Ara és el moment d'explicar què s'amaga darrere el fitxatge de Cristina Farrés

 

ENS VEIEM A RIPOLL, 18 D'AGOST

 

EL 155è PRESIDENT DE LA COSA AUTONÒMICA, SILVIA ORRIOLS DIXIT

 

JOAN SALVAT PAPASEIT, CENT ANYS DE LA SEVA MORT

 

CANÇÓ FUTURA 

Guerra la guerra, fem-nos soldats: 
serà la terra pels catalans. 

Gent de Castella, deixeu-nos pas! 

Feu-vos enrera la host vilana. 
La mar és nostra! La granca ufana 
que l'estol passa. 
   La malvestat 
s'és feta eixorca si som triomfants: 
serà la terra pels catalans. 

Duem estrella i penó barrat, 
guerra la guerra! 
   L'ardit es bat 
per una engruna dolça de pau: 
si perd l’engruna vol llibertat. 
Serà la terra pels catalans. 

Gent castellana, l'allau no us val! 

KIM RULL-UN

 

CATALUNYA I LES ARMES DE PRESTIGI

 

Llibre comprat al Museu Etnogràfic de Ripoll, una gran obra

AMB LA PRESIDENTA D'ALIANÇA CATALANA, SÍLVIA ORRIOLS (6.6.2024)

 

1er CONGRÉS NACIONAL D'ALIANÇA CATALANA, 6 DE JULIOL 2024

 

PRIMERA TROBADA DE LA VEGUERIA DEL PENEDÈS D'ALIANÇA CATALANA

QUE TREMOLI VICHY!!

AMB EL DIPUTAT RAMON ABAD, ANTIC REAGRUPAT I ARA A ALIANÇA CATALANA

SÍLVIA ORRIOLS PARLA CLAR AL PARLAMENT

LA TRILOGIA DE BARCELONA (TERCERA PART), PER OCTUVRE

 

FELIP, EL SÒMINES....

 

PRIMERA RODA DE PREMSA D'ALIANÇA CATALANA AL PARLAMENT DE CATALUNYA (18.6.2024)

LA TRILOGIA DE BARCELONA - SEGONA PART - PER OCTUVRE

LA TRILOGIA DE BARCELONA - PRIMERA PART- PER OCTUVRE

 

JA VAN 2 DE 2, L'ANTIGA CONVERGÈNCIA TORNA....

Ja ho vaig anunciar aquí i a Twitter, Junts no és més que. a hores d'ara, la reencarnació de l'antiga Convergència, autonomista i del peix al cove. I la demostració més fefaent d'això, la tenim en els càrrecs que es van nomenant en la nova legislatura.

A hores d'ara ja hi ha  un 2 de 2. És a dir, els dos càrrecs de pes que s'han nomenat recentment han anat a parar a .... convergents de tota la vida. Cap sorpresa, doncs.

El primer ha estat el de President del Parlament, que ha tocat a Josep Rull, convergent de pro, i que sempre ha estat ocupant càrrecs de responsabilitat, abans amb Convergència, ara amb Junts, cap novetat, doncs.

El segon ha estat el reelegit president del grup parlaamentari de Junts, al Parlament de Catalunya, l'Albert Batet, també conegut com Mr. 40.000. Aquí cal tenir en compte, el seu paper totalment decisiu en el descavalcament de Laura Borràs, com a Presidenta del Parlament, i en la seva substitució per Anna Erra. 

Rull i Batet representen dos polítics de l'antiga Convergència, que mantenen el seu protagonisme en la nova etapa política. I estic molt segur que en vindran molts més. I això, companys, no és cap bona notícia.

Editorial | La veritable fita de Sílvia Orriols, publicat a L'Alternatiu (11.6.2024)

Quan ni tan sols havia posat un peu al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols ja havia aconseguit sacsejar el panorama polític de casa nostra. Aquesta ripollesa, una ‘outsider’ de lèxic vernacle, ja havia esfondrat els murs de correcció política que durant dècades han eximit els responsables públics catalans d’haver d’abordar debats incòmodes. Problemàtiques socials que han crescut a l’ombra d’una ignorància deliberada fins a tornar-se fora de control i que, com va veure’s diumenge, han esdevingut prioritàries per a bona part de la ciutadania europea.

