dilluns, 20 de maig del 2024

Joan Carretero: “ERC té una dissonància greu entre els dirigents i els electors” (publicat a El Món, 19.5.2024)

 



ENTREVISTA a l'exdirigent i exconseller d'ERC i fundador de Reagrupament, que trenca un silenci d'anys per analitzar els paral·lelismes entre l'actual crisi republicana i la que ell va viure

Sílvia Barroso
19/05/2024 20:28


Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les veus més combatives que han sorgit d’ERC en les últimes dècades. Combatives amb l’Estat espanyo, però també amb el que va ser el set partit durant dues dècades. Com a representant dels republicans, va ser alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació i Administracions Públiques durant el primer govern tripartit de la Generalitat, el de Pasqual Maragall, d’on va sortir després d’una polèmica per unes declaracions sobre Rodríguez Zapatero, poques setmanes abans que tots els consellers d’ERC en fossin expulsats pel president. Creador de la famosa expressió que definia el tripartit com “un govern instal·lat al Dragon Khan”, després encara va passar uns anys d’agitació amb la creació de Reagrupament com a corrent intern d’ERC i després com a escissió i partit independent. Ara fa anys que viu apartat dels focus. Continua treballant de metge i trenca el silenci en aquesta entrevista sobre la situació del seu antic per la seva antiga formació.

Vostè va viure des de dins la gestació de l’anterior gran crisi d’ERC, després d’uns anys al Govern. És comparable amb la d’ara o són diferents?
És comparable, però aquesta vegada les posicions d’ERC encara han anat més enllà del que s’havia vist a l’època del tripartit. I això els passa factura perquè ERC té una dissonància greu entre el que pensen els seus dirigents i el que voten els seus electors. O una bona part d’aquests electors. Quan els dirigents ensenyen què pensen i el que volen fer, molts electors els giren l’esquena.

“El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans”

En què considera que han anat més enllà aquesta vegada?
L’altra vegada tant el sector Carod com el sector Puigcercós volien aparcar la qüestió nacional, dedicar-se a les polítiques socials, sobretot en l’època del tripartit de José Montilla. I això els va castigar durament. El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans. I aquesta vegada ha sigut encara més acusat, fins al punt de presentar les tradicions catalanes com una tonteria. Juguen a ser més d’esquerres que ningú i deixen de banda la part, ja no de la independència, sinó fins i tot la nacional. Abandonen la llengua, abandonen la cultura, fins i tot la menyspreen. I pretenen que la gent s’ho empassi. I els seus votants això no s’ho empassen. Ells volen tenir votants de la mena que els té el PSC, i ERC té una altra mena de votants, i aquest és el seu dilema de sempre. Des que hi ha aquesta mena de dirigents.

Però aquesta vegada els dirigents són uns altres. Alguns han passat per la presó i, en el cas de Marta Rovira, és a l’exili. Per una qüestió nacional.
Però pensen el mateix. El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran. Perquè ja hi són el PSC i els Comuns. Els votants que volen això ja tenen l’original.

Vostè hi va creure molts anys en aquest partit. Fins a ser-ne conseller.
Hi vaig creure gairebé vint anys, hi vaig militar gairebé vint anys. Però és que jo vivia lluny [a Puigcerdà] i no havia vist els dirigents nacionals de tan a prop. Pensava que eren d’una altra manera. La decepció va començar quan els vaig veure en directe, en el dia a dia. I com més a prop hi era, més ganes tenia de sortit corrents. En tot cas, durant el primer tripartit, del qual mai n’he explicat ‘les glòries’, es va intentar no menystenir la part nacional. Es va intentar fer un Estatut, que després va sortir com va sortir, però es volia fer un Estatut més potent. Quan es trenca això és amb el segon tripartit, moment en què es deixa de parlar del tema nacional. Amb això no vull dir que el primer tripartit fos una meravella, però nacionalment no era tant un zero com el segon, o com el govern d’ara.

“El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran”

Ara som de dirigents que han anat tan lluny com per anar a la presó per un referèndum d’independència…
Hi ha vegades que la gent fa malament els càlculs. Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic. La sorpresa va ser que la gent va aguantar i va votar. Aleshores no sabien què fer. I van fer riure. Ni van proclamar la independència ni van fer res del que havien promès mil vegades que farien.

Joan Carretero, quan era líder de Reagrupament com a corrent intern d’ERC, l’any 2007 / ACN

En aquest cas també hi havia Junts, i la CUP, des de fora del Govern…
És que parlo de tots aquests. No parlo només d’ERC. I el màxim responsable n’era Carles Puigdemont. Si parlem del referèndum, hem de parlar de tots els implicats, i cap d’ells esperava que la gent aguantés. Cap.

En tot cas, després de tot això ERC torna al mateix punt de trencadissa que vostè va viure directament, tot i la renovació de lideratges que es va fer en aquell moment. Els tornarà a passar?
Si tornen a fer el mateix que aleshores, sí. En aquell moment el lideratge canvia quan en les eleccions del 2010 ERC aconsegueix deu diputats, que en perd onze. Els que manaven aleshores al partit, encapçalats per Joan Puigcercós, pleguen. Però qui tria Oriol Junqueras? Joan Puigcercós. No és que es renovés el lideratge amb un gran canvi, sinó que impulsen perfils com els seus. I ara faran el mateix. ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres. Fins i tot al logo, només hi diu Esquerra o Esquerra Republicana, no Esquerra Republicana de Catalunya. I als mítings no hi posen ni la senyera, ja no dic l’estelada. Això té un risc, que és que la gent catalanista o independentista els deixa de votar.

“Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic”

Però ara hi ha una sacsejada evident, fins i tot s’ha trencat el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira. I el segon cop que s’hi troben en menys de 15 anys.
Si trien els mateixos perfils una altra vegada, el que faran serà dissimular una temporada per tornar a remuntar. I després tornarà a sortir el que pensen els que manen de debò. Que només volen ser d’esquerres, i de l’esquerra woke que no serveix per a res. Quan es va fer el congrés de 2008, que jo em vaig presentar per a president del partit [el que va guanyar Joan Puigcercós per rellevar Josep-Lluís Carod-Rovira], un periodista va fer una mena d’enquesta als quatre candidats [Carretero, Puigcercós, Ernest Benach i Jaume Renyer]. La pregunta era ‘defineixi Esquerra Republicana de Catalunya’. I un altíssim dirigent que es presentava, Benach, va dir una cosa que ningú el va contradir. Va dir que ‘esquerra’ era el substantiu, que ‘republicana’ era l’adjectiu i que ‘de Catalunya’ era el complement circumstancial de lloc. I per a mi, el que era substancial era ‘Catalunya’, i per a ell, que formava part dels que manaven [era president del Parlament], la part substantiva era ‘esquerra’. I això està molt allunyat del que pensa una bona part de l’electorat. Per això contínuament es claven patacades. Sempre que són al poder eliminen la part de Catalunya.

