UNA ALTRA FOTO, BRUTAL

OFICIALS TURCS PURGATS DESPRÉS DEL COP D'ESTAT

(AMB L'ICS)

BRUTAL FOTO!

Els germans Badia, en Dencàs i d'altres, pensant en Espanya!

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A REUS

Poc més de dotze hores després de la presentació del llibre Del Soft al Hard a Reus, i ja tenim penjat el vídeo de l'acte. D'això se'n diu eficàcia!

LES ENQUESTES I LA INDEPENDÈNCIA: FER PASSAR BOU PER BÈSTIA GROSSA*

En les darreres setmanes i fins i tot podem dir dies, la publicació d’enquestes en els mitjans de comunicació han constatat clarament que l’independentisme gaudeix d’una bona salut de ferro. Això no obstant, sobta que l’anàlisi que fan els propis mitjans que les publicitien, té un comú denominador: lluny de fer-ne una interpretació ni que sigui aparentment objectiva, intenten posar aigua (espanyola) al vi (català).

Naturalment ens referim als dos principals mitjans escrits: La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, ambdós clarament decantats cap a l’unitarisme, a falta d’una trista tercera via que portar-se a la boca, que ni hi és, ni se l’espera. El tractament informatiu de les enquestes que aquests dos mitjans informatius fan, és altament qüestionable, amb titulars rebuscats, conclusions gratuïtes, infografies qüestionables, que assenyalen que més que informar als ciutadans, pretenen influir en l’escenari polític i sobretot determinar-ne la seva evolució.

Tant és així, que fins i tot la justícia ha admès com a proves incriminatòries en el procés que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya segueix contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, articles apareguts en aquests dos mitjans. Un fet insòlit, que dit sigui de passada, obre una dimensió de l’ofici de periodista: la de poder influir en els processos judicials, amb articles convenientment cuinats.

El trienni rupturista i altres delicatessen

La Vanguardia ha destacat per apostar clarament per acabar amb el que el seu analista electoral, Carles Castro, va qualificar de trienni rupturista, en un article aparegut al mes de desembre, que va aixecar moltes butllofes, on titulava també que Catalunya començava a assimilar un possible pacte amb Madrid, en plena consonància amb l’Operació Diàleg, impulsada des del Govern espanyol. Ja en aquell article, Castro aportava un seguit d’indicadors que, segons el seu parer anunciaven una caiguda espectacular del suport a la causa independentista. L’articulista remarcava dos elements especialment rellevants: el creuament entre desitjos i realitat, i l’afebliment del plantejament binari com a única sortida al conflicte.

Pel que fa al primer, es referia al fet que el somni de la independència, era clarament minoritari, ja que una clara majoria de catalans, més enllà del desig, responen querealisticament, o bé hi haurà un acord, o bé s’abandonarà el procés. Quant al segon, que cada cop més enquestats es decanten cap a un pacte o acord, i rebutgen la tria entre o independència o statu quo.

Naturalment, pel que fa a la projecció d’escons en una hipotètica elecció al Parlament de Catalunya, les forces independentistes, segons l’analista, sumarien entre una forquilla de 65 i 67 escons, és a dir, impossibilitant, la continuïtat del procés independentista.

L’enquesta publicada ahir pel diari, però, contradiu aquesta visió negativa, atès que dóna al bloc sobiranista la majoria absoluta de nou en el Parlament, amb 69 escons. Això sí, pressuposa que ERC i el PDeCAT es presentaran per separat, de manera que no es tornarà a repetir la coalició JuntsXSí, que històricament és la marca electoral que més vots ha donat al llarg de tota la història del Parlament. Aquesta pressuposició, lluny de ser informativa, amaga una intencionalitat política clara, una aposta clara per fer-la volar pels aires. Per aconseguir-ho, lògicament, ha de donar peixet a una de les dues forces que la constitueixen, per tal d’incentivar que doni el primer pas pel trencament.

L’escàndol del Periódico de Catalunya

L’altre diari esmentat, va publicar el passat dia 3, els resultats del seu Baròmetre de Catalunya, amb uns titulars realment escandalosos, perquè intentaven presentar els resultats, extraordinàriament favorables a la Independència, com a totalment negatius. Una pretensió realment agosarada. Així, per exemple, uns dels titulars principals era que El Referèndum unilateral dividia els catalans, però només en lletra petita deia que només un 13.8% dels catalans s’oposen a qualsevol tipus de referèndum. Per altra banda, que un 49,6% de catalans siguin partidaris del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI), atès en el context en el que es dóna, és literalment estratosfèric.

