CRÒNIQUES POST-COLONIALS (i 3): LA FEBLESA DE L'ESPANYOLISME

El rotund fracàs de l'akelarre espanyolista del 12O, va ser la demostració fefaent que l'espanyolisme a casa nostra és d'una enorme feblesa. I això malgrat l'escàndol de la delegada del govern espanyol que va inflar les xifres més enllà de qualsevol límit de vergonya aliena. Jo penso que, de la mateixa manera que passa amb els ambaixadors, a aquestes alçades de la pel.lícula, el govern català ja hauria d'haver fet saber a l'espanyol, que aquesta senyora no és reconeguda com a representant oficial i que mai se la tindrà en compte en qualsevol acte institucional, i si s'escau, cap membre del govern català no coincidirà amb ella en cap acte oficial. Això hauria de ser el mínim.(També s'hauria de fer el mateix amb el Ministre d'Educació, però aquesta és una altra història).

Però tornem on érem. La feblesa de l'espanyolisme a Catalunya. És tanta que només els dubtes dels independentistes, les seves vacil.lacions, els poden ajudar. Si no dubtem i estem ben convençuts del que fem en els moments claus, no ens aturarà ningú. Així de clar. Aquesta és la gran basa que tenim en comparació amb la resta de moviments independentistes. Enfrontar-se amb els anglesos del Canadà, de la Gran Bretanya, del Regne Unit, és mil vegades més complicat i més exigent que fer-ho amb els tanoques espanyols. Tenim, doncs, una avantatge molt més competitiva.

I encara més, si ens fixem amb la fauna de l'akelarre. Tios i ties amb pinta de Torrentes, si no fos que no li arriben a la sola de la sabata.

Amb aquesta fauna, ja podem estar tranquils. És una simple qüestió de bon gust i d'ordre públic.

La immensa majoria de catalans saben del cert que la independència comportaria un augment del nivell de vida en una proporció molt superior a l'actual. Això és una veritat palmària que qualsevol nen de primària ho percep. Cal mostrar-se constant i no afeblir en la defensa d'una vida millor per a tots els catalans i les catalanes. Aquest és un dels grans valors que tenim els independentistes. Hem d'anar de cara a barraca i amb el convenciment que enderrocarem el mur espanyol i ens en desempallegarem  de la seva guàrdia de ferro 

 
Publicat inicialment el 18.12.2012

La legislatura 2012-2014

La propera legislatura també serà curta, d'uns dos anys o màxim, tres. Jo diria que dos. Però intensa. En les eleccions del 25-N tot apunta que la victòria del bloc sobiranista, format per les diferents opcions favorables al dret a decidir, obtindrà uns resultats més que notables, arribant o fins i tot superant els 100 escons. Una majoria més que clara, per utilitzar la terminologia posada de moda per la Cort Suprema del Canadà en la seva Opinió sobre la Secessió, emesa el 1998.

És més que possible que el partit més votat obtingui fins i tot una majoria absoluta folgada, amb més de 70 escons. Això li permetrà, naturalment, formar un govern en solitari. Tanmateix, penso que, precisament perquè aquesta possibilitat sempre la tindrà a l'abast, el més intel·ligent, seria oferir a la resta de forces del bloc sobiranista, un govern de concentració nacional, que tingués per objectiu assolir la “plenitud nacional”, eufemisme que no vol dir res més que la independència. Aquesta aposta, reforçaria el propi Govern i donaria una imatge de transversalitat i diversitat que seria molt ben rebuda per la comunitat internacional, atès que la independència seria vista com una reivindicació àmplia i no lligada només a un determinat partit o una determinada personalitat política.

La tasca del nou govern de concentració nacional, doncs, seria fer front a les dificultats que els espanyols posaran, de ben segur a tot el procés. I navegar fins a la celebració de la consulta per la independència que considero que hauria de celebrar-se de forma el més immediata possible. Una data adient seria l'11 de setembre del 2013, fet que la faria coincidir quasi amb la que se celebrarà a Escòcia.

Dues mesures immediates que hauria de portar a terme serien la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals, que ja en el seu moment va ser descartada, atès que s'ha demostrat que el front internacional és fonamental per al reconeixement de la ondependència. I per altra banda, una qüestió simbòlica, però no per això menys important. Dotar l'estelada (en les seves diferents versions) d'un estatus de reconeixement jurídic i polític que n'evités la seva criminalització permanent per part de les autoritats espanyols i que correlativament comportés un càstig a aquells que la menyspreessin.

Una tercera mesura que el nou Govern hauria d'implementar, seria l'aprovació d'una declaració unilateral d'independència (DUI), sobretot si l'assetjament dels espanyols es fes insuportable i calgués donar una resposta a l'alçada de les circumstàncies. Una bona data per aprovar aquesta declaració seria el 23 d'abril del 2013. Amb aquesta declaració les institucions espanyoles deixarien de tenir jurisdicció damunt de Catalunya, si bé, provisionalment, l'ordenament jurídic vigent fins aquell dia continuaria tret que en fos explícitament derogat per les institucions catalanes.

Si, com tot sembla indicar, l'11 de setembre del 2013, els partidaris del “sí” a la Independència guanyem de forma clara i rotunda, s'obriria un període de com a màxim 12 mesos, per negociar amb la comunitat internacional l'ingrés de la República de Catalunya a les institucions internacionals, i amb el Govern espanyol la divisió dels actius i dels passius. En el cas de la UE, naturalment, l'accés seria automàtic.

Així, com a molt tard, l'11 de setembre del 2014, tres-cents anys després de la seva pèrdua, Catalunya esdevindria un nou estat independent. Serà un moment gloriós i, perquè no dir-ho, emotiu. Un cop aconseguida la Independència, el govern de concentració nacional, només li quedarà convocar unes eleccions constituents, que es podrien celebrar a finals del 2014. Aquestes eleccions escollirien un nou Parlament encarregat d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Però aquesta ja seria una altra etapa, de la qual ja en parlarem en el seu moment. Naturalment aquesta cronologia pot ser modificada per mil i un factors, atès que parteix d'una perspectiva optimista, però també realista.

