dissabte, 16 de març del 2024

La tertúlia proscrita. Especial eleccions i primer aniversari (14.3.2024)

VilaWeb presenta un nou capítol de La tertúlia proscrita, aquesta vegada enregistrat en directe, a l’auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, a Barcelona, i amb lectors, per a celebrar que fa un any de la primera emissió. Hi ha participat, com cada setmana, Albano-Dante Fachin, Josep Costa, Txell Partal, a més del director de VilaWeb, Vicent Partal. En aquesta tertúlia, feta l’endemà d’haver-se convocat eleccions avançades el 12 de maig, s’ha analitzat què pot significar aquesta convocatòria del president Aragonès, què pot passar el dia de les eleccions, el paper de Carles Puigdemont i la situació del quart espai independentista arran d’aquest avançament. La tertúlia proscrita es fa cada dijous i es pot seguir en vídeo, com un programa de televisió, a les pàgines de VilaWeb i a YouTube. També es pot escoltar en format de pòdcast a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Amazon Music.

divendres, 1 de març del 2024

Lluís Llach: "Puig Antich va morir en gran solitud. La societat organitzada no va respondre com calia", EL NACIONAL, 1 DE MARÇ 2024

El cantautor lamenta que grans partits catalans que haurien pogut intervenir van girar l'esquena al militant anarquista
Foto: M. A. | Vídeo: Mar Acero
Barcelona. Divendres, 1 de març de 2024. 05:30


Lluís Llach (Girona, 1948) va protagonitzar el 2 de febrer de 1974 al Palau de la Música de Barcelona el seu primer gran concert després de quatre anys des que el règim franquista li havia prohibit actuar en públic. El cantautor vivia aleshores exiliat a París, però aquell concert va servir per presentar el seu darrer disc, I si canto trist, que incloïa la cançó del mateix títol en què evocava la figura de Salvador Puig Antich. La nit que Lluís Llach va reaparèixer a l'escenari del Palau de la Música feia tot just vint dies que un consell de guerra havia condemnat a mort el jove militant anarquista, i els advocats i la família lluitaven per impedir que s'executés la sentència. Encara avui en la repetició de les dues notes de guitarra amb què arrenca la composició de Llach ressona el compte enrere que havia activat la decisió del tribunal militar. Un mes després d'aquell concert el botxí executaria la sentència amb el garrot vil a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona. Cinquanta anys després, Llach lamenta que els partits i sindicats no van actuar per tractar d'impedir aquella mort.

Com era la situació a començaments de 1974?
Jo estava a París perquè hi havia Sánchez Bella, que era ministre d’Informació, que em tenia mania persecutòria. De tant en tant podia venir perquè la gent aquí intentava organitzar-me recitals, i me'ls prohibien. No podia cantar. Era l'època en què es parlava de l'apertura al final de la dictadura. I de cop i volta vaig assabentar-me de la detenció de Puig Antich, el judici, tot això... I em va impressionar molt perquè estàvem quasi guanyant, el franquisme s'acabava, el dictador s'estava morint. I aquell home moria matant. I matant d'una manera molt bèstia.

La gent que podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etc.—, va girar la cara. I aquell noi va morir entre petites manifestacions

Quina resposta hi va haver?
A l'assassinat de Puig Antich d'alguna manera, la societat organitzada catalana no va respondre com calia. O sigui, hi va haver gent sensible, del món anarquista, del món molt marginal, del món independentista radical... Però, em sap greu dir-ho, la gent que en aquell moment podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etc.— va girar la cara. I aquell noi es va morir entre petites manifestacions, a vegades de mares de família, de grups que se'n podria dir marginals, i després de gent a les esglésies, reunions patrocinades per aquella Església de capellans que en aquells temps es deien progressistes... I va morir amb una gran solitud. La veritat és aquesta. A més, durant la Transició, l'anarquisme era una de les coses que feia més por. L'anarquisme va ser molt i molt perseguit.

Fora de l'Estat espanyol va tenir repercussió?
Sí, va tenir molta repercussió. El que passa és que el franquisme era molt poc sensible a aquestes coses. Hi va haver un cert reclam internacional que hagués sigut molt més fort si les forces vives d'aquí haguessin irradiat cap a fora. Em sembla que fins i tot es va assolir que el Papa demanés clemència, entre altres coses perquè hi va haver molts capellans joves que desitjaven un trencament amb el sistema franquista, inclús del compromís de l'Església amb el sistema franquista.

I va ser en aquest context en què composa la cançó...
Aleshores jo ja havia fet una cançó que es deia Res no ha acabat, per un estudiant madrileny que es deia Enrique Ruano, que senzillament el van tirar per la finestra. Semblava que la podridura d'aquell franquisme s'acabava, i després va resultar que no només no havia acabat sinó que encara la veiem residual per aquí... I és quan faig I si canto trist. Que no és una cançó personal com la gran cançó d'en Joan Isaac, Margalida, magnífica. Jo vaig quedar en un terreny més col·lectiu per dir-ho d'alguna manera.

I va presentar aquesta cançó en un concert al Palau de la Música el 2 de febrer de 1974, després de quatre anys en què se li havia prohibit actuar en públic.
Sí. És això de l'apertura que deia abans. Semblava que el règim per justificar-se d'altres coses anava obrint-se i em van permetre set recitals. Era vivencialment molt difícil. Estaves amarat d'esperança, per dir-ho d'alguna manera, que vindrien temps millors, però veies la presència de les expressions més assassines del sistema. No es pot dir d'una altra manera, això són assassinats. Després quan em van donar l'oportunitat de venjar-me fent la música de la pel·lícula Salvador, doncs ho vaig fer tant com vaig poder.

Què pretenia expressar amb aquesta cançó?
No podíem obviar la realitat i és que estàvem en una dictadura, fotuts, sense gaires possibilitats revolucionàries, per dir-ho d'alguna manera. I jo intentava fer cançons, partint d'aquesta misèria, reconvertir-ho en potència creativa de la col·lectivitat. O sigui, tinc por, sí, però hem de tirar endavant, no? Sempre ho he intentat, en totes les cançons i amb aquesta també.

Puig Antich, que va ser una persona que va morir en la solitud, avui és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana

I en aquest context, la mort de Puig Antich què representa?
Fixa't, és un fet d'aquells que va passar en un context on les grans forces polítiques no hi eren, diguem-ho clar. Ni les sindicals tampoc hi eren, diguem-ho clar. En canvi, ha quedat gravat i ha perdurat en la memòria col·lectiva. O sigui, Puig Antich, que va ser una persona que va morir en la solitud, amb la seva família i uns advocats que intentaven de totes les maneres... avui en dia és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana. I això és importantíssim i jo diria que molt simbòlic d'aquest país.

