebenda, i ha deixat de banda la dimensió de servei públic de la política. Ho hem reduït tot al pim-pam-pum i a tots són uns corruptes. Hi ha un problema de concepte, i si t'instal·les en aquesta crítica permanent, és molt difícil avançar.
Té cap importància, si Convergència s'ha sumat a l'independentisme fa cinc anys, i vostè, per exemple, en fa 45 que té consciència independentista, ha patit l'estigmatització i ha passat per la presó per la seva militància a Terra Lliure per defensar aquesta causa?
No té cap importància! No li demano a ningú un expedient independentista! Si demanem pedigrí, els estem impedint formar part de la història. Qui reparteix el certificat d'independentista? Qui té el patrimoni d'aquest actiu de país? Si algú se n'apodera, a mi ja no m'interessa. Hi som o no hi som? Tothom té les seves al·lèrgies, però en un moment històric les al·lèrgies te les empasses. Al final, uns pocs volen tenir la veritat i diuen que la veritat és revolucionària. I li pregunto a la CUP, ara la teva veritat és revolucionària i la meva no? De què es tracta, de fer la revolució o de ser revolucionaris? Si la qüestió és fer "postureo" revolucionari, per dir-ho en termes moderns, a la meva edat, passo. Ara bé, tinguem clar que el procés no sortirà gratis, tenim al davant la construcció d'un estat, no pas una botiga de betes i fils.
(NOTA: Com sempre, en Carles, gran, molt gran!)
Les negretes són meves.
ELS QUE NO TENEN POR*
Manifest de suport al procés independentista, en el 30è aniversari de la mort de Quim Sànchez
Manifest en record del nostre company Quim Sànchez, en el 30è aniversari de la seva mort, homenatge que fem extensible a tots els lluitadors i lluitadores del nostre poble que han mort defensant els drets nacionals i socials dels Països Catalans i que no poden gaudir d'aquest l'alè de llibertat que s'albira en la contrucció de la República Catalana
 |
| Quim Sànchez |
Els sotasignats, represaliats en diferents etapes de la lluita independentista, volem manifestar:
La reivindicació independentista ve de lluny. El moment actual és fruit de molts anys d'esforços, de la maduració de la consciència i voluntat nacionals, i d'una situació de crisi social, política i institucional de l'Estat espanyol. Però també sabem que l'actual majoria social per la independència no seria possible sense la participació de tots aquells que, des de fa anys, o en els darrers temps, han entès que la independència no només és possible sinó que és necessària. Estem davant d'una àmplia transversalitat, on hi ha sensibilitats molt diverses.
 |
| Carles Sastre i Benlliure |
Podem obsevar que el procés en marxa ha aixecat veus importants en contra: la gran patronal, les empreses de l'IBEX 35, amb menció especial a la gran banca, els grans grups de mitjans de comunicació... a més de les forces vives de l'Estat. I això és així perquè un trencament de l'Estat espanyol seria el fracàs històric de l'oligarquia espanyola. A diferència dels grans pactes de la Transició, l’espoliació econòmica actual fa el consens “per dalt” molt més difícil, i per tant, la ruptura es fa més inevitable.
Paral·lelament, davant d'això semblem instal·lats en el Mite de les Trompetes de Jericó, donant voltes i voltes, tot esperant l'enderroc de les muralles. Després dels resultats del 27 de setembre i de la declaració del 9 de novembre, ara estem en una situació de gairebé bloqueig. I no acceptem que les constants i persistents mobilitzacions de masses del poble català, veritablement històriques en tots els sentits, es puguin veure frustrades en el punt més àlgid del procés polític cap a la independència.
 |
| Carles Benítez i Baudés |
No es poden donar facilitats a partits d'ordre i de govern sense una voluntat clara de traspassar el punt de no retorn institucional, per tal que no s’entretinguin en l’immobilisme, perquè ara mateix la dilació qüestiona la credibilitat del camí cap a la República Catalana Independent.
Des de l'evidència constatem...
