GRAN VÍDEO!

Post penjat inicialment el 13.11.2012

AFERS EXTERIORS, UNA VICTÒRIA

La lògica i la racionalitat s'han acabat imposant. Felicitem-nos-en. Aquest dissabte, pel matí, he llegit que el President Artur Mas, candidat a la reelecció (allò que els americans diuen the incumbent candidate, és a dir qui ocupa el càrrec que està en joc, i aspira a un nou mandat) ha anunciat la inclusió en el nou govern que, si els electors li renoven la confiança, formarà, d'una Conselleria d'Afers Exteriors (CAAEE, o CAE per simplificar).

Només han calgut unes quantes jornades des del dia 25 de setembre, que va ser quan el sr, Mas va anunciar la seva voluntat de fer eleccions i de fer un refèndum, per constatar una cosa que era de calaix, i que modestament, en aquest bloc havíem reclamat per activa i per passiva. En aquestes poques setmanes, Mas i el seu war room, és a dir, el seu equip d'estratègia política i assessors, s'han adonat que el front internacional en el procés per la Independència és d'importància rellevant.

Primer van ser els atacs a Catalunya per part de la premsa econòmica o generalista anglòfona, pressumptament inspirada des de Madrid, i amb el tema del finançament i la  mala gestió econòmica presidencial. Després, amb la marea humana que va significar l'11-S, els corresponsals  i els seus caps, van començar  a canviar el discurs. I, el govern espanyol fins i tot va posar-se a la defensiva. Això va obligar a variar el foc a discreció ara centrat en l'hipotètic -i fals- no reconeixement de la UE, l'aïllament internacional, etc. De cop i volta, l'escenari internacional es va convertir en una camp de batalla proritari. A Catalunya, el govern i milers d'internautes diàriament van contrarestar les intoxicacions espanyoles, vehiculades bé a través polítics freakis, o de fonts anònimes altament sospitoses. És tan important l'escenari internacional que els espanyols estan donant consignes com la de, paradoxalment, evitar la internacionalització del tema, tal i com va reconèixer fa unes setmanes una eurodiputada socialista després que li tallessin el cap.

Fins ara, però, els afers exteriors de la Generalitat corria a càrrec d'una secretaria. Ara passarà a l'àmbit jeràrquic administratiu superior, és a dir una Conselleria. Màxima expressió política, doncs.Amb un titular que, ja ho dic ara, les passarà de tots colors -i que per aquest motiu, no m'estranyaria que ho fos el propi Mas.

Era una decisió que s'hauria d'haver pres el 2010, o fins i tot abans, amb els governs Pujol. Val a dir que amb la vicepresidència de Carod Rovira s'arribà a un reconeixement rellevant, en crear-se una vice-conselleria -no recordo si era aquest el nom exacte-. Ara encara es fa un pas més endavant, doncs. Una conselleria exclusiva.

Des de Reagrupament, ja en el seu moment, el grup de treball d'Internacional, va assenyalar que la formació de la CAE era inajornable, i que a més caldria complementar-lo amb un cos específic de funcionaris o tècnics especialitzats en els afers exteriors, en les seves diferents variants: afers polítics, econòmics, culturals, d'intel,ligència i seguretat, etc, Si tot va bé es farà un primer pas, i després només caldria fer-ne el segon. Posseir, com a mínim, una quinzena o vintena de delegats del govern al món i als organismes internacionals, proporcionarà a Catalunya un enorme volum d'informació, de contactes i de recursos per ajudar al país a sortir de la crisi.

Així doncs, ens complau d'allò més la proposta, integrada en el marc de les diferents mesures per dotar Catalunya d'estructures d'estat, i aquesta n'és una d'enorme rellevància.

N'aprofundirem més en un post proper.

"Keep moving"

TOTS SOM GARCIA

PER L'ESTAT PROPI, LA COHESIÓ I EL PROGRÉS SOCIAL

Manifest de suport al President Mas

Nosaltres, gent de conviccions catalanistes i de pensament progressista,

• convençuts que els catalans vivim un moment decisiu de la nostra història;

• orgullosos del projecte que hem construït al llarg del temps;

• amb la certesa que Catalunya és la història d’un èxit compartit gràcies a l’acció de moltes generacions i de moltes persones que hi han nascut i d’altres que han vingut de terres enllà;

• amb la certesa que Catalunya és la conseqüència d’idees diverses que han sumat en el pòsit comú del catalanisme;

• confiant que els valors que han forjat la nostra identitat com a poble són una bona base per a encarar amb esperança el nostre futur nacional;

• convençuts que vivim en una nació històrica que han intentat encotillar en un Estat que no ha volgut ser el nostre;

• persuadits que és insostenible mantenir-se dins d’un Estat que ha esdevingut un instrument al servei exclusiu de només una part dels ciutadans que diu representar, incapaç d’acceptar i respectar la seva diversitat nacional, cultural i lingüística, incapaç de servir els interessos dels catalans;

• segurs que no podem seguir acceptant les regles de joc imposades per un Estat que les principals forces polítiques estatals han conduit al fracàs, i que actualment és el principal entrebanc per la millora de la nostra governabilitat, el nostre progrés social i la nostra expressió democràtica com a poble;