La seva història ens connecta al passat més socialment creatiu de la societat catalana, l'anarcosindicalisme dels anys 20-30

Com es pot explicar aquesta solitud?
Puig Antich i el MIL [Moviment Ibèric d'Alliberament], alguna gent els ha volgut presentar com una colla d'estudiants que jugaven a fer-se els revolucionaris. Això és una mentida immensa. Quan te la jugaves amb el franquisme sabies que el que et jugaves era la vida. I, a més, és una història que ens connecta amb el passat més socialment creatiu, per bé o per mal, de la societat catalana, que és l'anarcosindicalisme dels anys 20-30. L'anarquisme aquí sempre l'han perseguit des de la dreta i des de l'esquerra i sempre m'ha sabut greu perquè trobo que va molt, per sort o per desgràcia, amb la nostra manera de ser. Aquell anarquisme sindicalista preocupat per la cultura, per fer ateneus, per parlar esperanto, sense renunciar a la pròpia llengua, per entendre's amb la gent, el trobo d'una força creativa fantàstica. Coincideix amb l'Escola del Mar, l'educació, la medicina catalana, que vivia una època d'or i que encara avui molta gent n'és hereva. Aquesta part de la nostra història sempre m'ha semblat una mica com si aquí la gent la volgués oblidar i el que hem de fer és recuperar-la, digerir-la i aprendre'n moltes coses.

Ell era un anarquista. Si hagués sigut del PSUC o un partit socialista, doncs potser la resposta hauria estat una altra

Però, en aquell moment va acabar provocant aquella resposta i aquesta solitud de Puig Antich...
Sí, sí, ell era un anarquista. Si hagués sigut del PSUC... I compte, que al PSUC hi ha màrtirs increïbles i gent sacrificada. Però si hagués sigut en aquell moment del PSUC, o un partit socialista, doncs potser la resposta hauria estat una altra. Però era un anarquista, nois que, a més, creien en la lluita armada, etcètera, quan el franquisme el que ens posava eren els canons al davant...

I com recorda aquell dia?
Terrible. Jo tenia contactes amb el món de l'advocacia, d'amics comuns, etcètera, i sabia els intents de les germanes fins a l'últim moment... I al mateix temps el sentiment que acabaria com va acabar i, després, la crueltat. El garrot és escarment i escarni. Terrorífic. Actuant contra un nano que tenia esperança d'un país diferent i d'un món diferent, tot el que això comporta a vegades d'errors, però que gràcies a ells el món canvia, no? I va ser un cop molt fort. No va ser l'últim, el 75 maten el Txiki i altra gent. Allò s'acabava i ells anaven a matar.

La música em va sortir així, plorant com un animal, sabent per què era

Com s'escriu una cançó en un moment així?
Quan hi havia una cosa com la de Vitòria [març 1976, la policia mata cinc persones durant una vaga obrera] o el que passava aquí amb Puig Antich i altra gent, em posava el piano i primer em sortia la música. No escrivia la lletra fins després, però quan feia la música jo ja em posava a plorar. Després, jo que a més no he sigut mai un bon poeta, havia de posar en calçador les paraules. Era una feina difícil. La música em va sortir així, plorant com un animal, sabent per què era. No és de les que em va costar més. És com Campanades [a mort]. Quan vaig saber això de Vitòria, que ho van dir per la televisió, jo tenia un piano vertical a casa molt dolent, i vaig començar allà... Això no ho sé explicar. Després poses la lletra i racionalitzes. Però, per mi, la verdadera força era la salvatge, no diria la intuïtiva, la dels fantasmes interiors de ràbia, d'indignació, i després hi havia un procés de racionalització. I quasi sempre em passa això, menys amb una cançó que casualment és Laura. És molt fort, de veritat. Jo mai no em vaig emocionar dalt d'un escenari. En canvi, jo plorava sol a casa meva amb el piano.

I expressava aquesta indignació i ràbia amb la música...
Van ser moments molt forts. O sigui, clar, nosaltres no sé què preteníem, si cantar per estètica, per ètica, però ens trobàvem davant d'unes circumstàncies que l'ètica i l'estètica agafaven una dimensió on es parlava de vida de les persones, de la llibertat, del futur col·lectiu d'un poble, de la llengua... Agafava tot plegat una dimensió que jo sempre he dit que no em sentia preparat; se m'estava donant un paper de representació, no sé com dir-ho, que jo no em sentia preparat.

Des de la perspectiva d'aquell episodi, com veu avui la situació?
Ara ens trobem que la democràcia espanyola vol fer a Catalunya el mateix que feia amb una dictadura. Ens trobem que nosaltres intentem un alliberament nacional en un moment en què tota Europa va cap al feixisme. És molt difícil. Però, tanmateix, diria que tenim molta força; que mai, mai, mai, la ciutadania catalana havia fet un exercici de consciència de la seva força, com la de l'1 d'octubre i el 27 d'octubre. Hem de tenir la visió històrica de preparar-nos contínuament per a l’embat. Hi ha dues maneres de preparar-se, una amb resignació i l'altra amb preparació i constància. La resignació ens porta a l'empobriment, a l'abús de poder de l'Estat.

L'independentisme institucional és un desgavell. I la desunió i les enveges són un escarni a la nostra pròpia història

I els partits independentistes estan preparats per a això?
L'independentisme institucional és un desgavell. I la desunió fa vergonya, i les enveges institucionals són un escarni a la nostra pròpia història. Vull dir, l'obsessió d'alguns partits —i no només d'un independentista— per aniquilar la figura del president Carles Puigdemont és una cosa que fa vergonya. Però tenim eines poderosíssimes: Òmnium, una organització impensable a tota Europa; l’ANC —que per a mi s’està equivocant amb la llista cívica, que s’ha de confrontar amb els que després han de ser aliats—; hem de crear força popular, saber renovar una mica els valors de l’independentisme; hem de poder debatre temes com la immigració, de veritat, com una societat adulta.

