dimecres, 26 d’abril de 2017

EL QUEBEC INDEPENDENT TINDRÀ UN MINISTERI DE DEFENSA*

En el marc de les XVI Jornades de la Federació d’Organitzacions Catalanes Reconegudes Internacionalment (FOCIR), el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, i col·laborador de l’UnilateralJosep Sort, va reflexionar sobre la política diplomàtica del Quebec i els seus desenvolupaments futurs. Concretament va dedicar una part de la seva exposició al document que la direcció del Partit Quebequès ha enviat a la seva militància per a la seva discussió i, si s’escau, aprovació en el 17è Congrés Nacional que se celebrarà a les darreries del 2017.
El document, Le chemin des victoirespreveu la creació d’un Ministeri de Defensa, tan bon punt s’hagi proclamat la Independència, després de rebre el mandat corresponent de la ciutadania quebequesa en un eventual tercer referèndum d’autodeterminació.
Tres són les mesures que complementaran la creació d’aquest Ministeri de Defensa.
La primera serà elaborar un Llibre Blanc de la política de defensa del Quebec Independent.
La segona, dotar el Quebec d’una defensa nacional capaç de respondre a les exigènciesd’assistència mútua derivades de les aliances militars de les quals formarà part, és a dir, l’OTAN i el NORAD (el Comandament nord-americà de defensa aeroespacial).
I la tercera, atribuir a la Defensa nacional les missions prioritàries de manteniment de la pau i d’ajuda a les poblacions civils en crisi, i també la capacitat de participar, o no, en missions que requereixin l’ús de la força, sempre en conformitat amb el dret internacional, i amb el vot favorable de l’Assemblea Nacional del Quebec.
Una altra mesura significativa que preveu el document, aquesta tan bon punt el Partit Quebequès arribi al poder, després d’une eleccions, previstes en principi, per al 2018, és transformar l’actual Ministeri de la Seguretat Pública en un nou Ministeri de la Seguretat Nacional.
*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 04.03.2017)

dimarts, 25 d’abril de 2017

dilluns, 24 d’abril de 2017

ESPANYA TOLERA ELS POSTCOMUNISTES, PERÒ NO ELS INDEPENDENTISTES*

Sense aturador. La justícia espanyola no descansa i treballa a preu fet. I ho fa cada cop amb més desacomplexament i pràcticament sense guardar les formes. La nova querella contra Carme Forcadell i els altres tres membres de Junts pel Sí de la Mesa del Parlament, n’és la prova més fefaent. Ahir es coneixia que la Fiscalia de Catalunya, per ordre directa de la Fiscalia General de l’Estat presentava una segona querella contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell i també contra el Vicepresident primer Lluís Corominas i les secretàries Anna Simó i Ramona Barrufet, tots quatre de la candidatura de Junts pel Sí. La querella es presenta per desobediència i prevaricació, concretament per haver permès l’aprovació per part del Parlament de la resolució del Pla que contempla la celebració del referendum per la independència.

En compareixença davant dels mitjans de comunicació, els quatre querellats, per boca de la pròpia Forcadell, han denunciat el caràcter ideològic del procediment judicial. Fins i tot, afegeixen que aquesta segona querella té la virtut de deixar per escrit que no respon a actes sinó per ideologia.

