dissabte, 13 de març del 2021

PRIMER DISCURS DE LAURA BORRÀS COM A PRESIDENTA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA (12.03.2021)


"Molt Honorables Presidents de la Generalitat de Catalunya presidents Torra i Puigdemont, que no són en aquesta sala però ens estan sentint; Molt Honorables Presidents del Parlament que també són aquí presents; Honorables membres del govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa represaliats que també són aquí com el vicepresident del Parlament Pep Costa i Lluís Guinó, membres de la cambra, il·lustres diputats: El meu primer gest després d’haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d’aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per les seves pèrdues, i també en homenatge als homes i dones d’aquest país que han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.

No som dins de l’hemicicle, una mostra prou contundent de la insòlita situació en què es produeix la sessió de constitució d’aquesta cambra i l’inici de la nova legislatura. Una excepcionalitat que té un doble vessant. El primer, d’excepcionalitat sanitària, per la situació de pandèmia que viu el país i que, entre moltes altres conseqüències, ha impedit que la sessió d’avui es pugui celebrar en les circumstàncies i en l’escenari habituals. I el segon vessant, d’excepcionalitat democràtica, perquè no volem ni podem oblidar que la convocatòria de les eleccions que ens han portat a ser avui aquí va venir propiciada per l’arbitrària inhabilitació del Molt Honorable President Quim Torra, que justament avui fa un any va confinar perimetralment la conca d’Òdena i Igualada i va mostrar el seu lideratge en la lluita contra la Covid-19.

Permeteu-me, però, que comenci agraint l’immens honor que avui se m’atorga. Se’m fa confiança per presidir la cambra que encarna la voluntat sobirana del poble de Catalunya. Una cambra, vull recordar-ho, que és hereva del primer Parlament republicà, de 1932, que es va haver de dissoldre un primer d’octubre de 1938 davant de l’embat del feixisme. Com aquell ho era d’una llarga tradició parlamentària, la de les Corts Catalanes, que durant gairebé cinc-cents anys van ser pioneres del parlamentarisme europeu i que van quedar abolides, novament, per l’autoritarisme borbònic. El Parlament de Catalunya és la màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i de persistir d’un poble que no es vol submís de ningú i que no necessita ni accepta tuteles de cap mena per decidir lliurement com ha de regir el seu destí col·lectiu. Els intents de laminar-lo, de controlar-lo i, fins i tot, d’abolir-lo no són, lamentablement, una realitat pretèrita. La legislatura que acabem de finalitzar va néixer d’un d’aquests intents: la il·legítima aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, que va suposar el cessament del nostre Govern i la dissolució d’aquesta cambra. Vull recordar, perquè no ho podem ni ho volem d’oblidar mai, que el nostre president legítim, el Molt Honorable Carles Puigdemont, en el dia d’avui pot circular lliurement per tots i cadascun dels països de la Unió Europea, però no pot posar els peus en aquesta democràcia consolidada i modèlica que representa que és l’Estat espanyol; que la Molt Honorable Sra. Carme Forcadell, a qui tinc el goig i l’honor de succeir en el càrrec, porta 1.086 dies privada de llibertat, complint una pena que ha estat reiteradament condemnada per nombrosos organismes internacionals neutrals i que hauria de fer enrogir qualsevol demòcrata; que els Honorables consellers legítims Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull n’hi porten 1.118; l’Honorable conseller Joaquim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras, 1.227; i els senyors Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, 1.244 dies; que l’Honorable consellera Clara Ponsatí, l’Honorable conseller Toni Comín, l’Honorable conseller —i, des d’avui, il·lustre diputat— Sr. Lluís Puig (que recuperarà aviat el seu dret de vot) han de romandre encara avui exiliats a més de mil quilòmetres de casa seva per poder fer valer la seva causa, que és una causa justa, com entén qualsevol seu de justícia europea excepte l’espanyola, que no és seu de justícia, sinó seu de venjança. I permeteu-me que saludi de manera especial la il·lustra diputada Meritxell Serret, que ahir mateix va poder tornar a casa seva, com avui torna a aquesta casa de tots, després de gairebé tres anys i mig.

Tant de bo el seu sigui el primer de tots els retrobaments que han de venir, i que no voldríem haver de diferir ni un dia més. Faig un esment especial a la presidenta Forcadell, condemnada per permetre el debat en aquesta casa de la paraula, que és el que és un Parlament. La tasca que va fer com a presidenta del Parlament mereix tot el meu respecte i admiració. De fet, el meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les seves idees, a les nostres idees. Que la presidenta Carme Forcadell, que tan dignament va dirigir aquesta cambra, estigui avui complint pena de presó per haver permès que aquest Parlament pogués debatre qüestions tan essencials com els anhels nacionals del nostre país és una anomalia democràtica que no ens cansarem de denunciar.

L’essència de la democràcia és que la paraula, al Parlament, ha de ser lliure. Al Parlament s’ha de poder parlar absolutament de tot”. Aquestes paraules que Carme Forcadell va pronunciar davant del tribunal que l’acabaria condemnant a onze anys i mig d’empresonament per un suposat delicte de sedició il·lustren l’esperit amb què els exhorto a encarar aquesta nova legislatura: treballar per recuperar la dignitat d’aquesta cambra, per concedir-li la rellevància política que li pertoca com a seu de la sobirania del poble i protegir-la perquè sigui una institució sobirana. Sense separació de poders no hi ha democràcia i és el nostre deure mantenir la inviolabilitat del Parlament, la seva independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l’executiu, ni del judicial.

Quedi dit com a declaració d’intencions d’un Parlament que hem de voler fort, independent i lliure. Perquè sense un Parlament sobirà cap anhel de llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el President Macià: convertim-lo en “l’instrument polític de la seva llibertat col·lectiva”.


Aquest és el meu propòsit i el meu compromís: que aquesta casa, que és la casa de la sobirania del poble de Catalunya, preservi els drets de tots els diputats, que és la manera de preservar els drets dels seus electors, i s’oposi a la retallada de llibertats dels seus membres i, per extensió, de tota la ciutadania a què representem. Com a presidenta, faré que aquesta sobirania sigui respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior.

He acceptat sotmetre’m a la votació per presidir aquesta cambra amb plena consciència no només de l’alta dignitat que implica sinó, sobretot, de l’enorme responsabilitat que suposa presidir i representar una cambra que ha estat, és i probablement continuarà essent un dels principals objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l’Estat espanyol contra Catalunya.