Jo al president Puigdemont li he de dir: només que en quedi un que vagi a la presó has fracassat. No abarateixis el teu rol a l'exili

Ara ha abandonat el govern del Consell de la República. És per descontentament per la forma com s'ha actuat en la negociació amb el PSOE?
No, no és descontentament. Jo entenc que el president de la Generalitat a l'exili [Carles Puigdemont], que tenia una eina magnífica i útil, que és el Consell de la República, es troba amb una altra eina inesperada, que són 7 diputats decisius a Madrid. Que això no ho aprofités, a mi m'hauria sabut greu. El problema és que, en aprofitar-ho, jo al Consell de la República em sento inútil. No és que estigui en desacord amb el que està passant, però jo al president li he de dir: només que en quedi un que vagi a la presó has fracassat. I per Déu, fes el que vulguis, però no abarateixis el teu rol institucional a l'exili. I aquest és el perill de l'amnistia. Si l'amnistia és amnistia de veritat, benvinguda sigui. A més, d'alguna manera, una amnistia d'aquest gènere és la confessió d'un govern executiu, que allò va ser una pantomima forçada per perseguir l'independentisme. Ara, si no aconsegueix això, el seu rol de president a l’exili, com a representant de tot el que uneix els 100 anys d’història de la Generalitat moderna, s'abaratirà. I a mi és això el que em fa por. Confio que ell se'n surti. Des d'on pugui, l'ajudaré tant com pugui. He de dir que jo vull l'amnistia. No me la crec. Perquè fins ara aquest Estat ha demostrat que no. Faran tot el possible perquè aquesta amnistia sigui un fracàs.

S’ha plantejat tornar a participar en la primera línia política? Al Parlament?
No. A més, sense menysprear en absolut el Parlament, hi ha molta feina a fer fora, i diria, a més, que el funcionament del Parlament de Catalunya és un estament vell que hauria de canviar moltíssim per posar-se a l'alçada del que és en aquest moment les inquietuds de la societat catalana. A més, sense la mobilització al carrer és molt probable que el Parlament s'acomodi on està. La gent que arriba a quotes de poder, encara que siguin autonòmiques i petites i miserables, a vegades s'acomoda.

Qui ha pervertit els partits independentistes és la llei electoral que mai han volgut elaborar i que ha convertit els partits en empreses de col·locació

L'han temptejat per tornar a formar part d'una llista electoral?
Sí. Però, no. Ja em veuen la cara. Si mai podem fer una república nostra, el primer que necessitem és una llei electoral, que és la perversió de tota la classe política. Jo crec que qui ha pervertit els partits independentistes és la llei electoral que mai han volgut elaborar i que ha convertit els partits nostres independentistes en empreses de col·locació. I això és terrible dir-ho així. Però és el que hi ha, és que són empreses de col·locació. I quan saps els noms i ho has conegut per dintre i saps els militants que hi ha i els càrrecs que hi ha remunerats, dius: no pot ser. I al darrere de tot això hi ha aquest fracàs de la classe política, i també de les entitats catalanes, de no haver-se proposat mai fer una llei electoral a partir de la participació popular. Si tu acceptes entrar a la política amb aquesta llei electoral, acceptes la norma de conducta pervertida.

diumenge, 31 de desembre del 2023

LA MODEL, IMPRESSIONS

Ahir vam anar a visitar La Model. Moltes impressions. La primera, només entrar. Impressiona molt. Però encara frapa més entrar a la sala de paqueteria on va tenir lloc l'assassinat cruel d'en Salvador Puig Antic. Fins i tot em va emocionar. Vaig tenir moments d'odi intensos.


 La resta dels edificis també fan feredat. Des del panòptic, les cel·les, els patis, les dutxes,  etc. tot fa impressió, por, odi. Milers de persones van patir molts anys de presó i fins i tot van ser nombroses les execucions que s'hi realitzaren. 

La vista dels patis, també esborrona. I totes les històries que al llarg dels anys, fins al seu tancament, va protagonitzar. En els anys vuitanta, vaig ser al carrer Entença juntament amb en Lluís Maria Xirinacs, en solidaritat amb els presos i amb els patriotes que hi havia tancats. La memòria va tornar a fer-se present.



Llàstima, però, que la informació que proporciona els cartells distribuïts per l'edifici, semblen que només tenen en compte un sol partit, no cal dir quin (oi?), com si només fossin els seus militants el que van ser empresonats i no els de cap altre. I per descomptat, ni un esment al Front Nacional de Catalunya, l'organització independentista que en els anys més durs del franquisme, va tenir-hi dotzenes dels seus membres tancats. La típica i tòpica demagògia espanyolista, que encara avui en dia perviu.

Malgrat això, la visita va pagar la pena. La memòria no es pot perdre mai. I encara menys, aquesta.

dissabte, 9 de desembre del 2023

LA FUNCIÓ POLÍTICA DEL CONSELL EN AQUESTS 5 ANYS


En aquests cinc anys, el Consell de la República ha tingut una forta influència política. El paper rellevant en el moviment independentista ha estat, a més, paral·lel al seu desplegament institucional, constituint-se en una institució republicana, amb la legitimitat que emana de la sobirania popular representada al Parlament de Catalunya.

Un exemple d'aquesta influència ha estat l'estratègia del desbordament democràtic detallada al document #PreparemNos així com la internacionalització del conflicte des de l'exili. Fins i tot, ha tingut un paper important en les resolucions de l'ONU sobre l'informe de Detencions Arbitràries o la sentència del TJUE sobre les prejudicials del jutge Llarena sobre les euroordres, amb l'aparició del concepte "grup objectivament identificable", conegut com a GOI.

El Consell de la República ha treballat per fer valdre la unitat del moviment independentista, que va ser exitós durant l'1-O, tant entre les formacions i entitats del país com al seu àmbit intern, és a dir, amb un Govern i una Assemblea de Representants transversal i plural. Per això, és un instrument encara útil i necessari: per la seva vocació d'unitat i de debatre estratègies.

I és rellevant recordar que el Consell no és l'objectiu en si, sinó que és una eina per assolir la independència de la nació. Per això mateix, té tot el sentit del món que continuï existint: fins a assolir plenament la República Catalana, ja decidida pels ciutadans de Catalunya al referèndum de l'1-O del 2017.

Aniversari de l'acte de presentació al Teatre Reial Flamenc de Brussel·les

 

El 8 de desembre del 2018, avui fa 5 anys, el Consell de la República va fer el seu acte de presentació a Brussel·les. Durant aquests cinc anys, el Consell ha fet honor a la seva missió fonamental: preservar el mandat de l'1-O, treballar per fer-lo efectiu i crear les condicions que ens permetin materialitzar-lo. Mantenir la posició durant tot aquest temps -sense renunciar a la legitimitat i la validesa del mandat de l'1-O i de la Declaració d'Independència del 27-O- és allò que ha permès al moviment independentista obtenir els fruits polítics que està recollint en aquests moments.

Els resultats d'aquesta estratègia són evidents. D'entrada, la llei d'amnistia. Defensar que el referèndum és legítim, i el mandat de l'1-O és vàlid, significa que la persecució penal de les persones que el van fer possible -ja sigui des de les institucions, des del Govern o des de la societat civil- és injustificable, tant políticament com jurídica. L'amnistia és un reconeixement implícit que la persecució penal dels artífexs de l'1-O i dels qui amb posterioritat van defensar el mandat que se'n deriva és inacceptable i suposa, per tant, una rectificació per part de l'estat a partir d'una decisió del seu poder legislatiu. Aquesta rectificació, doncs, només ha estat possible gràcies a l'estratègia de mantenir la posició i de defensar la legitimitat de l'1-O, que ha tingut en el Consell la seva expressió més clara.

