LA MODEL, IMPRESSIONS

Ahir vam anar a visitar La Model. Moltes impressions. La primera, només entrar. Impressiona molt. Però encara frapa més entrar a la sala de paqueteria on va tenir lloc l'assassinat cruel d'en Salvador Puig Antic. Fins i tot em va emocionar. Vaig tenir moments d'odi intensos.

 La resta dels edificis també fan feredat. Des del panòptic, les cel·les, els patis, les dutxes,  etc. tot fa impressió, por, odi. Milers de persones van patir molts anys de presó i fins i tot van ser nombroses les execucions que s'hi realitzaren. 

La vista dels patis, també esborrona. I totes les històries que al llarg dels anys, fins al seu tancament, va protagonitzar. En els anys vuitanta, vaig ser al carrer Entença juntament amb en Lluís Maria Xirinacs, en solidaritat amb els presos i amb els patriotes que hi havia tancats. La memòria va tornar a fer-se present.

Llàstima, però, que la informació que proporciona els cartells distribuïts per l'edifici, semblen que només tenen en compte un sol partit, no cal dir quin (oi?), com si només fossin els seus militants el que van ser empresonats i no els de cap altre. I per descomptat, ni un esment al Front Nacional de Catalunya, l'organització independentista que en els anys més durs del franquisme, va tenir-hi dotzenes dels seus membres tancats. La típica i tòpica demagògia espanyolista, que encara avui en dia perviu.

Malgrat això, la visita va pagar la pena. La memòria no es pot perdre mai. I encara menys, aquesta.

LA FUNCIÓ POLÍTICA DEL CONSELL EN AQUESTS 5 ANYS

En aquests cinc anys, el Consell de la República ha tingut una forta influència política. El paper rellevant en el moviment independentista ha estat, a més, paral·lel al seu desplegament institucional, constituint-se en una institució republicana, amb la legitimitat que emana de la sobirania popular representada al Parlament de Catalunya.

Un exemple d'aquesta influència ha estat l'estratègia del desbordament democràtic detallada al document #PreparemNos així com la internacionalització del conflicte des de l'exili. Fins i tot, ha tingut un paper important en les resolucions de l'ONU sobre l'informe de Detencions Arbitràries o la sentència del TJUE sobre les prejudicials del jutge Llarena sobre les euroordres, amb l'aparició del concepte "grup objectivament identificable", conegut com a GOI.

El Consell de la República ha treballat per fer valdre la unitat del moviment independentista, que va ser exitós durant l'1-O, tant entre les formacions i entitats del país com al seu àmbit intern, és a dir, amb un Govern i una Assemblea de Representants transversal i plural. Per això, és un instrument encara útil i necessari: per la seva vocació d'unitat i de debatre estratègies.

I és rellevant recordar que el Consell no és l'objectiu en si, sinó que és una eina per assolir la independència de la nació. Per això mateix, té tot el sentit del món que continuï existint: fins a assolir plenament la República Catalana, ja decidida pels ciutadans de Catalunya al referèndum de l'1-O del 2017.

Aniversari de l'acte de presentació al Teatre Reial Flamenc de Brussel·les

 

El 8 de desembre del 2018, avui fa 5 anys, el Consell de la República va fer el seu acte de presentació a Brussel·les. Durant aquests cinc anys, el Consell ha fet honor a la seva missió fonamental: preservar el mandat de l'1-O, treballar per fer-lo efectiu i crear les condicions que ens permetin materialitzar-lo. Mantenir la posició durant tot aquest temps -sense renunciar a la legitimitat i la validesa del mandat de l'1-O i de la Declaració d'Independència del 27-O- és allò que ha permès al moviment independentista obtenir els fruits polítics que està recollint en aquests moments.

Els resultats d'aquesta estratègia són evidents. D'entrada, la llei d'amnistia. Defensar que el referèndum és legítim, i el mandat de l'1-O és vàlid, significa que la persecució penal de les persones que el van fer possible -ja sigui des de les institucions, des del Govern o des de la societat civil- és injustificable, tant políticament com jurídica. L'amnistia és un reconeixement implícit que la persecució penal dels artífexs de l'1-O i dels qui amb posterioritat van defensar el mandat que se'n deriva és inacceptable i suposa, per tant, una rectificació per part de l'estat a partir d'una decisió del seu poder legislatiu. Aquesta rectificació, doncs, només ha estat possible gràcies a l'estratègia de mantenir la posició i de defensar la legitimitat de l'1-O, que ha tingut en el Consell la seva expressió més clara.

El segon fruit de l'estratègia del Consell és l'obertura d'una negociació amb el partit que ostenta la presidència del Govern espanyol sobre la necessitat de celebrar un referèndum d'independència acordat. El Consell treballa per fer efectiu el mandat de l'1-O. Només un referèndum acordat podria substituir el mandat de l'1-O. En conseqüència, si aquesta negociació no culmina amb èxit el mandat de l'1-O continuarà vigent i totes les estratègies democràtiques i pacifiques orientades a la seva materialització continuaran sent legítimes.

Així, la defensa de l'1-O és una condició bàsica per legitimar l'exigència de negociar la possibilitat d'un referèndum acordat i un incentiu clau per tal que el principal partit del Govern espanyol s'hagi vist forçat a acceptar aquesta negociació.

Aquests avenços polítics assolits per l'independentisme, cinc anys després de la presentació del Consell de la República, són, en grau considerable, fruit de l'estratègia del Consell de mantenir la posició: defensar la legitimitat del mandat de l'1-O i la validesa de la Declaració d'Independència del 27-O. La resistència i la resiliència del Consell al llarg d'aquests anys no ha estat en va. I ens permet mirar amb esperança i afrontar amb coratge el futur immediat del Consell, sempre al servei de la seva única raó de ser: culminar democràticament i pacífica el procés d'independència del poble de Catalunya.

Govern del Consell

EL 30 DE DESEMBRE, A LES 12 HORES, US HI ESPERO!

El 30 de desembre a les 12 del migdia a la llibreria Ona, Pau Claris 94, presentació del llibre "Per Catalunya" (Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l'exili (1954-1959). Us hi espero!

ELS PACTES D’INVESTIDURA D’ERC I JUNTS IMPLIQUEN UNA RENÚNCIA A LA VIA UNILATERAL I ENS ALLUNYEN DE LA INDEPENDÈNCIA de L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

 

ERC i Junts han arribat a acords amb el PSOE per investir president espanyol al Congrés. Tots dos pactes, anunciats el 2 i el 9 de novembre respectivament, suposen un retrocés per a l’independentisme i una submissió a l’Estat espanyol: 

– L’acord sobre una llei d’amnistia “para la normalización institucional, política y social en Cataluña” en relació amb les causes obertes arran de les mobilitzacions i accions independentistes, suposarà un alleujament per a les persones encausades i entenem que significa quelcom positiu en el seu àmbit personal. Però tal com s’ha negociat, sense resoldre les causes de fons que van provocar les mobilitzacions, l’amnistia serà utilitzada per part de l’Estat com una mostra de benevolència i apaivagament del moviment independentista. El conflicte polític resta, per tant, obert i sense abordar-se de fons. A més, al marge dels dubtes generalitzats que s’acabi concretant, ni abasta totes les persones encausades ni, evidentment, elimina del codi penal la persecució futura de les mobilitzacions independentistes que s’esdevinguin. 

