Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 10 de juliol de 2022
El magistrat de Barcelona i membre de l’associació Àgora judicial, Guillem Soler Solé, afirma que l’intent de secessió de Catalunya s’ha combatut, des de la tardor de 2017, amb una “excepcionalitat jurídica” que s’ha convertit en “permanent i general”, vista la seva durada en el temps i l’afectació a diversos àmbits socials. Defineix com a
excepcionalitats jurídiques “aquelles decisions públiques imperatives de govern o, especialment, judicials que s’allunyen del que fins a un moment determinat havia estat la regla o criteri general”. No tot canvi és dolent, sosté. En el cas català, però, el magistrat exposa que “aquests canvis o excepcions han implicat l’afectació o vulneració de drets fonamentals” i que aquestes “excepcionalitats jurídiques operen sempre, casualment o sospitosament, en el mateix sentit de reprimir o limitar les capacitats d’actuació d’una de les dues parts «enfrontades» en el conflicte”. La catalana.
La propera tardor farà cinc anys d’aquesta “cronificació de les excepcionalitats jurídiques” i, a parer del magistrat Guillem Soler, una de les seves conseqüències és que “ha pujat dramàticament el nivell de tolerància social al dolor jurídic” a Catalunya. S’han vist afectats polítics, activistes socials, ciutadans sense càrrecs públics o, ara, les institucions d’Ensenyament. I manifesta: “L’acumulació accelerada d’excepcionalitats jurídiques successives, esdevingudes, sense descans, una rere l’altra, ens furta el temps necessari per analitzar-les i assimilar-les, per adquirir consciència de la destrossa jurídica i el dolor que causen. Un dolor que sovint no és sinó la traducció personal o institucional de la vulneració d’un dret fonamental implicat.” Un fenomen que el jutge bateja com a “insensibilitat al dolor jurídic”. I insisteix: “Vivim ja immersos en una fatalitat jurídica plenament acceptada i contra la qual només s’hi oposa, de moment, certes dosis de resignació, humor o cinisme, tan característics, per altra banda, del tarannà català.”
Guillem Soler Solé, magistrat de Barcelona i membre d'Àgora Judicial.
Pel magistrat Soler les excepcionalitats jurídiques “sembla que no hagin de marxar fins que no s’abandonin definitivament els plantejaments polítics (secessionistes) que l’han motivada”. Aquesta excepcionalitat catalana li recorda teories polítiques i del dret tan perilloses com les desenvolupades per Günther Jakobs i Carl Schmitt. Del primer, l’anomenat dret penal de l’enemic, amb el qual es relaxen les garanties penals per perseguir l’opositor d’un estat. A més, “certes doctrines de Carl Schmitt, un jurista antiliberal convertit miserablement al nazisme, ens ofereixen unes analogies ineludibles respecte del cas català”, manifesta Soler. Com ara “la distinció, també, entre amic i enemic i l’acceptació, precisament, de l’excepcionalitat jurídica per combatre el segon”.
El magistrat detalla deu excepcionalitats que s’han produït a Catalunya per combatre la política independentista.
1a: Un TC que impedeix precipitadament el debat parlamentari
El magistrat Guillem Soler afirma que la primera excepcionalitat jurídica és “sovint massa obviada, tot i la seva extraordinària importància”, com és “l’anormalitat que un Tribunal Constitucional (TC) no es limiti a pronunciar-se sobre la constitucionalitat de normes ja aprovades pels Parlaments, sinó que ampliï excepcionalment la seva actuació fins a impedir que es produeixi el mateix debat parlamentari previ a l’aprovació de les normes”. Hi detalla que la funció d’aquest tipus de tribunal sempre ha estat posterior a l’aprovació de les normes. Així ho havia establert el mateix TC en casos precedents. “Però, és clar, -afegeix Soler- una actuació posterior a l’aprovació de la norma no era eficaç per prevenir l’avenç del procés secessionista: el TC va canviar el criteri, perquè necessitava canviar-lo, i va mutar substancialment (i fatal) la seva mateixa naturalesa i funció.”
El jutge afegeix: “Que quedés aniquilada l’autonomia parlamentària i el dret dels elegits i electors a la possibilitat del debat polític parlamentari era un dany col·lateral que calia assumir, si és que se’n va arribar a ser conscient en algun moment.” El jutge recalca que “aquest canvi de criteri va ser determinant per a la resta d’excepcionalitats jurídiques. Va ser, podríem dir, la «mare dels ous», perquè una vegada el TC va declarar que el mer debat i tramitació (no només l’aprovació) de la norma era contrària a la Constitució, qualsevol acte vinculat, directament o indirecta, a aquesta mera tramitació podia esdevenir un delicte de desobediència. És a dir, una actuació delictiva, amb tot el que això implica.”