L’analista José Antonio Sorolla, tornava a incidir en la dicotomia entre els desitjos i la realitat, un argument, sembla evident que l’unitarisme emprarà com a estratègia, intentant burxar en el caràcter fatalista, pessimista, derrotista, que repetidament s’ha intentat inocular al poble català, en tant que poble, pressumptament derrotat, en el que no és més que una claríssima mostra de guerra psicològica de manual.

Aquí, fins i tot més encara, s’emfasitza la distància en escons entre ERC i el PDeCAT, aquesta darrera es considera que fins i tot podria quedar en cinquena posició al Parlament. Una altra mostra per excitar el trencament de JuntsXSí.

Si es tremola per uns fanalets…

En definitiva, els mitjans escrits amb més difusió intenten fer passar bou per bèstia grossa. I davant les dades que demostren clarament la fortalesa de l’independentisme, els unionistes continuen intentant fer passar el clau per la cabota.

Tal vegada, és que certament, l’aspecte psicològic és el que s’intenta activar. La mostra l’hem tinguda els darrers dies, quan alguns líders socials i d’opinió independentistes han caigut en el parany de la pressió espanyolista, i han protagonitzat una baixada de pantalons ben galdosa. És una lliçó que cal aprendre, perquè si algú ja tremola només per uns fanalets…

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 09.01.2017)

SIMPLY THE BEAST!

Fins i tot amb trempera i tot!

BALL DE NOMS A JXSÍ*

 

El President Carles Puigdemont va confirmar fa pocs dies que després del referèndum d’independència que se celebrarà com a molt tard durant la segona quinzena de setembre, es convocaran eleccions, a les quals, per cert, no se sap si finalment acabarà presentant-s’hi. En principi, sembla que no. Però, és clar, en política, una cosa és com es comença i l’altra com s’acaba. Unes eleccions que, un cop venci el Sí a la Independència, seran, lògicament, de caràcter constituent, és a dir, que s’escolliran els diputats que elaboraran la nova Constitució de la República de Catalunya, la qual serà sotmesa a un referèndum ratificatori per part de la ciutadania catalana.

Tot plegat fa que els propers nou mesos, seran molt rellevants, perquè, entre d’altres coses, veurem el tan repetit xoc de trens amb Espanya, les autoritats de la qual, cada setmana que passa, cada Consell de Ministre que celebra, sembla que perden més el control d’elles mateixes. I com a prova, el cafarnaüm que han muntat amb el tema de la cavalcada de reis a Vic.

En aquest sentit, l’estabilitat del principal grup parlamentari, JuntsxSí, esdevè un element clau, per assegurar un transició el més fluida possible. Paradoxalment, la notícia de la imminent dimissió de Neus Munté, com a diputada, ha generat un cert enrenou, al qual convé donar un cop d’ull. Una dimissió que, teòricament no ha de ser l’única.

Arran les eleccions del 27S, el grup parlamentari de JuntsxSí resultant el componien 62 diputats, dels quals 29 provenien de CDC, 18 d’ERC, 1 de Demòcrates i 1 de Moviment d’Esquerres i 13 independents (alguns molt vinculats a ERC). Aquesta composició inicial, ha variat lleugerament en el moment present. Concretament s’han produit cinc canvis. Quatre a la circumscripció de Barcelona i 1 a la de Tarragona. Així les baixes de Muriel Casals(defunció), Artur Mas, Oriol Amorós, Pere Aragonès i Josep Lluís Salvadó, han estat cobertes, respectivament, per Adriana Delgado (ERC), Fabian Mohedano (Avancem), Titon Lailla (Demòcrates), Maria Assumpta Rosell (CDC/PDeCAT) i Carles Prats (Demòcrates). Això ha fet, que la distribució interna hagi variat lleugerament: 29 CDC/PDeCAT, 16 ERC, 3 Demòcrates, 1 Moviment d’Esquerres, 1 Avancem, 12 Independents.

