divendres, 31 de març del 2017
L'HORA DE LA VERITAT S'ACOSTA*
Redacto aquest article tot seguint la intervenció del Conseller Romeva des de Londres. Allà, al Parlament britànic, s'acaba de constituir un nou intergrup de seguiment del procés a Catalunya. El quart, després dels d'Estònia, Dinamarca i Suïssa. És una nova fita en unes setmanes que no fem més que incrementar la nostra visibilitat, la del procés, em refereixo, internacional. I l'hora de la veritat s'acosta. Ja s'han emès les tres primeres sentències condemnatòries. Al mateix temps que a Europa, cada cop més es parla de Catalunya. I a Escòcia es parla de convocar un segon referèndum, entre el 2018 i el 2019. Però anem a pams.
La Constitució espanyola és il·legal
Dos destacats polítics quebequesos, van ser presents a Catalunya, i les seves paraules no van deixar ningú indiferent. L'antic diputat i ara acadèmic, Daniel Turp, va declarar en unes Jornades sobre la diplomàcia dels nous estats organitzades per la Focir, que des de la perspectiva del dret internacional, la constitució espanyola és il·legal, perquè al no deixar votar, contradiu els drets humans i la legislació internacional. Per la seva banda, el líder del Partit Quebequès, Jean-François Lisée, va criticar durament el govern espanyol en les intervencions que feu a Barcelona, i particularment en una entrevista televisiva. Va donar força a la demanda de fer un referèndum a Catalunya.
President Mas al Regne Unit i a Harvard
Les conferències o xerrades que el President Artur Mas va donar al Regne Unit, a Oxford, més concretament, i als Estats Units, a Harvard, van tenir un gran impacte, i van demostrar fefaentment que tenim en ell un actiu de primer nivell, i per això Espanya se'l vol carregar. Ara l'han inhabilitat per dos anys... Com ha dit el President Puigdemont, el poble català l'indultarà, no hi ha cap dubte al respecte.
Mas va dir modular llurs intevencions en funció de l'audiència. A Oxford, va dir que el projecte de país al que aspira és la de ser una Dinamarca del Mediterrani, és a dir, una nació desenvolupada, cohesionada, avançada, oberta. Davant l'audiència nordamericana no va deixar de fer un elogi de la Pax Americana, la que va existir des del 1945, i durant la qual la globalització i la creació de nou estats, de dotzenes de nous estats va tenir lloc. Sense el consentiment dels Estats Units, afegí Mas, no hauria estat possible o hauria costat molt més. Però Mas va anar encara més enllà, i va afirmar que “l'estat català serà un aliat de confiança per l'OTAN i el Mediterrani”. Va ser, en poques paraules, un discurs d'Estat, sense caure en plantejaments naïfs.
Intergrup a Westminster
El 14 de març es va donar a conèixer la creació d'un intergrup al Parlament de Westminster, a Londres. Format per membres de sis partits polítics diferents, l'All-Party Parliamentary Group (APPG) sobre Catalunya, farà el seguiment del procés polític independentista a Catalunya. En formen part 20 diputats, d'on destaquen els que provenen del Scottish National Party. Precisament, la primera iniciativa era la invitació al Conseller Romeva a fer una intervenció sobre la situació actual a Catalunya. No hi ha cap mena de dubte que aquest intergrup està destinat a jugar un paper clau en la internacionalització del procés català.
El Consell d'Europa repassa Espanya
Però sens dubte, l'esdeveniment internacional per rellevant dels darrers dies, ha estat la repassada que el Consell d'Europa, i més concretament, la seva Comissió de Venècia, ha donat al govern espanyol, retreient-li que la llei que va reformar el Tribunal Constitucional i el dotava de poders sancionadors d'aquells que no segueixin les seves sentències, era totalment contrària al model de justícia constitucional, que s'ha de caracteritza per la neutralitat dels seus membres. L'escàndol va ser majúscul, oimés quan es va saber que la reforma es va fer específicament per fer front al repte català.
En la seva opinió, la Comissió també qüestiona que el TC pugui actuar per iniciativa pròpia, d'ofici, a l'hora de sancionar, atès que el principi bàsic del seu funcionament és el d'actuar a instància de part, és a dir quan una part capacitada li ho demana.