(NOTA: Penjat al Nació Digital, el 06.10.2012)

El futur és nostre

(Missatge als Associats de Reagrupament del seu President, Joan Carretero)

Benvolguts associats a Reagrupament,

Fa quatre anys, en un context polític on Catalunya es debatia entre la pluja fina i el peix al cove va néixer Reagrupament, amb un objectiu clar i únic; portar al nostre Parlament una majoria de diputats que declaressin la independència.

A Reagrupament sempre ens hem caracteritzat per avantposar la llibertat del país a qualsevol altra consideració; personal, de partit, econòmica o familiar. Hem treballat sense descans, sense demanar ni esperar res a canvi.

I el proper 25 de novembre no ha de ser diferent. Per primera vegada un president de la Generalitat es posa al capdavant del procés de consecució d’un estat independent.  És sense dubte un moment històric. I jo no concebo altra actitud, en aquests moments, que la de treballar perquè el president Mas, que ha encetat aquest procés, obtingui el més ampli suport possible.

Altre posicionament seria irresponsable. Sé que alguns de vosaltres podeu tenir sentiments contradictoris, jo també els tinc. Però aquest país necessita aquesta generositat; un sacrifici tant petit comparat amb el de tants catalans que anònimament han donat la vida per la nostra llibertat, que honestament no puc eludir.

El 26 de novembre el món analitzarà el suport obtingut pel president de la Generalitat que vol liderar el procés cap a la llibertat. Em sap greu dir-ho, però poc importaran els resultats de les altres forces polítiques. El que comptarà és si el poble de Catalunya dóna un ampli suport al procés iniciat pel president o no.

I si és així, el primer pas de l’objectiu de Reagrupament, portar al parlament una majoria de diputats independentistes s’haurà assolit.

No vull acabar sense dir-vos que em sento orgullós de tots vosaltres, de la feina feta i de la que encara fareu. Sense dubte és el grup de patriotes més generós, treballador i preparat que he conegut. Presidir Reagrupament és un immens orgull, i serà un orgull poder seguir fent-ho.

Ens espera molta feina, el procés només ha fet que començar. I amb aquest propòsit us emplaço a assistir a la nostra Assemblea Nacional, el proper diumenge 21 d'octubre a Vic, una assemblea que ha de servir per fer visible altre cop que Reagrupament segueix al servei d'un poble i que, com Catalunya, mai defallirà!

Joan Carretero

President de Reagrupament

Publicat inicialment el 12.12.2012

Artur Mas: "El món econòmic s'ha d'adaptar al canvi del país"

La Vanguardia (JB), 12.10.2012

"Catalunya mereix respecte i de moment només ens llancen amenaces i algun insult", afirma el president de la Generalitat | "El meu horitzó és la consulta i guanyar-la per majoria àmplia. Serà l'última cosa que faré" | La pregunta que faria Mas: "Vostè desitja que Catalunya sigui un nou Estat de la UE?"

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 1956), president de la Generalitat de Catalunya, ha provocat un terrabastall en la política catalana, espanyola i europea plantejant que per primera vegada en la història els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu dins de la Unió Europea. En aquesta entrevista, el president català assenyala com afronta el procés tot garantint que ni la crisi, ni les pressions polítiques o econòmiques el faran renunciar al seu objectiu polític vital de conquerir la sobirania per Catalunya.

President, què és ara mateix el que més el preocupa i el que més l'il·lusiona?
La principal preocupació és sens dubte la recessió econòmica i l'atur. El que s'està vivint aquestes darreres setmanes no em treu temps ni interès del que crec que és un tema principal: donar-li la volta a la situació econòmica i començar a crear ocupació. Gaudeixo, d'altra banda, de la il·lusió que noto que es viu al país.

On som? Cap a on anem? O més ben dit, cap a on ens porta?
Som en una etapa clarament nova. Estem en un estadi mental i anímic diferent de la població catalana, que ha experimentat un canvi cultural profund, i que s'ha d'anar confirmant en els propers mesos seguint tota la pauta dels processos democràtics...

I cap a on anem?
Anem cap a exercir el dret a decidir, que és un fet històric perquè no ho hem pogut fer mai en llibertat i en democràcia. El més important és que en els propers quatre anys hi haurà, sí o sí, una consulta al poble català.

Amb llei o sense?
Quan dic sí o sí vol dir sempre dins d'un marc legal, però no un marc legal inamovible. Aquest marc legal pot ser la Constitució espanyola, la legislació catalana, una legislació internacional o altres camins per consultar al poble de Catalunya si tots aquests fallen.

Ho pot precisar?
En pocs mesos aprovarem la llei de consultes catalana, que seria, si ens falla la via de la legalitat estatal, una via per intentar consultar al poble de Catalunya respecte al dret a l'autodeterminació. Quan arribem en aquest punt, les formacions polítiques sobiranistes, que espero que obtinguin la majoria en el Parlament, haurem de veure com precisem la pregunta a formular.

Si depengués de vostè, quina pregunta faria?
En el límit, aquesta pregunta hauria de ser: "Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?", però no vull imposar la pregunta. L'hem de construir entre la majoria parlamentària. Una de les meves obsessions és que les coses es facin bé, no de manera esbojarrada o improvisada.

A què es refereix exactament?
Hem d'assegurar una majoria social forta entorn de la pregunta. Hem de consultar a la Unió Europea i a la comunitat internacional, tot i sabent que no donaran resposta fins que nosaltres no haguem fet el procés. I bé, jo no em negaré mai, mentre duri el procés fins a la consulta, a dialogar i negociar amb les institucions de l'Estat espanyol. En una democràcia madura hauria de ser així. Aquests dies ho veiem entre el Regne Unit i Escòcia. Mentre els britànics negocien, l'Estat espanyol amenaça. 

Quan diu que no es negarà a negociar amb l'Estat espanyol vol dir que encara és possible arribar a un acord amb l'Estat espanyol que ajorni la convocatòria de consulta?
No, home. Quan parlo de diàleg i negociació em refereixo a la manera per arribar a fer la consulta... Això semblarà una utopia o una ingenuïtat, però si mantenim el rumb potser arribarà un moment que Espanya es veurà obligada a reaccionar.

I de tota aquesta travessia, on considera que és el cim?
El meu horitzó polític vital se situa en fer la consulta i guanyar-la amb una majoria clara. Això és el cim. I vaig dir que seria l'últim que faria.

