dimecres, 18 de novembre del 2015

COP DE CUP*

per Blanca Serra
Així és titula el llibre que el diputat de la CAC sortint David Fernàndez i l’ara entrant Julià de Jòdar van dedicar a presentar i analitzar els orígens i futur de la Candidatura d’Unitat Popular. On estem en aquest moment d’aquest cop de CUP? 

Hi ha hagut un llarg recorregut des que l’últim estatut d’autonomia ens va ser retornat trinxat i més repolit que si l’haguessin ribotat amb l’article 155 de la CE . Aleshores es digué que hi havia unes quantes escletxes en la pròpia Constitució Espanyola per reclamar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació: es va parlar dels articles 1.2, 2, 92, 150.2 168. Es va anar al Parlament espanyol a proposar l’aplicació en especial de l’article 150.2 . Cap de les escletxes proposades va demostrar ser-ho realment, tot i que avui encara hi ha forces polítiques – PSOE-PSC, CSQEP, UDC – que fan veure que s’ho creuen i encara insisteixen en un referèndum pactat amb l’estat i en una reforma de la CE, fórmula que els permet anar fent la viu-viu i enganyant aquells que ja volen ser enganyats.
La CUP va esquivar aquestes escletxes a les que no veia cap sortida insistint en la seva estratègia de treball de base i acció municipalista en l’horitzó d’un Països Catalans independents i socialistes.

Mentrestant és el moviment social de base, colpejat per la crisi econòmica, social i política el que ha anat configurant un conjunt de protestes i propostes encaminades a un trencament de l’estatus quo polític i autonòmic: és un conjunt de moviments que o bé han adoptat un objectiu de regeneració de l’estat espanyol sense trencar les seves estructures històriques polítiques i econòmiques ni tant sols posar en qüestió la monarquia borbònica o bé han anat més enllà i proposen una ruptura històrica amb i de l’estat i un procés constituent cap a una república catalana independent. Són dues sortides clarament diferents i que no responen socialment a les clàssiques esquerres/dretes que ens és tan còmode d’utilitzar i és tan fals de reduir-ho tot a aquest esquema: per un cantó uns burgesos capitalistes , la majoria d’ells vistos com corruptes de manual, lligats als seus interessos de classe que no volen realment trencar l’estatus quo per no perdre poder i que la última carta a la que s’aferren és posar el seu home a la presidència d’una CAC definitivament devaluada, amb el parlament i el govern al seu servei, i unes classes populars força desorientades, sentimentalment manipulables que ens sembla que no volen veure allò que més els convé, que voten tant CUP, com CSQEP com Cs i fins i tot alguns despistats PSC-PSOE, però que són la base necessària per a construir la futura república catalana.
Jo diria que la CUP no ha arribat a elaborar una comprensió d’aquesta situació i d’aquests canvis i que es veu sobrepassada quan es veu la necessitat de sortir del cau municipalista i constituir-se en referent polític nacional, i sobretot del Principat. Una part de la CUP, com ara torna a passar, en nom de la necessitat revolucionària d’atenir-se a les necessitats de les bases dels moviments socials i no deixar-se portar pels cants de sirena del poder, es resisteix a implicar-se en unes institucions que veu totalment inútils i fins i tot corrompudes i corruptores. Finalment, tot i que una part de la CUP no ho veu bé, s’entra en el parlament de la CAC on es demostra que, si mantens fermament un peu i mig al carrer, tens possibilitats de remoure coses o que “passen coses” com han dit els propis representants en les seves valoracions i campanyes posteriors. De tota manera la CUP continua demostrant que té problemes greus per llegir altres realitats com la construcció d’organitzacions com l’ANC (hereva de la Plataforma pel Dret de Decidir), com tot el moviment dels referèndums populars ( no ens enganyem, només de manera puntual trobem la CUP realment implicada en aquests tipus de moviments); gairebé sempre la CUP es mira amb recel aquests moviments de masses i amb això no fa més que per una banda renunciar a treballar-hi dins lluitant per una orientació rupturista i de justícia social i per altra banda regalar un moviment de masses importantíssim a sectors polítics com CIU que només aspiren a reconduir-lo en funció dels seus interessos: frenar-lo quan ho creguin convenient, o fins i tot anul·lar-lo si els molesta.
La CUP tenim un dèficit de debat polític i d’anàlisi de la realitat política i de classe dels Països Catalans bastant greu i això no es resol només amb organigrames organitzatius, i munts de ponències i reunions sinó també topant amb les diverses realitats, aprenent a construir aliances conjunturals, arriscant-nos a arribar a acords temporals i a curt termini per aconseguir objectius que representin un avanç per a les classes populars.

