diumenge, 21 d’agost del 2022

Alex Salmond: “Feu què feu, no abandoneu a mitjan camí”

Entrevista a l'ex-primer ministre escocès, convidat internacional a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada · Alex Salmond ha comparat els camins cap a la independència de Catalunya, Irlanda i Escòcia


20.08.2022 

L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, ha estat el convidat internacional de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Salmond hi ha pronunciat una conferència titulada “El dret a la independència”, amb el subtítol: “Tres nacions, una causa”, on ha fet paral·lelismes entre els processos d’independència de Catalunya, Escòcia i Irlanda. Com a mostra, la frase amb què va acabar el col·loqui posterior: “Com a polític, no pots deixar que la gent pugi dalt de la muntanya i després deixar-los que caiguin.”

Quan era primer ministre, Salmond va ser l’artífex del referèndum d’independència del 2014. Actualment, és fora del Partit Nacional Escocès que va dirigir, i amb la nova formació, Alba, va quedar fora del parlament a les darreres eleccions. Així i tot, continua essent un referent per a un sector molt ample de l’independentisme. Un exemple d’això és la gran expectació que ha aixecat la seua presència a Prada.

Fem l’entrevista al casal Pau Casals, seu de la Universitat Catalana d’Estiu. Alex Salmond és atent amb els mitjans de comunicació que durant tot el cap de setmana han anat entrevistant-lo amb el temps molt taxat. És atent i professional a l’hora de transmetre el seu pensament polític i fixar-ne les principals idees.

No és gens explícit quan parla de la seua successora, Nicola Sturgeon, per qui sent una evident animadversió. Només diu que espera que tingui un pla per a afrontar el no del govern britànic al referèndum. Quan li hem preguntat sobre el procés català, Salmond ha posat molt d’èmfasi a la necessitat de tenir un pla per a l’endemà.

—Hi haurà referèndum a Escòcia el 19 d’octubre de 2023?
—[Riu] Això espero! Però per a obtenir un referèndum cal guanyar-lo, no regalen res. I per a aconseguir un referèndum l’any vinent cal tenir una campanya política, parlamentària, popular i diplomàtica sostinguda per a pressionar el govern del Regne Unit. La meva visió és que pot reeixir perquè el govern del Regne Unit és molt feble. Però cal tenir la campanya per a guanyar el referèndum. No crec que la Cort Suprema del Regne Unit el garanteixi. Però una campanya política sostinguda podria obtenir aquest referèndum, per això espero, desitjo, que hi haurà un referèndum. Certament, el referèndum l’ha promès la meva successora. Li prendré la paraula.

—Si el govern britànic i la Cort Suprema diuen ‘no’, el referèndum s’ha de fer igualment?
—En política, és millor lliurar les batalles l’una darrera l’altra, en compte d’ajuntar-les totes i lliurar-les totes alhora. En una cursa de cavalls, has de saltar les tanques l’una rere l’altra. Si intentes saltar-les totes a la vegada, cauràs. Cal pressionar el govern del Regne Unit. De vegades, quan llegeixo a la premsa de Catalunya com es parla del pacte, de l’acord d’Edimburg del 2012 per a fer el referèndum, fa l’efecte que era una cosa de pensament màgic. Com si un dia el govern del Regne Unit, tan amistós i tan educat i amable i gentil, decidís que Escòcia havia de tenir un referèndum… No va anar així. Va costar trenta anys i molt d’esforç i planificació forçar el govern del Regne Unit a acceptar que s’havia de fer el referèndum. Per tant, no s’ha d’acceptar mai un ‘no’ per resposta. No l’accepteu! Heu d’involucrar-vos en una campanya política per fer-los canviar d’opinió, perquè teniu la democràcia i el dret del vostre cantó. La meva successora ha dit que anirà a la Cort Suprema per intentar de tenir un referèndum aprovat. Però la meva visió és que no és probable que la Cort Suprema ho accepti. Com el Tribunal Constitucional espanyol no ho faria per Catalunya. Per això no estic d’acord amb això, crec que primer cal passar-ho pel parlament, després t’ho poden discutir als tribunals, però això és un tema diferent, i és un procés amb més probabilitat de reeixida que no pas anar a la Cort Suprema del Regne Unit a demanar permís.


—El govern espanyol no va permetre el referèndum del 2017, però sí que es va fer. El cas escocès és semblant? Es podria agafar la via de la unilateralitat?
—En el cas de no poder fer el referèndum l’any vinent perquè no s’ha persuadit el govern del Regne Unit, serà la Cort Suprema del Regne Unit qui haurà de decidir. La primera ministra ha dit que les eleccions plebiscitàries poden ser un bon moviment i poden reeixir. Però cal lluitar com un únic moviment per la independència. No té molt de sentit tenir unes eleccions en què hi ha més d’un candidat que cerca el mateix seient. Seria convocar la derrota. Hauríem de lluitar units i hauríem de comptar el nombre de seients i no de vots, cosa que s’ha suggerit. En aquestes circumstàncies, encara caldria afrontar després el fet que el govern del Regne Unit diria: “Nosaltres no reconeixem això, no en fem cas.” I què fas? Tornes a cercar un mètode d’imposar-li al govern la voluntat de la gent, de manera que si el govern diu “no”, la gent ha de dir “sí”, i han de trobar la manera d’empènyer-los a acceptar el món democràtic. Aquesta és la clau, aquest és el pla.

—Us preguntava per la via de la unilateralitat.
—En 2012 vaig trobar una manera de persuadir el govern del Regne Unit per a accedir a un referèndum. I en 2017 els dirigents catalans no van trobar la manera de fer que el govern espanyol acceptés un referèndum. Si depengués d’unes eleccions plebiscitàries a Escòcia el 2024, per exemple, caldria trobar una manera, saber què cal fer després de les eleccions plebiscitàries. Què faràs l’endemà? Els dirigents no poden garantir la victòria. Això depèn de la gent. Però la cosa que tu has de fer és tenir el suport de la gent, i aleshores aconsegueixes l’objectiu. Per tant, ara cal tenir una estratègia que pugui reeixir. Però, com he dit abans, saltem les tanques a mesura que les trobem. Quant a Catalunya, no sé si a la gent cal dir-li què ha de fer o no ha de fer. En saben més, de la situació, que no pas jo. Jo sóc ací per dir: “Hi ha una varietat d’opcions que són els ingredients per a reeixir.” Per tant, la meva conferència és com un llibre de receptes. Hi ha molts ingredients, aquestes són les coses que pots utilitzar per fer que passin coses. Cal triar quines són les més apropiades. Però s’han de trobar armes democràtiques. En definitiva, és això. Armes democràtiques que fan que l’estat retrocedeixi. Com que moltes vegades a Catalunya, Escòcia i Irlanda, aquests vint-i-cinc anys, ens hem mogut cap a la democràcia, la pau i la no-violència, hem de trobar el mètode democràtic per a forçar l’estat.

—Com ara quin?
—Al Regne Unit, jo advocaria per intervencions parlamentàries com van fer els irlandesos el segle XIX. Crec que pot ser molt profitós. Tan sols requereix coratge i imaginació. Però pot reeixir. Perquè si jo fos un primer ministre conservador, que ja seria una cosa ben estranya, l’última cosa que voldria és el caos. Caos al carrer. Vagues. Caos econòmic. Caos al parlament. Això podria ser una arma gran. Mobilització popular. Les revolucions no poden succeir-se aïllades, ocorren quan passen més coses. La Revolució Francesa no va ser una revolució constitucional, va ser una revolució econòmica a més de ser una revolució constitucional. Per tant, has de triar el teu moment, el teu temps, i la teva selecció d’armes democràtiques per a oposar-te a l’estat.

—Vau fer un referèndum pactat amb el govern britànic. Es pot pactar un referèndum d’independència amb un govern que no vol que siguis independent?
—El 2014 hi hagué un referèndum acceptat, però el govern del Regne Unit no volia que Escòcia s’independitzés. Això no obstant, va accedir a fer un referèndum. Pot passar, doncs. David Cameron va ser un primer ministre formidable, molt més que Boris Johnson. Era un gegant polític en comparació amb aquest. Jo no estava d’acord amb ell, però això és una altra qüestió. Ell va accedir al referèndum perquè l’alternativa era més dolenta que el referèndum. Va pensar que si teníem un referèndum, ell en faria el seu, i no tindríem un referèndum en què Escòcia estaria a punt de guanyar. Hi hauria tres preguntes, no dues. Ell n’estava preocupat, i per això vaig accedir al referèndum. Has d’entendre al teu oponent, has de pensar millor que el teu oponent i anticipar què farà, i tu saps què faràs independentment de com acabi. I cal que ho facis quan t’embarques en qualsevol acció. Has de saber quina és la situació. Has de saber què fas, per què ho fas, què farà l’oponent, amb què et conformaràs i amb què no et conformaràs. Però, òbviament, és possible fer un referèndum acceptat, perquè jo el vaig fer!