Per què?
Perquè necessitem una gran majoria. Però no la necessito jo com a Artur Mas, la necessita el país. En els propers quatre anys el país necessita un president molt fort i això només es pot obtenir a través dels vots.

Demana un xec en blanc?
De cap de les maneres. No vull que ningú que ens voti pugui pensar que això és un xec en blanc per a la meva carrera o per a la consolidació d'una persona o d'un partit en el poder. Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d'un objectiu de país. Jo només sóc un instrument.

En quin sentit ho diu?
Jo sóc un instrument del procés. Bé, això ho ha de dir la gent, no ho puc dir jo, però què vull dir? Doncs que em poso al servei d'aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat. Si d'aquí quatre anys jo no em torno a presentar, serà un bon senyal per al país.

Ha actuat així perquè no hi havia més alternativa?
Alternatives personals per anar tirant n'hi havia moltes i totes instal·lades en la comoditat. Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L'alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut. Pots lluitar i perdre, lluitar i guanyar, però si no lluites, ja has perdut. .. Ah, i també hi havia una altra alternativa: seguir-nos autoenganyant. Pensant que fent el bon minyó l'Estat espanyol ens escoltarà i acabarà reconeixent la realitat catalana. Fer el bon minyó és el que hem fet durant 30 anys.

Això sembla una crítica a la tàctica pujolista del peix al cove...
En tot cas seria una autocrítica. Era normal que Catalunya, recuperada la democràcia, confiés que una Espanya integrada a la Unió Europea seria amable i comprensiva amb el fet català. S'hi havia de confiar perquè no s'havia provat mai. Espanya no havia tingut mai una democràcia tant llarga, Ara bé, si en aquestes condicions no és possible, en quines altres ho serà? S'havia d'intentar en aquests trenta anys, i un cop vist el resultat s'ha produït el canvi de mentalitat que va posar de manifest la manifestació de la Diada, i que ara s'ha de confirmar a les urnes. Aquest és un dels motius per anar a les eleccions. Les decisions no es prenen al carrer, es prenen a les urnes.

El principal retret que se li fa és que en aquests moments tan greus de la situació econòmica, la inestabilitat política agreuja la crisi.
A tothom que critica el que estem fent, ens han de dir quins són els costos de no fer res. I ha arribat un moment que Catalunya té dret, després d'aquests trenta anys de servei constant a la causa de l'Estat, en les circumstàncies més complicades i difícils, després d'això, Catalunya també té dret a què li ofereixi alguna solució. Si som tan imprescindibles com es diu dins de l'Estat, Catalunya mereix el respecte, el reconeixement i la possibilitat de progrés, i de moment, només ens llancen amenaces, provocacions i algun insult, però de solucions ningú no n'aporta cap.

Quina solució veuria factible?
El fet que no s'aporti cap solució em fa pensar que Espanya no té projecte o que el seu és un projecte definitivament esgotat perquè Espanya segueixi sent Espanya. La seva pervivència i salvació és el reconeixement de les nacions històriques que la integren tal com es va aprovar en la Constitució...

Hi ha un altre argument de crítica. En un moment en què es parla d'Unió Europea, separar és anar en contra dels signes dels temps.
Però és que no ens separem. Aquest és el llenguatge on se'ns vol fer caure. Volen que parlem de trencament, ruptura, separació, però no és real perquè després d'un procés així Catalunya serà dins de la Unió Europea juntament amb l'Estat espanyol. Què vol dir separar-se en un lloc on hi ha una moneda única, on no hi ha fronteres ni aranzels, on les persones i els capitals poden circular lliurement? Aleshores, quan sento això, jo dic que no és una separació sinó una emancipació. Són ganes de viure la teva pròpia vida amb més llibertat. I això, probablement porta a una millor convivència dins de la família.

El ministre espanyol d'Afers Exteriors, que és del PP, i el comissari Almunia, que és socialista, ja han dit que una Catalunya independent sortiria de l'euro.
Fixi's, ja estan acceptant la possibilitat que Catalunya esdevingui independent. Ja anem pel bon camí. I llavors ja entrem en el terreny de la por. Si acabeu tenint un Estat, on sereu? I la realitat és que no hi ha precedents d'un Estat que hagi experimentat un procés d'aquestes característiques. Com pot ser que una vella nació europea no pugui aspirar a trobar una solució, quan ja en formem part, tant de la Unió Europea com de l'euro, per fer una transició nacional d'aquestes característiques?

Sobre això, ja ha fet alguna gestió amb Brussel·les?
No. En aquests darrers dos anys, els moviments que s'han fet a escala europea han estat, primer, per fer entendre que Catalunya es prenia seriosament les polítiques d'austeritat i de consolidació fiscal, d'equilibri dels pressupostos, de control dels dèficits i de control dels endeutaments, i, segon, per fer entendre que dins de l'Estat espanyol hi ha un  desequilibri molt gran entre transferències financeres, i que això un dia o altre s'ha d'acabar.

Precisament un altre argument negatiu que es fa servir és que vostè ha fet un pas endavant per no parlar de les retallades i assegurar-se quatre anys més amb majoria absoluta.
Primer, la majoria absoluta avui per avui només la té el PP a Madrid. Ja veurem si els catalans en volen tenir. I tapar les retallades és absurd perquè jo em presentaré a aquestes eleccions i al programa no diré que no hi haurà més retallades. I ho explico amb tota claredat. Nosaltres no som amos de les retallades. Les retallades no es fan ni per caprici ni per ideologia, es fan per estricta i imperiosa necessitat, perquè tot el que gastem de més respecte al que tenim autoritzat no ho podem pagar. I si no ho podem pagar, quin sentit té gastar-ho de més?

Es pot fer la transició nacional amb la caixa buida?
La travessia s'ha de fer, amb la caixa més plena o més buida. 