Aquesta crisi està dins de la crisi de l’independentisme, o és simultània.
L’independentisme no està en crisi. Estan en crisi aquests partits. Perquè hi ha molts independentistes, jo mateix, que no hem anat a votar. No és que ja no siguem independentistes, és que no votem aquesta gent. Qui ho ha vist clar és l’alcalde Badalona, Xavier García Albiol, que precisament perquè ell no n’és ha advertit que l’independentisme continua. Ser independentista imprimeix caràcter. Ningú deixa de ser independentista. Una vegada ets independentista ho ets per sempre. Una altra cosa és el que votes o si votes.

ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres”

Té el convenciment que tothom que va fer un vot independentista en el moment més àlgid i que va anar al referèndum és independentista, o hi va haver una part de febrada?
Clar qui hi són tots aquests independentistes. D’acord que hi va haver un moment de sensació d’‘ara sí que ho aconseguirem’, que animava molta gent a anar a Brussel·les o on fos, però la gent no deixa de ser independentista. Una altra cosa és que estiguin farts de polítics que els han enganyat o els han manipulat. Ara només faltava Artur Mas deixant decaure la seva demanda a Estrasburg. Aquestes notícies indignen, però no per això deixes de ser independentista. Si hi ha independentistes, necessiten partits per vehicular els seus anhels. I no se’n surten. Perquè els que diuen que ho faran, no ho fan.

Però l’independentisme té un problema crònic d’escissionisme. Vostè mateix es va escindir d’ERC, i altres exdirigents també.
Perquè, com més lluny estàs del poder, més faccions i més escissions tens, i més problemes. El que més cohesiona és el poder. I estem lluny del poder. I no podem oblidar que l’enemic intenta per damunt de tot dividir l’independentisme.

NOTA: Subratllat meu (JS)

dilluns, 6 de maig del 2024

EL RÈGIM DE VICHY

 

 

PROGRAMA ELECTORAL D'ALIANÇA CATALANA: DEFENSA


En els darrers anys, els debats sobre política de defensa en una Catalunya independent han mostrat que una majoria dels catalans voldrien que el Principat tingués unes forces armades en cas d’independència. L’any 2023, a l’enquesta del GESOP encarregada per la Societat d’Estudis Militars, un 49,2% n’era favorable mentre que els detractors representaven el 40,8%. Aliança Catalana defensa que Catalunya sigui un Estat homologable als del conjunt europeu i promourà un exèrcit adaptat als reptes i mida del país. 

Ser independents significa assumir els reptes de la sobirania. Aliança Catalana vol que Catalunya assumeixi amb maduresa tots els debats propis d’una nació independent. El dia que Catalunya assumeixi el control del seu territori haurà de demostrar als socis europeus que mantindrà la pau i la seguretat a la seva terra.

diumenge, 5 de maig del 2024

PRESIDENT QUIM TORRA, US ACOMPANYO EN EL SENTIMENT


President @QuimTorraiPla , us acompanyo en el sentiment, avui és un dia trist, però serem al vostre costat i en el seu record

dimecres, 1 de maig del 2024

Sílvia Orriols: “Supeditarem el suport a Puigdemont al control de la immigració” (entrevista a El Món)

ENTREVISTA a la candidata a la presidència de la Generalitat per Aliança Catalana


Vicent Sanchis
Ripoll
30/04/2024 19:22

Qui coneix Sílvia Orriols? Una de les dirigents polítiques que desperta més prevenció, discrepància i ira és, alhora, una de les més desconegudes. Diu que pateix dos “cordons sanitaris”: el dels grups de l’oposició a Ripoll i el de la premsa catalana. En realitat, n’aguanta tres. El tercer és el dels partits polítics que no hi volem comptar de cap manera l’endemà de les eleccions al Parlament. Així ho han deixat ben clar Esquerra, la CUP i els Comuns. Salvador Illa ha estat més explícit i ho porta gravat al frontispici del cartell electoral: ni Vox ni Aliança Catalana. Mentrestant, Carles Puigdemont manté una certa ambigüitat i ella li respon amb condicions molt poc ambigües. Si hi ha majoria independentista, només investirien el candidat de Junts condicionant el vot a l’acceptació d’una declaració unilateral d’independència i a l’aplicació de les mesures de control immigratori i en seguretat que ells reivindiquen. Arribem a l’Ajuntament de Ripoll, “bressol de Catalunya”, a la vesprada i no hi ha ningú. Només una persona a la porta, que ens reps amb una certa alarma. El cordó limita l’assistència i les visites són una sorpresa.

No l’entrevista ningú?
M’han fet diferents entrevistes, però mitjans catalans, no. Només mitjans estrangers.

Mitjans estrangers deu incloure els espanyols…
N’hi ha hagut d’espanyols, n’hi ha hagut d’altres països europeus i n’hi ha hagut fins i tot de països sud-americans.

Per què creu que l’entrevisten els mitjans espanyols?
Hi ha un interès evident, no?

Quin interès?
Bàsicament, crec que perceben que hi ha una part de la població que em fa costat i que, en canvi, els mitjans catalans obvien aquesta realitat o intenten no parlar-ne.

A quins mitjans es refereix?
N’hi ha hagut de diferents. Hi ha hagut Okdiario, hi ha hagut La Razón, també l’Abc…

Creu de debò que l’entrevisten perquè els mitjans catalans no ho fan? No deu ser que volen agafar-ne una part pel tot? “Mireu, així és tot l’independentisme català!”.
La seva voluntat sempre ha set criminalitzar l’independentisme català. Han criminalitzat també les altres formacions polítiques catalanes acusant-les falsament amb etiquetes d’extremisme i supremacisme, i dient unes altres bestieses. És només una etiqueta més que ens poden posar.

“Em preocupa la banalització del terme extrema dreta” / Mireia Comas

Quan li diuen que el seu és un partit d’extrema dreta li sembla just? Què sent?
A mi em preocupa aquesta banalització del terme i aquesta frivolitat, aquesta lleugeresa amb què s’etiqueten les persones que ideològicament poden pensar diferent. Crec que tothom té dret a dir-hi la seva, a pensar com pensa. S’han de combatre les idees amb altres idees i amb altres arguments. I no pas amb aquesta mena d’etiquetes, banalitzant règims totalitaris que al llarg de la història han fet mal a molta gent.

Vostè hi ajuda.
Per què?

Perquè quan li pregunten i contesta literalment “potser soc islamòfoba” ho posa molt fàcil.
Qui és que no ha de tenir por d’una ideologia politicoreligiosa que arreu del món actua tal com ho fan? Crec que és legítim tenir por de l’avenç d’aquesta ideologia politicoreligiosa.

A parer seu, això inclou tota la ideologia musulmana o només persones i organitzacions extremistes, fonamentalistes?
És tota la religió musulmana. Evidentment, hi ha fidels d’aquesta religió que són persones moderades, persones que accepten les lleis civils i que estan disposades a acatar les lleis civils europees i els valors occidentals. És obvi que no tothom és radical i fanatitzat, però sí que en l’àmbit d’ideologia politicoreligiosa té una tendència clara cap al fonamentalisme.

