MISSATGE DEL PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

FEM HISTÒRIA JUNTS, AMB LAURA BORRÀS

ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ESTÚPIDS!*

Sí, d’acord, el títol no és molt original, però és la veritat, no fotem. La falsa dicotomia que alguns pretenen imposar entre Independència versus Gestió, és més falsa que un duro sevillanu. La Independència és la millor manera de gestionar el país. La que ens permetrà disposar de tots els recursos que generem per fer front a totes les adversitats, a totes les calamitats, així com generar tots els recursos per garantir els benestar de la nostra gent. Punt. No hi ha res més a discutir. Independència i mil vegades independència. I quant abans millor. Si pot ser el 15 de febrer. No el 16. Des de Junts per Catalunya hem de ser claríssims al respecte. Cap dubte, cap matisació. Només així ho farem possible, només així obtindrem una victòria aclaparadora que evitarà qualsevol alternativa que només serà espanyolista. I és que a més, serà la Independència la que portarà a la unitat, seguint un efecte arrossegament. De manera que, repetim-ho, cap dubte.

Llavors em preguntareu, què farem, després de la victòria. I jo contesto, què farem abans. I abans avisarem el món sencer que la victòria portarà inevitablement a la Independència. I ho direm a viva veu a tot el món mundial. Que ho sàpiga tothom, des de Brussel·les, Washington, Beijing, Moscou o Ougandodou. Des de tots els mèdia globals fins al mitjà més modest de l’Àfrica. 

I ho direm en totes les llengües del món mundial. Que ningú no pugui al·legar desconeixement, al respecte. Som un país que això ho pot fer perfectament. No som una petita potència, que no tingui mitjans. Prou d’auto-flagel·lar-nos amb el mantra de ser un país petit. El «petitisme» és quelcom patètic i d’ell n’estic fins al capdamunt.

Naturalment no serem tan babaus com per anunciar quines mesures concretes portarem a terme després d’una victòria definitiva sobre Espanya. Ja els agradaria. Alguna cosa hem après en els darrers anys, oi? Ara som molt més savis, després de viatjar tants anys cap a Ítaca. Molt més savis i sabem de què són capaços els espanyols. 

Ara, en plena crisi mundial, Espanya és una desgràcia. Es troba a pocs centímetres de caure i d’esclatar, ja no en tenim cap dubte. Només sospira per rebre els fons europeus que els necessita com l’aire que respira. Són la seva esperança. Però és obvi que, si els rep, només els repartirà entre els seus acòlits, i mai amb un criteri de racionalitat, ben al contrari. Una Catalunya independent i membre a la UE, en rebria, segons algunes fonts, 30 milards, moltíssims més que una Catalunya autonòmica i espanyola. Però és que moltíssims més. De manera que no hi ha color. Amb aquests recursos sí que es podria fer front les demandes socials, econòmiques, d’infrastructures. I si sumem la fi de l’espoli fiscal que representarà la Independència, uns altres 16 miliards, encara en tindrem per construir un exèrcit modern, augmentar el nombre de funcionaris (jutges, policies, sanitat, servei diplomàtic, etc.) que ens faria augmentar la qualitat de vida, la seguretat pública i privada, l’ensenyament). També per reorganitzar el sistema financer i convertir Barcelona en una plaça fintech, canviant les experiències fracassades (Bancaixa, Sabadell) i acabar amb el monocultiu del turisme en moltes comarques, a favor de l’economia digital, la intel·ligència artificial, la universitat d’excel·lència, inspirant-nos en models capdavanters com els escandinaus, centre-europa o Israel. També serà el moment de determinar el sistema electoral propi, que reforci la cohesió nacional, la planificació territorial, amb l’impuls de les vegueries i la desaparició de les províncies i les diputacions.

I naturalment, un impuls de la presència internacional: a Europa, al Mediterrani i al món. Amb uns thinks tanks que sempre tinguin Catalunya com a referència, no com ara. I unes empreses globals, unes 10, 20 o fins i tot 30, que portin la marca Catalunya arreu del món, sense peatges reials de cap mena. 

Last but not least, un element clau serà l’elaboració de la Constitució de la República, on quedarà ben palès la defensa dels Drets i Llibertats de tots els catalans i catalanes, la persecució de tota mostra de catalanofòbia i la defensa i promoció de la llengua catalana. 

Tenim tantes coses per fer que quant abans les comencem, molt millor.

*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 104. Octubre 2020)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 104 (OCTUBRE 2020)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.104 (OCTUBRE 2020)

Read more publications on Calaméo

DECLARATION OF PERPINYÀ (9 OCTOBER 2020)

DECLARATION OF PERPINYÀ (9 OCTOBER 2020)

Read more publications on Calaméo

DECLARACIÓ DE PERPINYÀ (9 OCTUBRE 2020)

DEMÀ US HI ESPERO!

 

Quim Torra: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia’ (Vilaweb, 26.09.2020)

Assumpció Maresma i Vicent Partal 

Entrevistem el president de la Generalitat, Quim Torra, sabent que possiblement són les últimes hores del seu mandat. La tensió al món polític és tan alta, que fins i tot les ombres dels tarongers semblen més dures a la paret de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. És migdia. El carilló i les campanes de la catedral sonen al mateix temps mentre la broca d’un fuster, que adoba una finestra, intenta sobresortir amb aquell soroll estrident. El vent deixa el cel d’un blau net i radiant. Sabem que durant l’entrevista pot arribar la decisió del jurat inhabilitant el president. Mirem els mòbils fins a l’últim moment. No arriba.

Hores després s’especula que Carlos Lesmes havia preparat una mena de festa de la venjança aquest divendres de setembre: volien servir el cap de Torra al rei mentre era a Barcelona. Aliens a tanta perversitat, però condicionats pel moment, enfoquem l’entrevista cap a les zones més inèdites del president. Ens agradaria entrar en tot allò que sempre diu que explicarà en les seves memòries. Tenim poc temps i decidim de no perdre’n. No fem balanç. Parlem del llegat polític, sense que surtin ni PDECat, ni Junts, ni ERC, ni la CUP; parlem de la pandèmia, parlem de la família i mirem de parlar d’ell.