– Tots dos acords suposen la renúncia a la unilateralitat i a fer efectiva la independència. El pacte Junts-PSOE expressa clarament un abandonament de la via unilateral —l’única via possible per fer efectiva la independència— i deixa la posició política catalana en mans de la voluntat negociadora, sabudament inexistent, dels partits polítics espanyols. Deixar en mans del PSOE una resolució al conflicte significa perpetuar el conflicte i postergar sine die la reva resolució. En el cas d’ERC, el pacte implica clarament l’acatament de l’ordre jurídic i constitucional vigent i explicita literalment el “compromiso con el ordenamiento jurídico estatal” i el respecte del “principio de legalidad”. Més que uns acords són una rendició que provoca la desmobilització social de l’independentisme i la pèrdua de suport social, especialment entre els joves. 

– El preu que paguen els partits independentistes per donar la presidència del govern espanyol a un govern liderat per un PSOE que va aprovar el 155 per anorrear l’autogovern català és altíssim. En el cas de Junts, ens sembla una presa de pèl plantejar un acord polític que es vol dir “històric” a través de la simple reproducció de les posicions d’inici negociadores de les parts. Un acord seriós especificaria els acords de les parts i en cap cas unes meres posicions d’inici. Una redacció d’intencions i posicions negociadores no mereix pagar aquest preu. En el cas d’ERC, acorden al suport a la investidura de Pedro Sánchez a partir de concessions autonòmiques com la condonació d’una part del deute de la Generalitat o una hipotètica millora mitjançant un traspàs de rodalies supeditat a l’Estat. Tot plegat ens situa en una lògica oposada a la independentista i ens retorna a un temps pretèrit ja superat, i envia el missatge al món d’una Catalunya “normalitzada” i domesticada, una Catalunya que segueix sent territori espanyol amb una autonomia dirigida des del govern estatal. En tot el procés polític del 2012 al 2017 havíem guanyat la batalla ideològica que era amb la independència com resolíem l’espoli fiscal i la necessària millora de les infraestructures.  

– Amb aquests acords, ERC i Junts han fet perdre l’oportunitat que hi havia de bloquejar la investidura fins que l’Estat espanyol no respecti el dret a l’autodeterminació i la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya. 

Per tot això: 

• Rebutgem els acords que Junts i ERC han signat amb el PSOE per investir president Espanyol que comporten la “normalització” de la situació a Catalunya sense assolir la independència. 

• Demanem a ERC i Junts que reverteixin els acords i es comprometin a no donar estabilitat al govern espanyol si aquest no respecta el Dret a l’Autodeterminació ni la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya per fer efectiva la independència. 

• Demanem que es refermi al Parlament de Catalunya el compromís amb l’1-O i amb la voluntat d’independència allí expressada. 

• Demanem que el Parlament aprovi una resolució que impulsi un pacte per la independència per assolir l’aixecament de la suspensió de la DUI. 

US ESPERO, DIVENDRES, 17 DE NOVEMBRE A ARENYS DE MUNT

 

El proper divendres, 17 de novembre, a 2/4 de 7 del vespre, participaré en l'acte de presentació del 22 Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya, que se celebrarà a la Sala Municipal de l'Ajuntament d'Arenys de Munt.

Espero la vostra assistència i participació. 

El programa complert del Simposi el podeu consultar aquí.

ESTIRA I ARRONSA ENTRE JOSEP COSTA VS AGUSTÍ COLOMINES

 

Des de l'aparició de la Tertúlia proscrita a Vilaweb, ara fa uns mesos, s'ha posat de moda organitzar debats en diversos mèdias, alguns amb més èxit que uns altres, tot s'ha de dir. Ara és el torn del Nacional amb el seu Estira i Arronsa, on han debatut un dels referents intel·lectuals de l'independentisme, com és el cas d'en Josep Costa, i un representant típic de l'ala domesticada de l'oposició del règim del 78, com és l'Agustí Colomines, que és aquella que mai sobrepassa les línies vermelles, que tothom sabem quines són. Només cal recordar el seu galdós paper en el debat sobre el nou Estatut, l'any 2006, on va fer parella amb la nefasta i, per sort, oblidada, Rosa Cullell. No cal dir que en Costa, com era de preveure, s'imposa en el debat, quan fa referència a l'existència de pistoles, per part dels espanyols, quan seuen a negociar amb la part catalana. És llavors quan en Colomines es descol·loca, per raons òbvies. I és que parlar clar i català, sempre és un bon consell. No debades al meu menjador de casa, dit sigui de passada, penja aquell magnífic cartell d'Estat Català de la guerra, que diu el següent: "El dret es guanya per les armes".

INDEPENDÈNCIA, INDEPENDÈNCIA, INDEPENDÈNCIA!

Avui fa una setmana que vaig assistir a les 1eres Jornades sobre Política Internacional i Defensa de Catalunya, organitzades conjuntament per la Societat d'Estudis Militars (SEM) i el Catalonia Global Institute (CGI). No cal dir que va ser un esdeveniment important i segurament el primer de molts d'altres que es faran en els propers anys. Això no obstant, no van merèixer l'atenció ni de TV3, ni de la resta de mitjans de comunicació del país, una absència que demostra ben a les clares com són de porucs i covards davant de dos temes clau per a la supervivència de la Nació Catalana. 

Al marge d'aquest boicot mediàtic, el contingut de les ponències i els debats que s'hi produïren van ser molt interessants, que demostren com pensen aquells acadèmics i polítics que no pensen en clau autonomista, si no en clau independentista i de manera autocentrada. En vaig aprendre molt, moltíssim. 

Probablement, una de les intervencions que més em va agradar és aquella que va argumentar que tot moviment d'alliberament nacional ha de tenir el següent eslògan: "Independència, Independència i Independència... i ordeneu-los en l'ordre que vulgueu". Així de clar i així de senzill a l'hora. Oi que no costa tant?

Espero assistir a les 2nes Jornades el proper any, i exigeixo que els mitjans de comunicació del país se'n facin ressò, no per interès, sinò perquè no tindran més que obligació de fer-ho.

Clara Ponsatí: “Ho sento, a mi no em tornaran a enredar”

Entrevista a l'eurodiputada, que parla per primera vegada sobre l'amnistia i es mostra molt crítica amb la negociació de Junts amb el PSOE

02.10.2023 - 21:40

Josep Casulleras Nualart

Ens trobem amb Clara Ponsatí a Barcelona. Ara que ja no és exiliada i que ja no té cap ordre de detenció vigent, pendent de judici per desobediència al Suprem, hi passa una bona part dels dies, en un anar i venir entre Brussel·les, Estrasburg i el Principat. El seu retorn a casa ha coincidit amb un allunyament de la seva estratègia política i la dels seus companys d’exili. Ho va escenificar al juliol arran de la sentència del TGUE sobre la seva immunitat, i ara el començament de la negociació amb el PSOE arran dels resultats del 23-J, que converteixen Junts en força decisiva, fa que ja els separi gairebé un abisme. En parlem en aquesta entrevista, en què parla per primera vegada de la possibilitat d’una amnistia, com veu la negociació, què li cal, a l’independentisme, i si hi ha espai per a més projectes polítics.

—Com és la vida de Clara Ponsatí després de l’exili?

—Encara no he arribat a una organització estable de la meva vida. Passo un parell de setmanes, més o menys, a Brussel·les, una a Estrasburg, i la resta del temps a Barcelona, bàsicament. També tinc un espai a Perpinyà, i l’he fet servir molt durant l’estiu, però ara que ja ha començat el curs sóc més a Barcelona.

—I mentalment com ho viviu? És un canvi important.