En definitiva, un mes horribilis per Espanya i per contra, unes victòries claríssima de la campanya catalana per la internacionalització del cas català.
*(NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 65, Març 2017)
EL CORONEL (RET) DORCHA LEE RET HOMENATGE AL FOSSAR
El coronel (retirat) de l'Exèrcit de la República d'Irlanda, Dorcha Lee, ha retut aquest dijous un sentit homenatge als Patriotes Catalans soterrats al Fossar de les Moreres i hi ha dipositat un pomell de flors amb la bandera d'Irlanda.
Avui, els nostres avantpassats s'han sentit reivindicats un cop més. Quina imatge més emocionant i quina diferència amb el tractament rebut per l'espanyolada, que mai dels mais han tingut l'ètica militar d'homenatjar als qui foren els seus enemics, la qual cosa demostra la seva degradació no només professional, com a militars, sinó simplement, humana.
dijous, 30 de març del 2017
COLONEL (Retd) DORCHA LEE HONOURS CATALAN FALLEN
Irish Colonel (Retd) Dorcha Lee, former head of Military Police, honours Catalan Patriots buried at Fossar de les Moreres, that fell in 1713-1714 siege defending Catalonia Constitutions and Liberties.
dimecres, 29 de març del 2017
CATALUNYA, ESTAT PEL PROGRÉS*
Carles Puigdemont - Oriol Junqueras
Catalunya progressa. I progressa adequadament. Les dades són rotundes. La inversió estrangera a Catalunya no només hi continua sent sinó que creix, segons dades del Ministeri d’Hisenda. De fet, el 2015 va ser un any excepcional. I el 2016 s’ha gairebé igualat la xifra de 2015. Estem segurs que el Govern espanyol compartirà la nostra satisfacció. I això malgrat que el 2015 va ser el pitjor any en inversió de l’Estat a Catalunya d’una sèrie històrica, que comença el 1997, la qual cosa fa més gran el dèficit d’infraestructures acumulat, segons detalla el darrer informe del gabinet d'estudis i infraestructures de la Cambra de Comerç de Barcelona. I també fa més extraordinari el creixement econòmic sostingut de Catalunya, el que evidencia una incontestable vitalitat. És important subratllar aquesta qüestió davant les asseveracions constants i repetides –en no poques ocasions des del mateix Govern espanyol i el seu entorn– en el sentit que el procés democràtic que viu Catalunya impactava negativament en l’economia. Pèssims vaticinis que en cap cas voldríem pensar que responien a cap desig ni a cap voluntat de perjudicar la bona marxa de l’economia catalana i, de retruc, l’espanyola. Finalment, i és d’agrair, ha estat el mateix Ministeri d’Economia el que ha admès la major, que la vitalitat econòmica de Catalunya no ha anat a menys els darrers anys, sinó a més. Celebrem aquest consens en la diagnosi.
UN DESCONTENTAMENT QUE VE DE LLUNY
Segons la Cambra de Comerç, en un estudi exhaustiu, el 2015 es van pressupostar 1.040,5 milions d’inversió. Ara bé, només se’n va executar el 71%, el percentatge és el més baix de totes les comunitats (89% de mitjana), tot sigui dit de passada. Rodalies és un dels sectors més perjudicats, una circumstància que pateixen dia rere dia milers de catalans. Retards i avaries contínues són una constant. La portada d’EL PERIÓDICO de 2 de desembre de 2007 (enguany farà 10 anys) obria amb una foto central i apuntava: 'El malestar català ocupa el carrer'. Era un toc d’atenció de la societat catalana, segons les cròniques de l’època. I una de les primeres manifestacions multitudinàries que va viure el país. Seguim on érem. La veritat és que Renfe només ha executat a Catalunya el 5% de la inversió prevista, mentre que el gestor de les infraestructures ferroviàries, Adif, només n’ha complert el 27%. AENA, l’empresa que es dedica al control aeri, ha executat el 14%, i Ports de l’Estat, només el 43%. Les xifres parlen per si soles.