• amb la certesa que moltes de les coses aconseguides per l’esforç de la nostra gent estan en perill si no agafem de manera plena les brides del nostre govern, del nostre model de benestar, del nostre present i del futur de les generacions properes;

• convençuts que cal més que mai que cadascú miri de contribuir a sacsejar les formes tradicionals de fer política i aprofundir la democràcia;

• amb la certesa que ara més que mai cal una acció política basada en consensos amplis més que no pas en la rutina del dissens que ha inundat el debat polític;

• convençuts que és bo que aquells que compartim aquests principis exposem públicament les nostres idees per enriquir el debat de fons que està fent la societat catalana, de cara uns comicis que seran, de ben segur, extraordinàriament importants pel nostre futur com a país,

signem aquest manifest segurs que Catalunya viu una cruïlla decisiva de la seva història.

Una cruïlla que, en funció del camí que triem,

• determinarà que els catalans adquirim una major capacitat democràtica de  decidir com volem resoldre els molts reptes socials, polítics, econòmics i culturals que hem d’afrontar;

• condicionarà el volum d’oportunitats que posem a disposició de cadascú dels ciutadans per afrontar una vida més plena, digna i segura;

• i marcarà en gran mesura la qualitat de la vida social que podrem compartir les actuals generacions i que afectarà molt significativament la vida de les properes.

Una cruïlla que, com en tots els moments transcendents de la història, exigeix deixar de banda tot tipus d‘ambigüitat intel·lectual i obliga a prendre partit.

En els moments històrics, més que mai, s’ha de triar.

I ara estem en un d’aquests moments.

Tenint per cert

• que és impossible desplegar un país socialment avançat i just sense el poder polític necessari, sense les estructures d’Estat imprescindibles per sostenir un model de benestar digne i equitatiu;

• que en una època de preeminència dels individualismes te més sentit que mai seguir treballant de manera col·lectiva i assumir la quota de responsabilitat que correspon a cada ciutadà;

• que es pot contribuir a la millora nacional i social sense encotillar-se exclusivament en les tradicionals militàncies polítiques de partit;

• i que Catalunya necessita més que mai el compromís profund de tots i cadascú dels qui avui hi vivim,

expressem els compromisos següents:

1. Treballar perquè els catalans disposem d’un Estat propi, social, democràtic, obert al món i especialment predisposat amb el nou Estat espanyol que en resultarà.

2. Treballar per un Estat propi europeista, integrat a la Unió Europea en igualtat de condicions amb la resta d’Estats que la formen, compromès plenament amb un projecte comú, democràtic, social, just i federal.

3. Treballar per un Estat propi que volem que sigui una eina eficaç per a garantir els fonaments de l’Estat social del benestar, la voluntat de justícia social del poble i la qualitat de vida de tots els ciutadans que hi viuen.

4. Treballar per un Estat propi que tingui l’objectiu d’acompanyar la societat creativa i cívica catalana en el desplegament d’un país culte i educat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la presència de la cultura catalana en un món globalitzat i la voluntat d’innovació imprescindible per afrontar amb garanties el nostre futur com a comunitat. Un Estat propi que garanteixi l’accés a la bona educació i a la qualitat educativa, en tots els seus nivells, i a tots els ciutadans. Un Estat propi que es comprometi amb la cultura humanística, científica i artística, i amb l’educació com el veritable fonament bàsic de la identitat i del progrés del poble.

5. Treballar per un Estat propi que defensi el català i la seva plena normalització nacional i internacional com a novena llengua europea que és. La defensa del català s’acompanyarà d’una explícita voluntat d’incorporar el castellà com a patrimoni compartit de tots els ciutadans de Catalunya. També l’aranès tindrà una especial cura per part de l’Estat català. Catalunya serà un país de referència internacional en la pràctica i el respecte de les llengües.

6. Treballar per un Estat propi que promogui i estimuli l’anhel de la societat catalana d’esdevenir una democràcia avançada, participada per la ciutadania i garant dels drets i llibertats civils. Defensem un Estat català profundament democràtic, participat i obert construït a partir d’un sistema parlamentari i electoral renovat, obert i més vinculat a la voluntat de la ciutadania.

7. Treballar per un Estat propi disposat a enfortir els llaços de fraternitat amb Espanya i totes les seves comunitats. El problema de Catalunya no és Espanya, és l’Estat espanyol. L’Estat propi català que imaginem el volem solidari, dialogant i fraternal amb els ciutadans espanyols.

8. Treballar per un Estat propi que sustenti el seu progrés en un model econòmic sostenible, intel·ligent i integrador, que tingui la mirada posada als mercats internacionals i que creï riquesa per al conjunt dels ciutadans. Volem un Estat català capaç d’actualitzar i renovar el nostre tradicional industrialisme i esperit emprenedor, capaç d’implementar una economia basada en la recerca, la innovació i en un ús eficient dels recursos naturals i fonamentada en activitats ambientalment i social responsables. Volem un Estat català que sigui l’epicentre d’una regió econòmica mediterrània de rang global.

