Gregori Font i Catibiela (1913-1991) fou l’amic de tota la vida de Jaume Martínez i Vendrell, que era dos anys més gran que el primer. Tots dos van viure a la Colònia Güell, G. Font en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda com a Ca la Facunda, el nom de la seva mare, una aragonesa d’Egea de los Caballeros, on ell va néixer i J. Martínez al carrer Reixac, a Cal Quico. Des dels 4 anys van compartir els jocs d’infants. Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.
Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: Nadal a la Presó Model (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: «en Gregori Font era físicament un minyó de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època. Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred, els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme.» Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.
Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb altres militants d’Estat Català, de la Columna (8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca (16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.
Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes (El Port de la Selva- Alt Empordà).
Durant la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a prop de Malgrat. És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (Estat Català,Nosaltres Sols!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. Gregori Font recorda sovint a Jaume Martínez el que havia dit en travessar la frontera: «passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu tornarem a casa.» Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà amb el líder de NS! Daniel Cardona.
Quan es forma, després d’un seguit de converses, el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres: Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.
En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice I d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.
En Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.
El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació. Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries. És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.
El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris de la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades, acusats de delito de espionaje y actividades subversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang, dolor, esperança, segona edició, 2010, pàgina 212:
«l’espectacle és lascinant. Està recargolat (G. Font), la cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança, com si tingués fred.»
A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.
El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius (El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominança de la línia política sobre la militar.
La caiguda de la Secció Militar del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.
Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tanca en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.
En Gregori Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Lluís Llach:
«Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.»
*Agustí Barrera, Grup d’Historiadors Jaume Compte (9.12.2021)
PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare. També fer extensiu el meu agraïment a l’amic Llibert Seguí, per haver valorat la importància del biografiat.
Els verds alemanys acaben de donar una lliçó de realisme polític, que més d'uns, i particularment, els nostres cupaires haurien d'aprendre. I és que els verds alemanys, que podem considerar l'avantguarda de l'esquerra no socialdemòcrata europea, és a dir, poca broma, formaran govern amb l'SPD, és a dir, el partit socialdemòcrata alemany i fins i tot, amb l'FPD, això és el partit liberal alemany. Dos partits, per cert, amb una història totalment contrària als principis dels ecologistes, sobretot pel que fa a la política exterior i a la política de seguretat i de respecte dels drets humans.
Però els Die Grünen, o, com es diuen ara Aliança 90/Els Verds, no s'han tallat un pèl, i sense cap mania, han acceptat formar part de la nova administració federal. Sense punyetes ni històries. Pas al realisme i rebuig al purisme. El primer que ha de fer un partit és saber quin és el seu lloc en una societat, i sobretot, saber quin és el seu pes i, en tot cas, només lluitar les batalles que sap que pot guanyar i no les que sap, que no pot guanyar.
Tot el contrari del que està fent la CUP, que a més reparteix desenganys i decepcions entre els votants de l'independentisme, que tard o d'hora li passaran factura. La veritat, pocs partits a Europa, són tan radicals i tan allunyats de la realitat com els cupaires, que de tan extremistes han permès ara que els vulgars es converteixin en socis dels erkis. Una jugada pèssima. Però no hi ha cap cupaire amb dos dits de front, que no doni ales a la vulgaritat?
Seria un gran encert que la CUP deixés d'emmirallar-se en sistemes polítics d'altres escenaris mundials i es fixés en les experiències europees de democràcia ciutadana. I sobretot en el context europeu, on la democràcia s'ha lluitat des de fa segles. Sobretot en una conjuntura, on els seus competidors immediats estan en plena crisi de credibilitat: els erkis són una pena i estan arrossegant a Junts a derivar en un partit de la vella escola, acabant amb tota la il·lusió que havia generat els seus inicis.
Un panorama ben galdós, que únicament el Consell per la República i els moviment popular independentista pot regenerar i girar la truita. Les victòries judicials i cada cop més polítiques a Europa, han de culminar amb el retorn triomfal del President Puigdemont, de la mateixa manera o potser més encara que ho feren els retorns del President Macià, el 22 de febrer de 1931 i el President Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977.
L'altre dia vaig seguir atentament la roda de premsa del Barça on es presentava el referèndum sobre l'espai Barça que es farà aquest proper dia 19. Hi participà el president Laporta i altres executius del club.
Vaig pensar que aquesta votació ha de servir d'exemple, en un moment com l'actual. D'exemple per al país i per a la classe política, naturalment.
La lectura que faig d'aquest referèndum és que el Barça, de nou, es converteix en l'avantguarda de la societat civil catalana en termes de democràcia, participació, republicanisme, en definitiva, de llibertat.
Des d'aquest punt de vista, seria una irresponsabilitat no fer, d'aquesta votació, una lectura política. Que la té, naturalment.
El 19 de desembre, es reprèn la tradició dels darrers anys de participació dels ciutadans en els afers públics, encara que es tracti d'una entitat privada. Una tradició que es remunta als referèndums locals del 2009 i anys posteriors, a la consulta del 9N i naturalment a la de l'1-O. En definitiva a la revolució democràtica que hem protagonitzat els catalans i les catalanes en els darrers anys.
Una revolució que compta també amb mecanismes de participació digitals, capdavanters. Tot i que si he de ser sincer, la implicació d'un empresa com Indra, no és precisament una garantia, atesa la seva vinculació amb el govern espanyol, i més concretament amb els socialistes.
Tot i això, la campanya referendària ha de cridar a la participació, a la implicació dels socis. Ha de ser una crida a la democràcia contemporània, sense obstacles espanyols, un exemple per a la resta de catalans i catalanes.
El Barça ha de continuar sent un referent de tota la Nació, com sempre ho ha estat en els seus 122 anys d'història!