El segon fruit de l'estratègia del Consell és l'obertura d'una negociació amb el partit que ostenta la presidència del Govern espanyol sobre la necessitat de celebrar un referèndum d'independència acordat. El Consell treballa per fer efectiu el mandat de l'1-O. Només un referèndum acordat podria substituir el mandat de l'1-O. En conseqüència, si aquesta negociació no culmina amb èxit el mandat de l'1-O continuarà vigent i totes les estratègies democràtiques i pacifiques orientades a la seva materialització continuaran sent legítimes.

Així, la defensa de l'1-O és una condició bàsica per legitimar l'exigència de negociar la possibilitat d'un referèndum acordat i un incentiu clau per tal que el principal partit del Govern espanyol s'hagi vist forçat a acceptar aquesta negociació.

Aquests avenços polítics assolits per l'independentisme, cinc anys després de la presentació del Consell de la República, són, en grau considerable, fruit de l'estratègia del Consell de mantenir la posició: defensar la legitimitat del mandat de l'1-O i la validesa de la Declaració d'Independència del 27-O. La resistència i la resiliència del Consell al llarg d'aquests anys no ha estat en va. I ens permet mirar amb esperança i afrontar amb coratge el futur immediat del Consell, sempre al servei de la seva única raó de ser: culminar democràticament i pacífica el procés d'independència del poble de Catalunya.

Govern del Consell

divendres, 8 de desembre del 2023

EL 30 DE DESEMBRE, A LES 12 HORES, US HI ESPERO!

El 30 de desembre a les 12 del migdia a la llibreria Ona, Pau Claris 94, presentació del llibre "Per Catalunya" (Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l'exili (1954-1959). Us hi espero!



dissabte, 25 de novembre del 2023

ELS PACTES D’INVESTIDURA D’ERC I JUNTS IMPLIQUEN UNA RENÚNCIA A LA VIA UNILATERAL I ENS ALLUNYEN DE LA INDEPENDÈNCIA de L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

 

ERC i Junts han arribat a acords amb el PSOE per investir president espanyol al Congrés. Tots dos pactes, anunciats el 2 i el 9 de novembre respectivament, suposen un retrocés per a l’independentisme i una submissió a l’Estat espanyol: 

– L’acord sobre una llei d’amnistia “para la normalización institucional, política y social en Cataluña” en relació amb les causes obertes arran de les mobilitzacions i accions independentistes, suposarà un alleujament per a les persones encausades i entenem que significa quelcom positiu en el seu àmbit personal. Però tal com s’ha negociat, sense resoldre les causes de fons que van provocar les mobilitzacions, l’amnistia serà utilitzada per part de l’Estat com una mostra de benevolència i apaivagament del moviment independentista. El conflicte polític resta, per tant, obert i sense abordar-se de fons. A més, al marge dels dubtes generalitzats que s’acabi concretant, ni abasta totes les persones encausades ni, evidentment, elimina del codi penal la persecució futura de les mobilitzacions independentistes que s’esdevinguin. 

– Tots dos acords suposen la renúncia a la unilateralitat i a fer efectiva la independència. El pacte Junts-PSOE expressa clarament un abandonament de la via unilateral —l’única via possible per fer efectiva la independència— i deixa la posició política catalana en mans de la voluntat negociadora, sabudament inexistent, dels partits polítics espanyols. Deixar en mans del PSOE una resolució al conflicte significa perpetuar el conflicte i postergar sine die la reva resolució. En el cas d’ERC, el pacte implica clarament l’acatament de l’ordre jurídic i constitucional vigent i explicita literalment el “compromiso con el ordenamiento jurídico estatal” i el respecte del “principio de legalidad”. Més que uns acords són una rendició que provoca la desmobilització social de l’independentisme i la pèrdua de suport social, especialment entre els joves. 

– El preu que paguen els partits independentistes per donar la presidència del govern espanyol a un govern liderat per un PSOE que va aprovar el 155 per anorrear l’autogovern català és altíssim. En el cas de Junts, ens sembla una presa de pèl plantejar un acord polític que es vol dir “històric” a través de la simple reproducció de les posicions d’inici negociadores de les parts. Un acord seriós especificaria els acords de les parts i en cap cas unes meres posicions d’inici. Una redacció d’intencions i posicions negociadores no mereix pagar aquest preu. En el cas d’ERC, acorden al suport a la investidura de Pedro Sánchez a partir de concessions autonòmiques com la condonació d’una part del deute de la Generalitat o una hipotètica millora mitjançant un traspàs de rodalies supeditat a l’Estat. Tot plegat ens situa en una lògica oposada a la independentista i ens retorna a un temps pretèrit ja superat, i envia el missatge al món d’una Catalunya “normalitzada” i domesticada, una Catalunya que segueix sent territori espanyol amb una autonomia dirigida des del govern estatal. En tot el procés polític del 2012 al 2017 havíem guanyat la batalla ideològica que era amb la independència com resolíem l’espoli fiscal i la necessària millora de les infraestructures.  

– Amb aquests acords, ERC i Junts han fet perdre l’oportunitat que hi havia de bloquejar la investidura fins que l’Estat espanyol no respecti el dret a l’autodeterminació i la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya. 

Per tot això: 

  • Rebutgem els acords que Junts i ERC han signat amb el PSOE per investir president Espanyol que comporten la “normalització” de la situació a Catalunya sense assolir la independència. 
  • Demanem a ERC i Junts que reverteixin els acords i es comprometin a no donar estabilitat al govern espanyol si aquest no respecta el Dret a l’Autodeterminació ni la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya per fer efectiva la independència. 
  • Demanem que es refermi al Parlament de Catalunya el compromís amb l’1-O i amb la voluntat d’independència allí expressada. 
  • Demanem que el Parlament aprovi una resolució que impulsi un pacte per la independència per assolir l’aixecament de la suspensió de la DUI. 

diumenge, 12 de novembre del 2023

US ESPERO, DIVENDRES, 17 DE NOVEMBRE A ARENYS DE MUNT

 

El proper divendres, 17 de novembre, a 2/4 de 7 del vespre, participaré en l'acte de presentació del 22 Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya, que se celebrarà a la Sala Municipal de l'Ajuntament d'Arenys de Munt.

Espero la vostra assistència i participació. 