La dimissió de Munté, hauria d’anar acompanyada d’algunes altres, totes del mateix partit, el PDeCAT, com a conseqüència de l’aplicació del nou règim d’incompatibilitats aprovat per aquesta formació. Concretament, el nou règim estableix que els seus dirigents poden compatibilitzar màxim dos càrrecs -de partit o d’elecció pública. Tanmateix, aquest requisit canvia pel que fa concretament als membres de la seva direcció executiva, que només se’ls permet un, si l’altre és una responsabilitat dins de Govern. En aquesta situació es troben tres diputats, Lluís Guinó, Montserrat Candini i Albert Batet. Tots tres són alcaldes, diputats i membres de la direcció executiva, per la qual cosa o bé han de renunciar al primer o al segon. Tots tres són militants destacats, no només en el seu respectiu territori, sinó fins i tot a escala nacional. Aquest fet podria explicar l’existència d’unes certes reticències a aplicar-se el nou règim d’incompatibilitats. Val a dir, també, que el propi reglament d’incompatibilitats estableix que el Consell Nacional té capacitat d’aprovar excepcions,  per una majoria de 3/5 parts prèvia demanda expressa dels afectats. Això els permetria mantenir els càrrecs que actualment exerceixen. Aquesta possibilitat, però, no seria ben vista, atès que donaria una imatge de vella política, que és la que es pretén esborrar. En aquest sentit, l’anunci a bombo i platerets de la renúnica de Munté, tindria un sentit exemplaritzant, i de fet de pressió per als implicats. 

En el cas que finalment es produïssin les quatre baixes, la dels tres esmentats i la ja confirmada (Munté), el grup parlamentari registraria els següents canvis. Les dues baixes a la circumscripció de Barcelona (Munté i Candini), serien cobertes per Àngels Ponsa (PDeCAT) iJaume Profitós (ERC). La baixa a Girona (Guinó) hauria de ser coberta per Sergi Miquel Valentí. Aquest però, a més de ser el Secretari General de la JNC, actualment és Diputat al Congrés des de les darreres eleccions espanyoles. En cas de no renunciar-hi, la següent en la llista de la demarcació és Maria Jesús (Meius) Ferrés Fluvià (ERC). Finalment, la baixa a la circumscripció de Tarragona (Batet), seria substituïda per Ester Alberich (ERC). És a dir, en definitiva, que 3 dels quatre nous diputats, podrien ser d’Esquerra i només un del PDecat. Això tornaria a modificar lleugerament la composició del grup parlamentari, on el PDeCAT passaria a tenir 26 escons, i ERC, 19.

La hipotètica inhabilitació

Un altre canvi que es podria produir, tot i que molt hipotètic, és que Irene Rigau, exconsellera d’Educació, acabés sent inhabilitada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la consulta del 9N, o que hi renunciés. Això provocaria, recursos judicials a banda, la seva substitució al Parlament per Marc Viñolas (foto), actualment secretari general de Reagrupament Indepedentista (RCAT), organització que malgrat haver estat associada amb CDC en els darrers anys, i d’haver participat en el Congrés Fundacional del PDeCAT, decidirà en una Assemblea Nacional propera, si continua donant-li suport o opta per un camí propi de defensa de la Declaració Unilateral de la Independència i la Transparència democràtica. En el cas que, finalment no ocupés l’escó, la següent en la llista seria Patrícia Gomà (ERC).

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 05.01.2017)

AVUI, QUEDEM A REUS!

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

DEL SOFT AL HARD

Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors

DIJOUS, 12 DE GENER, 19.30 hores

Òmnium Cultural Baix Camp

ELS ESPIES A TV3

Programa interessant, però amb mancances i aspectes qüestionables. Entre ells, l'aparició del troglodita Félix Sanz Roldán, cap del CNI i un dels executors de l'Operación Catalunya, de guerra psicològica contra el procés independentista. També molt enfocat cap al tema del terrorisme gihadista, però que també podria haver estat enfocat cap a la guerra psicològica o el tema de la corrupció financera i econòmica. I el front mediàtic.

Poca presència d'especialistes catalans, i sí de tota la colla espanyola que han anat creixent en els anys de l'aznarisme. No s'analitzen les mancances d'intel·ligència que va donar lloc al 11M, per exemple. O els desastres d'Iraq. 

Com sempre els espanyols pressumint que són cracks mundials en la lluita contra el terrorisme, quan tot ha estat gràcies a l'ajuda dels Estats Units (després del 2001) i de França.