—Hi ha una qüestió, diguem-ne, pràctica, que és que tenir tantes bases és molt confós. D’ençà que va començar el setembre, he fet una vida més regular a Barcelona, i això em permet de parlar amb més gent. I és cert que poder parlar de tu a tu fa una diferència. Aquest és el gran canvi, a més de la situació política, que ha fet canvis rellevants, i això també afecta la meva vida.

—Just hem passat un altre aniversari del Primer d’Octubre. Què en queda?

—Què en queda? [Rumia, fa una pausa llarga.] En queda l’obligació política i històrica. Però com que han passat sis anys sense que aquesta obligació tingués conseqüències en la vida política pràctica, hi ha el risc que passi a ser només un símbol, una memòria. L’èxit d’aquella jornada no va anar seguit de les conseqüències polítiques a les quals s’havia compromès el Parlament de Catalunya i el govern, i després les coses han anat com han anat, i em fa patir una mica que, un aniversari rere un altre, allò que és una obligació es converteixi simplement en una commemoració.

—I vau tenir aquesta sensació, diumenge, amb el discurs del president Puigdemont i amb la concentració que es va fer?

—L’acte l’hem d’entendre en el context polític de les negociacions de Junts amb Sánchez. L’acte no era de Junts, estava significat com un acte més transversal i hi van participar més entitats, però és inevitable d’interpretar allò que hi va passar i allò que s’hi va dir i el públic que s’hi va aplegar com a eines directes o indirectes d’aquest procés de negociació.

—Per què ho dieu? Per les paraules de Puigdemont?

—He escoltat amb detall el discurs i té uns nivells que s’han d’interpretar. Mentre el discurs del dia 5 de setembre [de Puigdemont a Brussel·les] és ben clar, té molta retòrica i té una part d’èpica històrica per a fer passar tota la resta, el discurs de diumenge jo no el vaig acabar d’entendre, sincerament, no sé bé què ens deia. El president Puigdemont mesura molt bé les seves paraules i les seves intervencions públiques, i en el context de l’acte de commemoració del Primer d’Octubre parla d’una manera, i quan ho fa per a l’audiència internacional i espanyola, d’una altra. Evidentment, el 5 de setembre va ser un dia políticament molt més important, perquè es van anunciar canvis d’agenda i es van comunicar amb molta efectivitat.

—Què us va semblar aquell discurs i les condicions que va posar a Sánchez?

—El resultat de les eleccions va ser una sorpresa per a tothom, també per a Sánchez i per a Junts, i arran d’això hi ha hagut una obertura, un procés de negociació que semblava que no seria possible el dia abans de les eleccions. Junts va fer un discurs en la campanya electoral…

—Per les línies vermelles que fixaven?

—Sí, ells van fer un discurs dient, no investirem ningú, anem al parlament espanyol a blocar Espanya. I en el moment en què es posa sobre la taula que l’amnistia és una possibilitat, s’hi ha de reaccionar. I hi havia una possible reacció, que era dir “no ens interessa l’amnistia i seguim el mateix rumb que havíem marcat durant la campanya electoral”. O no. Hi ha una oferta d’amnistia –que no ha estat explícita, si més no per part del PSOE– i hi han reaccionat amb el discurs del president Puigdemont, que estava molt ben calculat. Tot el que li demana, Pedro Sánchez ho pot fer sense violentar res del seu marc polític, mediàtic i legal.

—Fins i tot l’exigència d’un mediador internacional?

—Jo crec que podria, però és cert que la part difícil quan un accepta que hi ha d’haver una mediació és posar-se d’acord sobre qui ha de fer-la. I acceptar que aquest mediador hagi de ser un agent internacional, i aquí realment estic convençuda que Sánchez té un problema molt gros. Ja ho veurem, no anticipo res.

—Parleu d’un canvi d’agenda de Junts i Puigdemont?

—Crec que hi ha un canvi de discurs.

—Perquè no hi ha l’exigència prèvia d’un referèndum?

—És que, fins ara, Junts i el president Puigdemont tampoc no havien parlat gaire de fer un altre referèndum, no? Potser n’havien parlat una mica, però molt poquet. Sempre havien fet el discurs que el referèndum ja s’havia fet…

—Però sí que havien dit que l’únic referèndum que podria substituir el Primer d’Octubre seria un altre referèndum pactat amb l’estat espanyol i amb reconeixement internacional.

—Exacte, però no havien posat sobre la taula que això fos una cosa que s’hagués de negociar en el moment polític present. De fet, no havien posat sobre la taula que s’hagués de fer política negociant amb les autoritats i els partits polítics espanyols. Per tant, això sí que és un canvi molt important i en el moment que s’hi posen calculen bé fins on poden intentar de fer moure el PSOE. Ja ho veurem.

—Què hauria hagut de fer Junts en aquesta posició aritmèticament tan important que li van donar les eleccions espanyoles? Mirar de provocar canvis reals per primera vegada en uns quants anys fent ús d’aquesta força negociadora o negar-s’hi?

—No és la meva feina d’aconsellar Junts. Atesa la diversitat que es pot endevinar dins el partit, el president Puigdemont ha fet tant com ha pogut per mantenir la cohesió dins aquest partit. I és un discurs que tant li serveix per arribar a algun acord i dir “veieu com amb aquest acord ara sí que hem aconseguit coses que aquests d’Esquerra no aconsegueixen?”, com per anar a les eleccions dient que ell ho ha intentat però que no se n’ha sortit.

“Crec fermament que l'independentisme no està encara en condicions de negociar amb Espanya”

—Que no han acceptat qualsevol cosa?

—Exacte, que no ens hem rebaixat ni hem acceptat qualsevol cosa. El discurs estava ben calculat. I té l’efecte cohesionador dins aquest partit, on segurament conviuen persones que es creien amb molta fermesa el discurs que feien electoralment amb unes altres persones segurament no es creien aquest discurs però ja els anava bé que el fessin perquè era la manera de competir electoralment amb Esquerra en aquell moment.

—I vós com ho veieu?

—Crec fermament que l’independentisme encara no està en condicions de negociar amb Espanya.

—Per què no?

—Perquè qualsevol negociació que es faci ara serà una negociació per a tornar-nos a capturar dins la política espanyola –de fet, ja hi hem tornat abans que no acabi la negociació–, i això no fa avançar l’independentisme. Però ja entenc que és difícil de demostrar una tesi o una altra segons la qual això els debilita, el fet d’aconseguir una amnistia i que es comprometin a negociar algunes coses sobre l’autodeterminació, o aconseguir que això es faci per mitjans de negociació fora del control de l’estat espanyol, que això potencialment ens pot fer avançar. És molt difícil de mesurar. L’experiència que tenim dels darrers anys, tota una dècada d’independentisme primer pujant i després retrocedint, no em fa pensar que això ens hagi de fer avançar.

—Què caldria perquè l’independentisme sí que estigués preparat per negociar amb l’estat espanyol?

—Caldria un lideratge polític disposat a posar en pràctica la decisió del poble de Catalunya el Primer d’Octubre del 2017.

—Fer valdre aquell mandat?

—Sí. Si, tenint la capacitat de fer valdre aquell mandat, s’entrés en una negociació, la situació seria diferent. Però, primer, desmobilitzes el moviment popular perquè no l’obeeixes i, després, entres en una agonia de rivalitat entre els dos principals partits, amb l’ajuda del tercer, que ha contribuït al deteriorament de la situació. Han estat un seguit de despropòsits: primer, desobeeixes el mandat, després, fas una declaració d’independència que saps que no té més conseqüències que les simbòliques perquè no penses fer res més, després, guanyes les eleccions per la mínima però ets incapaç de portar les conseqüències polítiques d’haver-les guanyat…

—Parleu tant d’ERC com de Junts.