El programa complert del Simposi el podeu consultar aquí.


diumenge, 15 d’octubre del 2023

ESTIRA I ARRONSA ENTRE JOSEP COSTA VS AGUSTÍ COLOMINES

 

Des de l'aparició de la Tertúlia proscrita a Vilaweb, ara fa uns mesos, s'ha posat de moda organitzar debats en diversos mèdias, alguns amb més èxit que uns altres, tot s'ha de dir. Ara és el torn del Nacional amb el seu Estira i Arronsa, on han debatut un dels referents intel·lectuals de l'independentisme, com és el cas d'en Josep Costa, i un representant típic de l'ala domesticada de l'oposició del règim del 78, com és l'Agustí Colomines, que és aquella que mai sobrepassa les línies vermelles, que tothom sabem quines són. Només cal recordar el seu galdós paper en el debat sobre el nou Estatut, l'any 2006, on va fer parella amb la nefasta i, per sort, oblidada, Rosa Cullell. No cal dir que en Costa, com era de preveure, s'imposa en el debat, quan fa referència a l'existència de pistoles, per part dels espanyols, quan seuen a negociar amb la part catalana. És llavors quan en Colomines es descol·loca, per raons òbvies. I és que parlar clar i català, sempre és un bon consell. No debades al meu menjador de casa, dit sigui de passada, penja aquell magnífic cartell d'Estat Català de la guerra, que diu el següent: "El dret es guanya per les armes".

dissabte, 7 d’octubre del 2023

INDEPENDÈNCIA, INDEPENDÈNCIA, INDEPENDÈNCIA!

Avui fa una setmana que vaig assistir a les 1eres Jornades sobre Política Internacional i Defensa de Catalunya, organitzades conjuntament per la Societat d'Estudis Militars (SEM) i el Catalonia Global Institute (CGI). No cal dir que va ser un esdeveniment important i segurament el primer de molts d'altres que es faran en els propers anys. Això no obstant, no van merèixer l'atenció ni de TV3, ni de la resta de mitjans de comunicació del país, una absència que demostra ben a les clares com són de porucs i covards davant de dos temes clau per a la supervivència de la Nació Catalana. 

Al marge d'aquest boicot mediàtic, el contingut de les ponències i els debats que s'hi produïren van ser molt interessants, que demostren com pensen aquells acadèmics i polítics que no pensen en clau autonomista, si no en clau independentista i de manera autocentrada. En vaig aprendre molt, moltíssim. 


Probablement, una de les intervencions que més em va agradar és aquella que va argumentar que tot moviment d'alliberament nacional ha de tenir el següent eslògan: "Independència, Independència i Independència... i ordeneu-los en l'ordre que vulgueu". Així de clar i així de senzill a l'hora. Oi que no costa tant?

Espero assistir a les 2nes Jornades el proper any, i exigeixo que els mitjans de comunicació del país se'n facin ressò, no per interès, sinò perquè no tindran més que obligació de fer-ho.

dimarts, 3 d’octubre del 2023

Clara Ponsatí: “Ho sento, a mi no em tornaran a enredar”

Entrevista a l'eurodiputada, que parla per primera vegada sobre l'amnistia i es mostra molt crítica amb la negociació de Junts amb el PSOE
02.10.2023 - 21:40

Josep Casulleras Nualart

Ens trobem amb Clara Ponsatí a Barcelona. Ara que ja no és exiliada i que ja no té cap ordre de detenció vigent, pendent de judici per desobediència al Suprem, hi passa una bona part dels dies, en un anar i venir entre Brussel·les, Estrasburg i el Principat. El seu retorn a casa ha coincidit amb un allunyament de la seva estratègia política i la dels seus companys d’exili. Ho va escenificar al juliol arran de la sentència del TGUE sobre la seva immunitat, i ara el començament de la negociació amb el PSOE arran dels resultats del 23-J, que converteixen Junts en força decisiva, fa que ja els separi gairebé un abisme. En parlem en aquesta entrevista, en què parla per primera vegada de la possibilitat d’una amnistia, com veu la negociació, què li cal, a l’independentisme, i si hi ha espai per a més projectes polítics.

—Com és la vida de Clara Ponsatí després de l’exili?
—Encara no he arribat a una organització estable de la meva vida. Passo un parell de setmanes, més o menys, a Brussel·les, una a Estrasburg, i la resta del temps a Barcelona, bàsicament. També tinc un espai a Perpinyà, i l’he fet servir molt durant l’estiu, però ara que ja ha començat el curs sóc més a Barcelona.

—I mentalment com ho viviu? És un canvi important.
—Hi ha una qüestió, diguem-ne, pràctica, que és que tenir tantes bases és molt confós. D’ençà que va començar el setembre, he fet una vida més regular a Barcelona, i això em permet de parlar amb més gent. I és cert que poder parlar de tu a tu fa una diferència. Aquest és el gran canvi, a més de la situació política, que ha fet canvis rellevants, i això també afecta la meva vida.

—Just hem passat un altre aniversari del Primer d’Octubre. Què en queda?
—Què en queda? [Rumia, fa una pausa llarga.] En queda l’obligació política i històrica. Però com que han passat sis anys sense que aquesta obligació tingués conseqüències en la vida política pràctica, hi ha el risc que passi a ser només un símbol, una memòria. L’èxit d’aquella jornada no va anar seguit de les conseqüències polítiques a les quals s’havia compromès el Parlament de Catalunya i el govern, i després les coses han anat com han anat, i em fa patir una mica que, un aniversari rere un altre, allò que és una obligació es converteixi simplement en una commemoració.

—I vau tenir aquesta sensació, diumenge, amb el discurs del president Puigdemont i amb la concentració que es va fer?
—L’acte l’hem d’entendre en el context polític de les negociacions de Junts amb Sánchez. L’acte no era de Junts, estava significat com un acte més transversal i hi van participar més entitats, però és inevitable d’interpretar allò que hi va passar i allò que s’hi va dir i el públic que s’hi va aplegar com a eines directes o indirectes d’aquest procés de negociació.

—Per què ho dieu? Per les paraules de Puigdemont?
—He escoltat amb detall el discurs i té uns nivells que s’han d’interpretar. Mentre el discurs del dia 5 de setembre [de Puigdemont a Brussel·les] és ben clar, té molta retòrica i té una part d’èpica històrica per a fer passar tota la resta, el discurs de diumenge jo no el vaig acabar d’entendre, sincerament, no sé bé què ens deia. El president Puigdemont mesura molt bé les seves paraules i les seves intervencions públiques, i en el context de l’acte de commemoració del Primer d’Octubre parla d’una manera, i quan ho fa per a l’audiència internacional i espanyola, d’una altra. Evidentment, el 5 de setembre va ser un dia políticament molt més important, perquè es van anunciar canvis d’agenda i es van comunicar amb molta efectivitat.