El reportatge té la bondat de demostrar que cal desenvolupar uns serveis d'intel·ligència al servei de Catalunya. Les declaracions del Comissari Castellví, són interessants, sobretot la seva negativa a esmentar quines són les localitats catalanes mes proclius a desenvolupar episodis de radicalització gihaddista. Malgrat això, jo tinc molt clares a les que es referia elípticament. Però tampoc les diré per no estigmatitzar-les.

Un altre element interessant és la referència a l'INTCEN, al qual, modestament, jo he dedicat una certa atenció en alguns posts a geopolitica.cat (1, 2 i 3)

HISTERISME ESPANYOL PER LA CAVALCADA A VIC*

L’ofensiva espanyolista per la crida feta per l’ANC i Òmnium d’Osona, d’assistir a la cavalcada de Reis amb fanalets i estelades, demostra clarament l’estat anímic alterat i la por que tenen davant la mobilització independentista. Cal tenir en compte que la d’enguany no era la primera vegada que es feia l’esmentada crida. De fet, ja fa quatre anys que es convocava els assistents a l’esdeveniment a portar-los. Passa, però, que aquest cop, la cavalcada vigatana es transmetrà en directe per TV3, i això ja són paraules majors. Ens trobem, doncs, davant una nova mostra d’obsessió contra el canal públic de l’espanyolisme militant, que el vol controlar de totes totes. En aquest sentit, cal recordar que ara fa uns pocs dies, la cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, en una entrevista precisament a TV3, exigia que s’hi fessin programes en llengua espanyola. Per altra banda, estudis recents han constatat el percentatge de tertulians unionistes als programes de debat polític, tant a TV3 com al 324, se situa al voltant del 40%, fet que contrasta amb la pràctica inexistència de tertulians independentistes en les cadenes espanyoles, tant públiques com privades.

Els habituals es posen les botes

La reacció dels mitjans espanyolistes, popularment coneguts com la Brunete Mediática, no s´ha fet esperar. Capçaleres com El Mundo, La Razón, ABC, El Pais, així com els canals televisius, les ràdios i els diaris digitals espanyolistes, no han deixat passar l’ocasió per carregar contra la convocatòria de les organitzacions patriòtiques catalanes. Lògicament, la seva línia argumental ha anat en el sentit de fomentar la divisió de la societat civil, d’instrumentalitzar les criatures, de manipular-les, etc.

La rèplica des dels sectors independentistes ha consistit bàsicament en omplir les xarxes socials de mil-i-una fotos de nens espanyols vestits de guàrdies civils, legionaris, policies, militars, fent la salutació feixista, inundats de banderes espanyoles, moltes d’elles feixistes, o bé sent instruïts en l’ús d’armes.

A nivell polític, tant el PP, com C’s, com fins i tot UPyD, han anunciat iniciatives parlamentàries, no només a Catalunya, sinó fins i tot també a Brussel.les.

TV3 mantindrà la retransmissió

Les pressions dels partits espanyolistes van en el sentit d’anul·lar la retransmissió per part de TV3. Això no obstant, els responsables de la cadena ja han anunciat que la decisió estava presa des del mes de novembre, i que no pensen fer-se enrere.

*(NOTA: Article aparegut a l'Unilateral, 04.01.2017)

LLIBRERIES ON PODEU COMPRAR "DEL SOFT AL HARD"

Laie CCCB (Barcelona)

Alibri (Barcelona)

Ona Llibres (Barcelona)

Llibreria Claret (Barcelona)

Llibreria Laie Pau Claris (Barcelona)

Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)

Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)

Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)

(continuarà)

A REUS, EL 12, US HI ESPERO!

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

DEL SOFT AL HARD

Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors

DIJOUS, 12 DE GENER, 19.30 hores

Òmnium Cultural Baix Camp

BRUTAL VICTÒRIA DE LA CATALUNYA LLIURE I DIGNE!

Brutal victòria de la Catalunya Digna i Lliure. Humiliant derrota de l'Espanya feixista i dels covards acoquinats. Endavant Catalunya!

QUI HI HA DARRERE L'ARTICLE DE POLITICO CONTRA PUIGDEMONT?*

La polseguera aixecada per l’article “12 people who will (likely) ruin 2017” (12 persones que -probablement- arruinaran el 2017) i que porta un cinematogràfic avant-títol, “Dirty dozen”, inspirat sense dubte en la pel·lícula traduïda aquí com “Els dotze del patíbul” (1967), publicat avui al diari digital Politico.eu, ha estat, com no podia ser d’una altra manera, més que notable. De fet, ha esdevingut la peça més llegida de l’edició.

