dilluns, 27 de març de 2017

INDEPENDÈNCIA 2017

Candidatura a la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista (RCAT)

11a Assemblea Nacional

2 abril 2017


PILAR ALTARRIBA i MURADELL 

AUGUST ANDREU i ATRIAN

ALBERT ARAGONÈS i ESCAMILLA

JOSEP-ORIOL BONASTRE i THIÓ

JOAN COLL i CUÑAT

DANI ROIG i IGLÉSIAS

EVA SOLÉ i BONAY

ENRIC SOLÉ i CODINA

LAURA SOLER i ALCARAZ

JOSEP SORT i JANÉ

JORDI TOMÀS i VILA
 

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ!

Amb aquest post, faig públic que he presentat la meva candidatura a ocupar la presidència de Reagrupament Independentista (RCAT), en el marc de l'11a Assemblea Nacional que celebrarem aquest diumenge, 2 d'abril.
I ho faig al capdavant d'una candidatura Independència 2017, formada per gent amb la qual tinc plena confiança, perquè els conec de fa anys, i són gent de pedra picada, gent que han treballat i treballen per aconseguir precisament això, que Catalunya assoleixi la seva Independència. Gent que no aterren de nou a l'independentisme. Això lògicament no ens fa ni més bons ni més dolents. Simplement és una dada. Una dada que em permet tenir la certesa que amb ells i elles anirem fins al final, a assolir l'objectiu que en el seu moment ens va unir, ens va aplegar, procedint com procedíem d'entorns diferents. Per això, demano a tots els que participareu en l'Assemblea, que ens feu confiança i ens voteu.

Vivim i tenim l'honor i el repte, moments cabdals. La independència la tenim a tocar. Després d'anys de lluitar-hi, podem ara abaixar el ritme? Cansar-nos? Afluixar? Deixar-ho córrer? Ni de conya! Precisament ara és el moment de prémer més el gas, de donar-ho tot, perquè si no res tindria sentit. I perquè, naturalment, es donen les condicions. Ara sí. És per això que he decidit presentar aquesta candidatura. Ara, i en els propers mesos, setmanes, dies, hores, caldrà treballar més, fins a l'esgotament, si cal, fins a rebentar. No valen excuses. Si algú està cansat, que faci un pas al costat i que deixi que algú altre ocupi el seu lloc, que no destorbi. 

Personalment, res del que he fet des que un dia del 1983, vaig entrar a la seu de la Crida, llavors al carrer Pelai, i va començar el meu compromís activista, tindria sentit, si ara, no fes aquest pas. Lògicament, molts altres havien començat abans, de manera que de medalles, les mínimes. Però tinc el sentiment que ara no puc deixar passar el moment. Per això faig el pas endavant.
El catalanisme és una revolució! és una frase que sempre m'ha agradat. No és meva, correspon al títol d'un discurs que va pronunciar en Manuel Cruells i Pifarrer, llavors secretari general de les Joventuts d'Estat Català, el 18 de març de 1937, a Reus. En plena guerra. Una frase que emociona, i que, traslladada al present, és més veritat que mai. 

Qui pot dubtar que estem assistint a una revolució? Que estem trencant tots els esquemes? Que estem fent història? Que som un exemple a nivell mundial? Amb milions de persones mobilitzant-se de forma ininterrompuda els darrers anys? Mai dels mais s'havia vist pels nostres històrics carrers, de Barcelona i de la resta del país, tanta gernació manifestant-se. Ningú pot donar lliçons de res als catalanistes, és a dir, als independentistes d'ara. Ningú. Per això, hem de ser conscients que tenim davant nostra la construcció d'una República, d'un nou estat i que hem d'acabar aquesta feina.
És per això que en els propers mesos ens comprometem a treballar fins a la victòria. Sense pausa. I fer-ho també colze a colze amb la resta de forces polítiques i socials que participen en el procés. Sense exclusions.