9. Treballar per un Estat propi que enforteixi el teixit urbà català i el cohesioni sumant-hi amb convicció la capitalitat internacional de Barcelona com un dels seus millors actius. La Catalunya que volem és una Catalunya fonamentada en les seves ciutats, que vetlla pel seu patrimoni natural i, que reconeix el paper i la importància dels ciutadans que viuen arreu del territori.

10. Treballar per un Estat propi que es fonamenti sobre una administració pública moderna, formada, eficient i sostenible al servei de la ciutadania. Una administració clara i transparent, que rendeixi comptes a la societat, amb objectius clars, a curt i llarga termini, descentralitzada envers els ajuntaments i oposada a les pràctiques corporatives.

Aquest són els nostres 10 compromisos per a afrontar les hores decisives que viu Catalunya.

Són compromisos que s’inspiren en el model de l’Europa social en la que s’ha d’emmirallar l’Estat propi dels catalans i que tenim la certesa que regiran l’acció de govern del President Artur Mas, des del convenciment que, en la construcció de l’Estat propi per a Catalunya, l’ambició nacional i l’ambició social són dues cares de la mateixa moneda.

Tenim la certesa, doncs, que amb les eines d’Estat amb que ens hem de dotar en l’etapa històrica que iniciem, podrem construir la societat catalana lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tots anhelem.

I és per això que, com a persones compromeses amb els ideals de llibertat i de progrés, demanem al President Mas que aculli les idees aquí desplegades i, alhora, li donem suport per tal que pugui liderar aquest procés junt amb un ampli espectre polític i amb la força parlamentària i social imprescindible per avançar en la construcció d’un Estat propi que respongui a la suma de la tradició democràtica i europeista i al consens social que han representat els governs democràtics de la Generalitat presidits pels seus predecessors.

Avui, més que mai, cal sumar esforços perquè Catalunya pugui conquerir el futur que decideixin lliurement els seus ciutadans i ciutadanes.

Novembre de 2012 

LLISTA COMPLETA D'ADHERITS

Sam Abrams, Escriptor i crític literari; Vicenç Altaió, Escriptor; Josep Lluís Alay, Professor d’Història de la UB; Francesc Aleu, Artista; Joan Angulo, Economista; Neus Aranda, Gestora cultural; Martin Aranburu, Politòleg; Pere Ayguadé, Veterinari, exdiputat al Parlament de Catalunya; Pere Baltà, President de la Fundació Paco Candel; Manel Bardàvio Novi, Lingüista i cooperativista; Xavier Benguerel,Compositor; Leopold Benguerel, Químic; Josep Fèliz Bentz, president de Musical Dreams Enterprise; Lluís Bernabé, Periodista; Lloll Bertran, Cantant i actriu; Laura Bertran, Doctora en Filosofia; Irene Boada, Filòloga i periodista; Martí Boada i Juncà, Geògraf, naturalista i doctor en Ciències Ambientals; Marc Bonavia, President d’AIJEC; Laura Borràs, Doctora en Filologia Romànica;Núria Bosch, Catedràtica d’Economia a la UB; Jorge Brotons,Escriptor; Xavier Bru de Sala, Periodista i escriptor; Joaquim Calaf Alsina, Metge i científic; Miquel Calsina, Politòleg, professor de la URL; Carles Canut, Actor; Josep M. Canyelles, Expert en Responsabilitat Social Corporativa; Roser Capdevila,  Il·lustradora; Elvira Carles, Directora de la Fundació Empresa i Clima;Antoni Carulla Guarner, Naturalista i emprenedor social; Esther Casademont, Empresària; Jordi Casassas, Catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Eugeni Castejon, Ecoemprenedor; David Castillo, Periodista i escriptor; Gerard Claret, Violinista; Antonio Ciccone, Economista; Stefano Cingolani, Historiador; Joaquim Colominas, Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona; Agustí Colomines, Professor d’Història Contemporània de la UB i president de la Fundació Catdem; Jordi Colomines, Advocat; Betona Comín, Directora de COSES; Carles Cugat, Arquitecte i escenògraf; Joan Delort, Gestor públic; Guillem d’Efak Fullana, Editor i gestor cultural;Salwa El Gharbi, Experta en immigració i en gestió de la diversitat;Josep Maria Escribà, Pagès; Jordi Fabré Carreras, Arquitecte; Gabriel Fernández Díaz; Exdirector de Ciutadans pel Canvi; Joaquim Ferrer, Historiador; Ramon FolchSocioecòleg, Doctor en Biologia; Celdoni Fonoll, Poeta, músic i cantant; Patricia Gabancho, Escriptora; Pau Garcia-Milà, Director general d’eyeOS; Joaquim Garrigosa, Musicòleg; Sílvia Gasset, Gestora cultural; Carles H Mor, Escriptor; Carme-Laura Gil,Filòloga i ex-consellera d'Ensenyament; Rosa Gil, Restauradora; Silvia Giménez-Salinas, Advocada; Miquel Giménez,Escriptor i periodista; Salvador Giner, Sociòleg; Jordi Gusi,Emprenedor social; Rafael Hinojosa, Expresident del Consell de Treball Econòmic i Social; Edgar Illas, Professor d’Estudis Catalans a la Universitat d’Indiana; Mar Jiménez, Economista i periodista; Lluís Jou, Notari; Lluís Juste de Nin; Dissenyador i dibuixant; Gorka Knörr,Músic i consultor empresarial, exdiputat al Parlament Europeu per EA;Enric Leire, Advocat; Maria León-Sanromà, Metgessa; Josep Enric Llebot, Catedràtic de Física de la UAB; Marta Macias, Empresària;Manuel Manonelles, Politòleg expert en relacions internacionals;Antoni Malet, Catedràtic d’Història de la Ciència de la UPF; Jordi Maluquer de Motes, Catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UAB; Pere Martí, Periodista; Xavier Martínez Celorrio,Professor de Sociologia de l’Educació de la UB; Ferran Mascarell,Historiador; Josep Mòdol, Sociòleg i exsenador pel PSC; Jaume Morron, Director de dialEc-Comunicació per a la Sostenibilitat; Enric Olivé, Catedràtic d’Història Contemporània de la URV; Magda Oranich, Advocadessa; Gerard Padró, Catedràtic d’Economia de la London School of Economics; Jaume Padrós, Metge; Jordi Palou, Advocat, mediador en resolucio pacifica de conflictes; Ignasi Parody, Emprenedor social; Oriol Pi de Cabanyes, Escriptor; Montserrat Pinyol, Advocada i presidenta de la Mútua d’Advocats de Catalunya;Josep Pla-Narbona, Dissenyador i pintor; Ricard Planas, Empresari cultural; Agustí Pons, Periodista i escriptor; Clara Ponsatí, Economista, càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown; Josep Maria Portavella, Escriptor, músic i director deThe Chanclettes; Àlex Pujol, Emprenedor social; Miquel Rafa, Biòleg i naturalista; Miquel Reniu, Historiador; Ferran Requejo, Catedràtic de Ciència Política de la UPF; Eduard Riu-Barrera,Arqueòleg i historiador; Enric Roca, Coordinador Edu21; Joan Roca Sagarra, Advocat; Adoración Rodríguez, Treballadora social; Xavier Rubert de Ventós, Filòsof; Francesc Sanahuja, Dirigent excursionista i tècnic en comerç internacional; Ramon Sargatal, Activista cultural; Esther Sánchez, Professora de Dret del Treball d’ESADE; Jaume Sobrequés, Historiador; Josep M. Solé i Sabaté, Catedràtic d’Història Contemporània de la UAB; Àngels Solé, Historiadora; Josep Sort, Politòleg i professor de la URL; Jaume Suau, Professor d’Història Contemporània de la UB; Àlex Susanna, Escriptor i gestor cultural; Jordi Tolrà, Activista per la pau; Mercè Torras Colell, Arquitecta; Rosa Maria Torre Lloveras, Advocada;Eduard Vallory, Politòleg i periodista, doctor en Ciències Polítiques i Socials; Montserrat Vendrell, Doctora en Biologia; Jaume Ventura,Economista; Miquel Ventura, Director de la Fundació Mar; Pau Vidal,Emprenedor social; Francesc Vilà, Psicoanalista; Núria Viladot,Empresària; Vicenç Villatoro, Escriptor, periodista i president del Ramon Llull; Ramon Vinyals, Empresari i exdiputat al Parlament per ERC

