DISCURS DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Les top 10 Agències d’Intel·ligència del món (II)*

6. Research and Analysis Wing (RAW) de l’Índia. Agència força desconeguda, més enllà del especialistes, fora del continent asiàtic, però d’una gran importància al subcontinent indi. Va ser creada després de les topades militars amb la Xina (1962) i amb el Pakistan (1965), sobretot per corregir els errors que s’hi produïren en l’àmbit de la intel·ligència exterior. El seu màxim responsable és un veterà, Rajinder Khanna (foto), que va entrar-hi el 1978, i que és un especialista en contraterrorisme. A més de la intel·ligència exterior, RAW també s’ocupa precisament del contraterrorisme i de la protecció del programa nuclear. Quasi de forma obsessiva té com a principal àrea d’interès el Pakistan, però també la situació geopolítica a l’Índic i la seva capacitat d’infiltrar-se en organitzacions islamistes és també molt valorada i reconeguda.

7. Direction Générale de la Securité Exterieur (DGSE) de França. Agència creada en la seva configuració actual el 1982, però que troba el seu precedent immediat al principi de la Guerra Freda, i sota la inspiració del General De Gaulle. S’encarrega de la intel·ligència exterior, però també de tasques d’Intel.ligència de Senyals (SIGINT), d’escoltes (TELINT), i també compta amb una unitat d’acció directa. Molt esquitxada des de sempre per escàndols polítics i actuacions més que qüestionables, com la de la destrucció del Raibow Warrior de Greenpeace (1985), la seva actuació s’ha centrat sobretot en les antigues colònies franceses, sobretot africanes, però també al Pacífic i a l’Orient Mitjà. Significativament, alguns dels seus màxims responsables, havien ocupat amb anterioritat ambaixades en països sensibles. Aquest és el cas del seu actual director, Bernard Bajolet, que prèviament havia estat ambaixador a l’Afganistan. Considerada una agència particularment hermètica, en els darrers anys, s’ha obert més de cara a la ciutadania, amb una política de relacions públiques centrada sobretot en les xarxes socials. També convé destacar el seu protagonisme en campanyes recents com les de Líbia, Mali, i més aprop encara a Síria. Els atemptats islamistes del 2015, sobretot, han situat el país en estat de guerra, que fa suposar un increment de l’activitat de les diverses agències d’intel·ligència franceses inclosa, naturalment, la DGSE.

8. Ministeri de la Seguretat de l’Estat (MSS) de la Xina. És una mastodòntica agència encarregada de la intel.ligència exterior, la contraintel·ligència i la seguretat pública, la qual cosa la converteix en una de les més importants del país. Els seus orígens es remunten fins i tot abans de la formació de la República Popular de la Xina, concretament al 1937, i ja llavors estava molt vinculada al Partit Comunista Xinès. El seu màxim resposable és Geng Huichang, un dels apparatxik amb més poder del país. Encarregada de garantir amb ma de ferro la seguretat del país, amb el pas dels anys també s’ha ocupat de dossiers tan delicats com Hong Kong, Macao. També es va beneficiar, a partir dels anys setanta, de l’inici de les relacions amb els Estats Units, fet però, que no li ha impedit, més darrerament, fixar el seu interès en captar informació de tot tipus d’aquest país “amic”. El seu creixent paper com a potència global, segurament també incidirà en un increment del seu protagonisme, sense perdre de vista els moviments de protesta domèstics, sobretot aquells més vinculats a l’islamisme.

9. Australian Secret Intelligence Service (ASIS) d’Austràlia. Creat en plena guerra freda, la seva actuació principal ha estat la intel·ligència exterior centrada sobretot a l’àrea del Pacífic i també del Sud-est asiàtic. Amb estretíssimes relacions amb la CIA, amb l’MI6 i amb altres agències, el seu paper és cada cop més important, sobretot respecte la vigilància envers el terrorisme islamista i les armes de destrucció massiva. Sota la direcció, actualment de Nick Warner. Aquesta agència té una decidida vocació pública i realitza una intensíssima tasca de captació de voluntaris, diferenciant-se així de l’hermetisme de la majoria d’agències fins ara esmentades.