En ella, es relacionen dotze personatges que es considera que dificultaran l’estabilitat política europea al llarg d’aquest any que tot just s’ha iniciat.

Concretament, en la llista, i per aquest ordre apareixen: 1. els editors de la premsa groga (tabloides) britànics, 2. els propietaris dels clubs de futbol de la lliga xinesa, 3. Michael Flynn, candidat escollir per Trump, per ser el seu conseller de seguretat nacional, 4. Beppe Grillo, líder del populista moviment de les cinc estrelles, d’Itàlia, 5. Jaroslaw Kaczynski, ex-primer ministre de Polònia i líder de l’anti-europeista i conservador Partit de la Llei i la Justícia, 6. Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya, 7. Wilbur Ross, el candidat a ocupar la Secretaria de Comerç de la futura Administració Trump, 8. Els hackers russos, 9. Nicolas Sarkozy, 10. Martin Selmayr, cap de gabinet de Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea, 11. Margrethe Vestager, la comissària de la competència de la Unió Europea, danesa, i 12. Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat, d’Holanda, clarament anti-islamista i anti-immigració.

No cal dir que, a Catalunya, el motiu de l’enrenou, que ben segur durarà uns quants dies, és la presència en l’esmentada llista, i al costat de persones tan polèmiques com algunes de les citades, de Carles Puigdemont. La justificació d’aquesta presència és la següent:

“Catalunya, la pròspera i, alguns dirien, regió solipsista al nord-est del país, se segueix distanciant d’Espanya. Carles Puigdemont, president del govern regional català, està intentant fer un referèndum sobre la independència respecte Espanya el proper any.

Tant el govern espanyol com el Tribunal Constitutional insisteixen que aquest moviment seria jurídicament inadmissible, atès que els afers que afecten tots els espanyols només poden ser decidits per tots els espanyols i no només per alguns d’ells.

Així, el procés d’autodeterminació -que és com el veuen els polítics separatistes- posa el govern de Madrid i l’administració catalana en una via de col·lisió tan espectacular com qualsevol enfrontament entre el Real Madrid i el Barcelona. I això obligarà les institucions europees i els altres governs europeus a prendre partit.

Atesa l’existència de molts secessionismes arreu del continent, és dubtós que cap estat membre es decanti pel bàndol català. Però, certament, molts voldrien evitar ser preguntats.

El corresponsal preferit d’Aznar

Entre les moltes reflexions que suggereix el text, com per exemple, el fet que subratlla clarament  l’argumentari legal o jurídic, emprat pel bàndol espanyol, i ignorant el democràtic, propi del bàndol català, destaca també la darrera frase, que deixa entreveure una incertesa sobre quin posicionament podrien adoptar alguns estats membres al respecte.

Paradoxalment, l’autor del text és el periodista Tunku Varadarajan, (1962), nascut a Delhi (Índia), però que fa anys compta amb passaport britànic. Amb una llarga carrera professional, com a corresponsal internacional, va ser-ho a Madrid del venerable diari The Times, entre els anys 1996-97, període en el qual, a més d’esdevenir un apassionat seguidor del Real Madrid, també reeixí en convertir-se en, segons va escriure el periodista espanyol Felipe Sahagún en el seu bloc, “corresponsal de preferencia de la Moncloa de Aznar, quien le llegó a invitar personalmente a acompañarle en el avión presidencial”, un privilegi que cap altra corresponsal estranger va obtenir.

Cal tenir en compte, també, que Aznar, un cop va deixar la presidència del govern, no va trigar a fitxar per l’imperi mediàtic encapçalat pel magnat Rupert Murdoch, com a membre del seu Consell de Direcció, i naturalment cobrant quantitats milionàries. Un imperi mediàtic que compta entre les seves joies, precisament el ja esmentat diari The Times.