I si no pot pagar les nòmines?
És que ens hi podríem trobar igualment si arribés aquest cas... però jo crec que aquest cas no arribarà, sincerament. Jo sóc dels que pensa que Espanya, amb rescat o sense, encara que segurament serà amb rescat, se'n sortirà, i els pagaments es podran atendre. Una altra cosa seria que l'Estat espanyol agafés els pagaments i la tresoreria com una arma llancívola per desestabilitzar aquest procés democràtic a Catalunya. Però això seria doblement escandalós. Si fessin això sumarien molts més ciutadans catalans a la causa. Suposo que actuaran amb un mínim de seny. A més a més, els diners no són seus, que són compartits. I en bona part són nostres. I que consti que quan dic això no vull tapar els errors catalans, perquè n'hi ha hagut. Si hem arribat a un deute de quaranta-tres mil milions d'euros, que vol dir que hem més que triplicat el deute en els darrers nou anys, vol dir que alguna cosa s'ha fet malament també des de Catalunya, no podem amagar el cap sota l'ala.

Estem en una situació de rescat imminent del regne d'Espanya. El rescat d'Espanya canviaria l'escenari polític català?
No. El procés que està vivint Catalunya es mantindria perquè el moviment que hi ha a Catalunya no és només un moviment econòmic. Hi ha una barreja de sentiments, d'il·lusions, de projecte, de mancances i d'interessos. Tot això està barrejat i tot suma en la mateixa direcció. Per tant, encara que hi hagués un rescat d'Espanya, les aspiracions de Catalunya es mantindrien perfectament vives.

Sembla que hi ha preocupació en el món econòmic català.
En el món econòmic català hi ha de tot. Hi ha gent que ho veu amb més preocupació, d'altres ho veuen amb una gran il·lusió, i en molts casos, hi ha gent que ho viu assumint el compromís. Quan en un país hi ha un moviment social molt potent, el món econòmic també ha de veure com s'adapta al canvi. El primer que ha de fer el món econòmic són estratègies per adaptar-se a aquest canvi de mentalitat del país. I això no és pas  impossible.

Què li ha dit el senyor Fainé, de La Caixa, o el senyor Oliu, del Banc Sabadell? O els grans empresaris: Grífols, Carulla, Andic...
Si no ho particularitzem amb noms, que jo crec que és un error, jo sé que hi ha empreses catalanes que estan inquietes. I ho entenc perfectament perquè qualsevol procés d'aquests regira l'statu quo. I si a més hi sumem que estem en una situació de dificultats econòmiques importants, encara pot semblar més així. Però precisament potser és ara que ho hem de fer, perquè hi tenim molt menys a perdre. Catalunya, davant dels riscos, ara hi té molt menys a perdre perquè ja estem molt tocats.

Vol dir que pitjor no hi podem estar?
Sí. Pitjor hi podem estar. Però és evident que com que hi tenim menys a perdre, doncs segurament s'ha d'arriscar més com a país en aquests moments. I després hi ha un altre concepte. Cada any que passa, les generacions més veteranes van passant el relleu a generacions més joves. La gent jove del país, majoritàriament, ja no té tantes pors ni tants complexos. Són gent que estan vivint al segle XXI, que estan connectats tot el dia amb tot el món i que veuen amb naturalitat els processos que haurien de ser naturals i que les velles estructures els fan impossibles. Amb la revolució dels joves i de les classes mitjanes del país assolirem els nostres objectius i l'economia hauria d'estar al marge d'aquest procés polític.

Per què?
Per què hem fet la Unió Europea? Perquè l'economia estigui al marge dels moviments polítics. Quan han aparegut deu o dotze estats de la Unió Europea en aquests últims deu o quinze anys, ha canviat el mapa europeu, i l'economia no per això se n'ha ressentit. Al revés. Més aviat s'ha eixamplat el marc dels mercats, hi ha més països on funciona una moneda única, hi ha més països on es poden intercanviar els béns, els serveis, les mercaderies, etcètera. I això no perjudica l'economia. Si s'arribés a la conclusió que un procés d'aquestes característiques provoca a l'Estat espanyol càstigs contra Catalunya des d'un punt de vista econòmic, seria un argument més per fer entendre que un Estat així no ens va bé. A més, seria molt absurd des de l'òptica espanyola perquè hi ha un munt d'empreses catalanes que tenen inversions a tot l'Estat espanyol i que hi tenen molts llocs de treball. Si perjudiquen els interessos econòmics catalans a la resta d'Espanya això serà un empobriment per a ells perquè s'hi jugaran llocs de treball, delegacions, magatzems, fàbriques...

Ningú no podia pensar fa uns mesos que Artur Mas i Convergència fessin un discurs d'aquesta mena. Suposo que Rajoy està més amoïnat pels vots que pugui tenir CiU que qualsevol organització d'extrema esquerra...
És possible. Però en tot cas, si es llegeixen les meves intervencions dels darrers quatre o cinc anys, es veurà que l'escenari en el qual estem no és improvisat ni incoherent.

La iniciativa ha estat pactada des d'un bon principi amb Duran Lleida i Unió Democràtica?
El senyor Duran i jo estem absolutament d'acord i la consulta al poble de Catalunya és un objectiu absolutament compartit.

Si tot això és un guió, vol dir que quan va anar a parlar amb Rajoy del pacte fiscal ja tenia decidit el proper pas? Va anar a buscar el no de Rajoy?
No he enganyat a ningú. Amb el president Rajoy hi va haver trobades privades per estovar el terreny i després, en la pública, la resposta va ser un no rotund...

Ara sembla que tot va pitjor:els pressupostos, les inversions, la reforma educativa... És una represàlia per la iniciativa sobiranista?
No. Això és el de sempre. La pel·lícula que estic veient ara ja l’he vist moltes altres vegades, amb Governs d’aquest color a Espanya i d’un altre color, també. El Govern socialista anterior se’n va anar sense pagar els deutes amb Catalunya i sense haver fet els projectes dels accessos als ports de Barcelona i Tarragona de l’ample de via europeu. Aquesta és la mentalitat de sempre, no és d’ara, del PP de Rajoy. És del PP, del PSOE, de la casta funcionarial, dels alts estaments de l’Estat... És de tots i fa segles que dura. Espanya ha fet unes inversions bilionàries en alta velocitat i encara avui no té ni una sola línia connectada a Europa amb l’ample de via europeu sencera. Hi ha vies a prop de Madrid que estan quadruplicades i la línia Barcelona-Vic és via única i funciona pitjor que fa cent anys.

El camí de la sobirania serà llarg?
Llarg no sé si ho serà, però serà dur, molt dur. Dur ja ho està sent perquè rebem  amenaces, es vol crear un clima de molta incertesa i preocupar la gent gratuïtament, atemorint amb les pensions...