La realitat no és tan senzilla i el nostre país, com tants altres, no es redueix a un bloc compactat de dretes i esquerres , unionistes i independentistes, dolents i bons, volent fer el país que volem sense comptar amb el país que tenim. I tenim un país i les seves classes socials realment molt complex que demana filar molt prim i no etiquetar la gent i els grups socials com si fossin blocs històricament immòbils, quan la situació precisament a la nostra terra es dibuixa amb unes classes populars i treballadores que s’encaminen a una precarització estructural que costarà molt de revertir i una petita i mitjana burgesia composta d’autònoms autoexplotats i sectors que estant perdent rellevància econòmica i, per tant, política, que estan sotmesos als grans poders oligàrquics financers. Aquí sí que, malgrat que hi ha uns interessos objectivament antagònics entre aquests grups socials hi ha marge per a un marc de consens conjuntural que inclogui les mesures aprovades en la primera resolució del nou Parlament.
Us presento la realpolitik. Fot, oi?
Quin és el cop de CUP en aquesta situació?: doncs jo diria que es mou, com ha passat en altres moments, entre uns que en nom de la coherència revolucionària i les necessitats de les masses reclamen una reorientació radical del procés independentista que aparti els sectors que representa CDC “per a guanyar-ho tot” (quan de fet la por a guanyar i a haver d’embrutar-se les mans compartint quotes de poder en enfrontaments amb aquest mateix poder és una de les característiques d’aquests malalts d’esquerranisme tal com els va analitzar en el seu moment el sr. Uliànov) i uns altres que en nom de la coherència reclamen un marc de consens on puguin confluir interessos contraposats de cara a la construcció d’una República Catalana independent, construcció que no pot prescindir d’un marc social ampli, no lligat a les oligarquies però si inevitablement a grups socials no estrictament populars.
"menys carxofes mediàtiques i menys xerrameca
a través dels mitjans i més treballar
"
Jo diria que ara per ara resulta extraordinàriament angoixant per a molta gent veure com els representants de la CUP s’alineen en el grup del NO juntament amb PP, Cs, PSC-PSOE, CSQEP i que això bloqueja les possibilitats de la resolució aprovada fa uns dies; també veig clar que les explicacions que intenten donar-nos no “arriben” a la gent:¿és que tothom s’ha conjurat per ser manipulat pels convergents i els seus aliats i han sucumbit a les pressions mediàtiques perquè són babaus de mena? O hi ha alguna cosa que s’està fent malament?: menys carxofes mediàtiques i menys xerrameca a través dels mitjans i més treballar perquè tiri endavant ara mateix el contingut de la resolució; molta gent està compartint amb el cor encongit la idea que el procés és mort i enterrat per molt de temps i els enterradors han vingut de nosaltres mateixos. Molta gent pensem que s’està donant massa importància a una estructura autonòmica, (Parlament, Govern Autonòmic) peça fonamental de l’arquitectura política espanyola, que té els dies comptats, una carcassa inservible per a tirar endavant el procés constituent i per atraure la mirada favorable internacional, i en canvi no estem treballant en un autèntic Pla B d’Assemblea d’Electes catalans, construïda amb els materials d’enderroc de l’autonomia més les forces municipals, més les forces vives del país i que fins i tot pot no tenir en compte aquell famós article 145 de la CE que prohibeix compartir projectes comuns amb altres comunitats. 
Els col.legues del "NO"
*(NOTA: Publicat a Llibertat.cat, 15.11.2015)

COMENTARI

Old Rockers never die, que diríem. 

Article lúcid, que posa el dit a les múltiples nafres de l'infantilisme revolucionari. Fins i tot coincideix amb un de meu en referir-se a papà Ulianov. I és que hi ha coses que són de calaix! Aquests nens estan alienant-se a tota la classe mitja, que després, quan la necessitin els farà una botifarra com una casa de pagès. Això sí, seran tots ells titulats superiors i amb molts màsters i doctorats, com semblen voler pressumir darrerament. Però el procés de grapització (de GRAPO, nens i nenes) serà de cavall.

Bé, la veritat que jo doni suport a aquest article em temo que faig més mal que bé a la posició que defensa en l'actual debat. Però què collons, només faltaria que a aquestes alçades m'hagi d'autocensurar per uns quants crios de merda!