10. Institut per a la Intel·ligència i les Operacions Especials (MOSSAD) d’Israel. Tampoc en aquest cas és necessària cap presentació. Es tracta d’una agència que en els seus més de seixanta anys d’existència ha aconseguit convertir-se en un mite, podríem dir que en un referent per a tots els serveis d’intel·ligència del món. Les seves funcions són essencialment la intel·ligència exterior i les operacions encobertes, que és on s´ha guanyat en gran part la seva fama. Enfrontat a múltiples adversaris, el Mossad ha aconseguit èxits espectaculars, però també és cert que no s’ha aconseguit assolir una pau estable, amb el pas dels anys, per la qual cosa, el perill continua ben viu, tan o més que el 1948. El Mossad compta, però, amb profundes relacions amb múltiples agències d’intel·ligència, sobretot occidentals, i particularment dels Estats Units. Això no obstant, en els darrers temps, aquesta col·laboració s´ha vist afectada per raons de tipus polític que a mig terme poden suposar un veritable maldecap tant pels seus propis agents com per als polítics als que serveixen. Per altra banda, els seus adversaris més ferotges, durament colpejats amb el pas dels anys, cada cop desenvolupen estratègies de resposta més eficients, fet que complica cada cop més el seu treball. El passat 7 de desembre, en va ser nomenat director Yossi Cohen, un agent amb trenta anys d’experiència i molt proper, políticament a l’actual Primer Ministre, Benjamin Nethanyahu.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 07.01.2016)

Les top 10 Agències d’Intel·ligència del món (I)*

L’elaboració d’un rànquing mundial és sempre un tema delicat i sotmès a debat. La raó és ben simple: un rànquing sempre està en funció dels indicadors que el formen i del pes que es dóna a cadascun d’ells. I això, que és vàlid per a qualsevol tipus de rànquing, es multiplica en el cas que el que volem determinar és el rànquing de les deu agències d’intel·ligència més importants del món. La raó és, també, evident. Per definició, les agències d’intel·ligència responen principalment a factors interns o domèstics, de manera que fer-ne una comparativa, sovint resulta problemàtic, perquè és possible que el que realment es faci és comparar naps amb cols. Per altra banda, no es pot obviar que l’elaboració d’aquest rànquing en concret, no està exempta de les habituals picabaralles entre estats, sobretot si aquests tenen uns precedents d’enfrontaments bilaterals o multilaterals. Tot i això, i malgrat que, naturalment, hi ha diversitat d’opinions respecte a quin lloc ocupa cadascuna d’elles, es pot considerar que sí que existeix un consens entorn quines són les deu principals agències d’intel·ligència mundials. Donem-hi un cop d’ull:

1. Inter–Service Intelligence (ISI) del Pakistan. Considerada la millor agència d’intel·ligència del món, una tria que, no cal dir, genera de forma permanent inesgotables discussions al respecte. El fet cert, és que el seu protagonisme internacional, contrasta amb el seu secretisme orgànic. El seu cap actual és el Tinent-General Rizwan Akhtar (foto). L’ISI ha jugat en les darreres dècades un paper clau a l’Afganistan, però també a l’Iran, als nous estats de l’Àsia Central, fins i tot a Bòsnia. Però sense cap mena de dubte, la seva rellevància deriva, per una banda, del seu paper en les sempre tenses relacions amb l’Índia, d’on ha rebut múltiples crítiques per la seva suposada ajuda o fins i tot esponsorització dels grups islamistes que hi han protagonitzat múltiples atacs. I de l’altra, de les també complexes relacions amb els Estats Units, que es remunta molt abans de l’esclat de la Guerra Contra el Terror iniciada el 2001. L’ISI ha jugat i juga un paper preeminent en la detenció de membres claus d’Al-Qaeda, però ho fa seguint els seus propis criteris i sovint mostrant una notable dis sintonia amb els interessos de Washington. Com es va demostrar en el cas de la mort de Bin Laden, que vivia relativament tranquil al Pakistan i que per força l’ISI en havia de tenir coneixement. Gran part del seu poder deriva de la seva manca de control per part del govern civil pakistanès, com en general succeeix en tot l’estament militar del país. L’ISI té una capacitat molt superior a la de qualsevol altra agència occidental de penetrar les organitzacions islamistes, incloent-hi també, la més recent, l’Estat Islàmic, si bé, de nou, cal tenir clar que ho farà segons els seus propis interessos i no seguint els dictats de cap altra potència estrangera. Per això, està cridada a continuar ocupant un lloc clau entre les agències d’intel·ligència mundials.