Què passarà amb les pensions?
Amb les pensions no passarà res, perquè se seguiran pagant en qualsevol cas. El problema de les pensions no és si Catalunya té un estatus polític diferent . El problema de les pensions és si ens quedem amb menys cotitzants dels que necessitem i amb més pensionistes dels que es poden assumir en una economia que no creix. En aquest terreny de la incertesa, pors i provocacions ja hi som. I això anirà in crescendo. I hi haurà un altre intent de dividir la societat catalana.

Dividir per raó d’origen?
I de llengua...

Entre Catalunya i Espanya hi ha una relació fraternal...
... Que hi seguirà sent, sempre.

Sí, però costa pensar en els cosins d’Almeria com a estrangers.
Però és que no ho seran d’estrangers, serem europeus tots.

Què li diu vostè en aquests moments a un ciutadà de Catalunya de llengua materna castellana i amb bona part de la seva família a Andalusia o a l’Aragó?
Que el procés que segueix Catalunya és inclusiu, que cap dels set milions i mig de persones a Catalunya ha de témer res, que si la seva llengua d’ús normal és el castellà ho continuarà sent. El castellà seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes. Que aquí no canvia res més que un estatus polític perquè ell i els set milions i mig de ciutadans de Catalunya visquin millor.

Els que se senten aquí espanyols, continuaran sent espanyols?
El sentiments no es poden canviar i s’ha de respectar sempre. Un ciutadà de Catalunya que se senti espanyol, que per cert són molts, ha de seguir sentint-se igual. I en el cas eventual que hi hagi una nacionalitat catalana, també poden tenir la nacionalitat espanyola sense cap problema. Si no la tenen serà perquè Espanya els hi negarà, no perquè els hi negui Catalunya. Catalunya farà aquest procés amb tot el respecte i amb total llibertat per a tothom. Sense imposicions. No ens hem tornat bojos.

Per cert, aquesta entrevista es publica el dia de la Hispanitat...
La hispanitat també és un patrimoni català al qual no hem de renunciar. Però no s’ha de confondre la hispanitat amb l’espanyolisme o l’imperialisme espanyol, perquè no són el mateix per més que hi hagi qui ho intenta. 

Com s’ho fa per aguantar la pressió?
Procuro aïllar-me tant com puc del soroll mediàtic. Si no, acabes sent presoner de tot això i no decideixes amb llibertat. Si no t’atreveixes amb un procés així, has de plegar. El que no val és quedar-te de president d’un país i donar l’esquena a la majoria del poble. Si no t’atreveixes te n’has d’anar. I si et quedes has d’assumir el patiment.

L’esperança és l’últim que es perd?
Tinc esperança perquè tinc fe. Crec en el que estem fent i tinc confiança en el país.

(NOTA: Les fotos no eren en el text original, JS)

Penjada inicialment el 12.10.2012

EL DIA QUE UN INDEPENDENTISTA VOTANT DE CiU DEIXA DE SER IDIOTA

Darrerament els periodistes i els comentaristes d'internet van molt atabalats per comprendre quan un independentista que vota CiU deixa de ser idiota.

Modestament us donaré la meva, personal i intransferible, resposta.

Un independentista que vota CiU deixa de ser idiota, quan en una elecció al Parlament de Catalunya, el cap de llista de CiU és l'actual President de la Generalitat, que públicament i en seu parlamentària -expressió ben ridícula a fe de déu- s´ha compromès a fer un referèndum amb o sense el permís dels ecspanyols, per tal que el poble català decideixi si vol tenir un estat propi. 

Veieu que és senzilla la resposta? No costa pas tant, entendre-la, oi?

La resposta, a més, inclou uns elements que cal emfatitzar. El primer és que qui s´ha compromès, és el President de la Generalitat, és a dir, la màxima figura política de l'actual ordenament polític. No és cap mindundi, doncs. Només des de la Presidència de la Generalitat, si es té la voluntat, es pot impulsar aquest procés. Cap polític de l'oposició, per ell sol, pot fer-ho. Només ho pot fer ell, perquè té els resorts que ho poden fer possible. De manera que s´ha de ser veritablement justet si s'és independentista i podent votar l'únic candidat que realment pot, i vol, impulsar un procés d'autodeterminació, es vota un altre candidat que de cap de les maneres, per molta voluntat que tingui, pot fer-ho.

Un segon element, és que hi ha hagut un compromís públic. L'actual President de la Generalitat ha deixat ben clara la seva intenció de portar-ho a terme. He de dir, que s´ha avançat molt respecte a la Consulta per la Independència que va tenir lloc a Barcelona el 2010. Llavors, el propi President, tot i reconèixer que havia votat sí, ho va fer d'amagat, com si en tingués vergonya. Una actitud totalment rebutjable, i que demostrava una manca de coratge total. Ara, això, també ha canviat com un mitjó. Els darrers discursos i missatges presidencials demostren un coratge total i absolut, que ha sorprès molta gent, començant per una servidora. Definitivament, s´ha abandonat la vergonya i s´ha plantat en mig de la plaça, com un gladiador disposat a derrotar allò que se li planti al davant.

Tercer element.S´ha acabat la tonteria aquesta, tan convergent, de "I què diran a Madrid?". A Madrid, que diguin missa, que la diuen. Lleis espanyoles, són això, espanyoles. Però l'Estat o el Regne d'Espanya forma part de diversos organismes internacionals i ha signat els tractats corresponents, de manera que es troba vinculada per aquests tractats. Amb això, vull dir que l'actual President ha deixat molt clar que la legislació espanyola no és més que un nivell més de l'ordenament jurídic, i no s'ha estat de recordar que també hi ha l'ordenament internacional, al qual Catalunya pot accedir per tirar endavant el seu procés d'autodeterminació. I és que ja a hores d'ara s´ha vist fefaentment que la internacionalització de la independència de Catalunya és una dimensió cabdal, que no només no ha de desaparèixer, com voldrien els espanyols, sinó que cal reforçar-la amb la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals en la propera legislatura.