És de tothom sabut que vaig concórrer a les darreres eleccions no pas amb l’objectiu de presidir el Parlament, sinó el Govern de la Generalitat. Però el poble de Catalunya, que és l’únic a qui es deu qualsevol càrrec públic, de la mateixa manera que ha concedit per primera vegada una majoria en vots i en escons netament independentistes a aquesta cambra, també ha concedit la prelació a un grup que no és el meu. Entrar novament a formar part del Govern del meu país, com ja vaig fer, hauria estat, no cal dir-ho, un honor immens. Potser, fins i tot, personalment, una opció més confortable. Però no vaig abandonar la meva vida acadèmica i la dedicació a les lletres i vaig decidir fer el pas de presentar-me a unes eleccions a aquest Parlament buscant, precisament, el confort. Va ser el context excepcional de l’aplicació de l’article 155 i la convicció que tenia el deure cívic i moral de posar-me a disposició del meu país per contribuir a posar fi a la repressió i completar el camí cap a l’alliberament nacional. Ha estat aquesta convicció la que ha guiat tots i cadascun dels passos que he fet des d’aleshores. Si avui tinc l’honor de poder-me adreçar a aquesta cambra és, novament, perquè durant les darreres setmanes he procurat fer una lectura honesta i rigorosa dels resultats dels comicis i he arribat a la conclusió que, ara més que mai, aquesta cambra ha de tenir un paper clau en el desplegament del futur polític del nostre país. I tant la majoria de la mesa com, especialment, la seva presidència estem cridats a fer nostre un compromís insubornable amb el missatge que el poble de Catalunya ens ha volgut adreçar.

La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d’inflexió en l’avenç cap a la independència de Catalunya. Perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans. Tanmateix, sabem perfectament que allò que l’Estat espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes intenta guanyar-ho als tribunals. La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d’impotència política.

Si no hi ha diàleg, no hi pot haver política. I l’Estat espanyol no només ha renunciat a dialogar: està disposat a decidir sobre què i sobre què no poden dialogar els altres. Especialment, està disposat a decidir sobre què i sobre què no es pot dialogar en aquesta cambra, qui ho pot fer i qui no. De quina manera i de quina no. Vull deixar ben clar des d’aquest primer moment que, mentre sigui presidenta d’aquesta cambra, això no passarà. Els diputats del Parlament de Catalunya no tindran altres limitacions que aquelles que imposen els principis democràtics.

El que no té cabuda en una democràcia ni en un Parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d’opressió personal o nacional. Malauradament, cap societat occidental està vacunada contra aquestes xacres, però Catalunya ha estat sempre un exemple de llibertat i aquesta Mesa vetllarà perquè així continuï sent. Com a presidenta, seré tolerant amb la diversitat i la discrepància, però seré també implacable contra el masclisme i la xenofòbia. Les dones i espero que tots els diputats d’aquest Parlament serem un mur contra el masclisme, un mur en defensa de la democràcia.

Voldria remarcar que, per primera vegada, la presidenta i les dues vicepresidències són dones. 65 dels 135 electes són diputades, un percentatge que creix en més de 4 punts respecte de la legislatura anterior. Continuarem des del Parlament desenvolupant el pla d’igualtat a través d’un pla d’acció que aconsegueixi erradicar les discriminacions de gènere i assolir la igualtat efectiva, combatent, també, el feixisme polític que vol retallar els drets de les dones. Mai no hi ha hagut tantes dones a l’hemicicle, un reflex tardà del que està passant, socialment, i del que encara ha de passar més. Que mai n’hi hagi hagut tantes, de dones, és el reflex que durant massa temps n’hi ha hagut massa poques.


Aquesta legislatura ha de ser, igualment, la de la represa de la nostra vida cívica, cultural, comercial, professional amb plenitud després de la pandèmia. I per assolir aquesta plenitud i pal·liar els efectes devastadors que aquesta crisi sanitària ha tingut en tots els àmbits, serà crucial no només l’orientació i voluntat política del Govern, sinó també l’impuls legislatiu d’aquesta cambra. La garantia del progrés econòmic i social d’una societat és directament proporcional a la seva capacitat legislativa, perquè les lleis que tindrem encomanades de fer, companys diputats, són les eines amb les quals garantim, protegim i anticipem el nostre futur.

Som al 2021 però no tenim un Parlament del segle XXI que serveixi per protegir, millorar i actualitzar els drets polítics. Treballaré perquè sigui un Parlament capdavanter, tan útil, digital i avançat com sigui possible. Avui fa 32 anys que Tim Berners-Lee va redactar el primer esborrany que va definir conceptes tan importants com la web o el concepte d’hipertext: una proposta que havia de marcar les bases de la xarxa global de coneixement col·lectiu. En aquest sentit, aprofito l’avinentesa perquè hem de fer des del Parlament també una aposta decidida per la modernització d’aquesta institució i dels seus procediments. En el tram final de la legislatura anterior la pandèmia ens ha demostrat l’absurditat de les limitacions tecnològiques que van pervertir la seva arrencada, perquè es dona la paradoxa que avui constatem que els debats i les gestions telemàtiques no només són possibles, sinó que actualment són imprescindibles.

No tinc cap dubte que tots i cadascun de nosaltres treballarem des d’avui mateix per fer possible la recuperació econòmica i social del país. Que ho farem des de la consciència que totes les crisis, també aquesta, colpegen amb una duresa especial els sectors més vulnerables de la nostra societat. I precisament per això l’impuls legislatiu d’aquesta cambra ha de tenir com a principal preocupació la protecció dels qui no tenen sinó les institucions públiques per protegir-los.


Treballaré per fer que aquest Parlament sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha de ser encara més perquè no és fiscalitzat per ningú, atès que la seva independència és sagrada. Per això la seva exemplaritat i la transparència de tots els processos han de ser màximes.

I, en temps de crisi i de dificultats econòmiques severes, l’austeritat ha de ser un mandat i la integritat, una raó de ser.

Aquest, doncs, és l’esperit amb què els convido a treballar i a legislar per donar resposta a les necessitats de la ciutadania i a les aspiracions democràtiques representades per la majoria dels diputats del Parlament constituït arran del que el poble de Catalunya ha expressat a les urnes.