Nuet no querellat
La sorpresa, que de seguida s’ha convertit en indignació, ha saltat quan s’ha comprovat que la querella no afecta un cinquè membre de la Mesa, Joan Josep Nuet, de Catalunya Sí Que es Pot, que malgrat haver votat en el mateix sentit que els anteriorment esmentats, la Fiscalia ha decidit deixar-lo al marge. L’argument que sustenta aquesta decisió que pretén justificar que la justícia tracta de forma diferent persones que realitzen accions idèntiques és, pura i simplement de caràcter ideològic, és a dir, el fet que els quatre querellats són independentistes i es comporten com a tals, mentre que el diputat, i secretari de la Mesa, Nuet, no. Concretament, les paraules que utilitza l’escrit del fiscal, segons ha transcrit algú mitjà, per justificar aquesta decisió, és que troba, en l’actuació parlamentària prèvia de Nuet, “la falta de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional…”, això és que en votacions anteriors, Nuet no havia votat en clau independentista. I deixa entendre que, probablement el diputat postcomunista s’hauria equivocat a l’hora d’exercir el seu vot favorable de la ja esmentada resolució. Es tracta, doncs, clarament no de castigar una actuació, sinó una ideologia, un projecte polític.
Val a dir que el propi Nuet, ha estat el primer que ha sortit al pas d’aquesta decisió de fiscalia, i ha deixat ben clar que va votar de forma plenament conscient, i ha mostrat la seva solidaritat amb els seus companys de Mesa.
La Fiscalia, ha demanat que s’acumulin les dues querelles contra Forcadell, perquè hi troba una evident relació. Recordem que la primera querella, que afecta exclusivament a la Presidenta, també es va presentar pels mateixos càrrecs, fa referència al fet que va permetre la votació de les conclusions de la Comissió d’estudi sobre el procés constituent.
La CUP s’ofereix
Una demostració fefaent de com l’ofensiva judicial espanyola està provocant efectes no previstos la tenim en el fet que, de forma quasi immediata, un cop coneguda la querella, la CUP s’ha ofert a ocupar un lloc en la Mesa del Parlament. Cal recordar que en el moment de la seva constitució, després de les eleccions del 27S, la CUP va rebutjar-hi ser present, tot i que Junts pel Sí li ho va oferir. Va ser, a més, un rebuig ostensible, formulat molt de cara a la galeria, i que va provocar que des del grup majoritari se li recriminés la falta de coratge d’assumir responsabilitat.
A hores d’ara, però, i com dèiem, arran dels reiterats atacs judicials espanyols, sembla que les reticències abans existents han desaparegut del tot. Una bona notícia per a la unitat independentista.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 24.02.2017)

divendres, 21 d’abril de 2017

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.66 (ABRIL 2017)

Si se'm permet la cursileria, aquest número de La Veu és especial. És el primer que signo com a President de Reagrupament. No sé si m'acostumaré a que el meu careto surti a la portada de forma més o menys regular. De fet, apostaria perquè no sortís gaire. 

La raó és ben evident, voldrà dir que ja haurem fet la Independència. És per això, que allò que menys il.lusió em fa no és arribar al número 100, sino arribar al número 75. Em conformaria amb el 74, o el 73, o el ... Bé ja m'enteneu. 

Això sí, si passeu pàgina podreu llegir contribucions de reagrupats que ells i elles sí que valen la pena. Per això us convido a llegir-la i a difondre-la. 

I també una dedicatòria a l'Eva, la nostra, sacrificada directora, en Lluís, el maquetador i dissenyador gràfic, i les ressenyes d'en Pere, a la contra. 

Uns cracks. 

Amèn.

dijous, 20 d’abril de 2017

COM A MÍNIM....