Només amb un Artur Mas enfortit el 25-N a les urnes podrà Catalunya avançar cap a la independència

Autor: JOAN CARRETERO
Font: El Periódico de Catalunya
Data: 06.11.2012

L’Onze de setembre d’enguany centenars de milers de persones es van manifestar de manera inequívoca pels carrers de Barcelona en demanda d’un estat per Catalunya, en definitiva, per proclamar l’assoliment d’allò que és normal a totes les nacions del món.

De manera absolutament imprevisible per a molts, el president de la Generalitat va escoltar el clam del poble i va assumir, sense límits, el lideratge d’aquesta fita, tot i esgotar el seu objectiu de legislatura, que era el quimèric, en el context de l’Estat espanyol, pacte fiscal.

Un senyal evident de la seva decisió ha estat convocar la ciutadania a les urnes i que, en un context d’absoluta democràcia, es decideixi el camí que ha de seguir el nostre país. Cal recordar que, fins ara, els nostres dirigents, quan eren al govern, el que els guiava sobretot, era l’anhel de continuar el més temps possible al propi govern, oblidant programes, estatuts de partit i el que calgués i reclamant que la pluja fos molt fina i els sobresalts els menys possibles.

Artur Mas, sense dilacions, ha pres el compromís d’avançar cap a l’estat propi, en la propera legislatura, sense cap altra limitació que la de la voluntat del poble de Catalunya.

El dia 25 de novembre el poble de Catalunya ha de respondre si vol un estat propi, un estat lliure en el concert de les nacions lliures del món, que és la condició necessària per poder sortir de la greu crisi econòmica i ser un país de qualitat per donar als seus ciutadans allò que necessiten, o si vol seguir l’agonia d’una autonomia sense capacitat normativa ni capacitat econòmica per a satisfer les demandes de benestar de la seva ciutadania, ni les infraestructures adients, ni els serveis públics ni l’educació ni la salut pública que cal.