2. Central Intelligence Agency (CIA) dels Estats Units. Segurament la més coneguda i estudiada de totes les agències d’intel·ligència del món. Cal tenir present que només és una de les múltiples agències d’intel·ligència de les que disposa els Estats Units. En concret, la CIA té per encàrrec l’actuació d’intel·ligència exterior i no l’actuació domèstica. El seu director actual és John O. Brennan. Des de la seva creació als inicis de la Guerra Freda, els seus objectius han estat fonamental vetllar pels interessos dels Estats Units arreu del món tot ajudant els estats amics i posant totes les dificultats possibles als estats considerats poc sensibles o directament contraris a aquests interessos. I per fer-ho no s’ha estat d’emprar, segons s’esqueia, bé recursos culturals, mediàtics, o directament les accions encobertes o el suport a forces opositores “amigues”. I això gràcies a uns recursos pressupostaris enormes, molt superiors a la de qualsevol altra agència del món, i a la col·laboració amb altres agències americanes. Una col·laboració no exempta, val a dir, de topades més o menys regulars. Al llarg de la seva història, la CIA ha registrat importants èxits, però també fracassos. Entre els primers, la seva victòria en la guerra freda contra l’extinta Unió Soviètica, així com l’enderrocament de governs poc sensibles, independentment de si eren formats per líders escollits democràticament o no. Entre els segons, la seva incapacitat de predir la revolució iraniana del 1979 o d’evitar els atacs d’Al-Qaeda, i en general de penetrar en les organitzacions armades de l’Orient Mitjà, sobretot les islamistes, fet que la porta a necessitar la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència estrangeres, d’estats com el Pakistan o Israel, entre d’altres. Aquestes, però, tenen objectius propis i exploten pel seu benefici els dèficits de la CIA. Tot i això, continua sent l’agència d’intel·ligència de referència a escala internacional.

3. Secret Intelligence Service (MI6) del Regne Unit de la Gran Bretanya.També conegut com a Military Intelligence 6, aquesta agència, com també la CIA, es dedica essencialment a la intel·ligència exterior. Durant molts anys, la seva existència era fins i tot negada o amagada als ulls públics. Actualment el seu màxim responsable és Alex Younger. Els seus orígens es remunten als inicis del segle XX. El seu valor afegit, en aquest sentit, és l’acumulació de l’experiència amb què compta després d’haver actuat en períodes tan convulsos com la Primera Guerra Mundial, el període d’entre-guerres, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, els processos de descolonització i lapost-guerra freda. L’MI6, molt abans que la CIA, ja va tenir una important actuació a Rússia i, després a l’URSS. També va jugar un paper clau durant la Segona Guerra Mundial, quan va aconseguir important victòries envers els serveis secrets nazis. Amb l’arribada de la Guerra Freda, el seu protagonisme disminuí a favor de la CIA, i fins i tot va patir importants fracassos a mans de l’espionatge soviètic. Malgrat la pèrdua de l’imperi colonial, l’MI6 va jugar un paper rellevant en alguns dels conflictes relacionats, destacant el fet que participà activament en escenaris tan diferents com l’Orient Mitjà, l’Iran, la Xina, Àfrica, el sud-est asiàtic, fet que incrementà el seu bagatge deknow–how. En els anys, l’MI6 ha tingut un cert protagonisme en escenaris com Líbia, Afganistan, Iraq, i també respecte a la Rússia actual, sobretot pel que fa a l’existència d’importants opositors a Vladimir Putin. Per altra banda, també en la lluita contra el terror desenvolupada des del 2001, l’MI6 ha centrat una part important dels seus esforços en combatre Al-Qaeda i, més recentment, l’Estat Islàmic entre d’altres. Cal tenir present, que el 2005, Londres va ser objecte d’un seguit d’atemptats terroristes que van provocar una cinquantena de morts.