—La senyora Sturgeon té les eines per fer això?
—Ja ho veurem!

—Quines lliçons ha après l’independentisme escocès de la via catalana?
—Quan veig jugar el Barça, no dic que haurien de fer això o allò, perquè normalment el Barça juga bé, no sempre, però normalment, i guanyarà el partit. Però quan veig jugar el meu equip, el Harts, que juga a la primera lliga escocesa, ben sovint crec que haurien de fer això o allò. És molt fàcil seure a la grada i opinar. I encara és més fàcil opinar quan el partit ja s’ha acabat i ja saps el resultat. Per tant, no sóc aquí per dir als catalans què haurien d’haver fet. Però diré això: feu què feu, no podeu abandonar a mitjan camí. T’explicaré una anècdota de Winston Churchill, un gran dirigent en temps de guerra. Li van comentar una cosa sobre el seu successor, quan els francesos i els britànics van envair el canal de Suez i els americans van refusar de posar-se al seu costat, cosa que va ser una gran humiliació, i Churchill va dir: “Jo mai no hauria començat això, però si ho hagués començat, ho hauria acabat.” Per tant, feu què feu heu d’acabar la feina. No podeu dir a mitjan camí que heu canviat d’idea.

—Creieu que Londres faria la mateixa que Madrid si Escòcia intentés un referèndum unilateral?
—El govern britànic d’ara se sembla més a l’espanyol que no el govern britànic del 2014. Passi què passi, no crec que això sigui possible, però cal esperar que l’estat farà servir tot el seu armament, totes les eines que té. El 2017 jo feia un programa a Londres i vaig seguir molt de prop què passava el Primer d’Octubre i va haver-hi una enorme resposta, un gran interès, de la gent de Londres. La reacció era hostil envers Espanya, perquè no pots pegar a pensionistes que volen votar o arrossegar una senyora escales avall, això no era acceptable. Però per la raó que sigui els dirigents catalans no van ser capaços de transformar aquest sentiment majoritari de les democràcies en un suport oficial a la seua causa. Només el primer ministre de Bèlgica, Michel, va dir que això no podia ser, mentre els altres primers ministres callaven. El sentiment popular no es va traduir en suport polític i crec que això és una gran lliçó per a Escòcia i per a Catalunya. Hem de ser més hàbils a traduir els sentiments positius internacionals en pressió dels estats internacionals.

THE RIGHT TO INDEPENDENCE by ALEX SALMOND (20.08.2022)

 

dijous, 18 d’agost del 2022

Aquest 17-A, hem sortit al carrer

El Consell dona suport a les víctimes i reclama el dret a la veritat


Ahir, la institució republicana va voler sortir al carrer i donar suport a la iniciativa ciutadana "17-A Exigim Responsabilitats" amb motiu dels cinc anys dels atemptats a Les Rambles de Barcelona i Cambrils.

La trobada ha estat davant de la seu de la Comissió Europea a Barcelona i ha compaginat l’expressió de suport a les víctimes (s’han llegit els seus noms i nacionalitats i guardat un minut de silenci) amb la reivindicació que les institucions internacionals i europees s’impliquin en una investigació a fons dels atemptats que Espanya es nega a promoure. La finalitat d’aquesta investigació és garantir el dret a la veritat de les víctimes i de la societat, oferint respostes a punts foscos que encara no s’han aclarit, i assegurar la no recurrència.

La consellera Aurora Madaula, que ha fet acte de presència a la concentració, ha expressat el seu suport a les víctimes i als seus familiars i ha declarat: "instem a les instàncies internacionals que investiguin els atemptats, ja que l'Estat espanyol no ho ha fet i encara hi ha moltes preguntes sense resposta".

dimecres, 10 d’agost del 2022

A L'AGOST, SEGUIM TREBALLANT

1- Canvis importants a nivell tecnològic

Estem en la recta final d'un llarg procés de canvis i novetats rellevants pel que fa a l'app del Consell. De fet, d'aquí a unes setmanes s'anunciarà aquesta actualització de l'aplicació que incorporarà un sistema de verificacions que serà cabdal de cara als futurs processos de participació de tots els registrats.

Cal recordar la important tasca del Consell pel que fa a la tecnologia: des de l'app a la web, i la seva fortificació en referència a la seguretat. Estigues a l'aguait perquè serà molt important que t'actualitzis l'app del Consell quan t'ho comuniquem.


2- #CatalanGate: mocions de 36 Consells Locals
Trenta-quatre municipis (i un parell més al setembre) han aprovat les mocions presentades pels Consells Locals per denunciar i condemnar el cas d'espionatge de Pegasus perpetrat per l'Estat espanyol a independentistes i activistes catalans. Aquests són els municipis que ja ho han aprovat i que representen més de mig milió d'habitants:

Ponts, Manresa, Riudoms, Cellera de Ter, Cabrils, Masdenverge, Sant Feliu de Pallerols, Taradell, Sant Hilari de Sacalm, Amer, Ametlla de Mar, Palafrugell, Figueres, Palau-Solità i Plegamans, Sant Cugat, Santpedor, Maspujols, Prats de Rei, Torres de Segre, Flix, Vic, Artés, Tortosa, Santa Eugènia de Berga, Prats de Lluçanès, Llinars del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, la Llacuna, Castellterçol, Arbúcies, Alella, Palafrugell-Regencós i al setembre s'hi sumaran la Garriguella i l'Esquirol.

3- T'esperem a l'Arc de Triomf!


Seguim treballant i preparant la concentració pel proper 1-O. Enguany farà cinc anys del Referèndum d’autodeterminació convocat de manera oficial pel Govern de la Generalitat a través de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, aprovada pel Parlament de Catalunya. El Consell ha anunciat una concentració unitària amb el suport de totes les entitats i associacions independentistes per al pròxim 1 d’octubre, commemorant-ne el cinquè aniversari. Serà a l'Arc de Triomf de Barcelona a les 17h i pretén reivindicar la victòria del referèndum d’autodeterminació.

dijous, 4 d’agost del 2022

DEFENSEM L'1 D'OCTUBRE!

T'esperem a l'Arc de Triomf de Barcelona per reivindicar la victòria del referèndum d’autodeterminació el proper 1-O a les 17h!

El proper 1-O farà cinc anys del Referèndum d’autodeterminació convocat de manera oficial pel Govern de la Generalitat a través de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, aprovada pel Parlament de Catalunya. El Consell ha anunciat una concentració unitària amb el suport de totes les entitats i associacions independentistes per al pròxim 1 d’octubre, commemorant-ne el cinquè aniversari.

"Hi som tots"

En una roda de premsa conjunta celebrada fa uns dies al Col·legi de Periodistes, Antoni Castellà, membre del Govern del Consell, recalcava que aquest acte comptarà amb el suport de les entitats Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Associació de Municipis per la Independència, Intersindical CSC i la Cambra de Comerç de Barcelona.

“La importància d’avui és que hi som tots. Avui volem donar un missatge a la ciutadania que, en l’essencial, estem d’acord. Hi ha una idea molt clara que compartim: l’1-O va ser un referèndum legal i va guanyar el sí i que aquest resultat legitima la lluita política per esdevenir Estat independent”, ha recalcat Castellà.

DEFENSEM L'1-O, GUANYEM LA INDEPENDÈNCIA!

 

dimarts, 2 d’agost del 2022

Comunicat sobre la suspensió de la presidenta del Parlament Laura Borràs pel Govern del Consell per la República

El passat dijous 28 de juliol, la Mesa del Parlament de Catalunya va acordar la suspensió de la presidenta de la cambra, Laura Borràs i Castanyer, amb els vots d’ERC, PSC i la CUP, que van votar a favor d’aplicar l’article 25.4 del Reglament del Parlament, que preveu la suspensió immediata dels diputats o diputades quan s’obre un judici oral per corrupció.