No creu que a Catalunya la gent que practica la religió musulmana és majoritàriament una gent com vostè diu, moderada i que accepta les lleis civils?
No ho crec. Crec que és una minoria la que realment és moderada i que són els radicals els que controlen les associacions islàmiques d’aquest país i els que gestionen les mesquites.
“Crec que és una minoria la que realment és moderada i que són els radicals els que controlen les associacions islàmiques d’aquest país”

Li ho torne a dir. Després no es pot estranyar quan els titlen d’extrema dreta amb aquest discurs…
La coherència no pot ser mai extremista.

Li han fet un cordó sanitari…
No. Ara són dos.

Doncs, ara ja en té dos. L’un a l’Ajuntament? Com és aquest cordó?
Oficialment ara ja no hi cordó sanitari a l’Ajuntament de Ripoll. Me’l van fer durant el primer mandat, en què vaig ser regidora a l’oposició, però…

Li aproven els pressuposts, per exemple?
No. Oficialment, no hi ha cordó sanitari, però extraoficialment l’apliquen.

No li aproven res.
Han aprovat amb comptagotes diferents iniciatives, sí, suposo que més per la por a la reacció del propi electorat que no pas per la voluntat de facilitar les coses al govern que encapçalo.

El segon cinturó?
Me l’apliquen els mitjans de comunicació a Catalunya, és obvi. Se’m nega la possibilitat de participar en qualsevol debat, se’m neguen entrevistes, contínuament es publiquen articles difamant-me, però sense donar-me l’opció de rèplica i, per tant, no es respecten els meus drets de poder dir-hi la meva… Em sembla que és clar que hi ha un cordó generalitzat per impedir que un projecte polític com el meu pugui arribar a l’electorat.

L’altre dia els Comuns, Esquerra i la CUP van subscriure un acord que rebutja qualsevol pacte amb vostès i Vox. També Salvador Illa va afirmar en aquest diari que la línia roja que s’havia marcat eren Vox i Aliança Catalana? Vostè creu que les dues opcions són comparables?
Evidentment que no.“Vox és un projecte a anys vista del meu”

 

Què en pensa, de Vox?
Crec que és un projecte a anys vista del meu.

En quin sentit?
En tots els sentits. Sí que és cert que podem coincidir en alguns trets ideològics i, com dic sempre, també en alguns trets nacionals.

En alguns trets nacionals?
Sí. [Somriu]. Tots dos som aquí per eliminar l’autonomia catalana. En el nostre cas per restituir l’Estat català i en el seu, per assimilar Catalunya a la nació castellana. Però les nostres posicions són molt distants.

“Nosaltres volem salvar Catalunya i Vox pretén destruir-la; la diferència és abismal”

Diga’m alguna diferència bàsica que allunye el seu projecte polític del de Vox.
Nosaltres volem salvar Catalunya i ells pretenen destruir-la. Em sembla que és una diferència abismal.

Vull dir alguna diferència ideològica; no nacional, que ja queda ben clara.
Ells, per exemple, sí que ataquen certs grups immigrants, però en canvi avalen l’arribada d’altres que tenen el castellà com a llengua mare. Nosaltres no som favorables a cap tipus d’invasió demogràfica, independentment del país d’origen d’on provinguin.

Vostè demana una moratòria en la immigració.
Sí, perquè crec que hem acollit per damunt de les nostres possibilitats. És evident, circulant pels nostres carrers, que n’hem fet un gra massa, d’acollir immigració.
“S’ha de vigilar quin passat penal tenen totes aquestes persones que entren”

Què pensa vostè de la immigració en general?
Jo no soc contrària a la immigració. Qualsevol país necessita un percentatge d’immigrants per ocupar llocs de treball que potser són vacants per part de la població que ja hi ha establerta. Per tant, no hi soc contrària, però sí que considero que s’ha de filtrar aquesta immigració quan entra, que s’ha de vigilar quin passat penal tenen totes aquestes persones, que s’ha de valorar si realment venen aquí a treballar i a guanyar-se les garrofes o venen aquí a viure de subsidis i del contribuent català. Això és inadmissible. Per tant, jo el que defenso és una regulació, un filtratge i un control estricte d’aquesta immigració. Ara mateix? Una moratòria. Per què? Perquè ja n’hem assumit per damunt de les nostres possibilitats i perquè abans de rebre’n més convé que assimilem els que ja tenim aquí a casa nostra i que puguem identificar tots els que han entrat irregularment per poder-los repatriar.


Aquest discurs a Catalunya o a Espanya només el fa l’extrema dreta. N’és conscient?
Vostè sap que a Europa hi ha partits que no són ‘d’extrema dreta’ -entre cometes, com ho diuen vostès-, sinó que són fins i tot d’esquerres, que fan aquest mateix discurs, perquè s’han adonat, després d’anys d’immigracions massives invasives, que això és contraproduent per garantir el grau de civilització que hem obtingut fins ara.

Expressant-se d’aquesta manera fomenta l’odi a l’estranger.
No. Crec que és precisament tot el contrari. Considero que aquell immigrant que ha vingut aquí a guanyar-se la vida, a integrar-se, a acceptar les normatives i les lleis d’aquest país i que respecta els valors d’Occident, també es veu afectat per aquests corrents immigratoris que creen contracomunitats, que intenten d’alguna manera modificar la nostra realitat social. Garantint els drets dels ciutadans catalans també es tem garantint els drets d’aquells immigrants que realment han vingut aquí per esdevenir catalans de ple dret.

Diu el seu programa textualment: “La meitat dels presoners a Catalunya són immigrants”. Jo li podria dir que el 95 per cent o més són pobres.
Nosaltres hem d’assumir la part de delinqüents que ens pertoquen com a nació. Evidentment, els catalans no som diferents de la resta del món i tenim també un percentatge propi de persones que són malfactors, que són delinqüents, assassins, violadors, lladres, el que sigui. I evidentment nosaltres hem d’assumir aquesta quota com qualsevol altra nació del món. El que no se’ns pot és imposar la quota delinqüencial d’altres països. El que no ha de fer el català és, a sobre de patir o ser víctima d’aquell delinqüent estranger, és pagar-li la pensió completa dins les presons catalanes. No es pot obligar el contribuent català a assumir el cost que suposen tots aquests immigrants que cometen delictes.
“Em sembla que les estadístiques demostren claríssimament que hi ha una correlació entre immigració i delinqüència”

Quan diu això identifica clarament immigració amb delinqüència.
És que hi ha una clara correlació. Em sembla que les estadístiques demostren claríssimament que hi ha una correlació entre immigració i delinqüència.

Si ho afirma d’aquesta manera, després no es pot estranyar quan la titlen de ser d’extrema dreta.
Manifestar la realitat no és extremista. S’ha de poder parlar de tot. No es poden imposar temes tabús o correccions polítiques perquè llavors acaben esclatant conflictes. S’ha d’abordar la realitat, i la realitat és que hi ha una clara correlació entre immigració i delinqüència.

I entre immigració i pobresa, no?
És probable.

I entre delinqüència i pobresa, no?
L’altra pregunta és: Catalunya és una ONG i ha d’anar assumint tota aquesta població immigrada de baix nivell laboral, poc qualificada? Hem d’anar assumint contínuament obrers poc qualificats? Hem d’anar assumint contínuament immigrants que representen una càrrega social per al contribuent del país? Som una ONG o aspirem a ser un estat pròsper? Jo tinc molt clara la resposta.