—Falta poc perquè us inhabilitin com a president de Catalunya. Què n’heu de dir?

—Tot això que ha passat aquests mesos i anys mostra els límits de l’autonomia. Tenim un parlament que no pot aprovar les resolucions que pren, tenim 2.850 represaliats i és possible que ens trobem amb un president inhabilitat per haver defensat la llibertat d’expressió… El país ha de ser conscient que això no pot continuar així. No podem anar topant contra les costures de l’autonomia i quedar-nos dins aquests límits. Hem d’adonar-nos que això tard o d’hora implica aquest salt col·lectiu de la nació. Això requereix un tall en sec, requereix la ruptura democràtica i la defensa de la independència. Aquest és el missatge més important que voldria enviar. Hem arribat a un punt en què realment ens juguem si l’autonomia ens acaba consumint o si realment tots plegats fem allò que s’ha de fer. I això només pot ser una ruptura democràtica.

—Vau acceptar la presidència amb la idea de fer-ho, però no s’ha fet.

—Jo em vull adreçar a la gent que hi ha estat sempre, que continua treballant de manera anònima per la independència, que m’ha donat suport i que es pugui sentir decebuda perquè no hem arribat més enllà. Entenc que hi hagi aquesta decepció. Per un independentista no haver aconseguit la independència sempre té un punt de decepció. Però alhora el nostre combat és un combat per l’esperança, com ja va dir Josep Benet. Hem de tenir la perspectiva de les dates clau i saber que un procés d’independència exigeix una línia recta, que com acabo de dir passa per la ruptura democràtica.

—Per què no ha passat?

—Ens hem trobat una situació d’una complexitat enorme. A mi em fa gràcia quan pretenen separar el poder judicial de l’executiu. Tots els poders de l’estat de manera sistemàtica i coordinada s’han dedicat a la persecució de l’independentisme català, i això ha tingut efecte. Hem de reconèixer que la repressió ha tingut efecte i que molts esforços els hem hagut de dedicar a defensar-nos d’aquesta repressió. Això explica que en bona part no hàgim pogut avançar. Penso també que per a poder fer aquest salt col·lectiu necessites una voluntat col·lectiva majoritària al parlament i potser aquesta voluntat no hi ha estat. I per tant en això les futures eleccions catalanes tenen una importància cabdal.

—Per què?

—Perquè necessitem una majoria determinada, decidida, conscient del moment històric. No podem continuar amb una autonomia intervinguda i amb aquestes persecucions. Hem de recuperar l’esperit guanyador del Primer d’Octubre, que és de plantejar el desafiament de la ruptura amb l’estat i la desobediència col·lectivament. Les desobediències personals i individuals no són la solució. A la independència hi arribem amb un salt col·lectiu o no hi arribem.

—En el moment de la sentència, l’octubre del 2019, podíem haver estat a punt.

—Va ser un moment decebedor perquè va demostrar la impotència dels partits per a posar-se d’acord, per a respondre en aquell punt tan important. Jo vaig fer al parlament una proposta de referèndum o referèndum, no va ser una proposta gaire acceptada, en general. Però no veig cap més via que el referèndum o eleccions plebiscitàries. I en tots dos casos, una vegada guanyades aquestes solucions, revalides el Primer d’Octubre. És evident que el Primer d’Octubre va fallar la defensa en qüestions de desobediència civil i democràtica d’aquell resultat. Aquí és on penso que caldrà treballar perquè això sigui possible.

—Quan l’altre dia vàreu dir al jutge que no pensàveu perdre ni un minut amb ell vam veure un canvi d’actitud en la línia de la ‘descortesia imperativa’ que deia Malcolm X. A vegades fa la sensació que us heu trobat atrapat entre el pacte de govern i l’obsessió del govern efectiu i que el Quim Torra president ha hagut de fer coses que com a ciutadà normal no hauria fet.

—És possible. Aquests mesos han estat d’una complexitat enorme. Primer hi havia un judici amb unes estratègies de defensa diferents. Per respecte, no he opinat mai sobre aquestes defenses, tothom té el dret d’escollir la seva. Tant si hi estàs d’acord com si no, el judici marca molt el ritme de la legislatura. Ens obliga tots a uns certs equilibris. Malgrat tot, vam votar que no al pressupost de Pedro Sánchez i ho vull recordar perquè és molt important. Ens mantenim sempre en la defensa de dues banderes que no hem abandonat mai. Això sí que era una línia vermella per a mi: la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya i l’amnistia com a solució de la repressió. Aquests són dos mínims comuns denominadors que l’independentisme ha pogut aguantar. Jo hauria volgut anar més enllà i no hi he pogut anar, tothom ho sap. Jo sí que tinc aquesta sensació que potser d’una altra manera s’haurien fet més coses.

—Del Quim Torra postpresident, en podem esperar un lideratge diferent?

—Em costa molt de parlar de mi. La gent veu diverses imatges com si fos diferent, però jo crec que sempre he estat el mateix. És cert que la presidència també pesa en aquest aspecte. Encara recordo el primer aniversari del 27 d’octubre, quan faig una declaració institucional reivindicant la independència i la faig tot sol. He procurat salvar com fos el prestigi de la presidència i la dignitat de la institució. Hem perdut moltes coses i penso que no ens podíem permetre el luxe de perdre aquesta. Allò que representa aquesta institució per a molts catalans i que jo noto visitant pobles i ciutats d’arreu de Catalunya, algú que marca el camí de la llibertat havia de ser-hi present. Si arriba el postpresident, que tard o d’hora ha d’arribar, jo em mantindré al costat de tothom qui es proposi aconseguir la independència del país, sigui qui sigui.