Malgrat que la suspensió de “tots els drets i deures” com a diputada es preveu com a provisional i temporal, fins que conclogui el procés judicial, l’acord de la Mesa té conseqüències greus: la fins ara presidenta del Parlament no podrà votar, ni, per tant, representar als seus electors. Aquest episodi ha posat novament en evidència la divisió profunda dels partits polítics independentistes en el front estratègic i antirepressiu.

El govern del Consell, reunit per valorar el procés polític i les raons que han conduït a la suspensió de la presidenta del Parlament, vol fer pública aquesta nota que clarifica els motius pels quals considera aquesta decisió un error greu i un nou pas enrere en la defensa de drets fonamentals dels representants independentistes, que debilita el projecte compartit.

Aquesta conclusió es basa en les següents raons:

1- L’aplicació de l’article 25.4 del Reglament, sense tenir en compte el context excepcional d’emergència democràtica i de risc pels drets humans polítics que vivim, afavoreix de facto l’efectivitat del lawfare o ‘guerra jurídica’.

El lawfare, juntament amb la propagació de fake news (o notícies falses), són la principal estratègia de l’estat per combatre el moviment independentista, reprimir l’exercici del dret a l’autodeterminació i impedir l’efectivitat del mandat de l’1-O. Aquesta estratègia consisteix en l’ús de la llei i dels procediments legals per part dels agents de la justícia per investigar o perseguir -de manera no neutral sinó políticament motivada- a qui és declarat enemic, amb l’objectiu polític d’eliminar la dissidència, el lideratge o el pluralisme ideològic. Per tant, l’ordenament jurídic es manipula per donar aparença de legalitat a la persecució dels opositors polítics. L’adversari sovint és víctima d’investigacions judicials prospectives, imputat judicialment amb acusacions fabricades o agreujades amb la finalitat d’inhabilitar-lo per l’exercici del seu càrrec polític o amb finalitats electoralistes.

El lawfare utilitza l’aparença d’institucions democràtiques i d’un estat de dret per subvertir-los i debilitar-los des de dins: d’aquí se’n deriven les dificultats de combatre’l i destapar els veritables objectius que s’amaguen darrere d’una imputació o cas concret. Per aquest motiu, és incompatible amb la democràcia i els drets fonamentals, ja que es basa en l’abús del dret positiu i dels procediments legals per aconseguir finalitats polítiques il·legítimes. És el contrari de la recerca de la justícia. La presentació arbitrària de demandes o imputacions criminals sense proves tenen per propòsit intimidar i frustrar les aspiracions dels adversaris polítics, així com propagar el temor a patir difamacions que, en última instància, desincentiven l’emergència de nous lideratges. La llei esdevé el nou camp de guerra legal al marge de la democràcia.

A Catalunya, la criminalització del dret a la protesta, de la llibertat ideològica i d’expressió, la vulneració dels drets dels electors per impedir l’efectivitat dels resultats electorals o la investidura de candidats a la presidència, així com l’espionatge massiu i les suspensions de representants independentistes constitueixen proves més que concloents de lawfare. El dictamen del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i l’Informe Cilevics del Consell d’Europa han confirmat violacions dels drets humans per part de l’estat espanyol que encaixen en aquest patró repressiu antidemocràtic.

No hi ha cap element objectiu que faci pensar en un canvi de cicle que posi fi a aquesta política repressiva de l’exercici de drets humans individuals i col·lectius. Ni amnistia, ni autodeterminació, ni reconeixement de les violacions de drets humans, ni voluntat de reforma constitucional o legal que afavoreixi el reconeixement i la llibertat col·lectiva. Cap dels compromisos que ha adquirit el govern espanyol a la Taula de Diàleg no assenyala a un compromís sòlid i real amb la fi de la repressió. No només es continua negant la legitimitat del referèndum d’autodeterminació i del mandat de l’1-O; també s’impossibilita qualsevol altra alternativa d’expressió de la llibertat col·lectiva per decidir el nostre futur com a poble.

En aquesta situació, l’aplicació d’una norma reglamentària que en un context de democràcia plena podria tenir una altra finalitat es converteix en un instrument que afavoreix l’eficàcia del lawfare.

2- En un context de lawfare, el que esdevé rellevant no és l’objecte de persecució (el delicte concret que s’imputa) sinó la motivació no imparcial de la persecució judicial contra una persona determinada (en aquest cas la presidenta del Parlament) amb els objectius abans descrits.

Les investigacions prospectives i les peticions de penes desproporcionades pretenen assolir l’objectiu declarat per part de l’estat: “decapitar” el moviment polític independentista -segons les explícites declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol Sáenz de Santamaria el 2017- eliminant els seus lideratges i, molt especialment, aquells que l’estat identifica com a potencialment perillosos i que no són fàcilment substituïbles.

L’existència d’un poder judicial polititzat explica que aquest no es comporti com un poder de l’estat imparcial sinó, sovint, com un instrument al servei d’un projecte polític particular. En aquest sentit, el recurs a la corrupció per combatre els adversaris polítics és una estratègia ben coneguda en contextos de lawfare. En entorns semblants, és a dir, d’estats democràtics fallits amb poders judicials polititzats veiem sovint acusacions de corrupció que s’utilitzen per desacreditar i combatre l’oposició política. Al Brasil, per exemple, els judicis contra els presidents Lula de Silva i Dilma Rousseff són eloqüents en aquest sentit. Trobaríem molts casos en altres països, també aparentment democràtics.

Tanmateix, cal aclarir que els delictes imputats a la presidenta del Parlament no es corresponen amb la definició de corrupció segons els estàndards internacionals (l’organització Transparency International, per exemple, la defineix com “abús del poder confiat a representants per obtenir beneficis privats”). En canvi, se li demanen penes de privació de llibertat i d’inhabilitació clarament desproporcionades als fets en disputa.

En el nostre context de lawfare generalitzat, de criminalització de l’independentisme i de risc pels drets humans, especialment pels drets polítics, la càrrega de la prova hauria de recaure en l’estat. La presumpció d’innocència té molt més valor quan tenim sobrades raons per desconfiar de la motivació i fonaments arbitraris de qualsevol imputació criminal contra els lideratges independentistes.

3- L’article 25.4 del Reglament del Parlament és dubtosament compatible amb els drets humans polítics reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Una disposició reglamentària és automàticament invàlida si contradiu el règim internacional de protecció dels drets humans.

La doctrina i jurisprudència consolidades en el dret internacional dels drets humans exigeixen un respecte especial a la presumpció d’innocència que impedeix avalar que la majoria parlamentària pugui suspendre a un representant electe sense proves concloents, com una sentència judicial condemnatòria. Aquesta precaució esdevé molt més rellevant en un context de sistemes democràtics fràgils o de lawfare i quan la suspensió afecta un representant de la minoria parlamentària. La raó és evident: seria molt fàcil eliminar la dissidència política – i vulnerar els drets de les minories – per mitjà d’acusacions falses que permetessin forçar procediments judicials sense proves sòlides, abans que es dictés cap sentència o que aquesta fos ferma, com una manera d’expulsar els adversaris polítics de les Cambres legislatives subvertint els resultats electorals.

Per això, organitzacions i tribunals internacionals de defensa dels drets humans consideren que calen raons prou sòlides per suspendre o inhabilitar a un diputat per l’exercici de les seves funcions parlamentàries – i això fins i tot pressuposant l’existència d’un poder judicial imparcial i independent. No només estan en joc els drets dels representants a exercir els seus drets i mandat representatiu sinó els drets dels electors a ser representats, que és l’essència mateixa de la democràcia.

diumenge, 31 de juliol del 2022

NOTA DE PREMSA DE REAGRUPAMENT: Junts ha d’abandonar el Govern autonomista actual i aixecar la suspensió de la DUI

 


Junts ha d’abandonar el Govern autonomista actual i aixecar la suspensió de la DUI

28.7.2022


Després de la farsa perpetrada avui a la Mesa del Parlament pels cinc diputats Assumpta Escarp i Ferran Pedret del PSC, Carles Riera de la CUP i Alba Vergés i Ruben Wagensberg d’ERC, suspenent a la MHP Laura Borràs dels seus drets i deures parlamentaris, des de Reagrupament només podem donar-li el nostre suport.

Demanem a Junts per Catalunya, candidatura de la qual formàvem part, que trenqui ja el pacte de Govern i obligui a ERC a convocar noves eleccions o bé a que hagi de pactar amb el PSC i els Comuns per continuar governant l’autonomia de Catalunya.