Una coincidència que permet preguntar-se si, és possible que Aznar pugui tenir res a veure amb aquest article del seu antic corresponsal preferit.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 02.01.2017)

TOP RISKS 2017

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (4)*

La Comissió Nacional sobre el Futur del Quebec

Pocs dies després de fer-se públic l'Avantprojecte de Llei sobre la sobirania del Quebec, fou tramès un exemplar a totes les llars del país per tal que tothom el conegués. S'iniciava d'aquesta manera l'etapa següent en el procés envers la celebració del referèndum. Era l'etapa de la informació i la participació popular, en la qual els ciutadans podien fer-hi suggeriments de modificació, d'addicció o supressió de determinats articles. Per canalitzar la participació, el govern quebequès creà una Comissió Nacional sobre el Futur del Quebec, formada per 18 membres. Setze d'aquests membres eren al seu torn presidents de 16 comissions regionals, mentre que els 2 restants eren presidents de la Comissió de la Gent Gran i de la Comissió de la Joventut. Cadascuna d'aquestes 18 comissions organitzà audiències públiques arreu del país i es reberen un total de 4.595 memòries d'individus i d'associacions. Es calcula que entre febrer i abril del 1995, unes 55.000 persones participaren activament en els treballs de la Comissió, la qual cosa indica un nivell de mobilització altíssim.

El 19 d'abril, la Comissió Nacional presentà el seu report final al primer ministre. Hi figuraven 40 recomanacions adreçades a millorar  l'Avantprojecte de llei. Del seu contingut, cal destacar-ne la constatatció que els quebequesos donaven una gran importància al manteniment de l'associació econòmica amb el Canadà i que, en conseqüència, en el redactat final de la Llei sobre la Sobirania calia emfasitzar més aquest punt. Aquesta recomanació, en definitiva, coincidia amb el que afirmaven les enquestes, això és que àdhuc molts sobiranistes eren partidaris del manteniment de la unió econòmica amb el Canadà. En aquest sentit, els sondatges establien una clara associació positiva i forta entre el suport a la sobirania i el manteniment de la unió econòmica. En altres paraules, que els partidaris d'una sobirania o, millor dit, d'una independència radical -trencant els lligams econòmics amb el Canadà- eren més aviat pocs.

Aquesta constatació serà cabdal a l'hora de dissenyar l'estratègia referendària. A partir del mes de març de 1995, ja es començaven a dibuixar quins serien els dos blocs que pugnarien en el referèndum. Per una banda el PQ i el BQ, que ja feia mesos que treballaven plegats, anaven atraient ADQ cap al Bloc del Sí. Per l'altra, el PLQ i el PLC, comptaven també amb el suport del Partit Conservador canadenc. Bàsicament, podem dir que seran aquestes 6 forces polítiques les que protagonitzaran el debat referendari.

Pierre Bourgault (1934-2003)

Un plebiscit que Jacques Parizeau s'havia compromès a convocar al llarg de 1995, i es negava en rodó a postposar-lo per més endavant. Inicialment, els rumors que corrien és que tindria lloc el mes de juny. El fet, però, que les enquestes, tot i registrar un lleuger augment del Sí, continuessin donant com a guanyador el No, segurament influí en el fet de retardar la convocatòria fins a la tardor. Calia temps per a dissenyar una campanya guanyadora. Val a dir que la tensió que s'anava acumulant a l'entorn del referèndum conegué un primer esclat el mes de març, quan un independentista històric i antic líder del Rassemblement pour l'Indépendance Nationale (RIN), el veterà Pierre Bourgault, hagué de dimitir com a assessor personal del primer ministre Jacques Parizeau, després de fer unes declaracions polèmiques on titllava els anglòfons -sobretot- i els al·lòfons de tenir, a la llum dels darrers resultats electorals, un comportament "racista" des d'un punt de vista polític. Bourgault es referia al fet que la majoria d'anglófons i al·lòfons,independentment de la seva ubicació de classe, votessin monolíticament contra el Partit Quebequès -en les eleccions- i pressumptament contra la Sobirania -en el referèndum-, implicava que els seus criteris polítics estaven totalment condicionats per motius ètnics o racials. L'enrenou que s'organitzà fou notable. Tant les minories del Quebec com l'opinió pública del Canadà anglès tocaren a sometent i es tornaren a sentir els comentaris identificant el nacionalisme quebequès amb un moviment xenòfob i anti-semita que regularment han aparegut al llarg de la història. Els comentaris de Bourgault, un antic activista repetidament detingut en la dècada dels 60 i àdhuc dels 70, entre altres motius per manifestar-se contra la presència de la reina al Quebec, de fet, concorden amb una opinió bastant estesa dins dels quebequesos francòfons, alguns dels quals tendeixen a identificar automàticament un no francòfon que viu al Quebec amb un partidari del federalisme. Amb tot, subratllem-ho, la majoria de sobiranistes no dóna suport a aquest posicionament. Ans al contrari, pren posicionaments clarament progressistes i d'integració de les diverses comunitats que viuen en el mateix territori. Irònicament, foren unes declaracions fins a cert punt semblants a les del seu conseller les que pronunciarà al cap d'uns mesos el mateix Parizeau durant la nit referendària, i que igualment causaran un profund impacte.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.170-172. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