La mala gestió d'aquests darrers mesos, els dubtes i incomprensions que s'han generat, més la pràctica desaparició del rol que durant els darrers anys s'ha vingut exercint des de la mobilització popular, estan causant preocupació i cansament cada cop a més sectors. Certament, és hora de la política i de la construcció i la defensa d’un Estat, i no d’actituds de poca volada pròpies d’una mentalitat de botiguers.
 |
| Josep Musté (dreta) en companyia de Josep Planchart (DEP) |
Unes eleccions anticipades al març, amb resultat incert, més enllà de visions electoralistes curtes de vista suposen tornar-se a situar en la lògica autonomista, donar per acabada la dinàmica plebiscitària i desar al calaix qualsevol intent de debat sobre la constitució catalana que volem. I això es donaria en un context d'inici de mandat a l'Estat espanyol amb una composició parlamentària i governamental que difícilment es pot preveure progressista. Com es pot pensar que unes eleccions al març poden suposar un gir a l'esquerra? Aquesta falsa sortida seria oferir en safata l'excusa a aquells que no tenen cap interès en un procés cap a la independència, sense voluntat negociadora i que senzillament estan esperant tan sols poder continuar com fins ara, administrar les autonomies i encetar un enèsim viatge cap a les terceres vies mortes o referèndums de poc recorregut (una mena de “hàmster” de cicle llarg, deixant-nos novament als anys vuitanta).
Des del convenciment del fet que ens trobem davant d'un moment històric que no podem deixar passar de llarg; I conscients de la situació d'emergència social en què es troben sectors importants del nostre poble, situació que reclama instruments polítics eficients i recursos que no poden esperar...
 |
| Macià Manera |
Demanem que es facin tots els esforços possibles a fi i efecte que es pugui tancar un acord entre Junts pel Sí i la CUP, deixant de banda interessos partidistes o visions patrimonialistes del procés cap a la República Catalana Independent. Entenem que la diversitat i la pluralitat que hi ha tant dins la CUP com sobretot dins Junts pel Sí, s'han d’expressar obertament per tal de superar posicions excessivament sectàries, i s’han de convertir en la garantia i el compromís per a l'assoliment d'acords i el seu acompliment, escoltant així el mandat excepcional que ens va donar el poble català en les eleccions del 27 de setembre. Emplacem a trobar una unitat d’acció cap a la independència respectant la representació electoral, però també respectant les legítimes diferències dels projectes socials que cadascú representa, cercant un equilibri que no resti, i més quan l’adhesió entusiasta de les classes populars és imprescindible i ha de créixer.
Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls, Aleix Renyé, Josep Maria Renyé. Carles Benítez, Pep Musté, Jordi Puig, Lluís Millà, Sebastià Datzira, Macià Manera, Marcel Dalmau, Jeroni Salvador, Xavier Tolosana, David Martínez, Joan Rocamora, Esteve Comellas, Teresa Mas, Ramon Piqué, Ramon López, Vicent Conca, Toni Infante, Josep Poveda, Xavier Ros
*(NOTA: Penjat al Llibertat.cat, 15.12.2015)
Les fotos les he penjades jo, a efectes estrictament il.lustratius.
dimarts, 15 de desembre del 2015
LA CUP TÉ POR
La CUP no s'esperava el que li ha caigut a sobre. La CUP, com la CNT el juliol del 36, s'ha trobat amb el poder davant dels nassos i en comptes d'entomar el repte, s'acolloneix. És així de trist. Totes les barrabassades que algunes cupaires han dit en les darreres setmanes, equivalen, salvant les distàncies, a les barrabassades que els incontrolats (molts d'ells simples quinzenaris) van fer al llarg de les primeres setmanes i mesos de la guerra.
Hi ha quelcom patètic en aquesta manca d'agilitat per adonar-se que, en un moment, la situació ha canviat i que cal adaptar-s'hi que, o cavalques el canvi, o et fots de lloros... I la CUP sembla que no entén que té una gran oportunitat històrica, i prefereix amagar-se sota les faldilles de la Colau, o dels QWERTY. Prefereix fins i tot anar a la Sexta, o escriure al pamflet dirigit per l'infumable Enric Hernàndez, el gran fill del Periodico...