4. Servei Federal de Seguretat (FSB) de Rússia. L’hereu, en part, de la mítica KGB, dissolta el 1991. És una agència bàsicament d’Intel·ligència interior, si bé també actua en els estats que formen part de la Comunitat d’Estats Independents. Les seves tasques principals són, doncs, la contraintel·ligència, el contraterrorisme, la protecció de fronteres, operacions encobertes, control de les exportacions. També pot arribar a mobilitzar altres unitats especialitzades si s’escau. La dirigeix Alexander Bortnikov, un general i membre de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin. Atesa. Atès que és una agència de seguretat interior, el seu impacte exterior és més aviat reduït. Tot i això, la seva implicació en la guerra de Síria, i les amenaces que això ha comportat de revenja per part de l’Estat Islàmic, incloent-hi atacs a Moscou, pot fer que el seu protagonisme vagi creixent en els propers temps.

5. Bundesnachrichtendienst (BND) d’Alemanya. És el Servei d’Intel·ligència Federal, encarregat bàsicament de la Intel·ligència exterior, tant a escala política com també econòmic. És una agència creada en plena guerra freda, però que està marcada per molts analistes pel fet que alguns dels seus fundadors van ser agents del nazisme que, un cop rehabilitats, van passar a ocupar alts càrrecs de responsabilitat sobretot en la lluita contra els soviètics i, particularment, contra l’Alemanya Oriental. Considerada una de les millors agències d’intel·ligència del món, el seu director és Gerhard Schindler. Des dels anys setanta, es va implicar també en l’Orient Mitjà, on amb el pas dels anys ha sabut guanyar-se la confiança d’alguns dels actors principals, sense trencar ponts amb llurs enemics, fet que demostra la seva habilitat en teixir complicitats. Així el BND ha establert unes sòlides relacions amb Israel, però també es beneficia de la desconfiança que els serveis britànics, francesos i americans generen entre els àrabs. Per altra banda, Alemanya sempre ha cultivat unes bones relacions, en la mesura del possible, amb l’Iran, com ho demostra el fet que la tecnologia en les instal·lacions nuclears iranianes és, si més no en part, alemanya. Per altra banda, la fi de la Guerra Freda i la desaparició dels estats comunistes, va permetre un increment de la influència alemanya, sobretot a estats com Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia. En d’altres, però, el pes de la història és encara massa important, i als estats bàltics i sobretot Polònia, així com a Kosovo, són els Estats Units qui reben més suport. Una actitud que també és força present a Dinamarca i a Holanda i que cal llegir com una estratègia de contrapès a l’hegemonia alemanya. Per acabar, no podem deixar de subratllar que el BND ha aconseguit un nou èxit amb el nomenament d’un dels seus agents més coneguts, Conrad Gerhard, com a nou màxim responsable del Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN), tal com ja vam esmentar en un article anterior, que és l’embrió del qual tal vegada es convertirà en una agència d’intel·ligència de la UE.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 04.01.2016)

25 ANYS. CAL RECORDAR-HO

Avui fa 25 anys de l'assassinat de 13 patriotes lituans (més un altre que va morir d'un atac de cor), a mans del llavors exèrcit soviètic, quan intentaven protegir els edificis de la televisió i la ràdio del país. Les víctimes formaven part d'una barrera humana de més de mil persones. També va morir, bèsties com eren, un soldat assaltant, víctima del foc amic, que es diu. Va ser un dels moments crítics de l'ensorrament de l'URSS. 

Avui en dia, un quart de segle després, les víctimes són considerades herois del país. És interessant, tenir en compte, que els assaltants volien fer callar els mitjans de comunicació. Una lliçó que hem de tenir sempre present, atès que malgrat el temps passat, i l'existència i el desenvolupament de les xarxes socials, els edificis, les instal.lacions, i les infrastructures que els serveixen (antenes) continuaran sent objectes estratègics a controlar, si s'escau.