Creu que el principal problema per a un estat pròsper, si Catalunya se’n convertira, seria la immigració?
Sí. Jo crec que sí. De fet, molts països estan regulant en aquest sentit. Hi ha molts països on no pot entrar un estranger sense acreditar que té prou ingressos dins el seu compte corrent per mantenir-se un cop arribat i per pagar-se el bitllet de tornada en el cas que no trobi feina en aquell país. I ningú els acusa de ser països supremacistes. Per què quan ho demanem els catalans som supremacistes?

No ho demanen tots els catalans, això.
De moment.

De moment, només ho demanen algunes opcions polítiques i qui ho demana amb més força és el seu partit.
Això no em converteix en extrema dreta. El fet que siguem els primers a plantejar aquesta problemàtica que altres països ja han detectat i estan intentant abordar no ens converteix en extremistes.

Segons el discurs i el to, sí.
No, no és veritat. Jo no ho veig així. En absolut.

“La independència s’aconsegueix amb una proclamació unilateral”

Molt bé. El primer punt del programa d’Aliança Catalana és la independència. Com s’aconsegueix la independència?

Amb una proclamació unilateral un cop aconseguida una majoria democràtica a les urnes que avali aquesta decisió.

“Si Aliança catalana entra al Parlament, serà la primera formació independentista que hi faci irrupció” / Mireia Comas

Hi ha més partits independentistes a Catalunya a part Aliança Catalana?
Crec que han demostrat abastament que són processistes, que no han sabut culminar aquesta independència. O no s’hi han vist amb cor per diferents raons o realment no han tingut la intenció mai d’arribar fins al final. Considero que, si Aliança Catalana entra finalment al Parlament, serà la primera formació independentista que hi faci irrupció.

Això vol dir ser coherent. Vostès seria coherents fins al final assumint el risc d’acabar a la presó o a l’exili?
No s’ha de valorar el risc que ens suposa aconseguir la independència, sinó els riscos que ens comporta no fer-la. De fet ho hem vist. L’Estat espanyol vulnera la pròpia llei d’estrangeria i per tant ens aboca tot de violència i de barbàrie als carrers. Això sí que és un risc que estem assumint en formar part d’aquest Estat espanyol i que podríem estalviar-nos un cop independents. S’ha de valorar molt fermament què suposa un cost més elevat per als catalans. Si continuar formant part de l’Estat o assumir el risc que suposa fer el procés real d’independència.

Quants anys costarà que la majoria dels partits que es diuen independentistes tornen a reclamar la unilateralitat?
Molt pocs. Si som capaços d’engrescar una altra vegada la població, les altres formacions polítiques aniran convergint cap al nostre discurs.

Creu que la gent que vota opcions independentistes estaria disposada a arriscar-se personalment?
Crec que sí. Ara mateix hi ha un desencís general. Ja es veu als balcons, que abans eren plens d’estelades i ara no se’n veuen pràcticament. Però això no vol dir que la gent hagi deixat de ser independentista o de ser conscients que la independència milloraria i molt la seva qualitat de vida. Repescar tota aquesta població que en algun moment va donar un suport claríssim a la independència és relativament fàcil si davant del Parlament de Catalunya hi ha algú que mostri determinació i valor per arribar fins al final.

Si només la defensen vostès d’aquesta manera, tot això trigarà molt.
Jo només li puc dir que fa quatre anys a Ripoll jo era regidora en solitari a l’oposició i ara soc batllessa. La realitat pot canviar molt dràsticament i en només un mandat. Si som capaços d’engrescar un altre cop la població civil i de convèncer-los que aquest és el camí, tenim possibilitats d’augmentar exponencialment els suports.

Veig que no hi ha la bandera espanyola al balcó de l’ajuntament.
És que per la diada del patró de Catalunya, per sant Jordi, la vam dur a la bugaderia.

Costarà gaire temps de rentar?
No sé. Era molt bruta. [Riu]. S’haurà de veure quant de temps els costa de fer-la neta.

Utilitza vostès els mateixos recursos, els mateixos eufemismes, que feia servir el processisme.
No, en absolut. Jo he dit des del minut zero que, si m’obliguen a penjar la bandera espanyola, ho faré.

Això és el que fan els partits que segons vostè no són independentistes. Quan els obliguen, cedeixen.
No. Al contrari. Ells s’han deixat inhabilitar per un símbol, per una pancarta o per una bandera. Els catalans no estem en condició de renunciar a líders que estiguin disposats realment a executar el procés d’independència per un símbol.

Però això també pot ser una excusa per no jugar-se-la i ajornar les decisions arriscades.
Si jo no hagués acatat l’ordre del tribunal espanyol que m’obligava a posar aquesta bandera sota pena d’inhabilitació, avui dia no hauria pogut ser candidata a la presidència de Catalunya. Hauria estat un suïcidi polític. El meu projecte polític no hagués tingut opcions de concórrer al Parlament i els vilatans de Catalunya no ens haguessin pogut fer confiança.

“Torra es va equivocar, no es pot sacrificar el futur d’un poble per un símbol”

Es va equivocar el president Torra quan no va voler retirar la pancarta?
Crec que sí. Crec que no es pot sacrificar el futur d’un poble per un símbol. Els símbols sempre els pots recuperar. El que hem d’aconseguir és arribar fins al final en el procés d’independència.

Es mira les enquestes?
Poc.

Hi creu?
No.

Quants diputats creu que traurà el seu partit en aquestes eleccions. N’ha fet algun càlcul?
No puc fer càlculs perquè la incertesa és absoluta. No sabem més enllà de Ripoll si realment tenim o no el suport de la gent. A Ripoll vam evidenciar que hi havia un vot ocult bastant massiu, que no sabem si existeix al llarg del territori o només existia al nostre municipi. Per tant, és molt difícil de valorar i de saber. Però jo sí que penso que tenim opcions reals d’entrar al Parlament, no només pel que es llegeix a les xarxes socials, que evidentment podem ser una bombolla, sinó perquè, quan hem fet desplaçaments als altres territoris catalans, se’ns ha reconegut, se’ns ha identificat i han vingut a animar-nos a continuar endavant.

“Aragonès està completament invalidat; ha estat un vassall a l’Estat espanyol”

Suposem que vostès entren al Parlament i suposem també que hi ha majoria independentista. Farien costat a un president “no independentista”, que és com els veuen, si Aragonès o Puigdemont necessitaren el seu vot?
Aragonès està completament invalidat per a encapçalar qualsevol projecte independentista perquè ha demostrat subordinació absoluta a l’Estat espanyol. Ha estat un vassall a l’Estat espanyol i no li faríem confiança perquè encapçalés absolutament res, ni cap govern català ni cap procés d’independència. En el cas de Puigdemont, podríem valorar-ho.

És l’únic que ha estat ambigu sobre un acord postelectoral amb vostès…
Sap que és contraproduent, perquè hi ha una part dels seus votants que combreguen amb part de la ideologia que nosaltres professem. Suposo que se n’està, de criticar-ho massa, perquè entraria a criticar part del seu electorat.