El Parlament de Catalunya és la representació de tots els catalans i la seva labor ha de ser feta per a tots els catalans.

El meu compromís, que també faig extensiu a la resta de membres de la Mesa, és treballar incansablement perquè la veu de la ciutadania sigui present a cadascuna de les nostres actuacions. I, en aquest sentit, els convido a fer política en la sala de plens, però els demano que no converteixin aquesta institució en una casa tancada en ella mateixa, sinó que l’obrim, que potenciem la seva funció d’espai per al debat social, intel·lectual, cultural. Faré ús de prerrogatives que només sé que hagi dut a terme un president d’aquesta casa, Ernest Benach, convidant una personalitat del món científic o cultural a adreçar unes paraules als diputats. Va ser el mestre Joan Solà i vaig tenir el gran privilegi d’acompanyar-lo. En aquella ocasió, va exhortar els diputats dient-los: “Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant, de fer-ho malgrat tot. Té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat.” I parlant de la seva especialitat, la llengua, la llengua dels Països Catalans, hi va afegir: “Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.” Tinguem-lo present, també, en la responsabilitat que tenim envers la columna vertebral del país, la llengua pròpia: el català al Principat, la llengua de signes catalans, així com l’occità, aranès, a l’Aran. Deia abans que la composició d’aquesta cambra és el reflex de l’opinió expressada pels ciutadans a les urnes i deia i sostinc que en aquesta casa la paraula ha de ser lliure, però els representants de les forces democràtiques ens hem de conjurar també per no donar ressò a les idees totalitàries que s’escarrassen per estendre’s perillosament entre la nostra societat. El feixisme és incompatible amb la democràcia, no el podem normalitzar en el nostre escenari polític. Tenim també el repte col·lectiu de parar atenció a les causes del seu creixement.


Els ciutadans han escollit, amb la força inapel·lable del seu vot, un Parlament que s’ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i que ha de tenir el coratge per plantar cara a la repressió. Aquest és l’encàrrec sorgit de les urnes i que no podem defugir. Com a presidenta, penso defensar el compliment del mandat electoral del 14 de febrer. En democràcia, és la llei la que s’ha d’adaptar a la voluntat popular i no al revés. Estem en una cambra legislativa i hem de poder i podrem legislar sobre tot allò que la seva majoria decideixi. Perquè l’únic límit que té aquest Parlament és l’aspiració dels ciutadans de Catalunya que nosaltres representem i arribarem fins on ells, democràticament, ens portin.

Fem nostres les paraules que Simone de Beauvoir va deixar escrites: “Que res no ens limiti. Que res no ens defineixi. Que res no ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.”

Diputats i diputades, els convido a no posar límits a la democràcia i a fer possible que la llibertat de Catalunya arribi fins allà on els seus ciutadans vulguin decidir. Els electors han dipositat en nosaltres la seva confiança per contribuir a convertir Catalunya en un país més lliure, més pròsper i més just. Que no sigui decebuda la seva esperança. Que no sigui escarnida la seva confiança.

Queda constituïda la XIII legislatura. Visca la Catalunya democràtica, justa i lliure que des d’avui representem."nya presidents Torra i Puigdemont, que no són en aquesta sala però ens estan sentint; Molt Honorables Presidents del Parlament que també són aquí presents; Honorables membres del govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa represaliats que també són aquí com el vicepresident del Parlament Pep Costa i Lluís Guinó, membres de la cambra, il·lustres diputats: El meu primer gest després d’haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d’aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per les seves pèrdues, i també en homenatge als homes i dones d’aquest país que han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.


dissabte, 27 de febrer del 2021

JOSEP SORT I LA COVARDIA NACIONAL*

La desqualificació de Josep Sort (Reagrupament) de la llista electoral de Junts x Catalunya per al proper 14 de febrer (si no hi ha sorpreses) ha estat fulminant. La recerca per les xarxes dels carronyaires a sou de l’estat espanyol ha donat els seus fruits. Unes piulades al Twitter i unes entrades al Facebook l’han deixat fora de la cursa pels escons. Exabruptes més o menys irònics han estat presentats com a mostra fefaent de “xenofòbia”, i això ho diuen aquells que no accepten la democràcia per resoldre afers polítics, aquells que aproven la repressió violenta d’un referèndum i que estan cofois pel fet que els líders independentistes catalans vagin camí dels quatre anys d’empresonament i d’exili. Davant d’aquestes aberracions, en plena Europa “democràtica”, què ens queda als catalans? Ni tan sols el dret a queixar-nos i a alçar la veu, ni que sigui de manera discordant i gutural. No ens podem queixar, no podem insultar, no podem amenaçar (figuradament), no podem descarregar la nostra ànima contra els animals que exerceixen la força del seu poder vers el legítim dret d’autodeterminació de la majoria d’un poble.
Però allò que és més greu: la repressió ens l’exercim nosaltres mateixos seguint les indicacions de l’enemic. A Puigdemont, a Torra, a la Borràs els han dit de tot, també a Mas. “Supremacistes!”, “colpistes!”, “anitidemòcrates!”, “nazis!”… ens els han posat a parir, i a aquells que som independentistes per extensió. I nosaltres no podem dir res d’aquells que pacten amb feixistes per mantenir l’Ajuntament de Barcelona, ni podem esbravar-nos amb aquells veïns que estan disposats a fer com els “txetniks” si arriba el moment d’atacar les banderes estelades i a qui les branden. No es deixa cap escletxa, cap vàlvula d’escapament, es castra la televisió local de qualsevol catalanisme, perquè es consideren els símbols de la nació com manifestacions d’un bàndol… i només s’accepten les expressions de bàndol castrador. Uns s’afanyen a indicar els radicalismes catalanistes i els altres a submergir-los en lleixiu per tal que, blanquejats, siguin més presentables per a aquells que volen votar un partit independentista però sense ullals, sense urpes, esdentegat.

Degudament esporgada de “males bèsties”, la llista ja queda més polida, desintoxicada, desinfectada (com deia aquell), no hem de posar-nos a l’alçada dels que ens voldrien a tots a la presó, o millor, davant d’un escamot d’afusellament, nosaltres som bons i civilitzats, i mai fem un pet en públic. Mesells, submisos, educats, ben parlats, representant la comèdia independentista als hemicicles, però dins d’un ordre, no fos cas que els milers de gossos que ens vigilen detectin algun forat per on clavar-nos l’espasa dels seus retrets: “insolidaris!”, “colpistes!”, “terroristes!”. I com que ningú vol que la sang arribi al riu, val més separar d’aquesta cursa de nines de porcellana aquells que, com Josep Sort, porten anys ensenyant les dents.