Particularment, però, ho farem associats amb el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), en la fundació i en el desplegament orgànic del qual ja hem participat, participem i participarem. Som conscients on ens fiquem, i les implicacions que això comporta, però la veritat és que a hores d'ara representa allò que sempre ha tingut Reagrupament per referent: la transversalitat ideològica. Construir un país en contra d'altri, és un mal inici. I en això no ens trobaran, sobretot si aquest altri també és independentista, encara que ideològicament distant.
I no amago l'ou: també ens empeny a participar-hi, la possibilitat de fer net, de destriar el gra de la palla que significa refundar una organització, que en bona part, en la seva forma anterior, havia traspassat, com també ho havien fet altres partits, ni més ni menys, l'ètica política i la dignitat. Pràctiques per les quals cal retre compte, sobretot davant la societat catalana, i la justícia catalana, que no sentenciï en funció si s'és o no independentista, com fa, per exemple, l'espanyola. Ens comprometem a ser inflexibles, en aquest sentit. Però, si atenem alguna decisió darrera, sembla indicar que no caldrà esforçar-se gaire, perquè la consciència d'aquest control, sembla estar ben arrelada, entre els associats de la nova formació. Fet que ens fa ser optimistes i, perquè no dir-ho, orgullosos.
Per altra banda, quin sentit té continuar mantenint una entitat com RCAT? La resposta és immediata. Com a mínim fins a finals de setembre, tota. Hem de treballar colze a colze amb tots els independentistes, però cal continuar cohesionats en els nostres valors, uns valors: la transversalitat, la dignitat i el treball, que nosaltres vam posar al centre del debat polític i que s'han demostrat claus en el canvi de l'opinió pública catalana. Ja ho hem dit sovint, segurament no hem estat protagonistes del procés (o una miqueta), però ningú ens pot negar que n'hem estat els guionistes. La societat catalana ha progressat cap als plantejaments que sempre hem defensat des d'RCAT. I això ens omple d'orgull, d'un orgull íntim, que dóna sentit a les moltes hores que hem dedicat al nostre activisme, al nostre compromís.
Per acabar, vull retre un record a tots els reagrupats que al llarg dels anys han contribuït a aquest projecte. Molts d'ells, en el seu moment, van optar per canviar d'aires, d'altres ens van deixar per sempre, desgraciadament, però tots formen part de la història d'RCAT, com la metàfora de l'arbre i les seves branques. Particularment, vull recordar els dos anteriors Presidents: Joan Carretero i Ignasi Planas. Ambdós han donat una part molt important de la seva vida per Reagruprament i per Catalunya. Aconseguir estar a la seva alçada, com a mínim, és el meu propòsit. Però lògicament, no em correspondrà a mi, valorar-ho.

Visca Catalunya Lliure!

MANIFEST A FAVOR DEL REFERÈNDUM

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 65 (MARÇ 2017)

dissabte, 25 de març de 2017

UNA CRISI D'OCTUBRE "A LA CATALANA"?

És possible una Crisi d'Octubre "a la catalana"? M'explico. El mes d'octubre de 1970, arran de dos segrestos realitzats pel Front de Libération du Quebec (FLQ), organització armada favorable a la Independència del Quebec, el govern federal llavors encapçalat per Pierre Elliot Trudeau -sí, el pare de l'actual primer ministre- va ordenar, primer el desplegament de l'exèrcit canadenc pels carrers de Montréal (el 12 d'octubre, curiosament), i quatre dies després, va declarar la Llei de Mesures de Guerra
Aquesta Llei datava del 1914, arran l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i inicialment va ser aplicada als residents al Canadà d'origen alemany, austríac i hongarès. A partir del 1917, arran la revolució bolxevic, també es va aplicar a la nombrossíssima població d'origen ucraïnès resident al Canadà, sobretot a les províncies de les praderies (Saskatchewan, Alberta). N'implicava la seva detenció i internament sense cap control judicial, el govern per decret, la censura, suspensió de les llibertats civils, etc. 

Durant la Segona Guerra Mundial, es va aplicar novament, aquest cop, als residents d'origen japonès, que també van ser internats, sota la sospita de ser simpatitzants d'un govern enemic. 
I arribem al 1970. Aquest cop s'aplicà al Quebec, al·legant que una insurrecció estava a punt de produir-se. Concretament, a partir del seu decret pel govern federal, 457 persones, sospitoses de ser simpatitzants del FLQ, o properes a organitzacions de l'extrema esquerra, són detingudes per la Sureté du Québec (SQ), la policia quebequesa, mentre l'exèrcit federal controla el carrer. Molts d'aquests detinguts o arrestats van romandre privats de llibertat durant setmanes, alguns van ser alliberats el mes de desembre, que és quan es dona la crisi per conclosa. Això no obstant, d'altres no seran lliures fins al mes d'abril del 1971. Paradoxalment, de les dues cèl·lules que van protagonitzar els segrestos, una és detinguda i els seus membres seran condemnats a molts anys de presó, i l'altra, aconsegueix un salconduit per exiliar-se a Cuba, a canvi d'alliberar el segrestat. 