—La soledat s’ha anat fent més gran cada vegada.

—Aquest palau ja significa una certa soledat, la soledat de prendre decisions en moments extremadament difícils, més que no m’hauria imaginat. Totes les catàstrofes naturals que hem tingut: aiguats, incendis a petroquímiques i després una pandèmia. La soledat màxima que va ser a Canonges, en aquest edifici, havent de prendre unes decisions i en un moment d’una complexitat enorme. En el meu cas, m’havia preparat per anar a totes i això volia dir que m’havia preparat per si calia anar a la presó. I sí que m’ha faltat que tots anéssim preparats per al mateix objectiu. Però d’això no en vull fer cap disputa ni cap retret. Tot és d’una complexitat immensa. No puc retreure res a ningú. Tothom ha de saber estar al lloc que li pertoca i jo ho he intentat com a president de la Generalitat.

—No poder-ho aconseguir, a part de ser decebedor què us ha ensenyat?

—Ens ensenya l’enorme dificultat que té aquest país a l’hora de trobar la manera d’assolir aquests esforços polítics col·lectius. A vegades han funcionat a cop d’impuls, com el 14 d’abril de 1931. No s’havia preparat gaire i va funcionar. El Primer d’Octubre està molt més pensat i també funciona. En tots dos casos funciona per la gent.

—Us pensàveu que seria més fàcil?

—Potser es pot considerar naïf, però jo sí que venia amb la meva idea que ser independent potser faria més fàcil d’aconseguir aquest acord entre tots. I quan ens passem hores i hores, reunions i reunions, per donar una resposta a la sentència, i vam aconseguir que la majoria independentista arribéssim a un acord nacional per a l’exercici de l’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió, vaig pensar: ‘Home, és tard però hem trobat això.’ Però després hem estat incapaços de desenvolupar-ho. La gent hi és i hem estat incapaços de dur-ho endavant. Jo he patit més per no fallar a la gent. Veient els esforços que ha fet la ciutadania, m’angoixa un punt –potser perquè no sóc un polític gaire professional– fallar la gent en un moment com aquest amb la repressió que hi ha. I potser per això, en els moments més difícils, quan el cor i la sang bullen i et porten a trencar-ho tot, he intentat de no ensorrar l’últim pont. Per a mi també ha estat important. Els retrets entre nosaltres no els entén ningú. Mantenir aquest fil també ha estat important. Potser això m’ha desgastat, però tant se me’n dóna, perquè jo aquí no hi he vingut a fer amics ni enemics. Venia a fer la independència. Com que sempre he pensat que ho fem junts o és impossible, he procurat –amb una paciència que a vegades m’ha costat exercicis d’interiorització– que no podíem trencar per la gent…

—El moment més extrem que heu viscut quin és?

—Un moment que personalment em sap molt de greu és quan em retiren l’acta de diputat. Em sap molt de greu per tot allò que havia passat fins aquell moment. Havíem fet un acte aquí amb tot el govern, després es van fer unes votacions al parlament donant-me suport i, de sobte, plaf! Desaparec com a diputat. Sincerament, no ho vaig entendre. Personalment, aquell moment em dol per aquesta successió d’esdeveniments. Si fem un seguit de coses, hem de ser conseqüents fins al final. Com podem explicar als ciutadans que ens hem reunit al Palau de la Generalitat, que hem votat al parlament i ara de sobte ho acceptem? En aquest moment sí que vaig pensar quina resposta hi donava.

—I què vau pensar?

—Què ho havia de fer amb responsabilitat perquè necessitàvem aprovar aquell pressupost. I vaig pensar que era probable que en un país amb un funcionament més normal un acte com aquest hauria dut a una convocatòria d’eleccions. Però vaig creure que no, que encara hi havia un pont i que havíem d’arribar al pressupost. I llavors aquell no recorregut polític del gener passa a ser un recorregut de màxima concentració en la pandèmia. I ja no ens podem desviar ni un mil·límetre de la catàstrofe que gestionem. La covid ho canvia tot. Això també s’ha de saber, d’aquesta legislatura tan complicada.

—Sense controlar els partits polítics i el sottogoverno, és possible d’anar endavant?

—La gent als partits polítics, els ha de demanar claredat. L’altre dia el vice-president del parlament, Josep Costa, deia: no ens demaneu unitat, demaneu-nos que fem la independència. La frase em va agradar. S’ha d’exigir que senzillament siguem clars. Com ho farem, quines seran les maneres d’arribar-hi i jo penso que la ciutadania es mereix aquest punt de respecte. He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia. Els límits de l’autonomia que ha posat al descobert aquesta legislatura també són els límits de què significa una autonomia com aquesta: amb interventors, amb Mossos, amb qualsevol col·lectiu que ens puguem imaginar. Això ho hem de tenir molt present a l’hora de plantejar-nos aquest salt col·lectiu.

—Abans dèiem que vós no us n’havíeu sortit. Sabent això, com s’ha de fer?

—Sabent que tindràs molts obstacles del funcionariat d’aquesta autonomia. Això ho has d’acceptar. En un moment de desobediència, has d’acceptar que la repressió pot venir dels àmbits de la mateixa autonomia. Tot això és la màxima complicació del nostre moment.

—I això no es pot desmuntar de cap manera?

—Jo no faré servir la paraula ‘desmuntar’. Tot això cal desbordar-ho i això ho desbordarà la gent votant. Si una majoria vol la independència, serem independents. És així. Això requereix un seguit de decisions sobre com organitzar-nos i orientar el moviment independentista cap a allò que és: un moviment de regeneració i ruptura. Ara mateix a tot l’estat espanyol l’únic moviment que realment trenca amb el règim del 1978 és el moviment independentista. Curiosament, som nosaltres. Això té un gran valor. La gent que vol canviar les coses, que s’enfronta a l’status quo som nosaltres. Ja hem vist què se n’ha fet, dels altres moviments. Han estat digerits per a aquest poderós estómac que és l’estat espanyol i contra això el gran valor que hem de preservar en el sentit de ruptura és l’independentisme.