Des de Reagrupament sempre hem dit que el millor per Catalunya és la Independència i, per tant, cal aixecar la DUI. Tot el que sigui gestionar l’autonomia no entra dins dels nostres plans.

Si Junts vol liderar el camí cap a la Independència cal que faci un esforç i un sacrifici pel país i deixi ja aquest Govern autonòmic i es centri a preparar el proper embat electoral on el poble català els recolzarà per haver demostrat que el més important és lluitar per la Independència i no per les engrunes que ens estan donant des de Madrid.

Si Junts ho fa ens tindrà al seu costat. Si no buscarem, tal i com desitja el moviment independentista, els suports necessaris per aixecar la DUI. De Junts depèn, ara mateix, el futur de Catalunya.

dimecres, 20 de juliol del 2022

ETS IMPRESCINDIBLE!

El Consell per la República, vol compartir  un resum dels projectes que fem i hem fet gràcies al vostre suport. També volem demanar-vos ajuda. Per continuar fent tot això i molt més necessitem que passeu a fer una donació periòdica de manera regular: mensual, trimestral o anual. La feina no s’atura i us necessitem més que mai per tal de complir amb el mandat del Primer d’Octubre.



dijous, 14 de juliol del 2022

Les 10 excepcionalitats jurídiques que ha patit Catalunya, segons el jutge Guillem Soler

El magistrat Soler sosté que les excepcionalitats han provocat “insensibilitat al dolor jurídic” en la societat catalana

Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 10 de juliol de 2022


El magistrat de Barcelona i membre de l’associació Àgora judicial, Guillem Soler Solé, afirma que l’intent de secessió de Catalunya s’ha combatut, des de la tardor de 2017, amb una “excepcionalitat jurídica” que s’ha convertit en “permanent i general”, vista la seva durada en el temps i l’afectació a diversos àmbits socials. Defineix com a excepcionalitats jurídiques “aquelles decisions públiques imperatives de govern o, especialment, judicials que s’allunyen del que fins a un moment determinat havia estat la regla o criteri general”. No tot canvi és dolent, sosté. En el cas català, però, el magistrat exposa que “aquests canvis o excepcions han implicat l’afectació o vulneració de drets fonamentals” i que aquestes “excepcionalitats jurídiques operen sempre, casualment o sospitosament, en el mateix sentit de reprimir o limitar les capacitats d’actuació d’una de les dues parts «enfrontades» en el conflicte”. La catalana.

La propera tardor farà cinc anys d’aquesta “cronificació de les excepcionalitats jurídiques” i, a parer del magistrat Guillem Soler, una de les seves conseqüències és que “ha pujat dramàticament el nivell de tolerància social al dolor jurídic” a Catalunya. S’han vist afectats polítics, activistes socials, ciutadans sense càrrecs públics o, ara, les institucions d’Ensenyament. I manifesta: “L’acumulació accelerada d’excepcionalitats jurídiques successives, esdevingudes, sense descans, una rere l’altra, ens furta el temps necessari per analitzar-les i assimilar-les, per adquirir consciència de la destrossa jurídica i el dolor que causen. Un dolor que sovint no és sinó la traducció personal o institucional de la vulneració d’un dret fonamental implicat.” Un fenomen que el jutge bateja com a “insensibilitat al dolor jurídic”. I insisteix: “Vivim ja immersos en una fatalitat jurídica plenament acceptada i contra la qual només s’hi oposa, de moment, certes dosis de resignació, humor o cinisme, tan característics, per altra banda, del tarannà català.”
Guillem Soler Solé, magistrat de Barcelona i membre d'Àgora Judicial. 

Pel magistrat Soler les excepcionalitats jurídiques “sembla que no hagin de marxar fins que no s’abandonin definitivament els plantejaments polítics (secessionistes) que l’han motivada”. Aquesta excepcionalitat catalana li recorda teories polítiques i del dret tan perilloses com les desenvolupades per Günther Jakobs i Carl Schmitt. Del primer, l’anomenat dret penal de l’enemic, amb el qual es relaxen les garanties penals per perseguir l’opositor d’un estat. A més, “certes doctrines de Carl Schmitt, un jurista antiliberal convertit miserablement al nazisme, ens ofereixen unes analogies ineludibles respecte del cas català”, manifesta Soler. Com ara “la distinció, també, entre amic i enemic i l’acceptació, precisament, de l’excepcionalitat jurídica per combatre el segon”.

El magistrat detalla deu excepcionalitats que s’han produït a Catalunya per combatre la política independentista.

1a: Un TC que impedeix precipitadament el debat parlamentari
El magistrat Guillem Soler afirma que la primera excepcionalitat jurídica és “sovint massa obviada, tot i la seva extraordinària importància”, com és “l’anormalitat que un Tribunal Constitucional (TC) no es limiti a pronunciar-se sobre la constitucionalitat de normes ja aprovades pels Parlaments, sinó que ampliï excepcionalment la seva actuació fins a impedir que es produeixi el mateix debat parlamentari previ a l’aprovació de les normes”. Hi detalla que la funció d’aquest tipus de tribunal sempre ha estat posterior a l’aprovació de les normes. Així ho havia establert el mateix TC en casos precedents. “Però, és clar, -afegeix Soler- una actuació posterior a l’aprovació de la norma no era eficaç per prevenir l’avenç del procés secessionista: el TC va canviar el criteri, perquè necessitava canviar-lo, i va mutar substancialment (i fatal) la seva mateixa naturalesa i funció.”

El jutge afegeix: “Que quedés aniquilada l’autonomia parlamentària i el dret dels elegits i electors a la possibilitat del debat polític parlamentari era un dany col·lateral que calia assumir, si és que se’n va arribar a ser conscient en algun moment.” El jutge recalca que “aquest canvi de criteri va ser determinant per a la resta d’excepcionalitats jurídiques. Va ser, podríem dir, la «mare dels ous», perquè una vegada el TC va declarar que el mer debat i tramitació (no només l’aprovació) de la norma era contrària a la Constitució, qualsevol acte vinculat, directament o indirecta, a aquesta mera tramitació podia esdevenir un delicte de desobediència. És a dir, una actuació delictiva, amb tot el que això implica.”

Els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, presidida per Carme Forcadell, van ser condemnats per desobediència al TC en permetre el debat i l’aprovació de les lleis de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. I ara, amb major gravetat, es jutjarà per desobediència la Mesa, presidida per Roger Torrent, per haver permès només el debat de proposicions sobiranistes i contra el rei el 2019.
El president del Parlament, Roger Torrent,i dos membres de la Mesa, Josep Costa i Espejo Saavedra, el 2018 

2a: una desobediència sense requeriment previ
La segona excepcionalitat jurídica, segons el jutge Guillem Soler, reforça la primera. “Sempre s’havia considerat, com a qüestió de la màxima obvietat (de primer de carrera de dret, podríem dir), que per poder cometre un delicte de desobediència calia haver estat requerit prèviament de manera personal i clara amb una ordre, que precisament s’incomplia”, exposa el magistrat i afegeix: “De nou, però, això podia tenir un inconvenient: només podrien cometre el delicte els membres de la Mesa del Parlament, que estaven preparant el debat parlamentari i que havien estat expressament requerits. No podrien cometre el delicte altres diputats o diputades que haguessin tingut un altre tipus d’intervenció, com per exemple presentar una proposició de llei. Calia, per tant, un nou canvi de criteri, que implicava, de nou, mutar fatalment l’estructura mateixa del delicte de desobediència. Semblava jurídicament impossible. Però el miracle va esdevenir-se i va deixar d’exigir-se, com a mínim en el «cas català», l’existència d’un requeriment previ per poder cometre el delicte de desobediència.”

El magistrat Soler situa l’inici d’aquesta excepcionalitat en la imputació a l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel per haver registrat en el Parlament la proposició de Llei de Transitorietat Nacional i fundacional de la República i la proposició de llei del Referèndum, el 6 de setembre de 2017. Gabriel es va exiliar a Suïssa, mentre Mireia Boya, investigada pel mateix, va ser absolta pel TSJC, el 2020.
La diputada de la CUP, Anna Gabriel en el ple de la DUI / 

3a: Catalunya no es troba a Catalunya
En la tercera excepcionalitat, el magistrat Soler arrenca amb una obvietat: “Estarem tots d’acord que els fets del cas català van succeir a Catalunya.” Explica que en l’àmbit legal el que determina quin jutge o tribunal té la competència per investigar un delicte és el lloc on s’ha comès aquest fet, però que en el cas del procés d’independència de Catalunya “tenia un inconvenient no desitjat”: el judici s’havia de celebrar en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ubicat a Catalunya. “Aquesta eventualitat no era, per algun motiu, desitjada. I per ser evitada, exigia, de nou, un canvi de criteri. Un canvi no gens fàcil i pel qual calia disposar d’un estómac jurídic molt resistent”, afirma amb ironia el jutge.