L'impacte d'aquests esdeveniments, i sobretot, la visió dels soldats, els tancs, els camions, els helicòpters, pels carrers, va tenir un fort impacte en la societat quebequesa, lògicament. De fet, va causar molt més terror que allò que pretenien combatre, els terroristes del FLQ, que de fet constiuïen un grup relativament reduït de joves independentistes de classe obrera, emmirallats amb l'slògan de ser els nègres blancs d'Amérique, tal com un dels seus ideòlegs, Pierre Vallières, havia escrit en un llibre referencial, i que lògicament, connectava amb la lluita pels drets civils que es desenvolupava al sud de la frontera, per part de la població afroamericana.

Paradoxalment, aquest impacte, va ser molt rellevant perquè pocs anys després, el 1976, finalment, el Partit Quebequès, sobiranista, guanyés les eleccions. Val a dir, però, que el PQ, i particularment, el seu líder, René Lévesque, va condemnar durament els segrestos del FLQ ja el 1970, i rebutjà l'ús de la lluita armada per assolir la independència.

És possible a Catalunya?
Pot semblar estrambòtic que faci aquesta pregunta. Han passat molts anys, el context de la Guerra Freda ha desaparegut, i sobretot, a Catalunya no hi ha cap episodi de violència armada independentista, més aviat tot al contrari. Com sovint es diu, portem anys de manifestacions monstres que no han acabat ni en el trencament d'un aparador, ni res remòtament semblant. El procés es planteja de forma cívica i democràtica, etc....

Hi ha uns peròs, tanmateix. El discurs espanyolista, cada cop està equiparant més la pràctica terrorista (basca) amb la pràctica democràtica (catalana). De fet hi ha personatges que ja han declarat que la segona és més perillosa que la primera, i d'altres que la segona és una conseqüència de la primera. De manera que així s'obre la porta a la repressió.
Per altra banda, el recurs a mesures coercitives, ja ha estat plantejat pel propi govern espanyol al seu informe de la Comissió de Venècia, de manera que ja ha avisat. S'han esmentat diverses opcions: l'article 155, l'article 116, la llei de partits polítics, i la recentment aprovada Llei de Seguretat Nacional, que planteja l'existència de situacions d'interès per a la seguretat nacional, que permet al govern espanyol prendre el control, per exemple, dels Mossos d'Esquadra.

Llavors, si, com passarà, el President, el Govern, el Parlament de Catalunya, la immensa majoria de governs locals i milions de catalans i catalanes, tirem endavant, com no pot ser d'una altra manera, el procés i, més concretament, la celebració del referèndum, podem assistir a un moviment equivalent a la Llei de Mesures de Guerra, però a l'espanyola? Algú pensa que es pot arribar a decretar la detenció a l'engròs de centenars, potser milers d'independentistes catalans i catalanes?

Certament, ni estem en plena Guerra Freda, ni Catalunya està en un context geogràfic com l'americà, condicionat pels Estats Units. Estem a Europa i més concretament a la Unió Europea, i la perspectiva de detenir centenars o milers de persones, sense que es produeixi cap brot de violència, no és acceptable ni intentant, com han fet els serveis d'intel·ligència espanyols, associar l'independentisme català amb el terrorisme jihadista. Una actuació d'aquest tipus, per contra, recordaria més a la repressió brutal que Turquia està exercint damunt una part important de la seva ciutadania. La via espanyola seria, doncs, més propera a la via turca, que a la via europea, la qual cosa, és de suposar que tindria conseqüències.
En definitiva, la fermesa en la convocatòria i la celebració del referèndum en els propers mesos, posarà Espanya en una situació del tot difícil. O opta per la via turca, i s'arrisca a assumir les repercussions que això generi: detencions massives, incautació d'urnes, mobilitzacions permanents (no d'unes hores o de cap de setmana), ocupació de la via pública, col·lapse dels serveis, vagues, manifestacions, desprestigi internacional, etc. o accepta la votació i intenta recuperat terreny amb posterioritat, jugant a dividir el bloc indepedentista entre dretes i esquerres, etc.

Penso que, la resposta estarà en el nivell de mobilització que l'independentisme aconseguirem. Si se supera amb escreix el del 9N. Ja llavors, les previsions més optimistes eren de 2 milions de votants. Tot i no tenir validesa. Finalment van ser 2,4 milions. Si la participació rebenta aquesta xifra, atès que es tracta d'un referèndum vinculant i s'aconsegueix la mobilització del vot exterior massiu, podem assolir una participació de rècord, que ens donarà molta legitimitat tant a nivell domèstic com també a casa nostra.