He reproduït el text tal qual, però he emfasitzat les frases clau i, naturalment, he afegit il.lustracions que no apareixien en l'original

diumenge, 15 de novembre del 2015

FRANÇA MIRA A BÈLGICA

A mesura que passen les hores, després dels atemptats de París, i es comencen a conèixer, o a fer públics, els detalls, els investigadors i els mitjans de comunicació francesos tornen a centrar el seu interès en el seu estat veí, Bèlgica. 

La raó és ben clara: les pistes sobre la identitat dels jihadistes morts condueixen a una de les ciutats clau en el mapa europeu del jihadisme: la comuna de Molenbeek, situada a tot just 6 kilòmetres de distància de les principals institucions de govern de la Unió Europea, al cor, doncs de la Regió de Brussel.les Capital, una de les tres que formen el país (les altres dues són Flandes i Valònia). Allà hi tenien, suposadament, allotjament tres dels participants en els atemptats.
Mercat setmanala a Molenbeek
D'aquesta manera, aquesta comuna torna a aprèixer relacionada  en un atemptat terrorista. No és la primera vegada, precisament. Ben al contrari. Ens els darrers anys, d'ella han sortit alguns dels activistes que han comès alguns dels atemptats que han atret l'atenció mundial: un dels dos assassins talibans del Comandant Massud (2001), hi vivia; també ho feien tres dels cervells de l'atemptat de Madrid (2004); l'assassí del Museu Jueu de Brussel.les (2014), així com un dels implicats en els atemptats del gener d'enguany a la capital francesa, i fins i tot també, l'implicat en l'intent d'atemptat en un tren de gran velocitat, d'aquest passat mes d'agost.

Atesos aquests antecedents, resulta ben lògic preguntar-se el perquè aquesta població ha esdevingut un punt calent dels jihaddisme armat. 
El famós comandant Massoud assassinat per Talibans, un d'ells resident a Molenbeek
Molenbeek, és una comuna de només 5,9 km2, però amb una població de més de 94.000 persones, la qual cosa fa que la seva densitat demogràfica sigui de més de 16.000 habitants per km2, semblant, doncs a les de Barcelona o Santa Coloma de Gramenet, però inferior a la de L'Hospitalet. Amb un 27.7% de població estrangera, sobretot marroquina (25,5%), romanesa (11,8%), francesa i espanyola (8.1%, cadascuna), entre d'altres. La seva taxa d'atur és molt elevada, el 30.7%, que arriba al 41.6% entre els joves.

Oficialment, Molenbeek és una ciutat bilingüe (neerlandès/francès), com tota la Regió de Brussel.les Capital. En les darreres eleccions locals, del 2012, s'hi va presentar un partit acabat de constituir, Islam, que va aconseguir escollir un representant, Lhoucine Aït Jeddig, amb el 3,07% dels vots. Aquest partit defensa l'establiment d'una república islàmica a Bèlgica, així com la introducció de la xària, el restabliment de la pena de mort i la penalització de l'avortament i de l'eutanàsia, entre d'altres mesures. Es tracta d'un partit d'orientació xiïta, i doncs proper a l'Iran, i en conseqüència, mal vist per la majoria musulmana sunnita resident, i també per Aràbia Saudita i les monarquies del Golf. El fet que, immediatament després de la seva elecció, l'esmentat regidor fos convidat a Iran, va aixecar molts temors sobre una influència creixent d'aquest país al cor d'Europa.
Cartell del partit Islam a les eleccions locals del 2012
Molenbeek és considerada com una de les ciutats més perilloses de Bèlgica. Les guies turístiques desaconsellen anar-hi, i no són pocs els comentaris que es pengen a la xarxa alertant de la presència de gent armada amb pistoles i fins i tot AK-47, precisament l'arma que van utilitzar els escamots de divendres passat. En aquest sentit, les crítiques a les forces policials belgues han estat intenses, sobretot des de França, que consideren que l'organització policial del país veí es troba massa dividida entre les administracions locals, regionals i federal. En el cas concret de Molenbeek, es troba inclosa en la Zona Policial 5340 (Brussel.les Oest), i compta amb 806 agents que també donen servei a 4 comunes més. 
L'independentista Jan Jambon encaixa amb amb l'ultra unionista Jorge Fernàndez en una reunió de Ministres de l'Interior de la Unió Europea
L'actual ministre de l'interior belga, l'independentista flamenc Jan Jambon, va fer unes declaracions ahir dissabte d'una gran contundència en el sentit que cal acabar amb aquesta situació i posar-hi remei definitivament.