Cal recordar, ni que sigui per evitar aquest noble esport anomenat aixecada de camisa, que, després del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia, rematat per la sentència del Tribunal Constitucional, parlar a Catalunya d'estat federal, simètric o no, estat confederal, i altres figures del dret constitucional internacional és, en el millor dels supòsits, un insult a la intel·ligència.

Convé fer-nos una primera pregunta: qui pot liderar a Catalunya el procés cap a l’estat propi? És evident que només pot liderar-lo, en les circumstàncies actuals, el president de la Generalitat, que, a més, ha proclamat la voluntat de fer-ho.

La segona qüestió a plantejar-nos: en quines circumstàncies pot tirar endavant el procés? Només si té un aval indubtable del poble de Catalunya.

La manifestació de l’Onze de setembre i l’actuació conseqüent del president han posat Catalunya i les properes eleccions al Parlament, per primer cop en molts anys, en el punt de mira de la premsa i dels governs importants del món. La seva atenció es fixa gairebé en una única qüestió, que és si el poble dóna suport majoritàriament o no al president Mas, que és qui lidera aquesta marxa cap a la llibertat de Catalunya. Totes les altres qüestions que, en clau interna poden donar força joc, a nivell internacional són poc rellevants.

És ben cert que tot això està escrit des de l’òptica de qui vol, sí o sí, que Catalunya esdevingui un estat lliure el més aviat possible, tanmateix és ben segur que també hi ha qui no vol de cap manera que aquesta possibilitat esdevingui una realitat ni aviat ni mai.

Què és allò que vol que passi l’enèmic de la independència de Catalunya la nit del 25 de novembre d’enguany? Què és el que volen que passi els components del govern espanyol, els membres del PSOE, el senyors Bono, Rodríguez Ibarra, Mayor Oreja, Guerra, González, Aznar, i tants d’altres espanyols que consideren Catalunya una anomalia que cal guarir? Què és el que volen que passi a les properes eleccions al Parlament les senyores Chacón i Alícia Sánchez Camacho, el senyors Montilla, Rivera, Boadella i altres catalans que volen Catalunya sota el jou espanyol? Què és el que volen que passi els enemics del president Mas i els que, en la seva coalició, no volen que Catalunya sigui un estat independent?

Doncs la resposta a aquestes preguntes és elemental: totes aquestes persones, totes sense excepció, volen que els resultats del dia 25 de novembre siguin un desastre per al president de la Generalitat, que no se’n surti. Que els partits independentistes clàssics obtinguin molt millor resultat electoral els és ben indiferent. Saben que només amb un Artur Mas ben fort aquest camí encetat pot arribar a bon port.

En absolut no és cert que amb un Artur Mas afeblit i uns partits independentistes més forts el procés cap a l’estat de Catalunya s’enforteixi, ben al contrari, qui el lidera n’ha de sortir enfortit, ja que, com ja es veu ara mateix, qui rep i en rebrà els atacs més despietats és qui va al capdavant.

Tots aquells que no tenim cap més interès que Catalunya, tots qui pensem que els partits són només eines polítiques i no pas empreses que donen nòmines, tots els que estem convençuts que primer hem de tenir estat i després ja tindrem política, aquells que hem sacrificat molts anys de la nostra vida per un somni, hem de pensar serenament que som davant d’una cruïlla històrica de debò, que les batalletes de sempre ara sí que no van enlloc i que cal decidir en aquest moment precís si ajudem el nostre país a agafar el tren de la història o fem nosa i ajudem a posar-lo en via morta.

Jo vull una Catalunya independent per tant, el 25 de novembre tinc l’obligació moral de votar Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya.

(Negreta meva, JS)

UNA ESCÒCIA INDEPENDENT PODRIA SER MEMBRE DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL "REMARCABLEMENT RÀPID"

Publicat al diari THE SCOTSMAN, 01.11.2012

S. MACNAB

SCOTLAND would become a “fully integrated” member of the international community within months if the country backs independence in 2014, a leading expert on constitutional break-ups has said.

• Academic insists Scotland’s transition to international stage would be smooth

• Nation could join UN ‘within days of independence’

• Westminster agreement would lower chances of opposition

Claims that countries like Spain and Belgium would try to stop Scotland from joining the EU if Scots vote Yes are “completely unfounded” , according to Dr James Ker-Lindsay, an expert on secessionist conflict from London School of Economics.

If Scotland leaves the UK after a “negotiated process” which isn’t contested by Westminster in the event of the Yes vote, then it is unlikely to face serious hurdles from key international organisations.

“There is little reason to believe that Scotland will face any serious impediments in its attempts to join the UN and other major international organisations,” according to the academic who has worked on secessionist conflicts in Cyprus and Kosovo.

“In fact it would become a member of the UN within a matter of days following a declaration of independence.

“Following on from this, one would expect it to become fully integrated into the international community remarkably quickly – most probably within a matter of a few months.”

Although the terms of membership of the EU remain unclear, the academic dismissed recent claims that this might be blocked by Spain and other countries which have refused to recognise Kosovo.

There had been concerns that Spain may be reluctant to recognise Scotland over concerns it may encourage the nationalist movement in Catalonia, with similar concerns in Belgium with its Flemish population.