Només depèn de nosaltres.

divendres, 24 de març de 2017

MEET THE CATALAN ASSEMBLY OF ELECTED OFFICIALS*

March 24, 2017

Now that the Catalan regional government has its budget with a line item to fund an independence referendum, one can expect from them one final push to try and convince Mariano Rajoy to negotiate the terms of a referendum in Catalonia. The Spanish government is unlikely to change its position that a constitutional referendum can only be held in the whole of Spain. We would then be in unilateral referendum territory. The Spanish government appears ready to use the constitutional court to first issue injunctions against unilateral actions by the Catalan government, and then suspend public officials that ignore these injunctions.
For this reason the Catalan association of municipalities for independence (AMI), of which the Catalan premier Carles Puigdemont is a past president, is already looking ahead at a situation where the Catalan government is unable to act on its promise to organise a referendum. It is also possible that the separatist majority in the Catalan parliament might be decimated by Spanish court actions. To prepare for these eventualities, the AMI last October promoted the creation of a Catalan assembly of elected officials, which would gather on a voluntary basis the over 9000 elected officials from Catalonia. The vague stated aim of this assembly is to be ready for the eventuality that there are obstacles to the referendum. The assembly, which gathered 2200 members in its first month, has over 2500 now, five months after its creation. This week, on the occasion of handing out the first ID cards to assembly members, the chair of the AIM said
"If there are obstacles and it cannot be done in the normal way, the assembly will be here to act and make possible what citizens have demanded of us. It would be negative to anticipate more details."
The subtext of all this is using the assembly to act instead of the regional parliament, to either organise a unilateral referendum, or issue a unilateral declaration of independence, Tennis-Court-Oath-style.
*(NOTE: From Eurointelligence, 24.03'2017)

EN LA MEMÒRIA PER SEMPRE!

Avui toca recordar amb emoció i indignació la memòria de Manuel Carrasco i Formiguera. I constatar com Espanya, l'espanyolisme i el dependentisme pot arribar a degradar moralment un projecte que va néixer amb la catalanitat i l'europeisme entre els seus senyals d'identitat prioritaris. Que els dependentistes prefereixin enfonsar aquest projecte de normalitat política demostra el seu grau de depravació d'auto-odi que poden arribar a tenir. També demostra la ignorància supina dels deixebles de Miquel Iceta, que van de crítics, quan s'omplen la boca de penjaments sobre la dreta catalana. Quina colla d'ignorants, sent benignes!

LLIBRERIES ON PODEU COMPRAR DEL SOFT AL HARD


Les Voltes (Girona)
Laie CCCB (Barcelona)
Alibri (Barcelona)
Ona Llibres (Barcelona)
Llibreria Claret (Barcelona)
Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)
Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)
Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)
(continuarà)

dijous, 23 de març de 2017

AVUI, A GIRONA, NO HI FALTEU!


"Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors"

A TOTS ELS ASSOCIATS DE GIRONA CIUTAT

sopar tertúlia que organitza el grup de treball “procés” el dijous 23 de març

Ens acompanyarà:
Josep Sort: Expert en política internacional. Dr. en ciència política de l'administració i llicenciat en ciències polítiques i sociologia i en història contemporània. Professor de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors".

Dijous, 23 de març de 2017
Sopar a les 20.30 hores - Preu 16€

Restaurant 4-Forquilles
Carrer Nou del Teatre, 1, Girona

Places limitades

Per reserves, contactar amb la seu del PDeCAT: 972 21 42 60



dimarts, 21 de març de 2017

REST IN PEACE, MARTIN


ACABEM AMB LA CATALANOFÒBIA!

Per denunciar qualsevol acte catalanòfob, entra a la pàgina de l'entitat Drets, entitat formada per persones del món del dret que engeguen actuacions legals en defensa de la llibertat, la justícia i la dignitat, i es posen a disposició de tots aquells que decideixin denunciar-lo utilitzant les eines jurídiques de l'estat de dret.