GOVERNAR CATALUNYA SENSE PASSAR PER LES URNES*

L’ofensiva judicial espanyola de les darreres setmanes, que aviat tindrà un nou episodi amb el judici a Francesc Homs al Tribunal Suprem, ha accelerat el ritme del procés. La resposta catalana ha estat la d’activar tots els mecanismes legals i logístics per fer possible la celebració del referèndum d’independència fins i tot abans de l’estiu. El maig, diuen alguns. El juny, matisen uns altres. Aquesta doble acceleració que fa que la dinàmica dels esdeveniments cremi etapes, pot generar, fins i tot contradiccions internes, que probablement estaven subjacents, però que ara emergeixen i criden l’atenció de l’opinió pública.
Pels polítics unionistes, no és cap secret que el seu objectiu és fer fora de la Generalitat el seu President, el govern i la pròpia majoria parlamentària independentista. I cada cop, alguns d’ells dissimulen menys llur ambició de ser-ne el relleu, això sí, amb el remarcable detall de no fer-ho a través de les urnes, si no gràcies, o bé a les sentències d’inhabilitació que donen per fet que es dictaran des de la justícia, o bé de la pròpia intervenció de l’autogovern català, que expliquen dia sí i dia també, que s’acabarà produint.
Aquesta finestra d’oportunitat, la d’ocupar sense passar per les urnes el govern d’una Catalunya intervinguda, esmola encara més les ambicions personals d’alguns d’aquests polítics i polítiques, tant que, i accentua les contradiccions internes que esmentàvem abans.
El pols Garcia Albiol-Millo
El cas més evident i més recent, és el dels populars Xavier Garcia-Albiol i Enric Millo, que es troben en aquests mateixos moments immersos en una guerra de declaracions sobre si existeixen o no contactes secrets amb els enemics independentistes. El primer, els nega. El segon, els confirma. És obvi que, a banda de fer públicament el ridícul, per aquest fet, es demostra que tots dos pugnen per ser el referent espanyolista i situar-se en la millor posició possible quan arribi el moment oportú.
Lògicament, Garcia-Albiol representa l’aposta més populista, fatxenda, demagògica, que compta amb un cert suport al cinturó metropolità, però no dels sectors tradicionals de la dreta social i empresarial conservadora catalana. Per la seva banda, Millo, en el fons només es representa a ell, no té cap sector al seu darrere, i la seva força només depèn del suport que rebi de Madrid, i en aquest cas, particularment, de la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaria.
Hi ha però altres destacats unionistes que també aspiren a entrar en les travesses.
Inés Arrimadas, s’autodeclara interlocutora
El cas més clar és la de l’actual Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, que en les darreres setmanes ha intensificat la seva ofensiva per presentar-se com el relleu de l’actual President de la Generalitat. Concretament, va ser arran de la negativa d’aquest d’assisitir a la Conferència de Presidents Autonòmics, la l’Arrimadas no va perdre temps per demanar una entrevista amb, novament, la vice-presidenta Sáenz de Santamaria, per tal que es visualitzés que ella sí que es preocupa pels “problemes que realment preocupen als catalans“. Assumint així, autodeclarant-se, el rol d’interlocutora de Catalunya, amb el govern de Madrid. Val a dir, però, que la seva força parlamentària com a Oposició oficial és la més fluixa que ha existit mai, i es troba a menys de la meitat del primer grup, de manera que ja es pot escarrassar-se tant com vulgui, que parteix d’una feblesa més que evident, malgrat una cobertura mediàtica més que generosa, sovint proporcionada, sorprenentment, pels mitjans públics catalans, a banda, és clar dels espanyols (públics i privats, en aquest cas).
Dos gats vells treuen el nas
Darrerament, però, dos polítics veterans, han aparegut a les notícies com aquell qui no vol la cosa. Ens referim, concretament, a Josep Piqué i a Josep Antoni Duran i Lleida. Tots dos, lògicament, per malparlar del procés, i deixar d’aquesta manera la seva tarja de visita, per si algú se’n recorda d’ells, en els temps que s’acosten.
Lògicament, el primer té una carta guanyadora respecte el segon. No carrega la creu, mai millor dit, que porta el segon d’un partit condemnat per corrupció i en vies de liquidació de forma vergonyant, i que embruta la memòria de gent que va donar la vida per Catalunya. Piqué, compta amb un pedigree de gestor eficaç que pot atraure als sectors tradicionals i també a les generacions més joves d’emprenedors, però tampoc té una xarxa que li doni un suport estable, i per altra banda, té poc de populista, la qual cosa no vol dir que no pugui gastar, si s’escau, racions de demagògia necessàries. Lògicament, una Generalitat, encapçalada per en Duran i Lleida, a molts els faria mal als ulls, i ben probablement, al primer seria ell mateix, però, no es pot oblidar que la política deixa ferides profundes i de vegades, el desig de revenja no coneix límits.
Lògicament, l’escenari d’un autogovern intervingut i al capdavant del qual figuren polítics nomenats a dit i sense legimitat popular, pressuposa una incapacitat de la majoria social i política independentista actualment existent, de respondre a aquests embats. Una pressuposició que, vist com l’independentisme ha monopolitzat el carrer, l’espai públic, i les urnes els darrers anys,  no sembla, precisament, molt realista, ni possible, ni probable.
*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 21.02.2017)

dimecres, 19 d’abril de 2017

PATRIOTISME I DIGNITAT: 8 ANYS, EN FA

NOTA: Ahir va fer 8 anys de la publicació d'aquest article de Joan Carretero al diari Avui. Un article que va tenir la virtut de convèncer-me a tornar a treballar en una organització política, malgrat ser una associació. Cal llegir-lo i rellegir-lo, forma part de la Història de l'Independentisme.



A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar,l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

dimarts, 18 d’abril de 2017

ENHORABONA, MAJOR!

A continuar treballant per Catalunya
Calen més mossos

US ESPERO PER SANT JORDI!

Aquesta Diada de Sant Jordi, us espero a la parada de Reagrupament Independentista (RCAT) que estarà a la Rambla de Catalunya, 25, entre Diputació i Gran Via.
Podreu comprar el llibre (amb un 10% de descompte) i una servidora hi serà de 12 a 14 h i de 17 a 19 h per signar exemplars. 

També podreu signar pel referèndum, i comprar material patriòtic i d'agitació. I com no, fer petar la xerrada!



Us hi espero!

dilluns, 17 d’abril de 2017

SUBMISSION!