En una paraula, la CUP té por. Jo sempre pensava que a qui li tremolaria les cames i petarien les dents en arribar el moment decisiu, l'hora H, serien uns altres. I cony!, anava equivocat. A qui els tremola tot el cos és a aquelles que semblaven de ferro, de ciment armat, i possiblement era perquè ho eren, de ferro i de ciment armat, per això no tenen l'agilitat necessària per canviar el pas. Quan el discurs de la coherència és una excusa per no acceptar els reptes que cal encarar ens trobem davant d'una camama, d'una caricatura, d'un farsant.
La CUP capital Madrid? És això revolucionari? El Madrid del "no pasaran"? Va home va, deixeu-vos estar de punyetes, i digueu-ho clarament: tenim por, estem acollonides i preferim pelar els convergents del poble, que sabem qui són i on viuen, que la gent de l'Ibex 35 que ni els coneixem ni sabem quina cara tenen. Com els anarquistes que amb el seu primitivisme es van dedicar a liquidar els capellans de poble, sobretot els més innocents i sòmines, mentre els més culpables i malparits, així com els feixistes i l'alta burgesia, pel que s'hi jugaven, fotien el camp i es preparaven per si canviava la truita.
Jo, us ho juro, pensava que hi havia una CUP que mirava de cara, no que tenia complexos. Que odiava els espanyols per molt d'esquerra que fossin, perquè mentre no es demostri el contrari no hi ha ni un sol espanyol disposat a deixar que el poble català s'autodetermini lliurement. Ni un. Ni una. I encara que n'hi hagin, no seran realment els nostres germans fins que no siguem lliures, això sí, fraternalment, però lliures.
Jo ho pensava. Però ara veig que no, que la prioritat número 1 de la CUP no és el poble català i el seu benestar fonamentat en un poder popular fort. No, la seva prioritat és una altra que, paradoxalment, o no, coincideix amb la prioritat dels nostres enemics seculars: els espanyols.
Per la CUP la sàvia dita, l'enemic del meu enemic... només s'entén si tenim clar que per a elles l'enemic és Artur Mas, per això, per a elles, Espanya, és la seva amiga.
dissabte, 12 de desembre del 2015
dimarts, 8 de desembre del 2015
OBVIANT LA GRAN REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA CATALANA
Ahir escoltava la tertúlia de Catalunya Ràdio en la que participava aquest homenatge a l'auto-odi, desacomplexada, que té per nom Esther Vivas, que sembla parlar sempre des d'una càtedra, com si fos la femella alfa de la llopada. La seva anàlisi obvia sistemàticament que a Catalunya s'ha donat un moviment ciutadà per la independència sense comparació enlloc del món. Milions de catalans i catalanes han sortit al carrer durant cinc anys, per la independència, de caràcter social transversal, democràtic, pacífic, però amb una contundència exemplar. Però per la Vivas, com si plogués. Mai la sentireu referir-s'hi. Ella només parla del moviment dels indignats, de les manifestacions contra la guerra, dels nous partits, dels desnonaments, com si això fos l'únic que hagués passat en els darrers anys.
Esperar que determinada penya reconegui que a Catalunya hi ha hagut una revolució democràtica encapçalada pels independentistes, és totalment inútil. I la Vivas, que sempre escriu els seus llibres en espanyol, per cert, n'és l'exemple paradigmàtic.
Malauradament no n'és l'únic. Tenim altres casos de femelles alfes que destaquen pel seu odi contra la independència de Catalunya. Realment fa basques esmentar-les, però tal vegada és necessari fer-ho: serien els casos de la Gemma Galdón, la Gemma Ubasart i, fins i tot, alguna altra que encara que sí que vota per la independència, ho fa, diríem, a la seva manera, que és la de putejar la majoria d'independentistes. Però que no esmento per no muntar un sarau.