—Què us va semblar aquell discurs i les condicions que va posar a Sánchez?
—El resultat de les eleccions va ser una sorpresa per a tothom, també per a Sánchez i per a Junts, i arran d’això hi ha hagut una obertura, un procés de negociació que semblava que no seria possible el dia abans de les eleccions. Junts va fer un discurs en la campanya electoral…

—Per les línies vermelles que fixaven?
—Sí, ells van fer un discurs dient, no investirem ningú, anem al parlament espanyol a blocar Espanya. I en el moment en què es posa sobre la taula que l’amnistia és una possibilitat, s’hi ha de reaccionar. I hi havia una possible reacció, que era dir “no ens interessa l’amnistia i seguim el mateix rumb que havíem marcat durant la campanya electoral”. O no. Hi ha una oferta d’amnistia –que no ha estat explícita, si més no per part del PSOE– i hi han reaccionat amb el discurs del president Puigdemont, que estava molt ben calculat. Tot el que li demana, Pedro Sánchez ho pot fer sense violentar res del seu marc polític, mediàtic i legal.

—Fins i tot l’exigència d’un mediador internacional?
—Jo crec que podria, però és cert que la part difícil quan un accepta que hi ha d’haver una mediació és posar-se d’acord sobre qui ha de fer-la. I acceptar que aquest mediador hagi de ser un agent internacional, i aquí realment estic convençuda que Sánchez té un problema molt gros. Ja ho veurem, no anticipo res.

—Parleu d’un canvi d’agenda de Junts i Puigdemont?
—Crec que hi ha un canvi de discurs.

—Perquè no hi ha l’exigència prèvia d’un referèndum?
—És que, fins ara, Junts i el president Puigdemont tampoc no havien parlat gaire de fer un altre referèndum, no? Potser n’havien parlat una mica, però molt poquet. Sempre havien fet el discurs que el referèndum ja s’havia fet…

—Però sí que havien dit que l’únic referèndum que podria substituir el Primer d’Octubre seria un altre referèndum pactat amb l’estat espanyol i amb reconeixement internacional.
—Exacte, però no havien posat sobre la taula que això fos una cosa que s’hagués de negociar en el moment polític present. De fet, no havien posat sobre la taula que s’hagués de fer política negociant amb les autoritats i els partits polítics espanyols. Per tant, això sí que és un canvi molt important i en el moment que s’hi posen calculen bé fins on poden intentar de fer moure el PSOE. Ja ho veurem.

—Què hauria hagut de fer Junts en aquesta posició aritmèticament tan important que li van donar les eleccions espanyoles? Mirar de provocar canvis reals per primera vegada en uns quants anys fent ús d’aquesta força negociadora o negar-s’hi?
—No és la meva feina d’aconsellar Junts. Atesa la diversitat que es pot endevinar dins el partit, el president Puigdemont ha fet tant com ha pogut per mantenir la cohesió dins aquest partit. I és un discurs que tant li serveix per arribar a algun acord i dir “veieu com amb aquest acord ara sí que hem aconseguit coses que aquests d’Esquerra no aconsegueixen?”, com per anar a les eleccions dient que ell ho ha intentat però que no se n’ha sortit.

“Crec fermament que l'independentisme no està encara en condicions de negociar amb Espanya”

—Que no han acceptat qualsevol cosa?
—Exacte, que no ens hem rebaixat ni hem acceptat qualsevol cosa. El discurs estava ben calculat. I té l’efecte cohesionador dins aquest partit, on segurament conviuen persones que es creien amb molta fermesa el discurs que feien electoralment amb unes altres persones segurament no es creien aquest discurs però ja els anava bé que el fessin perquè era la manera de competir electoralment amb Esquerra en aquell moment.

—I vós com ho veieu?
—Crec fermament que l’independentisme encara no està en condicions de negociar amb Espanya.

—Per què no?
—Perquè qualsevol negociació que es faci ara serà una negociació per a tornar-nos a capturar dins la política espanyola –de fet, ja hi hem tornat abans que no acabi la negociació–, i això no fa avançar l’independentisme. Però ja entenc que és difícil de demostrar una tesi o una altra segons la qual això els debilita, el fet d’aconseguir una amnistia i que es comprometin a negociar algunes coses sobre l’autodeterminació, o aconseguir que això es faci per mitjans de negociació fora del control de l’estat espanyol, que això potencialment ens pot fer avançar. És molt difícil de mesurar. L’experiència que tenim dels darrers anys, tota una dècada d’independentisme primer pujant i després retrocedint, no em fa pensar que això ens hagi de fer avançar.

—Què caldria perquè l’independentisme sí que estigués preparat per negociar amb l’estat espanyol?
—Caldria un lideratge polític disposat a posar en pràctica la decisió del poble de Catalunya el Primer d’Octubre del 2017.

—Fer valdre aquell mandat?
—Sí. Si, tenint la capacitat de fer valdre aquell mandat, s’entrés en una negociació, la situació seria diferent. Però, primer, desmobilitzes el moviment popular perquè no l’obeeixes i, després, entres en una agonia de rivalitat entre els dos principals partits, amb l’ajuda del tercer, que ha contribuït al deteriorament de la situació. Han estat un seguit de despropòsits: primer, desobeeixes el mandat, després, fas una declaració d’independència que saps que no té més conseqüències que les simbòliques perquè no penses fer res més, després, guanyes les eleccions per la mínima però ets incapaç de portar les conseqüències polítiques d’haver-les guanyat…

—Parleu tant d’ERC com de Junts.
—Alguns sempre poden donar la culpa als altres, però sí que hi ha hagut unes quantes ocasions en què, després de la no-investidura de Puigdemont, s’haurien pogut forçar unes altres eleccions, però es va preferir de constituir el govern del president Torra. Hi ha hagut unes quantes ocasions en què la posició hauria pogut ser diferent: si hi ha d’haver unes eleccions espanyoles o catalanes, que hi siguin, però les forces que preferien de no córrer aquest risc sempre s’han imposat. Per això em costa molt de pensar que ara això ens pugui fer avançar. Els problemes seriosos que té l’independentisme de tornar-se a posar en una situació de possible ruptura amb Espanya no dependran de si aquest pacte es materialitza, de si Junts arriba a un acord amb Pedro Sánchez.