diumenge, 19 de març de 2017

QUE GUANYI EL DIÀLEG, QUE LES URNES DECIDEIXIN*

El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: 'Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No '. Sense més. Va haver-hi acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.
Pactar la forma de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les; les diferències són consubstancials amb la societat democràtica, no són negatives, cal tractar-les fins i tot amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es consolida davant la pulsió populista i ximpleta de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i indestructibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel No, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, sense més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hagués seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d'independència va comptar amb una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del brèxit, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d’anotar els que acusen els partidaris de canvis com una mena d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Insistim-hi: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.
L'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya
En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l'hem proposat en diverses ocasions. Avui, tot i els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap mena de matís, la comparteixen PP, PSOE i Cs.
Així les coses, sembla bastant indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.
Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya
En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha posat en marxa a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, del qual participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya. El Pacte que té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions, que optar per no desgastar-se i fer del quietisme virtut.
Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem el que calgui i més perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se'ns ocorre pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva habitual manera de fer, ha aconseguit un cansament molt majoritari en la societat catalana fins i tot en sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya esdevingui un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com ningú i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i en paguin també les conseqüències. L'Estat ha abandonat també els catalans que haguessin volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran. 
Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, comprometent la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'estat de dret, com es desprèn del recent informe de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares advocant per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en què participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.
En democràcia no existeix el dret a no dialogar
Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb la qual estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? Encara més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mireu a nosaltres. Sigueu, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els vostres governants immòbils com ho heu estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum".
Carles Puigdemont. President de la Generalitat
Oriol Junqueras. Vicepresident de la Generalitat
*(NOTA: Publicat a EL PAIS, 19.03.2017)

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (8)*

La campanya referendària (2a part)

Quant al desenvolupament de la campanya, val a dir que conegué diverses alternatives. Així, la primera setmana, els federalistes arrencaren amb força, sobretot gràcies a un aparell propagamdístic molt superior que inundà els carrers de cartells i tanques publicitàries. Durant aquests primers dies, els sobiranistes semblaven no reaccionar i es començà a témer una ensopegada històrica. L'única iniciativa que es portà a terme fou la promoció de diversos estudis, encarregats pel Secretariat de la Reestructuració, sobre l'impacte de la sobirania en diversos àmbits socioeconòmics. Això no obstant, la filtració que algun d'aquests estudis, efectuats per professionals independents, havia estat maquillat o àdhuc amagat perquè no afavoria les tesis governamentals, provocà un escàndol i perjudicà molts els partidaris del SÍ.

El 9 d'octubre, però, s'esdevingué un fet de gran transcendència. Parizeau nomenà Bouchard negociador en cap del Quebec en les converses que haurien d'iniciar-se posteriorment a un resultat positiu del referèndum. Aquesta decisió marcà una fita en la campanya, fins llavors més aviat grisa, dels sobiranistes. Implicava que Bouchard passava a liderar de fet el Bloc del Sí, que continuava presidint de fet per Parizeau. El primer es consolidà com un orador molt més ben dotat que el segon, i a mesura que passaren els dies, la veu cantant del sobiranisme passà del primer ministre al cap de l'oposició oficial en la Cambra dels Comuns d'Ottawa. 

Historia / Dans les coulisses du référendum de 1995 (extrait) from Corus Média on Vimeo.

Bouchard canvià el discurs del SÍ. Arraconà els estudis socioeconòmics i els arguments tecnocràtics i focalitzà el seu discurs en els sentiments, en el rebuig constant del Canadà anglès al reconeixement del Quebec com a poble o societat diferent, a la traïció del 1981, al record de Lévesque. Però també en l'orgull de ser quebequesos (la fierté, concepte emprat per tots els líders polítics d'un i d'altre bàndol), d'haver mantingut una cultura genuïna en un entorn advers, de la lluita per la supervivència al llarg dels segles, en definitiva, de les enormes possibilitats que s'obrien amb l'accessió a la sobirania, alhora que es garantia el manteniment de l'espai econòmic comú, ja que la negativa del Canadà a accedir-hi aniria en contra dels seus propis interessos.

L'impacte Bouchard, però, estigué a punt de fracassar quan en un míting celebrat el 15 d'octubre assenyalà que els quebequesos era una de les races blanques que tenia l'índex de natalitat més baix. L'escàndol fou important. Se'l titllà de racista.i de masclista. Els mitjans anglòfons, tant del Quebec com de la resta del Canadà i àdhuc de l'estranger, intentaren treure profit d'aquesta relliscada. Els aclariments que féu ràpidament apaivagaren, en gran manera, la cridòria. Pocs dies després, ja ningú no en parlava.

Aquest contratemps retardà tal vegada uns dies la remuntada espectacular de les intencions de vot favorables al SÍ. Després de 3 setmanes de campanya, el SÍ semblava haver recuperat terreny. Fou, però, a partir de la quarta setmana, aproximadament cap al 20 d'octubre, que les enquestes assenyalaven ja un considerable avantatge del SÍ respecte del NO quant al vot decidit, si bé el vot indecí continuava sent important. El capgirament era una realitat. El SÍ treia entre dos (18 octubre) i sis punts (25 octubre) al NO. L'alarma sonà en el bàndol federal. Johnson titllà Bouchard de magicien, car prometia impossibiles. La premsa anglòfona titllava el líder del BQ de Saint Lucien, i no s'estava de difondre a tort i a dret fotografies d'uns seguidors sobiranistes besant-li la mà i se l'arribà a comparar amb Luc Jouret, líder de la secta de l'Orde Sola, llavors famosa pels suïcidis i assassinats col·lectius que s'havien produït al Quebec i a Suïssa alguns mesos abans.