Naturalment, no interpreteu aquest post en el sentit que només hi ha fòbia anti-independentista femenina. Nooo, També n'hi ha de l'altra, naturalment, i ningú podrà dir que no els he matxacat més d'una vegada, però ara m'he sentit en l'obligació moral d'escriure aquest post. Possiblement perquè la intervenció radiofònica abans esmentada, em va fiblar més del compte. I és que mai aconseguiran, aquestes espanyoles, imposar l'espiral del silenci als independentistes. Això que ho tinguin per cert.
SEGON MOOC AL SAC!
Si el mes d'agost ja vaig aprovar el primer MOOC, avui acabo de rebre el certificat d'assoliment del segon MOOC, amb una nota encara més alta que el primer.
Un 95 sobre 100!
Aquest cop qui m´ha expedit el certificat sobre Terrorism and Counterterrorism és la molt prestigiosa Georgetown University. Han estat unes setmanes intenses, des del mes de setembre fins al passat dia 3, on he après molt.
Ara n'he començat un altre, i de cara als mesos de gener i febrer, ja me n´he apuntat a 2 o 3 més. La qüestió és no parar!
Just a few words to thank all the TerrorismGUX@georgetown.edu staff for your work done. I have learnt a lot and enjoyed your lectures, videos, readings, even in those cases that, as you know very well, we didn't agree
1001 RAONS PER L'ESTAT PROPI
La iniciativa cívica El país que volem, acaba de publicar un llibre Mil i una raons per a l'Estat propi que recull les aportacions que un conjunt de ciutadans vam fer en un seguit de trobades ara fa uns mesos. Una servidora va participar en la sessió dedicada a la política internacional, i que va ser moderada per Vicent Partal.
El llibre, redactat per Jordi Mercader, consta d'un pròleg del President Artur Mas, de molt recomanable lectura. A continuació hi ha el resum de les discussions tingudes en cadascuna de les tretze sessions realitzades (la d'internacional és l'onzena, que la trobareu en les pàgines 151-162). Després apareixen les aportacions individuals que ens van demanar a cadascun dels participants en format DAFO o SWOT (les meves apareixen a les pàgines 357 i 358). Finalment hi ha un epíleg a càrrec de Pere Pugès i Dorca, coordinador general de totes les sessions.
El llibre, no cal dir, és altament recomanable com a material de reflexió i, sobretot d'acció. També he comprovat amb satisfacció que l'equip de coordinació ha incorporat finalment la dimensió de la seguretat nacional, tal i com una servidora els va suggerir quan vaig comprovar que n'era absent a l'inici. La van incorporar a l'àmbit de l'administració i els serveis públics, que és el que els vaig suggerir, si bé considero que hauria d'haver tingut una sessió pròpia on es debatés el seu propi DAFO, però sembla que no hi van ser a temps.
divendres, 4 de desembre del 2015
dimecres, 2 de desembre del 2015
L'OPERACIÓ VIRREI QUE ES PREPARA
El fet que el desitjat i ja enyorat, David Fernàndez, sense cap mena de dubte, s'hagi inspirat en la meva proposta de vot de la CUP al President Mas, que he penjat tot just fa unes poques hores, en el post anterior, m'ha animat a escriure un altre post que em rondava pel cap els darrers dies.
Es tracta de la que anomeno Operació Virrei, i que consisteix, essencialment, en el fet que molt probablement, en el proper govern espanyol, sobretot si és del PP, però també podria passar amb el PSOE, hi participarà com a Ministre plenipotenciari pels afers catalans en J.A. Duran i Lleida. Serà com a Catalan lieutenant, copiant al model canadenc, on sempre hi ha un ministre que és el referent pels afers quebequesos (el Quebec lieutenant, doncs). D'aquesta manera s'intentaran matar diversos ocells d'un sol tret.