Lluny queda la promesa de la ministra Ana Pastord’invertir 306 milions abans del 2016 per a obres «urgents» de Rodalies. Doncs bé, en els pressupostos estatals per al 2015 només hi havia prevista una partida de 30 milions. És una de tantes promeses que mai no es concreten. L’Estat espanyol fa bona la dita que les paraules se les endú el vent. No cal dir què està passant amb el corredor mediterrani, una actuació negligent que llasta la capacitat exportadora dels territoris més dinàmics de l’Estat. La confiança en les promeses d’inversió a Catalunya que fa el Govern espanyol han perdut tota credibilitat a ulls de la societat catalana.
La inversió de l’Estat a Catalunya representa el 8,2% del total de la inversió total a les comunitats, un percentatge molt per sota del pes de Catalunya, tant econòmic com en població. L’Estat va pressupostar 949,5 milions d’inversió en infraestructures a Catalunya, però només en va gastar 555,9. Catalunya només es va endur el 9,9% de la inversió estatal en infraestructures de transport.
CATALUNYA ESTIRA EL CARRO ESPANYOL
Ja és ben curiós que una potència exportadora com Catalunya, exportacions que han estirat el carro de l’economia durant els pitjors anys de la crisi (per a benefici del conjunt dels espanyols), pateixi un Estat que tan poc interès manifesti a cuidar aquesta imprescindible font d’injecció econòmica. És insòlit que un Govern preocupat per la bona marxa de l’economia faci tan poc per al bon curs de l’economia. Dit d’una altra manera, crida poderosament l’atenció –una preocupació que a Catalunya comparteixen agents econòmics i socials de manera aclaparadora– que no s’inverteixi seguint una lògica econòmica i al servei de l’economia productiva, sinó que es faci en funció de criteris polítics arbitraris i sovint contra la lògica econòmica i de mercat. Sovint, molts catalans senten que no és que no tinguem Estat, és que en patim un que actua deliberadament contra els interessos del conjunt dels nostres ciutadans. I així és obvi que no estem disposats a seguir. La «desafecció» de la societat catalana cap a les institucions de l’Estat de la qual ja va parlar el president Montilla el 2007 va començar, en bona mesura, pel greuge fiscal i les infraestructures. I era una desafecció molt àmplia, en cap cas restringida només als ciutadans netament independentistes.
Ara bé, hi ha un dia a dia en què cal seguir atenent la ciutadania. Hi ha un futur a planificar. Per tant, passi el que passi, els trens han de funcionar. L’aeroport de Barcelona ha de poder ser un aeroport internacional que connecti Catalunya al món. ¿On s’és vist un Estat que interfereix per evitar que l’aeroport principal d’una ciutat, amb projecció i vocació mundial com Barcelona, pugui ser un referent internacional donant validesa a 20 convenis amb estats on obliguen a passar primer per Barajas? Necessitem un Estat que vetlli perquè sigui així.
DISPOSATS A PARLAR DE TOT
Passi el que passi, sempre estarem disposats a parlar de tot i a arribar a acords que beneficiïn el conjunt dels nostres ciutadans en tot allò que sigui possible. Passi el que passi, haurem de seguir convivint. És més, serà profitós per a tots que sigui així. Parlarem d’igual a igual, compartint responsabilitats i interessos comuns. Fins ara, tal com hem descrit anteriorment, en matèria d’infraestructures això no ha estat així.
És per això que el Govern de Catalunya té la determinació de defensar els interessos dels seus ciutadans. Seran els ciutadans de Catalunya els que decidiran quin futur volen per Catalunya. Ningú no ho farà per ells. També en infraestructures. En aeroports, ferrocarrils, carreteres i ports al servei de l’economia productiva i de la ciutadania. Amb vocació de tenir unes institucions d’estat que vetllin i treballin pel seu progrés mantenint sempre una mirada oberta i global,
*(NOTA: Article publicat al Periódico de Catalunya, 28.03.2017)
EL FRONT MEDIÀTIC DEPENDENTISTA, REBENT INSTRUCCIONS
Graaaaan foto de Sergi Alcázar, publicada al diari electrònic El Nacional. Hi veiem la Vice, amb el seu ditet, donant instruccions a la plana major del dependentisme mediàtic nostrat; Joan Tàpia, Enric Hernàndez, Xavier Vidal Folch i Marius Carol. Tots ells l'envolten en mode "Sí, bwana!", que fa feredat!