El 23 d'octubre, el dòlar canadenc registra la major crisi dels darrers 3 anys, i la premsa anglòfona emfasitza una suposada retirada de capitals de determinats bancs del Quebec i l'increment de les cues per obtenir el passaport canadenc. Pierre Paradis, membre destacat del Partit Liberal del Quebec, afirma que el NO tindrà molt difícil la victòria si no compta amb l'ajut de fora de la província.

No és fins aquest precís moment -inici de la darrera setmana de campanya- que Chrétien decideix canviar d'estratègia. Les pressions provinents tant del Canadà anglès com del mateix Quebec i la realitat de les enquestes, el mouen a participar directament en la campanya. En gran manera, l'audiència aconseguida per Bouchard, l'obliga a intervenir i sobretot a variar el seu radical immobilisme constitucional. Àdhuc comença a manifestar que és possible que, en cas que guanyi el NO, es podria estudiar un reconeixement del Quebec com a societat diferent. Chrétien, igual que Bouchard amb Parizeau, comença a fer ombra a Johnson. 

El 24 d'octubre, Charest, Chrétien i Johnson participen en un mítinga la ciutat de Verdun, prop de Montréal. El 25 d'octubre, adreça un dramàtic missatge a la nació per televisió, utilitzant únicament la llengua francesa -fet extremament rar en ell. Aquest discurs és seguit per un del mateix Bouchard en qualitat de Cap de l'Oposició Oficial. El mateix dia, els indis Cree del Quebec celebren un referèndum particular, en el qual, el 96,3% es pronuncia en contra de la sobirania del Quebec. El 26 són els innuit qui es pronuncien en el mateix sentit. El 27 d'octubre té lloc a Montréal una concentració de milers de persones (entre 35.000 i 150.000), moltes de les quals provenen de la resta del Canadà i que han viatjat al Quebec gràcies a descomptes  en el bitllet de fins al 90% per gentilesa de les companyies privades d'avió, de tren o d'autobusos. El fet indigna gran part dels quebequesos, i Bouchard titlla aquest fet d'una actuació que viola descaradament la Llei quebequesa de les consultes populars, ja que el cost del trasllat no ha estat comptabilitzat com a despesa del Comitè del NO. Malgrat la consigna de no acostar-se a la concentració pro-federalista, alguns partidaris del SÍ es manifesten i es produeixen discussions, però sense que arribi a haver-hi enfrontaments físics. A la resta del Canadà també es produeixen diverses manifestacions favorables al manteniment del Quebec dins del Canadà. Els participants porten pancartes que diuen I love you Quebec/ Je t'aime Quebec. Diversos polítics del Canadà anglès fan declaracions públiques favorables al reconeixement constitucional del Quebec com a societat diferent. Fins i tot, en la seva edició del dia, el president i editor del diari anglòfon de Montréal, The Gazzette, Michael Goldbloom, publicà per primera vegada en 217 anys -el diari es fundà el 1778- i en la portada una carta oberta en francès adreçada als seus lectors. Aquest fet singular demostra que els federalistes tenen la por al cos.
El dia següent (28), però, tornen a somriure. Tots els mitjans de comunicació anglòfons i àdhuc algun francòfons profederalista no s'estan de qualificar la jornada anterior d'històrica i de demostració que realment el Canadà anglès vol canvis profunds en el sistema polític per tal d'acomodar-hi el Quebec. A més a més, el darrer sondatge mostra una situació d'empat (50%-50%) entre els dos bàndols. L'eufòria és tan alta que els dies 29 i 30 es difon la notícia que determinades companyies telefòniques del Canadà anglès ofereixen conferències a preu reduït per tal que els canadencs d'arreu del país truquin al Quebec per convèncer els electors quebequesos de votar pel NO. Aquesta notícia motiva un rebuig generalitzat al Quebec i finalment les parts proposants de la iniciativa acaben desdient-se'n. Amb tot, l'objectiu ja ha estat aconseguit. El Canadà anglès, violant clarament la legislació quebequesa, ha intervingut descaradament en la campanya a favor dels federalistes quebequesos. Molt sobiranistes, sobretot els que ja han viscut el referèndum de 1980, conclouen que novament el Canadà ha violat la legalitat. Amb tot, encara no hi ha res decidit. Caldrà esperar el resultat de les votacions. Caldrà esperar el 30 d'octubre.