I, precisament, el dia en què s’estrenava com a diputada, es feia evident la segona gran fita assolida per Orriols. Fou durant l’emissió a la cadena espanyola La Sexta d’una entrevista que la líder d’Aliança Catalana havia concedit al programa vespertí d’El Intermedio. En pantalla es projectà un diàleg de poc més de sis minuts entre la periodista Andrea Portero i la batllessa de Ripoll, en què destaquen les reiterades rèpliques de l’entrevistadora a les respostes de la seva interlocutora.

Encara que aquesta actitud de confrontació cerqués únicament fer-se perdonar per l’audiència i els col·legues de professió pel fet de donar veu a l'”extrema dreta”, assistim a un espectacle tan gratificant com anòmal. Una periodista exercint com a tal i un polític català que compareix davant el “quart poder”. És l’estil incissiu que ara fa dos mesos també exhibí Gemma Nierga enfront de la mateixa Orriols i que anirà a més. La ripollesa genera interès, aporta audiència i augmenta les interaccions. Però cal justificar que se li dona espai, escenificant que se li està desmuntant el relat.

Sigui com sigui, Sílvia Orriols ha fet reviscolar per moments una professió moribunda. A Catalunya, ostatge de la subvenció. Li ha recordat a la premsa les funcions d’escrutini sobre el discurs públic i de contrapès respecte del poder que li són pròpies i havia abandonat. Un compromís envers la ciutadania que sembla haver recuperat, això sí, només en presència de la de Ripoll.

Portero rebatia una de les afirmacions d’Orriols, fent referència a què no pot vincular-se delinqüència amb immigració perquè les dades oficials de la policia no inclouen l’origen dels infractors. El retret l’adreçava contra l’entrevistada, en comptes de qüestionar-se l’absència d’aquesta variable a les estadístiques publicades per les autoritats. Una flagrant ocultació d’informació, que no només és contrària als principis de transparència que hauria d’observar qualsevol societat sanejada, sinó que també distorsiona la comprensió de la realitat, impedeix la formulació de diagnòstics acurats i condueix a intervencions públiques equivocades.

NOTA:  Negretes meves (JS)

6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*

"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"

Joan Carretero

31/05/2024 12:35

6 d’octubre del 2023

Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.

Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.

Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.

Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.

Ben segur que aquesta franja de terra no era el paradís, excepte per als jerarques de Hamàs, però no pas per les accions d’Israel, sinó pel capteniment de Hamàs, que ha destinat milers de milions d’euros a la construcció de túnels i a la fabricació de coets per atacar Israel, i a l’enriquiment dels seus sàtrapes, en lloc de destinar recursos al benestar dels seus ciutadans. Cal dir que, encara abans del 7 d’octubre una gran proporció de la població de Gaza vivia en camps de refugiats, i és de molt difícil comprensió que uns palestins en un territori sota uns dirigents palestins encara estiguin reclosos en aquests camps i no se’ls hagi ajudat a tenir habitatges mínimament dignes. Certament, amb una part del que s’ha destinat a preparar la guerra amb Israel s’hauria pogut ajudar a tenir una vida més pròspera a una ciutadania, que bé que ho mereix.

7 d’octubre del 2023

El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.

Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.

Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.

Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.

No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.

No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.

En qualsevol cas, des d’aquest tràgic jorn, el que més s’anava insistint era que la resposta d’Israel fos “proporcionada”. La meva pregunta era i és: davant d’aquesta carnisseria inhumana, quina pot ser una resposta proporcionada? Quina és la mesura? Quina és la reacció adient? Com s’hi ha de tornar una societat quan veu aquest infern? Quina nació no vol recuperar els seus fills segrestats? Quin poble no es defensa dels que el volen eliminar i fer desaparèixer de la terra?

Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.

És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.

NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)

JA EL TINC, EL NOU LLIBRE SOBRE LA SÍLVIA ORRIOLS!

 

Lectura d'estiu!