NOU RÈCORD D'ACCESSOS

El passat mes de desembre aquest modest i humil bloc, va registrar un nou rècord d'accessos: 26.316, la qual cosa fa que s'acosti a la mitjana de 1.000 diaris. Encara no, però falta un petit esforç. La veritat, no és el meu objectiu, però si més no fa patxoca. 

L'any que acabem de deixar, 2016, en el seu conjunt, ha representat un pas de gegant en aquest sentit, però m'agradaria que quedés en un pas modest, en comparació amb el de 2017. Aquest serà un any clau, de Faixa o Faixa, com acabo d'escriure en un post anterior. 

Els reptes són enormes, i la Victòria és Nostra!

ALS TOP 10 DE GEOPOLÍTICA.CAT

El 2016 va acabar amb una darrera notícia que, modestament i humilment, em va omplir de joia. 

Segons el web Geopolitica.cat, una de les novetats en la xarxa més rellevants i que més ens acosta a la normalitat com a país, pel que fa a l'anàlisi dels afers estratègics, la seguretat, la defensa i els afers exteriors, un dels articles que hi vaig penjar, que es referia a les agències d'intel·ligència més importants del món, es va situar entre els TOP 10 en nombre d'accessos al llarg de tot el 2016.

És una notícia que m'ha omplert d'alegria i que demostra l'interès que aquest tema desperta a casa nostra, i a la xarxa en general. Un tema que continuarem treballant i publicant puntualment, encara que sovint en condicions ben precàries, ja que caldria comptar amb estructures d'estat en aquest àmbit com la República (no Déu) mana.

No puc acabar sense agrair als seus impulsors l'excel·lent tasca que fan, i també la de moltes altres iniciatives que en aquests mateixos àmbits han aparegut en els darrers anys, i que demostren que la seguretat, la defensa, la intel·ligència, els afers exteriors, les relacions diplomàtiques, etc. són àmbits a consolidar, perquè hem d'assegurar que el que guanyarem aquest any, no ho perdem ni en els propers 300 anys que vénen. 

2017: O FAIXA O FAIXA

Aquest segon post de l'any, el dedicaré a fer una mica de prospectiva sobre el que ens espera en els propers 12 mesos, o més concretament, en els propers 9 mesos, que són, efectivament, de faixa o faixa. És a dir, de victòria o victòria. Per als que necessiten millorar, dir-los que ens referim a la faixa dels generals victoriosos, aquesta peça que se'ls penja quan guanyen una batalla, i que és súmmament ridícula i carrinclona, però que ells flipen per obtenir-la. Tranquils, puc assegurar-vos amb un cent per cent de certesa, que en l'Exèrcit Català, aquestes xuminades no existiran. Ni espasetes ni res que s'hi assembli... Dit això passem als temes.

El supremacisme espanyol no respectarà res

Qui es pensi que els espanyols respectaran qualsevol llei, norma, campanya referendària, acord, pacte, entesa, proposta, plataforma, emanada del Parlament de Catalunya, o de qualsevol instància cívica, popular de Catalunya, relacionada amb el procés, millor que s'ho repensin. Aniran a sac, i l'objectiu és acoquinar, espantar, aterrir, amenaçar... Qui es pensi que es pot ser equidistant amb els espanyols, millor que rectifiqui quan encara s'és a temps, que de fet ja cada cop resta menys marge. Els espanyols atacaran amb fúria, amb una fúria fora mida, si més no aquesta serà la seva intenció. Es passaran per l'arc de triomf tots els formalismes catalans. Per ells l'autogovern català és una carta atorgada que es va fer en un moment de feblesa, però que la poden desfer en qualsevol moment. Precisament, aquest és el tema. El gran repte dels catalans és demostrar-los que s'equivoquen, que ja no hi ha marxa enrere, i que el que hem obtingut no és per una cessió magnànima i paternalista, sinó que és fruit de la nostra lluita, dels nostres èxits per aconseguir-ho, i dels nostres fracassos per no haver aconseguit anar més enllà, bé per incapacitat, per inexperiència, per manca de confiança, o bé, no cal dir-ho per les renúncies o traïcions que hi va haver en la transició i la post-transició.