Els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, presidida per Carme Forcadell, van ser condemnats per desobediència al TC en permetre el debat i l’aprovació de les lleis de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. I ara, amb major gravetat, es jutjarà per desobediència la Mesa, presidida per Roger
Torrent, per haver permès només el debat de proposicions sobiranistes i contra el rei el 2019.
El president del Parlament, Roger Torrent,i dos membres de la Mesa, Josep Costa i Espejo Saavedra, el 2018
2a: una desobediència sense requeriment previ
La segona excepcionalitat jurídica, segons el jutge Guillem Soler, reforça la primera. “Sempre s’havia considerat, com a qüestió de la màxima obvietat (de primer de carrera de dret, podríem dir), que per poder cometre un delicte de desobediència calia haver estat requerit prèviament de manera personal i clara amb una ordre, que precisament s’incomplia”, exposa el magistrat i afegeix: “De nou, però, això podia tenir un inconvenient: només podrien cometre el delicte els membres de la Mesa del Parlament, que estaven preparant el debat parlamentari i que havien estat expressament requerits. No podrien cometre el delicte altres diputats o diputades que haguessin tingut un altre tipus d’intervenció, com per exemple presentar una proposició de llei. Calia, per tant, un nou canvi de criteri, que implicava, de nou, mutar fatalment l’estructura mateixa del delicte de desobediència. Semblava jurídicament impossible. Però el miracle va esdevenir-se i va deixar d’exigir-se, com a mínim en el «cas català», l’existència d’un requeriment previ per poder cometre el delicte de desobediència.”
El magistrat Soler situa l’inici d’aquesta excepcionalitat en la imputació a l’exdiputada de la CUP
Anna Gabriel per haver registrat en el Parlament la proposició de Llei de Transitorietat Nacional i fundacional de la República i la proposició de llei del Referèndum, el 6 de setembre de 2017. Gabriel es va exiliar a Suïssa, mentre Mireia Boya, investigada pel mateix, va ser absolta pel TSJC, el 2020.
La diputada de la CUP, Anna Gabriel en el ple de la DUI /
3a: Catalunya no es troba a Catalunya
En la tercera excepcionalitat, el magistrat Soler arrenca amb una obvietat: “Estarem tots d’acord que els fets del cas català van succeir a Catalunya.” Explica que en l’àmbit legal el que determina quin jutge o tribunal té la competència per investigar un delicte és el lloc on s’ha comès aquest fet, però que en el cas del procés d’independència de Catalunya “tenia un inconvenient no desitjat”: el judici s’havia de celebrar en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ubicat a Catalunya. “Aquesta eventualitat no era, per algun motiu, desitjada. I per ser evitada, exigia, de nou, un canvi de criteri. Un canvi no gens fàcil i pel qual calia disposar d’un estómac jurídic molt resistent”, afirma amb ironia el jutge.
Afegeix, amb sorna, que “la fatalitat jurídica” va esdevenir-se de nou: “Va passar a ser irrellevant que els fets violents del delicte de rebel·lió s’haguessin produït a Catalunya o que les decisions parlamentàries clau s’haguessin pres a Barcelona (més concretament, a la mesa del Parlament, una taula les quatre o més potes de la qual, literalment, reposen sobre sòl barceloní).” La localització geogràfica d’aquests dos fets -precisa- va donar pas a “fets secundaris o a criteris jurídics de certa extravagància que acudien desesperadament al rescat per arrossegar el coneixement del judici a Madrid: una conferència celebrada a l’estranger per parlar (sí, només per parlar) del projecte de referèndum o una noció gairebé «moral» d’Espanya que permetria entendre que si els fets afectaven una de les seves regions, llavors es veia afectat tot el «territori nacional» i calia, per tant, portar el judici a la capital del regne.“
Per rematar-ho, el magistrat explica una realitat interna dels jutjats: “Habitualment els tribunals no assumeixen més feina que la que els correspon. Per tant, fer-ho quan és evident que no calia no deixa de palesar un cert interès a conèixer de la causa. Un interès, però, que, sigui quin sigui, no sembla massa compatible, com a mínim, amb la necessària imparcialitat (manca d’interès, de qualsevol interès) que hauria de guiar, en teoria, tota actuació judicial.”
Certament, el
Tribunal Suprem va assumir, de forma excepcional, la competència per jutjar els líders independentistes catalans i els va condemnar per sedició, malversació de fons i desobediència. El dret a tenir el jutge predeterminat per la llei és una de les principals vulneracions que els catalans han presentat en les seves demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i un dels motius pels quals ha estat denegada ja alguna ordre europea de detenció.