—Preservar?

—A mi em preocupa que convertim l’independentisme en un catalanisme 2.0. El catalanisme era un moviment magnífic perquè no sabies on començava ni on acabava. Tu podies ser un catalanista tant si demanaves quatre coses com si en demanaves moltes. Tothom podia ser catalanista. Però l’independentisme no és una evolució del catalanisme. L’independentisme és ruptura. L’independentisme persegueix una finalitat que és la república catalana i per tant no li serveixen els mètodes del catalanisme. Ha de seguir una altra estratègia, que és diferent. Tot allò que era habitual quan al país hi havia una majoria catalanista no serveix ara que hi ha una majoria independentista. És diferent. Hi ha una societat que et demana que actuïs diferentment.

—Pot passar que ser independentista acabi no volen dir res?

—Aquest és un gran risc. I això em preocupa. L’independentisme no pot perdre el sentit de ruptura ni de regeneració. Si fem perdre valor a les paraules, serà molt preocupant.

—Hi ha gent que es demana si heu tingut prou poder com a president?

—Jo arribo a la política perquè el meu president a l’exili em crida per si vull anar a la seva llista electoral. Hi vaig de número onze. Després de tres investidures fallides es proposa el meu nom. No és que jo fos gaire partidari d’elegir un president de la Generalitat i em torno a trobar dient que sí a una petició que em fa el president. Dic que sí com a deure cívic en un moment molt difícil. I això no pot passar. Els presidents de la Generalitat els ha de votar la gent perquè això dóna força. Els vots donen una força molt important. Quan arribes d’aquesta manera a la presidència lògicament no tens la mateixa força que si has passat per unes eleccions. Dit això, totes les decisions que he pres les he preses sota la meva responsabilitat. He parlat amb molta gent, no necessàriament polítics, amb molta gent de la societat civil. I per tant, sí. Aquest era un govern de coalició amb moltes dificultats, processos judicials, requeriments… Tot això ho ha fet extremadament difícil. No perquè jo no m’hagi sentit amb autoritat.

—A l’octubre volíeu destituir al conseller Buch, però no heu fet el canvi fins ara… Us ha preocupat que, per una banda, demanéssiu la pressió dels CDR sobre el govern i, per una altra, veiéssiu com els Mossos feien determinades actuacions molt polèmiques?

—Sí, m’ha preocupat però insisteixo que això forma part dels límits de l’autonomia que tenim. Sempre un mosso obeirà els requeriments i mandats judicials que li arribin. Però, més enllà dels mandats judicials que els hagin pogut arribar, hi ha hagut imatges d’actuacions dels Mossos que a mi no m’han agradat. I això ho he dit també al parlament. La policia nacional catalana ha de tenir com a regla bàsica el respecte dels drets fonamentals de la ciutadania i ha de saber combinar seguretat amb drets humans. Aquest és el joc que ha de fer la policia. Jo he conegut mossos en moltes comissaries que m’han semblat uns professionals fabulosos i de sobte hi ha una colla d’imatges en què passa això, tot i tenir aquesta gent fabulosa. Hem d’exigir un pas més perquè la nostra policia nacional respecti els drets fonamentals.

—En la pandèmia s’han vist tots els límits de l’autonomia. En aquell moment del començament tot tenia un punt com irreal. Com si tota l’estructura institucional s’hagués fet miques pel caprici d’una persona. No hi havia màscares perquè un senyor de Madrid no sabia on comprar-les…

—És cert que quan mires enrere veus aquest punt irreal. També és un moment que se’t fa present amb tota la cruesa com és la gent. Veus qui s’arromanga, qui pren decisions i qui està pendent de la situació o qui se’n desentén. Per a mi en aquell moment el president Sánchez va ser una enorme decepció. Recordo que aquells quinze dies que Catalunya vivia una situació molt perillosa, com també Madrid, i demanàvem el confinament total. Cosa que va acabar passant quinze dies després. En aquesta època jo enviava un missatge cada dia a Sánchez. Vaig arribar a fer allò que no ha fet potser ningú. Vaig implorar al president Sánchez que decretés aquest confinament, que ens hi jugàvem la vida de molta gent, i les seves respostes em van decebre molt. Fins i tot li vaig dir: Oblideu que ho he proposat jo, però feu-ho; ens hi va la vida de les persones. I allà vaig veure un president que en aquells moments se sentia pressionat per uns altres condicionants que no eren aquests. Vaig tenir la sensació que en aquell moment coneixia el vertader Sánchez.

—I com és el president Sánchez de debò?

—És un president que vol ser president, que no té cap problema a aliar-se amb qui sigui, a canviar les polítiques que siguin, a fer desaparèixer una taula de negociació per aquí o una reforma de sedició per allà per continuar essent president. Potser és per aquella teoria de la resistència, però jo que sóc de la teoria que tens uns ideals, els defenses i vas en línia recta no m’he trobat amb persones amb més revolts que el president Sánchez. Ha estat brutal, durant aquests dos anys, veure’l com si fos un prestidigitador que fa aparèixer petits jocs de mans davant nostre per poder continuar essent president.

—Però en aquest moment que descriviu es parla de morts, de persones que poden viure o morir.

—Sí, era un moment terrible, quan hi havia un caos monumental. A Catalunya havíem de continuar gestionant els hospitals sense poder comprar el material que feia falta o comprant com podíem bates i EPI i màscares… Perdem uns dies i unes hores vitals. I jo, de debò, m’enfilava per les parets de pensar que perdíem una hora, una altra hora, tres hores. Tot anava d’hores. I que costés tant prendre les decisions i que no es posés la vida de les persones davant de les altres coses, no ho vaig entendre, ni del president Sánchez i de molta altra gent. Algun dia haurem de parlar de totes les trucades que jo feia i de les respostes que tenia.