Òbviament, a banda de la tecnologia, la situació política actual és molt diferent de la de llavors. I particularment, el fet que la democràcia és un valor superior, faria totalment inviable un succés com aquest, per les conseqüències immediates que comportaria. De totes maneres, no està de més recordar-ho, sobretot en moments com l'actual on la catalanofòbia és ben extesa entre la classe política i la societat espanyoles i on els polítics espanyols no dubten en amenaçar amb tots els mals del món, contra la Independència, democràtica i pacífica que impulsem, decididament, els i les catalanes.

25 anys, fa, i sembla que va ser ahir.

EL BOICOT ESPANYOL A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Aquesta imatge m'encanta. Flipo amb ella. Veure els espanyols fent el rebel, és un dels meus somnis  quasi diria que eròtics. Si a això, hi afegim les sortides de to quasi bé de forma continuada de l'Arrambadas i del Garcia Albiol i les del Borbó, això ja és el súmmum. 

IN SPAIN WE TRUST, MORE THAN EVER BEFORE

Que traduït vol dir, que confiem més que mai abans amb Espanya. I és que aquestes darreres hores, Espanya ens ha donat dues grans alegries.

Una: l'anul.lació de l'audiència reial amb la Presidenta del Parlament, la Molt Honorable Carme Forcadell. És una gran notícia. És la desconnexió en viu i en directe. 

Des que vaig saber la notícia, no he parat de pensar en quina cara se'ls deu haver quedat a tots els catalans que per les raons més al.lucinants, que a mi, racionalment, se m'escapen, volen continuar sent súbdits del rei espanyol. Perquè, cal tenir-ho clar, aquesta decisió és una bufetada a la cara, sobretot, als seus súbdits més lleials, és a dir, a ells mateixos, a aquells que volen continuar sent espanyols. No als independentistes, l'única obsessió que tenim, és precisament, deixar de ser-ho. I a fe de Déu, que amb cops de mà com aquest, enllestirem definitivament la feina ben d´hora.

En definitiva, la difunta tercera via, morta i enterrada com està, ha rebut una descàrrega que ha sacsejat les seves cendres, que han patit un procés de descomposició encara més accelerat. Les Arrambades, Garcia Albiols, Icetas, Duran i Lleida, etc. deuen estar ara amb atac de taquicàrdia, perquè a ningú se li escapa que qui ha trencat la baralla, en aquest cas, han estat els seus.

Dues: El no reconeixement dels serveis prestats a Artur Mas, com a President de la Generalitat de Catalunya durant cinc anys i escaig (2010-2016). Jo, és que difícilment, trobaria un favor tan gran com el que els espanyols li han posat en safata. Amb aquest favor s'ha guanyat, definitivament, tot i que ja el tenia, el reconeixement històric. L'eternitat política. Quina medalla més gran no es pot penjar un President de Catalunya que la que els propis espanyols no li reconeguin els serveis prestats? Però és que els hauria d'omplir de petons! N´haurà d'estar agraït la resta de la seva vida!

Parlant en plata, això demostra l'odi brutal, sense deturador, salvatge, descontrolat, i tots els adjectius que volgueu, que els espanyols tenen a la figura d'Artur Mas. Un veritable revolucionari, molt més que els que en pressumeixen. Ell ha estat qui ha trencat la dinàmica política, en el sentit que va acceptar el repte que el Poble Català mobilitzat li va posar davant per assolir la Independència. I ell, en comptes d'optar per la resposta típica de les elites dirigents, va optar per posar-s'hi al capdavant i surfejar l'onada sobiranista. I això no li perdonaran mai. Com tampoc li perdonaran mai tots els morts que ha deixat estesos pel camí: un president de la Caixa, el Rei d'Espanya, líders de les oposicions catalana i espanyola, i, naturalment, el Duran. Tots els caps, i d'altres de caça menor, estan penjats en el seu despatx.

I el més fort de tot, és que encara se sent amb forces de preparar nous assalts en el futur. Brutal.

O sigui, Espanya s'ensorra ràpidament a Catalunya. Hem d'aprofitar i aprofundir en la victòria del 27S. Cal anar fins al fons i sortir-ne vencedors i lliures. Endavant!

HA ESTAT UN HONOR

Ha estat un Honor tenir-lo com a 129è President de la Generalitat. El futur és seu i de tots nosaltres!

LA DESCONNEXIÓ EN MARXA!

