dijous, 29 de març del 2018
dimarts, 27 de març del 2018
dijous, 15 de març del 2018
dimarts, 13 de març del 2018
diumenge, 11 de març del 2018
dilluns, 5 de març del 2018
dimarts, 27 de febrer del 2018
PRESIDENT, PRESIDENT, PRESIDENT!*
A aquestes alçades de la pel·lícula, no podem cometre errors imperdonables. I centrar-se en la reivindicació d’un govern, com darrerament està tan de moda, és un error. O una trampa, vés a saber. I dic un trampa perquè es veu el llautó de lluny. Es reivindica un «govern» per obviar la reivindicació principal que és la del President. No és gens innocent, això. Per alguns, la figura presidencial ha esdevingut un destorb, i la intenten bescantar centrant-se en la reivindicació del govern, com si aquest fos prioritari. I no ho és. Primer, el President, després, el govern. Aquest és l’ordre lògic de les coses.
A veure si ens entenem. Qui és investit, qui rep l’encàrrec de governar és el President. Això és de calaix. Només un cop aquest ha estat investit, es procedeix a la tria, per part del President, dels membres del govern: dels seus ministres. De manera que els ministres -parlem d’una República, no ja d’una comunitat autònoma- deuen el seu càrrec a la voluntat presidencial, que així com els tria, els pot destituir en qualsevol moment.
Per altra banda, en totes les democràcies avançades, la figura del President és cada cop més rellevant, mentre que els ministres tenen un paper més aviat secundari. Fins i tot en els governs de coalició. El presidencialisme ha estat una constant en la nostra història. Els nostres Presidents Macià, Companys, (Irla en seria l’excepció), Tarradellas, Pujol, Maragall, (Montilla no compta), Mas i el propi Puigdemont han tingut una preeminència respecte els seus consellers. Com s’explica que ara, precisament ara, que estem en la construcció de la República, s’opti per donar més protagonisme als ministres que al President?
És així com volem presentar-nos al món? Quan el presidencialisme (real o de facto) triomfa a tutti pleni arreu del món, va i hi ha gent que opta per prioritzar els membres del govern... Quin error més majúscul. Per no dir quina traïció al President que està protagonitzant un pols amb els espanyols i internacionalitzant la causa catalana com quasi bé ningú ho havia fet abans!
Cal dir-ho clarament, la priorització del govern sobre el President, que algun partit ha decidit impulsar és tornar a l’autonomisme més tronat, a les polítiques sectorials, a les menjadores espanyoles, a anar a les conferències sectorials on Catalunya es desdibuixa enmig de setze altres comunitats autonòmes.
Per contra, emfasitzar el President, és esdevenir un actor global, amb un reconeixement internacional sense precedents. Ven el President, el govern no ven. El govern ha de seguir les instruccions del President, de manera que deixem de fer el ridícul. Tot aquell que prioritzi el govern respecte el President, és un col·laboracionista dels espanyols que vol afeblir el protagonisme del President, com passa en tots els estats del món.
A veure si aprenem d’una vegada què vol dir construir un estat. Hem de corregir l'excessiu esbiaixament ideològic que ha infestat el procés i que ha fet que més que voler construir un estat el més avançat possible i situat al capdavant de les democràcies desenvolupades, etc, etc., s'ha volgut construir una cosa nova, tan allunyada del moment present, que la resta dels estats del nostre entorn encara la busquen.
Des de Reagrupament, donem tot el nostre suport al President Carles Puigdemont, que és el President legítim i que ha donat una dimensió global a la nostra República. Qualsevol intent d’apartar-lo no pot ser més que titllada com una traïció. Que quedi clar i així ho denunciarem. Peti qui peti.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 75, FEBRER 2018)
diumenge, 25 de febrer del 2018
LA CARA DE LA DERROTA
Se saben derrotats. Lògicament, no ho diran explícitament, però el posat, el llenguatge del cos, ho diu tot. Us hem derrotat i sabeu que mai més us tindrem respecte. Heu fet molt mal i ho pagareu. No sou ningú aquí i no us volem. Esteu derrotats i millor que ho accepteu més d'hora que tard per deixar de fer el ridícul. L'únic president legítim és el President Puigdemont, i mai sereu capaços de desplaçar-lo, ni podeu ni en teniu ganes. Fora de Catalunya!
dissabte, 24 de febrer del 2018
divendres, 23 de febrer del 2018
diumenge, 11 de febrer del 2018
REALISME (NOVA REFLEXIÓ)*
*Nota: aquest text és un esborrany (work in progress, que en diuen), però el penjo per si algú vol suggerir millores, constructivament.