“Assuming that the process leading to independence is mutually agreed between Scotland the rest of the United Kingdom, there is very little reason to believe that Scotland would face any opposition to statehood from its European partners,” Dr Ker-Lindsay states in a submission to Westminster’s Foreign Affairs committee.

The refusal to recognise Kosovo stemmed from its unilateral declaration of independence without the consent of the Serbian Government, the academic added.

But the recent Edinburgh agreement to stage the Scottish referendum includes an undertaking on the part of both the Holyrood and Westminster Governments to respect the outcome, suggesting London would be less likely to be an obstacle in the event of a “yes” vote.

EL TIGRE DE PAPER ESPANYOL

Em sembla que encara hi ha gent que no és conscient del moment on ens trobem. Actuen amb una lleugeresa que esborrona. Estem en un moment molt important de la nostra història. Tots els que tenim l’oportunitat de viure’l, no podem fallar.

Repeteixo que les eleccions del 25N tindran un impacte mediàtic mundial, global. Per entendre’ns, a veure si alguns ho entenen així: serà com un Barça-Madrid per multiplicat per 10. Ara? Captat?

Estic més que segur que n´hi hauran que se sorprendran de tanta cobertura internacional. Però si són eleccions “autonòmiques”, les importants són les altres. Diran alguns amb bona fe. D’altres amb tota la seva mala llet.

En aquestes darreres setmanes he llegit coses al.lucinants. Probablement, la que em va xocar més va ser aquella que titllava les eleccions del 25N com “l’altra elecció” del mes de novembre, comparant-la, doncs amb les eleccions presidencials dels Estats Units. I no era un indocumentat. Més aviat el contrari.

Un altre articulista alertava que de les eleccions del 25N depenia el futur de l’euro. Així de fort. Més en concret deia que seria clau el resultat per saber l’evolució de la prima de risc.

De manera que hem de clavar-nos al cervell que el 25N no hi haurà una xarlotada. Ens hi juguem el coll, el nostre futur. Així de clar.

Per tot això és necessari tenir molt clar que només ens faran cas a la Unió Europea si ens veuen convençuts,ferms, decidits, i que anem a per totes. No ens podem permetre cap vacil.lació. No podem permetre que ara diguem una cosa i demà una altra.

I sobretot, per damunt de tot, no ens podem permetre, fer-nos els graciosos i pretendre arreglar Europa, abans de ser independents. Hi ha una tendència a dir coses rares que ens pot perjudicar més que cap altra cosa: que un país europeu no tingui exèrcit, no s’entén. Ras i curt. Titllar les fronteres de quelcom quasi prescindible, tampoc s’entén. Amagar una paraula tan gloriosa, rotunda, plena i èpica com “Independència”, i relacionar-la amb trencament, en comptes de amb Llibertat, que és el que fa qualsevol persona normal, és de ser un poca-pena. O d’un que en comptes de pensar en Europa i en el món continua pensant en Espanya.

A veure si ens entenem. La Manifestació de l’11S va significar que Catalunya ja ha passat pantalla, com en els videojocs. Ara ja no juguem amb Espanya, juguem amb Europa, amb la Unió Europea i amb el món. No podem perdre ni un minut amb aquesta gent. Per moltes cèl.lules de crisi que facin. Que se les confitin. Com molt bé deia l’eurodiputat Tremosa, un estat morós que deu un bilió d’euros, no té cap força per imposar res a la resta. Efectivament, espanya és hores d’ara un tigre de paper. Això ho saben els poderosos. Però cal que també ho sapiguem nosaltres. La fatxenderia dels espanyols només té un límit: la nostra fermesa. Si ens mostrem taxatius, i no ens deixem impressionar pels cants de sirena, o per la por, anirem fins al final. I guanyarem. Només si els europeus ens veuen convençuts, ens donaran una oportunitat.Altrament diran que som uns farsants i uns frívols que els estem fent perdre el temps. És així com anirà la cosa.

Cal allunyar-nos el màxim possible de la narració espanyola, i evitar entrar en discussions peregrines amb els espanyols, que les diuen i les diran de l’alçada d’un campanar. La nostra audiència estratègica és el poble català i el món.

Al poble català s´ha de difondre per tot arreu que la Independència ens farà més benestants, que podrem arreglar molts dels problemes que genera espanya, començant per l’espoli fiscal, les pensions, l’ocupació. els serveis socials, etc. I és que a més a més és tan fàcil de demostrar que fins i tot fa angúnia.

Als europeus i al món, cal difondre que no només som un “peace loving people”, sinó que ens porta un pensament democràtic cabal i que no pensem fer marxa enrere, que la nostra determinació és total, i que no pararem fins aconseguir-ho. I que un cop aconseguit, el món serà millor i funcionarà més bé, i Europa podrà comptar amb un país ric i seriós a la riba del Mediterrani.

Preparem-nos perquè la victòria és propera, però només si apostem per ella amb tota la nostra força.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 31.10.2012)

TRES OPINIONS I UN CAFRE

Us juro que era a punt d-anar a dormir quan he rebut un correu del New York Times on apareix un dossier sobre els moviments independentistes a Europa. Bé, per ser exacte, es tracta de com tractar-los o gestionar-los. Una perspectiva, cert, no gaire optimista.

