No calia haver esperat a l’akelarre del 12-O per saber que el moment ha arribat per tallar amarres amb el llast espanyol. Ja fa mesos que és evident que cal fer-ho, i que cada minut que passa, cada hora, dia o mes que passa són oportunitats perdudes de donar més benestar, més seguretat, més qualitat a la nostra gent. I contràriament, és afegir més càrregues, més deutes, més mal rotllos…
Sempre he dit que els espanyolistes a Catalunya no plantejaran cap problema. La meitat no sortiran al carrer, perquè saben del cert que amb una Catalunya independent ells també viuran més bé, i en tot cas, sempre podran seguir oferint noves glòries a Espanya des de la seva privacitat, o amb els seus acòlits, en els seus caus. Pel que fa a l’altra meitat, hauran de fer un pensament, perquè nosaltres no farem cap pas enrere, entre d’altres raons, perquè no el podem fer, hem cremat les naus i ara només queda tirar endavant fins a la victòria. En tot cas, sempre els quedarà, als més obtusos, la possibilitat de comprar els pisos que el Pocero va construir a les rodalies de Madrid, i que avui en dia encara estan buits. Si volen Espanya, que se n’hi vagin i no tornin.
Naturalment, i com ja vaig insistir en una sèrie de cinc articles, un dels elements que dificulten el fer el pas és el front mediàtic. Mentre que segons les enquestes, la societat catalana està abassagadorament favorable a la consulta, en una proporció del 7 a 3 o fins i tot del 8 a 2, en totes les tertúlies o espais de debat mediàtic, com tenen el complex d’agafar-se-la amb paper de fumar, la proporció és paritària, és a dir, hi ha tants tertulians favorables com contraris a la consulta. Aquesta distorsió de la realitat social, naturalment beneficia al bàndol espanyolista, perquè el sobredimensiona mediàticament. I si això es va mantenint amb el pas de les setmanes i dels mesos, a ningú se li escapa que a qui beneficia és a aquesta gentussa, que van de demòcrates, quan de fet pretenen negar el dret a votar del poble català… Entre d’altres raons, perquè no reconeixen l’existència d’un poble català, i menys encara, d’un poble català com a subjecte polític.
Fixem-nos, per exemple, que a les tertúlies espanyoles, la proporció sempre és de 8 a 2 o de 9 a 1, o fins i tot de 10 a 0, sempre beneficiant a la postura contrària a la consulta.
Naturalment, quan dic això, segur que immediatament, saltarà el típic catalanet, producte de 300 anys de baixades de cap i de pantalons que dirà que el nostre tarannà és més ètic i cívic i que així donem exemple davant els intolerants.
Passa, però, que s’ha acabat el bròquil. I ara o guanyem o … guanyem. I no hi ha espai per cap més alternativa. Els espanyols van a per totes, encara que fotin el ridícul arreu on vagin. I, la veritat, no penso que derrotar uns bufons com els espanyols costi gaire. El que més costa, ho reconec, és treure’s la mandra de tacar-se amb la seva llafiscoseria, perquè haver de seure a negociar amb ells a veure si ens quedem el 20% del Museo del Prado o el 20% dels seus tancs Leopard o dels seus avions F18, és només apte per a massoques.
Per cert, de submarins espanyols no en volem ni un, que ni tan sols suren i s’enfonsen i encara tindríem una desgràcia.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 16.10.2013)