Els set magistrats del Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena, que va jutjar els independentistes catalans, el 2019./
4a: euroordres de detenció i retirada
La causa penal del procés independentista ha provocat una immersió en el món judicial de gran part de la societat catalana. En aquest cas, el jutge Guillem Soler recorda que una euroordre de detenció l’emet un tribunal d’un Estat membre de la Unió Europea cap a un altre estat on sap que hi ha un investigat. Mentre no es resol el cas, el tribunal emissor espera quina serà la resposta, que pot ser positiva o negativa. “El que no és gens habitual -afirma el jutge Soler- és que el tribunal emissor retiri l’euroordre abans que el receptor s’hi pronunciï i que ho faci per temor que no sigui acceptada íntegrament respecte de tots els delictes que s’hagin pogut cometre, com el de rebel·lió.” El jutge Soler manifesta: “Pel lector no jurista aquesta pot semblar una incidència menor, però cal destacar que posa de manifest una actuació judicial estratègica de nou escassament compatible amb la imprescindible imparcialitat judicial. Dit d’una altra manera, una causa penal, si hi ha indicis, ha de continuar endavant ininterrompudament, utilitzant tots els mecanismes d’investigació a l’abast. Per contra, no pot operar com un badulaque al qual el tribunal pot acudir, quan vulgui, fins i tot els diumenges, per comprar o recomprar el que en cada moment li convingui més o per revendre el que ja no necessiti.” “Actuar així és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica. I de les més cridaneres que s’han vist”, conclou.
Aquestes retirades d’ordres de detenció les ha acordades el jutge instructor del Suprem en el cas del procés,
Pablo Llarena.
El magistrat del Tribunnal Suprem,Pablo Llarena
5a: una violència no violenta per suspendre càrrecs públics
La cinquena excepcionalitat jurídica hauria estat assumida per la fiscalia, l’instructor del Tribunal Suprem i el mateix tribunal sentenciador fins abans de dictar sentència, declara el magistrat Soler. Es refereix al fet que les accions de la tardor de 2017 fossin qualificades de violentes. “Se’n va parlar molt de fins a quin punt era sorprenent que uns fets en els quals la policia va exercir violència contra els ciutadans poguessin ser interpretats com una violència dels ciutadans contra la policia”, afirma Soler, que afegeix que “acudir a una interpretació tan estranya com aquesta era necessari per poder qualificar els fets com a delicte de rebel·lió, segons la redacció del Codi Penal, que exigeix la violència”.
El magistrat de Barcelona recorda que “de sobte, a la mateixa sentència, semblava que s’imposava el sentit comú: els fets no es consideraven ja constitutius de
rebel·lió (ho eren, només, de sedició), perquè no hi havia la necessària violència que exigeix aquell delicte. I es pregunta com és que aquest plantejament “exposat de manera tan clara a la sentència -en un sol paràgraf força expeditiu- no l’hauria pogut seguir el tribunal també en fases anteriors del procediment, especialment si tenim en compte que els fets eren des d’un inici notoris i coneguts per tothom?” I apunta a una possible resposta: “Descobrim que per a poder suspendre cautelarment dels seus càrrecs públics a una part dels acusats abans de dictar-se sentència condemnatòria, calia que el delicte pel qual se seguia el procediment fos de rebel·lió. I perquè fos de rebel·lió calia sostenir, encara que fos provisionalment, que els fets eren violents. Algú podria especular que per això es va incórrer, estratègicament, en aquesta nova excepcionalitat jurídica”. I un cop condemnats per sedició i ja a presó, no calia ja forçar aquesta interpretació: “Que cadascú en tregui les conclusions que li semblin més pertinents”, indica Soler.
Advocats dels líders independentistes catalans, en el judici al Tribunal Suprem /
6a: ara els partits poden impugnar els indults
La sisena excepcionalitat jurídica plantejada pel jutge Soler està en un procediment contenciós administratiu actualment obert. El govern espanyol va concedir un indult parcial als nou presos polítics catalans el 22 de juny passat, que els va permetre sortir de la presó després de més de tres anys tancats. El canvi és que fins ara el Tribunal Suprem (TS) havia considerat que els partits polítics no tenien legitimació per poder instar
l’anul·lació d’un indult. I, de fet, inicialment el tribunal va refusar els seus recursos, però no en el segon recurs, amb el canvi d’un dels magistrats del tribunal. “Després d’un canvi providencial en la composició de la sala o secció que decidia, s’ha invertit el criteri i s’ha consagrat aquesta sisena excepcionalitat jurídica. Els arguments, força tècnics, no deixen de remetre’s a les especials circumstàncies del cas, per la qual cosa no deixen de corroborar que ens trobem davant d’una «excepcionalitat jurídica», que, de nou, era necessària perquè pogués continuar viva l’eventualitat que s’anul·lin algun dia aquests indults”, sosté Soler.