També potser es pensa que això limitaria les seues possibilitats de ser investit…
No ho sé. Això li ho hauria de preguntar a ell. [Riu].

Ho farem. En tot cas, vostè sí que es plantejaria de donar-li suport.
Des del minut zero el que hem dit nosaltres és que el nostre vot no seria gratuït i que estaria condicionat a l’acceptació d’aquesta declaració unilateral d’independència i també a l’aplicació d’aquestes mesures de control immigratori i en seguretat i en altres termes que considerem cabdals per capgirar la situació actual de Catalunya. Si no hi ha cap partit que accepti anar cap a aquest camí o cap a aquest model d’Estat, difícilment podrem donar-li el nostre vot.

Si Junts és el partit majoritari entre els independentistes i vostès rebutgen investir Puigdemont, quina és l’alternativa?
Parlem d’un escenari que en aquest moment és desconegut. Les possibilitats són infinites. No podem avançar-nos fins aquest grau. Molta gent té por que hi hagi un president espanyolista, però és que el que hem tingut fins ara ja n’era, d’espanyolista. Pot ser gaire pitjor? No ho sé. S’hauria de veure.
“S’està legislant contra la policia i contra les víctimes”

Ara s’ha referit a la seguretat. Com ha de ser la seguretat a Catalunya? Pot dir dues mesures urgents que vostès prendrien en aquest àmbit?
Crec que s’han de votar els cossos policials de més recursos i també de seguretat per a ells mateixos, perquè estan assumint ara mateix un risc important, per a la seva integritat física, per defensar els drets i els interessos dels ciutadans. S’ha de dotar de recursos aquestes policies locals i aquest cos de mossos d’esquadra. En segon lloc, s’ha de legislar perquè aquesta reincidència s’acabi. El que no pot ser és que un policia arrisqui la pròpia vida per detenir tots aquests que circulin amb matxets i amb ganivets pel carrer ,i que al cap de cinc minuts ja els hagin deixat anar i ja tornin a córrer pels carrers. Això és inaudit, inacceptable.

La majoria dels que detenen pels carrers no van amb matxets i ganivets. Es dediquen a furtar mòbils i bosses.
Sí, però fins i tot furtant bosses han mort senyores i hi ha hagut conseqüències greus en aquests furts.

La policia hauria de ser més contundent?
El que no s’hauria de fer és la fiscalització que s’exerceix sobre la policia. És que s’està legislant contra la policia i contra les víctimes en comptes de contra els delinqüents. Els delinqüents mereixen penes molt més dures.

Fins a quin punt?
Fins a tots els punts. Algú que atempta contra la integritat d’altres persones no pot ser que li surti de franc o que tingui una pena lleu o que… És que entren per una porta i surten per l’altra. És que surt de franc. Fer mal a les persones surt de franc i, en canvi, ciutadans que actuen correctament tota la seva vida, que paguen les seves contribucions, per altres assumptes que són menys greus són encausats més greument.

Els únics que ni arriben a entrar-hi són els petits delinqüents.

Hem vist sentències contra violadors i contra assassins de sis, de set i de vuit anys. Això és inacceptable. Això és riure’s de la víctima. No pot ser. No pot ser que sigui tan barat fer mal a algú.

Hi ha un detall que em crida l’atenció del seu programa. Diuen vostès que la família és el primer pilar de la societat, que hi estan al costat, “siguin tradicionals, monoparentals o d’homosexuals”…
Crec en els drets de totes les persones independentment de la seva sexualitat. No faig diferències en aquest sentit.

El seu partit és laic, confessional? Què opina sobre la religió catòlica?
Jo soc cristiana, però no he entrat en política ni per imposar la meva fe ni per defensar-la des de les institucions. Crec en la separació entre església i estat. És com concebo el món occidental. En aquest sentit, considero que la religió està molt bé individualment i a la llar privada, però que des de les institucions no es poden fomentar religions, ni la religió ha d’adquirir poder polític.

Li està bé com funciona el sistema democràtic al món occidental? No parle d’Espanya, parle del món occidental.
Fa bé de diferenciar Espanya. [Riu]. Suposo que tot és millorable, però, si ho comparem amb altres països d’altres continents, ens podem sentir bastant afortunats.
“El que no podem fer és pagar l’electricitat al preu que ho fem a l’estranger”

Estan vostès a favor de les energies renovables, però també de les centrals nuclears. Deu ser un dels únics partits que ho constatar de manera explícita al programa.
Nosaltres som favorables a la sobirania energètica de Catalunya. No pot ser que proclamen la independència i l’endemà depenguem d’Aragó o depenguem de França. Hem d’assegurar-nos i garantir-nos que siguem autosuficients en aquest sentit, i això no és possible si no es combinen diversos tipus d’energia; en aquest cas, també la nuclear.

S’ha d’allargar la vida de les centrals ara en funcionament? Se n’han de fer de noves?
Això ho haurien de valorar els tècnics, però crec que les centrals que tenim ara funcionen i funcionen bé. Si se n’ha d’implementar una altra, s’ha de fer. El que no es pot fer és tenir por per si passa res quan en tenim aquí a tocar, a l’Estat francès. Si hi ha cap accident, també rebríem de retruc nosaltres. El que no podem fer és pagar l’electricitat als preus que ho fem a l’estranger quan nosaltres seríem capaços de produir-la.

Què pensa d’aquest país on no es poden desplegar energies renovables perquè tothom no vol res que moleste al costat? És la societat que ho rebutja tot o és el govern que no actua amb més decisió?
Potser és la combinació de totes dues característiques, no? Tampoc hi ha hagut aquesta decisió governamental per implementar-ho i suposo que també hi ha reticències per part de la població. S’hauria de fer polítiques de sensibilització per mirar que s’hi afegissin.

Sempre que es proposa un equipament o ampliar-ne un d’antic hi ha veus que s’hi oposen amb contundència…
Sí, és possible. És difícil d’acontentar a tothom.

Com es pot ser sobirans energèticament en aquest context?
Tots volem comoditats, però tenir-ne també suposa un preu i hem de ser capaços d’assumir-lo. El que no pot ser és que vulguem tots tenir llum quan encenem l’interruptor, però que, en canvi, no vulguem centrals nuclears per poder produir aquesta llum. Hem de ser conscients que tot té un cost i l’hem d’assumir.

Defensen l’escola en català, però la volen molt diferent de l’actual. Reivindiquen fomentar el Mètode Singapur, la meritocràcia, l’excel·lència…
Els professors han perdut tota l’autoritat dins les escoles catalanes. Estan en risc, no només pels mateixos alumnes, sinó també fins i tot pels pares dels alumnes. Han perdut aquell principi d’autoritat. Crec que l’han de recuperar. Crec que el professor ha de prendre aquí un paper rellevant en aquest sentit. I sí, cal caminar cap a l’esforç i l’excel·lència. El que no pot ser és que passis de curs sense aprovar els exàmens o que les notes que es posin avui dia no siguin de l’un al deu, sinó suficient, bé… Per què? Perquè això desmotiva els estudiants. S’ha de motivar l’estudiant perquè incentivi el seu esforç i tregui moltes més bones notes. Els informes Pisa alerten d’aquesta davallada en els coneixements de l’alumnat català. Ens donen bastant la raó.