 *(NOTAExtret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.183-187. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

dissabte, 18 de març de 2017

divendres, 17 de març de 2017

L’IMPERIALISME ESPANYOL S'ESTÉN A ANDORRA I ENUTJA FRANÇA*

Un col·lectiu de policies, militars i guàrdies civils espanyols, representat per l’advocat sevillà Fernando Osuna, ha demanat la recusació del jutge del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), l’andorrà Pere Pastor Vilanova, després que aquest, l’1 de desembre passat, no admetés a tràmit una demanda que va presentar que sol·licitava que s’eliminés el límit imposat a les seves pensions vigent des de fa 33 anys en la legislació espanyola.
Les raons que expliquen aquesta recusació, però, han aixecat una forta polèmica a Andorra i fins i tot han incomodat de forma notable França, que veu amb preocupació el progressiu intervencionisme espanyol en els afers interns andorrans, i més concretament, el paper de l’ambaixada espanyola.

Concretament, les raons esgrimides per Osuna, parteixen de la premissa que Andorra és una extensió d’Espanya, atès que, segons el seu parer, és coneguda la relació d’Andorra amb l’Estat espanyol i la seva “dependència administrativa en diverses qüestions”, tals com l’educació, la defensa o el fet que un dels dos co-prínceps, el Bisbe de la Seu d’Urgell, tingui la nacionalitat espanyola. També afegeix que el jutge recusat forma part de la Tercera Secció del TEDH, presidida pel jutge espanyol Luís López Guerra. (Això no obstant, en elweb del TEDH, consta com a presidenta de l’esmentada secció la sueca Helena Jäderblom). En conseqüència, l’advocat Osuna pretén convèncer el TEDH que el jutge Pastor, en la pràctica és un jutge espanyol, malgrat que és de naixement andorrà i va ser proposat per Andorra i no per Espanya. Cal tenir en compte que les normes de funcionament del TEDH no permeten que un jutge intervingui en casos on estiguin implicats connacionals. En definitiva Osuna considera que “el principi d’independència i imparcialitat judicial del TEDH respecte al poder polític quedaria qüestionat“, i sol·licita l’anul·lació de la declaració de no admissió a tràmit.
Lògicament, aquesta demanda, pressuposa una percepció d’Andorra com un estat subordinat a Espanya, fet que és una veritable barbaritat.
La venjança com a raó de fons
Tanmateix, també hi ha una altra explicació. Que es tracta d’una venjança per part de l’Estat espanyol pel fet que el jutge Pastor va formar part de la Sala que va condemnar l’Estat espanyol el passat mes de maig, per no investigar suficientment les denúncies de tortures a un activista basc. La sentència va ser per unanimitat. A més a més, recordava que ja en anteriors ocasions Espanya havia estat condemnada per aquest mateix motiu. Una sentència, doncs, que la deixava davant la comunitat internacional i pel que fa al respecte als drets humans, en una posició més que delicada.
Reunió dels ministres, cimera de presidents
Aquest dijous passat, els dos ministres d’afers exteriors es van reunir a Madrid. L’espanyol Alfonso Dastís i l’andorrà Gilbert Saboya, van parlar, oficialment, de temes com l’acord d’Associació d’Andorra amb la Unió Europea, de l’aeroport de la Seu i de la propera cimera entre els dos presidents, Toni Martí i Mariano Rajoy. La valoració que es va fer és que les relacions entre ambdós estats passen per uns bons moments. Tanmateix, aquesta percepció no és compartida per altres fonts, que es mostren preocupats pel creixent intervencionisme espanyol en els afers andorrans, sobretot en temes com el cas Pujol o el procés independentista català. En aquest sentit, consideren que França hauria de tenir més protagonisme per contrabalancejar.
Alumne de l’ENA
El jutge Pere Pastor Vilanova, nascut el 1968, compta amb un prestigiós currículum desenvolupat bàsicament a França. Va estudiar Ciències Polítiques a Tolosa de Llenguadoc, va fer un Màster en Finances i Empresa a la Universitat de Montpeller i un Master en Administració Pública a la prestigiosa École nationale d’Administration (ENA). Finalment té un doctorat en dret públic per la Université Toulouse 1 Capitole. Posteriorment ha impartit classes a la Universitat d’Andorra i a la univeristat tolosana. Entre el 2005 i el 2015 va ser membre del Comitè de Bioètica del Consell d’Europa.
Entre el 1995 i 1998 va ser Ministre d’interior d’Andorra, per després passar a ser Jutge de Primera Instància i entre el 2011 i el 2015 Jutge del Tribunal Suprem d’Andorra. El mes de novembre del 2015, va ser escollit membre del TEDH.