—Alguns sempre poden donar la culpa als altres, però sí que hi ha hagut unes quantes ocasions en què, després de la no-investidura de Puigdemont, s’haurien pogut forçar unes altres eleccions, però es va preferir de constituir el govern del president Torra. Hi ha hagut unes quantes ocasions en què la posició hauria pogut ser diferent: si hi ha d’haver unes eleccions espanyoles o catalanes, que hi siguin, però les forces que preferien de no córrer aquest risc sempre s’han imposat. Per això em costa molt de pensar que ara això ens pugui fer avançar. Els problemes seriosos que té l’independentisme de tornar-se a posar en una situació de possible ruptura amb Espanya no dependran de si aquest pacte es materialitza, de si Junts arriba a un acord amb Pedro Sánchez.

“Em sembla molt problemàtic que beneficiaris de l’amnistia negociïn l’amnistia”

—Hi pot haver un acord sobre l’amnistia. Veieu bé una amnistia?

—Jo tinc molta reluctància a parlar de l’amnistia, perquè tinc un conflicte d’interessos evident, com moltes altres persones que en van parlant. És evident que argumentar-hi en contra és molt complicat, perquè hi ha una sèrie de potencials beneficiaris, i no em refereixo només a la gent més coneguda sinó a les persones de l’activisme o de base. Hi ha una possible interpretació positiva de l’amnistia, i és que els hem forçat a fer-la. Però, per una altra banda, també hem d’entendre que si Pedro Sánchez ara està interessat en una amnistia és perquè també la necessita, ha de demostrar que ha pacificat l’independentisme més definitivament que no amb els indults. Per tant, em sembla problemàtic, em sembla molt problemàtic, que beneficiaris de l’amnistia negociïn l’amnistia.

—Per la situació personal?

—Hi ha un gran discurs que això no serà una cosa per al benefici personal, però quan arriba l’hora de la veritat les situacions personals són rellevants. Jo ho entenc. Fins i tot ara, aquí, parlant amb tu, d’aquest tema, jo hi tinc una dificultat. I, després, hi ha tot el tema de quines seran les decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans i fins a quin punt això no és un dels motors de l’amnistia per part d’Espanya. I encara hi ha un element filosòfic: no vam fer el Primer d’Octubre perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia. I alguns diem que la independència tindrà costos per a nosaltres i que hem d’estar disposats a demostrar que els podem pagar. Prioritzar tant l’amnistia és problemàtic per a transmetre aquest missatge. Jo ho entenc, eh?, que hi ha uns grans incentius.

“No vam fer l’1-O perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia”

—De rehabilitació política?

—Sí, i de persones que viuen una situació difícil, amenaçades de presó.

—En seríeu una beneficiària.

—En el meu cas, és un benefici menor. Que jo estigui inhabilitada o no té una certa rellevància. I per això penso que jo no hauria de seure en unes negociacions.

—Amb tot això voleu dir que el president Puigdemont no hauria de negociar l’amnistia?

—És que no ho sabem, si la negocia. No ho sabem. A veure, l’hem vist parlar amb Jaume Asens i amb Yolanda Díaz. Però la negociació important és de Junts amb el PSOE.

—I la pretensió de fer-hi entrar els policies de l’1-O què us sembla?

—És natural per part de les autoritats espanyoles. Ells també han de vendre-ho al seu electorat. Ara, com que hi ha posicions aquí que a priori són tan favorables a l’amnistia, fins i tot, ho comprenen. A mi em costa de comprendre. Ja entenc que el PSOE pugui posar una condició així, i que hi ha pressió negociadora, però fins i tot sentim catalans dir que ho comprenen.

—Ho dieu per Lluís Puig?

—De l’entrevista a Lluís Puig [a l’agència ACN], n’he vist derivades, l’entrevista sencera no me l’he escoltat, potser l’hauria d’haver buscat. Però no vull entrar a fer valoracions sobre les paraules del meu gran amic Lluís Puig, no. De vegades la gent es deixa anar per l’entusiasme.

—Si el resultat de la negociació fos que Pedro Sánchez acceptés totes les condicions que exposava el president Puigdemont el dia 5 de setembre, això tampoc seria un bon resultat?

—Suposant que s’arribés a aquest acord i que es complís, que és molt suposar, perquè la majoria de les coses que es poden acordar abans d’una investidura no són irreversibles… Suposant tot això, entenc que el resultat seria tornar a la discussió sobre l’autogovern de Catalunya dins Espanya. A mi em sap greu, però jo no m’he estat sis anys a l’exili per votar un altre estatut, per molt millorat que sigui. Però, vaja, puc entendre que hi hagi una part important de l’electorat decebuda, cansada, desanimada i que s’estimi més, si realment hi ha una oferta de reforma d’Espanya, de donar-hi suport. Només ho sabrem quan l’electorat es manifesti. Però jo m’he tornat absolutament escèptica de qualsevol cosa que pugui venir d’Espanya, no hi tinc cap mena de confiança. I trobo sorprenent que els que compartien amb mi aquesta desconfiança fa setmanes estiguin disposats a explorar-ho.

“És sorprenent que els qui compartien amb mi fa setmanes aquesta desconfiança amb Espanya estiguin disposats a explorar un acord”

—Malgrat les coses que s’han anat aconseguint? Com ara, l’oficialitat del català a la UE, l’ús del català al congrés, la petició a l’Europol perquè es desvinculi l’independentisme del terrorisme…

—A mi això no em desvetlla la fe en Espanya com a estat plurinacional amb respecte a les nacionalitats perifèriques. Ho sento, a mi no em tornaran a enredar. Ara, és evident que Espanya té pressions, encara que no siguin explícites, per fer-se un lífting, i que els grans poders europeus prefereixen un govern de Pedro Sánchez a un altre de Feijóo apuntalat per Vox, perquè prou problemes tenen a l’est d’Europa i a Itàlia. És evident que Espanya rep missatges que això s’hauria d’arreglar, i és evident que donar l’aparença que això s’arregla és impossible sense el retorn en llibertat del president Puigdemont. Són faves comptades. Els incentius d’Espanya són clars. Després de tres-cents anys de fer intents, fer-ne un en aquests moments ho trobo molt ingenu. I per això el president Puigdemont no ho verbalitza així, ni de bon tros, i per això resta per veure què farà a l’hora de la veritat. Hi ha una responsabilitat històrica que recau damunt seu i que jo no desitjaria, perquè no és gens fàcil.

—A canvi de què penseu que seria el pacte d’una amnistia?

—D’acceptar que els anys vinents la política que faran serà política espanyola. No ens precipitem, però quan es diu que, com a mínim, ara això [l’amnistia] i que d’allò altre ja en parlarem… Què vol dir que ja en parlarem, del dret d’autodeterminació dels catalans?

—Quina relació teniu ara amb Puigdemont i Comín?

—Tenim la col·laboració parlamentària que hem tingut sempre des del principi, els equips treballen junts a l’hora de determinar com hem de votar, a l’hora de fer preguntes i la feina parlamentària que fem a Brussel·les i a Estrasburg… Igual que fèiem abans. I jo no he estat mai associada a Junts, i no participo orgànicament en cap fòrum de discussió de Junts. Si en parlem de manera privada, crec que queda dins l’àmbit privat.