*(NOTA: Article de Fèlix Villagrasa, publicat el 30 de gener al BLOC GRAN DEL SOBIRANISME)

RAMON GROSFOGUEL PARLA, I PARLA BÉ

 

dilluns, 15 de febrer del 2021

NOTA DE PREMSA DE REAGRUPAMENT (15.02.2021)

La majoria independentista en vots i escons ha de portar a l’aixecament de la DUI

Demanem responsabilitat a Esquerra per fer possible un govern nítidament independentista

Les eleccions d’aquest 14F han demostrat altra vegada que els catalans no renunciem a la independència del nostre país. 

Com a membres de la candidatura de Junts per Catalunya, des de Reagrupament felicitem el partit pels resultats obtinguts, sobretot tenint en compte els pocs recursos amb els que comptàvem pel fet de ser un partit nou i, pel mateix fet, la poca presència als mitjans públics. 

Des de Reagrupament demanem ara a Esquerra un acte de responsabilitat i que faci possible un govern nítidament independentista i que compleixi amb el mandat de l’1 d’octubre. 

Tenim més del 51% de vots independentistes, per tant ja estem legitimats per esdevenir un estat independent. 

Ha quedat demostrat per activa i per passiva que les taules de diàleg no funcionen amb el govern de l’estat espanyol i ha arribat el moment d’aixecar la suspensió de la República Catalana. 

El poble català no tolerarà 4 anys més de vies mortes. 

Prou submissió a un estat antidemocràtic que avui mateix ja ha tolerat la suspensió del tercer grau dels presos polítics. 

Prou aguantar repressió i autoritarisme. 

Prou. 

Tenim l'oportunitat de ser i no podem esperar més. 

Per tant, repetim: responsabilitat i obediència al poble de Catalunya. 

Els ciutadans ens han donat una altra oportunitat. 

No la malbaratem.

Oficina de Premsa de Reagrupament


dimarts, 9 de febrer del 2021

Concentracions per la llibertat dels presos polítics i exiliats (pel CONSELL PER LA REPÚBLICA), 9.02.2021

Com ja sabreu, la Junta Electoral Provincial ha prohibit fer actes en favor dels presos polítics, exiliats i represaliats per l’Estat espanyol durant la campanya electoral.

Davant aquest nou atac a la llibertat d'expressió i llibertat política, el Consell per la República ha donat suport a les concentracions convocades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural i que s'han produït triomfants els dilluns 1 i 8 de febrer a diferents poblacions i ciutats de Catalunya.

L’èxit de les convocatòries ha quedat plasmat en aquestes imatges amb les diferents trobades on hi han participat desenes de Consells Locals.

dimecres, 3 de febrer del 2021

El núcleo duro de Puigdemont crispa a ERC y complica las alianzas independentistas

CANDIDATOS COMO CANADELL O JOSEP COSTA

Son cargos de confianza de Carles Puigdemont que con sus declaraciones o el uso que dan a las redes sociales están generando una tensión sin precedentes en el bloque soberanista
Por
02/02/2021 - 05:00

El ambiente entre independentistas se está crispando aceleradamente en la campaña electoral catalana. Apenas comenzados los 15 días anteriores a las urnas, los dardos entre las principales formaciones soberanistas son cada vez más potentes. “Esta es una campaña muy crispada, eso se vio en el debate del domingo”, admite una fuente independentista a El Confidencial. Pero hay dos motivos principales para ese aumento de la tensión: el primero es la presión, especialmente sobre ERC, que ejercen algunos de los fichajes de Carles Puigdemont, pues a través de las redes calientan la campaña para captar voto soberanista. El otro punto de fricción es qué hacer si el independentismo obtiene más del 50% de los votos el 14-F.

Frases y consignas lanzadas por los candidatos de Puigdemont han puesto en alerta a otros partidos independentistas. “De la ‘war room’ del Parlament salió un grupo al que Puigdemont intentó neutralizar con fichajes muy personales que le pueden causar problemas”, explica una fuente a este diario. La ‘war room’ o ‘habitación de la guerra’ era el despacho que compartían Quim Torra —antes de ser ‘president’—, Laura Borràs, Francesc de Dalmases y Josep Costa, actual vicepresidente del Parlament. “En un momento determinado, Puigdemont se dio cuenta de que el grupo de la ‘war room’ tenía vida propia y quiso ponerle remedio”, subrayan las fuentes.


De ese grupo inicial, solo Josep Costa siguió siendo fiel escudero de Puigdemont. Torra intentó, en los últimos meses de su mandato, ‘volar’ solo y logró imponer a Laura Borràs como candidata para el 14-F. Tras las primarias, hubo trampa en las listas: Dalmases, miembro de la ‘war room’, apareció como por arte de magia en el número 15 de Barcelona, adelantando a candidatos que habían obtenido más votos que él. Pero tenía una gran ventaja: era amigo de la presidenciable, por eso debía ir en un puesto de elección segura. Jordi Pesarrodona, por ejemplo, que obtuvo 331 votos (Dalmases se quedó en 248), ocupa el puesto 33 de la lista.

Para entonces, Puigdemont había trufado las listas con lugartenientes dispuestos a todo. Uno de ellos era precisamente Josep Sort, presidente de Reagrupament, que dimitió hace pocos días después de llamar “puta histérica española” a Ada Colau.

Marcos Lamelas. Barcelona
"Limpieza de españoles"

Era el mismo personaje que escribía hace poco más de un año: “Haremos limpieza de españoles, ¡‘promise’!”, un mensaje con espeluznante trasfondo. O que cotidianamente califica a los dirigentes de partidos constitucionalistas de “ratas”, “perros” o “animales”. Hace escasos días, recordaba: “Va, españolarros ñordos, salid a la calle. Os hemos derrotado en la UB [el candidato independentista ganó el rectorado de la Universidad de Barcelona] y os derrotaremos el 14-F. Y asaltaremos el Colegio de Abogados. No os comeréis un ‘kiko’. ¡Padeceréis, promesa!”.