Casat amb l’actual ministra andorrana de Medi Ambient, Sostenibilitat i Agricultura, Sílvia Calvó, algunes fonts consideren que aquest fet podria ocasionar-li alguns problemes mentre ella continuï en el càrrec, atès que podria haver-se d’inhibir o corre el risc de tornar a ser recusat.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 06.02.2017)

dijous, 16 de març de 2017

LLIBRE LLEGIT: THE DARK NET

Ja fa uns dies, de fet unes setmanes, fins i tot, potser un mes, que vaig llegir aquest llibre. A diferència del que sovint passa, vaig trigar molt poc en fer-ho. Normalment, les meves lectures són lentes, fins i tot lentíssimes. Sovint responen als meus estats d'ànim. En aquest cas, però no ha estat així. L'he llegit de manera relativament ràpida i no perquè estigués en un estat d'eufòria descontrolada (el vaig llegir mooolt abans del 6-1). Probablement és mèrit de l'autor, o potser perquè no és un llibre estrictament acadèmic, sinó més aviat divulgatiu però amb força aparell bibliogràfic i webgràfic. I cada capítol tracta d'un tema de gran actualitat.

Jamie Bartlett és el director del Centre for the Analysis of Social Media (CASM), que al seu torn està integrat en un think tank britànic, Demos. L'objectiu és l'estudi de l'impacte dels social media en la política i en la societat, tant a nivell de la Gran Bretanya, com també a Europa. Bartlett ha publicat molts papers sobre l'auge dels populismes i la seva actuació en les xarxes socials.

En aquest llibre, però, estudia la part de la Xarxa que la immensa major part dels internautes no coneix, perquè només hi accedeix una part, relativament, petita. Però malgrat això té un impacte cada cop més gran en la vida quotidiana. Aquesta part fosca està composta per diversos submons o subcultures, moltes de les quals tenen com a obsessió principal escapolir-se del control de l'estat, i viure o interaccionar d'acord amb uns plantejaments polítics, filosòfics, etc, compartits amb altres persones. 

Així en cada capítol s'analitza un d'aquests submons, i és en alguns d'ells on m'he quedat més engnxat, perquè assenyalen alguns dels moviments socials més dinàmics i, perquè no dir-ho, més preocupants.
Sintèticament s'hi estudien els següents grups: el moviment inicial de la cultura hacker, el sorgiment del model llop solitari en la política digital, els cryptoanarquistes -on per cert, es fa una referència extensa a Ca la Fou, situat a Cabrera d'Anoia-, a la deep web  -Tor-, el mercat de droga en la xarxa, el negoci sexual en la xarxa -cam girls-, els suïcides i els grups de suport, els transhumanistes i els anarco-primitivistes.

De tots ells, els que m'han cridat més l'atenció, potser perquè els desconeixia més, és el del mercat de la droga i els transhumanistes.

Del primer m'ha interessat el fet que l'autor descriu com malgrat ser una activitat òbviament il·legal, algunes de les seves pràctiques poden ser referencials en qualsevol estudi empresarial sobretot pel que fa a tècniques de gestionar del client per assolir la màxima satisfacció i que torni a comprar. Algunes de les tècniques exposades són, literalment, al·lucinants.
Pel que fa al transhumanisme, corrent que desconeixia, he quedat bocabadat quan he llegit que hi ha projectes per tractar de preservar la nostra capacitat de raonar més enllà de la nostra existència física, a través de la tecnologia. És a dir, que podrem separar el cos de la ment i tenir una existència mental, una capacitat de raonament, que, suposadament ens la proporcionarà la tecnologia, si ho he entès bé. Precisament aquest és un dels meus dilemes més íntims que des d'adolescent m'ha obsessionat: el fet que la mort significa la fi de tota consciència i activitat intel·lectual, de manera que tot allò que no hem aconseguit transmetre abans, es perd per sempre. Hi ha però, la possibilitat de continuar "ser conscient" fora del teu cos? Brutal, no?

En definitiva, aquest llibre m'ha demostrat que encara hi ha moltes coses que desconec i que l'ofici d'aprendre no s'acaba mai. És el millor que et pot donar un llibre.

Autor: Jamie Bartlett
Títol: The Dark Net
Editorial: Windmill Books (Londres)
Any: 2014
ISBN: 9780099592020