“Em sembla molt problemàtic que beneficiaris de l’amnistia negociïn l’amnistia”

—Hi pot haver un acord sobre l’amnistia. Veieu bé una amnistia?
—Jo tinc molta reluctància a parlar de l’amnistia, perquè tinc un conflicte d’interessos evident, com moltes altres persones que en van parlant. És evident que argumentar-hi en contra és molt complicat, perquè hi ha una sèrie de potencials beneficiaris, i no em refereixo només a la gent més coneguda sinó a les persones de l’activisme o de base. Hi ha una possible interpretació positiva de l’amnistia, i és que els hem forçat a fer-la. Però, per una altra banda, també hem d’entendre que si Pedro Sánchez ara està interessat en una amnistia és perquè també la necessita, ha de demostrar que ha pacificat l’independentisme més definitivament que no amb els indults. Per tant, em sembla problemàtic, em sembla molt problemàtic, que beneficiaris de l’amnistia negociïn l’amnistia.


—Per la situació personal?
—Hi ha un gran discurs que això no serà una cosa per al benefici personal, però quan arriba l’hora de la veritat les situacions personals són rellevants. Jo ho entenc. Fins i tot ara, aquí, parlant amb tu, d’aquest tema, jo hi tinc una dificultat. I, després, hi ha tot el tema de quines seran les decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans i fins a quin punt això no és un dels motors de l’amnistia per part d’Espanya. I encara hi ha un element filosòfic: no vam fer el Primer d’Octubre perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia. I alguns diem que la independència tindrà costos per a nosaltres i que hem d’estar disposats a demostrar que els podem pagar. Prioritzar tant l’amnistia és problemàtic per a transmetre aquest missatge. Jo ho entenc, eh?, que hi ha uns grans incentius.

“No vam fer l’1-O perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia”

—De rehabilitació política?
—Sí, i de persones que viuen una situació difícil, amenaçades de presó.

—En seríeu una beneficiària.
—En el meu cas, és un benefici menor. Que jo estigui inhabilitada o no té una certa rellevància. I per això penso que jo no hauria de seure en unes negociacions.

—Amb tot això voleu dir que el president Puigdemont no hauria de negociar l’amnistia?
—És que no ho sabem, si la negocia. No ho sabem. A veure, l’hem vist parlar amb Jaume Asens i amb Yolanda Díaz. Però la negociació important és de Junts amb el PSOE.

—I la pretensió de fer-hi entrar els policies de l’1-O què us sembla?
—És natural per part de les autoritats espanyoles. Ells també han de vendre-ho al seu electorat. Ara, com que hi ha posicions aquí que a priori són tan favorables a l’amnistia, fins i tot, ho comprenen. A mi em costa de comprendre. Ja entenc que el PSOE pugui posar una condició així, i que hi ha pressió negociadora, però fins i tot sentim catalans dir que ho comprenen.

—Ho dieu per Lluís Puig?
—De l’entrevista a Lluís Puig [a l’agència ACN], n’he vist derivades, l’entrevista sencera no me l’he escoltat, potser l’hauria d’haver buscat. Però no vull entrar a fer valoracions sobre les paraules del meu gran amic Lluís Puig, no. De vegades la gent es deixa anar per l’entusiasme.

—Si el resultat de la negociació fos que Pedro Sánchez acceptés totes les condicions que exposava el president Puigdemont el dia 5 de setembre, això tampoc seria un bon resultat?
—Suposant que s’arribés a aquest acord i que es complís, que és molt suposar, perquè la majoria de les coses que es poden acordar abans d’una investidura no són irreversibles… Suposant tot això, entenc que el resultat seria tornar a la discussió sobre l’autogovern de Catalunya dins Espanya. A mi em sap greu, però jo no m’he estat sis anys a l’exili per votar un altre estatut, per molt millorat que sigui. Però, vaja, puc entendre que hi hagi una part important de l’electorat decebuda, cansada, desanimada i que s’estimi més, si realment hi ha una oferta de reforma d’Espanya, de donar-hi suport. Només ho sabrem quan l’electorat es manifesti. Però jo m’he tornat absolutament escèptica de qualsevol cosa que pugui venir d’Espanya, no hi tinc cap mena de confiança. I trobo sorprenent que els que compartien amb mi aquesta desconfiança fa setmanes estiguin disposats a explorar-ho.

“És sorprenent que els qui compartien amb mi fa setmanes aquesta desconfiança amb Espanya estiguin disposats a explorar un acord”

—Malgrat les coses que s’han anat aconseguint? Com ara, l’oficialitat del català a la UE, l’ús del català al congrés, la petició a l’Europol perquè es desvinculi l’independentisme del terrorisme…
—A mi això no em desvetlla la fe en Espanya com a estat plurinacional amb respecte a les nacionalitats perifèriques. Ho sento, a mi no em tornaran a enredar. Ara, és evident que Espanya té pressions, encara que no siguin explícites, per fer-se un lífting, i que els grans poders europeus prefereixen un govern de Pedro Sánchez a un altre de Feijóo apuntalat per Vox, perquè prou problemes tenen a l’est d’Europa i a Itàlia. És evident que Espanya rep missatges que això s’hauria d’arreglar, i és evident que donar l’aparença que això s’arregla és impossible sense el retorn en llibertat del president Puigdemont. Són faves comptades. Els incentius d’Espanya són clars. Després de tres-cents anys de fer intents, fer-ne un en aquests moments ho trobo molt ingenu. I per això el president Puigdemont no ho verbalitza així, ni de bon tros, i per això resta per veure què farà a l’hora de la veritat. Hi ha una responsabilitat històrica que recau damunt seu i que jo no desitjaria, perquè no és gens fàcil.

—A canvi de què penseu que seria el pacte d’una amnistia?
—D’acceptar que els anys vinents la política que faran serà política espanyola. No ens precipitem, però quan es diu que, com a mínim, ara això [l’amnistia] i que d’allò altre ja en parlarem… Què vol dir que ja en parlarem, del dret d’autodeterminació dels catalans?

—Quina relació teniu ara amb Puigdemont i Comín?
—Tenim la col·laboració parlamentària que hem tingut sempre des del principi, els equips treballen junts a l’hora de determinar com hem de votar, a l’hora de fer preguntes i la feina parlamentària que fem a Brussel·les i a Estrasburg… Igual que fèiem abans. I jo no he estat mai associada a Junts, i no participo orgànicament en cap fòrum de discussió de Junts. Si en parlem de manera privada, crec que queda dins l’àmbit privat.

—Ho deia a propòsit de la crítica que vau fer de com s’enfocava l’estratègia judicial a l’exili, per part de Junts i de Puigdemont.
—La meva crítica no va ser directa al president Puigdemont. Jo vaig fer una crítica a la política que consistia a dir que quan es resolguin els casos a Estrasburg i a Luxemburg tindrem les eines per a un possible retorn del president Puigdemont sense permís d’Espanya. No he vist que aquest discurs fos explícit a Waterloo ni Brussel·les, però era molt explícit a Junts, i en les opinions de la premsa amiga. S’han creat moltes expectatives. Òbviament, el president Puigdemont es va sentir al·ludit, però em sembla que és una crítica que es podria discutir amb tranquil·litat i amb franquesa, no és cap desqualificació.