Una tasca d'obligat compliment en tot procés polític en marxa, és el de sotmetre'l permanent a crítica, per tal de depurar-lo i millorar-lo, abandonant qualsevol temptació de panxacontentisme o de posar-se medalles, o com a mínim, no més de les estrictament necessàries.
Fins al moment actual hem arribat molt lluny. Hem passat de ser independentistes a ser republicans. Hem declarat la República i això és una fita històrica a nivell mundial, tot i que no ho sembla, per la nostra natural modèstia i senzillesa. No ens agrada anar de mil-homes i pressumir de tot plegat, perquè aquesta manera de ser l'associem als nostres enemics, i mai de la vida, els hem tingut com a models o de referents de res. Més aviat al contrari.
Dos exemples demostren aquesta senzillesa i modèstia. El primer fa referència a un dels episodis més gloriosos de la nostra història. Em refereixo als Almogàvers. A diferència de molts altres exèrcits que se les donaven de ser supermegahiperultramaxitot i que gastaven uns aires de Màsters of the Universe, els nostres avantpassats, fins i tot quan desfilaven davant de l'Emperador de Bizanci, semblaven més aviat una colla d'arreplegats, tant pel que fa a la seva uniformitat, armament, presència física i capteniment poc marcial. Els bizantins s'exclamaven com podia ser que aquests fossin els mateixos que havien lluitat a Sicília contra el rei de França i abans contra els moros a la Península i la fama dels quals els precedia. Érem com érem.
El segon exemple, és molt actual i ben conegut. El Barça, és clar. Pels aires que gasta el nostre club, un observador marcià, diria que som el més important del món? Naturalment que no. Fins i tot el propi Messi, interioritza aquest capteniment modest i poc sobrat... fora del camp. El Barça i Messi i perquè no dir-ho, els almogàvers, on s'exhibeixen i humilien és al camp, de joc, ara, de batalla, llavors. O en termes més comuns, els catalans i les catalanes, és en la feina, en el dia a dia on ho petem.
Disculpeu-me aquesta digressió històrica, un pèl llarga, però que penso que ajuda a entendre el que pretenc dir. I ara reprenc el fil: els catalans i les catalanes hem fet un pas endavant de ressò global amb la declaració de la Independència i hem passat a ser una República, això és, un Estat, que si bé encara no és reconegut internacionalment, ha dictat ja la fi de la seva submissió a Espanya.
Abans que algú impugni aquesta afirmació, afegiré que en la història, hi ha molts casos que entre la declaració i l'assoliment efectiu de la independència, poden passar no hores, no dies, sinó setmanes i fins i tot anys. Començant pels Estats Units, per exemple. I també és cert, que a hores d'ara, ni controlem efectivament el territori, ni garantim que els atacs espanyols o altres no posin en perill la integritat física de les persones, ni tenim reconeixement exterior. Però tot i així, omplim telenotícies, piulades i portades d'arreu del món. Centenars, milers, milions, d'elles. Curiós, oi? Significatiu, per descomptat.
Però tot i que, ens en estem ensortint, que anem tirant milles a tota llet, com ho demostra les glorioses victòries de l'1-O i del 21-D, on en condicions dificilíssimes, sobretot si tenim en compte que formem part de la Unió Europea, hem derrotat l'autoritarisme espanyol i hem fet front als seus gossos rabiosos que amenacen pels carrers com mai s'havia vist en les darreres dècades, cal que, com deia a l'inici, fem un exercici de revisió crítica i ens preguntem si hem fallat en alguna cosa.
Perquè devem haver fallat en alguna cosa, no? Si no, ara mateix, en el context de la Unió Europea, en haver guanyat democràticament, tothom ens hauria reconegut, fins i tot Espanya, i ara estaríem parlant civilitzadament amb ella, sobre el repartiment dels actius i els passius, sobre programes de cooperació en afers d'interès conjunt. O de la gestió compartida de l'Ebre, de la mateixa manera que es fa amb Portugal, amb el Tajo o el Duero. I naturalment, de programes d'ajuda al desenvolupament per a les comunitats autònomes espanyoles més desafavorides, etc, etc. I no ho fem.