Quart element. La pregunta sembla més que clara. Res de pactes fiscals, federalismes simètrics, asimètrics, confederalismes impossibles, etc. El vot del Referèndum o Consulta, serà, com llegia l'eslògan de la Manifestació de l'11s, per la creació d'un nou estat d'Europa. I a Europa, els estats són sobirans i la major part d'ells formen part de la Unió Europea, i uns quants, també de la zona euro. I això, és el que realment ens juguem. Assumir la responsabilitat de ser el 28è estat de la UE, un estat, que segons els estudis econòmics seria un dels més rics i benestants de la UE i del món en el seu conjunt.

És possible que a aquestes alçades encara no estigueu convençuts. Ho comprenc i ho entenc, Costa deslliurar-se de determinades crostes.

Però RCAT, novament, ha fet un salt endavant i enfronta el risc polític que trenca amb les postures còmodes de deteminades formacions, que prefereixen obviar que hi ha coses que estan canviant. No, elles com si la manifestació de l'11s no hagués tingut lloc. Mentalment, encara es troben als resultats de les eleccions del novembre del 2010, i d'aquí no els mous. En vam tenir una prova fefaent en una reunió al Parlament de Catalunya, recentment. O com si el President Mas no hagués pronunciat els discursos o parlaments que ha pronunciat darrerament.

Aquestes formacions, llavors et tiren en cara el gran Satàn, en forma de Duran i Lleida omnipresent. I jo pregunto, qui fa més fort en Duran i Lleida, aquells que opten per obsessionar-se a afeblir a qualsevol preu la figura presidencial. O aquells que consideren que quant més suport tingui el President, menys arguments tindrà l'amic de Madrid i de la suite del Palace? Jo ho tinc claríssim.

I és que l'element clau és si el 25 de novembre a la nit, el President obté una majoria clara o no. Si és que no, s´ha acabat el bròquil. I llavors jo renunciaré a passar els propers 30 anys, com he passat els darrers 30, a fer el pel.legrinatge anual al Fossar de les Moreres.Jo això ho aguanto tres o quatre anys més. Però més no. Ja s´ho faran, ja us ho fareu.

Si és que sí, llavors tots els governs, serveis d'informació, grans corporacions del món, veuran que els catalans anem de veres, i que hi ha partit a jugar, i ens començaran a prendre seriosament. Així de clar. No hi hauria més ridícul que aquell que salta a l'arena i mira enrere i veu que ningú no el segueix.

El President, malgrat el seu posat que sovint ratlla la fatxenderia, s'està jugant el tipus, i necessita tot el suport possible, per fer front no només als energúmens polítics racautxutats de bòtox, sino sobretot als grans poders fàctics, sobretot financers, que tot just encara no s'han mogut, si més no públicament. Recordo que va ser en la seva etapa de Conseller d'Economia i Finances, que l'actual President va obligar a jubilar el President de l'entitat financera més important, amb diferència, del país. Aquella sí que va ser una demostració de força, caràcter i coratge, que encara alguns no li han perdonat, i que esperen la més mínima oportunitat per a rescabalar-se. Des de llavors, el seus successor sembla obsessionat per impedir que mai més el Govern de Catalunya, pugui condicionar el destì de l'entitat.

Acabo. Hi ha naturalment el risc del fracàs o de l'engany. Ja sento  els "ja t´ho deia, jo que aquests no són de fiar", etc. És certament una possibilitat atenent el zoo de personal polític que hi va passar ara fa uns anys. Però qui no s'arrisca, no pisca, Només el temps, i la voluntat dels catalans i les catalanes, ens demostrarà si estem equivocats o no.

Publicat inicialment l'11.10.2012

Joan Carretero: «Qui és que no vol ajudar el President?»

El líder de Reagrupament dóna suport a Artur Mas, però creu que això no afectarà els pactes amb ERC al Congrés o a Barcelona

Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les personalitats més conegudes i controvertides de l'independentisme. Indubtablement, és el líder independentista amb més facilitat per generar titulars impactants. Quan era conseller de Pasqual Maragall va dir que "Zapatero és un espanyolista demagog" i va comparar el Govern amb el Dragon Khan; durant el segon tripartit va escriure que ERC havia passat "De planeta a satèl·lit del PSC" i l'any passat va afirmar que "Qui es diu independentista i vota CiU és idiota". Ara, dóna suport a Artur Mas o sigui que comencem just per aquí...

- Una cita d'ara fa un any: "Qui es diu independentista i vota CiU és idiota"...

- Fa un any, es presentava com a cap de llista de CIU una persona que afirmava, dia rere dia i de manera categòrica, que estava contra la independència de Catalunya, que votaria no en un hipotètic referèndum d'autodeterminació i, a més, menystenia tot el moviment independentista.

- Doncs què comparteix vostè amb Josep Antoni Duran Lleida per donar suport a les mateixes llistes?

- Nosaltres volem donar suport al president Mas, l'únic governant de la Generalitat moderna que ha fet passes decisives cap a l'estat propi, no pas la totalitat. A més, tinc entès que Duran també és seguidor de Barça i no per això jo deixaré de ser-ho.

- Vostès estan representats en els diputats d'ERC al Congrés i en els regidors Portabella i Laporta a Barcelona. La decisió d'aquestes eleccions no es contradiu amb pactes anteriors?

- És evident que les properes eleccions son absolutament diferents a totes les que hi ha hagut fins ara a Catalunya. Són eleccions plebiscitàries, són unes eleccions les quals, si la ciutadania ho vol, seran un acte de sobirania. Per tant, cal que el President, que és qui ha iniciat aquest projecte i pot liderar-lo i l'únic que pot dur-lo a bon port, en surti molt i molt reforçat. La nit del 25 de novembre totes les cancelleries miraran amb lupa els resultats del President. Tota la resta són qüestions secundàries.

- Això significa una ruptura política amb ERC?

- No. Tenim pactes en diversos llocs que nosaltres sempre hem portat amb gran lleialtat i esperem tornar a tenir tractes en d'altres ocasions. Qui no entengui que les properes eleccions son una cruïlla molt important de la nostra història pot esdevenir una nosa per aconseguir la fita de l'estat lliure de Catalunya.

- Tenien obertes converses amb CiU abans de la cimera independentista de la setmana passada?

- Nosaltres no hem encetat cap negociació amb CIU, volem donar suport al president perquè pensem que és el millor per Catalunya.

- En què es concretarà aquest suport a CiU?