Els nous mètodes pedagògics no van per aquest camí de fa dècades.
Totes les persones que havíem estudiat a la vella escola som conscients que l’esforç que s’hi requeria i el coneixement que s’hi adquiria en aquells temps no són els mateixos que ara.

Vostès són uns nostàlgics.
No es pot negar, sí. [Riu].

Aliança Catalana està a favor de la Unió Europea?
Jo personalment no hi estic a favor. La permanència o no en la Unió Europea s’hauria de votar en referèndum per part dels catalans. Valorant sempre els nostres interessos. Si en sortim beneficiats o si, per contra, ens perjudica. La Unió Europea el que acaba fent és imposar unes quotes en tots els termes. T’imposa unes quotes en immigració, t’imposa unes quotes en determinats sectors o mercats, ha fet plegat molts pagesos que tenien vaques de llet… Ha tingut un efecte negatiu també sobre la societat catalana. S’hauria de valorar si ens perjudica o si ens beneficia i en un referèndum la voluntat majoritària dels catalans hauria de ser respectada.

“El principal problema que té la humanitat és la pèrdua de valors” / Mireia Comas

Acabem, si li sembla. El principal perill que ara mateix la societat catalana quin és des del seu punt de vista?
El principal problema que ara té la societat catalana és la colonització per part de l’Estat espanyol, que la priva de fer ús dels seus propis recursos i que la sotmet a la voluntat de l’imperi espanyol. Tornant una mica a la qüestió immigratòria, som vulnerables a les polítiques immigratòries que aplica l’Estat espanyol.

El principal problema que té la humanitat?
En té molts, però crec que és la pèrdua de valors, que ens condueix cap a una societat molt egoista, cap a uns model de societat on s’esfondren els valors, la família, les amistats, l’empatia… Desapareixen tots aquests valors que d’alguna manera garantien el nostre grau de civilització.

Autoritat i ordre.
Seny i ordre, sí.

Seny és autoritat?
De vegades, sí.

Em permet que li comente una petitíssima contradicció? Vostès reivindiquen al seu programa la recuperació dels accents diacrítics…
Jo no els he deixat de posar mai.

D’acord. I on deixa això l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans? Si hem de recuperar la disciplina a l’escola…
Crec que es van equivocar. Era un fet diferencial de l’ortografia catalana.

I vostè desobeeix l’autoritat de l’Institut, la institució que ha de marcar com hem d’escriure en aquest país i que ja té prou maldecaps…
És una autoritat provisional d’ara. Quan canvien aquestes persones poden canviar les idees. No ve per voluntat divina, tot això. Ho han decidit unes persones que d’aquí a cinc, dis o set anys no en formaran part. És una autoritat una mica elàstica.

Sí que anem bé. Pateix per totes aquestes idees que m’ha anat desgranant?
No.

Potser a Ripoll, no, i per això la voten, però en altres punts de Catalunya ho tindria molt més difícil.
En quin sentit?

Les seues idees poden tenir suport ací, però en altres zones -diguem-ne més urbanes o més poblades- em fa l’efecte que no.
Evidentment, tenim persones que ens fan confiança i ens donen suport i evidentment tenim molts detractors. Persones que són molt bel·ligerants.

No la desgasta, aquesta bel·ligerància?
Al contrari. Em reafirma encara més en els meus principis i en el meu projecte polític.

Per què es retiraria vostè de la política?
Perquè hagués aconseguit els meus objectius.

Com definiria el que acaba de fer Pedro Sánchez?
Crec que la paraula que s’hi escau és infantilisme.

dimarts, 23 d’abril del 2024

‘Sine ira et studio’ de Joan Ramon Resina, publicat a Vilaweb (on li queden 2 TN)

Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes



D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.

És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà  preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.

Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.

Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.

Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.

En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.

De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.

A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals.  Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”,  Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.

Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.

Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.

dimecres, 10 d’abril del 2024

dilluns, 1 d’abril del 2024

Manifest de reagrupats en suport de Sílvia Orriols (1.4.2024)

Els sota-signants, reagrupats, volem fer públic el nostre suport a la candidata d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, a les eleccions al Parlament de Catalunya, del proper dia 12 de maig d’enguany.

Considerem que la seva candidatura és la més encertada en el context polític actual, perquè exhibeix una total independència de les forces processistes, i molt particularment del partit Junts, que es troba en un ple procés de retrocés cap a una nova versió de l’extinta Convergència i al seu autonomisme decadent.

Ben al contrari, la candidatura de Sílvia Orriols representa una opció renovadora que posa en escac l’estratègia espanyolista, tant d’esquerres com de dretes, i és per això que ja en plena pre-campanya electoral, està rebent atacs furibunds per impedir que reculli els avals necessaris per participar, després, en la campanya, i, eventualment obtenir una representació parlamentària, com ja deixen entreveure algunes enquestes, tot i el silenci mediàtic.

Com a reagrupats pensem que el partit que encapçala Sílvia Orriols pot marcar un abans i un després i considerem molt encertada la campanya de «Salvem Catalunya», perquè efectivament la nostra Pàtria, el nostre Poble i la nostra Llengua es troben en una situació crítica que cal capgirar-les el més aviat possible i de la forma més contundent i audaç.

Per això fem públic aquest suport tenint present que quanta més força obtingui l’esmentada candidatura, més segur i més fort serà el futur de Catalunya i dels seus homes i dones.

Visca Catalunya Lliure!
Salvem Catalunya!

30.3.2024


Ordre alfabètic

GOMEZ URGELL, Joan (Garraf)
PARDO, Antoni (Vallès Occidental)
SORT, Josep (Alt Penedès)

dissabte, 16 de març del 2024

La tertúlia proscrita. Especial eleccions i primer aniversari (14.3.2024)

VilaWeb presenta un nou capítol de La tertúlia proscrita, aquesta vegada enregistrat en directe, a l’auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, a Barcelona, i amb lectors, per a celebrar que fa un any de la primera emissió. Hi ha participat, com cada setmana, Albano-Dante Fachin, Josep Costa, Txell Partal, a més del director de VilaWeb, Vicent Partal. En aquesta tertúlia, feta l’endemà d’haver-se convocat eleccions avançades el 12 de maig, s’ha analitzat què pot significar aquesta convocatòria del president Aragonès, què pot passar el dia de les eleccions, el paper de Carles Puigdemont i la situació del quart espai independentista arran d’aquest avançament. La tertúlia proscrita es fa cada dijous i es pot seguir en vídeo, com un programa de televisió, a les pàgines de VilaWeb i a YouTube. També es pot escoltar en format de pòdcast a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Amazon Music.

divendres, 1 de març del 2024

Lluís Llach: "Puig Antich va morir en gran solitud. La societat organitzada no va respondre com calia", EL NACIONAL, 1 DE MARÇ 2024

El cantautor lamenta que grans partits catalans que haurien pogut intervenir van girar l'esquena al militant anarquista
Foto: M. A. | Vídeo: Mar Acero
Barcelona. Divendres, 1 de març de 2024. 05:30


Lluís Llach (Girona, 1948) va protagonitzar el 2 de febrer de 1974 al Palau de la Música de Barcelona el seu primer gran concert després de quatre anys des que el règim franquista li havia prohibit actuar en públic. El cantautor vivia aleshores exiliat a París, però aquell concert va servir per presentar el seu darrer disc, I si canto trist, que incloïa la cançó del mateix títol en què evocava la figura de Salvador Puig Antich. La nit que Lluís Llach va reaparèixer a l'escenari del Palau de la Música feia tot just vint dies que un consell de guerra havia condemnat a mort el jove militant anarquista, i els advocats i la família lluitaven per impedir que s'executés la sentència. Encara avui en la repetició de les dues notes de guitarra amb què arrenca la composició de Llach ressona el compte enrere que havia activat la decisió del tribunal militar. Un mes després d'aquell concert el botxí executaria la sentència amb el garrot vil a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona. Cinquanta anys després, Llach lamenta que els partits i sindicats no van actuar per tractar d'impedir aquella mort.