Son solo algunos mensajes extremistas. Sort es, según su página de LinkedIn, profesor asociado de la UB y de Eserp School Business & Social Sciences, que decidió hacer desaparecer la página del perfil de su polémico colaborador y marca distancia con él: “El señor Sort no pertenece al claustro de profesores desde el año 2016”, advertía esta prestigiosa escuela el pasado 25 de enero. Las fuentes consultadas indican que este tono responde a una directriz estratégica: “Lo que existe es un estilo de aplicar el insulto directo a los rivales. Puigdemont buscó a gente con discursos ultrarradicales para equilibrar la lista electoral”.

Sería el caso de Joan Canadell, al que las bases de JxCAT eligieron de número tres por Barcelona. También crea polémica por sus tuits xenófobos, hasta el punto de definir a los españoles y a los catalanes no independentistas de “colonos”. El tema de Canadell es una piedra en el zapato de JxCAT, porque en el caso de que Laura Borràs fuese inhabilitada por corrupción (está imputada desde hace años), él podría ser el relevo.

“¿Aceptaría usted, si llega a ‘president’, en su Gobierno a un señor que, como Canadell, ha lanzado tuits con tintes xenófobos?”, fue interpelado el candidato de ERC, Pere Aragonès, este lunes. La pregunta fue demoledora y dejó descolocado al candidato. Aragonès echó balones fuera y apeló a que ERC es un partido que condena la xenofobia y el racismo. “No me gustaría tener a nadie xenófobo al lado”, admitió para zanjar el asunto. Pero no se negó en redondo que si ERC gana las elecciones —y gana con los votos de JxCAT—, se tenga que tragar ese sapo.
Personajes que se esconden entre sí

Canadell es un plato que no es del gusto de Esquerra ni tampoco de un sector de JxCAT. Desde Esquerra, de acuerdo con la explicación de sus fuentes, subrayan que “da la sensación de que Junts per Catalunya es un espacio en desbandada. Así como ERC es un partido cohesionado y coherente, con propuestas que todos defienden, en Junts da la sensación de que cada uno va por su lado y de que se defienden ideas personales. Por eso, acaban escondiendo a sus personajes. Por ejemplo, ha salido Joan Canadell diciendo cosas y, acto seguido, Laura Borràs contradiciéndolo. Además, Borràs y Canadell, números dos y tres, se esconden entre sí”.

Lo que está claro es que la campaña de imagen que Canadell comenzó con una tremenda fuerza justamente hace un par de semanas ha sufrido un parón, ya que el número tres tenía más protagonismo en los medios que la propia Laura Borràs. Y eso es algo que la candidata no está dispuesta a tolerar.

“ERC y JxCAT saben que se necesitan y la sangre no llegará al río”, explica una fuente del PDeCAT, otra formación independentista. “Puigdemont ha visto que Laura Borràs no es obediente como Torra y por eso fichó a gente como Canadell, que la pueden desgastar y hacer un cierto contrapeso en las listas. Pero la finalidad de todo es poner contra las cuerdas a ERC, mientras que Oriol Junqueras entra al trapo a todas las provocaciones”.

Esta fuente añade a esos nombres otros candidatos molestos cuya labor es incendiar el ambiente, como Aurora Madaula y el propio Dalmases. Pero también Josep Costa, que tiene la particularidad de sacar de sus casillas a ERC casi a diario. “Costa es un activista nato, pero confunde nabos y coles”, admite la fuente. De hecho, el vicepresidente ha sido uno de los escuderos de Puigdemont más beligerantes con los republicanos e intentó en varias ocasiones dejar en evidencia —cuando no denunciar abiertamente— al presidente del Parlament, Roger Torrent (ERC).

Pero los ‘francotiradores’ de Puigdemont son muchos más. Albert Donaire, candidato por Barcelona, es otro radical confeso. “Un día os encontraremos a cada uno de vosotros. No reiréis tanto. Entonces habrá justicia real. La justicia existirá con la república. Ya podéis correr”, amenazaba a los no independentistas Donaire hace pocos meses. Portavoz de Mossos per la Independència, ha sido expedientado en diversas ocasiones por sus mensajes y tuits xenófobos e insultantes hacia todo lo que sea español o lo que no sea independentista.

Uno de sus grandes amigos, Salvador Vergés, es también el número tres por Girona, cuyo estilo es similar al de Canadell. “Vergés es un emprendedor y activista que, como Joan Canadell, representa un tipo de perfil que hace falta en la política”, advertía un portal afín a Puigdemont el pasado 13 de diciembre. En un discurso pronunciado en Olot este diciembre, Vergés calificó a los españoles de “torturadores y represores”, aseguró que le da vergüenza “tener que seguir llevando el DNI español” y que “España nos roba 16.000 millones cada año”.


Desde ERC, prefieren obviar a estos activistas. “Esos personajes, más que ser un problema para nosotros, acabarán siendo una molestia para JxCAT. Fueron fichados después de que los miembros de la ‘war room’ tomasen posiciones y lo que hacen ahora es ponerse de acuerdo para atacar al rival. A veces provocan crispación, pero al final el problema acaba revolviéndose contra Junts, por lo que es un asunto suyo y a ver cómo lo gestionan”, explican a El Confidencial fuentes republicanas. El hecho de que algunos de estos ‘francotiradores’ vayan dejando su huella en las redes sociales, para Esquerra, “no es que sea ni siquiera una cosa organizada, sino que forma parte del caos en que vive ese partido”.
Desacuerdo por los votos para la independencia

El otro punto que crea tensión es el hecho de que JxCAT y la CUP son partidarios de forzar la situación y de realizar una declaración unilateral de independencia (DUI) o de reactivar la declaración de independencia que se hizo en el Parlament en octubre de 2017. El PDeCAT rechaza la vía unilateral y ERC es partidaria de intentar un referéndum pactado.

Este sábado, Borràs aseguraba que activará la DUI si la suma de votos independentistas supera el 50% de los sufragios emitidos. Canadell describía la hoja de ruta: “1: ganar por el 50%, prácticamente indispensable; 2: que haya 68 diputados [o sea, mayoría absoluta] dispuestos a activar la declaración de independencia, ya que solo con Junts no llegaremos; 3: que la sociedad civil lo defienda”. Se trata, pues, de llevar el reloj de la historia al día antes del 1-O.