Sigui com sigui, el que és cert, és que els darrers atemptats a París condicionaran molt la seguretat a Europa.

dijous, 12 de novembre del 2015

POSATS A INHABILITAR (2) ...

Mariano Rajoy i Brey

Soraya Sáenz de Santamaría
Jose-Manual Garcia-Margallo i Marfil

Rafael Català i Polo

Pedro Morenés i Eulate
Cristobal Montoro i Romero
Jorge Fernandez Díaz
Ana María Pastor Julian
Íñigo Méndez de Vigo y Montojo
Maria Fátima Báñez Garcia
José Manuel Soria López
Isabel Garcia Tejerina
Luis de Guindos Jurado

Alfonso Alonso Aranegui

LENIN ELS DONARIA D'HÒSTIES FINS AL CARNET D'IDENTITAT

L'actitud empecinada d'una determinada formació que s'està posant la seva gent en contra, té molt més de quixotesca que de qualsevol altra cosa. Lenin mateix els fotria d'hòsties fins al carnet d'identitat. És tan elemental, el seu infantilisme revolucionari. que fa feredat que fins i tot gent adulta, gent gran, que van viure la lluita contra la Constitució espanyola, hi caiguin de quatre potes.

El súmmum de la paradoxa és que cauen de ple en el joc del parlamentarisme reformista. Tot ho redueixen a la paraula donada  durant la campanya electoral. Una actitud més pròpia d'un hidalgo castellà que a qualsevol dels herois revolucionaris en els quals s'emmirallen dia sí i dia també.
Una anàlisi científica, marxista, de la realitat, no infantil, els portaria a concloure que després del 27S, les condicions objectives han fet un tomb brutal, com mai abans s'havia donat i el que era cert abans del 27, no ho és després, perquè la gent, el poble, així ho ha volgut. I per a qualsevol marxista ben parit, de poble només n'hi ha un, que és el subjecte revolucionari, allò que Sieyès deia, la Nació. La Nació és la nostra gent, la gent que es mobilitza, la gent que surt al carrer. Aquesta és la nostra (vostra) gent. I a qui cal seguir és a aquesta gent. No al concepte burgès de nació, que inclou tots els enemics del poble....

I la paradoxa, la gran paradoxa, l'enorme paradoxa, és que aquests xavals, i aquestes xavales que tan encantats d'haver-se conegut estan, no fan més que amagar-se rere els arguments dels enemics del poble, dels braços mediàtics del Pont Aeri, de l'Íbex 35, de la Monarquia, dels jutges, dels fiscals.... mentre que la seva gent, el seu poble es desespera, veient com davant d'una porteria buida, no gosem rematar la jugada d'una punyetera vegada.

Escolteu, vau fer una promesa electoral burgesa. I? Què cony importa una promesa electoral burgesa, reformista per definició, davant una nova correlació de forces que s'ha donat gràcies a un ingent esforç de mobilització popular? On penseu que està el vostre subjecte revolucionari? A l'Audiència Nacional, al Tribunal Constitucional espanyols? Rumieu una mica, penseu en el Che Guevara, en Sandino. I ja no dic en gent més complexa, perquè potser us agafa mal de cap, tipus Mao o, sobretot, Ho Xi Minh, que sempre van tenir molt clar que tota classe revolucionària només ho és si és classe nacional, i conseqüentment, mai dels mais s'aliaria amb els enemics de la nació.

L'infantilisme revolucionari que exhibiu, el reformisme burgès parlamentarisme que brandeu, és tan de manual que, a ulls de tots els revolucionaris del món, dels passats, i dels actuals, esteu fent el ridícul. I els únics que us agraïran la feina de sapa que féu és el búnquer espanyol tripartit i les seves rates contrainsurgents tipus qwerty, amb els seus braços mediàtics al capdavant que us estan aplaudint amb les orelles.