En primer lloc, es llançarà una xarxa de salvació a l'interessat, perquè és evident que el seu xiringuito no traurà cap diputat, Llavors, en tant que ministre independent, Duran podrà continuar fent la viu-viu, i fins i tot tornar al Palace, a la seva suite estimada.
En segon lloc, la seva funció serà anul.lar políticament el President de la Generalitat, l'Artur Mas, per suposat, assumint el lideratge de Catalunya, i repartint inversions, subvencions, a tort i a dret, i creant doncs una xarxa d'interès per a la qual comptarà amb el suport entusiasta de tots els Fomentos, Circulos, Vanguardias, El Periódico, etc.
En tercer lloc, la seva especialitat, esdevenir el gestor dels interessos econòmics catalans a Madrid, amb els contactes amb els Ibex 35, i tots els poders fàctics madrilenys.
I, en quart lloc, esdevenir el referent del Bloc del No a la Independència, en els propers 18 o 16 mesos que queden abans de la seva declaració formal. Rere seu, naturalment, tots els partits del búnquer, la brunete mediàtica, i la xarxa corrupta d'entitats espanyolistes de tot pelatge.
En definitiva, Duran es pensa que pot capgirar la truita i esdevenir l'únic representant de Catalunya. D'una Catalunya submissa i sotmesa a Espanya, com la volia el seu referent, en Samaranch, a les darreries dels setanta,
Però no se n'adona que la Cataluña del 1939, ja no existeix, i no tornarà mai més.
UN DISCURS VALENT I POTENT
Ahir vaig escoltar en directe el discurs del President Artur Mas, que va pronunciar com a cloenda de l'Acte de Lliurament del XIX Premi d'Assaig Polític Ramon Trias Fargas, que organitza la fundació Catdem. Va ser, he de dir-ho, un discurs valent i potent. Lluny de qualsevol hesitació, dubte. Fins i tot m'atreviria a dir, un discurs contundent. Un discurs que, des del meu punt de vista, va defensar la dignitat. La dignitat dels centenars de milers de catalans i catalanes que, conscientment, van votar una llista que tenia molt clar quin era el seu candidat. I que a ningú no enganyava. I que va guanyar de forma més que folgada. Assumir cap renúncia en aquest sentit, seria un acte de covardia de dimensions siderals, que no es pot tolerar i que afectaria profundament l'autoestima de molta gent.
Mas va a per totes, vaig deduir. I naturalment, he de dir que fa ben fet. Ni un pas enrere. Cal sumar més gent, cal eixamplar la base, del procés independentista. Però el que és impensable és que volent estirar el llançol cap a un costat, destapem l'altre costat. I avui en dia, Mas és un plus per molts catalans i catalanes que aposten per la Independència com un projecte de benestar i cohesió social
A veure, molt senzill. En tota democràcia de partits, els partits amb una representació minoritària, poden fer tres coses. O influir, no votar o vetar.
Influir pressuposa que pressionen el govern perquè adopti polítiques i decisions properes o en la línia dels plantejaments que defensen (els partits minoritaris). Si el govern els fa cas i els adopta, els cedeix els vots (tants com escons tinguin). Normalment, els partits minoritaris posen l'èmfasi en aquelles polítiques o decisions que més intensament senten. Per exemple, un partit verd, en els temes ecologistes, sostenibilitat, etc.
En el cas que no els faci cas, naturalment, el partit minoritari no dóna suport al govern, és a dir, no el vota i fins i tot, si aquest no troba altres suports, pot arribar a fer-lo caure. En principi, la lògica hauria de ser que la causa que provoqués la caiguda fos cabdal dins el programa del partit minoritari.
Finalment, pot fer una tercera cosa. Que és negar-se en rodó a qualsevol tipus d'acord, argumentat un veto, per exemple, ad hominem. En aquest cas, al candidat de l'opció amb més escons. En aquest cas, el programa polític, no té cap mena d'importància, no hi pinta res, perquè hi ha quelcom que passa per damunt de tot, el veto a una persona concreta,
Ok, doncs, Si això ho apliquem al cas concret que ens ocupa, veiem que en el programa polític del partit minoritari, en aquest cas, la CUP, no hi ha cap referència explícita, a Artur Mas. Ho he comprovat, digitalment, donant una ordre de cerca, que, com es pot veure en la foto,en el programa de la CUP, la cerca "Artur Mas" no dóna cap resultat. Zero.