—No s’ha tractat amb tranquil·litat ni amb franquesa?
—No. Perquè dins l’independentisme els debats es defugen. Tota la resposta que va tenir la meva intervenció va ser que no era el dia ni l’hora, però ningú va entrar a discutir-ne el contingut, si sobre allò que jo deia tenia raó o no en tenia. No he rebut arguments de per què jo estava equivocada. Reconec que ho vaig fer en el lloc i el moment que se m’escoltava, perquè jo havia expressat opinions molt similars en altres circumstàncies, en entrevistes amb vosaltres, etc., i la posició de Junts era passar-les per alt i fer veure que jo era una més del seu ventall de personatges que els agrada mostrar davant els mèdia. Hi ha una gran dificultat per a tenir debats oberts, per a discutir arguments… No hi ha espai. És una llàstima.

—Al juliol dèieu a l’Ara: “Estic molt disposada a implicar-me amb altra gent perquè l’independentisme es reiniciï.” Què volíeu dir? Què li cal, a l’independentisme?
—Li calen noves eines institucionals i de mobilització. Això vol dir organitzacions polítiques, no et sabria especificar si han de ser associacions d’activisme o organitzacions més explícitament polítiques, o totes dues coses alhora, o assemblees de discussió… És imprescindible de reconstruir els lideratges polítics de Catalunya, i difícilment això passarà dins els partits que ja tenim. I hi ha altres persones que poden ser més actives en política, però que necessiten espais per a fer-ho. Això és molt complicat. A mi la gent em para i em demana que sigui més activa en política. És veritat que hi ha una demanda, i hi ha també una crítica: hi ha veus que m’ho demanen i veus que em diuen “ni se t’acudeixi”. Jo, personalment, no hi tinc un especial interès, però abans de deixar-ho estar crec que s’ha de prendre el pols. És evident que hi ha espai, però: tenim els recursos, les persones, la força per a engegar un nou projecte polític independentista? És una pregunta oberta i jo, de moment, no tinc la resposta.

—No la teniu?
—Jo intueixo que sí, però no tinc res a anunciar.

—Intuïu que sí que hi hauria espai per a un altre projecte polític independentista.
—Sí, perquè els projectes polítics catalans tenen aquesta etiqueta, que no els la discuteixo, però quan l’independentisme és un horitzó, uns principis, uns desigs, però les implicacions polítiques pràctiques que s’observen són de col·laboració amb l’ocupació, doncs fa la impressió que calen unes altres eines o cal que aquestes forces polítiques revisin molt seriosament la seva pràctica.

—Entenc que ara valoreu la possibilitat…
—…si hi ha un grup de gent prou solvent, prou potent, prou capaç i decidida a arriscar-se (perquè, evidentment, això és una operació de risc), de poder-los ajudar. Això és una tasca de les generacions més joves, i si això existís, jo els ajudaria.

—Fa un any ho dèieu…
—Sí, i ho deia en termes potser menys polítics. Ara s’ha convertit en una necessitat política més urgent.

—Dèieu: “Els qui formem part del passat, sobretot, hem d’intentar de posar plataformes d’aterratge per als qui vindran després, més que no continuar ocupant la primera línia.”
—Jo estic d’acord amb això. I és sorprenent que els principals líders hi siguin, per les seves circumstàncies. Potser és comprensible. Això té data de caducitat, o no, ja ho veurem. Però s’han comès massa errors per a continuar pensant que aquestes persones ens portaran a la independència.

—Però per allò que dèieu, la vostra ajuda a un projecte polític com aquest no seria anant a unes llistes electorals?
—No he descartat res, però no en tinc gens de ganes.

—Per què ara sí? Per la urgència política que dèieu?
—Sí. Però potser d’aquí a sis mesos ho serà menys.

—El vostre judici al Suprem arribarà tard o d’hora…
—Si hi ha amnistia, potser no, no ho sabem. I si s’acaba el meu mandat com a eurodiputada i encara no m’han jutjat, ho hauran de treure del Suprem. Suposo que per això tenen tanta pressa.

—Però si el judici es fa, hi compareixereu?
—No ho sé encara. Fins ara he tingut l’actitud de no col·laborar amb ells de cap manera i, per tant, quan m’han volgut interrogar m’han hagut de detenir. Ara hauré de valorar políticament si allò que els molesta més és que hi vagi o que no hi vagi, i faré el que els pugui molestar més.

—Per acabar, com veieu la situació del Consell de la República?
—D’ençà de la constitució de l’Assemblea de Representants vaig tenir la sensació que el detall de l’organització i de la gestió no es feia amb l’encert que calia. I, per una altra banda, hi havia un grup de gent, patriotes, activistes, que hi havien dipositat unes grans il·lusions i que pensaven que la constitució d’aquesta Assemblea de Representants seria un revulsiu perquè el Consell fos realment una eina de mobilització i per a fer política, tant de dalt com de baix, i s’han trobat que les seves expectatives han estat frustrades, per uns quants motius. No vull entrar en els texts de segons quins documents que han circulat, que potser tenien un punt de mesquinesa.

—Per totes dues bandes?
—Home, hi ha una banda que ha pogut ser més elegant, però en tot cas ja fa temps que em va semblar que no es feia servir com, potencialment, s’hauria pogut fer. I ha arribat el moment present, amb un ambient massa enrarit, i penso que el govern del Consell de la República s’ha estimat més eliminar l’assemblea. No m’ha semblat elegant la manera com s’ha dissolt l’Assemblea de Representants. S’ha volgut evitar una nosa, sortien iniciatives de resolucions que molestaven, no es podia controlar. I no quedava clar que el govern tingués majoria en segons quines iniciatives, i això és molt incòmode. No li veig gaire futur.

—Aquesta institució no serveix per a això que reclamàveu de reactivar l’independentisme?
—Crec que aquesta no serveix, i ja en van unes quantes. Alguna vegada ens hi hauríem de posar amb més encert.

ACTE POLÍTIC 1-0 2023 A PLAÇA CATALUNYA

 

dilluns, 25 de setembre del 2023

NO a l’amnistia, per Josep Costa*

No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, vagi per endavant que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. És més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.
No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.
Nit electoral del 2017
Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmissos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1-O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.
Per mi la situació és clara. Si els segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els propis presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleecions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i consolidar la pacificació.

Mosso acusat d'agressor de Josep Costa
Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

*NOTA: Article publicat a La República (24.09.2023)
*NOTA 2: Les fotos les he triades jo (J.S.)
*NOTA 3: Els textos en negreta els he posat jo (J.S.)