El Cap de l'estat espanyol es nega a rebre la Presidenta del Parlament de Catalunya!

VISCA CATALUNYA LLIURE!

CARLES PUIGDEMONT I CASAMAJOR

130è President de la Generalitat de Catalunya

AIXÒ ÉS IMPAGABLE!

ACORD PARLAMENTARI

ACORD PARLAMENTARI

A efectes de garantir l'estabilitat parlamentària i enfortir l'acció de govern durant aquesta legislatura, la CUP-Crida Constituent

Es compromet a:

1. No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat.

2.- Garantir que dos diputats/des de la CUP-CC s'incorporaran a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable. Participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que està establert en el punt 1.

3.- Investir en la primera votació la persona candidata a la presidencia de la Generalitat a la investidura que l'actual president proposi d'entre els membres del Grup Parlamentari de Junts pel Sí.

Així mateix,

4.- La CUP-CC assumeix que la defensa en els termes polítics del procés tal i com l'entén la CUP-CC pot haver posat en risc l'embranzida i el vot majoritari de la població i l'electorat a favor del procés cap a la independència en una negociació que ha desgastat ambdues parts i la base social i popular de l'independentisme. Cal reconèixer errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí, sobretot en tot allò relatiu a la voluntat inequívoca d'avançar en el procés d'independència i en el procés constituent que comporta, únic escenari de construcció d'estructures i marcs de sobirania que ens pot permetre, com a societat, albirar altres quotes de justícia social i participació democràtica. Per tot això, la CUP-CC es compromet a reconstruir, a tots els efectes, la potència discursiva i mobilitzadora de l'etapa política que s'enceta amb aquest acord, incloent la defensa activa de tots els agents que el fan possible.

5.- La CUP-CC posa a disposició de l'acord el compromís de renovar, tant com sigui necessari, el propi grup parlamentari amb l'objectiu de visualitzar un canvi d'etapa i assumir implícitament la part d'autocrítica que li correspon en la gestió del procés negociador. Els relleus en el grup parlamentari es produiran immediatament després del ple d'investidura.

Barcelona, 9 de gener de 2016

AVUI MÉS QUE MAI!

VISCA CATALUNYA!

FEM-NOS UN FAVOR, AVUI.
NO ENS DEIXEM EMPORTAR PEL
COSTAT FOSC DE LA POLÍTICA
AVUI ÉS UN DIA D'ORGULL
VISCA CATALUNYA LLIURE!

GRÀCIES PRESIDENT!

GRÀCIES PRESIDENT,

HAS DONAT UNA LLIÇÓ DE PATRIOTISME

QUE LA HISTÒRIA SABRÀ RECORDAR.

EMOCIÓ INFINTA

EL PRESIDENT ARTUR MAS AL .CAT

ELLA ÉS UNA PERSONA HUMANA COM CAL ...

Això ....

LA REVOLUCIÓ MÉS IMPORTANT!

 

La revolució més important és una revolució cultural. O psicològica, com vulgueu. És la Revolució del Sentit d'Estat. En qualsevol estat democràtic, això que està passant a casa nostra és literalment impensable. Que la minoria pensi que s'imposarà a la majoria, és literalment una salvatjada. I ho és perquè, per començar, la minoria ja ni es planteja imposar-se a la majoria. Ho trobaria d'allò més irreal i fins i tot un despropòsit. I si això passa aquí és perquè la minoria sap que compta amb un aliat, i tothom sabem qui és aquest aliat. Oi que ho sabem tots? Per això elles van votar ser abans súbdites que ciutadanes.

El veritable revolucionari

A veure si ho tenim clar. Aquí el veritable revolucionari és Artur Mas. I les súbdites, plenes d'odi se'l volen carregar. I llurs senyors, llurs amos, també. Per això fan un pinça. Però els catalans i les catalanes que tenim Sentit d'Estat, exclosos, doncs, els del búnquer, per això no ho podem permetre.

Fer qualsevol pas enrere, en el sentit de fer que la minoria s'imposi a la majoria, és retrocedir en la història.

Pitjor encara, és un acte moralment i èticament reprovable. Perquè estem parlant d'una qüestió de principis.