No hi ha res més infantil que quan estàs al cap del carrer, renunciar a tot, i deixar que la reacció extermini el poble, mentre que els revolucionaris de pa sucat amb oli s'excusen en el purisme i en resultar immunes als crits i les demandes de la gent, del poble. Però tranquils, al País, a la Sexta o al Periódico hi tindreu sempre la porta oberta.... la porta del servei, naturalment.

dimecres, 11 de novembre del 2015

POSATS A INHABILITAR.... (1)


Felip Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón i Grecia
Elionor de Todos los Santos de Borbón i Ortiz
Sofia de Todos los Santos de Borbón i Ortiz
Elena Maria Isabel Dominica de Silos de Borbón i Grecia
Felipe Juan Froilan de Marichalar i Borbón
Victoria Federica de Marichalar i Borbón
Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia
Juan Valentín Urdangarín i Borbón
Pablo Nicolás Sebastián Urdangarín i Borbón
Miguel Urdangarín i Borbón
Irene Urdangarín i Borbón

GOVERN MAS III

Artur Mas formarà, més tard o més d'hora el seu tercer govern. El Govern Mas III, que dirien els americans. No en tinc cap mena de dubte.

Dit això, vull només apuntar algunes coses del seu discurs de candidat, pronunciat el dilluns, tenint present, lògicament, que encara manca el nou discurs que pronunciarà demà, en la segona votació d'investidura. 

Modestament, pretenc que aquestes notes, s'entenguin com una contribució positiva, i no pas com una crítica.

Primer: El discurs del President Mas em va semblar en termes generals correcte, fins i tot excel.lent, sobretot per la carregada sense contemplacions contra l'espanyolada. Les primeres pàgines del discurs, segurament han estat les més dures que he llegit/escoltat mai del President Mas. Senzillament, brutals. I que posen, no cal dir, els punts sobre les ís. La qualificació de democràcia de baixa qualitat, va coure, i molt als espanyols.
Segon: Per això mateix, és una llàstima que el President Mas no reservés una part del seu discurs a adreçar-se a la comunitat internacional, i fer-ho, naturalment, en anglès. A veure, ha de quedar clar que el Parlament de Catalunya, a banda d'adreçar-se lògicament als catalans i les catalanes, s'ha d'adreçar al Món. I el President Mas ve perdre dilluns una gran oportunitat per afirmar que Spain is a  low quality democracy, entre d'altres. El tema de la internacionalització ens l'hem de creure, i no dic que no se'l cregui el President Mas, ben al contrari. Però sí que de vegades, la fullaraca no ens deixa veure allò que és rellevant. Ha de quedar clara, estratègicament una cosa. La Independència l'estem fent els catalans i les catalanes, en primer terme, lògicament. Ningú més ens la farà per nosaltres (si tinguéssim petroli, potser sí, però no és el cas). Dit això, cal tenir molt clar que allà on no arribem els catalans i les catalanes, hem de poder comptar amb el front internacional, per acabar de rematar el tema. De manera que mai s'ha de perdre de vista que també ens adrecem a la comunitat internacional en totes les coses que fem. I en el discurs del President Mas de dilluns passat, aquesta dimensió va quedar coixa. Potser és que temia que, parlant en anglès, alguns arreplegats o arreplegades, el titllessin d'elitista... Que diguin missa, que la diuen, encara que laica.

Tercer: Quan Artur Mas nomeni el nou govern, començaran 18 mesos d'infart. Un dels àmbits clau serà el de la Seguretat. En el seu discurs d'investidura de dilluns passat, el candidat va fer referència en un moment determinat a aquest àmbit, com no podia ser altrament. Concretament va dir que, 

"Pel que fa a la seguretat i protecció civil, és evident que caldrà desenvolupar totes les estructures de seguretat interna i internacional pròpies d’un país. Les tenim identificades: serveis d’intel·ligència, ciberdelinqüència, terrorisme, delinqüència organitzada i transnacional... I començarem a treballar en la definició de l’estratègia d’implantació, a fi que s’adeqüin al marc competencial d’un estat propi"

Naturalment, les quatre àrees identificades són de calaix, però em vaig quedar una mica intranquil, atès que no s'havia fet cap referència a "la" qüestió de la Defensa, és a dir, a una estructura d'estat òbvia, i a la qual, el propi President Mas, ja va fer una referència unes setmanes enrere, en termes adients. 