—Ho deia a propòsit de la crítica que vau fer de com s’enfocava l’estratègia judicial a l’exili, per part de Junts i de Puigdemont.

—La meva crítica no va ser directa al president Puigdemont. Jo vaig fer una crítica a la política que consistia a dir que quan es resolguin els casos a Estrasburg i a Luxemburg tindrem les eines per a un possible retorn del president Puigdemont sense permís d’Espanya. No he vist que aquest discurs fos explícit a Waterloo ni Brussel·les, però era molt explícit a Junts, i en les opinions de la premsa amiga. S’han creat moltes expectatives. Òbviament, el president Puigdemont es va sentir al·ludit, però em sembla que és una crítica que es podria discutir amb tranquil·litat i amb franquesa, no és cap desqualificació.

—No s’ha tractat amb tranquil·litat ni amb franquesa?

—No. Perquè dins l’independentisme els debats es defugen. Tota la resposta que va tenir la meva intervenció va ser que no era el dia ni l’hora, però ningú va entrar a discutir-ne el contingut, si sobre allò que jo deia tenia raó o no en tenia. No he rebut arguments de per què jo estava equivocada. Reconec que ho vaig fer en el lloc i el moment que se m’escoltava, perquè jo havia expressat opinions molt similars en altres circumstàncies, en entrevistes amb vosaltres, etc., i la posició de Junts era passar-les per alt i fer veure que jo era una més del seu ventall de personatges que els agrada mostrar davant els mèdia. Hi ha una gran dificultat per a tenir debats oberts, per a discutir arguments… No hi ha espai. És una llàstima.

—Al juliol dèieu a l’Ara: “Estic molt disposada a implicar-me amb altra gent perquè l’independentisme es reiniciï.” Què volíeu dir? Què li cal, a l’independentisme?

—Li calen noves eines institucionals i de mobilització. Això vol dir organitzacions polítiques, no et sabria especificar si han de ser associacions d’activisme o organitzacions més explícitament polítiques, o totes dues coses alhora, o assemblees de discussió… És imprescindible de reconstruir els lideratges polítics de Catalunya, i difícilment això passarà dins els partits que ja tenim. I hi ha altres persones que poden ser més actives en política, però que necessiten espais per a fer-ho. Això és molt complicat. A mi la gent em para i em demana que sigui més activa en política. És veritat que hi ha una demanda, i hi ha també una crítica: hi ha veus que m’ho demanen i veus que em diuen “ni se t’acudeixi”. Jo, personalment, no hi tinc un especial interès, però abans de deixar-ho estar crec que s’ha de prendre el pols. És evident que hi ha espai, però: tenim els recursos, les persones, la força per a engegar un nou projecte polític independentista? És una pregunta oberta i jo, de moment, no tinc la resposta.

—No la teniu?

—Jo intueixo que sí, però no tinc res a anunciar.

—Intuïu que sí que hi hauria espai per a un altre projecte polític independentista.

—Sí, perquè els projectes polítics catalans tenen aquesta etiqueta, que no els la discuteixo, però quan l’independentisme és un horitzó, uns principis, uns desigs, però les implicacions polítiques pràctiques que s’observen són de col·laboració amb l’ocupació, doncs fa la impressió que calen unes altres eines o cal que aquestes forces polítiques revisin molt seriosament la seva pràctica.

—Entenc que ara valoreu la possibilitat…

—…si hi ha un grup de gent prou solvent, prou potent, prou capaç i decidida a arriscar-se (perquè, evidentment, això és una operació de risc), de poder-los ajudar. Això és una tasca de les generacions més joves, i si això existís, jo els ajudaria.

—Fa un any ho dèieu…

—Sí, i ho deia en termes potser menys polítics. Ara s’ha convertit en una necessitat política més urgent.

—Dèieu: “Els qui formem part del passat, sobretot, hem d’intentar de posar plataformes d’aterratge per als qui vindran després, més que no continuar ocupant la primera línia.”

—Jo estic d’acord amb això. I és sorprenent que els principals líders hi siguin, per les seves circumstàncies. Potser és comprensible. Això té data de caducitat, o no, ja ho veurem. Però s’han comès massa errors per a continuar pensant que aquestes persones ens portaran a la independència.

—Però per allò que dèieu, la vostra ajuda a un projecte polític com aquest no seria anant a unes llistes electorals?

—No he descartat res, però no en tinc gens de ganes.

—Per què ara sí? Per la urgència política que dèieu?

—Sí. Però potser d’aquí a sis mesos ho serà menys.

—El vostre judici al Suprem arribarà tard o d’hora…

—Si hi ha amnistia, potser no, no ho sabem. I si s’acaba el meu mandat com a eurodiputada i encara no m’han jutjat, ho hauran de treure del Suprem. Suposo que per això tenen tanta pressa.

—Però si el judici es fa, hi compareixereu?

—No ho sé encara. Fins ara he tingut l’actitud de no col·laborar amb ells de cap manera i, per tant, quan m’han volgut interrogar m’han hagut de detenir. Ara hauré de valorar políticament si allò que els molesta més és que hi vagi o que no hi vagi, i faré el que els pugui molestar més.

—Per acabar, com veieu la situació del Consell de la República?

—D’ençà de la constitució de l’Assemblea de Representants vaig tenir la sensació que el detall de l’organització i de la gestió no es feia amb l’encert que calia. I, per una altra banda, hi havia un grup de gent, patriotes, activistes, que hi havien dipositat unes grans il·lusions i que pensaven que la constitució d’aquesta Assemblea de Representants seria un revulsiu perquè el Consell fos realment una eina de mobilització i per a fer política, tant de dalt com de baix, i s’han trobat que les seves expectatives han estat frustrades, per uns quants motius. No vull entrar en els texts de segons quins documents que han circulat, que potser tenien un punt de mesquinesa.

—Per totes dues bandes?

—Home, hi ha una banda que ha pogut ser més elegant, però en tot cas ja fa temps que em va semblar que no es feia servir com, potencialment, s’hauria pogut fer. I ha arribat el moment present, amb un ambient massa enrarit, i penso que el govern del Consell de la República s’ha estimat més eliminar l’assemblea. No m’ha semblat elegant la manera com s’ha dissolt l’Assemblea de Representants. S’ha volgut evitar una nosa, sortien iniciatives de resolucions que molestaven, no es podia controlar. I no quedava clar que el govern tingués majoria en segons quines iniciatives, i això és molt incòmode. No li veig gaire futur.

—Aquesta institució no serveix per a això que reclamàveu de reactivar l’independentisme?

—Crec que aquesta no serveix, i ja en van unes quantes. Alguna vegada ens hi hauríem de posar amb més encert.

ACTE POLÍTIC 1-0 2023 A PLAÇA CATALUNYA

 

NO a l’amnistia, per Josep Costa*

No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, vagi per endavant que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. És més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.

No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.

Nit electoral del 2017

Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmissos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1-O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.

Per mi la situació és clara. Si els segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els propis presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleecions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i consolidar la pacificació.

Mosso acusat d'agressor de Josep Costa

Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

*NOTA: Article publicat a La República (24.09.2023)

*NOTA 2: Les fotos les he triades jo (J.S.)

*NOTA 3: Els textos en negreta els he posat jo (J.S.)

11 DE SETEMBRE 1936. CATALUNYA EN COLOR

REAGRUPATS A LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2023. SEMPRE ENDAVANT!