Tanmateix, he continuat llegint. A banda d'una introducció, el dossier s'ha bastit com un debat o discussió, amb la participació de tres experts i un cafre. No, no m'he equivocat, i no és que el son m'hagi distret, no. Repeteixo, tres experts que exposen llurs opinions amb les quals puc estar més o menys d'acord, com veurem a continuació, i després hi ha un cafre. Sí, sí un cafre que embruta el nom que porta la Universitat on treballa. Si en Pompeu Fabra es despertés del seu somni etern i veiés aquest rumiant intel.lectual en la seva universitat, estic segur es picaria mil vegades al pit.

Però anem a pams. La directora de l'Open Society European Policy Institute (Georges Soros, no?), Heather Grabbe, fa una mena de macedònia molt de moda darrerament on barreja els moviments independentistes amb els moviments xenòfobs. És una estratègia que s'assembla a aquella política que en moltes Biblioteques de Ciències Socials es practica de posar els llibres de nacionalisme o independentisme al costat dels de terrorisme o feixisme, a veure si els tendres estudiants d'una punyetera vegada, per associació d'idees es fan fidels seguidors de la Chacón o de la Camacho. Però tornant a la Grabbe, acaba dient que si les elites regionals triomfen és perquè les èlites nacionals han fallat als ciutadans. De manera que en la seva opinió si es vol gestionar els moviments independentistes, no només la Unió Europea, sinó també els líders nacionals han de reestablir la seva credibilitat. Se suposa que d'aquesta manera es reestablirà la normalitat i els moviments independentistes -i els altres- desapareixeran.

La segona opinió és la del professor Robert Young de la Universitat de Western Ontario. He de reconèixer que tinc una simpatia per ell. Quan feia la tesi doctoral vaig llegir el seu llibre sobre el Break Up de Txecoslovàquia, i altres articles seus, i en general, sempre els vaig trobar molt interessants i aclaridors. El pas dels anys, comprovo que continua en forma, i dels quatre, és sense cap mena de dubte el més profund i que toca més. De fet, penso que la seva aportació és clau. Hi ha uns fragments que no em resisteixo a reproduir. Es pregunta si porcions dels Estats Membres es poden secessionar en el marc de la UE, i respon contundentment: The simple answer is yes (cal traducció?). Però va més enllà i diu que l'entramant institucional de la UE no reconeix la possibilitat de la secessió, però tampoc la prohibeix legalment. Tanmateix, diu que els estats secessionats no gaudeixen automàticament dels drets emanats dels Tractats (de la UE), i que necessiten el suport unànime de la resta d'estats i del vot afirmatiu del Parlament Europeu. I llavors es pregunta si el poden aconseguir.

Young considera que en termes generals, els casos escocès i el belga, tenen una resolució relativament racional i normal. Però a continuació afegeix: "Spain is the real problem" (cal traducció, again?). I quan diu Spain es refereix a Spain, és a dir Madrid, i la seva obcecació en impedir un referèndum català. I és que pel professor Young, i aquí és on em començo a excitar, està claríssim que hi haurà un referèndum a Catalunya, concretament diu, que malgrat l'oposició espanyola el referèndum tindrà lloc, atès que el 80% dels catalans el volen. Brutal, no la seguretat del professor Young?  Ja la voldria jo per a molts politics nostrats que sempre estan que no saben si van o tornen.

Però el següent fragment és el millor, la cirereta del pastís. Aquest sí que el tradueixo íntegrament perquè s'ho val. Diu Young: "La UE no pot canviar la norma d'accessió per impedir un veto espanyol a Catalunya. Tampoc pot declarar que els tractats inclouen Catalunya, perquè caldrà canvis institucionals. En el cas que Catalunya vagi a secessionar-se, l'única solució és que prevalgui l'interès propi d'Espanya per evitar una severa crisi de la seva economia. (Llavors) Espanya no bloquejaria l'admissió de Catalunya a la Unió -i per aconseguir aquest resultat, caldria tota la pressió necessària que es pogués exercir per part de la UE"(destacat meu). És que és això! Cal convèncer Espanya que la més perjudicada pel seu veto a Catalunya és ella mateixa, perquè la seva economia es ressentirà i molt. I cal portar-la a aquest convenciment des de la UE. I els arguments que té la UE per convèncer Espanya, són de pes. Tant de pes com que és un estat morós que deu 1 bilió d'euros als seus socis, tal i com recordava fa uns dies l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista. Penso, doncs, que arribat el moment, la EU tindria on apretar ben fort, per convèncer els ecspanyols que no facin el ximple ni l'indi.

Gran, molt gran, el professor Young. Per acabar, la conclusió que en treu és també aclaridora: "Siguin quins siguin els inconvenients d'incrementar el nombre d'estats, l'interès de la UE seria admetre els nous estats secessionats" Chapeau!