Els presos polítics homes, en ser indultats, en sortir de la presó de Lledoners /
7a: l’article 155 o l’autocancel·lació de la Constitució
El magistrat Guillem Soler admet que “la gravetat de la situació a Catalunya el 2017 podia justificar que el govern central acudís a aquest mecanisme excepcional d’intervenció d’una autonomia”, que recull
l’article 155. Afirma que en la decisió política “no hi entra”, però que “l’article 155 pugui habilitar mesures com les que es van acordar: cessar un govern autonòmic, la seva substitució pel govern central o dissoldre anticipadament un Parlament és, ja, clarament més dubtós”. I continua: “Acceptar-ho implica admetre una paradoxa jurídica per mitjà de la qual un instrument constitucional habilita la cancel·lació (l’aniquilació) de l’estructura institucional dissenyada per la mateixa Constitució.” Soler explica que hi havia dues alternatives interpretatives per aplicar la intervenció de Catalunya: la restrictiva i l’expansiva. “Els genèrics termes del mateix article 155 no imposaven ni excloïen cap de les dues. La segona era, evidentment, molt més funcional per qui tenia el poder de decisió. I aquest va optar per la segona, la qual és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica”, assenyala.
Conmemoración de la República, al Palau Generalitat.
8a: investigacions prospectives o «catch-all»
En l’àmbit penal, la investigació s’ha de referir a uns fets concrets i dirigir contra unes persones determinades. “Els fets i les persones es poden anar precisant progressivament, però sempre es manté un anhel de concreció o restricció, per la senzilla raó que l’existència mateixa del procediment penal genera uns efectes, uns perjudicis, que cal contenir en la mesura del possible”, afirma el magistrat Soler, que, amb sinceritat, raona: “No sembla, però, que s’hagi seguit aquest criteri en algunes causes obertes contra el moviment català. Causes que es mantenen latents en el temps. Sempre estan obertes i a disposició 24h/365 dies, per permetre anar-hi encabint tot el que convingui i anar adoptant, en el seu marc, les mesures restrictives de drets que es necessitin respecte de qualsevol persona relacionada en algun grau amb el Procés.”
El jutge Soler manifesta que “hi ha més d’una causa prospectiva oberta, de tal manera que es podrà escollir el tribunal a qui sol·licitar cada mesura en funció de les probabilitats que sigui concedida. Només caldrà ajustar («afinar») l’argumentació”. I reflexiona: “Segur que a Carl Schmitt li semblaria bé, aquest sistema d’investigacions penals catch-all. Però ja és més dubtós que sigui prou respectuós amb una concepció democràtica de la instrucció penal.”
En aquesta vuitena excepció, el magistrat fa referència, per exemple, al cas del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, que va assumir investigar les afirmacions del llavors senador d’ERC i magistrat
Santi Vidal, en unes conferències sobre el futur de Catalunya. Primer en secret, va investigar càrrecs del Govern i empresaris, i al final, una trentena estan processats per organitzar l’1-O del 2017.
El magistrat Santiago Vidal, ara jubilat, en anar a declarar al jutjat per l'1-O/
9a: una immunitat parlamentària no immune
El magistrat de Barcelona també qualifica d’excepcionalitat jurídica el que va passar al Tribunal Suprem (TS) amb el líder d’ERC Oriol Junqueras. Relata que és sabut que el Tribunal de Justícia de la UE (
TJUE) va reconèixer la immunitat parlamentària de Junqueras per la seva condició de membre electe del Parlament Europeu. “La resolució judicial europea havia d’implicar, en principi, aixecar la mesura de presó preventiva i que el TS demanés una autorització (un suplicatori) al Parlament Europeu per poder continuar la causa”, afirma el magistrat Soler, que comparteix: “Així havia estat entesa, sempre, la immunitat parlamentària en el marc d’un procediment penal. Només una excepcionalitat jurídica tècnicament molt elaborada podia impedir-ho. Semblava, també en aquest cas, inviable. Però, de nou, va esdevenir-se el miracle: raons temporals (el fet que la vista ja hagués acabat i que la causa només estès pendent de dictar-se sentència) feien innecessari, segons el TS, respectar la immunitat reconeguda pel TJUE.” Per Soler aquest plantejament pot implicar “un buidatge substancial de la garantia de la immunitat parlamentària”, ja que Junqueras va seguir en presó preventiva i després va ser condemnat “sense que arribés a poder donar-hi el seu parer el Parlament Europeu”.