DISCURS PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT (TEXT), BRUSSEL·LES, 5.09.2023

DISCURS PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

SPEECH BY PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT, BRUSSELS (5.09.2023)

CONFERÈNCIA DE CARLES PUIGDEMONT A BRUSSEL·LES, (5.09.2023)

 

UNA NOVA CULTURA MILITAR per POL MOLAS a la revista ESPIRIT, Any 4, Núm.89 (3 de setembre de 2023)

La progressiva erosió i pèrdua de la cultura militar catalana ens planteja el deure i l’oportunitat de crear-ne una de nova.

Any 4 Núm. 89

diumenge, 3 de setembre de 2023

Des de la derrota del 1714 fins a la del 1939 hi va haver una progressiva desaparició de la cultura militar catalana. La primera de les etapes va estar determinada per la pèrdua de la noblesa d’espasa. Sense una elit militar pròpia, les tradicions que enformen i cohesionen els exèrcits difícilment podien durar. Pensem en el cas escocès, en què no es va perdre pas la noblesa pròpia amb la unió amb Anglaterra el 1707: no és per casualitat que s’hagin mantingut els regiments escocesos històrics. Tanmateix, la combativitat i els costums de la cultura militar catalana encara eren lluny d’extingir-se. L’Avalot de les Quintes (1773), la Guerra Gran (1793-95) i la Guerra del Francès (1808-14) i les tres Guerres Carlines tenen un element comú: l’autoorganització. Des dels inicis de la nostra nació, la generació de dispositius d’autodefensa locals va ser una constant. Ara bé, sense un comandament propi institucionalitzat —impossible en tant que país ocupat— difícilment es podia assolir quelcom més enllà d’un empat. Tot i això, figures com Prim o Macià ens recorden la pervivència d'una tradició militar catalana. El cop definitiu, però, va venir amb la derrota del 1939: malgrat la combativitat i les passes per formar un cos d’oficials propis el resultat va ser tràgic. N’hem parlat en aquesta revista.

El problema actual, doncs, és doble: no només hem perdut la nostra cultura militar, sinó que el referent actual són les forces de l’Estat espanyol —que justament són l’antiexemple. No és difícil d’entendre que hi hagi un rebuig marcat a la institució militar per una part important de la societat catalana. Alhora, aquest rebuig ha estat instrumentalitzat per part del catalanisme/processisme per tal de mantenir l’status quo. No és gaire difícil entendre a quins interessos serveix aquest pacifisme en un país ocupat. Ara bé, tot plegat es pot i s’ha de revertir. I el millor de tot és que en tenim exemples d’èxit. Tal i com exposa Martin van Creveld a The Culture of War; el poble jueu va perdre la seva pròpia cultura de la guerra durant segles —caient-li al damunt tòpics pejoratius molt semblants als autoimposats, com ara que «som gent de pau»— i va saber desenvolupar-ne una de pròpia. Aquest exemple de fet, el vam analitzar al podcast sobre l’obra d’Anita Shapira, Land and Power: The Zionist Resort to Force. Així doncs, si en una situació molt més crítica que no pas la nostra, el poble jueu va poder recuperar i desenvolupar una cultura militar nova, no hi ha pas cap excusa per què els catalans no fem el mateix.

Amb el diagnòstic clar doncs, hem de plantejar en primer lloc, quins elements podem recuperar de la nostra cultura militar perduda. Un punt que considerem cabdal és que un gruix important de les futures Forces de Defensa de Catalunya (FDC) siguin d’adscripció territorial. Aquestes unitats podrien enquadrar-se en base a comarques i/o vegueries, tot teixint vincles en dues direccions. D’una banda entre elles mateixes: les tropes que ja tenen una familiaritat prèvia a l’enquadrament acostumen a ser més eficients. De l’altra amb la pròpia societat que les sustenta i a la qual protegeixen. En aquest aspecte, l’aversió catalana als uniformes es fondria com un terròs de sucre: quan els qui en porten són els teus, la cosa canvia.

Aquest tipus d’unitats territorials serien fornides majoritàriament per reservistes. Comptar alhora amb una reserva àmplia, comporta avantatges tant en l’aspecte militar com en la salut democràtica, tal i com hem exposat anteriorment. Això ens porta alhora a un segon punt a recuperar de la nostra cultura: el control popular/civil sobre la institució militar. És ben conegut l’usatge Princeps Namque, segons el qual els súbdits dels reis catalans només podien ésser obligats a anar a la guerra en cas d’atac exterior. Per qualsevol guerra a l’estranger, s’havien d’assolir pactes i compensacions tant sí com no. Aquest element va sobreviure en la memòria popular, amb l’Avalot de les Quintes del 1773 com a exemple —un fet que el pacifisme català ha provat d’apropiar-se grollerament. Recordem també que per aquest mateix usatge s’establia el dret i el deure de disposar d’armes. Quelcom amb el que podem establir alhora un cert paral·lelisme amb Suïssa, l’exemple paradigmàtic d’estat democràtic on cada ciutadà custodia l’arma reglamentària a casa durant tot el seu període a la reserva. Hom pot objectar que la tinença d’armes amb poques restriccions pot comportar més violència, però això s’esdevé en aquells països on només una ínfima part de la població ha passat per les forces armades i al mateix temps hi ha una desvertebració social marcadíssima. Efectivament, ens referim als Estats Units d’Amèrica.

Exposats doncs els elements a recuperar (vinculació territorial i control civil) passem ara a quins en podem incorporar. El primer d’aquests ha de ser una meritocràcia estricta. Els catalans patim el nepotisme per partida doble. D’una banda, qui més qui menys en coneixerà casos dins de les forces armades espanyoles —quan diem que són l’antiexemple, aquest n’és un punt principal. A més, veiem constantment la nocivitat d’aquest a les nostres institucions. Recuperar la sobirania passa per capgirar tant sí com no aquesta situació, i les FDC no n’han de restar al marge. És per això que proposem un sistema de porta única, independentment del rang que vulgui assolir cada individu, talment com passa a Finlàndia o Israel. En definitiva, unes forces construïdes de baix cap a dalt, en què soldats i mariners saben que generals i almiralls han arribat a les seves posicions sense cap avantatge de naixement o d'amistats, sinó per pur mèrit.

El segon element a incorporar és la porositat entre el món civil i el militar. Com que el terme pot semblar molt abstracte, en concretarem alguns exemples. En un món on la distància entre les tecnologies civils i militars s’ha escurçat moltíssim, que les innovacions sorgides a l’empresa es puguin transferir amb agilitat a la milícia és cabdal. El node lògic per què això s’esdevingui és, evidentment, la reserva. Si un treballador estalvia despeses addicionals tot resolent problemes de software i hardware a la seva empresa, quan estigui servint a la reserva, a més, pot salvar vides fent exactament el mateix. Un altre àmbit de porositat és el món de l’educació. Som fermament partidaris que tots aquells elements curriculars —siguin per tropa, sotsoficials o oficials— que es puguin cursar en centres civils, no es facin en militars.

La Universitat de Tartu (Estònia), per exemple, està situada a tocar del BALTDEFCOL, el centre on es formen els oficials superiors de les tres repúbliques bàltiques, tot cursant-hi un 40% del currículum acadèmic. Alhora, que els estudiants de formació professional o universitaris puguin realitzar pràctiques en projectes conjunts civils-militars els pot dotar d’una mentalitat més resolutiva. No cal inventar la roda: els estudiants d’enginyeria aeroespacial a França realitzen llançaments de coets (de dimensions i abast limitats) en bases militars. Un darrer àmbit de porositat no «pràctic» és el dels esdeveniments i cerimònies. La presència de representants militars en aquestes és quelcom habitual als països del nostre entorn. Veurem, doncs, com quelcom normal i necessari que, arribat el moment, hi hagi una guàrdia d’honor cada Sant Jordi al Palau de la Generalitat o quan reconvertim l’Onze de Setembre en una diada d’homenatge als caiguts per la llibertat de Catalunya i tractem el Fossar de les Moreres amb el respecte que es mereix, talment com els nord-americans fan amb el Cementiri Nacional d’Arlington.