—Hi ha una paradoxa. Arribeu per fer la independència i no la gestió i en canvi segurament la vostra presidència passarà a la història per la gestió que heu fet de la pandèmia. Durant aquests anys heu estat sotmès a una ridiculització molt gran…

—El procés de ridiculització al qual he estat sotmès, no diria que m’honora, però els presidents que han tingut per guia la llibertat de Catalunya tots han estat titllats de bojos en un moment o altre. I em remeto al president Macià, claríssimament. Si tu vas cap a la independència ataques l’status quo i llavors el sistema es defensa. La millor manera de defensar-se és ridiculitzar-te. Això no m’ha preocupat perquè quan he anat pels pobles de Catalunya no m’he trobat que em tractessin així. No he trobat ni gent xiulant ni apedregant-me. Sempre he estat molt ben rebut. Només tinc paraules d’agraïment a la ciutadania catalana. Sobre això que dieu de la pandèmia, jo creia que en la gestió d’aquesta catàstrofe mundial probablement ens hi jugàvem la independència de Catalunya. Ens la hi jugàvem perquè depenia del nostre capteniment, de la nostra capacitat de lideratge, de la gestió de tot això. Des de Canonges, jo tenia un HotPoint i m’havia de connectar a TV3, i en aquest moment t’adones de la importància de la presidència. I torno al començament. Això ho haurà de jutjar la gent, però he intentat que no abaixéssim la guàrdia, que parléssim amb la gent amb honestedat, i penso que he fet això, amb aquests discursos des de Canonges.

—Us fa patir anar-vos-en en aquest moment de la pandèmia?

—Sí. Em sap greu. Sé que vindran moments difícils i hi tinc un punt d’experiència. Ara tenim 17.000 joves confinats a les escoles, que és un percentatge ínfim respecte del milió i mig d’alumnes. Ara només tanquem escoles, a partir de la setmana que ve ja n’obrirem perquè hauran passat la quarantena. Quan veus què passa en alguns països d’Europa o què passa a Madrid, veus que també ens pot passar a nosaltres. M’agradaria continuar treballant per la salut, per la vida. En tot cas, passi el que passi, el govern sap que em té a la seva disposició per a qualsevol envit.

—La mortalitat aquí ha estat altíssima, com a Espanya…

—Sí, però un punt menys que a Espanya perquè aquí donem les xifres de veritat. Les xifres no lliguen mai, però la Generalitat dóna les xifres finals. Anem a les funeràries per raportar allò que ha passat a tot el país. No donem tan sols les xifres dels hospitals i això fa que les xifres d’Espanya no reflecteixen la terrible tragèdia que hi ha hagut. Recordo el dia que teníem les xifres preparades i jo havia de sortir a dir als ciutadans de Catalunya que de sobte teníem el doble de morts. El dia abans pensava: com dius que en comptes de 3.000 morts són 6000? Però fer-ho per a mi era un exercici de responsabilitat. La pitjor decisió que pots prendre és no explicar el punt de gravetat perquè acabarà sortint. N’és una prova això que passa a Madrid aquests dies. Aquesta pandèmia no la pots amagar darrere una paret. És bestial, té una manera d’expandir-se brutal, per això és tan important de prendre les decisions en el moment oportú. En general ho hem fet sempre, però també hem fallat…

—A on?

—A Lleida. Allò que va passar a Lleida no hauria passat si haguéssim fet el que havíem d’haver fet. Allò va fer que haguéssim de prendre unes decisions molt difícils. Recordo la gent de Lleida i el Segrià molt enfadada amb les decisions que vam prendre. Ara és la millor comarca del país. Arribem tard i ho reconec. Lleida fa que de sobte ens posem en tensió i, paradoxalment, ens permet d’actuar durant tot el mes d’agost amb totes les mesures i els cribratges, que fan que avui siguem en una situació millor que Madrid. D’una mala gestió n’hem tret un aprenentatge, hem sabut corregir-ho i activar uns altres mecanismes. Això és fàcil de dir ara, però quan passa és diferent.

—Aquests dies dieu que passaran coses molt greus. Què voleu dir?

—Serà difícil. Per exemple, a les escoles ens en podem anar a un nombre més alt de confinaments. Aniran fluctuant perquè unes tanquen i n’obren unes altres. Ens mantenim en unes xifres elevades però estables. En la reobertura de les escoles, en l’educació, tenim una situació correcta. … El fet és que has de saber què has de fer en cada moment. Ara a Barcelona tenim una situació de risc de rebrot molt alt. Et trobes que a Manlleu hi ha un rebrot, o a la Cerdanya, o ara mateix em comentaven que a les Terres de l’Ebre hi ha un nombre de positius alt. Podem trobar que tot això se’ns dispari. No som al març, als hospitals tenim una situació de calma. Ara tots els esforços titànics s’aboquen a la primària. No sé per què cada dia no sortim a aplaudir-los. Fan una feina extraordinària, ara mateix són a primera línia.

—El vostre projecte havia estat més ambiciós?

—Nosaltres havíem fet un pla de desconfinament.

—Què no s’ha aplicat?

—Una part, les proves en massa les vam començar a fer quan va arribar el doctor Argimon… Sempre penses: tant de bo ho haguéssim pogut anticipar. En els moments culminants tot venia d’una hora. Si he pogut ajudar el meu país en un moment com aquest em puc sentir content.

—No n’heu fet propaganda, de tot això. No us heu retratat amb els avions de material, no….

—Crec que és la manera catalana d’actuar. Aquest caràcter més fred, en què incloc la ironia, ens porta a actuar d’una determinada manera. En aquesta conversa que han sortit qüestions personals em sento fatal. A mi no m’agrada parlar de mi.