Un argument més, si cal, per la Independència!
dimarts, 28 de març del 2017
dilluns, 27 de març del 2017
INDEPENDÈNCIA 2017
Candidatura a la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista (RCAT)
11a Assemblea Nacional
2 abril 2017
PILAR ALTARRIBA i MURADELL
AUGUST ANDREU i ATRIAN
ALBERT ARAGONÈS i ESCAMILLA
JOSEP-ORIOL BONASTRE i THIÓ
JOAN COLL i CUÑAT
DANI ROIG i IGLÉSIAS
EVA SOLÉ i BONAY
ENRIC SOLÉ i CODINA
LAURA SOLER i ALCARAZ
JOSEP SORT i JANÉ
JORDI TOMÀS i VILA
EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ!
Amb aquest post, faig públic que he presentat la meva candidatura a ocupar la presidència de Reagrupament Independentista (RCAT), en el marc de l'11a Assemblea Nacional que celebrarem aquest diumenge, 2 d'abril.
I ho faig al capdavant d'una candidatura Independència 2017, formada per gent amb la qual tinc plena confiança, perquè els conec de fa anys, i són gent de pedra picada, gent que han treballat i treballen per aconseguir precisament això, que Catalunya assoleixi la seva Independència. Gent que no aterren de nou a l'independentisme. Això lògicament no ens fa ni més bons ni més dolents. Simplement és una dada. Una dada que em permet tenir la certesa que amb ells i elles anirem fins al final, a assolir l'objectiu que en el seu moment ens va unir, ens va aplegar, procedint com procedíem d'entorns diferents. Per això, demano a tots els que participareu en l'Assemblea, que ens feu confiança i ens voteu.
Vivim i tenim l'honor i el repte, moments cabdals. La independència la tenim a tocar. Després d'anys de lluitar-hi, podem ara abaixar el ritme? Cansar-nos? Afluixar? Deixar-ho córrer? Ni de conya! Precisament ara és el moment de prémer més el gas, de donar-ho tot, perquè si no res tindria sentit. I perquè, naturalment, es donen les condicions. Ara sí. És per això que he decidit presentar aquesta candidatura. Ara, i en els propers mesos, setmanes, dies, hores, caldrà treballar més, fins a l'esgotament, si cal, fins a rebentar. No valen excuses. Si algú està cansat, que faci un pas al costat i que deixi que algú altre ocupi el seu lloc, que no destorbi.
Personalment, res del que he fet des que un dia del 1983, vaig entrar a la seu de la Crida, llavors al carrer Pelai, i va començar el meu compromís activista, tindria sentit, si ara, no fes aquest pas. Lògicament, molts altres havien començat abans, de manera que de medalles, les mínimes. Però tinc el sentiment que ara no puc deixar passar el moment. Per això faig el pas endavant.
El catalanisme és una revolució! és una frase que sempre m'ha agradat. No és meva, correspon al títol d'un discurs que va pronunciar en Manuel Cruells i Pifarrer, llavors secretari general de les Joventuts d'Estat Català, el 18 de març de 1937, a Reus. En plena guerra. Una frase que emociona, i que, traslladada al present, és més veritat que mai.
Qui pot dubtar que estem assistint a una revolució? Que estem trencant tots els esquemes? Que estem fent història? Que som un exemple a nivell mundial? Amb milions de persones mobilitzant-se de forma ininterrompuda els darrers anys? Mai dels mais s'havia vist pels nostres històrics carrers, de Barcelona i de la resta del país, tanta gernació manifestant-se. Ningú pot donar lliçons de res als catalanistes, és a dir, als independentistes d'ara. Ningú. Per això, hem de ser conscients que tenim davant nostra la construcció d'una República, d'un nou estat i que hem d'acabar aquesta feina.
És per això que en els propers mesos ens comprometem a treballar fins a la victòria. Sense pausa. I fer-ho també colze a colze amb la resta de forces polítiques i socials que participen en el procés. Sense exclusions.
Particularment, però, ho farem associats amb el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), en la fundació i en el desplegament orgànic del qual ja hem participat, participem i participarem. Som conscients on ens fiquem, i les implicacions que això comporta, però la veritat és que a hores d'ara representa allò que sempre ha tingut Reagrupament per referent: la transversalitat ideològica. Construir un país en contra d'altri, és un mal inici. I en això no ens trobaran, sobretot si aquest altri també és independentista, encara que ideològicament distant.