Des del meu, modest, punt de vista, hem de corregir l'excessiu esbiaixament ideològic que ha infestat el procés i que ha fet que més que voler construir un estat el més avançat possible i situat al capdavant de les democràcies desenvolupades, etc, etc., s'ha volgut construir una cosa nova, tan allunyada del moment present, que la resta dels estats del nostre entorn encara la busquen. Si em permeteu, hem trencat la nostra manera de fer històrica, ja esmentada, per una altra, excessivament fatxenda, de demostrar que a progres, no ens guanya ni Déu, ni ningú. I penso que això pot haver condicionat una mica, o potser una mica massa la reacció exterior.
En aquest sentit proposo, ser més realistes. La República de Catalunya, en la mesura que es vagi consolidant, i els espanyols que ja no manen (i recordo que Espanya va trigar 26 anys en reconèixer la de Xile), ha de fer un esforç de presentar-se davant la comunitat internacional, tenint sempre present què és el que aquesta espera d'ella, en termes generals, si bé lògicament això és producte de les correlacions de forces i tal, però oi que si la resta d'estats del món ho fan, nosaltres també ho podem fer, no? Doncs fem un esforç, sobretot perquè estem en una conjuntura més que complexa, des de tots els àmbits possibles: el polític, l'econòmic, el militar, el social, l'ecològic, el de gènere ...
Realisme, per exemple, i el poso perquè probablement és l'exemple més definitiu del que pretenc dir, és acceptar que una de les polítiques públiques més importants que ha d'entomar la nostra república, és el de la seguretat nacional, i dins d'ella, de la defensa nacional, de la qual és un dels components principals, però no únic, ni fins i tot principal. Algú sap quines eren les propostes oficials en termes de defensa nacional? No.
I vés per on, als estats del món, aquest és un tema que els interessa de forma prioritària, fins i tot per davant d'altres temes que, àdhuc jo mateix, podria considerar-los més importants.
Però hi ha un petit detall, si volem ser reconeguts, i ho volem, per exemple, per l'Assemblea General de l'ONU, qui ens ha de votar no són les ONGDs del món mundial, si no aquests, 193, estats que, això sí, només ho fan si el candidat és un "peace-loving State".
D'AIXÒ SE'N DIU DIGNITAT
Lliçó de dignitat nacional del Vicepresident Primer del Parlament, en Josep Costa i Rosselló. Amb ell, no cal patir per les ocurrències del Calvin Klein català.
Per cert, us havia dit que amb en Costa som col·legues d'estudis... i de candidatura... Aquí a la nit electoral.
dimarts, 6 de febrer del 2018
QUI NO VULGUI ANAR A L'ESCORXADOR, QUE S'APARTI!
Escoltar a un partit suposadament d'esquerres, amb milers de màrtirs entre els seus militants històrics, dir que no volen anar a l'escorxador, és d'una baixesa moral, de covardia supina, és un insult a la memòria, que fa caure d'esquena, que fa venir basques, que produeix una reacció nauseabunda, sobretot ara que estem en el clímax per fer fora els espanyols, un cop proclamada la Independència i la República.
Fins i tot, escriure aquestes línies, que ho faig per obligació i per disciplina, fa mal. Per obligació, perquè no es pot deixar que els nostres compatriotes caiguin en l'engany. Per disciplina, per un motiu personal: no penso consentir que uns merdes se'n surtin.
No voleu anar a l'escorxador, oi? Doncs foteu el camp. Si us penseu que tot seran flors i violes i que podreu sortir nets com una patena, aparteu-vos, perquè féu nosa i sou uns irresponsables i uns inconscients. O és que penseu que pixeu colònia?
dilluns, 5 de febrer del 2018
IMPLEMENTEM LA REPÚBLICA AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT AL CAPDAVANT!