- Volem donar suport al president Mas, no a CIU. Ens hagués agradat més una candidatura unitària encapçalada per Mas, però en tot cas volem que el President se'n surti. Tots els enemics del procés cap a tenir un estat el què volen és que el president Mas s'estavelli.

- Hi haurà candidats de Reagrupament a les llistes de CiU?

- Com deia, nosaltres no hem negociat res. Donem suport de franc!

- Com es visualitzarà aquest suport? Hi haurà presència als mítings, per exemple?

- Encara no hem parlat de tot això, nosaltres tenim dues mil persones de molta vàlua, amb molt d'entusiasme, moltes de les quals participaran per aconseguir els màxims suports al president Mas.

- Quina ha de ser la relació de Rcat amb CiU l'endemà de les eleccions?

- L'endemà de les eleccions vetllarem, dins les nostres possibilitats, perquè el procés engegat pugui avançar sense entrebancs i, amb tota la prudència i amb tota la determinació, Catalunya regeixi el seu propi destí.

- Per què els electors independentistes haurien de votar Artur Mas, havent-hi d'altres ofertes de trajectòria inequívocament independentista?

- L'únic que pot dur a terme el procés d'emancipaciò nacional és el president Mas, des de posicions minoritàries és impossible. Quan des del partit majoritari, inclòs el seu líder, apostaven pel peix al cove o la pedagogia a Madrid, en definitiva, per l'encaix i l'autonomia, calia estar amb l'independentisme clàssic. Quan el President Mas lidera el full de ruta independentista, qui és que no el vol ajudar?

Publicat al Nació Digital (09.10.2012)

MOSSOS, PROTEGIREU EL PRESIDENT MACIÀ,OI?

Algun panoli dirà que m'avanço als esdeveniments, però ara ho comentava amb un company i no he pogut resistir l'impuls de penjar-ho a la xarxa.

El proper dia 12, els cafres faran el ridícul a la Plaça Catalunya, això ja ho sabem tots. Ara bé, tot i que facin el ridícul, i dins de la seva maldat congènita, no podran estar-se d'intentar ferir-nos en els nostres sentiments i en allò que més estimem i preuem, ni que sigui per anar-se a dormir contents i que l'agent del CNI, del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional, de torn, els doni una llaminadura, que els faci sentir más hombre.

I clar, tenint com a precedents els akelarres de la Roja, i el dels indignats, a ningú amb un mínim de sentit comú, no se li escaparà que concentrant-se a la Plaça Catalunya, la temptació d'atacar el Monument al President Macià, serà massa forta i intensa per evitar-la.

És per això que, ja des d'ara exigeixo un dispositiu de seguretat al voltant d'aquest Monument, per part dels Mossos d'Esquadra, i més particularment, per part de les seves autoritats polítiques i els alts comandaments del Cos.

Mossos, protegireu el President Macià dels cafres? O deixareu que agradeixin la seva memòria i amb ella la de tots els catalans i les catalanes?

En aquests moments de duel polític, hem de demostrar que no ens pot tremolar el pols davant de qualsevol intent de fer fracassar el procés sobiranista que s'ha iniciat. 

Repeteixo, cap dubte amb els cafres. Com els soldats catalans de la Primera Guerra Mundial: "Sense Por i Sense Pietat"

Publicat inicialment el 09.10.2012

23A, 11s2013,11s2014

Si algun aspecte fa la unanimitat dels analistes en els esdeveniments dels darrers dies, segons he comprovat, és en el fet que l'accessió a la Independència de Catalunya, ha de ser un procés breu en el temps. No es pot dilatar més temps de l'estrictament necessari. Ara, també és cert que cal fer-ho bé. No es pot anar de pressa, però no ens podem permetre cap pausa. La fórmula màgica seria, doncs, sense pressa, però sense pausa. Allò que es pot fer bé avui, no deixar-ho per demà. I així anar fent fins arribar al final.

En aquest sentit, proposo un calendari de tot el procés, obert naturalment a les observacions que facin falta, i fins i tot a les crítiques que es considerin oportunes. Val a dir que parteixo d'un escenari un pèl idílic, en el qual els espanyols no fan el cafre, entre d'altres coses perquè no poden. Europa els ho prohibeix, i els Estats Units els amenaça. És un escenari, doncs, ideal per a un poble com el català, que democràticament i pacífica, decideix que vol esdevenir sobirà, i formar un Estat propi, que entri a la comunitat internacional, ingressi a l'ONU, i esdevingui automàticament un Estat Membre de la Unió Europea, i de la resta d'instàncies internacionals.

La cosa aniria, aproximadament així.

El 25 de novembre del 2012, els partits sobiranistes, obtenen una victòria abassagadora, entre 90 i 100 diputats, pel cap baix del Parlament de Catalunya. Una victòria, per cert que se suma a la que el 21 d'octubre el bloc sobiranista basc ja ha obtingut en les eleccions autonòmiques de la comunitat autònoma basca.

La reacció espanyola, com es pot esperar, tracta d'ofegar les instàncies autonòmiques catalanes, tant des del punt de vista financer, com intentant una revolta ciutadana contra elles, sobretot a través dels mitjans de l'odi que escupen catalanofòbia per totes bandes. Les grans empreses espanyoles, utilitzen la seva publicitat per llançar missatges subliminals d'amor i germanor entre tots els espanyols.

Malgrat haver obtingut una majoria absoluta, o precisament per això, Artur Mas accedeix a formar un govern de concentració nacional, amb la presència de consellers de les altres formacions sobiranistes. El full de ruta del nou govern és aconseguir l'estat propi el més aviat possible.

23 d'abril del 2013, després d'uns mesos d'absoluta pressió per part de les autoritats espanyoles, el govern de concentració nacional, presidit pel senyor Artur Mas, presenta al Parlament de Catalunya, una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), que obté el suport d'entre el 75 i el 85% dels diputats de la cambra. La DUI inclou una convocatòria d'una consulta d'autodeterminació, que si es vota afirmativament, obre les portes a la proclamació de la Independència de Catalunya. Per altra banda, amb la DUI, les institucions espanyoles deixen de tenir jurisdicció sobre el territori i els ciutadans de Catalunya. Les institucions catalanes esdevenen, doncs, sobiranes. Provisionalment, la legislació ordinària espanyola vigent fins aquell dia continua vigent, tret que sigui específicament abolida pel Parlament de Catalunya.