I no amago l'ou: també ens empeny a participar-hi, la possibilitat de fer net, de destriar el gra de la palla que significa refundar una organització, que en bona part, en la seva forma anterior, havia traspassat, com també ho havien fet altres partits, ni més ni menys, l'ètica política i la dignitat. Pràctiques per les quals cal retre compte, sobretot davant la societat catalana, i la justícia catalana, que no sentenciï en funció si s'és o no independentista, com fa, per exemple, l'espanyola. Ens comprometem a ser inflexibles, en aquest sentit. Però, si atenem alguna decisió darrera, sembla indicar que no caldrà esforçar-se gaire, perquè la consciència d'aquest control, sembla estar ben arrelada, entre els associats de la nova formació. Fet que ens fa ser optimistes i, perquè no dir-ho, orgullosos.
Per altra banda, quin sentit té continuar mantenint una entitat com RCAT? La resposta és immediata. Com a mínim fins a finals de setembre, tota. Hem de treballar colze a colze amb tots els independentistes, però cal continuar cohesionats en els nostres valors, uns valors: la transversalitat, la dignitat i el treball, que nosaltres vam posar al centre del debat polític i que s'han demostrat claus en el canvi de l'opinió pública catalana. Ja ho hem dit sovint, segurament no hem estat protagonistes del procés (o una miqueta), però ningú ens pot negar que n'hem estat els guionistes. La societat catalana ha progressat cap als plantejaments que sempre hem defensat des d'RCAT. I això ens omple d'orgull, d'un orgull íntim, que dóna sentit a les moltes hores que hem dedicat al nostre activisme, al nostre compromís.
Per acabar, vull retre un record a tots els reagrupats que al llarg dels anys han contribuït a aquest projecte. Molts d'ells, en el seu moment, van optar per canviar d'aires, d'altres ens van deixar per sempre, desgraciadament, però tots formen part de la història d'RCAT, com la metàfora de l'arbre i les seves branques. Particularment, vull recordar els dos anteriors Presidents: Joan Carretero i Ignasi Planas. Ambdós han donat una part molt important de la seva vida per Reagruprament i per Catalunya. Aconseguir estar a la seva alçada, com a mínim, és el meu propòsit. Però lògicament, no em correspondrà a mi, valorar-ho.
Visca Catalunya Lliure!
diumenge, 26 de març del 2017
dissabte, 25 de març del 2017
UNA CRISI D'OCTUBRE "A LA CATALANA"?
És possible una Crisi d'Octubre "a la catalana"? M'explico. El mes d'octubre de 1970, arran de dos segrestos realitzats pel Front de Libération du Quebec (FLQ), organització armada favorable a la Independència del Quebec, el govern federal llavors encapçalat per Pierre Elliot Trudeau -sí, el pare de l'actual primer ministre- va ordenar, primer el desplegament de l'exèrcit canadenc pels carrers de Montréal (el 12 d'octubre, curiosament), i quatre dies després, va declarar la Llei de Mesures de Guerra.
Aquesta Llei datava del 1914, arran l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i inicialment va ser aplicada als residents al Canadà d'origen alemany, austríac i hongarès. A partir del 1917, arran la revolució bolxevic, també es va aplicar a la nombrossíssima població d'origen ucraïnès resident al Canadà, sobretot a les províncies de les praderies (Saskatchewan, Alberta). N'implicava la seva detenció i internament sense cap control judicial, el govern per decret, la censura, suspensió de les llibertats civils, etc.
Durant la Segona Guerra Mundial, es va aplicar novament, aquest cop, als residents d'origen japonès, que també van ser internats, sota la sospita de ser simpatitzants d'un govern enemic.
I arribem al 1970. Aquest cop s'aplicà al Quebec, al·legant que una insurrecció estava a punt de produir-se. Concretament, a partir del seu decret pel govern federal, 457 persones, sospitoses de ser simpatitzants del FLQ, o properes a organitzacions de l'extrema esquerra, són detingudes per la Sureté du Québec (SQ), la policia quebequesa, mentre l'exèrcit federal controla el carrer. Molts d'aquests detinguts o arrestats van romandre privats de llibertat durant setmanes, alguns van ser alliberats el mes de desembre, que és quan es dona la crisi per conclosa. Això no obstant, d'altres no seran lliures fins al mes d'abril del 1971. Paradoxalment, de les dues cèl·lules que van protagonitzar els segrestos, una és detinguda i els seus membres seran condemnats a molts anys de presó, i l'altra, aconsegueix un salconduit per exiliar-se a Cuba, a canvi d'alliberar el segrestat.