Oriol Junqueras en l'acte d'ERC en el primer any dels induts i amb el lema 'Prou Repressió'
10a: un tribunal legisla de facto sobre el català a les aules
En la desena excepcionalitat, el jutge de Barcelona ens informa d’un tema ben actual i polèmic. “Tots sabem que els parlaments aproven les normes i que els tribunals les apliquen i interpreten”, declara, i que si els tribunals creuen que no poden aplicar les normes o tenen dubtes de la seva constitucionalitat, poden preguntar-ho al Tribunal Constitucional. Els tribunals de la jurisdicció contenciós-administrativa, per la seva banda, controlen els actes administratius dels governs. Ara bé, sosté Soler, “el que no poden fer ni fan els tribunals, tampoc els del contenciós-administratiu, és crear normes. Bé, no ho poden fer tret que es tracti d’una nova excepcionalitat jurídica”.
El magistrat Soler fa referència a la sentència del TSJC que imposa el
25% de castellà en totes les escoles de Catalunya. “El TSJC ha acabat fixant directament, com si d’un legislador es tractés, el ja famós 25% de castellà a les escoles·, afirma. El jutge no vol entrar en els detalls del cas i indica que l’interès està en preguntar-se “fins a quin punt és anòmal i excepcional que un tribunal fixi, en una sentència, quin ha de ser, en forma de percentatges, el sistema educatiu català pel que fa al bilingüisme oficial, en uns termes que no estan previstos en cap norma i que només hauria de poder fixar la instància legislativa competent, en aquest cas el Parlament de Catalunya”. Assegura que “estem, com a mínim, davant d’una estranya concepció de la separació de poders”. A més, afegeix una nova, molt recent, “excepcionalitat” o canvi de criteri, ja que ara ha passat a admetre’s la legitimació d’un sol pare per instar l’execució d’una sentència que fixa el sistema lingüísitc general a Catalunya.
Cartells en defensa del català a les escoles del país
Un exposició del “dret degenerat”?
El magistrat afirma que hi ha “moltes altres excepcionalitats jurídiques”, com ara: les restriccions en el dret de defensa durant el judici del procés; les presons provisionals acordades arran de les protestes per la sentència del Suprem; les causes per terrorisme obertes o mantingudes molt de temps “sobre la base d’indicis que farien riure si no fessin plorar”, etc. I insisteix que “la velocitat amb què se succeeixen aquestes excepcionalitats n’impedeix la seva assimilació. Un queda atordit, anestesiat. No hi ha marge per adquirir consciència de l’abast del seu efecte acumulat.”
Per no oblidar, Guillem Soler apunta que una manera de preservar la memòria històrica sobre aquests fets podria ser una “exposició àmplia i exhaustiva, amb textos, imatges i vídeos, organitzada en un museu o un espai que oferís les condicions de tranquil·litat i distanciament adequades. Potser aíxí podria fer-se justícia a l’explicació que mereix aquesta part de la història de Catalunya”, plena d’excepcionalitats jurídiques des de 2017. Es pregunta si aquesta hipotètica exposició tindria un “paral·lelisme invertit, és clar, amb la que es va fer a Munic l’any 1937, en el camp de l’art, en els temps nacional-socialistes de Carl Schmitt: sota el títol «art degenerat», s’hi van exhibir les obres que no s’ajustaven al nou cànon estètic nazi, entre d’altres, d’autors com Kandinsky, Max Ernst o Schiele”.
I el títol de l’exposició? “Dret degenerat. Degenerat respecte del que havíem cregut que era, fins a un moment determinat, el dret”. I planteja fer-la itinerant, “que pogués ser visitada, per exemple, en altres països de la Unió Europea”. Recorda que alguns tribunals de països europeus ja s’han pronunciat sobre alguna de les excepcionalitats jurídiques que ha exposat, i amb humor assegura: “Si l’exposició se celebrés a Schleswig-Holstein, el títol de l’exposició hauria de ser, indubtablement, entartete Rechts “. És a dir, “dret degenerat”.
Els eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsati i Toni Comin /
El
tribunal Scheleswig-Holstein va refusar l’entrega del president Puigdemont el 2018 en considerar que els fets recollits en del delicte de rebel·lió de l’euroordre no són cap delicte a Alemanya.
Qui recull la proposta de l’exposció?