Un alto dirigente de ERC reconocía a El Confidencial que “el 50% de los votantes a favor de la república no es suficiente. A partir de un 70 o un 75%, se podría pensar en el inicio de un proceso para cambiar el estatus, pero por debajo de ese porcentaje, corres el riesgo de fracturar la sociedad”. De ahí que el machacón eslogan de ERC después de las últimas elecciones autonómicas fuese el de que primero hay que “ensanchar la base” y luego iniciar el proceso hacia la independencia.

Desde los círculos radicales, eso casi suena a traición. El propio Canadell afirmaba en TV3 que un verdadero independentista no dejaría para dentro de unos años la proclamación de la república: "Los verdaderos independentistas la quieren mañana mismo”, sentenciaba. Ese es el principal caballo de batalla del soberanismo. Marta Vilalta, portavoz de ERC, en una píldora envenenada, le devolvió la pelota a Canadell: la vía de ERC “es tan amplia que se contrapone a aquellos que defienden una vía estrecha, que renuncian a crecer y que prefieren ser pocos y puros”.


En ERC, hay un cierto temor a la utilización política que Junts pueda hacer de ese tema. Los republicanos se conforman con que el independentismo saque más del 50% de los sufragios para “tejer grandes alianzas” y poder “forzar al Estado español a aceptar la amnistía y el referéndum como únicas vías democráticas para resolver el conflicto del Estado con Cataluña”. Pero ERC teme la ‘pinza’ de JxCAT con la CUP y movimientos cívicos como la ANC y Òmnium Cultural. La presidenta de la Asamblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, no ha dejado de presionar para que todos los partidos independentistas aceptasen que se proclamará la república si el independentismo logra el 50% más uno de los votos.

Un decálogo elaborado por la ANC exige que los partidos soberanistas adopten “una política de bloqueo de las instituciones españolas, no compartir actos institucionales y ejercer la desobediencia institucional”. También exige “una Administración catalana fiel al mandato del 1-O, la planificación de un marco jurídico legal posindependencia, buscar financiación fuera del Estado español, crear una Agencia Nacional de Inteligencia, fortalecer el Diplocat y practicar una acción exterior independentista”. Un brindis al sol inasumible, pero útil a un sector del independentismo para criticar al sector más moderado.

La clave es cómo conseguir la independencia: “Los pasos que estamos haciendo nos dan muchas pistas: No conseguiremos que el Estado español se avenga a negociar. No tiene ningún aliciente para negociar nada. Por tanto, no conseguiremos la independencia facilitando investiduras, aprobando Presupuestos o garantizando la estabilidad de ningún Gobierno español.”, alertó Borràs. A JxCAT, pues, le queda intentar la independencia por las bravas. O por la DUI.

Reagrupament: la reserva espiritual de la que salieron Torra y Canadell

Joan Canadell, número tres de la lista de JxCAT, militó en Reagrupament. Y el 'expresident' Quim Torra presumía que en toda su vida solo había militado en un partido: Reagrupament


Reagrupament lleva años marcando la política catalana. En España, sin embargo, muchos solo han conocido Reagrupament cuando esta semana su presidente, Josep Sort, fue obligado a dimitir de la lista de JxCAT por numerosos tuits ofensivos contra Ada Colau, en particular, y contra los españoles en general; a Rosa María Sardà, una vez muerta; y hasta atacó a la periodista de TV3 Lídia Heredia, que pasaba por allí.

Sort, profesor de la Universidad de Barcelona, tuvo que dimitir del puesto 65 de la lista de JxCAT. No iba a salir de todos modos, pero después borró su cuenta de Twitter. Lo que pasa es que Reagrupament no es anecdótico. Joan Canadell, número tres de la lista de JxCAT, militó en Reagrupament. Quim Torra presumía de que en toda su vida solo había militado en Reagrupament. Y Laura Borràs, cuando presentó su candidatura a las primarias de JxCAT, que ganó, recibió el respaldo entusiasta de… Reagrupament.

El pasado 14 de noviembre, esta plataforma emitía un comunicado en el que daba su "pleno apoyo" a Borràs como candidata. La aún diputada en el Congreso había sido impulsada a dicha candidatura por Quim Torra. "Ánimos, Laura, haremos historia todos juntos", acababa la nota de esta formación, tan minoritaria como influyente. Su candidata ganó. Reagrupament es algo más que un grupúsculo esencialista. Buena parte de las cosas que han pasado en Cataluña solo se entienden en esa clave. Sort ha salido de la lista, pero Reagrupament sigue.

Nació en 2009, cuando el 'exconseller' de Gobernació Joan Carretero pilotó una escisión de una corriente de opinión de ERC, situada la derecha en el seno de esta formación. En estos doce años Reagrupament ha tenido influencia no solo en colectivos como la ANC o los referéndums como el de Arenys de Munt. También ha impactado de manera importante en diversas formaciones, con numerosas idas y venidas, ahora como partido, ahora como movimiento político. Pero no hay que dejarse engañar. Un exmiembro de Reagrupament, Quim Torra, llegó a presidente de la Generalitat. La caída de Sort ha sido un revés, pero Reagrupament continúa siendo una constante en la política del 'procés'.

En contra de lo que se pensó en un inicio, Reagrupament con su marcha nunca debilitó de verdad a los republicanos. En la ERC de Gabriel Rufián no tenía sentido ese espacio de derecha conservadora, radical en su independentismo y que hacía guiños al antiguo carlismo. El propio grupo siempre fue propicio a las escisiones y batallas internas. Pero ha sabido mantener su influencia pese a todas las tensiones.

Puñalada a Bonvehí

Reagrupament no ha ganado nunca unas elecciones, pero en las disputas internas brilla. Así lo hizo cuando Puigdemont decidió romper el PDeCAT. Tras diversos bandazos —llegaron a coaligarse de nuevo con ERC— Reagrupament había recabado en el PDeCAT con el que mantenía un convenio de colaboración. Fue en ese justo momento, el pasado mes de julio, cuando Reagrupament decidió romper con el partido que preside David Bonvehí. En la ruptura hicieron un llamamiento a la militancia del PDeCAT para que se sumasen a JxCAT. De ese nuevo giro nació la integración de Reagrupament en JxCAT y la posición de Josep Sort en la lista que encabeza Puigdemont.