La recuperació i modernització de la nostra cultura militar és quelcom imprescindible per un estat normal com al que aspira Catalunya. L’adscripció territorial dels nostres ciutadans d’uniforme, el control civil, la meritocràcia i la porositat social en seran les parets mestres a partir de la qual bastir-la. No assumir això és mutilar una part central de la nostra identitat. No cal que esperem dinou segles com ho va fer el poble jueu, oi?

NOTA: Pol Molas @polmolas_sem

Pol Molas és cofundador i president de la Societat d'Estudis Militars (SEM) i coautor de "Política de Defensa i Estat propi" (Editorial Base, 2017). La seva principal àrea d'estudi és la guerra naval.

PER LA INDEPENDÈNCIA! VIA FORA! ESPOT DE LA DIADA 2023

 

August Gil Matamala: “No entenc quina política ha seguit la CUP” (18.08.2023, Vilaweb)

Entrevista a l’advocat laboralista i activista pels drets humans, en el quart lliurament d’una sèrie de converses a militants històrics

A vuitanta-vuit anys, August Gil Matamala (Barcelona, 1934) parla amb una lucidesa franca i pausada. Durant dècades ha estat un activista pels drets humans influent ací i a Europa, una veu escoltada dins l’independentisme d’esquerra i un advocat laboralista de prestigi. Ara diu que tan sols reflexiona com “una persona ja al marge de tot, en plena etapa de jubilació definitiva”, i demana que les seves paraules s’entenguin així. Veu el país amb una mena de decepció trista als ulls força típica de la seva generació, que va somniar que veuria la independència en directe i ara es retira a poc a poc. Però diu que té “una esperança històrica” en Catalunya. Ens rep a casa seva, a Barcelona, un matí plujós d’agost. És la quarta conversa d’una sèrie d’entrevistes a veus independentistes que ja no són ben bé a primera fila.

—Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?

—Amb una disconformitat absoluta. Amb pessimisme quant al resultat esperable. Amb la sensació que no arribaré a veure el final d’aquesta història. I amb una certa resignació, potser resultat d’una vida ja llarga: he viscut èpoques molt pitjors. Ara és moment d’anar sobrevivint. Sense entusiasme, però sense desesperació. De vegades les coses passen de manera sorprenent. Hem vist coses que no ens pensàvem que veuríem.

—Malgrat aquesta resignació, teniu esperança en el futur del país?

—Sí. Naturalment. Però és una esperança històrica. El país existeix. No s’ha rendit en el fons. No hi ha una rendició formal. Hi ha molta gent que val, amb idees, disposada a continuar lluitant. No veig un desert. No veig que s’hagi aniquilat la voluntat de construir un país independent i més just. Hi ha una massa crítica suficient, però les condicions internes i externes causen un bloqueig.

—La independència la veieu més factible o menys?

—Jo la vaig veure, la independència. La vaig viure, encara que fos un moment. Quan vaig votar l’U d’Octubre vaig sentir que vivia un acte d’absoluta ruptura, d’absoluta sobirania. Em vaig sentir independent.

- Us sentiu enganyat?

—No. La paraula no és ‘enganyat’. Decebut. Que un 43% de la població amb dret de vot fes un acte prohibit expressament per l’estat, amb la possibilitat de rebre represàlies, és un acte de tal importància que potser encara no n’hem digerit la significació. És un acte d’afirmació popular massiva, en contra de les lleis, de l’autoritat, de la justícia, de la policia, de l’exèrcit, del rei, de tot. Això és tan extraordinari que simplement haver-ho viscut ja em justifica bastant tot el que ha passat.

—Però després no es va mantenir res.

—A partir del 27 d’octubre es van cometre dos errors fonamentals. Primer, els líders polítics haurien d’haver plegat. Sobretot els que eren a la presó, però els que no, també. Potser exceptuant els qui se’n van anar a l’exili, perquè la seva lluita podia tenir un sentit. El fracàs va ser tan evident… No es va voler reconèixer la manca de previsió. Els bascos ho tenien molt claríssim: els qui anaven a la presó deixaven tots els càrrecs i totes les seves responsabilitats. El senyor Otegi ho va fer.

—Avui l’estratègia encara és condicionada per la repressió? Hi ha una hipoteca?

—Exacte, sí. Perquè, quan apareix la repressió, i aquest ha estat el segon error, tota la vida de l’independentisme gira al voltant de la lluita antirepressiva. Durant els anys que van ser a la presó, no recordo cap iniciativa en terreny social, cultural, etc. L’independentisme passa a girar al voltant de la lluita antirepressiva. Això és elemental. En la meva experiència com a advocat laboralista ho he viscut.

—En quin sentit?

—He viscut molts conflictes obrers. Vagues importants per a fer reivindicacions laborals: salaris millors, condicions millors. Això dóna lloc a una repressió: acomiadar els quatre o cinc dirigents més significats. Aleshores, tota la lluita que portava aquell col·lectiu obrer, encaminada a aconseguir unes millores, tothom se n’oblida, no se’n parla més, i l’única cosa és aconseguir la readmissió dels acomiadats. Això és el que hem vist en política. De les reivindicacions socials i culturals no se’n parla més. La lluita antirepressiva funciona i és un element de mobilització, però no pot ser l’única. Els empresaris ho tenen claríssim: primer es neguen a negociar, això causa el conflicte, el conflicte causa la vaga. Assenyales uns quants treballadors, en temps de Franco se’ls posava a la presó si el conflicte era important, i després els acomiades. I a partir d’aquí es negocien les condicions amb què aquesta gent serà reincorporada. I aquí s’acaba la història.

—Què us sembla el murmuri sobre una amnistia per als milers d’independentistes represaliats?

—Aconseguir una amnistia sí que és un èxit polític. Aconseguir uns indults vol dir simplement sotmetre’s a la bona voluntat del poder, que te’ls concedeix a canvi de tranquil·litzar la situació. Amb l’amnistia, el poder institucional reconeix la legitimitat de l’actuació que va donar lloc a la repressió. Això és una diferència molt important. L’indult, no. L’indult diu: “Vostès van cometre un delicte”, i el delicte i la culpa continuen existint. He defensat sempre la mobilització a favor de l’amnistia perquè sí que té un component molt fort de legitimació.

—Hi ha veus, com ara el jutge José Antonio Martín Pallín, que diuen que l’amnistia també hauria de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol. Això també legitimaria la resposta de l’estat.

—Això seria la repetició de l’amnistia del 1978, que va amnistiar tots els antifranquistes i tots els criminals franquistes. Es repetiria la jugada. No és escrit, com hauria de ser una amnistia. Naturalment, una amnistia que legitimés la repressió pot ser una curiosa manera de treure-li sentit a l’amnistia pròpiament dita.

—Creieu que hi ha un marge legal, constitucional, per a fer una amnistia?