Per contra, hi ha 75 pàgines denses, plenes de propostes i posicionaments en tots els àmbits, des de la Sobirania, els serveis públics, el feminisme, l'alimentació o la corrupció.
Llavors, el comportament lògic de la CUP, en tant que partit minoritari, si apliquem l'esquema abans esmentat, és que pressionés el candidat a formar govern, a adoptar alguns, fins i tot el màxim nombre possible, de polítiques o iniciatives contingudes en el programa propi. Seria raonable, lògic o conseqüent. Aconseguir això, des de la seva perspectiva ideològica, faria un gran bé a la societat catalana, sobretot als més colpejats per la crisi. Uns acords que naturalment no assolirien el 100%, però que podrien assolir una proporció molt superior a la del pes de les diputades cupaires a Parlament.
Però ve't aquí que fins al moment, allò que sembla esdevenir decisiu, és el veto a una persona que ni tan sols figura en el programa polític propi. De manera que s'avantposa aquest a totes les mesures socials, econòmiques, ecològiques, de gènere, etc. El veto ad hominem és més important que la resta.
La lògica deducció de tot plegat és que la CUP, en funció de la seva actuació, no és com diu ser en el programa, sinó que allò que decideix en definitiva el seu vot és el veto a una persona. En definitiva, la CUP és un partit principalment i fonamentalment anti-Mas. I la resta, secundari.
La paradoxa és que aquest component anti-Mas porta la CUP a coincidir de facto amb el vot dels partits del búnquer, que tenen, com ja han dit per activa i per passiva, com a objectiu fonamental, decapitar el procés independentista, en base a la neutralització del que ells consideren deus ex machina de tot el procés. Per ells, sense el Mas, el procés està mort, perquè parteixen d'una comprensió elitista de la realitat política. Ja hi han coincidit en dues ocasions. No sé si coincidiran en més. Però...
Vot lliure
Si alguna cosa va demostrar la darrera Assemblea Nacional Oberta (ANO) de la CUP, és que les seves militants estan profundament dividides sobre votar o no a en Mas. Tenint present, a més, que en les darreres setmanes, les portaveus cuperes s'han mostrat com unes defensores exquisides de les promeses fetes durant la campanya -encara que, com ja hem vist, no figuren en el programa- es va dir per activa i per passiva que la CUP no votaria en Mas, penso que la manera de desencallar el tema, o, si més una manera de desencallar-lo, fóra donar llibertat de vot als diputats de la CUP en la tercer votació d'investidura. Si aquesta es dóna. D'aquesta manera, per una banda es donaria compliment a la promesa feta durant la campanya -encara que, repeteixo, no figura en el programa. De l'altra, es podria visualitzar la pluralitat d'opinions existents a l'interior de la CUP. Fóra molta casualitat, i en tot cas, seria forca negatiu o significatiu, que hi hagués una total unanimitat en un sentit o un altre, entre les diputades de la CUP, voldria dir, en definitiva, que no seria políticament representativa del conjunt de l'organització. Que reproduïria, fins i tot, els esquemes oligàrquics dels partits clàssics on una èlite parlamentària, sovint poc té a veure amb els plantejaments de la base militant. Així, jo diria que, aplicant els percentatges obtinguts entre les diferents opcions a l'ANO, entre dues o quatre diputades de les 10 de la CUP, haurien de votar a favor de la investidura de Mas, amb la qual cosa, tot l'embolic actual, que ja dura massa, s'esvaïria.
Dit això, repeteixo que ahir vaig veure en Mas en plena forma, Convençut de la seva capacitat i quasi bé exultant, Tal vegada aquesta fortalesa i valentia seran decisives per a les properes setmanes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)