—Però sou president i la gent ho vol saber.

—Sí, però també sóc jo. Jo preferiria trucar a la gent que feia els respiradors, a Hong Kong, o a les delegacions… Em vaig passar tot un dia buscant bates pel món. També vaig trucar a les autoritats religioses: als bisbes, als rabins… per una qüestió que em preocupava molt, que era el de les morts solitàries, la gent que havia fet un donatiu… No tenia ni temps, ni la televisió podia venir. Era més útil que hagués fet la meva feina.

—Què espereu que faci el parlament?

—El parlament ha demostrat ser una de les institucions més limitades.

— Però què n’espereu?

—Espero el seu suport, que estigui com sempre al costat de la democràcia. Però tots sabem en quina situació vivim. En aquests moments de tanta dificultat jo miraria cap a aquest futur pròxim que tenim i veure l’independentisme com un motor de canvi social. Aquí tenim un referèndum o unes eleccions davant que han de marcar un punt d’inflexió cap a un salt col·lectiu.

—Quines lliçons més n’heu tret d’aquests anys?

—Les lliçons d’aquests anys? De tot, de la plaça d’Urquinaona, de la pandèmia, dels judicis… És que tenim la força per a guanyar, la tenim ara. No sé quan, però hi hem d’anar tots.

—Què us n’emporteu d’aquest mandat?

—He pogut conèixer la part millor del meu poble. El coneixia, però he tingut la sort de parlar amb gent extraordinària.

—I dels indults, què en penseu?

—Tot això dels indults que apareix ara! Fixeu-vos tots aquests anys, han anat apareixent pastanagues. Totes han fracassat i estem com estàvem. Si vam votar que no al pressupost de Pedro Sánchez, què ens ha de fer canviar i votar que sí? Si tenim els mateixos presos a la presó, tenim els mateixos exiliats, tenim més represaliats…

—Els presos estan pitjor.

—Ara tramitaran uns indults que estan obligats a tramitar? I això què soluciona? Res. L’única cosa que soluciona és una llei d’amnistia. I que jo sàpiga hi ha una majoria al congrés que amb voluntat política pot resoldre el conflicte català. Presentar una llei d’amnistia sí que seria un gest, tramitar un indult no ho és. És un pur acte administratiu sense gens de valor. Que no ens venguin més històries.

—S’hi acarnissen, amb els presos?

—Jo diria coses que serien una barbaritat. Aquesta setmana vaig anar a donar el condol al Jordi Turull; també es va morir el pare del president Puigdemont. Assistim a unes escenes de crueltat, d’inhumanitat que no em pensava que les pogués viure. Els conec de fa poc, però hi ha gent que es coneixen de fa anys i anys i s’ho miren com si no els afectés. Però de debò? Com és possible això? Quan es va morir el pare de Carrizosa li vaig trucar. Hi ha un punt d’humanitat, de mínims. Algú es pensa que podem continuar així mentre als presos i els exiliats se’ls hi moren els familiars. No em pregunteu més per això que diria bestieses.

—Abans d’acabar podem parlar de la Carola, la vostra esposa?

—Això són punts més sensibles que no haurien de sortir… Si he aguantat aquests mesos ha estat per la meva família. No tan sols per la Carola sinó pels meus fills. He retrobat els meus fills. Si ho porto cap a la broma, deixaré d’emocionar-me. Recordo la primera setmana de president en què representava que jo era com una espècie de salvatge i arribava a casa pensant si seria capaç de resistir-ho. S’havien ficat amb la meva filla, que té una discapacitat. I arribava a casa esgotat. Anàvem al llit amb la meva dona i pensàvem: ‘Això no pot ser.’ Després venia la meva filla gran i la petita i s’asseien al llit. El meu fill em truca i em pregunta com estic! He aguantat gràcies a ells.

—Una pregunta final. Si us fan fora així és perquè els molesteu?

—Crec que els he emprenyat molt. Hi ha hagut una idea que jo era com una pedra a la sabata i se m’havien de treure de sobre. Tinc una certa satisfacció d’haver-los emprenyat tant. Sincerament. El meu admirat Carrasco i Formiguera, al parlament espanyol, li deien és que vostè és un nacionalista radical i responia: això és una de les millors coses que m’han dit mai. Doncs una mica és això, també.

ENTREVISTA A QUIM TORRA A TV3 (4.10.2020)

ESPANYA ENTRA EN PÀNIC*

Les perspectives que ofereix la propera cita electoral, amb un President Puigdemont com a candidat de Junts x Catalunya, com a gran triomfador, a anys llum de la resta, ha fet entrar en pànic Espanya i els seus aliats a Catalunya. Tant és així que els partits ètnics espanyols ja fan crides a formar un bloc electoral conjunt per aturar no l'independentisme en general, sinó per aturar, literalment, “per aturar Puigdemont”. Molt significatiu, no? Saben perfectament quin és l'enemic a abatre i qui són els txitxarel·los que fan de decoració inútil. 

Per la seva banda, el govern “més progressista de la història” ha activat una operació que intenta neutralitzar el tsunami que s'acosta. Que si indult, que si reforma del codi penal, que si tal i que si qual. Tot per engalipar Esquerra i dividir l'independentisme, fent que aquest partit s'allunyi de qualsevol temptació de pacte amb Puigdemont. Però cal tenir clar que aquesta estratègia és també fruit del terror que Sànchez té a una brutal victòria d'aquell i al seu impacte internacional, en un moment on Espanya depèn de la Unió Europea per rebre centenars de milers euros per fer front al seu desastre econòmic i polític. 