Com era la situació a començaments de 1974?
Jo estava a París perquè hi havia Sánchez Bella, que era ministre d’Informació, que em tenia mania persecutòria. De tant en tant podia venir perquè la gent aquí intentava organitzar-me recitals, i me'ls prohibien. No podia cantar. Era l'època en què es parlava de l'apertura al final de la dictadura. I de cop i volta vaig assabentar-me de la detenció de Puig Antich, el judici, tot això... I em va impressionar molt perquè estàvem quasi guanyant, el franquisme s'acabava, el dictador s'estava morint. I aquell home moria matant. I matant d'una manera molt bèstia.

La gent que podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etc.—, va girar la cara. I aquell noi va morir entre petites manifestacions

Quina resposta hi va haver?
A l'assassinat de Puig Antich d'alguna manera, la societat organitzada catalana no va respondre com calia. O sigui, hi va haver gent sensible, del món anarquista, del món molt marginal, del món independentista radical... Però, em sap greu dir-ho, la gent que en aquell moment podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etc.— va girar la cara. I aquell noi es va morir entre petites manifestacions, a vegades de mares de família, de grups que se'n podria dir marginals, i després de gent a les esglésies, reunions patrocinades per aquella Església de capellans que en aquells temps es deien progressistes... I va morir amb una gran solitud. La veritat és aquesta. A més, durant la Transició, l'anarquisme era una de les coses que feia més por. L'anarquisme va ser molt i molt perseguit.

Fora de l'Estat espanyol va tenir repercussió?
Sí, va tenir molta repercussió. El que passa és que el franquisme era molt poc sensible a aquestes coses. Hi va haver un cert reclam internacional que hagués sigut molt més fort si les forces vives d'aquí haguessin irradiat cap a fora. Em sembla que fins i tot es va assolir que el Papa demanés clemència, entre altres coses perquè hi va haver molts capellans joves que desitjaven un trencament amb el sistema franquista, inclús del compromís de l'Església amb el sistema franquista.

I va ser en aquest context en què composa la cançó...
Aleshores jo ja havia fet una cançó que es deia Res no ha acabat, per un estudiant madrileny que es deia Enrique Ruano, que senzillament el van tirar per la finestra. Semblava que la podridura d'aquell franquisme s'acabava, i després va resultar que no només no havia acabat sinó que encara la veiem residual per aquí... I és quan faig I si canto trist. Que no és una cançó personal com la gran cançó d'en Joan Isaac, Margalida, magnífica. Jo vaig quedar en un terreny més col·lectiu per dir-ho d'alguna manera.

I va presentar aquesta cançó en un concert al Palau de la Música el 2 de febrer de 1974, després de quatre anys en què se li havia prohibit actuar en públic.
Sí. És això de l'apertura que deia abans. Semblava que el règim per justificar-se d'altres coses anava obrint-se i em van permetre set recitals. Era vivencialment molt difícil. Estaves amarat d'esperança, per dir-ho d'alguna manera, que vindrien temps millors, però veies la presència de les expressions més assassines del sistema. No es pot dir d'una altra manera, això són assassinats. Després quan em van donar l'oportunitat de venjar-me fent la música de la pel·lícula Salvador, doncs ho vaig fer tant com vaig poder.

Què pretenia expressar amb aquesta cançó?
No podíem obviar la realitat i és que estàvem en una dictadura, fotuts, sense gaires possibilitats revolucionàries, per dir-ho d'alguna manera. I jo intentava fer cançons, partint d'aquesta misèria, reconvertir-ho en potència creativa de la col·lectivitat. O sigui, tinc por, sí, però hem de tirar endavant, no? Sempre ho he intentat, en totes les cançons i amb aquesta també.

Puig Antich, que va ser una persona que va morir en la solitud, avui és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana

I en aquest context, la mort de Puig Antich què representa?
Fixa't, és un fet d'aquells que va passar en un context on les grans forces polítiques no hi eren, diguem-ho clar. Ni les sindicals tampoc hi eren, diguem-ho clar. En canvi, ha quedat gravat i ha perdurat en la memòria col·lectiva. O sigui, Puig Antich, que va ser una persona que va morir en la solitud, amb la seva família i uns advocats que intentaven de totes les maneres... avui en dia és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana. I això és importantíssim i jo diria que molt simbòlic d'aquest país.

La seva història ens connecta al passat més socialment creatiu de la societat catalana, l'anarcosindicalisme dels anys 20-30

Com es pot explicar aquesta solitud?
Puig Antich i el MIL [Moviment Ibèric d'Alliberament], alguna gent els ha volgut presentar com una colla d'estudiants que jugaven a fer-se els revolucionaris. Això és una mentida immensa. Quan te la jugaves amb el franquisme sabies que el que et jugaves era la vida. I, a més, és una història que ens connecta amb el passat més socialment creatiu, per bé o per mal, de la societat catalana, que és l'anarcosindicalisme dels anys 20-30. L'anarquisme aquí sempre l'han perseguit des de la dreta i des de l'esquerra i sempre m'ha sabut greu perquè trobo que va molt, per sort o per desgràcia, amb la nostra manera de ser. Aquell anarquisme sindicalista preocupat per la cultura, per fer ateneus, per parlar esperanto, sense renunciar a la pròpia llengua, per entendre's amb la gent, el trobo d'una força creativa fantàstica. Coincideix amb l'Escola del Mar, l'educació, la medicina catalana, que vivia una època d'or i que encara avui molta gent n'és hereva. Aquesta part de la nostra història sempre m'ha semblat una mica com si aquí la gent la volgués oblidar i el que hem de fer és recuperar-la, digerir-la i aprendre'n moltes coses.

Ell era un anarquista. Si hagués sigut del PSUC o un partit socialista, doncs potser la resposta hauria estat una altra

Però, en aquell moment va acabar provocant aquella resposta i aquesta solitud de Puig Antich...
Sí, sí, ell era un anarquista. Si hagués sigut del PSUC... I compte, que al PSUC hi ha màrtirs increïbles i gent sacrificada. Però si hagués sigut en aquell moment del PSUC, o un partit socialista, doncs potser la resposta hauria estat una altra. Però era un anarquista, nois que, a més, creien en la lluita armada, etcètera, quan el franquisme el que ens posava eren els canons al davant...