La posición se perdió cuando los Comunes, encabezados por el ex secretario general de CCOO, Joan Carles Gallego, descubrieron el tuit contra Colau —la llamaba puta— y, a partir de aquí, un perfil de Twitter que no aguantaba la mínima mirada humana. Comunes 1 - JxCAT 0.
Ideología

Reagrupament ha defendido desde su origen la proclamación de la independencia y ha denunciado lo que a su juicio ha sido siempre "la inoperancia de los gobiernos españoles”. Como La Crida y como JxCAT, Reagrupament siempre ha luchado contra las etiquetas de "izquierda y derecha", que considera superadas.

También han sido siempre unos teóricos de la internacionalización del conflicto catalán, justo el principal objetivo de Puigdemont en Waterloo. Hay mucho más de Reagrupament en JxCAT que al revés. No viene de un nombre más o menos en la lista.

diumenge, 31 de gener del 2021

Tornarem a guanyar malgrat el joc brut de l’Estat


Manifest del Consell per la República de cara el 14-F (31-1-2021)

Com era d’esperar, el TSJC ha infligit la data de les eleccions al Parlament de Catalunya que seran, finalment, aquest 14 de febrer. Un cop més, es ratifica la voluntat d’intromissió dels jutges espanyols sobre les decisions del Govern català: revocar el decret aprovat d’ajornament de les eleccions davant la situació actual causada per la pandèmia de la Covid-19.

De nou, estem davant d’una ingerència inacceptable del poder judicial espanyol que, saltant-se totes les recomanacions dels experts i la voluntat legítima del Govern, consensuada amb la gran majoria de les forces polítiques, imposarà finalment la data dels comicis. La lluita d’alliberament nacional ens ha ensenyat que fets com aquests no són casuals: la maquinària de l’Estat deu considerar que aquesta data és la més idònia per als seus interessos i que el 14-F podria ser menys beneficiós per l’independentisme.

Malgrat aquest joc brut, davant d’aquesta trampa embellida amb un fals pretext democràtic, els catalans partidaris de la República, és a dir, de la llibertat de tots els ciutadans, tornaran a guanyar a les urnes. Cal recordar que ja ho van intentar el 21-D, forçant unes eleccions amb el 155 i abocant tots els esforços i mitjans en potenciar l’opció unionista que en aquell moment semblava tenir més opcions. Aquest cop, sembla evident que intenten repetir una operació similar amb Salvador Illa.

Sota aquell difícil context, les forces independentistes van imposar-se democràticament deixant escapçades les opcions de victòria de les forces unionistes. Ara, caldrà repetir aquella gesta i fer-la més gran aquest 14-F, ja que a la repressió estatal s’hi han d’afegir les circumstàncies epidemiològiques. Res que els catalans no puguin superar.

En aquest manifest, doncs, el Consell per la República insta a tots els independentistes a anar a votar per a no perdre ni un sol vot. Aquesta contesa electoral serà un nou pas, una nova victòria, un nou embat per apropar-nos a l’objectiu final: fer efectiva la República Catalana.

Aquest 14-F ens veiem a les urnes. Aquestes eleccions tornarem a vèncer!

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 107 (GENER 2021)

 

LA GRAN GUERRA BRUTA

La desesperació d’Espanya davant els resultats de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, l’han dut a implementar un pla de gran guerra bruta per evitar, naturalment, una abassagadora victòria independentista. És a dir, una victòria de Junts per Catalunya. I ja l’estan posant en pràctica, sobretot per deslegitimar-ne els resultats.


Tothom recordarà la campanya brutal del 2017, quan els metros i els carrers eren plens de cartells i fotos de la candidata Arrimadas. Particularment jo, no se m’esborra la imatge del vestíbul de Plaça Catalunya on n’hi havia per tot arreu. Semblava una escena distòpica, amb la cara de la poligonera arreu. Ara, no cal dir-ho, i fins i tot corregit i augmentat, passarà el mateix però amb els sociates i amb la cara de Salvador Illa, una cara, per cert, inexpressiva on les hi hagi. Però el resultat serà el mateix o pitjor, per ell. L’independentisme, és a dir, Junts per Catalunya, tornarà a imposar-se i governarà el país. Però a diferència de quatre anys enrere, ja tindrem la lliçó apresa. Serem més llestos, serem més forts.



Tot i així, tindrem clar que els espanyols no dubtaran a utilitzar Correos com a eina de manipulació electoral. I que els partits espanyols no dubtaran a ajudar-se mútuament per intentar evitar un govern compromès amb la Independència, independentment del color que siguin, com ja va passar a  l’Ajuntament de Barcelona, que va servir per salvar el coll de la batllessa Colau.


Tot aquest aprenentatge dels darrers 3 o 4 anys, dur i dolorós, ens ha de servir per, aquest cop sí, imposar-nos als nostres enemics. Nosaltres hem après també a aconseguir victòries. En aquest període, sobretot, a nivell internacional, i més particularment en el Parlament i la Justícia europees. I quines victòries! Espectaculars! Però hem de guanyar a casa, hem de controlar el territori. I ho farem, en el futur immediat. No ens aturaran.


Us demano que tots siguem part activa en aquesta victòria. Que col·laborem i ens hi deixem la pell per fer un Parlament, un Govern i una Presidenta, compromesos amb la Independència, amb credibilitat internacional, única manera d’assegurar-la. 


Per això caldrà estar amatents a la Guerra Bruta espanyola contra Catalunya. El «Todo por la Patria» estarà a l’ordre del dia, i no podem permetre que intenti aigualir-nos la nostra victòria. Ni poc, ni molt. Gens. Quan votem és quan som forts, ja ho sabem. Tornem a guanyar rebentant les urnes de paperetes independentistes!

dissabte, 30 de gener del 2021

GRÀCIES, COMPANYS!

ASSENYALEN BOCS EXPIATORIS 
PER AMAGAR LA POLÍTICA DE COLONITZADOR


Josep Sort, President de Reagrupament, ha dimitit de tots els càrrecs polítics (24/01/2021) per una desafortunada piulada feta el 14/04/2020, que ningú no havia detectat. Curiosament, ara, a les envistes del 14-F ha estat denunciada per aquells qui han pactat amb C’S –la ultradreta Supremacista!!– a l’Ajuntament de Barcelona. El tuit anava adreçat a la batllessa A. Colau. De vegades, la mateixa passió del joc polític fa dir coses "políticament incorrectes" que, en aquesta ocasió, es podien haver estalviat, malgrat que pugui ésser una opinió compartida per un sector més o menys majoritari de la societat.