El tercer expert consultat és un escriptor i advocat, Aidan O'Neill. Aquí, naturalment, la perspectiva és més legalista. Particularment subratlla la importància del concepte de la ciutadania de la Unió Europea, que considera que és el principal argument d'una Escòcia independent per continuar sent membre de la UE. Concretament recorda una sentència del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el cas Ruiz Zambrano que estableix que els estats membres no poden privar als ciutadans de la UE "del gaudi genuí de la substància dels drets conferits en virtut del seu estatus com a ciutadans de la Unió".

De manera que si els estats membres no poden privar als seus ciutadans (fins al moment de la Independència) dels seus drets de ciutadania de la UE, conclou el jurista no hi ha d'haver cap problema perque Escòcia sigui reconeguda nou estat membre de la Unió (i el mateix en qualsevol altre cas, com el català, afegeixo jo).

He de dir que quan Reagrupament va presentar la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea, la primavera passada, vaig entretenir-me en llegir diversos documents jurídics respecte els drets dels ciutadans de la UE. La conclusió que en vaig treure és que les sentències del TJUE, cada cop tendeixen més a protegir la ciutadania europea enfront dels atacs perpretats pels tribunals, els governs o l'administració dels Estats membres. Em congratulo, doncs, que sigui una conclusió coincident amb la del senyor O'Neill, i que pot beneficiar clarament Catalunya, i més concretament els 7,5 ciutadans europeus que ho són amb tots els drets.

El dossier del New York Times acaba amb un toc animalista, amb la intervenció d'un cafre que ni tan sols mereix un enllaç, perquè el resultant de l'activitat rumiant en forma de rujada no dóna per gaire.

L'únic que lamento és que aquest bòvid bíped, assocïi el seu nom amb el del Mestre Pompeu Fabra, això sí que és una punyalada trapera.

En fi, han passat dues hores des de que he començat a escriure aquest post i toca ara anar a dormir, que ja son quarts de set. Només vull agrair el New York Times l'oportunitat que m'ha brindat per recordar-me la diferència que hi ha entre la civilització i la barbàrie. Mai està de més pensar-hi ara que s'acosten uns dies claus per Catalunya, per Europa i pel Món.

NOTA: Publicat inicialment l'1.11.2012

CATALUNYA AL MÓN (1a part)

En les darreres setmanes Catalunya i el seu accés a la Independència s´ha convertit en un tema d'interès mediàtic global, mundial. Mai com ara, Catalunya havia ocupat tant espai informatiu a les televisions, la premsa, les ràdios, la xarxa. Resulta fins i tot difícil, per no dir impossible, fer-ne un seguiment curós. És una situació a la que no estàvem avesats, però que cada dia que passa ens agrada, ens enganxa més.

I la raó d'aquest interès, és nítida i clara, i es resumeix en una paraula que a algú, si més no fins no fa gaire, no gosava pronunciar. Em refereixo, és clar, a la Independència. Un concepte que és tan suggerent que quan algú la gaudeix, ja no se'n desfà més.

La major part dels mitjans globals entenen perfectament què implica la reivindicació de la Independència. En canvi els costa molt més entendre el que significa l'autonomia. No debades, una part de la majoria de països del món han accedit a la Independència, després d'aprovar en el seu moment una Declaració Unilateral d'Independència.

Avui, podem dir que Catalunya és al Món, amb un personalitat pròpia, i que fins i tot ha superat en rellevància, cosa impensable fa pocs dies, a la pròpia Escòcia.

Però, davant de la batalla que s'acosta, és rellevant analitzar quins són els arguments que els observadors estrangers utilitzen per explicar la Independència catalana  als seus lectors/ oients/ espectadors/ navegadors. A ningú no se li escapa que   la manera com  expliquin els mèdia globals l'escenari català, tindrà una gran importància en  l'actuació dels estats  a l'hora de reconèixer-la. 

En un primer cop d'ull, es pot veure que molts mitjans associen   l'auge de l'independentisme  amb la situació econòmica de crisi. Segons aquest relat, l'independentisme  s'activa arran de    l'agreujament de les condicions materials dels catalans. Aquest detereminisme econòmic,   resulta una espasa de doble fulla, perquè deixa entendre que si es resol  la qüestió econòmica,  la reivindicació independentista es desinflaria. Ens trobem, efectivament, davant d'una visió esquemàtica i unifactorial, que converteix els catalans en individus    que responem a un únic criteri. I no explica perquè en èpoques de bonança econòmica,  l'independentisme també ha crescut. A aquesta percepció s'han apuntat sobretot, determinats mitjans de comunicació dels Estats Units.

Una segona percepció, bastant relacionada amb l'anterior, seria la que opta per indicar que l'independentisme català creix perquè està fart de contribuir a la solidaritat interterritorial espanyola. És una visió que presenta els catalans com un poble ric, que menysprea les comunitats autònomes pobres, i doncs busca una sortida individual a la crisi econòmica. En aquest sentit l'independentisme és una típica revolta elitista o de ric. Una anàlisi que, no cal dir-ho, no és precisament afalagadora i que hem vist reflectida en alguns mèdia que pressumeixen de progres. Malgrat el seu simplisme, o precisament per això, cal combatre-la aferrissadament, i fer veure que la solidaritat només ho és quan es fa des de la llibertat, no des de la imposició, ja que llavors no és solidaritat, ans espoli.

(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 19 (Octubre 2012)