Afegeix, amb sorna, que “la fatalitat jurídica” va esdevenir-se de nou: “Va passar a ser irrellevant que els fets violents del delicte de rebel·lió s’haguessin produït a Catalunya o que les decisions parlamentàries clau s’haguessin pres a Barcelona (més concretament, a la mesa del Parlament, una taula les quatre o més potes de la qual, literalment, reposen sobre sòl barceloní).” La localització geogràfica d’aquests dos fets -precisa- va donar pas a “fets secundaris o a criteris jurídics de certa extravagància que acudien desesperadament al rescat per arrossegar el coneixement del judici a Madrid: una conferència celebrada a l’estranger per parlar (sí, només per parlar) del projecte de referèndum o una noció gairebé «moral» d’Espanya que permetria entendre que si els fets afectaven una de les seves regions, llavors es veia afectat tot el «territori nacional» i calia, per tant, portar el judici a la capital del regne.“

Per rematar-ho, el magistrat explica una realitat interna dels jutjats: “Habitualment els tribunals no assumeixen més feina que la que els correspon. Per tant, fer-ho quan és evident que no calia no deixa de palesar un cert interès a conèixer de la causa. Un interès, però, que, sigui quin sigui, no sembla massa compatible, com a mínim, amb la necessària imparcialitat (manca d’interès, de qualsevol interès) que hauria de guiar, en teoria, tota actuació judicial.”

Certament, el Tribunal Suprem va assumir, de forma excepcional, la competència per jutjar els líders independentistes catalans i els va condemnar per sedició, malversació de fons i desobediència. El dret a tenir el jutge predeterminat per la llei és una de les principals vulneracions que els catalans han presentat en les seves demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i un dels motius pels quals ha estat denegada ja alguna ordre europea de detenció.
Els set magistrats del Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena, que va jutjar els independentistes catalans, el 2019./ 

4a: euroordres de detenció i retirada
La causa penal del procés independentista ha provocat una immersió en el món judicial de gran part de la societat catalana. En aquest cas, el jutge Guillem Soler recorda que una euroordre de detenció l’emet un tribunal d’un Estat membre de la Unió Europea cap a un altre estat on sap que hi ha un investigat. Mentre no es resol el cas, el tribunal emissor espera quina serà la resposta, que pot ser positiva o negativa. “El que no és gens habitual -afirma el jutge Soler- és que el tribunal emissor retiri l’euroordre abans que el receptor s’hi pronunciï i que ho faci per temor que no sigui acceptada íntegrament respecte de tots els delictes que s’hagin pogut cometre, com el de rebel·lió.” El jutge Soler manifesta: “Pel lector no jurista aquesta pot semblar una incidència menor, però cal destacar que posa de manifest una actuació judicial estratègica de nou escassament compatible amb la imprescindible imparcialitat judicial. Dit d’una altra manera, una causa penal, si hi ha indicis, ha de continuar endavant ininterrompudament, utilitzant tots els mecanismes d’investigació a l’abast. Per contra, no pot operar com un badulaque al qual el tribunal pot acudir, quan vulgui, fins i tot els diumenges, per comprar o recomprar el que en cada moment li convingui més o per revendre el que ja no necessiti.” “Actuar així és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica. I de les més cridaneres que s’han vist”, conclou.

Aquestes retirades d’ordres de detenció les ha acordades el jutge instructor del Suprem en el cas del procés, Pablo Llarena.
El magistrat del Tribunnal Suprem,Pablo Llarena

5a: una violència no violenta per suspendre càrrecs públics
La cinquena excepcionalitat jurídica hauria estat assumida per la fiscalia, l’instructor del Tribunal Suprem i el mateix tribunal sentenciador fins abans de dictar sentència, declara el magistrat Soler. Es refereix al fet que les accions de la tardor de 2017 fossin qualificades de violentes. “Se’n va parlar molt de fins a quin punt era sorprenent que uns fets en els quals la policia va exercir violència contra els ciutadans poguessin ser interpretats com una violència dels ciutadans contra la policia”, afirma Soler, que afegeix que “acudir a una interpretació tan estranya com aquesta era necessari per poder qualificar els fets com a delicte de rebel·lió, segons la redacció del Codi Penal, que exigeix la violència”.

El magistrat de Barcelona recorda que “de sobte, a la mateixa sentència, semblava que s’imposava el sentit comú: els fets no es consideraven ja constitutius de rebel·lió (ho eren, només, de sedició), perquè no hi havia la necessària violència que exigeix aquell delicte. I es pregunta com és que aquest plantejament “exposat de manera tan clara a la sentència -en un sol paràgraf força expeditiu- no l’hauria pogut seguir el tribunal també en fases anteriors del procediment, especialment si tenim en compte que els fets eren des d’un inici notoris i coneguts per tothom?” I apunta a una possible resposta: “Descobrim que per a poder suspendre cautelarment dels seus càrrecs públics a una part dels acusats abans de dictar-se sentència condemnatòria, calia que el delicte pel qual se seguia el procediment fos de rebel·lió. I perquè fos de rebel·lió calia sostenir, encara que fos provisionalment, que els fets eren violents. Algú podria especular que per això es va incórrer, estratègicament, en aquesta nova excepcionalitat jurídica”. I un cop condemnats per sedició i ja a presó, no calia ja forçar aquesta interpretació: “Que cadascú en tregui les conclusions que li semblin més pertinents”, indica Soler.
Advocats dels líders independentistes catalans, en el judici al Tribunal Suprem / 

6a: ara els partits poden impugnar els indults
La sisena excepcionalitat jurídica plantejada pel jutge Soler està en un procediment contenciós administratiu actualment obert. El govern espanyol va concedir un indult parcial als nou presos polítics catalans el 22 de juny passat, que els va permetre sortir de la presó després de més de tres anys tancats. El canvi és que fins ara el Tribunal Suprem (TS) havia considerat que els partits polítics no tenien legitimació per poder instar l’anul·lació d’un indult. I, de fet, inicialment el tribunal va refusar els seus recursos, però no en el segon recurs, amb el canvi d’un dels magistrats del tribunal. “Després d’un canvi providencial en la composició de la sala o secció que decidia, s’ha invertit el criteri i s’ha consagrat aquesta sisena excepcionalitat jurídica. Els arguments, força tècnics, no deixen de remetre’s a les especials circumstàncies del cas, per la qual cosa no deixen de corroborar que ens trobem davant d’una «excepcionalitat jurídica», que, de nou, era necessària perquè pogués continuar viva l’eventualitat que s’anul·lin algun dia aquests indults”, sosté Soler.

Els presos polítics homes, en ser indultats, en sortir de la presó de Lledoners / 

7a: l’article 155 o l’autocancel·lació de la Constitució
El magistrat Guillem Soler admet que “la gravetat de la situació a Catalunya el 2017 podia justificar que el govern central acudís a aquest mecanisme excepcional d’intervenció d’una autonomia”, que recull l’article 155. Afirma que en la decisió política “no hi entra”, però que “l’article 155 pugui habilitar mesures com les que es van acordar: cessar un govern autonòmic, la seva substitució pel govern central o dissoldre anticipadament un Parlament és, ja, clarament més dubtós”. I continua: “Acceptar-ho implica admetre una paradoxa jurídica per mitjà de la qual un instrument constitucional habilita la cancel·lació (l’aniquilació) de l’estructura institucional dissenyada per la mateixa Constitució.” Soler explica que hi havia dues alternatives interpretatives per aplicar la intervenció de Catalunya: la restrictiva i l’expansiva. “Els genèrics termes del mateix article 155 no imposaven ni excloïen cap de les dues. La segona era, evidentment, molt més funcional per qui tenia el poder de decisió. I aquest va optar per la segona, la qual és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica”, assenyala.
Conmemoración de la República, al Palau Generalitat. 