Penso que és obvi que ha estat la tasca feta des de Waterloo, així com des de Barcelona, en aquest cas pel President Torra, les que han dinamitat la repressió dirigida des de Madrid i ha ensorrat l'estratègia de Sánchez. Concretament, ha posat l'estat espanyol al caire de l'abisme. Fem-ne un recompte: fugida del Borbó amb la cobertura del govern, crisi institucional entre els poders executiu i judicial, un congrés de diputats convertit en una olla de grills, una economia pel terra, una epidèmia que s'escampa des de Madrid a tot arreu, posant la capital espanyola en el punt de mira no només de la resta de l'Estat, sinó també a escala europea i fins i tot global. Tot, tot això ho hem provocat els catalans, amb els Presidents Puigdemont i Torra al capdavant. Los catalanes hacen cosas, que deia aquell. Per cert, un altre que comença a tenir problemes seriosos arran del cas Kitchen i del seu ministre Fernandez Díaz. 

Hem de continuar empenyent, sense pausa. Però sobretot, hem d'aconseguir ser creïbles a escala internacional. Això és bàsic. Estem arribant a un moment clau: aquell on la desesperació d'Espanya respecte els nostres continus triomfs la portarà a oferir-nos qualsevol cosa, fins i tot la més freaky per tal que nosaltres acceptem prémer el fre i deixar la velocitat de creuer cap a la Independència. Si féssim això, Espanya de seguida ho vendria al món com una victòria pròpia consistent en la desactivació de l'independentisme català, a canvi d'un plat de llenties en clau de reforma de l'estat espanyol més o menys profunda (més aviat menys que més). Això faria que els Estats del món que serien partidaris d'un reconeixement internacional de la República de Catalunya, s'ho pensarien dos cops abans de fer-ho, davant el perill de quedar amb el cul enlaire si els polítics catalans opten per acceptar l'oferta espanyola. 

Ha de quedar ben clar que això no pot passar. Hem de ser creïbles internacionalment, i que tota la comunitat internacional sàpiga que anirem fins al final. Que cap pacte que no sigui l'assoliment de la Independència i el seu reconeixement per part d'Espanya no serà signat. El estats del món han de veure que pels Catalans i les Catalanes allò que volem i allò que aconseguirem és la Independència i res més que la Independència i la correlativa derrota d'Espanya. No han de tenir cap dubte al respecte. Només d'aquesta manera, la possibilitat d'un reconeixement de la República de Catalunya per membres de la comunitat internacional, és a dir, per estats i organitzacions internacionals, serà més propera, més immediata. 

Guanyem-nos la credibilitat internacional que anirem sense dubtes cap a la independència i tindrem un suport sòlid internacional. Però ens l'haurem de guanyar costi el que costi. I si el guanyem tindrem una força que encara ens farà més forts i més units. 

I el pànic d'Espanya, encara es multiplicarà.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 103, Setembre 2020)

DISCURS INSTITUCIONAL DEL PRESIDENT PUIGDEMONT L'1-O DEL 2020

LA VEU DE REAGRUPAMENT NÚM. 103 (SETEMBRE 2020)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.103 (SETEMBRE 2020)

Read more publications on Calaméo

DISCURS DEL PRESIDENT QUIM TORRA (28.09.2020)

ENTREVISTA CARLES PUIGDEMONT A CATALUNYA RÀDIO (21.09.2020)

DISCURS PRESIDENT TORRA (17 SETEMBRE 2020)

DISCURS DEL PRESIDENT QUIM TORRA, 17 DE SETEMBRE DE 2020

DISCURS PRESIDENT TORRA, 17 SETEMBRE 2020

Read more publications on Calaméo

LA CREDIBILITAT INTERNACIONAL, PRESIDENT!

L'altre dia vaig escoltar una entrevista al President Mas. La feia la infumable de la Lídia Herèdia, que em sembla que encara no s'ha recuperat de la pallissa que va rebre el passat 1 de setembre, de mans del President Torra. Com la va rebregrar, mare de Déu Senyor! Va quedar ben retratada! Quina manera d'iniciar la temporada! 

En el cas del President Mas, va ser menys incisiva, i per això no va rebre tant. Potser en va aprendre. Però vaja, en aquesta entrevista d'en Mas, l'expresident va assumir el nou rol que darrerament ha triat, tot i la seva edat. Em refereixo, és clar, al de Capità Titànic. Fidel a la seva estima pel món naval, ara sembla que aposta per ser l'últim en abandonar un vaixell que s'enfonsa inevitablement. Em refereixo, és clar, al Pdecat. Repeteixo, a la seva edat. No fa per ell, elegir el partit perdedor, però ho ha fet. O tal vegada és un pacte de sotamà que ha fet amb el President Puigdemont, que tot podria ser, llavors sí que els podríem considerar autèntics cracks maquiavèlics i una servidora es trauria el barret. Jo, al President Mas, no li faré cap retret, entre d'altres raons perquè ja li vaig fer un tou, quan va anar a la Moncloa a pactar amb ZP. Llavors, em sembla que vaig exhaurir els insults i penjaments que li vaig dedicar. Però després, tot va canviar. Ell, Mas, va ser l'artífex del 9-N, i sense el 9-N, mai no hauria existit l'1-O, i això vol dir molt. De manera que Glòria i Honor a Artur Mas.

En l'entrevista, Mas va fer referència a tres condicions imprescindibles per assolir el triomf definitiu. La primera era obtenir una victòria inapel·lable en les properes eleccions. Totalment d'acord. És totalment necessària, i a fe de Déu que ens hi estem apropant. La segona és tenir un aliat sòlid i compromès, extern, s'entén. També d'acord, faltaria plus. Jo sempre ho he defensat. 

Però la darrera era, com es pot suposar el tema de la ditxosa "unitat". Però "unitat" per fer què? Jo sóc de la corda del gran Josep Costa, que a la Diada ja va dir que la "Independència" serà la que portarà la unitat i no a l'inrevès. Altrament hi ha el perill que la consecució d'aquella s'eternitzi ad calendas greccas, i l'statu quo s'imposi beneficiant els que ara s'aprofiten de la menjadora. Tipus Torrent Poltrona, per entendre'ns.