L'11 de setembre del 2013, en el primer aniversari de la Gran Manifestació Patriòtica de l'11s2012, se celebra la consulta d'autodeterminació de Catalunya. Com era d'esperar, els partidaris del Sí a la Independència guanyen de forma abassagadora, per prop d'un 75%  dels vots emesos. La participació en la consulta arriba al 70% del cens electoral. No hi ha cap dubte, doncs, que una majoria clara s´ha pronunciat as favor de la Independència.

Amb la ratificació de la Independència, s'obre un període de negociació amb la comunitat internacional per tal d'assolir el reconeixement del nou estat en totes les instàncies. També es negocia amb les autoritats de l'estat espanyol el repartiment dels actius i els passius i altres qüestions connexes.

Finalment, com a data límit, l'11 de setembre del 2014, el Parlament declara la Independència de Catalunya i la seva entrada a l'ONU i a la Unió Europea com a membre de ple dret. Tanmateix, aquesta data pot avançar-se si es considera adient o per motiu de força major.

En el seu discurs el President de la Generalitat anuncia la celebració d'eleccions constituents al Parlament de Catalunya. La nova cambra s'encarregarà d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Amb posterioritat se celebraran eleccions legislatives ordinàries, i si s'escau, també eleccions presidencials.

Naturalment la cronologia pot ballar dia amunt o dia abaix, i també els percentatges esmentats, punt amunt, punt abaix, però penso que no m'equivoco gaire si dic que si fa no fa ja serà això. I serà molt!

(NOTA: Post penjat al DGS, el 03.10.2012)

JOAN CARRETERO A XARXA RÀDIO (ex COM RÀDIO)

Mal m'està dir-ho, però endevineu qui va ser el company a qui es refereix en l'entrevista? 

TIC TAC, TIC TAC...

(Publicat inicialment l'1.10.2012)

UNA VICTÒRIA DEL POBLE CATALÀ… DE TU, D’ELL,DE NOSALTRES I DE VOSALTRES

No ens enganyem. Avui, amb l’anunci de dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions qui ha guanyat ha estat el Poble Català. Hem estat nosaltres, vosaltres, ells, tu, ell, i naturalment, jo. Hem guanyat tots aquells que volem una Catalunya Lliure, aquells que fa molts anys que hi bregava i aquell que, finalment, n´ha arribat a la mateixa conclusió. Sempre he dit, i he escrit, que els líders fan allò que les bases, en un partit, o els ciutadans, en un estat, els deixen fer. I ara, després de la manifestació del passat dia 11, només es podia fer una cosa. I s’ha fet.

Avui és un dia de joia. Allò que per alguns els semblava llunyà, s´ha fet proper. És això el que tenen els processos socials i polítics.

Ara cal acabar la feina. Una victòria aclaparadora d’una Entesa per la Independència, o com es volgués dir. És a dir una amplíssima candidatura formada per totes les forces que afavoreixen la independència i l’autodeterminació, que fos ideològicament transversal, plural, amb un candidat consensuat, que tothom sap qui hauria de ser, però que no deixés de ser un primus inter pares, el qual, probablement rebria l´honor de ser considerat el Pare de la Independència. Com tants d’altres en les diferents nacions que en el seu moment van accedir-hi. La història té aquestes coses: passaria de ser el polític sense èpica dels seus inicis com a líder, a ser el polític amb més èpica des de l’assassinat del President Companys. Fins i tot més que la del qui li va passar el relleu.

Ara bé, probablement, tots aquells que, a diferència d’ell, encara no han cremat els seus vaixells, no acceptaran aquest plantejament. I el més plausible és que cadascú intenti treure el tall més gros possible. I fins i tot, alguns faran mans i mànigues per mantenir-se a taula, ara que s´han quedat a mig àpat, i veuen que probablement no l’acabaran i no arribaran ni a les postres, ni tan sols les engrunes.

Tot amb tot, la mateixa lògica que ha funcionat fins ara, cal mantenir-la en les properes setmanes. El poble, la gent, ha de continuar la pressió damunt dels líders. No els podem deixar que es desvïin del camí que el bon seny ha traçat i que s’està acomplint amb una lògica quasi bé cartesiana.  Autodeterminació en les urnes i Independència en el Parlament, amb una Declaració Unilateral i un referèndum ratificatori. Paral.lelament, no es pot obviar, una intensa activitat exterior per tal d’assolir un reconeixement internacional, que ens aplanarà molt el camí. Espanya, no deixa de ser, un triste tigre de paper, un estat pària, que no té cap mena de força dins de la comunitat internacional, més enllà dels seus fums de grandesa, cada cop més ridículs i patètics.

Serà una tasca de tots i cadascun dels que érem a la manifestació, i d’aquells que per raons de salut, o de feina, o altres, no hi eren, però que en compartien la intenció, de no deixar que els líders tornin a trair, com en el seu moment ja va escriure l’enyorat Xirinachs.

Nosaltres mateixos, ens hem posat a prova. La Diada del 2013 no pot ser com les altres. I per la del 2014, la feina ja ha d’estar feta. Altrament, seria un desprestigi immens. No.

A partir d’ara, només hem de tenir por a la por. L’única probabilitat que tenen els espanyols, i mal m’estar el dir-ho, és que nosaltres, els nostres dirigents, principalment, però també tots i cadascun de nosaltres, mostrem algun tipus de feblesa, o de dubte. És ara, ho tenim a tocar. La nostra feblesa és la seva fortalesa. Si som clars, directes, sincers, i no passarells. Si mostrem decisió, coratge, voluntat i empenta. Si, com deien els clàssics, som ferms i resolts, no hi haurà ningú que ens aturi. Perquè tenim la força de la raó, i la raó de la força democràtica. Votant la gent s’entén, votar ens fa forts.

“El Dret a l’Autodeterminació és universal” són paraules, que avui mateix, el President dels Estats Units ha pronunciat en la sessió de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Quina coincidència! Avui a Barcelona i a Nova York, dos presidents han parlat del mateix principi. Un per exercir-lo, l’altre per defensar-lo davant de tots els estats del món. És un bon començament, i un senyal de bon averany.

Pit i endavant!

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.09.2012)