8a: investigacions prospectives o «catch-all»
En l’àmbit penal, la investigació s’ha de referir a uns fets concrets i dirigir contra unes persones determinades. “Els fets i les persones es poden anar precisant progressivament, però sempre es manté un anhel de concreció o restricció, per la senzilla raó que l’existència mateixa del procediment penal genera uns efectes, uns perjudicis, que cal contenir en la mesura del possible”, afirma el magistrat Soler, que, amb sinceritat, raona: “No sembla, però, que s’hagi seguit aquest criteri en algunes causes obertes contra el moviment català. Causes que es mantenen latents en el temps. Sempre estan obertes i a disposició 24h/365 dies, per permetre anar-hi encabint tot el que convingui i anar adoptant, en el seu marc, les mesures restrictives de drets que es necessitin respecte de qualsevol persona relacionada en algun grau amb el Procés.”

El jutge Soler manifesta que “hi ha més d’una causa prospectiva oberta, de tal manera que es podrà escollir el tribunal a qui sol·licitar cada mesura en funció de les probabilitats que sigui concedida. Només caldrà ajustar («afinar») l’argumentació”. I reflexiona: “Segur que a Carl Schmitt li semblaria bé, aquest sistema d’investigacions penals catch-all. Però ja és més dubtós que sigui prou respectuós amb una concepció democràtica de la instrucció penal.”

En aquesta vuitena excepció, el magistrat fa referència, per exemple, al cas del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, que va assumir investigar les afirmacions del llavors senador d’ERC i magistrat Santi Vidal, en unes conferències sobre el futur de Catalunya. Primer en secret, va investigar càrrecs del Govern i empresaris, i al final, una trentena estan processats per organitzar l’1-O del 2017.

El magistrat Santiago Vidal, ara jubilat, en anar a declarar al jutjat per l'1-O/ 

9a: una immunitat parlamentària no immune
El magistrat de Barcelona també qualifica d’excepcionalitat jurídica el que va passar al Tribunal Suprem (TS) amb el líder d’ERC Oriol Junqueras. Relata que és sabut que el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) va reconèixer la immunitat parlamentària de Junqueras per la seva condició de membre electe del Parlament Europeu. “La resolució judicial europea havia d’implicar, en principi, aixecar la mesura de presó preventiva i que el TS demanés una autorització (un suplicatori) al Parlament Europeu per poder continuar la causa”, afirma el magistrat Soler, que comparteix: “Així havia estat entesa, sempre, la immunitat parlamentària en el marc d’un procediment penal. Només una excepcionalitat jurídica tècnicament molt elaborada podia impedir-ho. Semblava, també en aquest cas, inviable. Però, de nou, va esdevenir-se el miracle: raons temporals (el fet que la vista ja hagués acabat i que la causa només estès pendent de dictar-se sentència) feien innecessari, segons el TS, respectar la immunitat reconeguda pel TJUE.” Per Soler aquest plantejament pot implicar “un buidatge substancial de la garantia de la immunitat parlamentària”, ja que Junqueras va seguir en presó preventiva i després va ser condemnat “sense que arribés a poder donar-hi el seu parer el Parlament Europeu”.
Oriol Junqueras en l'acte d'ERC en el primer any dels induts i amb el lema 'Prou Repressió' 

10a: un tribunal legisla de facto sobre el català a les aules
En la desena excepcionalitat, el jutge de Barcelona ens informa d’un tema ben actual i polèmic. “Tots sabem que els parlaments aproven les normes i que els tribunals les apliquen i interpreten”, declara, i que si els tribunals creuen que no poden aplicar les normes o tenen dubtes de la seva constitucionalitat, poden preguntar-ho al Tribunal Constitucional. Els tribunals de la jurisdicció contenciós-administrativa, per la seva banda, controlen els actes administratius dels governs. Ara bé, sosté Soler, “el que no poden fer ni fan els tribunals, tampoc els del contenciós-administratiu, és crear normes. Bé, no ho poden fer tret que es tracti d’una nova excepcionalitat jurídica”.

El magistrat Soler fa referència a la sentència del TSJC que imposa el 25% de castellà en totes les escoles de Catalunya. “El TSJC ha acabat fixant directament, com si d’un legislador es tractés, el ja famós 25% de castellà a les escoles·, afirma. El jutge no vol entrar en els detalls del cas i indica que l’interès està en preguntar-se “fins a quin punt és anòmal i excepcional que un tribunal fixi, en una sentència, quin ha de ser, en forma de percentatges, el sistema educatiu català pel que fa al bilingüisme oficial, en uns termes que no estan previstos en cap norma i que només hauria de poder fixar la instància legislativa competent, en aquest cas el Parlament de Catalunya”. Assegura que “estem, com a mínim, davant d’una estranya concepció de la separació de poders”. A més, afegeix una nova, molt recent, “excepcionalitat” o canvi de criteri, ja que ara ha passat a admetre’s la legitimació d’un sol pare per instar l’execució d’una sentència que fixa el sistema lingüísitc general a Catalunya.
Cartells en defensa del català a les escoles del país 

Un exposició del “dret degenerat”?
El magistrat afirma que hi ha “moltes altres excepcionalitats jurídiques”, com ara: les restriccions en el dret de defensa durant el judici del procés; les presons provisionals acordades arran de les protestes per la sentència del Suprem; les causes per terrorisme obertes o mantingudes molt de temps “sobre la base d’indicis que farien riure si no fessin plorar”, etc. I insisteix que “la velocitat amb què se succeeixen aquestes excepcionalitats n’impedeix la seva assimilació. Un queda atordit, anestesiat. No hi ha marge per adquirir consciència de l’abast del seu efecte acumulat.”

Per no oblidar, Guillem Soler apunta que una manera de preservar la memòria històrica sobre aquests fets podria ser una “exposició àmplia i exhaustiva, amb textos, imatges i vídeos, organitzada en un museu o un espai que oferís les condicions de tranquil·litat i distanciament adequades. Potser aíxí podria fer-se justícia a l’explicació que mereix aquesta part de la història de Catalunya”, plena d’excepcionalitats jurídiques des de 2017. Es pregunta si aquesta hipotètica exposició tindria un “paral·lelisme invertit, és clar, amb la que es va fer a Munic l’any 1937, en el camp de l’art, en els temps nacional-socialistes de Carl Schmitt: sota el títol «art degenerat», s’hi van exhibir les obres que no s’ajustaven al nou cànon estètic nazi, entre d’altres, d’autors com Kandinsky, Max Ernst o Schiele”.

I el títol de l’exposició? “Dret degenerat. Degenerat respecte del que havíem cregut que era, fins a un moment determinat, el dret”. I planteja fer-la itinerant, “que pogués ser visitada, per exemple, en altres països de la Unió Europea”. Recorda que alguns tribunals de països europeus ja s’han pronunciat sobre alguna de les excepcionalitats jurídiques que ha exposat, i amb humor assegura: “Si l’exposició se celebrés a Schleswig-Holstein, el títol de l’exposició hauria de ser, indubtablement, entartete Rechts “. És a dir, “dret degenerat”.
Els eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsati i Toni Comin / 

El tribunal Scheleswig-Holstein va refusar l’entrega del president Puigdemont el 2018 en considerar que els fets recollits en del delicte de rebel·lió de l’euroordre no són cap delicte a Alemanya.

Qui recull la proposta de l’exposció?

diumenge, 26 de juny del 2022

PARAULES DEL CATEDRÀTIC ANDALÚS, JAVIER PÉREZ ROYO


"Si la sentència del TJUE diu que el Suprem no és competent per a demanar l’euroordre, doncs tampoc no ho era per a enjudiciar els consellers, que els hauria d’haver jutjats en primera instància el TSJC. Si el TJUE diu això, la sentència del procés és nul·la. I això obre… Buf! Això permetria a Puigdemont de pujar a un autobús i fer l’entrada triomfal a Barcelona fins a la plaça de Sant Jaume. Imagineu-vos, a més, amb quina acollida." (a Vilaweb, 24.06.2022)



dijous, 23 de juny del 2022

TUITS DEL PRESIDENT PUIGDEMONT (23.06.2022)

Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.

Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà.

La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama.

Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.

Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats.

No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura.

Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.

A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes.

Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.


Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom.

Jutges i periodisties patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com @josepalay i @boye_g sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat, i en canvi són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres.

La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes del GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del #CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.

Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representat de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation.

Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques.

Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits.

No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.

Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú.

Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.

dimarts, 7 de juny del 2022

Es pot tombar la DIBA.(2), del blog Sara-Lídia Ester (06.06.2022)

Amb el cap fred, són bones notícies per l’independentisme.