—No hi ha cap prohibició de l’amnistia. I l’amnistia fiscal de Montoro l’any 2012? I quan el Montoro va amnistiar tots els defraudadors d’hisenda que havien comès delictes? Delictes del codi penal, eh? No administratius. Delictes del codi penal. Allò va ser una amnistia. No entenc aquesta mania de dir que l’amnistia està prohibida. La constitució espanyola no en parla. Ni la regula ni la prohibeix. La possibilitat de l’amnistia és del tot present des que l’any 1978 es va concedir. Allò que no està prohibit es pot fer, sempre que no hi hagi una llei concreta en contra. Però no hi ha cap llei que la prohibeixi.

—La constitució sí que prohibeix un indult general.

—Sí, però això no té res a veure amb l’amnistia. Els indults generals eren els que feia Franco: quan hi havia un papa nou, ell feia un indult general a bona part de la delinqüència comuna. Això no tenia cap justificació, era un acte populista i, sobretot, pràctic, perquè arribava un moment que a les presons del franquisme ja no s’hi cabia. I aleshores aprofitaven qualsevol festa patriòtica o religiosa per fer l’indult general. Però no té res a veure amb l’amnistia.

—Què haurien de fer els partits independentistes, que poden decantar la investidura de Pedro Sánchez?

—Reclamar l’amnistia.

—Amb això n’hi hauria prou?

—L’autodeterminació no entra a la constitució espanyola, això sí que és veritat. És impossible, cap govern no voldria. Alguns polítics proclamen que s’ha d’avançar cap a l’autodeterminació. No s’avança cap a l’autodeterminació. L’autodeterminació és: sí o no. Es té o no es té. Però no avances. “Avancem cap a l’autodeterminació a còpia de diàleg.” S’avança allò que es pot graduar, però aconseguir més autodeterminació o menys no té cap sentit.

—Creieu que ha funcionat aquesta mena de peix al cove que ha intentat ERC?

—No. No veig el peix enlloc, a part dels indults i de la modificació del codi penal, que encara vol dir viure del tema antirepressiu com a objectiu únic. No hi ha peix enlloc. No veig ni el cove. On és, el cove?

—Per tant, podríeu arribar a entendre que es bloqués la investidura de Pedro Sánchez?

—Em costa. Quina és la contrapartida? Guanyes? No, provoques una repetició de les eleccions. De moment, és el pitjor mal. Jo em conformaria a negociar uns altres aspectes de millores autonomistes, millores que afecten la vida real de la gent, i aconseguir l’amnistia.

—Com vau interpretar l’abstenció en les darreres eleccions municipals i espanyoles?

—Malament. Molt malament. No sé com ha millorat les coses, això de no votar. Les ha empitjorades. Ens ha afeblit. Amb una abstenció en massa, general, totes les forces independentistes podrien fer-ho servir com una eina d’enfrontament i deslegitimació. Això em semblaria probablement molt bé, però és impossible i a més no es plantejava així. Ha estat una abstenció minoritària.

—La CUP la veieu encara com un espai propi?

—La veig en una situació crítica. Que la CUP ha tingut un sentit positiu és evident. Últimament havia desaparegut. Per votar la CUP, en aquestes últimes eleccions, s’havia de tenir molta moral. No existia, no se l’ha vista enlloc. Una desaparició… Ara: és possible que tingui possibilitats de refundació. Sembla que ara té previst un congrés.

—Quin creieu que és l’error original que porta la CUP cap a aquesta mena de desaparició?

—No ho sé. Crec que és un error de direcció, de manca d’iniciatives, d’haver-ho reduït tot a un parell de frases que serveixen per a clausurar un míting. No entenc quina política ha seguit la CUP. Aparentment, al congrés dels diputats hi anaven a bloquejar el funcionament de les institucions. Aquest va semblar que era el programa. Però això no s’ha notat, perquè han fet un paper normal, discret. El paper que podien amb dos vots. Són gent vàlida. En Botran és una bona persona i un bon historiador, i segurament un bon polític, però a les pretensions de bloquejar institucions per si soles no els veig el sentit. I he trobat a faltar iniciativa en el dia a dia.

—Quins elements imprescindibles hauria de tenir, aquesta refundació?

—No limitar-se a l’activitat municipalista. En alguns municipis han funcionat; en uns altres, han fracassat. El problema del municipalisme de la CUP és que en alguns pobles no ho han fet bé. En el terreny estricte on es prenen les decisions. No han estat a l’altura, al meu entendre.

—On, per exemple?

—No voldria… Però hi ha hagut casos concrets on han fracassat. Com a organització de masses s’hauria de reforçar internament. Fer una formació de quadres. Han mostrat una insuficiència de quadres. És un problema de formació i direcció política. I en els moviments socials ningú no hi ha tingut cap paper. Em sento bastant incapaç de donar cap idea en aquest terreny, perquè no és el meu ni m’hi he dedicat. Em sembla que hi hauria d’haver una organització com la CUP, per a lligar l’independentisme amb una reivindicació social molt forta que es desenvolupi en el terreny municipal, en els moviments socials de base i en el terreny institucional. Això és el que jo trobo a faltar. I estaria molt content que se’n sortissin.

—A la lluita judicial dels exiliats, hi veieu possibilitats de victòria?

—Una victòria a Estrasburg seria un element molt positiu de legitimació, però molt limitat. Al Tribunal d’Estrasburg no se li pot donar un paper que no té. És un tribunal ple de contradiccions i que ha perdut categoria. El problema ha estat l’entrada d’un seguit de països on el nivell de drets humans deixa molt a desitjar. El tribunal europeu no ofereix garanties de criteri sòlid de defensa dels drets humans fonamentals. Durant uns anys ha estat un referent molt important, però que era basat en l’assistència d’unes magistratures nacionals de països democràtics consolidats, que havien creat una jurisprudència. Han aparegut països d’un nivell democràtic molt discutible que han rebaixat els plantejaments. En deu anys ha perdut prestigi i ha perdut garanties. No hi confiem gaire. Si s’hi obtenen victòries, seran relatives a la manca d’imparcialitat dels tribunals espanyols i a problemes processals i procedimentals, perquè s’han incomplert principis bàsics, com ara el dret del jutge pre-constituït. Crec que el Tribunal d’Estrasburg s’aferrarà a elements de procediment per condemnar Espanya. Això serà un èxit polític? Molt relatiu.

—Aleshores, de què depèn el retorn del president Puigdemont i de la resta d’exiliats?

—De l’amnistia.

—Solament de l’amnistia?

—Home, i d’una sentència. Allò que s’ha recorregut davant el tribunal europeu són les actes judicials de condemna, per a uns, i per als qui encara no han estat condemnats, les actes de processament. Això significaria l’alliberament total de tota responsabilitat penal.

—La situació de la llengua us preocupa?

—Molt. Sobretot quan sento la ràdio i la televisió catalanes. El nivell de la llengua s’ha deteriorat d’una manera espantosa. A l’administració de justícia és absolutament residual. I al País Valencià i les Illes pot ser dramàtic.

—Creieu que hi ha marge per a defensar la immersió lingüística per la via judicial?

—Sí, és clar. Ara, vol dir ensopegar amb el problema de la justícia espanyola, i és políticament molt difícil de tractar, perquè és evident que la magistratura espanyola en el seu conjunt va a la seva. Per més disposat que hi estigui cap govern espanyol, no hi ha res a fer. La magistratura s’ha convertit en un agent polític real, amb criteris propis vinculats a instàncies d’extrema dreta, i és molt difícil de lluitar-hi en contra sense una reforma molt a fons del poder judicial.

NOTA: Els subratllats són meus (J.S.)