 

J. Sort, tot seguint el suposat manual impol·lut del comportament polític (ai!) ha estat acusat de racista, xenòfob i masclista, caldria afegir el de supremacista d’acord amb algun dels protocols establerts. El maccartisme monàrquic (de Podemos - Comuns a Vox, amb epicentre PSOE-Illa) no pararà de passar el corró demagog i nacionalpopulista espanyol per a fer tot el que calgui perquè les decisives eleccions del 14 F marquin el principi de la fi de més de deu anys de lluita i avenços cap a la República Catalana. Avui ha estat J.Sort; demà podrem ser un de qualsevol de nosaltres. No pararan: No ho aconseguiran!

La policia política casernària unionista només té un programa: mantenir viu un estat caduc. Nosaltres tenim l’opció de bastir una democràcia real i socialment justa en una nació lliure i amb poder de representació mundial.  

 

J. Sort ha pecat de sinceritat, i ell ho reconeix, ha practicat aquella frase evangèlica de la veritat us farà lliures. Ara ja no es veurà obligat a dir la veritat oficial, podrà dir la realitat. I sovint la veritat marcada pel lliure pensament amb criteri és la que construeix futurs i alternatives. 

J. Sort ha quedat descavalcat de la política oficial. Però l’oficialisme, una mena de desvirtuació de l’idealisme polític, no atura el curs de les coses, dels projectes i de les idees que acaben per fruitar en Nova Realitat Lliure. Els que el coneixem sabem que continuarà fent la política patriòtica de sempre, al carrer, a les manifestacions, a través dels seus  articles i llibres, amb la capacitat d'anàlisi que li dóna la seva llicenciatura d'història i el seu doctorat en Ciències Polítiques. 

 

Malgrat els entrebancs, travetes, obstruccionismes, opacitats i pactismes purament burocràtics que caracteritzen un règim de la mediocritat i de misèria moral –representat per una Monarquia corrupta – no aturaran, mai, un Poble que seguirà endavant en el camí de la independència republicana. Com fa Josep Sort.

 

En Solidaritat amb el Dr. Josep Sort i Jané

 

Grup d’Historiadors Jaume Compte, 25 de gener de 2021.


diumenge, 24 de gener del 2021

ACTE DE PRESENTACIÓ DE LA CANDIDATURA DE JUNTS X CATALUNYA (24.01.2021)

 

PREPAREM-NOS!*

S’acosta el 14F, i doncs les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa uns dies s’ha aprovat el document Preparem-nos! Pel Consell per la República. Ambdós esdeveniments són d’una gran transcendència, i hem de preparar-nos-hi.

Les primàries de JxCAT ens han donat una llista de candidats brutal, i tot i que encara no s’ha aprovat la llista definitiva, no tinc cap dubte que incorporaran també al President Puigdemont i espero que també a en Josep Costa, com a candidat a la presidència del Parlament, i a la Clara Ponsatí i el Toni Castellà entre d’altres. Conjuntament amb la Laura Borràs, el Joan Canadell, conformarem un equip potent. Precisament, en el moment de redactar aquestes línies, les enquestes ja ens situen ben a prop del primer partit, i tot sembla indicar que quan tinguem tot tancat i accelerem la campanya, l’embranzida serà tan brutal, que deixarem tothom enrere.

Cal una victòria absoluta, la necessitem com l’aire que respirem. Hem d’evitar la possibilitat d’un tripartit espanyolista. Com diu la Laura, cal un govern i un parlament nítidament independentistes. Únicament així podrem tirar endavant. Europa i el Món han de veure que anem a per totes i que s’ha acabat la comèdia amb Espanya.

L’altre dia, quan escoltava el President Puigdemont presentar el Preparem-nos! vaig sentir una forta emoció. Cal aplicar-lo fil per randa, i aconseguir desbancar Espanya en tots els fronts. També cal bastir una estructura digital republicana que quedi al marge de la repressió espanyola. Com va passar amb els 17.000 atacs digitals espanyols que van fracassar contra l’Assemblea de Representants. No podran amb nosaltres.

Bastir un «estat al marge», tal i com en el seu moment va exigir en Joan Carretero, és el que estem fent amb el Consell per la República. Cal incrementar-ne el cens de membres individuals i d’entitats, i des de Reagrupament estem col·laborant a fer-ho, des dels seus inicis.

Que s’acosten moments èpics i cal obtenir-ne victòries contundents es demostra també amb el triomf en les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona. Després de setmanes d’una campanya duríssima per part de sectors espanyolistes a favor del fins ara rector, que s’ha desentès totalment de la defensa de professors i estudiants propis represaliats per Espanya, finalment ha estat derrotat per un candidat amb el ferm suport de l’independentisme! Quina extraordinària notícia que demostra que la societat civil està cada cop més en línia amb ell.

Cal ara fixar-se en altres institucions civils que estan en mans espanyolistes, particularment el Col·legi d’Advocats de Barcelona, veritable catau catalanòfob, que hem de netejar el més aviat possible.

Des de Reagrupament fem una crida a la mobilització, a la victòria, a la unió independentista. Guanyem i fem de les institucions i del carrer les nostres avantguardes de la Catalunya Lliure!

*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 106, Desembre 2020)

dimecres, 13 de gener del 2021

A LA LLISTA DE JUNTS X CAT, AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT I LA LAURA BORRÀS!

M'omple d'orgull tornar a anunciar-vos que formaré part de la llista de JuntsxCatalunya de la demarcació per Barcelona en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja va passar en els anteriors comicis del 2017.

Vull ajudar a la Independència de Catalunya i també vull que la Laura Borrràs sigui la nova, i primera, Presidenta de la Generalitat. Lògicament, com he fet aquests tres darrers anys, dono tot el meu suport al President Carles Puigdemont, que està encapçalant una campanya internacional de denúncia de la repressió espanyola del Poble Català. No ens derrotaran, ben al contrari, anem sempre endavant!
Agrair els companys de Reagrupament que sempre m'han donat suport en aquest procés i per descomptat als associats de la comarca de l'Alt Penedès i del conjunt de la Vegueria del Penedès, que estan fent també una gran tasca patriòtica per assegurar la llibertat, la seguretat i el benestar de tots els compatriotes. Sempre endavant!