● La llibertat dels presos depèn de l’aprofundiment de la República i de la capacitat de negociació a nivell internacional
● L’estat espanyol, amb el President Rajoy al capdavant, estan al caire del col·lapse
● Exigim la dimissió del diputat Joan Tardà, per ser un element nociu pel correcte desenvolupament del procés
● L’estat espanyol, amb el President Rajoy al capdavant, estan al caire del col·lapse
● Exigim la dimissió del diputat Joan Tardà, per ser un element nociu pel correcte desenvolupament del procés
Nota de Premsa de Reagrupament, 5.02.2018
La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida a Barcelona, sota la presidència de Josep Sort, fa pública la següent Nota de Premsa:
Els esdeveniments dels últims dies, començant per l’ajornament del ple d’investidura i les declaracions de la Secretària General d’Esquerra, Marta Rovira ens semblen aberrants. Basar la investidura en que els diputats no corrin riscos penals, ens sembla del tot il·lús.
L'Estat espanyol continuarà aplicant la seva política de mà dura fent servir els tribunals al seu servei i esclafant-nos a cada pas que fem. És il·lús pensar que el govern espanyol deixi fer una investidura amb garanties, sense amenaces i alliberant els presos polítics.
Els presos polítics no sortiran de la presó fins que implementem la República, mai abans. És més, el cas ha d’anar en paral·lel al procés. No es poden fer passos enrere per intentar que els alliberin perquè això, per desgràcia, no passarà.
Els presos polítics no sortiran de la presó fins que implementem la República, mai abans. És més, el cas ha d’anar en paral·lel al procés. No es poden fer passos enrere per intentar que els alliberin perquè això, per desgràcia, no passarà.
Ara és el moment de no tenir por. Acatar i tornar a un govern autonomista és el final del procés. Necessitem líders ferms. I el President Puigdemont ha demostrat que ho és. El fet que l’estat espanyol digui que no es pot investir demostra la por que li tenen i que saben que arribarà fins al final.
Acatar i intentar negociar amb l’estat espanyol no serveix de res. L’única solució és investir el President i el Govern legítim i implementar la República. Pel nostre futur, per dignitat, per obeir el poble i perquè hi tenim tot el dret. L’autonomia, a Catalunya, ja és història.
No volem presidències simbòliques. Volem el que ha votat la gent. Un President que faci efectiu el mandat popular i que faci el desplegament de la nostra República.
Acatar i intentar negociar amb l’estat espanyol no serveix de res. L’única solució és investir el President i el Govern legítim i implementar la República. Pel nostre futur, per dignitat, per obeir el poble i perquè hi tenim tot el dret. L’autonomia, a Catalunya, ja és història.
No volem presidències simbòliques. Volem el que ha votat la gent. Un President que faci efectiu el mandat popular i que faci el desplegament de la nostra República.
Qualsevol persona que no vulgui que Carles Puigdemont sigui el President, està obeint la dictadura del 155 i, per tant, fent el joc a l’estat espanyol.
Finalment, instem el diputat Joan Tardà a dimitir per haver-se convertit en un destorb per al correcte desenvolupament del procés. Tardà, que ocupa un escó al Congrés de Diputats espanyol des del 2004, i percep 118.000 euros anuals (dels quals quasi 26.000 lliures d’impostos), intenta afeblir la figura del President Puigdemont i això és totalment intolerable. Diputat Tardà, dimiteixi!
dimecres, 31 de gener del 2018
POSAR-SE EN LA PELL DE L'ENEMIC
Catalunya té un dèficit quant a la comprensió del que implica tenir un Estat propi i actuar com a tal. És lògic i natural. Portem més de 300 anys lluitant contra un Estat que ens vol anihilar. Però hem arribat a un punt que aquesta mancança ha de ser subsanada.
Una primera lliçó que hem d'aprendre, que és de calaix, és que Espanya ens vol derrotar, perquè per ella és un deshonor davant la comunitat internacional que existim i que desprestigiem la Marca Espanya. Ens vol derrotar i fer-ho en termes militars. És allò del cautivo y desarmado. O per dir-ho en terminologia esportiva (que no deixa de ser un succedani de la militar), vol guanyar per 10-0.
I això ho hauríem de tenir clar. Però sembla que no ho tenim clar. O com a mínim hi ha gent important que no ho té clar.