Sortosament, en els darrers fragments del seu discurs, els meus dubtes, es van esvair quan va reconèixer que havia optat per no parlar, en el discurs de,

"de defensa, ni de moneda, ni de bancs centrals, ni d’ambaixades, ni de tractats internacionals sobre comerç o seguretat"

Candidat (a la investidura) Mas, faci'm el favor de parlar més de Defensa, de Moneda, de Bancs Centrals, d'Ambaixades, i de Tractats Internacionals sobre Comerç i Seguretat. Fiqui's al cap que està fent un discurs per a un país que està construint un estat com Déu mana, i deixi de banda les picabaralles estèrils, els greuges amb els espanyols. A aquesta gent ja els hem derrotat, són pantalla passada, aigua que no tornarem a beure mai més. 
Un candidat a presidir una República, ha de focalitzar el seu discurs en el futur immediat, en els projectes a construir, en els reptes a assolir, en les oportunitats a aprofitar. Deixem que la reacció es cogui en la seva frustració. Deixem que es cremin en el seu búnquer, després d'haver-los descarregat tot el llançaflames. No intenti salvar-los, ni tampoc cal que els estalviï l'agonia. No s'ho mereixen. Centri's realment en el que importa. En la gent que mira endavant, en la gent que riu, que somriu, que estima el futur en Llibertat.

En definitiva, President Mas, com deia abans, s'acosten 18 mesos de bòlit. Però seran 18 mesos que valdrà la pena viure, i dels quals, ens enrecordarem tota la vida.

diumenge, 8 de novembre del 2015

POR ESCÈNICA?*

L'espanyolisme, històricament ha practicat la tàctica de la por escènica. Aplicat a la política, no a les arts escèniques, aquest concepte es refereix al fet d'acollonir l'adversari fins i tot abans de començar el debat, les eleccions, etc., de manera que ja surti en situació d'inferioritat i sigui més fàcilment derrotable. Naturalment, també s'aplica al món de l'esport, i molt particularment qui l'ha usat manta vegades són els merengues, en èpoques pretèrites, perquè ara, amb prou feines es porten algun títol a casa.

El fonament de la por escènica, doncs, es troba en, literalment, l'acolloniment i en l'efecte psicològic que això provoca. No en la realitat, ni en l'objectivitat. Si no en la subjectivitat. Que no és pas poc important. Molta gent actua no en funció de la realitat, si no en funció de la seva percepció de la realitat, que sovint no té res a veure amb aquesta.
La cultura política espanyola ha emprat aquest recurs, utilitzant recursos com el monumentalisme, l'exageració, l'hipèrbole, deformant la realitat i adequant-la als seus objectius. Només cal veure casos com l'Escorial, el Museu del Prado, el Valle de los Caídos, o d'altres més recents i més xungos, com poden ser la bandera espanyola de la Plaça Colon, la xarxa de l'AVE, o, naturalment, com sempre, el merenguisme. I el pernil, per descomptat!

La monumentalitat, el passar-se tres, quatre o cent pobles, és la seva manera d'intentar acoquinar aquells que els fan nosa, aquells que no cauen rendits als seus peus (com per exemple, el Duran, l'Iceta o l'Àngel Ros...).

Que el muntatge acollonidor pugui afectar gent que no els coneix, pot fins i tot tenir la seva lògica. Però als catalans i a les catalanes, la comèdia aquesta de l'amenaça, del xantatge, del bocagrossisme, del milhomisme, de la fatxenderia, no només ens rellisca, sinó que ens carrega de raó per culminar el procés de desconnexió amb aquesta gent, per engegar un estat propi, normalet, sense gaire pretensions, amb els seus jutges, els seus militars, però també amb els seus corruptes i fins i tot els seus programes de televisió escombraries, que segur que de voluntaris no en mancaran.
A veure si ho tenim clar d'una vegada. Totes les amenaces dels espanyols se'ls escapen per la boca. No poden, ni volen, executar les seves amenaces. Només volen acoquinar-nos, per veure si sona la flauta, ens ho creiem i tornem a la cleda. Espanya és un estat que no pot anar ni a la cantonada sense demanar permís. Un estat en crisi, que l'únic que fa relativament bé, és intentar amagar-la, dissimular-la, traient pit i marcant paquet, però que quan ve el moment de la veritat se l'embaina.

I nosaltres, com a catalans i catalanes, que els hem patit durant tres-cents anys, però que els hem derrotat sense vessar una gota de sang, cosa realment espectacular en la història del món mundial, per cert, hem de continuar fent la nostra via. D'Espanya no hem de parar compte, ni en les seves amenaces, ni en les seves fatxenderies.

Ni tampoc, per cert, en les seves esquerres amigues... Encara que siguin de Vallecas... Que n'hi ha que t'estimen tant que t'abonyeguen.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 02.11.2015)