Vaig publicar un article un cop acabat el congrés nacional de JuntsxCat a Argelers i no me’n desdic de la meva anàlisi, ni una coma. Però cal fer una analítica més profunda i en fred, d’on està l’independentisme de JuntsxCat en aquests moments.

A la CUP, que és una agrupació antisistema, està la facció Poble Lliure, que poca cosa pot fer sola.

A ERC ja tenim clar que ha perdut a independentistes que tenen pressa. Ja no se’n parla d’aquest full de ruta i augmenten sense control ex-càrrecs del PSC que abracen la tècnica d’aquesta erkivegència del peix al cove i l’hegemonia territorial, amb promeses futures de tenir càrrecs a dojo.
Però a JuntsxCat, un cop fet l’anàlisi del moment en calent, i amb una radiografia de contrast en fred, ‘independentisme té moltes possibilitats de donar-li la volta a truita en la segona part del congrés nacional, això no obstant s’ha de treballar de valent. La mala notícia és que queda poc temps i molta feina per fer.

Per començar s’ha de deixar a casa la innocència, perquè això és una guerra política, on s’està intentant que cap partit polític tingui projecció independentista. Això està sent molt més evident des dels indults concedits als nostres presos polítics. Molta xerrameca de república, de ho tornàrem a fer, i som incapaços de lligar res coherent des de fa anys.

1/ L’independentisme, que és el 70% de la militància de Junts, només va votar el 10% perquè no volia llista única. Volia una proposta en ferm cap a la independència, amb propostes contundents i un full de ruta explícit. Però el que va veure, va ser més del mateix.
El 60% de l’independentisme de Junts que no va votar, vol fer un pas endavant i per això va fer un pas enrere.

2/ La bona notícia per l’independentisme és que tot el turullisme va votar en massa, i ja s’ha vist que són, una minoria poc sorollosa durant el procés però efectiva. És normal, fa anys que es coneixen perquè treballen plegat i estan ben organitzats. L’independentisme, en canvi, és molt viu dins de Junts, només cal donar-li veu, i un full de ruta explícit. La Laura Borràs representa la transversalitat i l’octubrisme, la militància li està fent saber per activa i per passiva, que no val a badar presidenta!

3/ No es pot crear il·lusió si tens por, o no creus prou en el teu projecte, i durant el congrés nacional hi havia molta por i molta tensió, disfressada amb focus molt potents de llum i falses abraçades.
Tinc la fotografia de les ovacions a Saldoni, Sánchez i Turull en la retina, i que no corresponen a les dades de Primàries.

4/ Tots coneixem, i en les municipals és dóna més, a polítics que han canviat de partit al llarg d’aquests anys i segueixen en la mateixa cadira. I tots sabem com funciona aquest clientelisme. I aquests sempre voten continuar asseguts.

5/ El 60% restant que jo explico en l’article anterior que ha castigat a la Laura Borràs, ho dic així perquè als militants del turullisme, ja els hi va bé aquesta situació. I és un avís i una dada fonamental si es vol revertir la situació.
Queda la segona part del Congrés, i si no es posen les cartes boca amunt, l’independentisme haurà perdut per deixadesa, del front independentista de Junts.

6/ Candidats potents del secretariat van ser minimitzats en vots de manera explícita i, per tant, al que diuen les dades és que alguns es van saltar la lleialtat de la llista unitària, consistent en votar-se mútuament. Però ei! Aquí pau i després glòria.
Tampoc s’entén la foto de la persona més votada, quan la idea del congrés nacional era la certificació d’una aliança de forces, de bon rotllo i no una carrera d’obstacles per aconseguir el poder i el territori, que és el que ha estat.

7/ Nota informativa pels independentistes de Junts. Heu parlat alt i clar, ara cal posar-se a treballar de valent i exigir moviments. La independència no es fa ni des dels despatxos ni des de la crítica exclusiva a les xarxes, es fa al carrer.
Però la militància també podeu fer arribar la vostra pressió, per la via de les vegueries i comarques. La feina és entre tots. Utilitzeu el poder que teniu, com heu fet en el congrés nacional quan no heu volgut fer servir el vostre vot, per validar una falsa unitat, que no té un projecte explícit independentista, que posi en alerta a l’imperi espanyol. Aquest és el veritable termòmetre de la situació.

8/ La idea del congrés era sumar, i sembla que s’ha fet de tot per dividir fins al punt d’intentar eliminar l’1octubre en directe, tot i que TOTHOM tenia les paraules adequades per repetir-les durant tota la jornada. República, exiliats, referèndum, confrontació, etc. sense moure un pas més enllà del que fa ERC, el soci de govern que ja ha donat signes evidents d’estar més a prop de Turull i Sánchez, que de Borràs.

És la vella política, que torna a mostrar la seva cara més lletja.
Però no es poden fer desaparèixer els vots de primàries, només perquè no han volgut assistir a un espectacle on ja estava decidit el final de la funció.

En el fons, el congrés nacional ha servit per saber que el sostre turullista es força baix i que si es treballa bé aquesta informació, el projecte pot acabar ofegat en l’immobilisme, perquè conta quasi exclusivament de càrrecs públics i privats.

Atenció que l’abstenció és un avís a navegants per les pròximes eleccions, de qualsevol mena. I alerta, que l’independentisme dins de Junts és molt viu, i pot decidir un gran full de ruta o la desaparició del partit en un temps rècord.

Ha guanyat la DIBA.(1), del blog Sara-Lídia-Ester, (04.06.2022)

He vingut al congrés nacional de JuntsxCat a Argelers, com a convidada, per donar-vos en directe tota la informació que disposo. Us faré cinc cèntims amb els enllaços de Twitter, vídeos de totes les intervencions (un curro tot el dia amb el mòbil). La resta en aquest article amb les meves impressions del que he vist. Moviments estranys des d’ahir. Corredisses perquè algú no té bones intencions. Em pregunto qui es posa en política pensant que és com un xiquipark i no un territori en guerra.
Certament, la Laura Borràs ha estat la tercera persona més votada de Junts, per darrera de l’Anna Erra i del Jordi Turull i això explica moltes coses. La meva opinió és que la llista unitària era un regal enverinat que li van saber vendre molt bé a la presidenta Borràs. I la militància independentista, l’ha castigada per acceptar-la i s’ha quedat a casa. La militància que té càrrecs públics ha decidit mantenir-se al costat del PdeCat.

També ha quedat molt clar que Jordi Sánchez ha marxat del secretariat, però Saldoni es queda i en bona posició. Avui sorprenentment ha rebut per part de la militància una gran ovació, quan s’ha dedicat a ser tap de peticions i expedients de tota mena.
En fí…
D’aquí a juliol i abans de la segona part del congrés nacional, la part de #JuntsXLaDiba es voldrà menjar el peix petit, més aviat que tard. És així de trist.
Ara només cal esperar a que la fruita maduri i caigui de l’arbre.

Però si havia alguna possibilitat de que no s’aturés el procés d’independència, avui s’ha esvaïda.
Espanya pot descansar tranquil.la.

Tant de bo m’equivoqui, però torno a casa intraquil.la, perquè quan tinguem la sentència del TJUE, que serà pels voltants de setembre, que digui que fer un referèndum no és delicte, el procés d’independència haurà estat eliminat de la nostra memòria i ningú tindrà pebrots de reivindicar-lo.

Si creieu que no tinc raó, és tan fàcil com que Juntsxcat trenqui amb la DIBA, demà mateix. No passarà, perquè precisament, qui va votar ahir són majoritàriament els de la DIBA. I una pregunta que em faig. Perquè la gent paga una quota si els importa un rave quina direcció ha de prendre el seu partit?

Votar és imprescindible, SEMPRE.

dilluns, 6 de juny del 2022

Esquerra Republicana guanya el congrés de Junts

Jordi Turull humilia Laura Borràs i imposa a Junts una política autonomista similiar a la d'Esquerra Republicana

5 de juny de 2022

El congrés de Junts dóna un clar guanyador: Esquerra Republicana i la política autonòmica que encarna la formació d’Oriol Junqueras. Més enllà de les proclames patriòtiques i de les bones paraules, ahir va guanyar la línia més conservadora i immobilista de Junts per Catalunya, la que exigeix el retorn al vell autonomisme del tripartit del president Montilla i accepta, com a mal menor, la subordinació indefinida a l’Estat espanyol.