L'exemple més fefaent d'aquesta manca d'intel·ligència, és l'actitud de Teletubbie, que he batejat, modestament. Em refereixo a aquella actitud que consisteix a abraçar el teu enemic, com a mostra de fraternitat... quan el teu enemic ni vol que l'abracis, sino que vol liquidar-te. El teletubista està tan convençut dels seus arguments que té l'esperança que acabarà convencent el seu enemic amb la bondat d'aquells. Però no té en compte que a aquest l'importen un rave. I no ho té en compte perquè no fa cap esforç per conèixer què pensa aquest enemic. Dit en altres paraules, renuncia d'antuvi a posar-se en la pell de l'enemic. En conseqüència no té ni punyetera idea de com pensa ni de què vol. Amb aquesta manca d'informació, d'intel·ligència, el més probable és que la vessi.
Pels espanyols, el procés ha estat el perill més gran de les darreres dècades. Més gran que ETA i que el 23F. Però molt més gran, eh? Tinguem-ho clar.
Ho ha dit avui -o ahir- el propi Borbó en el seu discurs adreçat al Cos Diplomàtic acreditat a Madrid. No ho doc jo. Ho diu ell.
Si no teniu clar aquesta perspectiva espanyola del procés, només fareu que equivocar-vos. Per això, intentar abraçar, estimar, pactar, negociar amb els espanyols... sense posar-los, eufemísticament, un ganivet al coll, o una pistola al cap, com podria ser una prima de risc a més de 500, o un Aeroport del Prat ocupat, o un Port bloquejat, per exemple, és literalment perdre el temps i fer el ridícul.
Els espanyols no negociaran per les bones. Perquè els hem fet un mal immens. El ridícul d'Espanya al món i el seu desprestigi és brutal. I tant els presidents Mas com Puigdemont han excel·lit, en aquest sentit.
Per això el més lògic és que si poden, ens ho facin pagar. I a hores d'ara, aquells que tenen tots els números per rebre són els que estan en les seves mans, en presons espanyoles, als quals intentaran condemnar a molts anys de presó...
I dic intentaran, perquè depèn de nosaltres que ho facin. De nosaltres, vull dir del poble català, de la nostra capacitat de mobilització, ja més que acreditada.
Però per a ser efectius i eficients, hi ha una altra lliçó que tots els Estats tenen molt clara. Només lluites si vols guanyar i derrotar l'enemic. I la pregunta és, volem derrotar Espanya? O la volem reformar? Els no independentistes, lògicament, la volen reformar. Els republicans, volem derrotar-la i que deixi d'emprenyar dia sí i dia també.
Per això l'única estratègia vencedora és la que parteix de la premissa que per desempallegar-nos de la mosca collonera espanyola, cal derrotar-la i que només des d'una posició com a mínim d'igual a igual, podem tenir oportunitat de negociar. Si a més a més aconseguim que la Unió Europea o els Estats Units pressionin els nostres enemics, llavors ho tindrem bastant apamat.
Però si algú es pensa que acceptant les mesures repressives espanyoles i fent de bons minyons, els espanyols ens respectaran més i els convencerem, s'equivoquen de mig a mig. Tot al contrari, ens menysprearan més i apretaran encara més fort i castigaran més a la gent que tenen a les seves mans. No podem oblidar això.
Només quan tinguem alguna cosa que considerin rellevant, hi haurà opcions de negociar. Mostrar submissió i obediència és la millor recepta per no aconseguir res, o per perdre-ho tot.
dimarts, 30 de gener del 2018
ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!*
L’abassagadora victòria dels partits republicans en les eleccions tramposes del 21D, ha deixat estabornits els partits colpistes i supremacistes espanyols. Hem tornat a donar una lliçó de democràcia. Però com era d’esperar, els nostres enemics no ho accepten i pretenen continuar mantenint l’intervencionisme del 155. No accepten que han perdut, i posen la pressió en les autoritats polítiques que sorgeixen de la nostra victòria. En el moment d’escriure aquestes línies, concretament, la pressió s’exerceix sobre el nou President del Parlament i la Mesa, que lògicament, és de majoria republicana. Les mateixes amenaces de sempre, la mateixa fatxenderia, el mateix menyspreu. En definitiva, el supremacisme espanyol de sempre, la catalanofòbia extrema. No ens passa pel cap, que després de més del 79% dels catalans i catalanes inclosos en el cens hagin votat clarament per la República de Catalunya, algú s’atreveixi a desvirtuar-ne els resultats. I què diuen, aquests resultats? Que els tres partits republicans volen que el President de Catalunya continuï sent el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Qualsevol altre escenari seria donar per bo l’aplicació del 155 i els efectes de l’agressió policial de l’1-O.