Modestament, jo suggereixo modificar aquesta tercera, que no equival a una transversalitat absolutament necessària, per una altra: la credibilitat internacional del moviment independentista. És a dir, que els actors internacionals que poden assumir el rol d'aliat en el procés d'independència, han de tenir la certesa absoluta i total, més enllà de qualsevol dubte, que anem a per totes, a per la consecució de la independència i que l'independentisme, i particularment, els seus líders, no cauran en qualsvol trampa, en forma d'oferta d'acord reformista, que l'estat espanyol faci, fins i tot de forma desesperada, que desactivi la proclamació de la independència. Un fet que deixaria amb el cul enlaire a aquell estat que s'hagués mullat a favor de la independència catalana. 

Siguem realistes i preguntem-nos si, des de fora, es té la percepció que els líders independentistes anem a per totes. La veritat és que sovint, es generen molt dubtes al respecte. I sobretot hi ha l'episodi del 10 d'octubre, quan es va neutralitzar la independència proclamada vuit segons abans. La persona que ho va fer, ja ha reconegut per activa i per passiva el seu error, tot argumentant que es va sentir enganyat per polítics europeus, espanyols i catalans, a l'hora.

No hem de tornar a caure en aquest parany. Mai més. Repeteixo que només si hi ha la certesa absoluta que anem a per totes i que no tornarem a badar, serà possible compar amb aliats sòlids exteriors que faran tot el possible per ajudar-nos i per parar els peus a la repressió espanyola en l'escenari mundial. 

Guanyem-nos la credibilitat internacional que anirem sense dubtes cap a la independència i tindrem un suport sòlid internacional. Però ens l'haurem de guanyar costi el que costi. I si el guanyem tindrem una força que encara ens farà més forts i més units.

L'INDEPENDENTISME D'ESQUERRES SEMPRE HI HA ESTAT*

La transversalitat independentista és l’estratègia clau per assolir la victòria. La història dels moviments independentistes victoriosos, reeixits, està farcida d’exemples al respecte. A Europa, a l’Àfrica, a Amèrica, a l’Àsia. En podríem fer una enciclopèdia. També és cert, que podem trobar casos que no segueixen aquesta pauta. Concretament, hi ha exemples en què una organització independentista va eliminar les seves competidores ideològiques, tot i ser igualment independentistes, abans de derrotar el seu enemic nacional i conquerir la independència.

En el cas català, la transversalitat independentista ha estat reivindicada per moltes organitzacions al llarg de la història del nostre moviment patriòtic. Pot semblar sorprenent, doncs, que ara algú torni a reivindicar un independentisme d’esquerres, sobretot si tenim en compte que en la darrera dècada, la transversalitat independentista ha donat enormes victòries electorals i polítiques i ha posat l’Estat espanyol en una posició de descrèdit i feblesa extrems. Avui en dia Espanya és un problema per a la Unió Europea i per a la democràcia i la defensa i promoció dels drets humans, gràcies a la lluita tenaç i democràtica de l’independentisme català. I hem d’aconseguir que ho sigui encara més.

L’estratègia espanyola per fer front a la nostra ofensiva segueix clarament principis de la guerra contra insurgent com són la decapitació i la fragmentació. Decapitació dels líders independentistes via la seva neutralització, de moment, a través de judicis i empresonaments. Però és l’intent de fragmentar l’independentisme el que ens interessa en aquest article. Concretament l’estratègia dels serveis d’intel·ligència espanyols i dels seus més potents think tanks, consisteix a dividir el moviment independentista entre un bloc de dreta i un d’esquerra i d’aquesta manera acabar amb la transversalitat que ha demostrat ser plenament eficient, com deia abans. En aquesta estratègia, compten amb la col·laboració entusiasta de partits dits d’esquerra, dels mass mèdia, de les centrals sindicals espanyols i dels seus subordinats a Catalunya. Qualificar Junts per Catalunya de ser la dreta independentista catalana, o titllar Carles Puigdemont fins i tot de peronista, com ho ha fet algun analista desencaminat, demostra el grau de nerviosisme i de desesperació en què es troben. Molt més greu, però, és que partits catalans i particularment algun alt dirigent polític de casa nostra, no es cansi de titllar Junts per Catalunya com el centre dreta català. Sobretot perquè es dona la paradoxa que el seu partit, que se suposa que representa el centre esquerra català, s’ha convertit en la nineta de la premsa espanyolista de dretes, de la banca espanyolista i, sobretot, del principal partit espanyol que ocupa la presidència del govern espanyol.

Davant aquesta guerra ideològica desfermada al llarg de les darreres setmanes i que tot apunta que anirà a més a mesura que s’acostin les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, milers de catalans i catalanes que ens considerem independentistes i d’esquerres i que ens sentim plenament representats per Carles Puigdemont i per Junts per Catalunya, per la seva estratègia transversal i la voluntat d’assolir com més aviat millor la independència, hem decidit plantar cara a la guerra psicològica empresa per Espanya i els seus acòlits a Catalunya. Volem una República de Catalunya lliure i el més progressista possible, que garanteixi una justícia social, un benestar i una seguretat a tots els ciutadans i totes les ciutadanes. I això només serà possible si treballem braç a braç amb altres compatriotes amb els quals també compartim gran part d’aquests principis i necessitats per a garantir el nostre futur com a poble i com a nació. L’independentisme d’esquerra no aspira a l’exclusivitat en la construcció de la nova República, però sí a tenir un protagonisme juntament amb  la resta d’independentistes i amb Carles Puigdemont com el seu president.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 9 de setembre del 2020)

MISSATGE INSTITUCIONAL DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT QUIM TORRA, 10.09.2020

PRESENTACIÓ LLIBRE "LA LLUITA A L'EXILI" DEL PRESIDENT PUIGDEMONT