L'impacte d'aquests esdeveniments, i sobretot, la visió dels soldats, els tancs, els camions, els helicòpters, pels carrers, va tenir un fort impacte en la societat quebequesa, lògicament. De fet, va causar molt més terror que allò que pretenien combatre, els terroristes del FLQ, que de fet constiuïen un grup relativament reduït de joves independentistes de classe obrera, emmirallats amb l'slògan de ser els nègres blancs d'Amérique, tal com un dels seus ideòlegs, Pierre Vallières, havia escrit en un llibre referencial, i que lògicament, connectava amb la lluita pels drets civils que es desenvolupava al sud de la frontera, per part de la població afroamericana.
Paradoxalment, aquest impacte, va ser molt rellevant perquè pocs anys després, el 1976, finalment, el Partit Quebequès, sobiranista, guanyés les eleccions. Val a dir, però, que el PQ, i particularment, el seu líder, René Lévesque, va condemnar durament els segrestos del FLQ ja el 1970, i rebutjà l'ús de la lluita armada per assolir la independència.
És possible a Catalunya?
Pot semblar estrambòtic que faci aquesta pregunta. Han passat molts anys, el context de la Guerra Freda ha desaparegut, i sobretot, a Catalunya no hi ha cap episodi de violència armada independentista, més aviat tot al contrari. Com sovint es diu, portem anys de manifestacions monstres que no han acabat ni en el trencament d'un aparador, ni res remòtament semblant. El procés es planteja de forma cívica i democràtica, etc....
Hi ha uns peròs, tanmateix. El discurs espanyolista, cada cop està equiparant més la pràctica terrorista (basca) amb la pràctica democràtica (catalana). De fet hi ha personatges que ja han declarat que la segona és més perillosa que la primera, i d'altres que la segona és una conseqüència de la primera. De manera que així s'obre la porta a la repressió.
Per altra banda, el recurs a mesures coercitives, ja ha estat plantejat pel propi govern espanyol al seu informe de la Comissió de Venècia, de manera que ja ha avisat. S'han esmentat diverses opcions: l'article 155, l'article 116, la llei de partits polítics, i la recentment aprovada Llei de Seguretat Nacional, que planteja l'existència de situacions d'interès per a la seguretat nacional, que permet al govern espanyol prendre el control, per exemple, dels Mossos d'Esquadra.
Llavors, si, com passarà, el President, el Govern, el Parlament de Catalunya, la immensa majoria de governs locals i milions de catalans i catalanes, tirem endavant, com no pot ser d'una altra manera, el procés i, més concretament, la celebració del referèndum, podem assistir a un moviment equivalent a la Llei de Mesures de Guerra, però a l'espanyola? Algú pensa que es pot arribar a decretar la detenció a l'engròs de centenars, potser milers d'independentistes catalans i catalanes?
Certament, ni estem en plena Guerra Freda, ni Catalunya està en un context geogràfic com l'americà, condicionat pels Estats Units. Estem a Europa i més concretament a la Unió Europea, i la perspectiva de detenir centenars o milers de persones, sense que es produeixi cap brot de violència, no és acceptable ni intentant, com han fet els serveis d'intel·ligència espanyols, associar l'independentisme català amb el terrorisme jihadista. Una actuació d'aquest tipus, per contra, recordaria més a la repressió brutal que Turquia està exercint damunt una part important de la seva ciutadania. La via espanyola seria, doncs, més propera a la via turca, que a la via europea, la qual cosa, és de suposar que tindria conseqüències.
En definitiva, la fermesa en la convocatòria i la celebració del referèndum en els propers mesos, posarà Espanya en una situació del tot difícil. O opta per la via turca, i s'arrisca a assumir les repercussions que això generi: detencions massives, incautació d'urnes, mobilitzacions permanents (no d'unes hores o de cap de setmana), ocupació de la via pública, col·lapse dels serveis, vagues, manifestacions, desprestigi internacional, etc. o accepta la votació i intenta recuperat terreny amb posterioritat, jugant a dividir el bloc indepedentista entre dretes i esquerres, etc.