Davant la més que descomptada reacció espanyola quan Puigdemont sigui investit President i reprengui el lideratge del país, hem de tenir molt clar que només hi ha un camí. El que tenim davant nostre. Hem d’anar endavant, sempre endavant. No hi ha lloc per a cap temptació d’arribar a cap tipus d’acord amb forces que volen la nostra destrucció. Certament, cal eixamplar el suport del republicanisme, quant més gran sigui, molt millor. Però s’ha d’assolir no rebaixant plantejaments, ben al contrari. S’ha d’assolir via convencent els que encara no estan convençuts que la Catalunya independent i republicana és el millor instrument per a gaudir d’un major benestar, d’una major seguretat i d’una més gran llibertat. L’Espanya de la qual ens vam separar el passat 27 d’octubre, després de la votació al Parlament, lògicament malda per intentar retenir-nos, ja que som allò que els anglosaxons diuen la cash-cow, és a dir, la vaca de la qual n’obtenen els recursos. Però la vaca ha dit que prou. I amb el nou Govern Puigdemont, no tenim cap mena de dubte que encara anirem més lluny del que hem anat fins ara.
Cal, però, aprendre de les lliçons dels darrers mesos. Algunes declaracions de determinats dirigents republicans assenyalen que no estan encara correctament posicionats en l’escenari actual. Catalunya ha de llançar un missatge claríssim a la comunitat internacional que vol ser un soci lleial i segur. Però aquesta obligació, sembla que no és entesa per aquests individus i s’entesten encara en fer el discurs de la seducció als espanyols. És un greu error. El nostre principal interlocutor ha de ser la comunitat internacional. Només ella pot pressionar Espanya perquè reconegui que Catalunya ja és una República independent, i que només si s’accepta aquesta realitat, serà factible una negociació multilateral. El bilateralisme Catalunya-Espanya, a hores d’ara, ja és un record del passat, impossible de refer. Només resta l’acord sobre el repartiment d’actius i passius i la sortida de l’administració espanyola. Un procés que no hauria de perllongar-se, en situació d’estabilitat, més enllà de dos anys. El desprestigi d’Espanya serà cada cop més gran a mesura que passi el temps. Per això, hem de ser ben contundents i ben decidits. Ben ferms en el nostre compromís, legitimat per les urnes. Després de tot el que hem patit, només hi ha una direcció. I aquesta és endavant!
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.74, gener 2018)
divendres, 26 de gener del 2018
HEM REBENTAT EL RÈGIM DEL 78! NI UN PAS ENRERE!
Les darreres hores assenyalen clarament la crisi política espanyola. Dit clar i català: hem rebentat el règim del 78. Les declaracions kafkianes de la Triple S, l'actitud paranoica respecte el President Puigdemont, la tirada de manta judicial sobre la corrupció a València, que posa el partit en el poder al caire de la seva il·legalització com a organització criminal, tot plegat i més fan entreveure clarament que estem al punt culminant de tot el procés.
És el moment del tret de gràcia.
Ara, menys que mai, ni un pas enrere! Ara més que mai, la mobilització ha de ser brutal, enorme, imparable. Amb l'aplicació bestial del 155, el règim del 78 se n'ha anat en orris, ja no es pot parlar, seriosament, de democràcia, de divisió de poders, d'estat de dret al Regne d'Espanya.
Per això, no podem tolerar cap mena d'auto-censura com la practicada per algú darrerament. Ni un pas enrere, repeteixo! Ara anar sempre endavant!
Una darrera mobilització massiva en suport a la democràcia catalana és imperativa. Hem de petar-ho.
És el moment de sortir al carrer i de no deixar-lo fins que fem net. Jo calculo que amb 72 hores en tindrem prou, però el cert és que mai se sap. Siguin 72 o les que siguin, ja hem arribat al cap del carrer.
Ni un pas enrere! Endavant, sempre endavant! A sac!
dijous, 25 de gener del 2018
divendres, 19 de gener del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)