Com es pot bastir una República des de l'ètica i la moralitat, començant amb l'exclusió d'aquells que han estat votats per una amplíssima franja de la ciutadania? Com s'explica això arreu del món? 

En el cas, jo diria que molt poc probable, que nasqués una República d'aquesta exclusió inicial, naixeria un règim tocat, feble, corrupte, poc democràtic, amoral i poc ètic. Una república tacada.

No, és literalment impensable. Entre d'altres raons perquè en l'origen de tot plegat hi ha un pensament substancialment anti-republicà, o si es vol, profundament reaccionari. En l'origen hi ha la por a assumir riscos i responsabilitats per part d'unes que prefereixen ser súbdites a ser ciutadanes. Aquest és el quid de la qüestió. Tot es basa en una actitud resoltament reaccionària i covarda. D'aquelles que malgrat la seva estètica, el seu histrionisme, el seu look, són profundament conservadores i reaccionaries. És, efectivament, el món a l'inrevès.

El Sentit d'Estat

Cal ser molt clars. Hi ha la prova del cotó. És independentista aquell, en primer lloc, que ho vol deixar de ser el més aviat possible. Sospiteu sempre, d'aquell o d'aquella que viu la seva militància independentista amb tranquil.litat i bons aliments. No és independentista, en el millor del casos és un penques. En el pitjor....

En segon lloc, és independentista aquell que sempre preferirà un català de dretes que un espanyol d'esquerres. I viceversa: és independentista aquell que sempre preferirà un català d'esquerres que un espanyol de dretes, Si això no es té clar, és que o s'enganya o s'auto-enganya. O pitjor enganya a d'altri.

Eleccions

Per això, si es vol construir una República ferma, perdudadora, però sobretot, èticament i moralment sòlida, és mil vegades preferible unes noves eleccions que la tirania de la minoria sobre la majoria. Si aquesta s'esdevé el desprestigi de Catalunya al món serà immens. I la vergonya insuportable.

Unes noves eleccions que, no en tinc cap dubte, tornarem a guanyar els independentistes, si realment ens hi posem de debò. Dubtar-ne és pur i dur derrotisme. Cal tenir present que ara el govern espanyol està molt més feble, però que molt més feble que el mes de setembre! Objectivament ara (el març), és molt millor que abans (el setembre). Això, és clar, si la minoria no cedeix a la majoria. Cal tenir-ho molt clar.

Futur

Per acabar, un altre aspecte fonamental, de cara a la plena consolidació de la República Catalana, és la necessitat de refundar una esquerra catalana, sense complexos, que rellevi sense cap por i sense cap pietat l'esquerra engrunes, que és un veritable calvari per a centenars de milers de Catalans i Catalanes. L'"esquerra" a seques, anacional, no existeix. Bé, sí, només existeix, curiosament, a les anomenades nacions sense estat. A la resta l'esquerra és d'algun lloc, i la nostra és l'esquerra catalana. Per això la destrucció de l'esquerra engrunes i tota la seva xarxa associativa i, sovint, corrupta, és una de les prioritats. Sense oblidar-nos, tampoc de la depuració dels elements nazi-feixistes espanyols, per descomptat.

Si de feina, precisament, amb la Independència i la nova República, no en faltarà.

DEIXEM-NOS DE TONTERIES!

MIQUELETS DE LA TERRA (1705-1714)

PATRIOTES DE LA REIXA (1901)

MILÍCIES D'ESTAT CATALÀ (1936)

Tenim una nova batalla per guanyar, com la del 27S

Davant un govern espanyol més feble que mai

I no tenim covard@s a la rereguarda

Endavant!

PROHIBEIXO QUE S'ESMENTI MAI L'ACRÒNIM DE MARRES!

Queda prohibida l'escriptura, la pronúncia de l'acrònim de marres. Ja no existeix. Són pantalla passada. Centrem-nos en el futur. En la batalla que ens espera. Fem-nos forts i orgullosos de no vendre'ns mai a Espanya. La victòria és nostra i no la cedirem mai.

CATALANS I CATALANES....

Catalans i Catalanes, la CUP és una pantalla passada, com Espanya! La victòria és nostra. Endavant sense por i sense pietat