Spaniard Vice-President, Soraya Sáenz de Santamaria lecturing grown-up Catalan Journal Directors how to intoxicate about Catalonia Independence: Enric Hernàndez from El Periodico de Catalunya (left), Xavier Vidal-Folch from El País (middle) and La Vanguardia's Màrius Carol (right, as always). Have you ever seen a similiar photo in a mature democracy? Sometimes a pic says so much!

divendres, 14 d’abril de 2017

HÒSTIA PUTA!

Del Facebook!

86 ANYS DESPRÉS

Avui és l'aniversari de la República Catalana, proclamada per Francesc Macià. Llavors, vam fer història i vam trencar amb la legalitat espanyola. De l'acte de sobirania d'aquella jornada, en continuem vivint avui en dia. Fixeu-vos si va ser important.

D'aquest moment històric vull destacar dos elements. La creació d'un govern republicà català i la proposta de creació d'un cos de defensa d'aquest govern.

El primer govern de Macià
La historiografia frontpopulista, espanyolista de mena, tendeix a ignorar-lo, però el primer govern de Macià va ser el creat immediatament després de la proclamació de la República i tingué una vigència del 15 fins al 28 d'abril.

Era un govern reduït, format per Macià i set Ministres, que no Consellers. 

Ventura  Gassol (ERC), a Política Interior; Joan Casanovas, (ERC), flamant Ministre de Defensa; Manuel Serra i Moret (USC), Economia i Treball; Rafael Campalans (USC), Instrucció Pública; Salvador Vidal i Rossell (UGT), Obres Públiques; Manuel Carrasco i Formiguera, (PCR), Ministre de Comunicacions; i Casimir Giralt i Bullich (PRR), Ministre de Finances. 
Joan Casanovas i Maristany (1890-1942)
Primer i únic (de moment)  Ministre de Defensa de Catalunya 
Com es pot veure era un govern pluripartidista i amb elements sindicals. Val a dir, que en les negociacions que es feren amb els republicans espanyols en els dies següents, el Ministre de Defensa, Joan Casanovas i Maristany, que més endavant arribaria a ser President del Parlament i Conseller Primer dels governs Companys, va ser el més ferm partidari de no renunciar a la República Catalana, aconsellant Macià que calia mantenir-se ferm. Un consell que L'Avi no seguí, i optà per convertir la República en Generalitat autònoma (que no autonòmica, com l'actual). La paradoxa és que, segons les Memòries de qui fou President de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, si Macià hagués aguantat uns dies més la pressió, tal i com li demanava Casanovas, els republicans espanyols haurien cedit i la República Catalana s'hagués consolidat definitivament. Us imagineu com hauria canviat la història? És una lliçó històrica que, avui en dia, és més útil que mai.

La Guàrdia Cívica Republicana
Immediatament declarada la República Catalana per Macià, un seguit de patriotes es posaren a treballar amb l'objectiu de tenir una força armada que defensés la nova república d'un hipotètic (o probable) atac espanyol. 
Daniel Cardona i Civit (1890-1943)
La iniciativa la va tenir Pere M. Rossell i Vilar, i es va constituir una comissió de la que també formaven part Daniel Cardona, Miquel A. Baltà i Josep M. Batista i Roca. De seguida es van posar a les ordres de Francesc Macià. Per fer-la possible, s'havia de reclutar jovent i es van fer gestions per obrir una oficina de reclutament al primer pis del Palau de la llavors encara Diputació (després convertida en Generalitat). El químic Baltà, fundador, principal dirigent i instructor de l'antiga Societat d'Estudis Militars (1924), en fou nomenat cap. Tècnicament va ser dissenyada per Ricard Fages i Olives, en base a un document titulat Bases per a l'organització d'una milícia republicana, que va fer arribar a Macià. 

És interessant assenyalar que el nou cos hauria rebut una triple influència de tradicions militar o para-militar: l'anglòfila de Batista, la francòfila (i també garibaldina) de Baltà i la germanòfila de Fages. Sense oblidar la influència insurreccionalista (irlandès) de Cardona

Lògicament, el projecte es col·lapsà arran la decisió de Macià d'acceptar la proposta de restablir la Generalitat de Catalunya, com a govern autònom.

Conèixer la pròpia història és fonamental. I avui, és una diada més que adient per fer-ho. 

Glòria i Honor a tots els que van participar-hi. Sense ells no seríem on som ara.

dijous, 13 d’abril de 2017

CUBA...

Cuba was also a spanish internal affair, right?

dimecres, 12 d’abril de 2017

300.000 ACCESSOS!


via GIPHY
Avui aquest humil i modest bloc ha arribat, i superat, els 300.000 accessos. Un petonet a totes i tots.

MARC, ESTIC AMB TU!