Penso que, la resposta estarà en el nivell de mobilització que l'independentisme aconseguirem. Si se supera amb escreix el del 9N. Ja llavors, les previsions més optimistes eren de 2 milions de votants. Tot i no tenir validesa. Finalment van ser 2,4 milions. Si la participació rebenta aquesta xifra, atès que es tracta d'un referèndum vinculant i s'aconsegueix la mobilització del vot exterior massiu, podem assolir una participació de rècord, que ens donarà molta legitimitat tant a nivell domèstic com també a casa nostra.
Només depèn de nosaltres.
divendres, 24 de març del 2017
MEET THE CATALAN ASSEMBLY OF ELECTED OFFICIALS*
March 24, 2017
Now that the Catalan regional government has its budget with a line item to fund an independence referendum, one can expect from them one final push to try and convince Mariano Rajoy to negotiate the terms of a referendum in Catalonia. The Spanish government is unlikely to change its position that a constitutional referendum can only be held in the whole of Spain. We would then be in unilateral referendum territory. The Spanish government appears ready to use the constitutional court to first issue injunctions against unilateral actions by the Catalan government, and then suspend public officials that ignore these injunctions.
For this reason the Catalan association of municipalities for independence (AMI), of which the Catalan premier Carles Puigdemont is a past president, is already looking ahead at a situation where the Catalan government is unable to act on its promise to organise a referendum. It is also possible that the separatist majority in the Catalan parliament might be decimated by Spanish court actions. To prepare for these eventualities, the AMI last October promoted the creation of a Catalan assembly of elected officials, which would gather on a voluntary basis the over 9000 elected officials from Catalonia. The vague stated aim of this assembly is to be ready for the eventuality that there are obstacles to the referendum. The assembly, which gathered 2200 members in its first month, has over 2500 now, five months after its creation. This week, on the occasion of handing out the first ID cards to assembly members, the chair of the AIM said
"If there are obstacles and it cannot be done in the normal way, the assembly will be here to act and make possible what citizens have demanded of us. It would be negative to anticipate more details."
The subtext of all this is using the assembly to act instead of the regional parliament, to either organise a unilateral referendum, or issue a unilateral declaration of independence, Tennis-Court-Oath-style.
*(NOTE: From Eurointelligence, 24.03'2017)
EN LA MEMÒRIA PER SEMPRE!
Avui toca recordar amb emoció i indignació la memòria de Manuel Carrasco i Formiguera. I constatar com Espanya, l'espanyolisme i el dependentisme pot arribar a degradar moralment un projecte que va néixer amb la catalanitat i l'europeisme entre els seus senyals d'identitat prioritaris. Que els dependentistes prefereixin enfonsar aquest projecte de normalitat política demostra el seu grau de depravació d'auto-odi que poden arribar a tenir. També demostra la ignorància supina dels deixebles de Miquel Iceta, que van de crítics, quan s'omplen la boca de penjaments sobre la dreta catalana. Quina colla d'ignorants, sent benignes!
LLIBRERIES ON PODEU COMPRAR DEL SOFT AL HARD
Les Voltes (Girona)
Laie CCCB (Barcelona)
Alibri (Barcelona)
Ona Llibres (Barcelona)
Llibreria Claret (Barcelona)
Llibreria Laie Pau Claris (Barcelona)
Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)
Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)
Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)
(continuarà)
dijous, 23 de març del 2017
AVUI, A GIRONA, NO HI FALTEU!
"Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors"
A TOTS ELS ASSOCIATS DE GIRONA CIUTAT
sopar tertúlia que organitza el grup de treball “procés” el dijous 23 de març
Ens acompanyarà:
Josep Sort: Expert en política internacional. Dr. en ciència política de l'administració i llicenciat en ciències polítiques i sociologia i en història contemporània. Professor de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors".
Dijous, 23 de març de 2017
Sopar a les 20.30 hores - Preu 16€
Restaurant 4-Forquilles
Carrer Nou del Teatre, 1, Girona
Places limitades
Per reserves, contactar amb la seu del PDeCAT: 972 21 42 60
Subscriure's a:
Missatges (Atom)