Però, repeteixo, els espanyols obvien l'independentisme. Per Rajoy, a Catalunya hi ha set milions i mig d'espanyols. Punt. L'importa un rave la realitat. I actua com si no existissin els partits independentistes. Són així de cafres. Doncs bé, els hem de fer veure la realitat. I quants més impertinents es posin, més dura serà la seva caiguda del cavall. Pactar amb els espanyols és del tot inútil. Se'ls ha de derrotar, i no es poden tornar a aixecar. Només cal fer un cop d'ull a la història, Mai han pactat res amb els pobles que han oprimit, Només entenen una paraula: la derrota. I fins i tot quan els derroten continuen retirant-se amb la cua entre les cames, però escopint grandiloqüència i fatxenderia, la qual cosa els converteix en elements patètics que els degrada als ulls de la comunitat internacional.

Ha de quedar clara una cosa i només una cosa: L'objectiu és la victòria i només la victòria, Amb els espanyols no es negocia, ni es pacta res. Se'ls derrota. I quant més humiliant sigui la derrota seva, millor. Més clar que ho tindran, i comprendran que se l'han d'embeinar. 

Desemmascarar la postveritat espanyola: No, ERC no obtindrà 250 diputats

La gestió espanyola del problema catalán que diuen ells, és clarament colonialista. El seu supremacisme els porta a tractar-nos com si fóssim infants, criatures que s'han d'educar en la veritat espanyola. Com els típics negritus, que se'ls ha de civilitzar, i que vegem la llum de la seva saviesa.

Una de les principals estratègies colonialistes contra els moviments d'alliberament nacional, és la de la divisió d'aquest. A Catalunya, aquest es representat per JuntsxSí, l'existència del qual, i la victòria del qual, el 27S, va trencar tots els esquemes dels espanyols. Que un pacte entre les dues grans forces centrals del catalanisme, transversals, i reforçades per independents de prestigi, rebentés les urnes com ho va fer, i obtingués una victòria històrica, amb una taxa de participació brutal, que va llençar a la paperera de la història, totes les prediccions de la politologia frontpopulista, sobre la correlació entre abstenció i qüestió nacional, no ho han sabut assimilar. 

I per això, el seu objectiu primer és rebentar JuntsxSí. I la manera d'aconseguir-ho és marejant la perdiu i apuntant a la baula que pensen que és la més feble. Que pensin que aquesta és la baula més feble, val a dir, hauria de portar als al·ludits a reflexionar. Però, no entraré en aquest tema... Ara el que tinc clar, és que utilitzen totes les armes per aconseguir l'objectiu. Com per exemple les enquestes. Aquí el paper del front mediàtic és clau. La Vanguardia, El Periódico i, cada cop més, TVC, estan jugant la carta de la postveritat. Incrementant les expectatives d'ERC, per tal de portar-la al trencament de la coalició. De fet, plantejar enquestes ja assumint que la coalició no es tornarà a presentar és en ella mateixa una opció política, és prendre partit descaradament. És apostar per un escenari polític concret. I és tanta la seva obsessió que ja estan arribant al ridícul. I ho puc dir sense cap temor d'equivocar-me: No, ERC no obtindrà 250 diputats, si es convoquessin noves eleccions al Parlament. I els primers que ho han de tenir clar, són els al.ludits, encara que estic segur que de ganes no els falten. Però també penso que hi ha gent suficientment vàlida per veure-ho clar que tot és una ensarronada.

L'objectiu, repeteixo, és fer volar pels aires la gran coalició catalana, i això és el que cal evitar a totes totes. 

Si mantenim la cohesió i a més, com tot apunta, afegim el suport dels sectors civilitzats i racionals de l'extemisme cupaire, que veuen clar que la proclamació d'una república socialista soviètica a la Catalunya del segle XXI, és, per damunt de tot, una fricada, doncs serem més forts i guanyarem la batalla dels propers nou mesos. 

És una tasca que ens implica tothom. O faixa o faixa.

BON ANY 2017!

LA PARAULA D'AQUEST ANY!

FEM-HO!

EL DARRER POST DEL 2016!

et voilà!

Llei de Transitorietat  Jurídica