MAI CAMINARÀS SOL!

dimarts, 11 d’abril de 2017

FUTURES CREUS DE SANT JORDI

 

(EP, SENSE TÍTOL PÒSTUM) NO FOTEM!
QUE HAN DE VIURE I VEURE LA INDEPENDÈNCIA

XÈ, I PER QUÈ NO A MI?

M'han furtat la Creu de Sant Jordi!

BRUTAL

President of Catalonia, Mr. Carles Puigdemont, shows 5 warning letters from Spanish courts against continuing the process towards Independence. 

I am sure that those letters will be exhibited at the National Archive in the near future, once Independence achieved.

By the way, in the painting, authored by Antoni Tàpias, it can be read "Catalonia Forward".

ARA ÉS L'HORA!

Ens trobem a cinc mesos escassos, a molt estirar, de la convocatòria i la celebració del Referèndum d'Independència, segons els acords signats per les forces independentistes al Parlament de Catalunya. Personalment, no tinc cap dubte que la votació serà favorable a la Independència per una majoria que podria qualificar d'abassagadora.

Certament, l'estat espanyol està posant tots els pals a les rodes i més per evitar-ho. Però el fet cert, és que, atesa la determinació del President, del Govern, de la majoria parlamentària i, per damunt de tot, d'una immensa majoria dels catalans i catalanes, no podrà res per evitar-ho.
Precisament, la clau de tot plegat és el compromís indestructible amb l'objectiu final: la Independència, i la constitució d'un nou estat.

Hem  treballat com qui més per arribar a aquest moment que només ens falta completar amb un darrer esforç, amb una darrera mostra de compromís amb el país.

Per això, després de molts anys d'activitat, és evident que ara és el moment de donar-ho tot! Quin sentit tindria, sobretot per nosaltres, els que ens hem deixat la pell tot aquest temps, ara no ser-hi quan més se'ns necessita? Lògicament no en tindria cap. És el moment de carregar-nos novament de raons, d'empenta i reeixir en la nostra comesa.

Arribats a aquesta conclusió lògica, també cal afegir que, la nostra actuació que és garantia de ple compromís amb la Independència, hem de procurar que tingui el màxim impacte possible. Hem de ser allà on la nostra feina rendeixi més i tingui un efecte multiplicador en totes les direccions.

La manera de maximitzar aquesta feina, aquest compromís indestructible per la Independència, és fer-ho treballant colze a colze amb el conjunt de les organitzacions civils i polítiques independentistes, sense exclusions de cap mena, ni sectarismes ideològics ni vetos personals.

Però atesa la nostra naturalesa transversal, no tinc cap dubte que, especialment la nostra activitat en els propers mesos, i fins a la celebració i la victòria en el referèndum, s'ha de fer col·laborant amb el Partit Demòcrata Europeu Català (PdeCAT), amb el qual ja ens uneix uns quants mesos de treball des del seu congrés fundacional, on, tothom ho recordareu, vam tenir un especial protagonisme. A hores d'ara ocupem ja càrrecs de responsabilitat, i fins i tot hem tingut la capacitat d'influir en les bases ideològiques (unilateralitat) i en la transparència (incompatibilitats). 
La nostra presència decidida, ferma, desacomplexada pot ser decisiva per derrotar qualsevol temptació de desviació en la línia de compromís amb la Independència que aquesta formació ha demostrat en els seus pocs mesos d'existència. Qui a aquestes alçades tingui encara dubtes al respecte, penso, sincerament, que s'equivoca.

També, per esvair cap dubte, no plantegem una presència en base a quotes, fet que per experiència històrica d'ells, els posa en alerta. El capital humà que tenim fa totalment innecessàries que exigim quotes. No ens en calen. Sabem que treballant per la Independència i la Regeneració democràtica, som imbatibles. Pels nostres fets se'ns valorarà.


I una darrera reflexió. El nostre compromís és amb la Independència i, en cap cas, amb cap tipus de comicis posteriors. La nostra comesa, tots ho sabem, s'acaba amb l'adveniment de la Independència. No entrarem, com a grup, en cap competició ideològica, perquè la nostra naturalesa transversal, de caràcter bàsicament estratègic, ens ho impedeix.

Per tot plegat, us crido a treballar com mai abans, al llarg d'aquests propers mesos. I fer-ho a través de Reagrupament, al PdeCAT. Quants més ens hi adherim més garantirem que arribarem a bon port. A hores d'ara ja en som bastant, però en calen més, quants més, més estarem en situació d'intervenir des de la primera línia en el procés històric que ens durà a la Independència.