I com recorda aquell dia?
Terrible. Jo tenia contactes amb el món de l'advocacia, d'amics comuns, etcètera, i sabia els intents de les germanes fins a l'últim moment... I al mateix temps el sentiment que acabaria com va acabar i, després, la crueltat. El garrot és escarment i escarni. Terrorífic. Actuant contra un nano que tenia esperança d'un país diferent i d'un món diferent, tot el que això comporta a vegades d'errors, però que gràcies a ells el món canvia, no? I va ser un cop molt fort. No va ser l'últim, el 75 maten el Txiki i altra gent. Allò s'acabava i ells anaven a matar.

La música em va sortir així, plorant com un animal, sabent per què era

Com s'escriu una cançó en un moment així?
Quan hi havia una cosa com la de Vitòria [març 1976, la policia mata cinc persones durant una vaga obrera] o el que passava aquí amb Puig Antich i altra gent, em posava el piano i primer em sortia la música. No escrivia la lletra fins després, però quan feia la música jo ja em posava a plorar. Després, jo que a més no he sigut mai un bon poeta, havia de posar en calçador les paraules. Era una feina difícil. La música em va sortir així, plorant com un animal, sabent per què era. No és de les que em va costar més. És com Campanades [a mort]. Quan vaig saber això de Vitòria, que ho van dir per la televisió, jo tenia un piano vertical a casa molt dolent, i vaig començar allà... Això no ho sé explicar. Després poses la lletra i racionalitzes. Però, per mi, la verdadera força era la salvatge, no diria la intuïtiva, la dels fantasmes interiors de ràbia, d'indignació, i després hi havia un procés de racionalització. I quasi sempre em passa això, menys amb una cançó que casualment és Laura. És molt fort, de veritat. Jo mai no em vaig emocionar dalt d'un escenari. En canvi, jo plorava sol a casa meva amb el piano.

I expressava aquesta indignació i ràbia amb la música...
Van ser moments molt forts. O sigui, clar, nosaltres no sé què preteníem, si cantar per estètica, per ètica, però ens trobàvem davant d'unes circumstàncies que l'ètica i l'estètica agafaven una dimensió on es parlava de vida de les persones, de la llibertat, del futur col·lectiu d'un poble, de la llengua... Agafava tot plegat una dimensió que jo sempre he dit que no em sentia preparat; se m'estava donant un paper de representació, no sé com dir-ho, que jo no em sentia preparat.

Des de la perspectiva d'aquell episodi, com veu avui la situació?
Ara ens trobem que la democràcia espanyola vol fer a Catalunya el mateix que feia amb una dictadura. Ens trobem que nosaltres intentem un alliberament nacional en un moment en què tota Europa va cap al feixisme. És molt difícil. Però, tanmateix, diria que tenim molta força; que mai, mai, mai, la ciutadania catalana havia fet un exercici de consciència de la seva força, com la de l'1 d'octubre i el 27 d'octubre. Hem de tenir la visió històrica de preparar-nos contínuament per a l’embat. Hi ha dues maneres de preparar-se, una amb resignació i l'altra amb preparació i constància. La resignació ens porta a l'empobriment, a l'abús de poder de l'Estat.

L'independentisme institucional és un desgavell. I la desunió i les enveges són un escarni a la nostra pròpia història

I els partits independentistes estan preparats per a això?
L'independentisme institucional és un desgavell. I la desunió fa vergonya, i les enveges institucionals són un escarni a la nostra pròpia història. Vull dir, l'obsessió d'alguns partits —i no només d'un independentista— per aniquilar la figura del president Carles Puigdemont és una cosa que fa vergonya. Però tenim eines poderosíssimes: Òmnium, una organització impensable a tota Europa; l’ANC —que per a mi s’està equivocant amb la llista cívica, que s’ha de confrontar amb els que després han de ser aliats—; hem de crear força popular, saber renovar una mica els valors de l’independentisme; hem de poder debatre temes com la immigració, de veritat, com una societat adulta.

Jo al president Puigdemont li he de dir: només que en quedi un que vagi a la presó has fracassat. No abarateixis el teu rol a l'exili

Ara ha abandonat el govern del Consell de la República. És per descontentament per la forma com s'ha actuat en la negociació amb el PSOE?
No, no és descontentament. Jo entenc que el president de la Generalitat a l'exili [Carles Puigdemont], que tenia una eina magnífica i útil, que és el Consell de la República, es troba amb una altra eina inesperada, que són 7 diputats decisius a Madrid. Que això no ho aprofités, a mi m'hauria sabut greu. El problema és que, en aprofitar-ho, jo al Consell de la República em sento inútil. No és que estigui en desacord amb el que està passant, però jo al president li he de dir: només que en quedi un que vagi a la presó has fracassat. I per Déu, fes el que vulguis, però no abarateixis el teu rol institucional a l'exili. I aquest és el perill de l'amnistia. Si l'amnistia és amnistia de veritat, benvinguda sigui. A més, d'alguna manera, una amnistia d'aquest gènere és la confessió d'un govern executiu, que allò va ser una pantomima forçada per perseguir l'independentisme. Ara, si no aconsegueix això, el seu rol de president a l’exili, com a representant de tot el que uneix els 100 anys d’història de la Generalitat moderna, s'abaratirà. I a mi és això el que em fa por. Confio que ell se'n surti. Des d'on pugui, l'ajudaré tant com pugui. He de dir que jo vull l'amnistia. No me la crec. Perquè fins ara aquest Estat ha demostrat que no. Faran tot el possible perquè aquesta amnistia sigui un fracàs.

S’ha plantejat tornar a participar en la primera línia política? Al Parlament?
No. A més, sense menysprear en absolut el Parlament, hi ha molta feina a fer fora, i diria, a més, que el funcionament del Parlament de Catalunya és un estament vell que hauria de canviar moltíssim per posar-se a l'alçada del que és en aquest moment les inquietuds de la societat catalana. A més, sense la mobilització al carrer és molt probable que el Parlament s'acomodi on està. La gent que arriba a quotes de poder, encara que siguin autonòmiques i petites i miserables, a vegades s'acomoda.

Qui ha pervertit els partits independentistes és la llei electoral que mai han volgut elaborar i que ha convertit els partits en empreses de col·locació

L'han temptejat per tornar a formar part d'una llista electoral?
Sí. Però, no. Ja em veuen la cara. Si mai podem fer una república nostra, el primer que necessitem és una llei electoral, que és la perversió de tota la classe política. Jo crec que qui ha pervertit els partits independentistes és la llei electoral que mai han volgut elaborar i que ha convertit els partits nostres independentistes en empreses de col·locació. I això és terrible dir-ho així. Però és el que hi ha, és que són empreses de col·locació. I quan saps els noms i ho has conegut per dintre i saps els militants que hi ha i els càrrecs que hi ha remunerats, dius: no pot ser. I al darrere de tot això hi ha aquest fracàs de la classe política, i també de les entitats catalanes, de no haver-se proposat mai fer una llei electoral a partir de la participació popular. Si tu acceptes entrar a la política amb aquesta llei electoral, acceptes la norma de conducta pervertida.