Una humiliació a Laura Borràs
Contra el que esperaven els opinadors més optimistes, el recent acord entre Laura Borràs i Jordi Turull ha saltat pels aires durant aquest Segon Congrés de Junts. De fet, s’ha revelat com un engany que avui aconsegueix neutralitzar políticament els partidaris de la sublevació independentista. L’acord i la concòrdia entre els dos polítics no ha durat gaire. Durant les votacions dels membres de l’executiva d’ahir, aquesta bona persona anomenada Jordi Turull ha obtingut 78 vots més que Laura Borràs, humiliant així la futura presidenta de la formació. Fins i tot l’alcaldessa Anna Erra també ha tret més vots que Borràs. Ha estat un exercici d’intimidació i un advertiment que tothom ha entès a la primera.

La resta de votacions han anat per aquest mateix camí, imposant, de manera maquinal, vot a vot, nom a nom, la voluntat de la maquinària política tradicional que representa Turull. La dels representants de l’autonomisme més ranci, el sector dels polítics professionals procedents de la desapareguda Convergència Democràtica, el sector dels alts funcionaris de la Generalitat i de la Diputació, el sector dels principals alcaldes de Junts.

David Torrents i Ester Vallès, castigats
El congrés que havia de consagrar la unitat entre els dos sectors dels partit ha acabat amb tot el contrari, amb una dura humiliació dels perdedors. S’ha escarnit el grup dels polítics renovadors que reivindiquen l’exercici democràtic del Primer d’octubre i es reivindiquen hereus de la Declaració d’Independència posterior. Dos nous noms, David Torrents, futur secretari d’organització del partit i Ester Vallès no han superat el mínim de vots per entrar a l’executiva perquè venien avalats per Laura Borràs. De manera que, segons darreres informacions, hi acabaran formant part però només per decisió magnànima d’aquesta bona persona que és Jordi Turull. Perquè Jordi Turull havia de demostrar, també en això, la seva força.

Un pinxo anomenat Jordi Sànchez
L’arrogància i la intimidació dels autonomistes conservadors ha estat la nota dominant en el congrés. Començant pel discurs de Jordi Sànchez. Un dirigent que no ha pogut optat a ser reelegit com a secretari general per la forta contestació que desperta. Ha parlat amb ressentiment. I sense ombra de pudor, Sànchez ha menystingut totes les promeses que no ha complert, ha donant lliçons sobre el que han de fer els nous dirigents del partit i s’ha fet, novament, el pinxo en reivindicar l’actual coalició de govern a la Generalitat. Una coalició que el satisfà especialment, al contrari que la majoria de l’opinió pública independentista.

Jordi Sànchez té la intenció és continuar condicionant la política de Junts des de la fundació de la Crida Nacional. Per als qui volien fer veure que no l’entenien, ahir es va manifestar de manera nítida: “No s’ha d’abandonar el treball institucional” i cal que Junts sigui “lleial” a Esquerra Republicana. Dues frases que són dues bufetades a Laura Borràs. Torno a recordar que un destacat i veterà polític ja m’havia advertit, abans de les eleccions autonòmiques de l’any passat, que Jordi Sànchez preferia que guanyés Pere Aragonès que no pas Laura Borràs. Si Esquerra Republicana guanyava a Junts, com finalment va passar, Jordi Sànchez sortia guanyant. Es preservaven els interessos econòmics dels buròcrates, dels apparàtxiks, de la nomenclatura de Junts que ahir van guanyar clarament el congrés de Junts.

Una pèssima notícia per a Junts
Més enllà de les idees polítiques de cadascú: la imposició del sector de Turull sobre el de Borràs és, objectivament, una pèssima notícia per al país.

En primer lloc perquè el votant independentista no vol saber res dels polítics professionals que basen el seu modus vivendi en la perllongació de la situació colonial de Catalunya. Per altra banda, s’ha abusat massa del recurs a la llàstima i al xantatge moral per part dels presos polítics, en especial, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, però també es pot dir això de tots els altres reus.

Cap dels presos polítics anomenats independentistes avui no escapa de la desconfiança d’una part molt important de l’opinió pública. Una opinió pública que, pocs anys abans, havia considerat líders indiscutibles i adorats, pels quals un nombre indeterminat de ciutadans hauria arribat al sacrifici personal. La decepció avui és majúscula, la desconfiança és a flor de pell.

Una presidenta decorativa
Tothom sap que Jordi Turull, també ex pres, no pot ser considerat una personalitat política totalment independent. Ni ha tingut una trajectòria diferent de tots els altres companys de cel·la. El gran problema de Jordi Turull i del grup que capitaneja és aquest. Que no pot presentar-se a les eleccions per ell mateix si no vol obtenir una decepció com la que va enfonsar el PDeCat. Jordi Turull, avui, és un independentista en diferit que necessita de Laura Borràs per obtenir vots. Fins fa quatre dies pretenia governar en solitari Junts per Catalunya, ell i el seu grup, amb una presidenta testimonial, una presidenta decorativa com un gerro de flors, que recollís vots però no tingués cap poder real.

Hi ha un altre motiu, pel qual, la imposició de Turull sobre Laura Borràs és una pèssima notícia. I és que Junts, segons el projecte polític de l’ex pres, no pot oferir res d’interessant a l’elector independentista. Res que no estigui oferint ja, i amb excel·lents resultats electorals, Esquerra Republicana de Catalunya. El no enfrontament amb Espanya, el diàleg, amb taula o sense taula, la fraternitat i la pacificació de la societat, el conservadorisme polític amb lleus notes progressistes, és un territori que ja ocupa un altre partit. Si Junts vol ser una altra Convergència rediviva acabarà en la irrellevància, com a partit satèl·lit d’Esquerra, cada cop més feble electoralment i sense possibilitats de disputar-ne l’hegemonia política.
Una Laura Borràs desprestigiada

La humiliació i la derrota electoral de Laura Borràs en el congrés de Junts perjudica tot el partit, també a Jordi Turull i als responsables d’aquest exercici de bullying. Difícilment podem creure en la unitat independentista si, a sobre, dins de cada partit, la fragmentació interessada és la norma. Si la defensa dels interessos individuals s’imposa als interessos col·lectius. I difícilment podrem creure també en la capacitat política de Laura Borràs si es deixa ensarronar i maltractar d’aquesta manera, a la vista de tothom. Tenint en compte que l’actitud de l’Estat espanyol és terriblement més hostil i despietada.

I que si Borràs decideix sublevar-se contra la tenalla constitucional espanyola haurà d’abordar situacions molt més difícils. Laura Borràs es va mostrar somrient en el congrés de Junts però el seu discurs va semblar poc convincent. La seva capacitat de lideratge efectiu dins de Junts no es correspon amb la seva tirada electoral, realment notable. Una tirada que envegen tots els seus adversaris dins del partit.

El maltractament de la presidenta del Parlament fa augmentar el desencant del votant independentista de Junts, que cada cop es desvincula més i més de la formació. Segons alguns analistes, el sector més sobiranista, el de la base electoral de Junts no ha posat els peus al congrés d’Argelers de la Marenda, desenganyat, pel mutisme i per l’immobilisme continuat del president Carles Puigdemont i del seu equip. També per com s’han gestionat, per part de Laura Borràs, les recents crisis polítiques. La del cas Juvillà i la de la llengua catalana a la nostra escola.

Això no s’aguanta
El congrés de Junts era una excel·lent oportunitat perquè Laura Borràs es mostrés com una dirigent sòlida i electoralment temible. Que retornés al votant independentista l’autoestima i la dignitat, les ganes de lluitar i de dur el país a la independència nacional. I el que ens hem trobat és una Borràs superada pels esdeveniments interns. Una Borràs més dedicada a la pròpia supervivència política que no pas a organitzar cap sublevació contra el poder espanyol.

El panorama és desolador. A Junts continua la lluita interna pel poder i per continuar en l’autonomisme. Autonomisme sense autonomia, però això és igual. I després, els de Junts es barallen amb els d’Esquerra per ocupar el territori que ocupava la vella Convergència. Totes les baralles del món i cap baralla amb Espanya, que és la que convé a la majoria de l’electorat independentista.

Com ha afirmat Sara Sànchez al congrés de Junts ha guanyat la Diba, la Diputació de Barcelona, l’independentisme de les cadires que representa tan bé l’inestimable Ferran Mascarell, un polític sempre partidari d’ell mateix. Ha guanyat la repetició obsessiva, fins a la nàusea, del model autonomista perquè la nostra classe política no té ganes ni imaginació ni talent per presentar res millor que el camí de la decadència.